La vall de Madriu, el silenci més salvatge d’Andorra

Un viatge de contrastos. De les botigues amb roba de marca a les portes del paradís, en menys de cinc minuts. El frenetisme de les Escaldes, nodrit per la febre del capital, sembla voler enfilar-se mica en mica pels vessants de les rodalies, però no us deixeu enganyar perquè Andorra, en alguns llocs, no sembla Andorra. O més ben dit, Andorra és molt més del que aparenta a primer cop d’ull. Al país dels Pirineus, quan menys t’ho esperes, apareixen flaixos d’un paisatge ideal, reductes idíl·lics que afloren entre xalets, formigó i males maneres. D’un d’aquests reductes, potser el més majestuós, us parlo. Feia dies que tenia ganes de perdre’m per la vall glacial de Madriu, que també inclou la vall secundària de Perafita i Claror. Totes dues configuren la segona conca hidrogràfica andorrana més extensa, vessant les seves aigües a la Valira. A més, durant aquestes setmanes, sentir a prop qualsevol curs d’aigua del Pirineu es converteix en teràpia i bàlsam. La força dels rius i torrents, alimentats per l’abundant desglaç d’enguany i per una escorrentia que de moment no cessa, és tot un espectacle a l’abast de poques primaveres, i menys encara d’un inici d’estiu.

El riu Madriu, encara amb força aigua, a l'alçada de Fontverd i mirant cap a l'oest © Marc Estévez Casabosch

 

Durant el primer tram de pujada, entre Sassanat i Ràmio, els avellaners ocupen les vores del camí empedrat, fent-se un lloc entre les antigues feixes cultivades © Marc Estévez Casabosch

Les flors de la calta (Caltha palustris), vora l'aigua, es poden confondre amb els Ranunculus, però aquesta té unes fulles en forma de ronyó molt característiques © Marc Estévez Casabosch

Camins de ferradura, històries de carboners i contrabandistes, espadats i pastures, denses boscúries de muntanya… Tots aquests elements, sumats als esforços de moltes persones amants de la natura, van fer que l’any 2004 la fondalada que ens ocupa fos declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, alliberant-la de l’amenaça urbanística que pretenia obrir una carretera i construir un bon grapat de xalets a l’alçada de les bordes de Ràmio. Sortosament, la vall de Madriu, situada al sud-est del Principat d’Andorra, només es pot descobrir a peu, fet que afavoreix el seu bon estat de salut.

A prop de Ràmio, el bestiar és l'encarregat de mantenir les pastures en bon estat de conservació © Marc Estévez Casabosch

Carreretes (Marasmius oreades) als prats i pastures. També s'hi troba algun erol de moixernons © Marc Estévez Casabosch

Les mates de grandalla (Narcissus poeticus) també ens sorprenen entre Ràmio i el refugi de Fontverd © Marc Estévez Casabosch

 

Poc abans d'arribar a Fontverd, a la cota dels 1.850 metres, el tram de pujada deixa pas a una notable zona planera, llaurada pel riu Madriu © Marc Estévez Casabosch

Per endinsar-nos a la vall, sortim de les Escaldes seguint les indicacions que ens porten en direcció a l’estany d’Engolasters, però molt abans d’arribar-hi trenquem per la carretera, a mà dreta, que travessa el riu Madriu. A pocs metres d’aquest punt ja topem amb l’entrada del camí empedrat que ens acollirà durant el primer tram de la descoberta; un petit replà i un rètol indicador ens alerten. A peu, seguint les marques vermelles i blanques que corresponen a un tram de camí GR7, anem guanyant alçada, primer creuant el pont Sassanat, i al cap d’una estona apropant-nos a la cota dels 1.500 metres, contemplant les cases d’Entremesaigües, amb el pont a tocar. És aquí, a Entremesaigües, on podem optar per seguir vall de Madriu amunt, o bé trencar a mà dreta per explorar la vall de Perafita-Claror. En aquesta ocasió, jo m’he decantat per seguir Madriu amunt, amb ganes d’arribar a l’estany de l’Illa.

Entre bedolls, avellaners, molts matolls de boix, murets de pedra seca i antigues feixes de cultiu, guanyem altitud i arribem a Ràmio, un fantàstic paratge de bordes i tancats que el bestiar s’encarrega, actualment, de mantenir net i pasturat. A Ràmio, el GR7 es troba amb el GR11, mantenint les mateixes marques de pintura, i segueix enfilant-se sense treva. Mica en mica, el pi roig, i més amunt el pi negre, van prenent les regnes del paisatge vegetal, i sobrepassada la cota dels 1.800 metres, puntejant la primera gran àrea de repòs -esplanada i clariana-, llueix el refugi de Fontverd. Després tornem a fer treballar les cames una bona estona per tal de vèncer uns tres-cents metres més de desnivell positiu que ens aboquen a l’immens i preciós pla de l’Ingla. De tant en tant, és fàcil creuar-nos amb algun personatge intrèpid, barreja de pescador i excursionista, que amb les seves canyes emergint de la motxilla ens fa saber que els estanys de més amunt són l’hàbitat de bons exemplars de truita. S’ensuma la capçalera de la vall, i situats en aquest punt ve de gust fer un darrer esforç per arribar al refugi de Riu dels Orris, a l’estany de la Bova, tot seguit a l’estany Rodó i, finalment, a l’estany de l’Illa, amb el seu refugi corresponent.

Refugi de Fontverd. En primer terme, cabana d'ús lliure, i al fons el refugi guardat © Marc Estévez Casabosch

L'herba de la fam (Potentilla neumanniana), ben arrapada a terra. En medicina popular s'usa com a astringent, per combatre les diarrees © Marc Estévez Casabosch

 

Granota roja (Rana temporaria), que aquest any està d'enhorabona, amb aigua a dojo que omple basses i molleres © Marc Estévez Casabosch

 

Rètol indicador vora Fontverd. Val a dir que el "Camí de la Muntanya" que observem rotulat, de nomenclatura andorrana, és el camí de la vall de Madriu © Marc Estévez Casabosch

És una vall força llarga, així que us recomano arribar-hi amb prou temps per poder gaudir tranquils, sense presses. L’estona que hi dedicarem dependrà, evidentment, de si pretenem fer-la corrent, a peu però a bon ritme, o bé relaxadament, en companyia familiar o de la càmera fotogràfica. Sigui com sigui, als qui us calceu les sabatilles de córrer com jo, no us calen massa números, perquè tota distància s’acaba fent força curta, però si aneu tranquils, compteu tota la jornada per fer i desfer camí amb calma, amb temps per badar si convé, i per olorar, i per observar. Mentre a la terra baixa ja és estiu, a Madriu encara és primavera. No us perdeu aquest espectacle d’aigua i flors!

Endavant! Que el juliol comenci farcit d’experiències!

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Pau Guasch Morgades

      04/07/2013 - 9:13

      Hola Marc, primer que tot enhorabona per aquest gran blog, feia temps que et seguia pels llibres que vas escrivint, però fins ara no havia descobert aquest impressionant blog, molt ben aconseguit amb bones fotos i bones descripcions, es nota que t’agrada el què fas 🙂

      Atès que aquesta entrada és sobre una ruta d’Andorra, demà un grup d’amics tenim pensat anar-hi i fer-hi una excursió, i com amants boletaires que som ens aconselles alguna zona en concret d’Andorra o Alt Urgell per fer l’excursioneta i la recerca? Pel què hem vist, la zona de Sant Joan de l’erm (Ruta 14 del Secret més ben guardat II) podria ser una bona opció. Una altra pel què hem vist seria la zona de la Rabassa. Què n’opines?

      Moltes gràcies Marc i segueix amb la bona feina que estàs fent!

    • Marc Estévez Casabosch

      04/07/2013 - 17:30

      Molt bones Pau,

      Gràcies per les teves paraules. Sobre l’excursió que comentes, potser em decantaria pel sector de Castellbò i Sant Joan de l’Erm. Ara mateix, pel que fa a bolets, no hi ha cap gran florada des res enlloc, però algun cep el podreu trobar. I, sinó, a Andorra mateix, els boscos que envolten Engolasters també són molt primerencs per al cep, i podria ser una altra bona opció. En qualsevol cas, us recomano buscar-los més amunt dels 1.550-1.600 metres d’altitud.

      Moltes gràcies, de nou, i molta sort. Amb més o menys bolets, gaudireu d’una verdor fantàstica!

      Salutacions,

      Marc

    • Pau Guasch Morgades

      11/07/2013 - 19:16

      Hola de nou Marc, al final ens vam decidir per la zona de l’estany d’Engolasters on vam fer una preciosa ruta pels voltants. Pel què fa els bolets sí que hi havia una mica de moviment, bolets dolents de diversos tipus, però pel què fa a ceps, vam trobar el rastre de 2 ben podrits. Tot i això, vam gaudir molt de la natura que és el què importa. Ho tornarem a provar segur!

      A reveure!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús