Arxiu de la categoria ‘Vegetació’

Anuari boletaire 2013: una temporada curiosa i divertida

dijous, 6/02/2014

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides de milers de persones que vibren amb ells. Tenia pendent deixar constància escrita i comentar el panorama micològic dels dotze mesos del 2013 després de rebre molts correus i comentaris en aquest sentit. Tinguem clar, un cop més, que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, primer recordatori: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els milllors períodes per sortir a la recerca.

Una temporada curiosa. Doncs sí! I, en això, tampoc no s’ensumen novetats! Totes les temporades, tots els anys, són curiosos si ens fixem en els bolets. No dic millors, ni tampoc pitjors, senzillament especials, originals. En aquesta ocasió, el 2013 ens ha deixat una tardor més aviat pobra a bona part del territori, però ben entretinguda en algunes zones, com el Corredor, al Maresme. I és que, ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Si li pregunteu com ha estat la temporada a un veí del Solsonès que no s’ha mogut del Solsonès, us dirà que ha estat dolenta. El mateix us passarà a les Terres de l’Ebre o al Garraf. I si li demaneu a algú que només surt a buscar bolets entre l’octubre i el novembre, un parell de cops, al Berguedà i en una pineda de pi roig, fins i tot és probable que no hagi tastat cap rovelló. Però tot això no significa que la temporada hagi estat dolenta. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics. Al juliol, mentre a l’Ebre acumulaven mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com és el cas de Guardiola de Berguedà o Gisclareny, van caure entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

12 mesos on the road, 12 mesos non-stop

El mes de gener va començar amb les darreres mostres de les espècies de final de tardor en indrets del litoral, prelitoral i comarques centrals; des de trompetes a la Conreria fins a camagrocs a Cardona, passant per fredolics i pimpinelles morades. Eps! I la primera múrgola, que em va sorprendre en un racó de la cala de Sant Francesc, a Blanes. A partir de mig gener i fins els primers dies de febrer, les llengües de bou blanques també van decidir aixecar cap en pinedes de pinassa del Solsonès i el Berguedà. I així, l’espera pels marçots primerencs dels vessants osonencs del Montseny es va fer més curta; durant tot el mes de març, tot i no fer cap florada destacable, se’n va poder trobar algun sota pi roig i roure pels voltants de Seva i Viladrau, com sempre. I va arribar l’abril, i amb ell, els primers moixernons al Prepirineu en cotes al voltant dels 1.000 metres en indrets assolellats. Un abril que ja ens oferia els primers marçots a l’Alt Urgell i al Pallars Sobirà, i anticipava una de les millors primaveres dels darrers anys per a l’Hygrophorus marzuolus a la zona de Sant Joan de l’Erm. El mes de maig –i allargant-se fins al juny), a les mateixes zones que ja s’havien activat feia dies, però ara en cotes ja més elevades i vessants més frescos, va ser un bon mes per a múrgoles de bosc, moixernons, carreretes (no masses, certament) i marçots. Entre la darreria de juny i durant tot el juliol, un grapat de tempestes molt ben caigudes a l’entorn de Viladrau ens van fer gaudir amb les llores verdes, els rossinyols i les lleteroles roges entre roures i castanyers. De fet, la zona de Viladrau es mereix una menció especial en aquest resum, perquè ha estat produint bolets de forma gairebé ininterrompuda durant gairebé cinc mesos, una situació que no cada any es repeteix. Agost una mica ensopit, però amb alguns ceps a la muntanya de Saltèguet i rodalies -Cerdanya-, acompanyats pels primers rovellons d’avet i pinetells per als impacients “menjalactarius”. Del setembre podríem dir, entre moltes altres coses, que va ser el mes dels rovellons i els pinetells als boscos de pi roig del Prepirineu, i d’alguna potent tempesta a Taradell -Osona- i Sant Feliu de Codines -Vallès Oriental- que va permetre excel·lents florades de reigs i surenys foscos en aquestes localitats.

I amb l’arribada d’una tardor eixuta en termes generals, són moltes les àrees del territori que es quedarien orfes de florades. Però cal matisar, un cop més. Els indrets pirinencs que s’havien començat a activar entre final d’agost i setembre, van seguir produint: ceps en zones pirinenques com Lles i Aransa, a la Cerdanya, també a Portainé i rodalies al Pallars Sobirà, i fins i tot en punts del Berguedà on feia temps que no s’hi veien. L’octubre, a més, va ser espectacular al Corredor (Canyamars, Dosrius…) i a l’entorn d’Òrrius i Vallromanes, amb fructificacions memorables de trompetes, surenys foscos, i en menor mesura, rossinyols, rússules i altres, tot plegat gràcies a dues tempestes molt localitzades però caigudes en el millor moment; en aquests llocs, el millor període va situar-se entre el 15 i el 30 d’octubre. I ara sí, l’avorrit novembre! El novembre va trascórrer entre quatre mostres fúngiques testimonials al Prepirineu central o oriental, i restes del naufragi a la zona del Corredor per satisfer les ganes de bolets; les temperatures, el vent i l’absència de boires, sobretot, no van jugar a favor d’ells. En canvi, tot sigui dit, a Osca el novembre va començar amb molta trempera, però aquelles bones pluges d’octubre no havien passat de la Franja, i això va fer que més d’un i més de cent agafessin carretera i manta per visitar els boscos veïns de la Ribagorza, el Sobrarbe o Guara. Bé, i esperant que l’aigua fes efecte i alguna espècie es decidís a treure el nas, ens plantem al desembre, el desembre que no fa gaire vam deixar enrera i que, finalment, ens va dur una flamant aparició tardana d’apagallums entre el Maresme i la Selva, i ja a la darreria, els fredolics que encara s’han mantingut a peu de bosc en cotes baixes i mitjanes durant aquestes primeres setmanes del 2014.

L’aposta pel coneixement: aventures divulgatives a peu de bosc

La vessant divulgativa del 2013 micològic, a títol personal, també ha estat més que profitosa. Comptant les sortides i rutes guiades a la natura, els tallers, els cursos i les xerrades, me n’adono que he tingut l’immens plaer de compartir les meves estones i coneixements amb més 480 persones. Cal sumar-hi un bon grapat d’intervencions i col·laboracions als mitjans, la reedició del meu estimat llibre El secret més ben guardat, la publicació d’un preciós volum amb La Vanguardia (El gran llibre dels bolets) i, per descomptat, el dossier central del número d’octubre del Descobrir, amb sucosos articles sobre alguns boscos del Berguedà i el Bages. Tot plegat, amanit amb bons amics, grans converses, estones per a la fotografia que tant m’agrada, moments per córrer i saltar entre roures, avets i pins negres, espais de silenci entre muntanyes, descobertes de racons preciosos… Un món que batega i un munt d’experiències i emocions que deixen petjada en el cor.

I abans de perfilar el punt i final, tres recordatoris: passió per viure, comunicació per aprendre, desaprendre i fer-nos sentir, i natura per poder respirar. Ah, i dotze fotos, una de cada mes! Seguim, que l’aventura continua.

Gener 2013 / Trompetes sota els roures de la Conreria, a principi de mes © Marc E. Casabosch

Febrer 2013 / Llengües de bou blanques i camagrocs a Lladurs, Solsonès © Marc E. Casabosch

Març 2013 / Els primers marçots, el dia 8 a Seva, Osona © Marc E. Casabosch

Abril 2013 / Moixernons a l'Alt Urgell, última setmana d'abril a 1.050 m. d'altitud © Marc E. Casabosch

Maig 2013 / Múrgules de bosc trobades el dia 22 de maig a la Guàrdia d'Ares, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Juny 2013 / Llora verda -Russula virescens- a final de mes, sota castanyers a Viladrau © Marc E. Casabosch

Juliol 2013 / Rossinyols sota castanyers a les obagues de Viladrau © Marc E. Casabosch

Agost 2013 / Fantàstic cep, Boletus edulis, sota els avets de Saltèguet, Cerdanya © Marc E. Casabosch

Setembre 2013 / Durant tot el mes van fructificant els reigs a Taradell. A la foto, sortida guiada del dia 30 de setembre © Marc E. Casabosch

Octubre 2013 / Després d'un bon setembre per als rovellons al Prepirineu, encara se'n troba algun. A la foto, boletera de Lactarius sanguifluus el dia 2 d'octubre a Alinyà, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Novembre 2013 / Trompetes, rossinyols, vinaders, surenys i companyia a Dosrius, Maresme, el dia 1 de novembre, després d'una segona quinzena d'octubre molt activa a la zona © Marc E. Casabosch

Desembre 2013 / Comencen a treure el cap els apagallums en punts del litoral. A la foto, el dia 11 de desembre, a Blanes © Marc E. Casabosch

Rutes vitamíniques de setembre

dimecres, 18/09/2013

Sí, ho sé! Molts boscos del país estan farcits de bolets, sobretot a la meitat nord del territori, però avui m’interessa fixar-me en uns altres regals de la natura, molt més nutricis que els ceps i els rovellons, i sovint menys perseguits. Després d’un estiu especialment plujós en moltes zones, les plantes del nostre entorn han treballat de valent i algunes d’elles, les que ens ofereixen fruits comestibles durant tot el mes de setembre, mostren un aspecte i una producció fantàstics. Les móres d’esbarzer o el saüc són només dos dels incomptables reclams gormands que aquestes setmanes ens conviden a fer descobertes tranquil·les i profitoses per camins, vores de camps, marges, zones humides i clarianes de bosc.

Justament, ahir vaig escapar-me una estona a collir-ne pels magnífics paisatges que tenim al Solsonès. M’agrada, i recomano a tothom l’experiència, perquè l’hàbit d’aprofitar allò que ens ve donat per pròpia naturalesa és a l’abast de qualsevol persona. No em refereixo al lloc sinó al fet. No importa on visqueu, perquè d’aquestes plantes n’hi ha des del Maresme fins al Pallars; el que es tracta és de fixar-nos en allò que ens envolta i voler-ho conèixer, de mica en mica, però amb les ganes i la il·lusió de qui cerca un gran tresor. Vivim envoltats d’aliments silvestres d’alt valor gastronòmic i nutritiu, i de vegades sembla que ens n’haguem oblidat. Uns quants pots de melmelada de saüc o un bon grapat de móres congelades per fer pastissos de primera divisió a l’hivern ens aporten vitamines, minerals i saviesa i ens empenyen a reconnectar-nos amb la terra i els increïbles paisatges que ens acullen.

Collint saüc vora la Ribera Salada; cistell, tisores i paciència © Marc E. Casabosch

 

Cistell carregat de saüc -Sambucus nigra-. Només n'aprofitarem les boletes madures, quan són ben fosques; si encara les trobéssim de color vermellós cal rebutjar-les per la seva toxicitat © Marc E. Casabosch

 

SAÜC (Sambucus nigra)

On el trobem? Habitualment vora masos, cases de pagès i camps conreats, on des d’antic s’ha cultivat pels seus usos i propietats. És una planta d’indrets humits, siguin clarianes de bosc o marges de rieres i altres corrents d’aigua. És propi de l’estatge de rouredes i boscos de pi roig i pinassa, enfilant-se fins als 1.500-1.600 metres d’altitud al nord del país i davallant fins a la terra baixa mediterrània. Força indiferent a la naturalesa del sòl, prefereix terreny humits i frescos. És més freqüent al nord-est del territori i en moltes zones prelitorals, però també s’endinsa cap a l’interior. No s’ha de confondre amb el saüc vermell –Sambucus racemosa– i el matacà –Sambucus ebulus-, totes dues espècies tòxiques.

Detall de les petites prunes comestibles del prinyoner, arbret comú a prop de masos abandonats i antigues feixes cultivades, sobretot a l'interior del país © Marc E. Casabosch

 

Els esbarzers -Rubus ulmifolius-, aquests dies carregats de móres © Marc E. Casabosch

 

ESBARZER (Rubus ulmifolius)

On el trobem? Prefereix indrets assolellats sobre terrenys frescos i humits, tot  i que sobreviu en condicions d’eixutesa i altes temperatures regulars, com poden ser el pla de Lleida o la franja litoral. Es desenvolupa a les bardisses, en clarianes i als marges dels boscos de terra baixa i muntanya mitjana, entre el nivell del mar i la cota dels 1.400-1.500 metres. El trobem arreu del territori, excepte als sectors elevats del Pirineu i Prepirineu i a la zona més àrida de la Franja de Ponent.

Un cop a casa, la nutritiva melmelada de saüc que haurem fet serà un veritable regal per als sentits © Marc E. Casabosch

 

I no m’allargo més, perquè aviat trobareu a les llibreries el meu nou llibre, Deliciosa Natura, editat amb passió per Cossetània, que s’endinsa de ple en el món de les plantes silvestres comestibles, des d’herbes i fruits passant per llavors i flors. Així doncs, com que n’anirem parlant, d’informació pràctica no us en faltarà.  http://www.youtube.com/watch?v=St3qEZzep5g

De moment, no deixeu escapar les gustoses móres que enguany engalanen els esbarzers i comenceu a fer rebost!

La vall de Madriu, el silenci més salvatge d’Andorra

divendres, 28/06/2013

Un viatge de contrastos. De les botigues amb roba de marca a les portes del paradís, en menys de cinc minuts. El frenetisme de les Escaldes, nodrit per la febre del capital, sembla voler enfilar-se mica en mica pels vessants de les rodalies, però no us deixeu enganyar perquè Andorra, en alguns llocs, no sembla Andorra. O més ben dit, Andorra és molt més del que aparenta a primer cop d’ull. Al país dels Pirineus, quan menys t’ho esperes, apareixen flaixos d’un paisatge ideal, reductes idíl·lics que afloren entre xalets, formigó i males maneres. D’un d’aquests reductes, potser el més majestuós, us parlo. Feia dies que tenia ganes de perdre’m per la vall glacial de Madriu, que també inclou la vall secundària de Perafita i Claror. Totes dues configuren la segona conca hidrogràfica andorrana més extensa, vessant les seves aigües a la Valira. A més, durant aquestes setmanes, sentir a prop qualsevol curs d’aigua del Pirineu es converteix en teràpia i bàlsam. La força dels rius i torrents, alimentats per l’abundant desglaç d’enguany i per una escorrentia que de moment no cessa, és tot un espectacle a l’abast de poques primaveres, i menys encara d’un inici d’estiu.

El riu Madriu, encara amb força aigua, a l'alçada de Fontverd i mirant cap a l'oest © Marc Estévez Casabosch

 

Durant el primer tram de pujada, entre Sassanat i Ràmio, els avellaners ocupen les vores del camí empedrat, fent-se un lloc entre les antigues feixes cultivades © Marc Estévez Casabosch

Les flors de la calta (Caltha palustris), vora l'aigua, es poden confondre amb els Ranunculus, però aquesta té unes fulles en forma de ronyó molt característiques © Marc Estévez Casabosch

Camins de ferradura, històries de carboners i contrabandistes, espadats i pastures, denses boscúries de muntanya… Tots aquests elements, sumats als esforços de moltes persones amants de la natura, van fer que l’any 2004 la fondalada que ens ocupa fos declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, alliberant-la de l’amenaça urbanística que pretenia obrir una carretera i construir un bon grapat de xalets a l’alçada de les bordes de Ràmio. Sortosament, la vall de Madriu, situada al sud-est del Principat d’Andorra, només es pot descobrir a peu, fet que afavoreix el seu bon estat de salut.

A prop de Ràmio, el bestiar és l'encarregat de mantenir les pastures en bon estat de conservació © Marc Estévez Casabosch

Carreretes (Marasmius oreades) als prats i pastures. També s'hi troba algun erol de moixernons © Marc Estévez Casabosch

Les mates de grandalla (Narcissus poeticus) també ens sorprenen entre Ràmio i el refugi de Fontverd © Marc Estévez Casabosch

 

Poc abans d'arribar a Fontverd, a la cota dels 1.850 metres, el tram de pujada deixa pas a una notable zona planera, llaurada pel riu Madriu © Marc Estévez Casabosch

Per endinsar-nos a la vall, sortim de les Escaldes seguint les indicacions que ens porten en direcció a l’estany d’Engolasters, però molt abans d’arribar-hi trenquem per la carretera, a mà dreta, que travessa el riu Madriu. A pocs metres d’aquest punt ja topem amb l’entrada del camí empedrat que ens acollirà durant el primer tram de la descoberta; un petit replà i un rètol indicador ens alerten. A peu, seguint les marques vermelles i blanques que corresponen a un tram de camí GR7, anem guanyant alçada, primer creuant el pont Sassanat, i al cap d’una estona apropant-nos a la cota dels 1.500 metres, contemplant les cases d’Entremesaigües, amb el pont a tocar. És aquí, a Entremesaigües, on podem optar per seguir vall de Madriu amunt, o bé trencar a mà dreta per explorar la vall de Perafita-Claror. En aquesta ocasió, jo m’he decantat per seguir Madriu amunt, amb ganes d’arribar a l’estany de l’Illa.

Entre bedolls, avellaners, molts matolls de boix, murets de pedra seca i antigues feixes de cultiu, guanyem altitud i arribem a Ràmio, un fantàstic paratge de bordes i tancats que el bestiar s’encarrega, actualment, de mantenir net i pasturat. A Ràmio, el GR7 es troba amb el GR11, mantenint les mateixes marques de pintura, i segueix enfilant-se sense treva. Mica en mica, el pi roig, i més amunt el pi negre, van prenent les regnes del paisatge vegetal, i sobrepassada la cota dels 1.800 metres, puntejant la primera gran àrea de repòs -esplanada i clariana-, llueix el refugi de Fontverd. Després tornem a fer treballar les cames una bona estona per tal de vèncer uns tres-cents metres més de desnivell positiu que ens aboquen a l’immens i preciós pla de l’Ingla. De tant en tant, és fàcil creuar-nos amb algun personatge intrèpid, barreja de pescador i excursionista, que amb les seves canyes emergint de la motxilla ens fa saber que els estanys de més amunt són l’hàbitat de bons exemplars de truita. S’ensuma la capçalera de la vall, i situats en aquest punt ve de gust fer un darrer esforç per arribar al refugi de Riu dels Orris, a l’estany de la Bova, tot seguit a l’estany Rodó i, finalment, a l’estany de l’Illa, amb el seu refugi corresponent.

Refugi de Fontverd. En primer terme, cabana d'ús lliure, i al fons el refugi guardat © Marc Estévez Casabosch

L'herba de la fam (Potentilla neumanniana), ben arrapada a terra. En medicina popular s'usa com a astringent, per combatre les diarrees © Marc Estévez Casabosch

 

Granota roja (Rana temporaria), que aquest any està d'enhorabona, amb aigua a dojo que omple basses i molleres © Marc Estévez Casabosch

 

Rètol indicador vora Fontverd. Val a dir que el "Camí de la Muntanya" que observem rotulat, de nomenclatura andorrana, és el camí de la vall de Madriu © Marc Estévez Casabosch

És una vall força llarga, així que us recomano arribar-hi amb prou temps per poder gaudir tranquils, sense presses. L’estona que hi dedicarem dependrà, evidentment, de si pretenem fer-la corrent, a peu però a bon ritme, o bé relaxadament, en companyia familiar o de la càmera fotogràfica. Sigui com sigui, als qui us calceu les sabatilles de córrer com jo, no us calen massa números, perquè tota distància s’acaba fent força curta, però si aneu tranquils, compteu tota la jornada per fer i desfer camí amb calma, amb temps per badar si convé, i per olorar, i per observar. Mentre a la terra baixa ja és estiu, a Madriu encara és primavera. No us perdeu aquest espectacle d’aigua i flors!

Endavant! Que el juliol comenci farcit d’experiències!

Bolets de primavera a l’Alt Urgell: la descoberta perfecta

dimarts, 28/05/2013

Si us agrada sortir a buscar bolets, ara mateix deveu sentir-vos les persones més felices d’aquest món, perquè feia anys que no gaudíem d’una primavera tan prolífica i excitant. I si us delecta que us els portin al plat, sense haver-vos de calçar les bótes i voltar pel bosc, tres quarts del mateix, perquè a les taules de molts restaurants del país s’hi estan servint, ben frescos i propers, moixernons, carreretes, múrgoles, marçots i altres individus deliciosos. Des del litoral fins al Pirineu, la collita és ben variada. Si sou amants dels rossinyols o les llores, entre els suros del Maresme, la Selva i l’Empordanet, podreu fer-ne les primeres collites de l’any. En aquesta original primavera, amb temperatures que no volen acabar d’enfilar-se, la terra baixa està instal·lada aquests dies en una mena de microtardor, força favorable perquè algunes espècies fúngiques engeguin màquines, tot aprofitant les bones condicions. Ara bé, són les muntanyes del Prepirineu i Pirineu les que es troben en ple apogeu productiu. El fred, que si bé és cert que manté a l’espera ceps i companyia, està permetent que bolets com les múrgoles o els marçots dilatin les florades fins a límits sorprenents; en alguns boscos de pi roig i pi negre, fa gairebé dos mesos que hi treballen sense treva, alguns dies sota la neu, altres veient el sol.

Collint múrgoles -Morchella conica- sota pi roig madur, a l'obaga de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

Pineda de pi negre i pi roig, productora de marçots, vora el coll de Leix © Marc Estévez Casabosch

 

Si heu sortit, darrerament, i us heu deixat eclipsar pel paisatge, no cal que us faci grans presentacions. La natura respira esplèndida, entre ruixats, tempestes i nevades tardanes. Boscos, prats, pastures, marges, cultius… Allà fora tothom ofereix la seva cara més fresca i ufanosa. Moltes llavors han multiplicat per deu, per quinze, els nivells de germinació habituals, amb la qual cosa, la vitalitat és palpable, sigui en forma de verd festuca, roig rosella o groc ginesta. Avui podríem parlar de molts indrets, d’incomptables racons del territori que mereixen ser explorats de forma imminent amb el cistell sota el braç, però em centraré en algunes perles de l’Alt Urgell, perquè és en aquesta comarca -també a les veïnes Cerdanya i Pallars Sobirà- on més podreu gaudir amb els bolets i la natura que els envolta, durant aquests darrers dies de maig i l’inici de juny.

Les carreretes -Marasmius oreades-, puntejant prats i pastures © Marc Estévez Casabosch

 

L'arigany petit o morilló -Mitrophora semilibera-, una mena de petita murgoleta que aquests dies apareix, sobretot, vora rius a rieres de muntanya © Marc Estévez Casabosch

 

He pogut visitar la serra de Prada, sobretot el seu vessant nord, que és el més forestal, i us el puc recomanar. Múrgoles a la pineda de pi roig i força activitat fúngica als prats i pastures. Els moixernons, com quasi cada any, hi fructifiquen amb més ganes al mes de juny, però tot i així ja fa dies que engalanen els erols més protegits del fred, en terrenys prims i entre pedres, arços i altres arbustos. Per situar-vos, el vessant sud i més esquerp de la serra de Prada mira cap a la vall de Cabó, mentre que el vessant nord, de relleu més afable en el sector oest, reposa sobre el terme de les Valls d’Aguilar, i inclou espais tan interessants com les obagues de la Guàrdia d’Ares i Taús, amb zones molt recomanables, com són les Serres, les Mates o Plan Descalç. Uns espais singulars, on els cérvols fàcilment es deixen veure i fotografiar, gràcies al contacte amb la reserva del Boumort; a primera hora del matí i a partir de mitja tarda, sobretot a les fondalades, teniu gairebé assegurada la companyia afable d’algunes femelles, que surten a pasturar pels indrets més frescos.

La cassoleta blava o cassoleta murgolera -Sarcosphaera crassa-, pot assenyalar-nos el camí de la múrgola, compartint hàbitat amb ella © Marc Estévez Casabosch

 

Grup de múrgoles còniques, sota pi roig, a la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

D’altra banda, mirant al nord i només canviant de vessant, saltem a la serra de Taús. Amb un vessant sud dominat pels prats i les pastures que permet la descoberta sortint des dels nuclis de la Guàrdia d’Ares, Taús o Castells, la descoberta de centenars de boleteres de moixernons, carreretes, pets de llop i camperols, serà d’allò més agraïda. Enfilant-nos pels relleus suaus i ondulats del serrat de les Cordes, els fondals de Fontpetera o el turó de Pujansolons, podem arribar al coll Estremer, i resseguir la carena herbosa de la serra fins arribar a les Piques i Pratfang, assolint gairebé la cota dels 2.000 metres. Des d’aquest punt, el vessant nord, també molt més forestal com en el cas anterior de la veïna serra de Prada, es desfà metres avall abraçant tota la massa de pi roig del bosc de Junyent, amb vistes a la vall de Castellàs.

 

Serra de Taús / Zones de prats i pinedes de pi roig des de la collada de les Saleres © Marc Estévez Casabosch

I sense moure’ns de l’Alt Urgell, cal citar el sector de Sant Joan de l’Erm, que entre els 1.400 I els 1.800 metres d’altitud està produint marçots des de la primera setmana d’abril. Ara, a més, ja s’hi sumen les múrgoles, i esperem que d’aquí a no massa dies, els primers ceps rogencs -Boletus pinophilus- vulguin treure el cap. Una opció per fer via i completar un recorregut triomfal, si heu anat a les serres comentades abans, seria enfilar per la pista de terra que comunica Biscarbó amb el port del Cantó. Un cop situats a dalt del Cantó, les opcions són inacabables: endinsar-vos en qualsevol bosc de pi roig del voltant per provar sort amb les múrgoles còniques de pineda madura, enfilar cap als magnífics boscos del coll de Leix, obaga de la Culla… des de Canturri, arribar fins a Rubió i descobrir la llarga vall de les Comes de Rubió fins al refugi -més amunt, la neu encara us dificultarà el pas-… No us podreu cruspir tot el territori que voldríeu, ben segur, així que qualsevol elecció serà magnífica.

Els marçots -Hygrophorus marzuolus- vora la Basseta, aquests dies enfilant-se ja fins als 1.900 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

Erols i més erols ben dibuixats al terra, just davant del nucli de Castellàs © Marc Estévez Casabosch

 

Boletera de moixernons -Calocybe gambosa-, més coneguda com a moixernonera, ben a prop de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

Podria seguir una bona estona més: els alts d’Alinyà, prats a la vall de la Vansa, més pinedes entre Estamariu i Bescaran, pastures i més prats entre el Querforadat i Estana… Eps! Disculpes, que ja he trepitjat la línia! Si arribeu a Estana vodrà dir que heu canviat de comarca, i la Cerdanya us donarà la benvinguda. Però bé, si hi arribeu, aprofiteu l’ocasió per enfilar fins al santuari de Bastanist tot recorrent un tram preciós del camí GR-150; als prats i clarianes que envolten Bastanist hi ha un bon grapat de moixernoneres…

Bona descoberta, i bons bolets!  😉

Deliciosa Natura! Un abril farcit d’aventures comestibles

dilluns, 22/04/2013

Aprofitant que és setmana de Sant Jordi i que la cosa va de llibres, us faig saber que n’estic preparant un de nou. La llàstima és que demà encara no el podreu regalar a l’amant, però la bona notícia és que abans de l’estiu el tindreu a les mans per poder posar en pràctica les meves propostes durant les vacances. Tenim títol, “Deliciosa Natura”, i serà un recorregut per tot el territori, a la recerca de les meves flors, herbes i fruits silvestres comestibles preferits -bolets no, aquesta vegada-. N’he escollit més de quaranta, que no és poca cosa! De les ortigues als gerds, de les malves a l’enciam de mar, passant pels espàrrecs, els nabius, els colitxos, el saüc, les violetes, les castanyes, la salicòrnia i un llarg i emocionant etcètera. En definitiva, una gastrofesta en ruta!

I justament aquests dies d’abril he tingut el privilegi de poder compartir algunes d’aquestes aventures comestibles amb el fotògraf Jordi Play, que també ha volgut afegir-se al projecte per seguir les meves passes a través del seu visor. El llibre serà magnífic, no en tinc cap dubte, i les seves fotografies seran, en bona part, responsables d’aquest triomf. Aquí us en deixo algunes, per compartir amb vosaltres les descobertes. Hem sortit a buscar els exquisits enciams de mar entre Castell i Cap Roig, vora Palamós, a collir espàrrecs al Montgrí, ortigues ben tendres a les fondalades del Montseny, floretes diverses per a l’amanida als marges i bardissars… De tot i més, per aprofitar tots aquests aliments que la natura ens ofereix de forma espontània, amb generositat i sense que nosaltres haguem malgastat cap mena d’energia en fer-los créixer.

Collint espàrrecs de bosc al Montgrí! © Jordi Play

 

Refrescant-nos a la font, amb les ortigues al cistell i a punt d'anar cap a la cuina (Campins-Montseny) © Jordi Play

 

I què us sembla si per sopar fem una sopa ben nutritiva amb enciams de mar? 🙂 Aquí, entre la platja de Castell i Cap Roig, vora Palamós © Jordi Play

 

Collint flors per a l'amanida, pels voltants de casa. Calèndules, flors d'aranyó, de sàlvia verbenaca... © Marc Estévez Casabosch

Tanmateix, encara que els bolets hagin decidit mantenir-se al marge del projecte, no els podem silenciar, perquè segueixen naixent amb força, ara ja en cotes més elevades que fa unes setmanes enrera i gràcies, sobretot, a la pujada de temperatures que vam experimentar fa uns dies, barrejada amb la humitat que encara retenen els sòls en moltes àrees del Prepirineu i Pirineu. Els marçots, les múrgoles, les carreretes o els moixernons són només algunes de les espècies primaverals que ja podeu sortir a buscar entre la franja altitudinal que es mou entre els 1.000 i els 1.600 metres d’altitud. Pel que fa a les zones sembla que, de moment, els hàbitats de Prepirineu de Lleida (Alt Urgell, Pallars Sobirà o Pallars Jussà, per exemple) estan mostrant més vigor en les florades. Ara bé, els premis estan força ben repartits per tota la meitat nord del país.

Marçots -Hygrophorus marzuolus- del dia 20 d'abril, trobats vora els 1.500 metres d'altitud. Els bolets de primavera, pujant de cota aquests dies! © Marc Estévez Casabosch

 

Bé, aquí ho deixo, en stand by, per seguir-ne parlant quan haguem parit. Ara per ara, continuem treballant perquè la gestació arribi a bon port!

Deliciosa Natura "in progress"!!! Saltant rierols i recorrent boscos i muntanyes, a la recerca de les plantes silvestres més exquisides © Jordi Play

Primavera després de les flames: múrgoles i verdor a l’Alt Empordà

dimarts, 2/04/2013

Ja han passat més de vuit mesos! Per a nosaltres, els humans, vuit mesos poden suposar un gran parèntesi, un llarg viatge o més dues-centes quaranta inoportunes cantarelles matinals del despertador. Per a la natura, però, no és més que un breu sospir. Ni tan sols un obrir i tancar d’ulls. Ara bé, tot i tractar-se d’un instant, sobre el terreny esdevé un temps molt ben aprofitat. L’Alt Empordà revifa en forma de verd i les grans extensions afectades per l’incendi del passat juliol estan aprofitant cendres i pluges per engalanar-se amb un nou vestit. Les sureres se’n sortiran, amb brots tendres que ja brillen a les capçades. Els pins blancs de les àrees de més al sud, en molts casos, hauran de començar de zero, però no cal amoïnar-s’hi perquè d’això, aquests arbres, en saben molt. I les catifes d’herbes i arbustos que protegeixen els sòls, mica en mica, aniran guanyant bona forma i millor presència. Podem respirar tranquils perquè, com sempre, la natura segueix endavant. I després d’un mes de març carregat de ruixats i tempestes, tot camina amb una alegria humida poc habitual en els territoris mediterranis.

Detall de l'escorça d'una surera -Quercus suber- d'Agullana © Marc Estévez Casabosch

 

Hem d’aprendre a llegir el paisatge. Els incendis d’aquesta magnitud ens impacten perquè, amb ells, els drames personals i col·lectius de base antròpica estan pràcticament garantits. Tot i la prevenció, tot i les bones pràctiques, en aquestes situacions s’evidencia que som fràgils. Sovint, molt més fràgils del que ens pensem. Però cal separar conceptes. Per a algunes persones, el rellotge es va aturar a la darreria del passat juliol. Per al bosc, va ser l’inici d’un compte enrere. El principi del camí de la restauració original, que mica en mica i si tot va bé, acabarà situant cada personatge en el seu millor paper.

Precisament, amb aquestes ganes de voler veure-hi clar, amb nitidesa, us recomano efusivament que viatgeu a les terres cremades, per començar a reconstruir la serenitat d’uns espais sacsejats. Gaudir de l’eclosió del verd, del ressorgiment imparable de la vida, i també de l’acceptació de la mort. Busqueu-vos una excusa, si us cal. Són moltes les persones que estan descobrint la zona aquests darrers dies (redescobrint, en alguns casos), aprofitant la fructificació de les múrgoles que, com sabeu, fan florades massives en terrenys que han patit alteracions notables. Tota excusa és bona si aconsegueix portar-nos a l’indret i promoure un apropament amb el territori. Contribuir a la seva economia local, en la mesura que cadascú vulgui o pugui aportar, pot ser una altra de les accions a tenir en compte en la vostra aventura empordanesa. Un gest noble i sensat, de viatger amb consciència, que esdevé un valor en sí mateix.

Una múrgola -Morchella conica- entre cendres. En podreu collir de còniques, com aquesta, però també de rosses -Morchella esculenta- i de grises -Morchella pseudoumbrina- © Marc Estévez Casabosch

 

 

En ocre, àrees interessants per descobrir si voleu trobar múrgoles aquests propers dies, que coincideixen força amb els sectors de terrenys carbonatats. En negre, ressegueixo els límits de l'incendi, cap al nord, tot i que els terrenys de sauló en aquest cas no afavoreixen tant la múrgola. En definitiva, més múrgoles a la meitat sud de l'àrea afectada per l'incendi de l'Alt Empordà © Google Maps

 

HO SABIES?
Durant gairebé dos segles, el XVIII i el XIX, bona part de l’economia dels pobles de l’Alt Empordà nord-occidental va estar basada en l’explotació i el negoci del suro, una indústria que en aquella època va transformar profundament la societat de localitats com Agullana, Darnius, La Jonquera o Maçanet de Cabrenys. La indústria surotapera va veure el seu final arran de la crisi provocada perla GranGuerra, provocant la seva desaparició.
Us recomano la lectura del llibre “El negoci del suro a l’Alt Empordà durant els segles XVIII i XIX”, de Joaquim Alvarado, editat l’any 2002 pel Museu del Suro de Palafrugell.

NO T’HO PERDIS!
Al terme municipal d’Agullana hi viuen un bon grapat d’arbres vells i savis amb nom propi, monumentals, que gaudeixen de protecció especial i permeten a les persones que s’hi apropen sentir la grandesa de l’energia acumulada amb el pas dels segles. Sota la seva capçada hi reposa la placidesa, lligada estretament a la seva naturalesa, adient per assaborir el silenci durant una bona estona i crear consciència sobre la importància de saber estimar la natura, i de retruc, a nosaltres mateixos.
Per veure fitxa i ubicació dels arbres monumentals: www.agullana.com

 + INFO:  http://www.empordaturisme.com

Març, marçot, mata la vella però, amb els bolets, no pot!

dilluns, 18/03/2013

Setmana de benvinguda primaveral! Els bioritmes s’acceleren. La natura engega màquines després d’un imprescindible i merescut repòs hivernal, enguany amb força pluja o neu a la motxilla, que ben segur serà un impuls aprofitable per a totes les formes de vida que ens envolten. I els humans que gaudim observant-la i compartint estones amb ella comencem a tenir l’agenda atapeïda. Fulles tendres, flors primerenques, munions d’ocells que tornen -ahir, a casa, vam rebre la visita de la primera oreneta tafanera, que ens confirma el bon ambient que es prepara també al Solsonès-, altres que se’n van, plantades massives als horts, temperatures agradables per assaborir tot aquest dinamisme, amb serenitat i a l’aire lliure i, evidentment, bolets! Fruits d’uns fongs que no s’aturen i que ja ens tornen a fer ballar el cap.

Grupet de marçots entre la molsa, sota pi roig i roure martinenc a Osona © Marc Estévez Casabosch

Més enllà de les primeres múrgoles, que tot just treuen el nas, ja fa dies que la temporada del marçot ha començat, lluny encara de les muntanyes del Pirineu, amb tranquil·litat i poques presses. Ells saben bé que si aquest any no s’atreveixen amb grans produccions en un determinat indret del bosc, altres períodes més favorables vindran. Sigui com sigui, podem trobar-ne per assaborir-los, i com que els excessos són poc recomanables, no ens cal amoïnar-nos. Sortir a buscar-ne un grapadet, tot descobrint la màgia del seu hàbitat, és un regal. Ja sabeu, com en tot a la vida, que la qualitat sempre ha de vèncer la quantitat.

Quan parlem de marçots, ens referim a l’Hygrophorus marzuolus, un bolet carnós, rabassut i compacte, que se’ns presenta mostrant-nos un barret de tonalitats molt variables, oscil·lant entre el color blanc dels exemplars que neixen soterrats, el gris pissarrós esquitxat de reflexes metal·litzats que és el més comú i majoritari, i finalment el negre cendrós dels exemplars més grossos i madurs. Assoleix amb facilitat els 12-14 centímetres de diàmetre, i sempre hem d’intentar deixar intactes, al seu lloc, els exemplars més menuts per tal de permetre la seva maduració i reproducció; sinó les fructificacions en temporades futures podrien decaure significativament. La cama és de color blanc, lleugerament tacada de gris en alguns casos. Les làmines, gruixudes, es disposen separades entre elles com tal com s’observa a la resta d’Hygrophorus o llenegues que estem acostumats a veure, i són de color blanc al principi i més aviat grisoses a mesura que el bolet va creixent i madurant. La carn, també blanca o lleugerament grisosa al tall, desprèn una olor suau molt agradable i és delicada i trencadissa.

Detall de les làmines del marçot -Hygrophorus marzuolus- © Marc Estévez Casabosch

 

Dos marçots al bosc del Corral de Terrers, a prop de Seva, trobats el 8 de febrer © Marc Estévez Casabosch

 

La petita cassoleta vermella -Sarcoscypha coccinea-, a Osona, la trobem compartint hàbitat i calendari amb el marçot. Una altra espècie delatora és Entoloma hirtipes, que en castellà ja l'anomenen "chivata del marzuelo", precisament perquè ens fa saber que estem en el bon camí dels marçots © Marc Estévez Casabosch

 

+ INFO MARÇOT:

ALTRES NOMS / El nom “marçot” deu tenir origen a les terres del Montseny o a les muntanyes de Prades, perquè són els únics indrets de Catalunya on aquest bolet apareix durant el mes de març. Són especialment descriptives les denominacions que rep aquesta espècie als territoris on es recol·lecta, destacant-ne “bolet de neu”, “llenega de primavera”, “bolet d’esquirol”, “carlet negre” o “carlet de primavera”. Cal tenir present que més enllà de les formes populars, el marçot pertany al gènere de les llenegues.

DETALLS GASTRONÒMICS / Desprèn aromes suaus, i el seu sabor té un punt dolç que el fa molt agradable al paladar, fins i tot sense condiments afegits. No requereix coccions massa llargues, ben al contrari, perquè perdria totes les virtuts organolèptiques. Això ens porta, per exemple, a saltejar-los un parell de minuts en un wok i, seguidament, assaborir-los. Per conservar-los un cop siguem a casa, la millor opció és netejar-los, submergint-los un moment en aigua freda, i congelar-los directament en cru, tallats a llesques o sencers.

VEGETACIÓ ASSOCIADA I SÒLS / És una espècie silicícola, que creix en substrats entre lleugerament i moderadament àcids, també sobre sòls calcaris descarbonatats situats per sobre dels1.400 metres d’altitud. Gresos silicis, en terrenys pissarrosos, l’afavoreixen molt més que el saulons granítics o el gneis, per posar uns exemples. A Catalunya el trobem associat al pi roig (Pinus sylvestris), l’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). Molt rarament, vora roure de fulla gran i faig.

Si aquests dies sortim a buscar-ne, això és el que observarem sobre el terreny pissarrós: pinyes de pi roig, amb qui es relaciona, i fulles de roure martinenc, que l'afavoreixen aportant una dosi extra de matèria orgànica © Marc Estévez Casabosch

 

A les àrees de carena i terrenys eixuts, esquelètics i assolellats, sobre el mateix tipus de sòls on trobarem els marçots, apareix l'estepa de muntanya -Cistus laurifolius- © Marc Estévez Casabosch

 

CALENDARI DE RECOL·LECCIÓ / Els primers marçots apareixen durant els mesos de gener, febrer i març entre els 600 i els 1.100 metres d’altitud, en boscos de pi roig i roures dels vessants osonencs del Montseny, i de forma testimonial sota pi roig a les muntanyes de Prades, vora el Tossal dela Baltasana. A partir dels primers dies d’abril pot començar a fructificar en clarianes vora pi roig al Pirineu i Prepirineu, a l’estatge montà, desplaçant-se progressivament cap als 1.700 metres, i més amunt a partir de la primera setmana de maig, sota avet, pi roig i pi negre. Els darrers marçots de la temporada es cullen en indrets molt frescals d’avetoses durant la primera meitat del mes de juny.

La bonica herba fetgera, ja ben florida als boscos de pi roig i roure osonencs, per sota dels 800 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

…Detalls de l’herba fetgera (Hepatica nobilis) / Hi ha qui la relaciona amb el marçot, però l’apreciació no és del tot exacte. L’herba fetgera, o simplement fetgera, és una espècie pròpia de molts boscos dels estatges submontans, montans i subalpins (especialment del 600 als 2.000 m.), comuna als indrets frescos i ombrívols de moltes comarques, que es desenvolupa en sòls silicis, però també en els calcaris. I és aquesta darrera característica la clau: allà on trobem marçots hi trobarem sempre l’herba fetgera, però allà on trobem l’herba fetgera no hi trobarem sempre marçots. Fixeu-vos que són dues coses ben diferents! Observar l’herba fetgera en un bosc no ens diu que en aquell indret hi hagin de viure necessàriament Hygrophorus marzuolus, ben al contrari, potser som en un terreny calcari de llenegues negres.

Mapa de previsió micològica del 18 al 25 de març. En gris, àrea del marçot. En marró, zones on ja s'estan veient les primeres múrgoles de l'any (per ex: sector incendi de l'Empordà) © Marc Estévez Casabosch

Trobareu més informació referent als marçots en alguns dels meus llibres:

  • Les millors rutes per trobar bolets (pàg 106-107 / 240-241)
  • Bolets en temps de crisi (pàg 75 a 78)
  • La ruta del tresor (pàg 142 a 159)
Salut i bolets!

Posant ordre a una temporada de bolets disbauxada

dilluns, 8/10/2012

Després d’una llacuna temporal al blog sense publicar, condicionada per molts motius que ben poc tenen a veure amb la falta de ganes o la manca d’arguments per esplaiar-me escrivint, reprenc l’activitat amb unes línies dedicades als bolets, o més ben dit, a exposar les llums i les ombres d’un final d’estiu i un inici de tardor força estranys pel que fa a la manipulació mediàtica de l’activitat micològica.

Comença a ser hora de prendre’ns més seriosament una activitat que genera moltes oportunitats i noves possibilitats de negoci a les àrees forestals i de muntanya d’arreu del territori. Fa anys que ho exposo, i afortunadament no sóc ni la primera ni l’única persona que hi posa veu i tinta, tot i que els gestors de tot plegat sovint sembla que passin els dies comptant mosques. Des de la recaptació econòmica derivada dels milers, milions de quilòmetres recorreguts pel col·lectiu boletaire durant els seus -sovint- llargs desplaçaments, passant pel consum de productes turístics de tota mena, sigui artesania alimentària o de qualsevol altra naturalesa, allotjaments en zones rurals i revalorització de la tardor com a temporada alta en moltes zones del país, restauració, divulgació i tot el que pugui cabre en un paquet atractiu de propostes encaminades a fer més divertida i conscient la recerca i recol·lecció de bolets. Un cop més, o ens ho creiem o acabem marcits com una de les infinites fulles seques de faig que aquests dies evidenciaran un canvi de cicle. El faig avisa: tornaran noves primaveres i tardors, per tant, noves oportunitats per adreçar el camí, però la feina feta no fa destorb, i com abans posem fil a l’agulla, abans aixecarem el cap. O ens fem nostre el posat seriós que es mereixen les grans oportunitats, o deixem que se’ns escapi un altre tren. Pitjor encara, el fem descarrilar abans que arribi a la nostra estació. La realitat mana, i som afortunats de poder seguir posant en pràctica un engrescador model de turisme amb valor afegit, carregat de coneixement i respecte per l’entorn però sense perdre l’encant d’esplaiar-nos sense més complicacions afegides. En definitiva, estem parlant de milions d’euros, és a dir, de milions de recursos positius, i del disseny estructural d’un esquema de futur. Detesto profundament la política tal com s’entén i es desenvolupa a dia d’avui, però no puc evitar referir-me a les “estructures d’estat” que han ressonat aquestes darreres setmanes des de diveros estaments. Doncs bé, aquí en planto una, d’estructura, que podria servir per apuntalar els fonaments d’un territori, el nostre, que ara mateix pateix les flaqueses dels perdedors.

Llums i ombres en un context que cal matisar

Amb un regust desagradable, fa setmanes que anem ensalivant i assaborint declaracions, informacions i avistaments pessimistes que alerten d’una de les “pitjors temporades de bolets dels últims anys”. Escolto bajanades tot sovint, fins i tot en proclamo jo mateix, segur, però aquesta transcendeix els límits de l’ètica, la física i la química, perquè ningú és capaç de predir el futur de l’activitat micològica més enllà d’una previsió setmanal que, tot sovint, també es desdibuixa per sorpreses meteorològiques imprevistes. Es poden fer estimacions, però si aquestes prenen forma de frase lapidària, el desastre està servit. És el que succeeix amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que emet comunicats regularment exposant la seva particular previsió de producció de bolets als nostres boscos; aquí enllaço la notícia publicada a l’ARA el 28 d’agost. Pretendre tenir controlada una cosa que, afortunadament, és incontrolable, no ens pot menar mai a bon port. Per més paràmetres, fórmules i mostrejos que es facin, l’atractiu de la natura és que es mostra capriciosa en tot moment. Quan la teoria és pessimista i pot condicionar una activitat econòmica de gran volada, com la dels bolets, potser és qüestió de no posar-se tan lapidaris. I dic això sabent que en Juan Martínez, investigador del CTFC, de bolets en sap més que jo i de fer declaracions potser també, amb la qual cosa entenc que les seves paraules no són exactament les que després reflecteixen els titulars dels mitjans de comunicació.

Sortosament, les previsions de l’Enric Gràcia, una altra de les persones que de bolets en sap més que qui us escriu, són difoses cada setmana al programa Caçadors de Bolets, i acostumen a ser força realistes, fiables, i sovint conviden a agafar el cistell i sortir a pasturar pel bosc. Precisament del blog de l’Enric Gràcia, us enllaço una entrada seva que també fa referència a la disbauxa que proclamo al títol de l’article; és l’acció que s’ha dut a terme al Bosc de Poblet, una pintada artística sobre l’escorça d’alguns arbres del bosc, projectant les imatges del rovelló, l’apagallums, el fredolic i el reig. I jo que em pensava que el bosc en si mateix ja era una meravellosa obra d’art! Devia anar ben errat… Es veu que hi faltava la grapejada humana per acabar-ho d’engalanar. Són accions com les exposades, les que em fan pensar i dir en veu alta que no ens prenem seriosament això dels bolets. I deixo tot el tema de la regulació per a un altre dia, perquè m’allargaria massa i em podríeu titllar d’aixafaguitarres. Hi haurà qui pensi que la disbauxa la fomento jo com a pioner a l’hora de desvetllar els millors boscos per trobar bolets, posem per cas, però penso que necessitem perspectiva. La difusió de bona informació, veraç i objectiva de debò, i el fet de compartir coneixements mai debiliten la cultura d’una societat, sinó ben al contrari, la reforcen i l’apuntalen. Ara bé, tot sigui dit, els resultats de la pedagogia i la divulgació es palpen sempre a llarg termini. La immediatesa és ben sabut que mai arrela ni profunditza.

Dit tot això, anem per feina. No estem en un mal any de bolets, només podem dir que ha estat un mal estiu de bolets. Hem tingut absència de precipitacions a bona part del territori, però no hem viscut res que no haguéssim patit abans. Un Ripollès amb les pastures ben rosses al juliol, una Vall d’Aran sense rovellons d’avet a ple estiu o un Collsacabra amb roures i alzines demanant aigua a crits no són postals que mai abans no haguéssim vist. Tampoc és la normalitat, si normalitat s’entén com el fet més habitual. En definitiva, un estiu sec, i molt càlid a estones, i prou. No cal dramatitzar. A partir del passat 28 d’agost, les tempestes van començar a descarregar humitats, els arbres han sabut revifar, com gairebé sempre, i els bolets ens acompanyen des de la tercera setmana de setembre. També podríem dir que està sent una temporada de bolets clàssica! Tret de l’alta muntanya, que és la que de mitjana rep més aigua durant l’estiu.

Collita de ceps, rovellons d'avet, rovellons vers i pinetells a la serra de Montgrony, el dia 28 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Amb l'amic Jaume, enmig d'un erol de moixernons blancs de tardor -Leucopaxillus candidus- a 1.800 metres d'altitud (Alt Urgell), el 26 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Dos ceps, de l'espècie Boletus edulis, al bac de Setcases i sota pi negre madur, el 3 d'octubre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Des del 20-25 de setembre espècies com el rovelló, el pinetell, els rovellons d’avet i pi negre, el cep (en comptagotes), la llenega blanca, l’apagallums, els rubiols i camperols, el fredolic… i, darrerament, altres com el reig i la llenega negra, han estat habituals en algunes zones. Boscos del Ripollès (vall del Segadell, Campelles, sector Montgrony-Gombrèn, les Llosses i Campdevànol…), del Berguedà (sobretot l’altiplà de Coforb, Capolat i Taravil, La Quar i Picancel, Castellar del Riu…), del nord del Solsonès, i altres racons del Pallars Jussà, Alt Urgell o Alta Ribagorça que van rebre les primeres tempestes de la temporada, han fructificat de forma generosa, molt superior a la mitjana productiva dels darrers anys en alguns casos. Només cal especificar que les florades, degut a la irregularitat dels primers ruixats, han estat i estan sent desordenades i inconnexes, amb grans diferències en un mateix bosc. De l’èxit de les troballes al cistell buit, enguany, hi ha molt pocs metres de distància. Un argument més, si cal, per animar la recerca. Després de les pluges generals i generoses del 29 de setembre, tot ha seguit més o menys igual: l’alta muntanya ja no ha estat a temps de despertar del tot, els boscos que produïen fa més dies ho segueixen fent, i la resta de sectors resten a l’espera, pendents del final d’aquest estiuet que ens acompanya i desitjant que al final d’aquesta setmana els termòmetres baixin i les pluges ens tornin a visitar. De moment, entre els 900 i els 1.500 metres de les zones assenyalades al mapa és on podem trobar més quantitat i varietat de bolets, amb l’excepció dels reigs, llores i surenys foscos, que estan començant a néixer en cotes baixes i vora el litoral. Amb tot, res fa pensar que estiguem davant d’una de les pitjors temporades dels darrers anys. Ben al contrari, el territori és gran i molt divers, i cap generalisme és capaç de descriure aquesta realitat.

Mapa de previsió micològica del 8 al 14 d'octubre. En verd, zones productives en general per a la majoria d'espècies. En taronja, llocs on estan fructificant els reigs © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un grup de rovellons -Lactarius sanguifluus- sota pi roig, vora el Santuari de Montgrony al Ripollès, el passat 28 de setembre © Marc Estévez Casabosch

 

Gaudim de la màgia dels bolets, perquè ens ho mereixem, i que la mediocritat dels qui no pensen el mateix -o no pensen, simplement- no ens talli les ales. Aprofitem un recurs que hi és sense haver de forçar-lo, cuidem-lo i deixem que flueixi la passió i l’espontaneïtat.  Sortiu al bosc, a la natura, per descobrir, assaborir, conèixer i estimar.

Bones collites!

Carros de Foc, Pirineu d’aigua

dimecres, 18/07/2012

La travessa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, rebatejada amb el nom de Carros de Foc des de fa uns anys, ens permet gaudir a ple estiu d’un ambient refrescant entre magnes muntanyes de granit lluent i més de dos-cents estanys d’aigües cristal·lines. En total, són gairebé seixanta quilòmetres amb un desnivell acumulat que frega els deu mil metres, desenvolupant-se a una alçada mitjana de 2.400m. Les darreres neus es mantenen fins ben entrat el mes de juliol en els racons ombrívols més elevats de la ruta circular, com és el cas del coll de Contraix (2.748m), farcit d’immensos blocs de roca escolpits a base d’anys i escletxes glaçades que es dilaten i s’esquincen sense treva. És la duresa del Pirineu més abrupte, esmolat i, alhora, genuí, que s’engalana amb circs glacials, oasis de nerets i gencianes, pins negres centenaris que treuen pit i múscul per fer front a les inclemències, i un llarg etcètera d’actors  florals i faunístics que ens mostren totes les cartes d’una natura que sap aprofitar el curt període de bon temps per fer rebost, sexe i rock ‘n’ roll. Us ho expliquen les marmotes que, mentre van fent panxa per arribar ben tips a la tardor, amb l’agudesa dels seus sons es protegeixen en comunitat dels intrusos.

Teniu moltes formes d’encarar la travessa. La versió clàssica de tota la vida, que es basa en agafar un mapa de la zona, reservar nit als refugis i començar a caminar,  o bé la que darrerament està marcant tendència, que inclou, a més, un forfait i una mica de suport logístic. I encara més. De modalitats amb forfait n’hi ha dues, l’Open i l’Sky Runner. La modalitat Open permet començar el recorregut des de qualsevol dels nou refugis del Parc, fer-lo en el sentit que més us estimeu, i dilatar-lo els dies que us convinguin; si esteu en bona forma física i habituats a l’alta muntanya compteu uns tres dies, si preferiu assaborir les jornades i fer una mica més el tafaner dediqueu-li entre cinc i set dies, i si teniu temps i us voleu regalar tranquil·litat i hores per visitar estanys, fotografiar, observar i descansar, feu-la en nou dies, és a dir, un refugi per dia. D’altra banda, la modalitat Sky Runner implica fer la travessa en menys de 24 hores, i únicament es pot fer en un determinat moment de l’any que prèviament es fa públic a través de la web de Carros de Foc. Una web que en ofereix alhora tota la informació necessària per dur a terme els preparatius, a més d’un telèfon de contacte i reserves que ens comunica amb l’oficina de Carros de Foc situada a Vielha.

Personalment, després d’haver-la fet de totes les maneres possibles i en totes les seves variants, he de confessar que sis nits són necessàries si voleu mastegar bé tots els estímuls que s’hi respiren, tots els paisatges, tots els racons més enllà del camí principal. Cal disposar de temps per observar, conèixer i fer una bona digestió de tot plegat, perquè aquest trosset de Pirineu s’ho val.

Mapa recomanat: Carros de Foc – escala 1:25.000 / editorial Alpina (inclòs en el forfait)

Circ de Saboredo, tot baixant del port de Ratèra de Colomèrs pel camí GR211.4, en direcció al refugi de Saboredo © Marc Estévez Casabosch

 

Refugi Ventosa i Calvell amb l'estany Negre als peus © Marc Estévez Casabosch

 

El marcòlic groc -Lilium pyrenaicum-, florit durant el mes de juliol, es deixa veure sobretot als circs de Colomèrs i Restanca © Marc Estévez Casabosch

 

A primera hora del dia, des del circ de Restanca, amb l'enforcadura del coll de Crestada al fons © Marc Estévez Casabosch

 

L'estanyola de Ratera, a mig camí entre els refugis Ernest Mallafré i Amitges © Marc Estévez Casabosch

 

La tora blava -Aconitum napellus-, esplèndida durant els mesos de juliol i agost, és una planta molt tòxica, fins i tot mortal en cas d'ingesta, que convé conèixer © Marc Estévez Casabosch

 

Voregem l'estany Eixerola, en el tram entre la collada de Dellui i l'immens estany Tort © Marc Estévez Casabosch

 

Al coll de Crestada (2.475m) un indicador ens marca el límit entre el Parc Nacional i la zona perifèrica © Marc Estévez Casabosch

Quan s’apropa Sant Joan, arriben els “Boletus”

dijous, 14/06/2012

Com cada mes de juny, els ceps més primerencs –Boletus pinophilus i Boletus aestivalis– comencen a treure el nas. Els primers, força tímids encara, es van deixar veure ja fa més d’una setmana en boscos humits del Pirineu, sobretot pinedes de pi roig, pi negre i també avetoses, tot i que en àrees del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra també se’n van trobant, en aquest cas sota faig i castanyer. Les florades de ceps són força habituals en aquestes dates, per bé que cada temporada és diferent i no sempre apareixen amb la mateixa generositat. Enguany, la cosa no pinta massa esplèndida, i pensant en la calorada que s’albira pels volts de la revetlla de Sant Joan, més val sortir a buscar-ne ara que encara hi són. A més de ceps, altres espècies de primavera com les carreretes –Marasmius oreades-, el moixernó –Calocybe gambosa– i les múrgoles -gènere Morchella– encara segueixen actives, i comencen a compartir l’espai vital amb altres de retrobades, pròpies de l’estiu i la tardor, com són la pimpinella morada –Lepista nuda– o els mollerics –gènere Suillus– . Personalment, el que he vist aquesta setmana a peu de bosc és que la manca de pluges està limitant la seva fructificació, encara que aprofiten el més mínim ruixat de tarda -allà on cau- per fer un esforç i desplegar-se. En argot boletaire diríem que hi ha molta activitat fúngica, però que la festa no acaba d’esclatar. Sigui com sigui, el panorama dóna per poder fer una mica de rebost i rebre el nou estiu amb un bon “rissotto” de Boletus. 

L'amic Jaume, collint dos ceps magnífics -Boletus pinophilus- sota pi roig, a 1.750 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

Així estaven els matolls de neret -Rhododendron ferrugineum- el dilluns 11 de juny; a punt de florir! L'espectacle cromàtic durarà unes dues o tres setmanes, i s'allargarà fins a mig juliol en cotes elevades del Pirineu (2.200-2.300 metres) © Marc Estévez Casabosch

 

Vista actual d'un bosc força madur de pi roig, amb alguns avets i pins negres, vora Sant Joan de l'Erm -Pallars Sobirà-. Terra de ceps, en majúscules © Marc Estévez Casabosch

 

En prats, pastures i zones herboses de bosc encara és fàcil trobar-hi algun erol de carreretes ben camuflat. Bolet efímer com cap altre, creix ben tendre immediatament després d'un ruixat i s'arronsa ràpidament quan el sol apreta © Marc Estévez Casabosch

 

Collita d'aquest dilluns, força variada, però eclipsada per la contundència dels Boletus pinophilus, en primer terme © Marc Estévez Casabosch

 

A més del mapa de previsió per als ceps, aquí us indico algunes rutes publicades que poden ser interessants de recórrer i descobrir durant aquesta propera setmana, a la recerca de ceps. Cito el nom de la ruta (els boscos, en definitiva) i el llibre on la trobareu. Són dies de fullejar tot el material disponible i fer bona tria!

  • La fageda de Santa Fe (ruta 2 – La ruta del tresor)
  • L’obaga de la Culla (ruta 16 – La ruta del tresor)
  • La castanyeda de Puig (ruta 14 – La ruta del tresor)
  • Les pinedes de Baiasca (ruta 1 – El secret dels rovellons)
  • El bosc de Baricauba (ruta 27 – El secret dels rovellons)
  • El Naut Aran (ruta 1 – El secret més ben guardat II)
  • Les valls de Castellbò i Santa Magdalena (ruta 14 – El secret més ben guardat II)
  • El Baish Aran (ruta 6 – El secret més ben guardat)

Mapa de previsió per als ceps, del 15 al 22 de juny de 2012. Al nord, es tracta de boscos productors de Boletus pinophilus, sobretot pinedes de pi roig i avetoses. La resta d'espais corresponen a fagedes i castanyedes del Montseny, Guilleries i Collsacabra, on també hi podeu trobar Boletus aestivalis © Marc Estévez Casabosch