Arxiu de la categoria ‘llibres’

Bolets en ruta: Jaume Barrull Castellví entrevista a Marc Estévez Casabosch

dilluns, 26/05/2014

Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.

Anuari boletaire 2013: una temporada curiosa i divertida

dijous, 6/02/2014

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides de milers de persones que vibren amb ells. Tenia pendent deixar constància escrita i comentar el panorama micològic dels dotze mesos del 2013 després de rebre molts correus i comentaris en aquest sentit. Tinguem clar, un cop més, que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, primer recordatori: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els milllors períodes per sortir a la recerca.

Una temporada curiosa. Doncs sí! I, en això, tampoc no s’ensumen novetats! Totes les temporades, tots els anys, són curiosos si ens fixem en els bolets. No dic millors, ni tampoc pitjors, senzillament especials, originals. En aquesta ocasió, el 2013 ens ha deixat una tardor més aviat pobra a bona part del territori, però ben entretinguda en algunes zones, com el Corredor, al Maresme. I és que, ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Si li pregunteu com ha estat la temporada a un veí del Solsonès que no s’ha mogut del Solsonès, us dirà que ha estat dolenta. El mateix us passarà a les Terres de l’Ebre o al Garraf. I si li demaneu a algú que només surt a buscar bolets entre l’octubre i el novembre, un parell de cops, al Berguedà i en una pineda de pi roig, fins i tot és probable que no hagi tastat cap rovelló. Però tot això no significa que la temporada hagi estat dolenta. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics. Al juliol, mentre a l’Ebre acumulaven mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com és el cas de Guardiola de Berguedà o Gisclareny, van caure entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

12 mesos on the road, 12 mesos non-stop

El mes de gener va començar amb les darreres mostres de les espècies de final de tardor en indrets del litoral, prelitoral i comarques centrals; des de trompetes a la Conreria fins a camagrocs a Cardona, passant per fredolics i pimpinelles morades. Eps! I la primera múrgola, que em va sorprendre en un racó de la cala de Sant Francesc, a Blanes. A partir de mig gener i fins els primers dies de febrer, les llengües de bou blanques també van decidir aixecar cap en pinedes de pinassa del Solsonès i el Berguedà. I així, l’espera pels marçots primerencs dels vessants osonencs del Montseny es va fer més curta; durant tot el mes de març, tot i no fer cap florada destacable, se’n va poder trobar algun sota pi roig i roure pels voltants de Seva i Viladrau, com sempre. I va arribar l’abril, i amb ell, els primers moixernons al Prepirineu en cotes al voltant dels 1.000 metres en indrets assolellats. Un abril que ja ens oferia els primers marçots a l’Alt Urgell i al Pallars Sobirà, i anticipava una de les millors primaveres dels darrers anys per a l’Hygrophorus marzuolus a la zona de Sant Joan de l’Erm. El mes de maig –i allargant-se fins al juny), a les mateixes zones que ja s’havien activat feia dies, però ara en cotes ja més elevades i vessants més frescos, va ser un bon mes per a múrgoles de bosc, moixernons, carreretes (no masses, certament) i marçots. Entre la darreria de juny i durant tot el juliol, un grapat de tempestes molt ben caigudes a l’entorn de Viladrau ens van fer gaudir amb les llores verdes, els rossinyols i les lleteroles roges entre roures i castanyers. De fet, la zona de Viladrau es mereix una menció especial en aquest resum, perquè ha estat produint bolets de forma gairebé ininterrompuda durant gairebé cinc mesos, una situació que no cada any es repeteix. Agost una mica ensopit, però amb alguns ceps a la muntanya de Saltèguet i rodalies -Cerdanya-, acompanyats pels primers rovellons d’avet i pinetells per als impacients “menjalactarius”. Del setembre podríem dir, entre moltes altres coses, que va ser el mes dels rovellons i els pinetells als boscos de pi roig del Prepirineu, i d’alguna potent tempesta a Taradell -Osona- i Sant Feliu de Codines -Vallès Oriental- que va permetre excel·lents florades de reigs i surenys foscos en aquestes localitats.

I amb l’arribada d’una tardor eixuta en termes generals, són moltes les àrees del territori que es quedarien orfes de florades. Però cal matisar, un cop més. Els indrets pirinencs que s’havien començat a activar entre final d’agost i setembre, van seguir produint: ceps en zones pirinenques com Lles i Aransa, a la Cerdanya, també a Portainé i rodalies al Pallars Sobirà, i fins i tot en punts del Berguedà on feia temps que no s’hi veien. L’octubre, a més, va ser espectacular al Corredor (Canyamars, Dosrius…) i a l’entorn d’Òrrius i Vallromanes, amb fructificacions memorables de trompetes, surenys foscos, i en menor mesura, rossinyols, rússules i altres, tot plegat gràcies a dues tempestes molt localitzades però caigudes en el millor moment; en aquests llocs, el millor període va situar-se entre el 15 i el 30 d’octubre. I ara sí, l’avorrit novembre! El novembre va trascórrer entre quatre mostres fúngiques testimonials al Prepirineu central o oriental, i restes del naufragi a la zona del Corredor per satisfer les ganes de bolets; les temperatures, el vent i l’absència de boires, sobretot, no van jugar a favor d’ells. En canvi, tot sigui dit, a Osca el novembre va començar amb molta trempera, però aquelles bones pluges d’octubre no havien passat de la Franja, i això va fer que més d’un i més de cent agafessin carretera i manta per visitar els boscos veïns de la Ribagorza, el Sobrarbe o Guara. Bé, i esperant que l’aigua fes efecte i alguna espècie es decidís a treure el nas, ens plantem al desembre, el desembre que no fa gaire vam deixar enrera i que, finalment, ens va dur una flamant aparició tardana d’apagallums entre el Maresme i la Selva, i ja a la darreria, els fredolics que encara s’han mantingut a peu de bosc en cotes baixes i mitjanes durant aquestes primeres setmanes del 2014.

L’aposta pel coneixement: aventures divulgatives a peu de bosc

La vessant divulgativa del 2013 micològic, a títol personal, també ha estat més que profitosa. Comptant les sortides i rutes guiades a la natura, els tallers, els cursos i les xerrades, me n’adono que he tingut l’immens plaer de compartir les meves estones i coneixements amb més 480 persones. Cal sumar-hi un bon grapat d’intervencions i col·laboracions als mitjans, la reedició del meu estimat llibre El secret més ben guardat, la publicació d’un preciós volum amb La Vanguardia (El gran llibre dels bolets) i, per descomptat, el dossier central del número d’octubre del Descobrir, amb sucosos articles sobre alguns boscos del Berguedà i el Bages. Tot plegat, amanit amb bons amics, grans converses, estones per a la fotografia que tant m’agrada, moments per córrer i saltar entre roures, avets i pins negres, espais de silenci entre muntanyes, descobertes de racons preciosos… Un món que batega i un munt d’experiències i emocions que deixen petjada en el cor.

I abans de perfilar el punt i final, tres recordatoris: passió per viure, comunicació per aprendre, desaprendre i fer-nos sentir, i natura per poder respirar. Ah, i dotze fotos, una de cada mes! Seguim, que l’aventura continua.

Gener 2013 / Trompetes sota els roures de la Conreria, a principi de mes © Marc E. Casabosch

Febrer 2013 / Llengües de bou blanques i camagrocs a Lladurs, Solsonès © Marc E. Casabosch

Març 2013 / Els primers marçots, el dia 8 a Seva, Osona © Marc E. Casabosch

Abril 2013 / Moixernons a l'Alt Urgell, última setmana d'abril a 1.050 m. d'altitud © Marc E. Casabosch

Maig 2013 / Múrgules de bosc trobades el dia 22 de maig a la Guàrdia d'Ares, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Juny 2013 / Llora verda -Russula virescens- a final de mes, sota castanyers a Viladrau © Marc E. Casabosch

Juliol 2013 / Rossinyols sota castanyers a les obagues de Viladrau © Marc E. Casabosch

Agost 2013 / Fantàstic cep, Boletus edulis, sota els avets de Saltèguet, Cerdanya © Marc E. Casabosch

Setembre 2013 / Durant tot el mes van fructificant els reigs a Taradell. A la foto, sortida guiada del dia 30 de setembre © Marc E. Casabosch

Octubre 2013 / Després d'un bon setembre per als rovellons al Prepirineu, encara se'n troba algun. A la foto, boletera de Lactarius sanguifluus el dia 2 d'octubre a Alinyà, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Novembre 2013 / Trompetes, rossinyols, vinaders, surenys i companyia a Dosrius, Maresme, el dia 1 de novembre, després d'una segona quinzena d'octubre molt activa a la zona © Marc E. Casabosch

Desembre 2013 / Comencen a treure el cap els apagallums en punts del litoral. A la foto, el dia 11 de desembre, a Blanes © Marc E. Casabosch

Rutes vitamíniques de setembre

dimecres, 18/09/2013

Sí, ho sé! Molts boscos del país estan farcits de bolets, sobretot a la meitat nord del territori, però avui m’interessa fixar-me en uns altres regals de la natura, molt més nutricis que els ceps i els rovellons, i sovint menys perseguits. Després d’un estiu especialment plujós en moltes zones, les plantes del nostre entorn han treballat de valent i algunes d’elles, les que ens ofereixen fruits comestibles durant tot el mes de setembre, mostren un aspecte i una producció fantàstics. Les móres d’esbarzer o el saüc són només dos dels incomptables reclams gormands que aquestes setmanes ens conviden a fer descobertes tranquil·les i profitoses per camins, vores de camps, marges, zones humides i clarianes de bosc.

Justament, ahir vaig escapar-me una estona a collir-ne pels magnífics paisatges que tenim al Solsonès. M’agrada, i recomano a tothom l’experiència, perquè l’hàbit d’aprofitar allò que ens ve donat per pròpia naturalesa és a l’abast de qualsevol persona. No em refereixo al lloc sinó al fet. No importa on visqueu, perquè d’aquestes plantes n’hi ha des del Maresme fins al Pallars; el que es tracta és de fixar-nos en allò que ens envolta i voler-ho conèixer, de mica en mica, però amb les ganes i la il·lusió de qui cerca un gran tresor. Vivim envoltats d’aliments silvestres d’alt valor gastronòmic i nutritiu, i de vegades sembla que ens n’haguem oblidat. Uns quants pots de melmelada de saüc o un bon grapat de móres congelades per fer pastissos de primera divisió a l’hivern ens aporten vitamines, minerals i saviesa i ens empenyen a reconnectar-nos amb la terra i els increïbles paisatges que ens acullen.

Collint saüc vora la Ribera Salada; cistell, tisores i paciència © Marc E. Casabosch

 

Cistell carregat de saüc -Sambucus nigra-. Només n'aprofitarem les boletes madures, quan són ben fosques; si encara les trobéssim de color vermellós cal rebutjar-les per la seva toxicitat © Marc E. Casabosch

 

SAÜC (Sambucus nigra)

On el trobem? Habitualment vora masos, cases de pagès i camps conreats, on des d’antic s’ha cultivat pels seus usos i propietats. És una planta d’indrets humits, siguin clarianes de bosc o marges de rieres i altres corrents d’aigua. És propi de l’estatge de rouredes i boscos de pi roig i pinassa, enfilant-se fins als 1.500-1.600 metres d’altitud al nord del país i davallant fins a la terra baixa mediterrània. Força indiferent a la naturalesa del sòl, prefereix terreny humits i frescos. És més freqüent al nord-est del territori i en moltes zones prelitorals, però també s’endinsa cap a l’interior. No s’ha de confondre amb el saüc vermell –Sambucus racemosa– i el matacà –Sambucus ebulus-, totes dues espècies tòxiques.

Detall de les petites prunes comestibles del prinyoner, arbret comú a prop de masos abandonats i antigues feixes cultivades, sobretot a l'interior del país © Marc E. Casabosch

 

Els esbarzers -Rubus ulmifolius-, aquests dies carregats de móres © Marc E. Casabosch

 

ESBARZER (Rubus ulmifolius)

On el trobem? Prefereix indrets assolellats sobre terrenys frescos i humits, tot  i que sobreviu en condicions d’eixutesa i altes temperatures regulars, com poden ser el pla de Lleida o la franja litoral. Es desenvolupa a les bardisses, en clarianes i als marges dels boscos de terra baixa i muntanya mitjana, entre el nivell del mar i la cota dels 1.400-1.500 metres. El trobem arreu del territori, excepte als sectors elevats del Pirineu i Prepirineu i a la zona més àrida de la Franja de Ponent.

Un cop a casa, la nutritiva melmelada de saüc que haurem fet serà un veritable regal per als sentits © Marc E. Casabosch

 

I no m’allargo més, perquè aviat trobareu a les llibreries el meu nou llibre, Deliciosa Natura, editat amb passió per Cossetània, que s’endinsa de ple en el món de les plantes silvestres comestibles, des d’herbes i fruits passant per llavors i flors. Així doncs, com que n’anirem parlant, d’informació pràctica no us en faltarà.  http://www.youtube.com/watch?v=St3qEZzep5g

De moment, no deixeu escapar les gustoses móres que enguany engalanen els esbarzers i comenceu a fer rebost!

Bolets de primavera a l’Alt Urgell: la descoberta perfecta

dimarts, 28/05/2013

Si us agrada sortir a buscar bolets, ara mateix deveu sentir-vos les persones més felices d’aquest món, perquè feia anys que no gaudíem d’una primavera tan prolífica i excitant. I si us delecta que us els portin al plat, sense haver-vos de calçar les bótes i voltar pel bosc, tres quarts del mateix, perquè a les taules de molts restaurants del país s’hi estan servint, ben frescos i propers, moixernons, carreretes, múrgoles, marçots i altres individus deliciosos. Des del litoral fins al Pirineu, la collita és ben variada. Si sou amants dels rossinyols o les llores, entre els suros del Maresme, la Selva i l’Empordanet, podreu fer-ne les primeres collites de l’any. En aquesta original primavera, amb temperatures que no volen acabar d’enfilar-se, la terra baixa està instal·lada aquests dies en una mena de microtardor, força favorable perquè algunes espècies fúngiques engeguin màquines, tot aprofitant les bones condicions. Ara bé, són les muntanyes del Prepirineu i Pirineu les que es troben en ple apogeu productiu. El fred, que si bé és cert que manté a l’espera ceps i companyia, està permetent que bolets com les múrgoles o els marçots dilatin les florades fins a límits sorprenents; en alguns boscos de pi roig i pi negre, fa gairebé dos mesos que hi treballen sense treva, alguns dies sota la neu, altres veient el sol.

Collint múrgoles -Morchella conica- sota pi roig madur, a l'obaga de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

Pineda de pi negre i pi roig, productora de marçots, vora el coll de Leix © Marc Estévez Casabosch

 

Si heu sortit, darrerament, i us heu deixat eclipsar pel paisatge, no cal que us faci grans presentacions. La natura respira esplèndida, entre ruixats, tempestes i nevades tardanes. Boscos, prats, pastures, marges, cultius… Allà fora tothom ofereix la seva cara més fresca i ufanosa. Moltes llavors han multiplicat per deu, per quinze, els nivells de germinació habituals, amb la qual cosa, la vitalitat és palpable, sigui en forma de verd festuca, roig rosella o groc ginesta. Avui podríem parlar de molts indrets, d’incomptables racons del territori que mereixen ser explorats de forma imminent amb el cistell sota el braç, però em centraré en algunes perles de l’Alt Urgell, perquè és en aquesta comarca -també a les veïnes Cerdanya i Pallars Sobirà- on més podreu gaudir amb els bolets i la natura que els envolta, durant aquests darrers dies de maig i l’inici de juny.

Les carreretes -Marasmius oreades-, puntejant prats i pastures © Marc Estévez Casabosch

 

L'arigany petit o morilló -Mitrophora semilibera-, una mena de petita murgoleta que aquests dies apareix, sobretot, vora rius a rieres de muntanya © Marc Estévez Casabosch

 

He pogut visitar la serra de Prada, sobretot el seu vessant nord, que és el més forestal, i us el puc recomanar. Múrgoles a la pineda de pi roig i força activitat fúngica als prats i pastures. Els moixernons, com quasi cada any, hi fructifiquen amb més ganes al mes de juny, però tot i així ja fa dies que engalanen els erols més protegits del fred, en terrenys prims i entre pedres, arços i altres arbustos. Per situar-vos, el vessant sud i més esquerp de la serra de Prada mira cap a la vall de Cabó, mentre que el vessant nord, de relleu més afable en el sector oest, reposa sobre el terme de les Valls d’Aguilar, i inclou espais tan interessants com les obagues de la Guàrdia d’Ares i Taús, amb zones molt recomanables, com són les Serres, les Mates o Plan Descalç. Uns espais singulars, on els cérvols fàcilment es deixen veure i fotografiar, gràcies al contacte amb la reserva del Boumort; a primera hora del matí i a partir de mitja tarda, sobretot a les fondalades, teniu gairebé assegurada la companyia afable d’algunes femelles, que surten a pasturar pels indrets més frescos.

La cassoleta blava o cassoleta murgolera -Sarcosphaera crassa-, pot assenyalar-nos el camí de la múrgola, compartint hàbitat amb ella © Marc Estévez Casabosch

 

Grup de múrgoles còniques, sota pi roig, a la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

D’altra banda, mirant al nord i només canviant de vessant, saltem a la serra de Taús. Amb un vessant sud dominat pels prats i les pastures que permet la descoberta sortint des dels nuclis de la Guàrdia d’Ares, Taús o Castells, la descoberta de centenars de boleteres de moixernons, carreretes, pets de llop i camperols, serà d’allò més agraïda. Enfilant-nos pels relleus suaus i ondulats del serrat de les Cordes, els fondals de Fontpetera o el turó de Pujansolons, podem arribar al coll Estremer, i resseguir la carena herbosa de la serra fins arribar a les Piques i Pratfang, assolint gairebé la cota dels 2.000 metres. Des d’aquest punt, el vessant nord, també molt més forestal com en el cas anterior de la veïna serra de Prada, es desfà metres avall abraçant tota la massa de pi roig del bosc de Junyent, amb vistes a la vall de Castellàs.

 

Serra de Taús / Zones de prats i pinedes de pi roig des de la collada de les Saleres © Marc Estévez Casabosch

I sense moure’ns de l’Alt Urgell, cal citar el sector de Sant Joan de l’Erm, que entre els 1.400 I els 1.800 metres d’altitud està produint marçots des de la primera setmana d’abril. Ara, a més, ja s’hi sumen les múrgoles, i esperem que d’aquí a no massa dies, els primers ceps rogencs -Boletus pinophilus- vulguin treure el cap. Una opció per fer via i completar un recorregut triomfal, si heu anat a les serres comentades abans, seria enfilar per la pista de terra que comunica Biscarbó amb el port del Cantó. Un cop situats a dalt del Cantó, les opcions són inacabables: endinsar-vos en qualsevol bosc de pi roig del voltant per provar sort amb les múrgoles còniques de pineda madura, enfilar cap als magnífics boscos del coll de Leix, obaga de la Culla… des de Canturri, arribar fins a Rubió i descobrir la llarga vall de les Comes de Rubió fins al refugi -més amunt, la neu encara us dificultarà el pas-… No us podreu cruspir tot el territori que voldríeu, ben segur, així que qualsevol elecció serà magnífica.

Els marçots -Hygrophorus marzuolus- vora la Basseta, aquests dies enfilant-se ja fins als 1.900 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

Erols i més erols ben dibuixats al terra, just davant del nucli de Castellàs © Marc Estévez Casabosch

 

Boletera de moixernons -Calocybe gambosa-, més coneguda com a moixernonera, ben a prop de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

Podria seguir una bona estona més: els alts d’Alinyà, prats a la vall de la Vansa, més pinedes entre Estamariu i Bescaran, pastures i més prats entre el Querforadat i Estana… Eps! Disculpes, que ja he trepitjat la línia! Si arribeu a Estana vodrà dir que heu canviat de comarca, i la Cerdanya us donarà la benvinguda. Però bé, si hi arribeu, aprofiteu l’ocasió per enfilar fins al santuari de Bastanist tot recorrent un tram preciós del camí GR-150; als prats i clarianes que envolten Bastanist hi ha un bon grapat de moixernoneres…

Bona descoberta, i bons bolets!  😉

Deliciosa Natura! Un abril farcit d’aventures comestibles

dilluns, 22/04/2013

Aprofitant que és setmana de Sant Jordi i que la cosa va de llibres, us faig saber que n’estic preparant un de nou. La llàstima és que demà encara no el podreu regalar a l’amant, però la bona notícia és que abans de l’estiu el tindreu a les mans per poder posar en pràctica les meves propostes durant les vacances. Tenim títol, “Deliciosa Natura”, i serà un recorregut per tot el territori, a la recerca de les meves flors, herbes i fruits silvestres comestibles preferits -bolets no, aquesta vegada-. N’he escollit més de quaranta, que no és poca cosa! De les ortigues als gerds, de les malves a l’enciam de mar, passant pels espàrrecs, els nabius, els colitxos, el saüc, les violetes, les castanyes, la salicòrnia i un llarg i emocionant etcètera. En definitiva, una gastrofesta en ruta!

I justament aquests dies d’abril he tingut el privilegi de poder compartir algunes d’aquestes aventures comestibles amb el fotògraf Jordi Play, que també ha volgut afegir-se al projecte per seguir les meves passes a través del seu visor. El llibre serà magnífic, no en tinc cap dubte, i les seves fotografies seran, en bona part, responsables d’aquest triomf. Aquí us en deixo algunes, per compartir amb vosaltres les descobertes. Hem sortit a buscar els exquisits enciams de mar entre Castell i Cap Roig, vora Palamós, a collir espàrrecs al Montgrí, ortigues ben tendres a les fondalades del Montseny, floretes diverses per a l’amanida als marges i bardissars… De tot i més, per aprofitar tots aquests aliments que la natura ens ofereix de forma espontània, amb generositat i sense que nosaltres haguem malgastat cap mena d’energia en fer-los créixer.

Collint espàrrecs de bosc al Montgrí! © Jordi Play

 

Refrescant-nos a la font, amb les ortigues al cistell i a punt d'anar cap a la cuina (Campins-Montseny) © Jordi Play

 

I què us sembla si per sopar fem una sopa ben nutritiva amb enciams de mar? 🙂 Aquí, entre la platja de Castell i Cap Roig, vora Palamós © Jordi Play

 

Collint flors per a l'amanida, pels voltants de casa. Calèndules, flors d'aranyó, de sàlvia verbenaca... © Marc Estévez Casabosch

Tanmateix, encara que els bolets hagin decidit mantenir-se al marge del projecte, no els podem silenciar, perquè segueixen naixent amb força, ara ja en cotes més elevades que fa unes setmanes enrera i gràcies, sobretot, a la pujada de temperatures que vam experimentar fa uns dies, barrejada amb la humitat que encara retenen els sòls en moltes àrees del Prepirineu i Pirineu. Els marçots, les múrgoles, les carreretes o els moixernons són només algunes de les espècies primaverals que ja podeu sortir a buscar entre la franja altitudinal que es mou entre els 1.000 i els 1.600 metres d’altitud. Pel que fa a les zones sembla que, de moment, els hàbitats de Prepirineu de Lleida (Alt Urgell, Pallars Sobirà o Pallars Jussà, per exemple) estan mostrant més vigor en les florades. Ara bé, els premis estan força ben repartits per tota la meitat nord del país.

Marçots -Hygrophorus marzuolus- del dia 20 d'abril, trobats vora els 1.500 metres d'altitud. Els bolets de primavera, pujant de cota aquests dies! © Marc Estévez Casabosch

 

Bé, aquí ho deixo, en stand by, per seguir-ne parlant quan haguem parit. Ara per ara, continuem treballant perquè la gestació arribi a bon port!

Deliciosa Natura "in progress"!!! Saltant rierols i recorrent boscos i muntanyes, a la recerca de les plantes silvestres més exquisides © Jordi Play

Quan s’apropa Sant Joan, arriben els “Boletus”

dijous, 14/06/2012

Com cada mes de juny, els ceps més primerencs –Boletus pinophilus i Boletus aestivalis– comencen a treure el nas. Els primers, força tímids encara, es van deixar veure ja fa més d’una setmana en boscos humits del Pirineu, sobretot pinedes de pi roig, pi negre i també avetoses, tot i que en àrees del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra també se’n van trobant, en aquest cas sota faig i castanyer. Les florades de ceps són força habituals en aquestes dates, per bé que cada temporada és diferent i no sempre apareixen amb la mateixa generositat. Enguany, la cosa no pinta massa esplèndida, i pensant en la calorada que s’albira pels volts de la revetlla de Sant Joan, més val sortir a buscar-ne ara que encara hi són. A més de ceps, altres espècies de primavera com les carreretes –Marasmius oreades-, el moixernó –Calocybe gambosa– i les múrgoles -gènere Morchella– encara segueixen actives, i comencen a compartir l’espai vital amb altres de retrobades, pròpies de l’estiu i la tardor, com són la pimpinella morada –Lepista nuda– o els mollerics –gènere Suillus– . Personalment, el que he vist aquesta setmana a peu de bosc és que la manca de pluges està limitant la seva fructificació, encara que aprofiten el més mínim ruixat de tarda -allà on cau- per fer un esforç i desplegar-se. En argot boletaire diríem que hi ha molta activitat fúngica, però que la festa no acaba d’esclatar. Sigui com sigui, el panorama dóna per poder fer una mica de rebost i rebre el nou estiu amb un bon “rissotto” de Boletus. 

L'amic Jaume, collint dos ceps magnífics -Boletus pinophilus- sota pi roig, a 1.750 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Així estaven els matolls de neret -Rhododendron ferrugineum- el dilluns 11 de juny; a punt de florir! L'espectacle cromàtic durarà unes dues o tres setmanes, i s'allargarà fins a mig juliol en cotes elevades del Pirineu (2.200-2.300 metres) © Marc Estévez Casabosch

 

Vista actual d'un bosc força madur de pi roig, amb alguns avets i pins negres, vora Sant Joan de l'Erm -Pallars Sobirà-. Terra de ceps, en majúscules © Marc Estévez Casabosch

 

En prats, pastures i zones herboses de bosc encara és fàcil trobar-hi algun erol de carreretes ben camuflat. Bolet efímer com cap altre, creix ben tendre immediatament després d'un ruixat i s'arronsa ràpidament quan el sol apreta © Marc Estévez Casabosch

 

Collita d'aquest dilluns, força variada, però eclipsada per la contundència dels Boletus pinophilus, en primer terme © Marc Estévez Casabosch

 

A més del mapa de previsió per als ceps, aquí us indico algunes rutes publicades que poden ser interessants de recórrer i descobrir durant aquesta propera setmana, a la recerca de ceps. Cito el nom de la ruta (els boscos, en definitiva) i el llibre on la trobareu. Són dies de fullejar tot el material disponible i fer bona tria!

  • La fageda de Santa Fe (ruta 2 – La ruta del tresor)
  • L’obaga de la Culla (ruta 16 – La ruta del tresor)
  • La castanyeda de Puig (ruta 14 – La ruta del tresor)
  • Les pinedes de Baiasca (ruta 1 – El secret dels rovellons)
  • El bosc de Baricauba (ruta 27 – El secret dels rovellons)
  • El Naut Aran (ruta 1 – El secret més ben guardat II)
  • Les valls de Castellbò i Santa Magdalena (ruta 14 – El secret més ben guardat II)
  • El Baish Aran (ruta 6 – El secret més ben guardat)

Mapa de previsió per als ceps, del 15 al 22 de juny de 2012. Al nord, es tracta de boscos productors de Boletus pinophilus, sobretot pinedes de pi roig i avetoses. La resta d'espais corresponen a fagedes i castanyedes del Montseny, Guilleries i Collsacabra, on també hi podeu trobar Boletus aestivalis © Marc Estévez Casabosch

Un hort per ser feliç!

dimarts, 17/04/2012

Sant Jordi ja és aquí, i jo aquest any m’hi atanso amb una nova criatura sota el braç. Deixeu-me, doncs, que us la presenti i recomani, i que us digui que és la millor del món, tal com fem tots els mortals amb els nostres petits. Un hort per ser feliç! Podria cridar una mica més, però no pas dir-ho més clar. Us recomano aquest llibre, no tant pel seu autor, sinó perquè tenim fam de canvis, de millora, de creació, d’aires renovats… de noves il·lusions! A dins hi trobareu l’esclat del que, per a mi, és el projecte més impactant que a hores d’ara ens podem plantejar com a pobladors d’un món confús i despistat. Cada dia ens preguntem què podem fer per ajudar a construir un món millor. Moltes coses, sens dubte. Però aquesta és la meva aposta. Sabeu quin impacte positiu tindria que cada setmana plantéssim el nostre enciam a casa? Espectacular. Milions de tones d’energia en forma de petroli i d’interessos obscurs que ara mateix aboquem al territori en forma de contaminats deixarien de ser necessaris. Un hort allà on sigui, perquè no importa on visquis. El barri més caòtic de la ciutat i la masia perduda enmig de boscos i muntanyes tenen un punt en comú: tots dos poden acollir un jardí saludable que regali felicitat als seus habitants. Tal com anuncio al capítol introductori, us parlo d’un petit gest que comporta una gran revolució. La necessitem, ens la mereixem!

Portada del llibre. El Marc i un bròcoli acabat de collir com a símbol de la gran revolució que suposa el retorn a la terra. Present i futur passen per establir noves formes de diàleg amb la natura, més amables, més conscients.

Aquí us deixo amb el text de la contraportada, i una mostra de les magnífiques imatges que es despleguen a les pàgines del llibre i que el fotògraf Jordi Play va fer a casa durant unes sessions molt divertides…

“VOLS CONVERTIR CASA TEVA EN UN AUTÈNTIC JARDÍ COMESTIBLE?

TANT ÉS L’ESPAI QUE TINGUIS I ON VISQUIS!

Enciams als balcons, tomàquets als terrats, carbasses al jardí i maduixots al pati del darrera. Horts urbans, horts familiars i horts a les escoles. El cultiu ecològic d’aliments s’està escampant com una taca d’oli! I tu, ja has començat a sembrar la teva felicitat? Contemplar el ritme de la natura, relaxar-te, divertir-te i menjar sa. Si encara no t’has decidit, suma’t a la revolució!

Amb les experiències, propostes i consells del Marc podràs tirar endavant el projecte més creatiu i saludable de la teva vida. Un repte impactant i sostenible, de present i futur, per a tu i els teus. El llibre t’acompanyarà, pas a pas, perquè el camí et sigui fàcil.

Inclou, en exclusiva, calendaris de sembra i plantació per zones, perquè no és el mateix fer un hort en un clima com el de Barcelona que fer-lo al Pirineu, i una guia pràctica d’adreces i recursos útils perquè trobis tot allò que necessites. Els millors tomàquets del món, els que cultivaràs amb les teves mans, t’estan esperant!”

La Mariona, esplèndida, contemplant els nostres tomàquets de penjar, varietat mala cara © Jordi Play

Dues gallines per ser feliç! La millor inversió: ous ecològics a casa i adob per a l'hort © Jordi Play

Que no faltin mai les cebes! Un cultiu imprescindible, ben fàcil de fer a casa! © Jordi Play

Simbolitzant la fertilitat de la terra i per il·lustrar el capítol corresponent, uns ravenets acabats de collir © Jordi Play

Si vols fer un petit tastet del llibre sense haver d’apropar-te a la llibreria de capçalera, clica a l’enllaç següent: http://issuu.com/arallibres/docs/hort

Si vols estar al dia en un clic afegeix-te a la pàgina d’Un hort per ser feliç de Facebook!

I per últim, dir-vos que per Sant Jordi em trobareu a Barcelona signant llibres a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya (de 17 a 18h), a l’Fnac de l’Illa Diagonal (de 18 a 19h) i al Corte Inglés de Francesc Macià (de 19 a 20h). Gaudiu del llibre, de la diada, i a sembrar s’ha dit!

Dies de tòfones negres: un festival que no et pots perdre

dimecres, 8/02/2012

El luxe sota els teus peus. La veritable tòfona negra és el bolet, de tots els que creixen al nostre territori, que assoleix preus més elevats als mercats d’arreu. Probablement per l’escassetat, en comparació amb altres espècies, però sobretot pel fet de viure sota terra i necessitar l’ajuda d’un gos ensinistrat per assolir bones collites -de vegades s’usen porcs, però són molt golafres i se les cruspeixen abans de donar-les a l’amo-, ha esdevingut un condiment elitista present als millors restaurants de tot el món. La seva recol·lecció està regulada a nivell estatal i també en algunes autonomies, i les millors àrees productores s’emmarquen en acotaments privats. Els mercats o subastes de compra-venda, tradicionalment tancats al públic en general, se situen en poblacions com Solsona, Organyà, Vic o Centelles.

Ara bé, enmig d’un panorama aparentment hermètic apareixen petits oasis de generositat i obertura que, empesos pel futur gloriós que s’albira de la mà de l’ecoturisme, han preferit mostrar-se sense embuts. Aquest és el cas que us presento, el de la Baronia de Rialb, un extens municipi situat a l’extrem nord-est de la Noguera, a mig camí de la plana de Lleida i les muntanyes prepirinenques. Aquí, entre masies, antigues parròquies i boscos infinits de pinasses, alzines i roures, hi ha qui ha decidit apostar pel futur i dedicar-se al cultiu de la tòfona negra. Sí, les tòfones es poden cultivar. Bé, es cultiven arbres inoculats amb el fong amb la intenció d’acabar collint tòfones al cap d’uns anys. En Josep Maria i l’Eugeni, des de les masies Massanés i Perdigués respectivament, van ser pioners al nostre país i ara ja recol·lecten els fruits del seu esforç.

Mapa de la zona (amb info sobre els bolets) que trobareu al llibre "La ruta del tresor" © Marc Estévez Casabosch

El preu de les tòfones negres -Tuber melanosporum- oscil·la entre els 300 i els 600 €/quilo, depenent de la temporada © Marc Estévez Casabosch

La tòfona és un bolet que ben pocs coneixen bé. És un bolet enigmàtic i especial, perquè madura sota terra -d’això se’n diu hipogeu-, que es troba aquests dies sotmès a plena campanya de recol·lecció, un període comprès entre la darreria de novembre i fins ben entrar el mes de març. La sequera de l’estiu i altres factors meteorològics han fet que aquest hivern sigui poc generós en Tuber melanosporum, l’autèntica tòfona negra, però tot i així se’n troben, i el proper diumenge 26 de febrer teniu l’oportunitat de descobrir tots els seus secrets, a més d’assaborir-la al plat i olorar el seu aromàtic poder de seducció. Descobrint els camps que envolten la masia Massanés, plantats d’alzines tofoneres, en Josep Maria Vilella us traspassarà històries viscudes en forma de coneixement, alhora que podreu comprendre com funcionen els bolets, els arbres que s’hi relacionen, els tofonaires i els gossos que col·laboren en la recerca.

Alzines tofoneres i la masia Massanés al fons, dalt del turó © Marc Estévez Casabosch

 

A la masia Massanés hi menjareu de tot i molt bo, però sobretot, podreu tastar tòfones de quilòmetre zero © Marc Estévez Casabosch

El cultiu de la tòfona negra pot esdevenir una realitat esperançadora al món rural, convertint-se en una activitat que complementi les feines agràries més tradicionals i ajudi, alhora, a incentivar el desenvolupament d’aquestes àrees territorials. Més enllà del comerç directe que pugui generar la tòfona negra com a producte, crear activitats de caire gastronòmic i turístic, com les visites guiades i pedagògiques que ofereixen des de les masies Massanés i Perdigués, suposa un pas endavant perquè la tubericultura arreli definitivament en la nostra societat en forma de coneixement i saviesa col·lectiva.

Aprofiteu l'excursió per gaudir de les aigües cristal·lines del riu Rialb, contemplant-les si fa fred, o remullant-vos-hi si les temperatures ho permeten © Marc Estévez Casabosch

Al llibre “La ruta del tresor” (al capítol 9 i a l’itinerari 17) hi trobareu un bon grapat de pàgines dedicades a la tòfona i a la proposta de la Baronia de Rialb. No us les perdeu! I per consultar tota la informació necessària referent a la Tòfona de la Baronia de Rialb i a les Jornades de la Cuina de la Tòfona, amb dades sobre la sortida guiada del proper diumenge 26 de febrer, cliqueu i remeneu per les webs.

Que vagi de gust!!!

Per Nadal, bolets frescos a taula

divendres, 23/12/2011

El desembre ja cueja i l’any s’acaba. Però els bolets segueixen treballant, incansables, alguns actius i d’altres ja en repòs. Sigui com sigui, segueixen sent dies força recomanables per sortir al bosc amb la cistella sota el braç. El fred i el vent dels darrers dies ha limitat molt l’aparició de nous exemplars, però en sectors protegits i més aviat càlids encara hi ha vida. Al litoral, trompetes, vinaders, pinetells i camagrocs treuen el nas abans d’acomiadar-se definitivament, pels volts de gener. I a l’interior, fins i tot en sectors prepirinencs del Solsonès o Berguedà, les llenegues negres volen arribar pletòriques a la celebració nadalenca. Si ens afanyem, encara les podrem incloure al rostit, al capó o a la barreja multicolor de la carn d’olla.

Trompetes a les obagues de Can Gel -Canyamars- © M. E. Casabosch

Previsió bolets del 22 de desembre al 2 de gener, i proposta de dues rutes -en color vermell- © M. E. Casabosch

Però per concretar una mica més -aquests dies cal anar per feina, fa fred i ls obligacions s’acumulen…-, adjunto els mapes de dues propostes que us faig. Són dos itineraris inclosos al llibre “El Secret dels rovellons” (Marc Estévez Casabosch / Ed. Ara Llibres, 2010), molt adients perquè aquest cap de setmana de Nadal pugueu sortir una estona al bosc i dur a terme la que probablement serà l’última sortida boletaire de l’any. Als boscos de Can Gel encara hi trobareu alguna trompeta i a la vall de Pedra Escolta, camagrocs i algun rovelló vinader als vessants assolellats.

Els boscos de Can Gel (Maresme) / Mapa de la ruta 21 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

Els boscos de Can Gel, un petit oasi a quatre passes de Mataró. Descripció de l’hàbitat: alzinars i pinedes de pi pinyoner, sovint formant bosc mixt, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 200 i els 440 metres.  Trobareu tots els detalls de l’itinerari, amb descripció acurada dels bolets i plantes que hi trobem, a les pàgines 120-124 del llibre.

Vall de Pedra Escolta (la Selva-Maresme) / Mapa de la ruta 23 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

El turó d’en Gall i la vall de Pedra Escolta, ambient marítim a les portes de la Costa Brava. Descripció de l’hàbitat: boscos d’alzina, suro, roure i pi pinyoner, i també algunes reforestacions de pinastres. Brolles silícies de brucs boals i estepes, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 100 i els 309 metres del turó d’en Gall. Podeu llegir l’itinerari al complet al llibre, a les pàgines 128-131.

Bon Nadal a tots/es, i bona recerca!!!

La ruta del tresor

dilluns, 10/10/2011

El llibre que et descobrirà totes les rutes i secrets per trobar els bolets més exclusius!

Un fragment de la contraportada… “Després d’haver-nos seduït amb llibres d’èxit imprescindibles com El secret dels rovellons, Bolets en temps de crisi o El secret més ben guardat, el Marc ens revela ara una proposta de luxe: 17 nous itineraris, inèdits i originals, que ens mostren com pot ser de fàcil trobar els bolets més preuats, selectes i exquisits: el cep, el sureny fosc, el reig, el rossinyol, la trompeta, la llenega negra, la llora verda, el marçot i la tòfona negra. Nou tresors de la natura, cadascun d’ells amb el seu pertinent i generós capítol ple de valuoses notes de camp.”

A dins s’hi amaguen mapes carregats d’informació, recomanacions i consells, més de 120 fotografies dels bolets i el seu entorn, descripcions dels arbres, arbustos i herbes, tipus de sòls, bolets tòxics que també trobem als itineraris descrits, altres bons bolets que convé conèixer, pinzellades d’història i les millors propostes gastronòmiques. A més, un bon grapat de les rutes proposades han estat especialment elaborades per poder-les fer en família, acompanyats dels més petits de la casa. Boscos i bolets de somni us estan esperant! Inclou 12 rutes per fer amb nens!

El trobaràs a totes les llibreries... No el deixis escapar!

DISSABTE 15 d’OCTUBRE… Us convido a la presentació d’aquest nou llibre,  amb la millor fórmula possible: anant al bosc a buscar bolets! Trobar-ne ja no us ho puc garantir, perquè sabeu que la manca d’humitat i el vent han estat la tònica dels darrers dies, però us asseguro que passareu un dia magnífic, perquè a més hi assistiran moltes persones de les comunitats cibernètiques de boletaires.cat i elsecretmesbenguardat.com. El dissabte 15 d’octubre a les 9 del matí a l’àrea recreativa del Codó, situada al Solsonès, ben a prop del coll de Jou (s’hi arriba pel trencall senyalitzat des del coll de Jou, carretera LV-4241b de Solsona a Sant Llorenç de Morunys per coll de Jou). L’accés és molt fàcil, i l’indret impressionant.

Hi haurà moviment tot el dia:

*  Al matí tothom al bosc a buscar bolets

* Al migdia dinar a la mateixa àrea recreativa de Sant Joan de l’Avellanet. Cadascú pot portar-se alguna cosa per menjar, i si ho voleu, per compartir.

*  I a l’hora del cafè, a partir de les 4 de la tarda, mirarem i classificarem les troballes del matí, i farem la presentació del llibre amb col·loqui i torns de preguntes.

*  Acabarem el dia berenant coca i xocolata.

No t’ho perdis! Confirmeu la vostra assistència, si us plau, enviant un correu clicant al botó del blog (al menú de la dreta) “Envia’m una consulta”.

Ens veiem!