Quan un poblet que no arriba als quatre-cents habitants com Sanaüja pot “presumir” d’alguna cosa, penso que ha de fer-ho ben alt i ben fort. Que prou maltractada que la tenim, l’autoestima en el món rural, per la qual cosa i com a sanaüjenca, a mi m’agrada “fardar” de tenir la que a hores d’ara és ben segur l’exposició més important d’esteles funeràries discoïdals de Catalunya.
Ho matisaré: tradicionalment s’ha considerat que la col·lecció més important en nombre era la del monestir de Poblet, on se’n comptabilitzen unes 170, malgrat que algunes estan molt fragmentades i que la major part d’aquesta col·lecció es custodia al celler del monestir, i només una petita part està exposada al museu del cenobi. D’altra banda, la segona col·lecció en nombre d’esteles era la de Preixana, que havien patit nombroses vicissituds i reutilitzacions, com la d’haver servit com a suport de diversos bancs de llavors recent estrenat parc de l’ermita de Montalbà. Actualment es custodien en un local de la població, però el nombre és sensiblement inferior a les 80 o 90 que tradicionalment s’havia referit. Així doncs, avui m’atreveixo a dir que, amb 68 esteles conservades gairebé de manera íntegra (almenys pel que fa al volum de cada peça), la col·lecció d’esteles funeràries discoïdals de Sanaüja és l’única de les tres que s’exposa íntegrament i es converteix, en conseqüència, en la que té un major nombre de peces exposades.
La majoria de les esteles sanaüjenques són dels segles XIV i XV, amb uns pocs exemplars posteriors que arribarien fins a la segona meitat del segle XVIII. Amb almenys tres tipus de peduncle –recte, de “cua d’oreneta” i “amb espatlles”-, presenten diferents nivells d’erosió i algunes han perdut completament la decoració –sempre concentrada en el disc-, que no obstant encara es conserva en un bon nombre d’exemplars. Els motius que les decoren constitueixen un variat repertori que va des de les inscripcions llatines amb epigrafia gòtica, fins a les reaprofitades amb epigrafia moderna, passant per variats motius heràldics, alguns relacionats amb oficis i d’altres amb els llinatges presents a la població.
Una notable varietat de torres, castells o casals, combinats amb (gairebé sempre al revers) amb diverses tipologies de creus, des de les més simples fins a les més sofisticades, passant per elements que tradicionalment han estat associats amb un simbolisme transcendent, com la flor de sis pètals vinculada a la idea d’Eternitat, o les representacions arbòries com a “Arbre de la Vida”. En resum, són peces que no deixen de ser “fites” o “marques” que delimitaven un espai i que podem llegir en un sentit simplement decoratiu i utilitari, però que també podem interpretar en clau més simbòlica, mirant d’entendre la vivència dels nostres avantpassats davant la mort, el que també ens porta a explicar-nos aspectes de la seva vida.
Però orgull de poble a part, m’agradaria explicar-vos una petita història: al mateix indret del cementiri actual, la documentació ens parla de l’existència d’un fossar “a Santa Magdalena” pels volts de 1300. És per això que amb tota probabilitat, la col·lecció d’esteles sanaüjenques –que ja hem dit que estan datades en la seva majoria a partir del segle XIV- siguin ja originàries d’aquest indret. Sí que degué ser quan es remodelà el cementiri a finals del segle XIX o fins i tot en algun moment del segle XX, que les esteles es disposaren de forma geomètrica formant una estructura romboïdal com a part d’una estructura “enjardinada”, al centre de la qual hi havia una gran creu amb una pedra al davant on es posava el taüt del difunt un cop s’arribava al cementiri, per fer-li l’últim respons abans de sebollir-lo o encabir-lo als primers nínxols que s’havien construït. Devia ser pels volts de mitjan de segle, que Agustí Duran i Sanpere (qui, sinó?) s’hi devia fixar. Fonamentalment, perquè les imatges fotogràfiques més antigues que avui tenim de les esteles les va fer ell o algun dels seus col·laboradors i avui formen part del seu fons personal, custodiat a l’Arxiu Comarcal de Cervera.
A propòsit d’aquesta disposició “pintoresca”, val a dir que jo mateixa, nascuda ja fa més de quaranta anys, no havia vist mai la cerimònia d’acomiadar els difunts des de la creu central del cementiri, però sí com el dia i l’endemà de Tots Sants, les esteles que la flanquejaven es convertien en seients improvisats per tota una sèrie de senyores que hi anaven a dir el rosari i era bonic pensar que elles, amb les seves oracions, feien companyia a les ànimes que habitaven l’espai clos del cementiri.
Quan vaig créixer i prendre consciència que aquelles “pedres” tenien interès, va començar a inquietar-me una mica no tant el fet que un cop a l’any fossin utilitzades per seure-hi, sinó la intempèrie, els líquens que no em deixaven veure bé els “dibuixos” i una erosió inclement que amenaçava d’esborrar les inscripcions antigues que llavors tampoc podia entendre. Feia res que m’havia llicenciat en Història de l’art quan se’m va proposar formar part d’un projecte insòlit com L’inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra, impulsat per la Fundació Jordi Cases i Llebot i que pretenia dedicar un llibre a catalogar de manera exhaustiva el patrimoni de cada municipi. Sanaüja havia de ser el primer (fins ara en portem vuit) i les esteles funeràries van ser-hi per primer cop catalogades, prenent-ne mides, mirant d’interpretar-ne la iconografia i l’epigrafia i avaluant-ne l’estat de conservació. Però van caldre encara més de deu anys perquè l’Ajuntament accedís a enretirar les esteles del cementiri per posar-les almenys en un lloc que estigués a recer de les inclemències meteorològiquesi de la pròpia intempèrie. L’objectiu: restaurar l’antiga de feia molt temps desafectada capella de Santa Magdalena, annexa al cementiri i d’origen romànic, per habilitar-la com a espai expositiu de les esteles.
Un cop tretes del cementiri, el Centre de Restauració i Conservació de Béns Mobles de la Generalitat hi intervingué per fer-ne una bona neteja i les disposà en palets i identificades seguint la numeració de l’inventari que havíem publicat. L’escenari desitjable hauria estat poder-les restaurar, però magnitud de l’empresa i la manca de recursos del consistori no ho van fer possible en aquell moment, de manera que les esteles van romandre “dormint” el son dels justos uns quants anys més, aquest cop a més davant el desconcert i fins i tot l’enuig d’una part de la població, que no aprovava que les esteles s’haguessin tret “d’on havien estat sempre”, fins i tot amb el temor de que “ja no les veurem mai més”. La sostracció de les esteles era vista com un “atemptat” al paisatge quotidià i a les costums rituals de la comunitat.
Fins que, providencialment o no, la gran riuada que s’esdevingué la nit “de les ànimes” (la del 2 de novembre, de clares connotacions funeràries) de 2015 va provocar la inundació del magatzem on estaven guardades, embrutant-les novament, aquest cop de fang i de llimbs i fent evident que s’hi havia de fer alguna cosa. I així fou com la primavera de l’any passat, l’empenta d’un grup de voluntaris del poble, encapçalats per a tenacitat i la determinació del Lluís Castany, va fer possible que les esteles es netegessin, després de rebre l’assessorament d’una restauradora, que per amistat i de manera desinteressada ens va explicar com es podia fer la neteja amb cura i de forma adient.
Es pot pensar que vam “tirar pel dret” i que les esteles “no les pot tocar qualsevol”, i tindreu raó. Prou que ho sabem, que de vegades la “bona fe” no es tradueix en la competència necessària per intervenir sobre el patrimoni. Però el que per alguns podia ser una “temeritat” patrimonial, per nosaltres s’havia convertit en la implicació compromesa d’una part prou nombrosa i engrescada de la comunitat local. I aquest “empoderament”, com en diuen ara, no es podia menystenir ni desaprofitar. I així va ser com amb sentit comú i unes mínimes però fonamentals indicacions, la feina que no s’havia fet en anys es va fer en unes quantes setmanes, amb pulcritud (perquè existia la consciència que allò que es tenia entre mans era important) i entusiasme. Pot semblar naïf però va ser així i així es va fer. Sobretot, “es va fer”.
Després de la seva neteja, les esteles foren traslladades a l’esmentada capella de Santa Magdalena, annexa al cementiri i que ja s’havia restaurat uns anys abans amb l’ajut econòmic de la Diputació de Lleida. Un cop a l’interior, van disposar-se de manera que es permetés la seva contemplació per les dues cares –recordant la seva disposició original als cementiris- i van redactar-se uns plafons explicatius amb la interpretació de les esteles i textos didàctics que conformen una petita museografia senzilla però em sembla que prou digna. L’espai va inaugurar-se el 8 de setembre, dia de la Festa Major.
A partir d’ara, l’Ajuntament ha de decidir com és gestiona aquest espai, que des de llavors només s’ha obert per visites ocasionals. És comprensible que no es pugui fixar un horari d’obertura ampli, perquè puc imaginar que no hi ha recursos per contractar personal i no podem esperar que tot ho facin persones de manera voluntària, com ho han fet fins ara. Una solució “pràctica” és tenir la clau en un establiment públic (posem per cas el bar de la plaça) i que allà es pugui fer entrega de la clau previ dipòsit del document d’identitat. Res de nou: és el que hom ha de fer si es vol visitar l’ermita de l’Abellera a Prades o la de Castell-llebre a Peramola. Però això ja serà només qüestió de voluntat i de decidir fer-ho d’una manera o altra. Allò que era més difícil, dignificar i resguardar la nostra magnífica col·lecció d’estels, ara ja està fet. I n’estem contents, més sabent encara que d’altres pobles també s’han mogut per dignificar les seves, d’esteles, que ja han deixat de ser unes pedres que només interessaven a determinats estudiosos. Ara les esteles són un afer “de poble”, i només per això tot el procés ja haurà valgut la pena.