Entrades amb l'etiqueta ‘El secret més ben guardat’

Bolets en ruta: Jaume Barrull Castellví entrevista a Marc Estévez Casabosch

dilluns, 26/05/2014

Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.

Anuari boletaire 2013: una temporada curiosa i divertida

dijous, 6/02/2014

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides de milers de persones que vibren amb ells. Tenia pendent deixar constància escrita i comentar el panorama micològic dels dotze mesos del 2013 després de rebre molts correus i comentaris en aquest sentit. Tinguem clar, un cop més, que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, primer recordatori: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els milllors períodes per sortir a la recerca.

Una temporada curiosa. Doncs sí! I, en això, tampoc no s’ensumen novetats! Totes les temporades, tots els anys, són curiosos si ens fixem en els bolets. No dic millors, ni tampoc pitjors, senzillament especials, originals. En aquesta ocasió, el 2013 ens ha deixat una tardor més aviat pobra a bona part del territori, però ben entretinguda en algunes zones, com el Corredor, al Maresme. I és que, ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Si li pregunteu com ha estat la temporada a un veí del Solsonès que no s’ha mogut del Solsonès, us dirà que ha estat dolenta. El mateix us passarà a les Terres de l’Ebre o al Garraf. I si li demaneu a algú que només surt a buscar bolets entre l’octubre i el novembre, un parell de cops, al Berguedà i en una pineda de pi roig, fins i tot és probable que no hagi tastat cap rovelló. Però tot això no significa que la temporada hagi estat dolenta. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics. Al juliol, mentre a l’Ebre acumulaven mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com és el cas de Guardiola de Berguedà o Gisclareny, van caure entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

12 mesos on the road, 12 mesos non-stop

El mes de gener va començar amb les darreres mostres de les espècies de final de tardor en indrets del litoral, prelitoral i comarques centrals; des de trompetes a la Conreria fins a camagrocs a Cardona, passant per fredolics i pimpinelles morades. Eps! I la primera múrgola, que em va sorprendre en un racó de la cala de Sant Francesc, a Blanes. A partir de mig gener i fins els primers dies de febrer, les llengües de bou blanques també van decidir aixecar cap en pinedes de pinassa del Solsonès i el Berguedà. I així, l’espera pels marçots primerencs dels vessants osonencs del Montseny es va fer més curta; durant tot el mes de març, tot i no fer cap florada destacable, se’n va poder trobar algun sota pi roig i roure pels voltants de Seva i Viladrau, com sempre. I va arribar l’abril, i amb ell, els primers moixernons al Prepirineu en cotes al voltant dels 1.000 metres en indrets assolellats. Un abril que ja ens oferia els primers marçots a l’Alt Urgell i al Pallars Sobirà, i anticipava una de les millors primaveres dels darrers anys per a l’Hygrophorus marzuolus a la zona de Sant Joan de l’Erm. El mes de maig –i allargant-se fins al juny), a les mateixes zones que ja s’havien activat feia dies, però ara en cotes ja més elevades i vessants més frescos, va ser un bon mes per a múrgoles de bosc, moixernons, carreretes (no masses, certament) i marçots. Entre la darreria de juny i durant tot el juliol, un grapat de tempestes molt ben caigudes a l’entorn de Viladrau ens van fer gaudir amb les llores verdes, els rossinyols i les lleteroles roges entre roures i castanyers. De fet, la zona de Viladrau es mereix una menció especial en aquest resum, perquè ha estat produint bolets de forma gairebé ininterrompuda durant gairebé cinc mesos, una situació que no cada any es repeteix. Agost una mica ensopit, però amb alguns ceps a la muntanya de Saltèguet i rodalies -Cerdanya-, acompanyats pels primers rovellons d’avet i pinetells per als impacients “menjalactarius”. Del setembre podríem dir, entre moltes altres coses, que va ser el mes dels rovellons i els pinetells als boscos de pi roig del Prepirineu, i d’alguna potent tempesta a Taradell -Osona- i Sant Feliu de Codines -Vallès Oriental- que va permetre excel·lents florades de reigs i surenys foscos en aquestes localitats.

I amb l’arribada d’una tardor eixuta en termes generals, són moltes les àrees del territori que es quedarien orfes de florades. Però cal matisar, un cop més. Els indrets pirinencs que s’havien començat a activar entre final d’agost i setembre, van seguir produint: ceps en zones pirinenques com Lles i Aransa, a la Cerdanya, també a Portainé i rodalies al Pallars Sobirà, i fins i tot en punts del Berguedà on feia temps que no s’hi veien. L’octubre, a més, va ser espectacular al Corredor (Canyamars, Dosrius…) i a l’entorn d’Òrrius i Vallromanes, amb fructificacions memorables de trompetes, surenys foscos, i en menor mesura, rossinyols, rússules i altres, tot plegat gràcies a dues tempestes molt localitzades però caigudes en el millor moment; en aquests llocs, el millor període va situar-se entre el 15 i el 30 d’octubre. I ara sí, l’avorrit novembre! El novembre va trascórrer entre quatre mostres fúngiques testimonials al Prepirineu central o oriental, i restes del naufragi a la zona del Corredor per satisfer les ganes de bolets; les temperatures, el vent i l’absència de boires, sobretot, no van jugar a favor d’ells. En canvi, tot sigui dit, a Osca el novembre va començar amb molta trempera, però aquelles bones pluges d’octubre no havien passat de la Franja, i això va fer que més d’un i més de cent agafessin carretera i manta per visitar els boscos veïns de la Ribagorza, el Sobrarbe o Guara. Bé, i esperant que l’aigua fes efecte i alguna espècie es decidís a treure el nas, ens plantem al desembre, el desembre que no fa gaire vam deixar enrera i que, finalment, ens va dur una flamant aparició tardana d’apagallums entre el Maresme i la Selva, i ja a la darreria, els fredolics que encara s’han mantingut a peu de bosc en cotes baixes i mitjanes durant aquestes primeres setmanes del 2014.

L’aposta pel coneixement: aventures divulgatives a peu de bosc

La vessant divulgativa del 2013 micològic, a títol personal, també ha estat més que profitosa. Comptant les sortides i rutes guiades a la natura, els tallers, els cursos i les xerrades, me n’adono que he tingut l’immens plaer de compartir les meves estones i coneixements amb més 480 persones. Cal sumar-hi un bon grapat d’intervencions i col·laboracions als mitjans, la reedició del meu estimat llibre El secret més ben guardat, la publicació d’un preciós volum amb La Vanguardia (El gran llibre dels bolets) i, per descomptat, el dossier central del número d’octubre del Descobrir, amb sucosos articles sobre alguns boscos del Berguedà i el Bages. Tot plegat, amanit amb bons amics, grans converses, estones per a la fotografia que tant m’agrada, moments per córrer i saltar entre roures, avets i pins negres, espais de silenci entre muntanyes, descobertes de racons preciosos… Un món que batega i un munt d’experiències i emocions que deixen petjada en el cor.

I abans de perfilar el punt i final, tres recordatoris: passió per viure, comunicació per aprendre, desaprendre i fer-nos sentir, i natura per poder respirar. Ah, i dotze fotos, una de cada mes! Seguim, que l’aventura continua.

Gener 2013 / Trompetes sota els roures de la Conreria, a principi de mes © Marc E. Casabosch

Febrer 2013 / Llengües de bou blanques i camagrocs a Lladurs, Solsonès © Marc E. Casabosch

Març 2013 / Els primers marçots, el dia 8 a Seva, Osona © Marc E. Casabosch

Abril 2013 / Moixernons a l'Alt Urgell, última setmana d'abril a 1.050 m. d'altitud © Marc E. Casabosch

Maig 2013 / Múrgules de bosc trobades el dia 22 de maig a la Guàrdia d'Ares, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Juny 2013 / Llora verda -Russula virescens- a final de mes, sota castanyers a Viladrau © Marc E. Casabosch

Juliol 2013 / Rossinyols sota castanyers a les obagues de Viladrau © Marc E. Casabosch

Agost 2013 / Fantàstic cep, Boletus edulis, sota els avets de Saltèguet, Cerdanya © Marc E. Casabosch

Setembre 2013 / Durant tot el mes van fructificant els reigs a Taradell. A la foto, sortida guiada del dia 30 de setembre © Marc E. Casabosch

Octubre 2013 / Després d'un bon setembre per als rovellons al Prepirineu, encara se'n troba algun. A la foto, boletera de Lactarius sanguifluus el dia 2 d'octubre a Alinyà, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Novembre 2013 / Trompetes, rossinyols, vinaders, surenys i companyia a Dosrius, Maresme, el dia 1 de novembre, després d'una segona quinzena d'octubre molt activa a la zona © Marc E. Casabosch

Desembre 2013 / Comencen a treure el cap els apagallums en punts del litoral. A la foto, el dia 11 de desembre, a Blanes © Marc E. Casabosch

Març, marçot, mata la vella però, amb els bolets, no pot!

dilluns, 18/03/2013

Setmana de benvinguda primaveral! Els bioritmes s’acceleren. La natura engega màquines després d’un imprescindible i merescut repòs hivernal, enguany amb força pluja o neu a la motxilla, que ben segur serà un impuls aprofitable per a totes les formes de vida que ens envolten. I els humans que gaudim observant-la i compartint estones amb ella comencem a tenir l’agenda atapeïda. Fulles tendres, flors primerenques, munions d’ocells que tornen -ahir, a casa, vam rebre la visita de la primera oreneta tafanera, que ens confirma el bon ambient que es prepara també al Solsonès-, altres que se’n van, plantades massives als horts, temperatures agradables per assaborir tot aquest dinamisme, amb serenitat i a l’aire lliure i, evidentment, bolets! Fruits d’uns fongs que no s’aturen i que ja ens tornen a fer ballar el cap.

Grupet de marçots entre la molsa, sota pi roig i roure martinenc a Osona © Marc Estévez Casabosch

Més enllà de les primeres múrgoles, que tot just treuen el nas, ja fa dies que la temporada del marçot ha començat, lluny encara de les muntanyes del Pirineu, amb tranquil·litat i poques presses. Ells saben bé que si aquest any no s’atreveixen amb grans produccions en un determinat indret del bosc, altres períodes més favorables vindran. Sigui com sigui, podem trobar-ne per assaborir-los, i com que els excessos són poc recomanables, no ens cal amoïnar-nos. Sortir a buscar-ne un grapadet, tot descobrint la màgia del seu hàbitat, és un regal. Ja sabeu, com en tot a la vida, que la qualitat sempre ha de vèncer la quantitat.

Quan parlem de marçots, ens referim a l’Hygrophorus marzuolus, un bolet carnós, rabassut i compacte, que se’ns presenta mostrant-nos un barret de tonalitats molt variables, oscil·lant entre el color blanc dels exemplars que neixen soterrats, el gris pissarrós esquitxat de reflexes metal·litzats que és el més comú i majoritari, i finalment el negre cendrós dels exemplars més grossos i madurs. Assoleix amb facilitat els 12-14 centímetres de diàmetre, i sempre hem d’intentar deixar intactes, al seu lloc, els exemplars més menuts per tal de permetre la seva maduració i reproducció; sinó les fructificacions en temporades futures podrien decaure significativament. La cama és de color blanc, lleugerament tacada de gris en alguns casos. Les làmines, gruixudes, es disposen separades entre elles com tal com s’observa a la resta d’Hygrophorus o llenegues que estem acostumats a veure, i són de color blanc al principi i més aviat grisoses a mesura que el bolet va creixent i madurant. La carn, també blanca o lleugerament grisosa al tall, desprèn una olor suau molt agradable i és delicada i trencadissa.

Detall de les làmines del marçot -Hygrophorus marzuolus- © Marc Estévez Casabosch

 

Dos marçots al bosc del Corral de Terrers, a prop de Seva, trobats el 8 de febrer © Marc Estévez Casabosch

 

La petita cassoleta vermella -Sarcoscypha coccinea-, a Osona, la trobem compartint hàbitat i calendari amb el marçot. Una altra espècie delatora és Entoloma hirtipes, que en castellà ja l'anomenen "chivata del marzuelo", precisament perquè ens fa saber que estem en el bon camí dels marçots © Marc Estévez Casabosch

 

+ INFO MARÇOT:

ALTRES NOMS / El nom “marçot” deu tenir origen a les terres del Montseny o a les muntanyes de Prades, perquè són els únics indrets de Catalunya on aquest bolet apareix durant el mes de març. Són especialment descriptives les denominacions que rep aquesta espècie als territoris on es recol·lecta, destacant-ne “bolet de neu”, “llenega de primavera”, “bolet d’esquirol”, “carlet negre” o “carlet de primavera”. Cal tenir present que més enllà de les formes populars, el marçot pertany al gènere de les llenegues.

DETALLS GASTRONÒMICS / Desprèn aromes suaus, i el seu sabor té un punt dolç que el fa molt agradable al paladar, fins i tot sense condiments afegits. No requereix coccions massa llargues, ben al contrari, perquè perdria totes les virtuts organolèptiques. Això ens porta, per exemple, a saltejar-los un parell de minuts en un wok i, seguidament, assaborir-los. Per conservar-los un cop siguem a casa, la millor opció és netejar-los, submergint-los un moment en aigua freda, i congelar-los directament en cru, tallats a llesques o sencers.

VEGETACIÓ ASSOCIADA I SÒLS / És una espècie silicícola, que creix en substrats entre lleugerament i moderadament àcids, també sobre sòls calcaris descarbonatats situats per sobre dels1.400 metres d’altitud. Gresos silicis, en terrenys pissarrosos, l’afavoreixen molt més que el saulons granítics o el gneis, per posar uns exemples. A Catalunya el trobem associat al pi roig (Pinus sylvestris), l’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). Molt rarament, vora roure de fulla gran i faig.

Si aquests dies sortim a buscar-ne, això és el que observarem sobre el terreny pissarrós: pinyes de pi roig, amb qui es relaciona, i fulles de roure martinenc, que l'afavoreixen aportant una dosi extra de matèria orgànica © Marc Estévez Casabosch

 

A les àrees de carena i terrenys eixuts, esquelètics i assolellats, sobre el mateix tipus de sòls on trobarem els marçots, apareix l'estepa de muntanya -Cistus laurifolius- © Marc Estévez Casabosch

 

CALENDARI DE RECOL·LECCIÓ / Els primers marçots apareixen durant els mesos de gener, febrer i març entre els 600 i els 1.100 metres d’altitud, en boscos de pi roig i roures dels vessants osonencs del Montseny, i de forma testimonial sota pi roig a les muntanyes de Prades, vora el Tossal dela Baltasana. A partir dels primers dies d’abril pot començar a fructificar en clarianes vora pi roig al Pirineu i Prepirineu, a l’estatge montà, desplaçant-se progressivament cap als 1.700 metres, i més amunt a partir de la primera setmana de maig, sota avet, pi roig i pi negre. Els darrers marçots de la temporada es cullen en indrets molt frescals d’avetoses durant la primera meitat del mes de juny.

La bonica herba fetgera, ja ben florida als boscos de pi roig i roure osonencs, per sota dels 800 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

…Detalls de l’herba fetgera (Hepatica nobilis) / Hi ha qui la relaciona amb el marçot, però l’apreciació no és del tot exacte. L’herba fetgera, o simplement fetgera, és una espècie pròpia de molts boscos dels estatges submontans, montans i subalpins (especialment del 600 als 2.000 m.), comuna als indrets frescos i ombrívols de moltes comarques, que es desenvolupa en sòls silicis, però també en els calcaris. I és aquesta darrera característica la clau: allà on trobem marçots hi trobarem sempre l’herba fetgera, però allà on trobem l’herba fetgera no hi trobarem sempre marçots. Fixeu-vos que són dues coses ben diferents! Observar l’herba fetgera en un bosc no ens diu que en aquell indret hi hagin de viure necessàriament Hygrophorus marzuolus, ben al contrari, potser som en un terreny calcari de llenegues negres.

Mapa de previsió micològica del 18 al 25 de març. En gris, àrea del marçot. En marró, zones on ja s'estan veient les primeres múrgoles de l'any (per ex: sector incendi de l'Empordà) © Marc Estévez Casabosch

Trobareu més informació referent als marçots en alguns dels meus llibres:

  • Les millors rutes per trobar bolets (pàg 106-107 / 240-241)
  • Bolets en temps de crisi (pàg 75 a 78)
  • La ruta del tresor (pàg 142 a 159)
Salut i bolets!

Quan s’apropa Sant Joan, arriben els “Boletus”

dijous, 14/06/2012

Com cada mes de juny, els ceps més primerencs –Boletus pinophilus i Boletus aestivalis– comencen a treure el nas. Els primers, força tímids encara, es van deixar veure ja fa més d’una setmana en boscos humits del Pirineu, sobretot pinedes de pi roig, pi negre i també avetoses, tot i que en àrees del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra també se’n van trobant, en aquest cas sota faig i castanyer. Les florades de ceps són força habituals en aquestes dates, per bé que cada temporada és diferent i no sempre apareixen amb la mateixa generositat. Enguany, la cosa no pinta massa esplèndida, i pensant en la calorada que s’albira pels volts de la revetlla de Sant Joan, més val sortir a buscar-ne ara que encara hi són. A més de ceps, altres espècies de primavera com les carreretes –Marasmius oreades-, el moixernó –Calocybe gambosa– i les múrgoles -gènere Morchella– encara segueixen actives, i comencen a compartir l’espai vital amb altres de retrobades, pròpies de l’estiu i la tardor, com són la pimpinella morada –Lepista nuda– o els mollerics –gènere Suillus– . Personalment, el que he vist aquesta setmana a peu de bosc és que la manca de pluges està limitant la seva fructificació, encara que aprofiten el més mínim ruixat de tarda -allà on cau- per fer un esforç i desplegar-se. En argot boletaire diríem que hi ha molta activitat fúngica, però que la festa no acaba d’esclatar. Sigui com sigui, el panorama dóna per poder fer una mica de rebost i rebre el nou estiu amb un bon “rissotto” de Boletus. 

L'amic Jaume, collint dos ceps magnífics -Boletus pinophilus- sota pi roig, a 1.750 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Així estaven els matolls de neret -Rhododendron ferrugineum- el dilluns 11 de juny; a punt de florir! L'espectacle cromàtic durarà unes dues o tres setmanes, i s'allargarà fins a mig juliol en cotes elevades del Pirineu (2.200-2.300 metres) © Marc Estévez Casabosch

 

Vista actual d'un bosc força madur de pi roig, amb alguns avets i pins negres, vora Sant Joan de l'Erm -Pallars Sobirà-. Terra de ceps, en majúscules © Marc Estévez Casabosch

 

En prats, pastures i zones herboses de bosc encara és fàcil trobar-hi algun erol de carreretes ben camuflat. Bolet efímer com cap altre, creix ben tendre immediatament després d'un ruixat i s'arronsa ràpidament quan el sol apreta © Marc Estévez Casabosch

 

Collita d'aquest dilluns, força variada, però eclipsada per la contundència dels Boletus pinophilus, en primer terme © Marc Estévez Casabosch

 

A més del mapa de previsió per als ceps, aquí us indico algunes rutes publicades que poden ser interessants de recórrer i descobrir durant aquesta propera setmana, a la recerca de ceps. Cito el nom de la ruta (els boscos, en definitiva) i el llibre on la trobareu. Són dies de fullejar tot el material disponible i fer bona tria!

  • La fageda de Santa Fe (ruta 2 – La ruta del tresor)
  • L’obaga de la Culla (ruta 16 – La ruta del tresor)
  • La castanyeda de Puig (ruta 14 – La ruta del tresor)
  • Les pinedes de Baiasca (ruta 1 – El secret dels rovellons)
  • El bosc de Baricauba (ruta 27 – El secret dels rovellons)
  • El Naut Aran (ruta 1 – El secret més ben guardat II)
  • Les valls de Castellbò i Santa Magdalena (ruta 14 – El secret més ben guardat II)
  • El Baish Aran (ruta 6 – El secret més ben guardat)

Mapa de previsió per als ceps, del 15 al 22 de juny de 2012. Al nord, es tracta de boscos productors de Boletus pinophilus, sobretot pinedes de pi roig i avetoses. La resta d'espais corresponen a fagedes i castanyedes del Montseny, Guilleries i Collsacabra, on també hi podeu trobar Boletus aestivalis © Marc Estévez Casabosch