Entrades amb l'etiqueta ‘Alinyà’

Bolets de primavera a l’Alt Urgell: la descoberta perfecta

dimarts, 28/05/2013

Si us agrada sortir a buscar bolets, ara mateix deveu sentir-vos les persones més felices d’aquest món, perquè feia anys que no gaudíem d’una primavera tan prolífica i excitant. I si us delecta que us els portin al plat, sense haver-vos de calçar les bótes i voltar pel bosc, tres quarts del mateix, perquè a les taules de molts restaurants del país s’hi estan servint, ben frescos i propers, moixernons, carreretes, múrgoles, marçots i altres individus deliciosos. Des del litoral fins al Pirineu, la collita és ben variada. Si sou amants dels rossinyols o les llores, entre els suros del Maresme, la Selva i l’Empordanet, podreu fer-ne les primeres collites de l’any. En aquesta original primavera, amb temperatures que no volen acabar d’enfilar-se, la terra baixa està instal·lada aquests dies en una mena de microtardor, força favorable perquè algunes espècies fúngiques engeguin màquines, tot aprofitant les bones condicions. Ara bé, són les muntanyes del Prepirineu i Pirineu les que es troben en ple apogeu productiu. El fred, que si bé és cert que manté a l’espera ceps i companyia, està permetent que bolets com les múrgoles o els marçots dilatin les florades fins a límits sorprenents; en alguns boscos de pi roig i pi negre, fa gairebé dos mesos que hi treballen sense treva, alguns dies sota la neu, altres veient el sol.

Collint múrgoles -Morchella conica- sota pi roig madur, a l'obaga de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

Pineda de pi negre i pi roig, productora de marçots, vora el coll de Leix © Marc Estévez Casabosch

 

Si heu sortit, darrerament, i us heu deixat eclipsar pel paisatge, no cal que us faci grans presentacions. La natura respira esplèndida, entre ruixats, tempestes i nevades tardanes. Boscos, prats, pastures, marges, cultius… Allà fora tothom ofereix la seva cara més fresca i ufanosa. Moltes llavors han multiplicat per deu, per quinze, els nivells de germinació habituals, amb la qual cosa, la vitalitat és palpable, sigui en forma de verd festuca, roig rosella o groc ginesta. Avui podríem parlar de molts indrets, d’incomptables racons del territori que mereixen ser explorats de forma imminent amb el cistell sota el braç, però em centraré en algunes perles de l’Alt Urgell, perquè és en aquesta comarca -també a les veïnes Cerdanya i Pallars Sobirà- on més podreu gaudir amb els bolets i la natura que els envolta, durant aquests darrers dies de maig i l’inici de juny.

Les carreretes -Marasmius oreades-, puntejant prats i pastures © Marc Estévez Casabosch

 

L'arigany petit o morilló -Mitrophora semilibera-, una mena de petita murgoleta que aquests dies apareix, sobretot, vora rius a rieres de muntanya © Marc Estévez Casabosch

 

He pogut visitar la serra de Prada, sobretot el seu vessant nord, que és el més forestal, i us el puc recomanar. Múrgoles a la pineda de pi roig i força activitat fúngica als prats i pastures. Els moixernons, com quasi cada any, hi fructifiquen amb més ganes al mes de juny, però tot i així ja fa dies que engalanen els erols més protegits del fred, en terrenys prims i entre pedres, arços i altres arbustos. Per situar-vos, el vessant sud i més esquerp de la serra de Prada mira cap a la vall de Cabó, mentre que el vessant nord, de relleu més afable en el sector oest, reposa sobre el terme de les Valls d’Aguilar, i inclou espais tan interessants com les obagues de la Guàrdia d’Ares i Taús, amb zones molt recomanables, com són les Serres, les Mates o Plan Descalç. Uns espais singulars, on els cérvols fàcilment es deixen veure i fotografiar, gràcies al contacte amb la reserva del Boumort; a primera hora del matí i a partir de mitja tarda, sobretot a les fondalades, teniu gairebé assegurada la companyia afable d’algunes femelles, que surten a pasturar pels indrets més frescos.

La cassoleta blava o cassoleta murgolera -Sarcosphaera crassa-, pot assenyalar-nos el camí de la múrgola, compartint hàbitat amb ella © Marc Estévez Casabosch

 

Grup de múrgoles còniques, sota pi roig, a la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

D’altra banda, mirant al nord i només canviant de vessant, saltem a la serra de Taús. Amb un vessant sud dominat pels prats i les pastures que permet la descoberta sortint des dels nuclis de la Guàrdia d’Ares, Taús o Castells, la descoberta de centenars de boleteres de moixernons, carreretes, pets de llop i camperols, serà d’allò més agraïda. Enfilant-nos pels relleus suaus i ondulats del serrat de les Cordes, els fondals de Fontpetera o el turó de Pujansolons, podem arribar al coll Estremer, i resseguir la carena herbosa de la serra fins arribar a les Piques i Pratfang, assolint gairebé la cota dels 2.000 metres. Des d’aquest punt, el vessant nord, també molt més forestal com en el cas anterior de la veïna serra de Prada, es desfà metres avall abraçant tota la massa de pi roig del bosc de Junyent, amb vistes a la vall de Castellàs.

 

Serra de Taús / Zones de prats i pinedes de pi roig des de la collada de les Saleres © Marc Estévez Casabosch

I sense moure’ns de l’Alt Urgell, cal citar el sector de Sant Joan de l’Erm, que entre els 1.400 I els 1.800 metres d’altitud està produint marçots des de la primera setmana d’abril. Ara, a més, ja s’hi sumen les múrgoles, i esperem que d’aquí a no massa dies, els primers ceps rogencs -Boletus pinophilus- vulguin treure el cap. Una opció per fer via i completar un recorregut triomfal, si heu anat a les serres comentades abans, seria enfilar per la pista de terra que comunica Biscarbó amb el port del Cantó. Un cop situats a dalt del Cantó, les opcions són inacabables: endinsar-vos en qualsevol bosc de pi roig del voltant per provar sort amb les múrgoles còniques de pineda madura, enfilar cap als magnífics boscos del coll de Leix, obaga de la Culla… des de Canturri, arribar fins a Rubió i descobrir la llarga vall de les Comes de Rubió fins al refugi -més amunt, la neu encara us dificultarà el pas-… No us podreu cruspir tot el territori que voldríeu, ben segur, així que qualsevol elecció serà magnífica.

Els marçots -Hygrophorus marzuolus- vora la Basseta, aquests dies enfilant-se ja fins als 1.900 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

Erols i més erols ben dibuixats al terra, just davant del nucli de Castellàs © Marc Estévez Casabosch

 

Boletera de moixernons -Calocybe gambosa-, més coneguda com a moixernonera, ben a prop de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

Podria seguir una bona estona més: els alts d’Alinyà, prats a la vall de la Vansa, més pinedes entre Estamariu i Bescaran, pastures i més prats entre el Querforadat i Estana… Eps! Disculpes, que ja he trepitjat la línia! Si arribeu a Estana vodrà dir que heu canviat de comarca, i la Cerdanya us donarà la benvinguda. Però bé, si hi arribeu, aprofiteu l’ocasió per enfilar fins al santuari de Bastanist tot recorrent un tram preciós del camí GR-150; als prats i clarianes que envolten Bastanist hi ha un bon grapat de moixernoneres…

Bona descoberta, i bons bolets!  😉

La primavera es desborda al Prepirineu més salvatge

dimarts, 15/05/2012

Avui m’he proposat mostrar-vos un trosset de país que, per a mi, és com un afegitó de casa, una estança més. Em cau molt a prop, i s’hi respiren aires únics. És, per tant, un racó molt personal. Ara bé, crec, sincerament, que és un d’aquells indrets del món que ens mereixem conèixer i assaborir. Ens trobem a l’extrem nord del Solsonès, al municipi d’Odèn i enmig dels primers contraforts occidentals de les serres d’Odèn i el Port del Comte, en un petit nucli anomenat Cambrils, que ben poc té a veure amb el seu parent mariner de la Costa Daurada. Potser l’única semblança és que tots dos llocs estan banyats per aigües salades. Allà, la responsable és la Mediterrània. Aquí a les muntanyes, la sal surt del Salí, una antiga explotació de sal amb origen a la font Salada, una màgica surgència que mai ha deixat de rajar, per bé que ho fa tranquil·la, en sintonia amb els ritmes del paisatge del seu entorn.

Vista de Cambrils, tot enfilant el coll de Veça © Marc Estévez Casabosch

Els moixernons -Calocybe gambosa-, aquests dies en plena eclosió. Busqueu-los a les anonenades moixernoneres, erols que any rera any repeteixen ubicació © Marc Estévez Casabosch

Un erol ben marcat al terra, vora el coll de Veça. En aquest cas es tracta d'un erol de carreretes -Marasmius oreades- © Marc Estévez Casabosch

 

Cambrils no us l’acabareu. Envoltats de timonedes -esplèndides durant aquests dies de maig-, carenes pedregoses i vessants entapissats pel pi roig i la pinassa, la zona esdevé un paradís per als boletaires de primavera. Moixernons i carreretes es despleguen en erols fins ben entrat el mes de juny, acolorint, encara més, uns prats i unes pastures amables i aromàtics, arrebossats amb farigoles, sajolides, boixos, carrasques solitàries i estepes de muntanya. És terra de trumfos (patates), sobretot de la varietat kennebec, i de moltes pedregades. Isards, cabirols, voltors negres i altres criatures àgils de bon veure han trobat en aquestes muntanyes el seu etern paradís perquè, de gent, tot sigui dit, no n’hi trobareu massa. Això sí, són els justos i necessaris per mantenir l’equilibri, i també són suficients per tirar endavant dos magnífics restaurants -Ca l’Agustí i La Casanova-, situats a peu de carretera, que us rebran amb els braços oberts i un plat a taula.

L'estreta carena de les Encantades, tram final de la passejada que us proposo © Marc Estévez Casabosch

 

Un cop vistos el Salí, la fauna i les altes carenes… i amb un grapat de moixernons i unes branquetes de farigola al cistell, em permeto robar-vos una estona més per dedicar-la a una caminada esplèndida, que us permetrà captar la millor de les essències d’un territori verge, esplendorós i balsàmic. Vora el pla de les Guàrdies hi trobareu un rètol indicador que us assenyala el camí cap al Forat de les Encantades. És un petit corriol que l’anireu intuint pel rastre del pas d’altres, i per les petites piles de rocs que els bons excursionistes procuren mantenir en peu per orientar als nouvinguts. Mirant cap al sud, l’esquerpa i bonica vall de la Móra Comdal s’obre sense concessions fins a les aigües del pantà d’Oliana. Més a l’oest, i mirant a l’horitzó, l’ampla plana del Segre amb el nucli de Peramola al bell mig. Al fons, els relleus del Montsec. I als nostres peus, la immensa taca forestal que s’escampa per tots els racons del Solsonès i l’Alt Urgell, dibuixant un panorama colpidor. Després d’una mitja hora de recorregut arribareu a destí. Sou a les Encantades, uns relleus arrodonits d’aparença montserratina que es deixen acariciar de ben a prop, tot enfilant estrets i allargassats passos de roca conglomerada. Tot fent equilibris, arribareu allà on els isards grimpen sense treva i els grans rapinyaires aixequen el seu vol més majestuós. Arribareu a tocar el cel.

En alguna escletxa rocallosa de les Encantades hi podreu veure la corona de rei -Saxifraga longifolia- una bonica planta protegida molt ben adaptada al seu medi © Marc Estévez Casabosch

 

Mapa de la zona amb diversos punts d'interès assenyalats: el coll de Veça, el Salí de Cambrils, el punt d'inici de l'excursió al Forat de les Encantades -vora el pla de les Guàrdies-, i l'entorn proper de prats de muntanya, generós en carreretes, moixernons i altres bons bolets © Institut Cartogràfic de Catalunya