Entrades amb l'etiqueta ‘bolets’

Bolets en ruta: Jaume Barrull Castellví entrevista a Marc Estévez Casabosch

dilluns, 26/05/2014

Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.

Aprofitant els dies de bonança hivernal: una mica de mar i muntanya entre Blanes i Lloret

dimarts, 5/02/2013

Dies de tramuntana, setmanes emboirades, dies de pluja fina… També dies molt freds, dies sovint força apagadots que conviden a afluixar els bioritmes i fer com les marmotes de l’alta vall del Ter, que s’amaguen al cau esperant temps més favorables. Però l’hivern, a casa nostra, és prou divers i encantador com per oferir-nos petites finestres amb vistes primaverals, tastets fugissers de bonança que s’han d’afagar al vol perquè no concedeixen ajornaments. Si no s’agafen en el moment oportú, s’escapen. I dimecres passat, penúltim dia de gener, tres dies abans d’una de les tramuntanades més impactants dels darrers mesos, vam poder gaudir d’una d’aquestes finestres. Amb l’anticicló abraçant-nos, les temperatures a prop del litoral rondaven els vint graus i, fins i tot, al Solsonès, circulaven un bon grapat d’insectes despistats que no volien deixar-se perdre una escalfor que tenia les hores comptades. Amb un ambient tan energètic, vaig pensar que calia passar a l’acció.

Em llevo a les quatre de la matinada, carrego el caiac encara entre lleganyes, i em disposo a estrenar el flamant desdoblament de l’Eix, que més enllà d’una immensa patòfia política i econòmica, suposa un alleujament destacable per als de terra endins que acostumem a treure el nas per les comarques de Girona, a més d’un important punt en favor del turisme interior. Una cosa no treu l’altra. Doncs bé, després d’una bona estona travessant llargues llengües d’asfalt i escoltant els temes del darrer disc de Rufus Wainwright, arribo a la cala Sant Francesc -o cala Bona- de Blanes. Encara és fosc, no hi ha ningú i no es belluga ni una fulla. D’això es tractava.

En blau, itinerari per mar entre la Punta de Santa Anna i la cala Boadella. En groc, itineraris a peu (Pinya de Rosa i muntanya de Sant Joan) © Google Maps

Aprofito la matinada i el matí per palejar i pescar entre les cales de Sa Forcanera i Boadella, transitant per un tram del litoral sud de la Costa Brava que, tot i haver patit els mals de l’especulació i el negoci immobiliari, conserva un aire d’autenticitat salvatge remarcable. El sector de Pinya de Rosa, que inclou un dels jardins botànics tropicals més interessants d’Europa, n’és en bona part responsable, tenint en compte que constitueix una finca pràcticament verge entre la Punta de s’Agulla i les platges de Treumal i Santa Cristina. I tot sigui dit, un espai que continua verge gràcies a diversos col·lectius socials implicats, que l’han pogut salvaguardar després de diversos intents d’usurpació per part d’interessos immobiliaris, privats i foscos. Quan el cabàs comença a lluir prou peix i els braços ja fluixegen, arriba el moment de tornar a terra i canviar el banyador pels pantalons de muntanya.

Al jardí botànic Pinya de Rosa hi trobem una esplèndida mostra de plantes suculentes, i d'alguns gèneres en concret, una de les millors col·leccions d'Europa © Marc Estévez Casabosch

 

La tranquil·litat hivernal a les cales de la Costa Brava és exquisida. En aquest cas, la cala Sant Francesc de Blanes, un espai pràcticament col·lapsat durant bona part de l'estiu © Marc Estévez Casabosch

 

Em deixo convèncer per un bon home que passeja amb un grapat d’espàrrecs, i m’enfilo per la zona més forestal de la muntanya de Sant Joan, coronada pel seu castellet, mirador natural de Blanes i, de retruc, de tota la plana que s’escampa entre l’alt Maresme i l’extrem sud de la Selva, esquitxada per infinits turons entapissats amb pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pinastre. Entre alguns espàrrecs primerencs -més aviat pocs- i mates de romaní florit em situo en una clariana de bosc estassat, i en el lloc menys previsible, topo amb les dues primeres múrgoles de la temporada. Fet i fet, ha valgut la pena aparcar la mandra i llevar-se d’hora. Dues múrgoles, uns quants espàrrecs, una mica de múscul, els beneficis de l’aigua de mar i un cabàs amb el millor peix del món, del meu món.

Un caçador d'espàrrecs anònim a la muntanya de Sant Joan, vora el castell © Marc Estévez Casabosch

 

De gener a juny, esparregueres i espàrrecs de bosc estan força concorreguts © Marc Estévez Casabosch

 

La meva primera múrgola d'aquest 2013, trobada a Blanes, en un bosc estassat amb vegetació molt variada © Marc Estévez Casabosch

Ja ho veieu doncs! No cal canviar d’hemisferi, ni tan sols canviar de país, per viure les millors experiències i exprémer al màxim les estones lliures. El nostre -país-, potser és menut en extensió, però pocs el superen en diversitat i contrastos. Siguem-ne conscients i posem en valor el que tenim, que és molt. Potser massa! De vegades, qui viu envoltat de pilons d’or, és incapaç de veure’l brillar. Però vaja, reprenent el fil… Si aquests dies, entre ventada i ventada, veieu que la meteorologia es disposa a oferir-nos una mica de calma, aprofiteu el moment. Siguin les primeres múrgoles vora el mar, espàrrecs per fer una truita, una escapada fent allò que més us agradi o, simplement, una passejada urbana amb la llum de febrer esquitxant-vos les galtes durant l’estona de descans que us permeti la feina.

Salut i emocions!

Vista de Blanes des del Castell de Sant Joan, amb Sa Palomera al centre de la badia © Marc Estévez Casabosch

Benvingudes pluges, retrobats bolets!

diumenge, 25/03/2012

Arriba la primavera i l’aigua ho mulla tot! Bé, gairebé tot… Algun raconet a mig camí de l’Urgell, el Pla d’Urgell i la Segarra que habitualment queda al marge de les humitats caigudes del cel ha tornat a esquivar-les. El millor guió per al nostre clima mediterrani no estava escrit, però sembla fet a mida. Després de tres o quatre mesos en què alguns s’havien encomanat a la preocupació, patint per una sequera que no tenia res d’estrany ni extraordinari, afortunadament les pluges han fet callar totes les boques grosses. Els ruixats i les tempestes ho han posat tot al seu lloc, i per fi retornaran als bolets el protagonisme cedit als incendis d’hivern, als cultius de secà que no creixien i a les estadístiques pessimistes.

Balanç de l'episodi de pluges del 20, 21 i 22 de març del 2012. A bona part del territori s'han superat amb escreix els 40-50 litres per metre quadrat. Aigua ben caiguda, aigua ben rebuda!

Previsió de bolets del 28 de març al 5 d'abril del 2012. En marró, zones de múrgola i carrereta, i en gris les àrees recomanades per al marçot © Marc Estévez Casabosch

Tot necessita el seu temps, i tres dies de pluja no fan miracles, però els efectes de l’aigua crec que seran visibles i palpables a curt termini. S’haurà d’esperar, de totes maneres, per veure si es van confirmant els pronòstics de cara al mes d’abril, generosos en pluja. Seria una bona notícia per a bolets com el moixernó -Calocybe gambosa-, que necessiten ruixats més o menys regulars per poder fructificar amb ganes i energia. I sens dubte, la neu de les muntanyes, per sobre dels 1.400-1.500 metres, també l’agrairan els ceps, que aniran treballant en silenci i alimentant-se per intentar fer florades de cara al final de la primavera i l’estiu. Tot plegat ho anirem veient i seguint de ben a prop. Ara per ara, ha estat aigua beneïda per als boscos i conreus. A més de bolets, espàrrecs, cebes, faves i pèsols d’arreu del país estan d’enhorabona. Tot ha canviat d’aspecte radicalment, i el verd despunta sense treva.

Aquests dies, per trobar marçots -Hygrophorus marzuolus- us recomano visitar pinedes de pi roig amb roures, sobre terrenys pissarrosos, de la zona de Seva, Susqueda, el coll de Perves a l'Alta Ribagorça... Entre els 600 i els 1.200 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Les múrgoles -Morchella esculenta/conica- poden aparèixer a gairebé qualsevol hàbitat, però precisament per aquest motiu no són fàcils de trobar. Aquests dies, zones de torrents i rieres, boscos alterats (estassades,cremats) o pinedes de pi blanc són alguns dels llocs on començaran a treure el nas. Per sota dels 600-700 metres d'altitud, de moment... © Marc Estévez Casabosch

Som-hi!! A gaudir de la primavera, que ens ho mereixem!

 

Dies de tòfones negres: un festival que no et pots perdre

dimecres, 8/02/2012

El luxe sota els teus peus. La veritable tòfona negra és el bolet, de tots els que creixen al nostre territori, que assoleix preus més elevats als mercats d’arreu. Probablement per l’escassetat, en comparació amb altres espècies, però sobretot pel fet de viure sota terra i necessitar l’ajuda d’un gos ensinistrat per assolir bones collites -de vegades s’usen porcs, però són molt golafres i se les cruspeixen abans de donar-les a l’amo-, ha esdevingut un condiment elitista present als millors restaurants de tot el món. La seva recol·lecció està regulada a nivell estatal i també en algunes autonomies, i les millors àrees productores s’emmarquen en acotaments privats. Els mercats o subastes de compra-venda, tradicionalment tancats al públic en general, se situen en poblacions com Solsona, Organyà, Vic o Centelles.

Ara bé, enmig d’un panorama aparentment hermètic apareixen petits oasis de generositat i obertura que, empesos pel futur gloriós que s’albira de la mà de l’ecoturisme, han preferit mostrar-se sense embuts. Aquest és el cas que us presento, el de la Baronia de Rialb, un extens municipi situat a l’extrem nord-est de la Noguera, a mig camí de la plana de Lleida i les muntanyes prepirinenques. Aquí, entre masies, antigues parròquies i boscos infinits de pinasses, alzines i roures, hi ha qui ha decidit apostar pel futur i dedicar-se al cultiu de la tòfona negra. Sí, les tòfones es poden cultivar. Bé, es cultiven arbres inoculats amb el fong amb la intenció d’acabar collint tòfones al cap d’uns anys. En Josep Maria i l’Eugeni, des de les masies Massanés i Perdigués respectivament, van ser pioners al nostre país i ara ja recol·lecten els fruits del seu esforç.

Mapa de la zona (amb info sobre els bolets) que trobareu al llibre "La ruta del tresor" © Marc Estévez Casabosch

El preu de les tòfones negres -Tuber melanosporum- oscil·la entre els 300 i els 600 €/quilo, depenent de la temporada © Marc Estévez Casabosch

La tòfona és un bolet que ben pocs coneixen bé. És un bolet enigmàtic i especial, perquè madura sota terra -d’això se’n diu hipogeu-, que es troba aquests dies sotmès a plena campanya de recol·lecció, un període comprès entre la darreria de novembre i fins ben entrar el mes de març. La sequera de l’estiu i altres factors meteorològics han fet que aquest hivern sigui poc generós en Tuber melanosporum, l’autèntica tòfona negra, però tot i així se’n troben, i el proper diumenge 26 de febrer teniu l’oportunitat de descobrir tots els seus secrets, a més d’assaborir-la al plat i olorar el seu aromàtic poder de seducció. Descobrint els camps que envolten la masia Massanés, plantats d’alzines tofoneres, en Josep Maria Vilella us traspassarà històries viscudes en forma de coneixement, alhora que podreu comprendre com funcionen els bolets, els arbres que s’hi relacionen, els tofonaires i els gossos que col·laboren en la recerca.

Alzines tofoneres i la masia Massanés al fons, dalt del turó © Marc Estévez Casabosch

 

A la masia Massanés hi menjareu de tot i molt bo, però sobretot, podreu tastar tòfones de quilòmetre zero © Marc Estévez Casabosch

El cultiu de la tòfona negra pot esdevenir una realitat esperançadora al món rural, convertint-se en una activitat que complementi les feines agràries més tradicionals i ajudi, alhora, a incentivar el desenvolupament d’aquestes àrees territorials. Més enllà del comerç directe que pugui generar la tòfona negra com a producte, crear activitats de caire gastronòmic i turístic, com les visites guiades i pedagògiques que ofereixen des de les masies Massanés i Perdigués, suposa un pas endavant perquè la tubericultura arreli definitivament en la nostra societat en forma de coneixement i saviesa col·lectiva.

Aprofiteu l'excursió per gaudir de les aigües cristal·lines del riu Rialb, contemplant-les si fa fred, o remullant-vos-hi si les temperatures ho permeten © Marc Estévez Casabosch

Al llibre “La ruta del tresor” (al capítol 9 i a l’itinerari 17) hi trobareu un bon grapat de pàgines dedicades a la tòfona i a la proposta de la Baronia de Rialb. No us les perdeu! I per consultar tota la informació necessària referent a la Tòfona de la Baronia de Rialb i a les Jornades de la Cuina de la Tòfona, amb dades sobre la sortida guiada del proper diumenge 26 de febrer, cliqueu i remeneu per les webs.

Que vagi de gust!!!

Troballes magnífiques i bolets que segueixen actius

dijous, 1/12/2011

Doncs sí. Els boscos del país ja fa unes tres setmanes que viuen immersos en una eclosió micològica força curiosa, potent, però molt irregular i força tardana. Tot i la lleugera baixada de temperatures que tindrem demà, el proper pont festiu de principi de desembre el viurem amb sol, boires i temperatures força suaus. Un bany d’anticicló que els bolets coneixen bé, perquè l’agraeixen. Tret del sector del Pirineu, amb nits ja massa fredes, i de les fondalades interiors, amb temperatures que no remunten, bona part del territori seguirà gaudint uns dies més de bones condicions perquè fredolics, carlets i pinetells vagin treballant, incansables.  Un pont que no satisfarà les perspectives dels esquiadors però que permetrà, ben segur, allargar la campanya boletaire i gaudir de sucosos fricandons elaborats amb matèria fresca.

Comparteixo amb vosaltres una petita mostra de totes les troballes fetes durant aquests darrers dies, en boscos d’arreu del país. Qui hagi sortit a pasturar haurà pogut admirar fets poc habituals en una segona quinzena de novembre, com les florades de reigs i surenys foscos de la comarca de la Selva, que encara treuen el nas. Una tardor original, en què espècies primerenques i tardanes s’han mesclat efusivament creant una catifa boscana espectacular, aprofitant les bones condicions per tal de complir la seva funció principal: fructificar per reproduir-se. Però insisteixo, tot plegat molt irregular. Tal com va dir fa uns dies l’Enric Gràcia al seu espai del programa Caçadors de bolets, no tothom trobarà bolets quan surti al bosc. Cal moure’s, investigar, caminar… De la gran florada al desert micològic pot haver-hi tan sols un grapat de metres. En el món dels bolets això no és cap raresa, tingueu-ho present. Cada any és nou, diferent, sorprenent. I per això ens agrada tant…

13 de novembre de 2011 / Collita de pimpinelles morades -Lepista nuda- a les pinedes de Taravil (Berguedà) © M.E.Casabosch

18 de novembre de 2011 / Reigs -Amanita caesarea- a les suredes de Sant Feliu de Buixalleu (Selva) © M. E. Casabosch

18 de novembre de 2011 / Surenys foscos -Boletus aereus- vora sureres a Sant Feliu de Buixalleu (Selva) © M. E. Casabosch

 

23 de novembre de 2011 / Vinaders -Lactarius vinosus- i pinetells -Lactarius deliciosus- a Santa Coloma de Farners (Selva) © M. E. Casabosch

25 de novembre de 2011 / Llenegues blanques -Hygrophorus gliocyclus- sota pi roig a la Muntanya d'Alinyà (Alt urgell) © M. E. Casabosch

Rosada sobre fulla d'àlber -Populus alba- a la vall de Pamano (Pallars Sobirà) © M. E. Casabosch

28 de novembre de 2011 / Catifa de fredolics -Tricholoma terreum- al Bosc de Comardons (Solsonès) © M. E. Casabosch

25 de novembre de 2011 / Cau la tarda a les muntanyes d'Odèn (Solsonès), amb el Montsec i la boira del pla de Lleida al fons © M. E. Casabosch

Dit i vist tot això, comentar-vos que la previsió de bolets per als propers dies és força generosa, però amb matisos. Al mapa que us adjunto hi podeu veure dos colors. En tonalitat  verda, totes les zones que es mantenen actives, i riques en diversitat d’espècies (rovellons, pinetells, vinaders, carlets, trompetes, llengües de bou, algun reig…); en definitiva, tot el litoral i part del prelitoral, per sota dels 500-600 metres d’altitud. D’altra banda, en color crema, la resta de sectors on les florades van clarament a la baixa, o simplement han estat minses i ho seguiran sent, amb bolets propis de final de temporada com els fredolics, les llenegues negres o les llengües de bou blanques. En aquest segon cas parlo sobretot de pinedes de pinassa, pi blanc o pi roig, fins arribar a cotes de 1.000-1.200 metres, com a màxim. Més amunt, terrenys que es preparen per l’hivern, pastures ja cremades pel fred i marmotes hivernant a la seva xarxa de caus i galeries.

Previsió bolets de l'1 al 10 de desembre de 2011 © Marc Estévez Casabosch

Sortiu a passejar el cistell i aprofiteu aquest solet que encara escalfa. Potser d’aquí uns dies, quan arribi el fred de debò, el trobarem a faltar. Sort i bolets!

 

 

 

 

 

El bosc de la discòrdia (I): acabarem pagant per anar a buscar bolets?

dissabte, 29/10/2011

No ho crec. De fet, el gran debat és un altre. No és tant el fet de pagar o no pagar, sinó la necessitat de trobar eines que permetin regular l’activitat. El concepte de “peatge” seria una mesura de caràcter immadur i recaptatori, perduda enmig d’un mar de possibilitats realment constructives i positives de cara al medi natural i a les persones que en gaudim, hi vivim o hi treballem.

Acotament municipal de bolets a Terol, al municipi de Mosqueruela © Marc Estévez Casabosch

Dijous al vespre, els amics de Catalunya Ràdio-Lleida em van convidar a participar en el debat del programa Esfera Pública, sota el títol i pretext “Pagar o no pagar per anar a collir bolets”, juntament amb l’Enric Gràcia (professor a la UB, micòleg i assessor de “Caçadors de bolets”, l’Àlex Serrahima (advocat i membre del Consorci Forestal de Catalunya) i el Francisco Javier Martínez (coordinador de la secció de micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs). Va ser un debat força interessant, en què vam descobrir que tots quatre jugàvem més o menys a la mateixa lliga. Cadascú aportant visions i pensaments particulars, però tots enfocant cap a la necessitat de posar el paperam sobre la taula i començar a traçar un full de ruta. Des de fa uns anys ja s’està treballant activament en el camp de la pedagogia enfocada en l’entorn boletaire, però hem de recordar que el camí a recórrer és llarg i que tot just estem traçant les primeres passes. Els bolets són un motor socio-econòmic inqüestionable, més enllà de modes i matisos, i cal que l’opinió pública i les administracions en prenguin consciència. El turisme de natura és el futur, i els bolets hi juguen un paper molt destacat, juntament amb l’observació de fauna salvatge, la pesca sostenible, l’artesania i producció ecològica d’aliments de proximitat, i un llarg etcètera de possibilitats que tot just ara comencen a prendre forma seriosament. Ara bé, tenint present que la recol·lecció de bolets és potser, de totes, l’activitat més popular i arrelada al nostre país. Cal conduir i canalitzar tota aquesta energia amb un objectiu conscient: ecoturisme de qualitat que aporti valor afegit al ric territori que tenim el privilegi de viure i respirar. Tornant al debat dels bolets, podeu escoltar-lo clicant aquest enllaç: http://www.catradio.cat/audio/578319/Esfera-publica—Lleida—Pagar-o-no-pagar-per-anar-a-collir-bolets

La qüestió ens ocuparia hores i hores, i probablement totes les persones que passeu per aquí tindreu opinions complementàries, contràries o singulars al respecte. És un tema obert, que vol la participació activa de tothom, i que mica en mica haurem d’anar definint. Per la meva part, algunes de les propostes que considero interessants són:

– Regular “de debò” l’accés motoritzat al bosc, i sobretot, impedir l’accés motoritzat a bona part dels camins i pistes del país. Qui vulgui arribar a un indret concret, ho ha de poder fer, però a peu. Així contribuïm a la preservació de la xarxa de camins, de la vegetació, de la fauna, i per suposat, de les espècies de bolets que creixen en aquell indret concret. Indrets com el Parc Natural del Cadí Moixeró, amb barreres que limiten la lliure circulació pels camins que s’endinsen als seus boscos, han vist millorar l’estat de salut i conservació de l’entorn.

– Limitar la quantitat de recollida de bolets per persona i dia, tal com es fa des de fa anys en alguns països europeus, com França o Itàlia. Establir limitacions generals, o bé específiques depenent del tipus de bosc, el bolet i la zona, seria una mesura de caràcter urgent. Entre 2 i 5 quilograms de bolet per persona i dia és una quantitat acceptable que permetria fer un ús social i sostenible del recurs, amb una recol·lecció d’autoconsum, limitant les males conductes i l’espoliació amb finalitats comercials.

– Establir períodes o temporades de veda en determinats sectors d’un bosc per tal de permetre la regeneració, recuperació i reproducció del recurs. Caldria dissenyar un molt bon mapa forestal i micològic del país per començar a treballar en aquest sentit.

– Pensar, sobretot, que qualsevol mesura no té aplicació possible si no hi ha alguna figura que permeti fer complir la llei. És ben sabut que el col·lectiu d’Agents Rurals a casa nostra és insuficient, i que un bosc sense persones que el vetllin acaba sent un espai obert on les grans propostes acaben convertint-se en fum. És impensable fer una malifeta en un bosc de França -qualsevol-, on fàcilment pots topar amb un bon grapat d’agents durant una passejada matinal. Primer de tot, doncs, hauríem de pensar si les propostes són aplicables. Treballar per no res és una pèrdua de temps, no cal dir-ho.

Penseu que els acotaments de bolets arreu de la península Ibèrica porten més de dues dècades funcionant, i encara no se’ls ha trobat el punt just de cocció. No han servit per acabar amb el furtivisme, ni per limitar les males conductes, ni són viables des del punt de vista econòmic. La història, certament, ha de caminar cap a un altre lloc.

En seguirem parlant… Però recordeu que, en el cas de Catalunya, més del 80% dels boscos són privats, i això ja ens ha de servir per ser prou responsables i respectuosos amb l’entorn. Quan sortim a buscar bolets, molt probablement entrarem a casa d’algú, i serem benvinguts sempre i quan tinguem mesura i deixem l’entorn en òptimes condicions. Que el nostre pas pel bosc no es noti ni s’intueixi, sobretot.