Arxiu de la categoria ‘Gent’

Bolets en ruta: Jaume Barrull Castellví entrevista a Marc Estévez Casabosch

dilluns, 26/05/2014

Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.

El peix de Palamós es manifesta

divendres, 29/11/2013

Més que els peixos, que fan el que poden per trobar l’equilibri entre les xarxes, siguin bous o tresmalls, i la supervivència, qui es manifesta a Palamós són els pescadors. I és una manifestació veritable, per dignificar l’ofici, per reivindicar el seu paper a la nostra societat. Al port de Palamós se’ns proposa veure l’aprofitament de la mar amb la mirada del coneixement i l’experiència, se’ns convida a anar més enllà i a jugar net. Ells ho tenen molt clar: si volem seguir gaudint del peix, si pretenem conservar els hàbitats marins i el recurs, cal refer pensaments i metodologies de treball. A Palamós ja van per feina. Ara falta que la resta de pescadors i confraries -encara majoria- i, sobretot, els consumidors, els acompanyem en el seu camí cap a la responsabililitat compartida.

És evident, però de vegades cal insistir en l'evidència. Bona frase lapidària situada en un panell ben visible del museu per prendre consciència d'aquesta realitat. O bé hi ha un pescador, o en el cas de les persones que sortim a pescar, som nosaltres mateixos. Però els peixos arriben al plat perquè algú els treu de l'aigua © Marc Estévez Casabosch

 

En Joan Cuadrat, oferint explicacions sobre els sistemes de pesca a l'Espai del Peix, durant una sessió guiada per seguir la subhasta des de l'altell del recinte © Marc Estévez Casabosch

 

Vista general del recinte del museu, amb sectors ben diferenciats: història, biologia de les espècies, sistemes de pesca, artilugis... © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un carret de pesca històric, fabricat a Barcelona. Quan era petit era l'únic model que fèiem servir © Marc Estévez Casabosch

Nanses i tota mena d'estris a la planta baixa del museu © Marc Estévez Casabosch

Entrada del Museu de la Pesca, amb espai per a la lectura, la consulta d'obres, la botiga... En Xevi i en Jaume, al taulell, us rebran amb els braços ben oberts © Marc Estévez Casabosch

Feia molts dies que a casa teníem pendent una visita tranquil·la al Museu de la Pesca, a l’Espai del Peix i a la llotja. Comprovar sobre el terreny projectes tan interessants com els que es couen al port pesquer de Palamós era motivació suficient per fer-hi cap. Val a dir que, tot i saber què anàvem a veure, la visita ha aconseguit sorprendre’ns en positiu. La tasca divulgativa a favor del coneixement i de l’apropament del món de la pesca i la biologia marina al gran públic té un valor incalculable en una societat que tot sovint consumeix filets de panga i salmó de piscifactoria sense qüestionar-se el gest. En essència, es tracta de posar en valor els nostres peixos i tot el que comporta la seva extracció del medi marí, viure i veure l’art de la pesca, portar a la cuina delicioses espècies infravalorades a nivell comercial, com el calet, el sard, el viso, el serrà o el penegal, i promocionar-los, perquè potser seran la pesca del futur, quan els cotitzats i sobreexplotats raps, lluços i llenguados necessitin una mica de repòs per tal de restaurar el seu equilibri sacsejat.

A mitja tarda, la llotja situada al port pesquer, oberta a tothom, s'omple de visitants amb ganes de peix fresc i curiosos atrets per l'espectacle del moment © Marc Estévez Casabosch

 

Panells explicatius al museu, al sector que tracta diversos aspectes de la biologia del fons marí i les espècies més comunes de les nostres aigües © Marc Estévez Casabosch

 

Caixa amb molls o rogers a la sortida de la subhasta, adjudicada a un comprador © Marc Estévez Casabosch

 

Raps, en primer terme, i frenetisme comercial a la llotja del port de Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Si us ve de gust olorar la mar, deixeu-vos veure una estona per Palamós i atanseu-vos al moll dels pescadors. Us hi espera una vivència fantàstica. Un museu únic que no basa el seu encant en grans obres i tresors requisats, sinó en el batec humil i poderós d’un art i un col·lectiu que transpira Mediterrània per totes les cantonades. Un espai privilegiat conduït per bons coneixedors i comunicadors que us permetrà participar en tallers de cuina i assistir als show cooking que proposen, descobrir els secrets de la subhasta del peix, embarcar-vos per assaborir la pesca-turisme i respirar els aires d’una autèntica llotja a peu de port i oberta a tothom, que s’omple del vermell de gambes, molls i escórpores a partir de mitja tarda, amb l’arribada dels vaixells a port.    

Trobareu tota la informació que necessiteu a les següents pàgines:

http://www.espaidelpeix.org

http://www.museudelapesca.org

Poblat ibèric de Castell, amb la platja al fons. Un espai natural privilegiat que s'ha aconseguit preservar gairebé intacte. Paga la pena fer-hi una visita si sou a Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Les illes Formigues des del tram verge i rocallós entre la platja de Castell i el cap de Planes © Marc Estévez Casabosch

 

 

 

 

Primavera després de les flames: múrgoles i verdor a l’Alt Empordà

dimarts, 2/04/2013

Ja han passat més de vuit mesos! Per a nosaltres, els humans, vuit mesos poden suposar un gran parèntesi, un llarg viatge o més dues-centes quaranta inoportunes cantarelles matinals del despertador. Per a la natura, però, no és més que un breu sospir. Ni tan sols un obrir i tancar d’ulls. Ara bé, tot i tractar-se d’un instant, sobre el terreny esdevé un temps molt ben aprofitat. L’Alt Empordà revifa en forma de verd i les grans extensions afectades per l’incendi del passat juliol estan aprofitant cendres i pluges per engalanar-se amb un nou vestit. Les sureres se’n sortiran, amb brots tendres que ja brillen a les capçades. Els pins blancs de les àrees de més al sud, en molts casos, hauran de començar de zero, però no cal amoïnar-s’hi perquè d’això, aquests arbres, en saben molt. I les catifes d’herbes i arbustos que protegeixen els sòls, mica en mica, aniran guanyant bona forma i millor presència. Podem respirar tranquils perquè, com sempre, la natura segueix endavant. I després d’un mes de març carregat de ruixats i tempestes, tot camina amb una alegria humida poc habitual en els territoris mediterranis.

Detall de l'escorça d'una surera -Quercus suber- d'Agullana © Marc Estévez Casabosch

 

Hem d’aprendre a llegir el paisatge. Els incendis d’aquesta magnitud ens impacten perquè, amb ells, els drames personals i col·lectius de base antròpica estan pràcticament garantits. Tot i la prevenció, tot i les bones pràctiques, en aquestes situacions s’evidencia que som fràgils. Sovint, molt més fràgils del que ens pensem. Però cal separar conceptes. Per a algunes persones, el rellotge es va aturar a la darreria del passat juliol. Per al bosc, va ser l’inici d’un compte enrere. El principi del camí de la restauració original, que mica en mica i si tot va bé, acabarà situant cada personatge en el seu millor paper.

Precisament, amb aquestes ganes de voler veure-hi clar, amb nitidesa, us recomano efusivament que viatgeu a les terres cremades, per començar a reconstruir la serenitat d’uns espais sacsejats. Gaudir de l’eclosió del verd, del ressorgiment imparable de la vida, i també de l’acceptació de la mort. Busqueu-vos una excusa, si us cal. Són moltes les persones que estan descobrint la zona aquests darrers dies (redescobrint, en alguns casos), aprofitant la fructificació de les múrgoles que, com sabeu, fan florades massives en terrenys que han patit alteracions notables. Tota excusa és bona si aconsegueix portar-nos a l’indret i promoure un apropament amb el territori. Contribuir a la seva economia local, en la mesura que cadascú vulgui o pugui aportar, pot ser una altra de les accions a tenir en compte en la vostra aventura empordanesa. Un gest noble i sensat, de viatger amb consciència, que esdevé un valor en sí mateix.

Una múrgola -Morchella conica- entre cendres. En podreu collir de còniques, com aquesta, però també de rosses -Morchella esculenta- i de grises -Morchella pseudoumbrina- © Marc Estévez Casabosch

 

 

En ocre, àrees interessants per descobrir si voleu trobar múrgoles aquests propers dies, que coincideixen força amb els sectors de terrenys carbonatats. En negre, ressegueixo els límits de l'incendi, cap al nord, tot i que els terrenys de sauló en aquest cas no afavoreixen tant la múrgola. En definitiva, més múrgoles a la meitat sud de l'àrea afectada per l'incendi de l'Alt Empordà © Google Maps

 

HO SABIES?
Durant gairebé dos segles, el XVIII i el XIX, bona part de l’economia dels pobles de l’Alt Empordà nord-occidental va estar basada en l’explotació i el negoci del suro, una indústria que en aquella època va transformar profundament la societat de localitats com Agullana, Darnius, La Jonquera o Maçanet de Cabrenys. La indústria surotapera va veure el seu final arran de la crisi provocada perla GranGuerra, provocant la seva desaparició.
Us recomano la lectura del llibre “El negoci del suro a l’Alt Empordà durant els segles XVIII i XIX”, de Joaquim Alvarado, editat l’any 2002 pel Museu del Suro de Palafrugell.

NO T’HO PERDIS!
Al terme municipal d’Agullana hi viuen un bon grapat d’arbres vells i savis amb nom propi, monumentals, que gaudeixen de protecció especial i permeten a les persones que s’hi apropen sentir la grandesa de l’energia acumulada amb el pas dels segles. Sota la seva capçada hi reposa la placidesa, lligada estretament a la seva naturalesa, adient per assaborir el silenci durant una bona estona i crear consciència sobre la importància de saber estimar la natura, i de retruc, a nosaltres mateixos.
Per veure fitxa i ubicació dels arbres monumentals: www.agullana.com

 + INFO:  http://www.empordaturisme.com

La flor més bonica del món

dimecres, 27/02/2013

L’altre dia, a casa, ens vam llevar amb una mena de desig al cos, barreja estranya de necessitat tel·lúrica i ganes d’experiència celestial, que ens empenyia a plantejar-nos un nou repte: trobar la flor més bonica del món. No és poca cosa! Algú ens havia dit que l’havíem de buscar pels carrers de Girona, lluny de les muntanyes pirinenques i de jardins esplendorosos. Segons comentaven algunes sàvies veus, la seva força, les seves infinites virtuts, l’havien dut a estendre les arrels entre el ciment i l’asfalt, com a prova de la seva magnífica resistència. Una flor, doncs, preciosa i cosmopolita. Amb el repte a la motxilla, deixem enrera el Solsonès i fem via cap al nord-est del país.

Buscant la flor més bonica o simplement gaudint de la contemplació, sempre esdevé un plaer passejar pels carrers de Girona © Marc Estévez Casabosch

La insistència, de vegades, dóna fruits, i després d’una bona estona explorant la ciutat es deixa veure, amagada al cor de l’Eixample gironí, i ens convida a assaborir-la. Es diu calèndula i no us ho havia confessat però, a més de preciosa, és comestible i medicinal.

El restaurant La Calèndula pren el nom i la força d'una bonica planta, amb la intenció d'establir arrels ben profundes © Marc Estévez Casabosch

Fet i fet, i fora contes, deixem la poesia i toquem de peus a terra. Us parlo de La Calèndula de la xef Iolanda Bustos, un espai que figura com a restaurant però que, en realitat, és molt més que això. És el temple de la cuina del paisatge, la meca de la gastronomia més arrelada a l’entorn, feréstega i salvatge, i alhora honesta i sincera. Feia molts mesos, potser massa, que teníem pendent una visita a la Iolanda. Ella i el seu marit, en Jacint Codina, són els responsables d’un projecte fantàstic que camina a pas ferm, decidit, en direcció a l’excel·lència. Posar en valor plantes oblidades i sovint menystingudes, recuperar les essències que havíem començat a perdre, encegats per la falsa abundància de les darreres dècades, penso que és una de les tasques més nobles i lloables que La Calèndula aconsegueix compartir. Agafar la saviesa del marge d’un corriol, sigui de les Gavarres o dels camps de l’Empordanet, i construir amb ella una obra d’art deliciosa és una feina sublim. Cada plat, cada elaboració, esdevé una autèntica declaració d’intencions. Del xampanyet de saüc al pesto de flors, passant per la brisa marina d’algues o la mantega de violetes. Un univers acolorit per descobrir i, tanmateix, una tria difícil entre tantes meravelles.

Sopa de borraines silvestres amb garbuix cruixent de pasta, ou escaldat i floretes de malva © Marc Estévez Casabosch

 

Coulant de moniato i formatge de cabra amb pètals de rosa © Marc Estévez Casabosch

 

Hamburguesa Pirineus, amb carn de poltre, bolets, formatge brie i trementina d'avet © Marc Estévez Casabosch

 

Magret d’ànec amb fruits del bosc i arròs cremós de menta © Marc Estévez Casabosch

 

I les postres... Pinya cuita amb flors d'hibisc i gelat de coco © Marc Estévez Casabosch

 

Pastís esponjós de xocolata, roses i gerds © Marc Estévez Casabosch

 

Potser la Iolanda no ho accepti, perquè és humil de mena, però és l’ànima responsable de la cuina més creativa i exquisida del país. Tan lluny de l’opulència, de l’excès, de les complicacions, i tan a prop del batec de la terra. Amb passió, sensibilitat i altes dosis de coneixement ha estat capaç de dibuixar, més que la flor, el jardí més bonic del món. Un jardí que ens obre les portes i ens deixa jugar amb les textures, olors i sabors del món que ens envolta cada dia i a tot arreu. Una cuina, oberta de bat a bat, que explora totes i cadascuna de les possibilitats que la natura ens ofereix, sigui en forma de flor, fruit, fulla o arrel. Una experiència saludable, inoblidable i emocionant. Un veritable festival per als sentits!

Amb la Iolanda i totes les seves plantes delicioses, a la cuina de La Calèndula © Marc Estévez Casabosch

Amanida d’herbes, flors i fruits silvestres amb gelat de formatge blau, amb la cervesa Gala de Flors acompanyant © Marc Estévez Casabosch

El Molí del Casó: aromes al jardí, hortalisses a l’hort, bolets al plat i molt per aprendre

dimecres, 12/12/2012

Quina tardor més intensa! Habitualment, l’eclosió dels bolets als boscos acostuma a coincidir amb la densificació de la meva agenda de treball, per bé que enguany han estat unes de les setmanes més dinàmiques que he viscut. Sortides al bosc, conferències, cursos i, sobretot, moltes hores pasturant per pinedes, avetoses, rouredes i fagedes, entre d’altres, amb la ferma intenció de capturar moments i coneixements que circulen lleugers, gairebé sense preveure-ho, que convé atrapar en el moment oportú. Una bona fotografia d’aquell bolet que sempre es vol resistir, una història deliciosa per poder explicar, un motiu inspirador i fresc per seguir escrivint noves pàgines en futurs llibres encara imaginaris. Molta activitat que genera, alhora, ganes efervescents de repòs hivernal. Ganes d’asseure’m una estona sota una alzina, agafar el llapis amb guants de llana, i anotar bé totes les experiències dutes a terme, sobretot aquelles que convé repetir i, sobretot, recomanar.

He gaudit especialment d’una de les activitats viscudes, concretament a l’Alt Berguedà, en el marc d’un Workshop Catalunya-Pirineus molt interessant. Els workshops, perquè us en feu una idea, són pluges de propostes enfocades a agents turístics d’arreu que persegueixen un objectiu molt clar: mostrar els atractius d’un territori i aconseguir captar l’atenció dels participants, generant un retorn prou substancial que permeti dinamitzar les activitats turístiques i comercials de la zona. I d’això, els professionals de l’àrea de Turisme del Berguedà, en saben.

Workshop Catalunya-Pirineus al Berguedà, a l'entrada del Molí del Casó © Marc Estévez Casabosch

 

Em van convidar a fer el guiatge d’una sortida micològica, o boletaire, com li vulgueu dir, que s’acabaria pels volts del migdia al Molí del Casó, on els participants haurien de ser la part activa d’un taller de cuina destinat a conèixer una mica millor les aplicacions gastronòmiques de les espècies de bolets més comunes de la zona. Així va ser, i va anar molt bé. Al matí vaig conduir el grup per les pinedes de pi roig properes a Gisclareny, on vam trobar força bolets de tota mena i vaig dur a terme les explicacions pertinents. Una estona enriquidora i curiosa, amb el castellà i l’anglès com a vehicles de comunicació oficials. Em va agradar especialment descobrir alguns noms populars de bolets, en anglès, que desconeixia, gràcies a un magnífic llibre que duia al cistell un dels participants. Amb tot, després d’una bona estona pasturant vam baixar cap a Bagà, on la Conxita i el Ramon ens esperaven, al seu inspirador i acollidor Molí del Casó. Un allotjament tranquil i saludable, que reposa vora el riu Bastareny amb aires frescos de sostenibilitat intel·ligent. El Molí del Casó és, de fet, un antic molí reconvertit en casa rural. Em va agradar conèixer l’espai un mica millor, i poder parlar una estona amb la Conxita, un dona amb empenta, valenta, carregada d’un optimisme engrescador que es deixa entreveure en el seu discurs, en la mirada i en els seus gestos convincents. Ha viscut molt i, segons comenta, ha acabat descobrint que la vida, per gaudir-la, demana senzillesa, sentit comú i bons aliments. Per dur a terme la rehabilitació van buscar -i segueixen buscant- materials amb el mínim impacte ambiental possible, i tant electricitat com calefacció es generen gràcies a una minicentral hidràulica de l’època del molí. Com a complement, les plaques solars permeten disposar d’aigua calenta.

La porta d'entrada © Marc Estévez Casabosch

 

Camagrocs, cames de perdiu, rovellons, fredolics, llenegues negres i llengües de bou blanques. A punt per al taller de cuina! © Marc Estévez Casabosch

 

Fent creps dolces de camagrocs, deliciosos, per cert © Marc Estévez Casabosch

 

A l’exterior hi trobem l’ànima veritable de la casa, el pulmó saludable que purifica el conjunt. Un hort inspirador i funcional, farcit d’hortalisses –cols i altres delicadeses de temporada, en el moment de la meva visita- i molts altres experiments que es combinen amb harmonia i bon gust. D’altra banda, un herbari exquisit, que configura un bonic jardí de plantes aromàtiques i medicinals adaptades a la climatologia de l’indret, a més de la zona on es produeix el compost amb les restes orgàniques generades. La Conxita, per poder compartir aquest petit trosset de paradís, promou tallers de cuina adaptats a cada grup de productes, separant els de l’hort, els del jardí i els del bosc, com és el cas dels bolets que vam cuinar en aquesta ocasió. Tot rutlla a la perfecció, en tot moment es respira l’aire feliç de l’equilibri i la feina ben feta. A l’interior de la casa descobreixo sales i habitacions càlides i suggerents, i petits detalls que m’engresquen la imaginació. De tots, em quedo amb la fantàstica cortina de l’entrada principal, feta amb taps de suro.

 

Jardí d'aromàtiques, amb el marduix a la forquilla! © Marc Estévez Casabosch

 

Barrera verda d'espígols i detalls amb gust, al jardí © Marc Estévez Casabosch

 

Un sistema interessant per al cultiu d'enciams, escaroles i altres fulles i plantes relativament menudes: disposar palets al terra i plantar als espais que deixen entre llistó i llistó © Marc Estévez Casabosch

 

Hi tornaré, però en aquesta ocasió, si pot ser, no per feina, sinó per pur plaer. O per totes dues coses, si tornen a trobar-se, perquè a la fi, casen prou bé. Així doncs, amics, que la vostra feina sigui un plaer, o en tot cas, que trobeu plaer a la vostra feina! I si no us en sortiu del tot, feu una visita al Molí del Casó. La millor excusa per fer una escapada a les muntanyes del nord del Berguedà. I és que, una cura existencial sempre s’agraeix, i tant la Conxita com el Ramon estaran encantats d’oferir-vos una mica de llum. De la seva, d’aquella que fa somiar, tocant de peus a terra, i ens diu que una vida millor sempre és possible.

 
Molí del Casó – Masia rural / Barri Terradelles, 10 (Bagà)
93 824 40 76 / conxitacuineta@hotmail.com
 
 

Posant ordre a una temporada de bolets disbauxada

dilluns, 8/10/2012

Després d’una llacuna temporal al blog sense publicar, condicionada per molts motius que ben poc tenen a veure amb la falta de ganes o la manca d’arguments per esplaiar-me escrivint, reprenc l’activitat amb unes línies dedicades als bolets, o més ben dit, a exposar les llums i les ombres d’un final d’estiu i un inici de tardor força estranys pel que fa a la manipulació mediàtica de l’activitat micològica.

Comença a ser hora de prendre’ns més seriosament una activitat que genera moltes oportunitats i noves possibilitats de negoci a les àrees forestals i de muntanya d’arreu del territori. Fa anys que ho exposo, i afortunadament no sóc ni la primera ni l’única persona que hi posa veu i tinta, tot i que els gestors de tot plegat sovint sembla que passin els dies comptant mosques. Des de la recaptació econòmica derivada dels milers, milions de quilòmetres recorreguts pel col·lectiu boletaire durant els seus -sovint- llargs desplaçaments, passant pel consum de productes turístics de tota mena, sigui artesania alimentària o de qualsevol altra naturalesa, allotjaments en zones rurals i revalorització de la tardor com a temporada alta en moltes zones del país, restauració, divulgació i tot el que pugui cabre en un paquet atractiu de propostes encaminades a fer més divertida i conscient la recerca i recol·lecció de bolets. Un cop més, o ens ho creiem o acabem marcits com una de les infinites fulles seques de faig que aquests dies evidenciaran un canvi de cicle. El faig avisa: tornaran noves primaveres i tardors, per tant, noves oportunitats per adreçar el camí, però la feina feta no fa destorb, i com abans posem fil a l’agulla, abans aixecarem el cap. O ens fem nostre el posat seriós que es mereixen les grans oportunitats, o deixem que se’ns escapi un altre tren. Pitjor encara, el fem descarrilar abans que arribi a la nostra estació. La realitat mana, i som afortunats de poder seguir posant en pràctica un engrescador model de turisme amb valor afegit, carregat de coneixement i respecte per l’entorn però sense perdre l’encant d’esplaiar-nos sense més complicacions afegides. En definitiva, estem parlant de milions d’euros, és a dir, de milions de recursos positius, i del disseny estructural d’un esquema de futur. Detesto profundament la política tal com s’entén i es desenvolupa a dia d’avui, però no puc evitar referir-me a les “estructures d’estat” que han ressonat aquestes darreres setmanes des de diveros estaments. Doncs bé, aquí en planto una, d’estructura, que podria servir per apuntalar els fonaments d’un territori, el nostre, que ara mateix pateix les flaqueses dels perdedors.

Llums i ombres en un context que cal matisar

Amb un regust desagradable, fa setmanes que anem ensalivant i assaborint declaracions, informacions i avistaments pessimistes que alerten d’una de les “pitjors temporades de bolets dels últims anys”. Escolto bajanades tot sovint, fins i tot en proclamo jo mateix, segur, però aquesta transcendeix els límits de l’ètica, la física i la química, perquè ningú és capaç de predir el futur de l’activitat micològica més enllà d’una previsió setmanal que, tot sovint, també es desdibuixa per sorpreses meteorològiques imprevistes. Es poden fer estimacions, però si aquestes prenen forma de frase lapidària, el desastre està servit. És el que succeeix amb el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que emet comunicats regularment exposant la seva particular previsió de producció de bolets als nostres boscos; aquí enllaço la notícia publicada a l’ARA el 28 d’agost. Pretendre tenir controlada una cosa que, afortunadament, és incontrolable, no ens pot menar mai a bon port. Per més paràmetres, fórmules i mostrejos que es facin, l’atractiu de la natura és que es mostra capriciosa en tot moment. Quan la teoria és pessimista i pot condicionar una activitat econòmica de gran volada, com la dels bolets, potser és qüestió de no posar-se tan lapidaris. I dic això sabent que en Juan Martínez, investigador del CTFC, de bolets en sap més que jo i de fer declaracions potser també, amb la qual cosa entenc que les seves paraules no són exactament les que després reflecteixen els titulars dels mitjans de comunicació.

Sortosament, les previsions de l’Enric Gràcia, una altra de les persones que de bolets en sap més que qui us escriu, són difoses cada setmana al programa Caçadors de Bolets, i acostumen a ser força realistes, fiables, i sovint conviden a agafar el cistell i sortir a pasturar pel bosc. Precisament del blog de l’Enric Gràcia, us enllaço una entrada seva que també fa referència a la disbauxa que proclamo al títol de l’article; és l’acció que s’ha dut a terme al Bosc de Poblet, una pintada artística sobre l’escorça d’alguns arbres del bosc, projectant les imatges del rovelló, l’apagallums, el fredolic i el reig. I jo que em pensava que el bosc en si mateix ja era una meravellosa obra d’art! Devia anar ben errat… Es veu que hi faltava la grapejada humana per acabar-ho d’engalanar. Són accions com les exposades, les que em fan pensar i dir en veu alta que no ens prenem seriosament això dels bolets. I deixo tot el tema de la regulació per a un altre dia, perquè m’allargaria massa i em podríeu titllar d’aixafaguitarres. Hi haurà qui pensi que la disbauxa la fomento jo com a pioner a l’hora de desvetllar els millors boscos per trobar bolets, posem per cas, però penso que necessitem perspectiva. La difusió de bona informació, veraç i objectiva de debò, i el fet de compartir coneixements mai debiliten la cultura d’una societat, sinó ben al contrari, la reforcen i l’apuntalen. Ara bé, tot sigui dit, els resultats de la pedagogia i la divulgació es palpen sempre a llarg termini. La immediatesa és ben sabut que mai arrela ni profunditza.

Dit tot això, anem per feina. No estem en un mal any de bolets, només podem dir que ha estat un mal estiu de bolets. Hem tingut absència de precipitacions a bona part del territori, però no hem viscut res que no haguéssim patit abans. Un Ripollès amb les pastures ben rosses al juliol, una Vall d’Aran sense rovellons d’avet a ple estiu o un Collsacabra amb roures i alzines demanant aigua a crits no són postals que mai abans no haguéssim vist. Tampoc és la normalitat, si normalitat s’entén com el fet més habitual. En definitiva, un estiu sec, i molt càlid a estones, i prou. No cal dramatitzar. A partir del passat 28 d’agost, les tempestes van començar a descarregar humitats, els arbres han sabut revifar, com gairebé sempre, i els bolets ens acompanyen des de la tercera setmana de setembre. També podríem dir que està sent una temporada de bolets clàssica! Tret de l’alta muntanya, que és la que de mitjana rep més aigua durant l’estiu.

Collita de ceps, rovellons d'avet, rovellons vers i pinetells a la serra de Montgrony, el dia 28 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Amb l'amic Jaume, enmig d'un erol de moixernons blancs de tardor -Leucopaxillus candidus- a 1.800 metres d'altitud (Alt Urgell), el 26 de setembre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Dos ceps, de l'espècie Boletus edulis, al bac de Setcases i sota pi negre madur, el 3 d'octubre de 2012 © Marc Estévez Casabosch

 

Des del 20-25 de setembre espècies com el rovelló, el pinetell, els rovellons d’avet i pi negre, el cep (en comptagotes), la llenega blanca, l’apagallums, els rubiols i camperols, el fredolic… i, darrerament, altres com el reig i la llenega negra, han estat habituals en algunes zones. Boscos del Ripollès (vall del Segadell, Campelles, sector Montgrony-Gombrèn, les Llosses i Campdevànol…), del Berguedà (sobretot l’altiplà de Coforb, Capolat i Taravil, La Quar i Picancel, Castellar del Riu…), del nord del Solsonès, i altres racons del Pallars Jussà, Alt Urgell o Alta Ribagorça que van rebre les primeres tempestes de la temporada, han fructificat de forma generosa, molt superior a la mitjana productiva dels darrers anys en alguns casos. Només cal especificar que les florades, degut a la irregularitat dels primers ruixats, han estat i estan sent desordenades i inconnexes, amb grans diferències en un mateix bosc. De l’èxit de les troballes al cistell buit, enguany, hi ha molt pocs metres de distància. Un argument més, si cal, per animar la recerca. Després de les pluges generals i generoses del 29 de setembre, tot ha seguit més o menys igual: l’alta muntanya ja no ha estat a temps de despertar del tot, els boscos que produïen fa més dies ho segueixen fent, i la resta de sectors resten a l’espera, pendents del final d’aquest estiuet que ens acompanya i desitjant que al final d’aquesta setmana els termòmetres baixin i les pluges ens tornin a visitar. De moment, entre els 900 i els 1.500 metres de les zones assenyalades al mapa és on podem trobar més quantitat i varietat de bolets, amb l’excepció dels reigs, llores i surenys foscos, que estan començant a néixer en cotes baixes i vora el litoral. Amb tot, res fa pensar que estiguem davant d’una de les pitjors temporades dels darrers anys. Ben al contrari, el territori és gran i molt divers, i cap generalisme és capaç de descriure aquesta realitat.

Mapa de previsió micològica del 8 al 14 d'octubre. En verd, zones productives en general per a la majoria d'espècies. En taronja, llocs on estan fructificant els reigs © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un grup de rovellons -Lactarius sanguifluus- sota pi roig, vora el Santuari de Montgrony al Ripollès, el passat 28 de setembre © Marc Estévez Casabosch

 

Gaudim de la màgia dels bolets, perquè ens ho mereixem, i que la mediocritat dels qui no pensen el mateix -o no pensen, simplement- no ens talli les ales. Aprofitem un recurs que hi és sense haver de forçar-lo, cuidem-lo i deixem que flueixi la passió i l’espontaneïtat.  Sortiu al bosc, a la natura, per descobrir, assaborir, conèixer i estimar.

Bones collites!

Balaguer celebra la V Fira d’Alimentació i Salut

divendres, 1/06/2012

Aquest cap de setmana, 2 i 3 de juny, Dolça Revolució i l’Associació Slow Food Terres de Lleida ens ofereixen un any més la possibilitat de gaudir d’una veritable festa verda que, vistos els temps grisos que corren, agraïm moltíssim. Al Pavelló Firal de Balaguer hi respirareu consum ètic i sostenible, solidaritat i molta saviesa, perquè els organitzadors han preparat un cicle d’activitats carregat de conferències, tallers, tastos, exposicions, mercats i activitats diverses adreçades a tota la família. Els seus organitzadors expliquen que la fira va néixer del desig i la necessitat de presentar en un sol àmbit la suma de gairebé tots els projectes que porta en marxa Slow Food Terres de Lleida. Per damunt de tot, un espai de trobada entre productors i coproductors (consumidors), responsables tots plegats de la nostra alimentació i la nostra salut, però també responsables de la salut del planeta.

En un horari continuat de deu del matí a nou del vespre, la fira es completa amb una mostra de formatges de pastors catalans, tastos d’olis, de vins, de formatges i de cerveses, diversos tallers de cuina saludable i el Mercat de la Terra i dels planters, un espai molt recomanable per a totes aquelles persones amb ganes d’endur-se a casa alguna planta medicinal, com l’Stevia, les Kalanchoe o la Perilla, o bé llavors i planter de varietats d’horta tradicionals, sovint varietats antigues que s’estan recuperant de l’oblit gràcies a la tasca de joves pagesos com en Pau Pàmies, responsable del Banc de Llavors del Pirineu.

Dels productors ecològics, en destaquen els dedicats a recuperar varietats de fruita del nostre país que s'havien pràcticament perdut © Slow Food Terres de Lleida

 

CICLE DE CONFERÈNCIES:

Dissabte, 2 de juny:

11:00h – SALA 1 – Conferència Inaugural: Vinyes Trobades, les fondes arrels de la vinya a Ponent – Gerard Batalla – Al llarg de quatre anys el projecte CULTURES TROBADES ha visitat nombroses vinyes antigues fins a diferenciar més d’una seixantena de varietats, tant de taula com de celler. Ara presentem els resultats de la recerca i us convidem a recuperar-les a partir de les nostres col·leccions tot  brindant per la cultura pagesa d’aquest país. www.culturestrobades.cat

12:00h – SALA 2 – Alimentació saludable – Dr. Jorge Pérez-Calvo Soler – Bases per una alimentació amb sentit, la importància d’alimentar-nos correctament, com aconseguir l’equilibri amb l’alimentació, influència en la longevitat i la salut, els aliments ecològics, la importància de la dieta per prevenir malalties, les propietats dels aliments i el seu ús terapèutic. Metge especialitzat en un ampli ventall de propostes no al·lopàtiques que van des de la medicina tradicional xinesa a la medicina psicosomàtica, passant per la dietoteràpia, la teràpia neural o la medicina neurofocal, entre moltes altres.www.medicinanaturalybiologica.com

13:00h – SALA 1 – L’àloe vera i les seves aplicacions – Francisco Julián – Fitoterapeuta, especialitzat en l’estudi, cultiu i aplicacions de l’àloe vera – Conferència i taller sobre l’aplicació d’aquesta planta. www.mialoevera.com

16:00h – SALA 2 – L’art d’envellir bé – Teresa Guardiola – Metgessa especialista en neonatologia i formada en medicina natural i alimentació pel White Memorial Hospital de Los Angeles.

17:00h – SALA 1 –  L’origen emocional de la malaltia – Vicenç Guillem – Doctor en Ciències Químiques per la Universitat de València. Treballa actualment al Servei d’Hematologia i Oncologia de l’Hospital Clínic Universitari de València com a investigador en la determinació de la predisposició genètica al càncer. Defensor de les teories del Dr. Hammer. lasleyesespirituales.blogspot.com/

18:00h – SALA 2 –  Alimentació crua: una font de vitalitat – Mercè Passola i Carles Viladevall – Conferència i taller amb receptes de cuina crua creativa.www.mercepassola.com

19:00h – SALA 1 – Taula Rodona: testimonis de curacions amb plantes medicinals i altres teràpies naturals.

  • Xavier Serrat: stèvia i kalanchoe per a l’estomatitis.
  • Anna Lis: arrel de falguera reial per les fractures d’ossos.
  • Carles Bayes: kalanchoe i altres teràpies per combatre el càncer.
  • Mariano Portillo: diabetis (tipus A) amb stèvia.
  • I altres testimonis sobre diferents malalties.

Diumenge, 3 de juny:

10:00h – SALA 1 – Presentació del Projecte CULTIVA’T: Horts Comunitaris a Balaguer – Associació Africana La Noguera, Associació Dóna Pas i Assemblea Pagesa.

10:00h – SALA 2 – La contaminació del medi i dels aliments. L’epidèmia invisible – Josep Martí – Doctor en medicina i coordinador del Grup de Medi i Salut del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) www.caps.cat – “Tant el model actual de desenvolupament econòmic com la producció i comercialització industrial d’aliments contaminen el medi ambient i els aliments. Aquest model no és ni sostenible ni bo per a la salut humana, agreugen les patologies tradicionals i són causa de patologies emergents. Ens costa actuar per prevenir-ho perquè és una epidèmia invisible i silenciosa, però que està creixent arreu del món.”

11:00h – SALA 1 – Fruitateràpia, una alternativa saludable – Albert Ronald Morales – Creador de la Fruitateràpia, tècnica que rescata el poder nutritiu i terapèutic de les fruites. www.frutoterapia.net/es/eu/org

12:00h – SALA 2 – Plantes medicinals contra el càncer – Alexis Rosell                Aproximació a la teoria i a la pràctica des de diversos vessants, errors i noves perspectives. alexis-rosell.galeon.com

13:00h – SALA 1 – Permacultura, jardins i boscos comestibles – Julio C. Gázquez – Introducció al paisatge comestible. viridetum.blogspot.com.es

16:00h – SALA 2 –  Presentació del Projecte Slow Action – Joan Inglada i Mambe Dembele – Per un desenvolupament rural integral a Mali.slowactionlleida.wordpress.com

16:00h – SALA 1 – TDAH Positiu, un altre punt de vista – Xavier Altamirano – La influència dels nivells de radiofreqüència en el desenvolupament de la hiperactivitat.www.tenemostdah.com/noticias/javier-altamirano.html

17:30h – SALA 1 – Espais de Transició – Natxo Tarrés, cantant del grup musical Els Gossos– i  Josep Pàmies, pagès – La necessitat de recuperar el control de la situació a través d’una nova mirada, més holística, decreixentista i creativa, mitjançant les xarxes i el compromís de les persones. www.irehom.org

18:00h – SALA 2 – Taula rodona sobre Agricultura Ecològica i Biodinàmica

  • Antonio Ruíz – expresident del Comité Aragonés de Agricultura Ecológica
  • Jaume Bonet – viticultor ecològic
  • Pep Pardet – viticultor biodinàmic
  • Pep Bover – agricultor i ramader ecològic

19:00h – SALA 1 – Com viure bé amb alimentació i remeis naturals – Albert Rami Romeu – Naturòpata – Consells, trucs naturals i pautes senzilles a l’abast de tots per millorar la salut.

Parada de la Dolça Revolució, amb planter d'espècies medicinals com les Kalanchoe o l'Stevia © Slow Food Terres de Lleida

No us ho perdeu! Ens veiem a Balaguer!

Programa de la fira: http://firaslow.wordpress.com/

Una setmana per assaborir la Barcelona que respira

dimecres, 2/05/2012

Demà comença la dinovena edició de la fira Biocultura, que s’allargarà fins diumenge, al Palau Sant Jordi. Com sempre, més que una fira serà una celebració, la d’aquells que gaudim pensant que un món més just és possible. Un món més verd, més col·laboratiu, menys egoista i més proper als ritmes que ens imposa la natura. Hi trobareu de tot, des d’aliments ecològics fins a col·lectius que es dediquen a promoure cases saludables fetes de palla i altres materials orgànics. No és tant l’extens catàleg de propostes, personatges i activitats el que compta veritablement, sinó l’aire de renovació que s’hi respira. Fer un parèntesi per respirar a la cosmopolita Barcelona sempre s’agraeix. Quan sortiu del recinte, després de la jornada, sentireu que vosaltres també podeu formar part activa de l’entorn i les noves formes que necessitem. Ja ho anoto al meu darrer llibre, però convé insistir… Un petit gest, una gran revolució! El que Biocultura mostra és precisament això, molts petits gestos, de molta gent implicada, que contribueixen a construir noves fórmules per caminar plegats.

BIOCULTURA 2012-Barcelona, del 3 al 6 de maig al Palau Sant Jordi

D’altra banda, aprofitant l’avinentesa, us proposo visitar un oasi de vida que s’amaga al barri de Sants. Oficialment és un centre de jardineria, però bé podria ser un balneari per als sentits. Es diu Hivernacle, i ocupa una antiga fàbrica entre els números 32 i 36 del carrer Melcior de Palau. L’esquelet de les velles instal·lacions es manté viu i ferm, i esdevé un dels principals atractius de la visita. Parets plenes d’històries oxidades amb sulfat de coure -conferint a l’espai tons rústics i càlids-, per virtuosisme minimalista del seu propietari, i terra de sorra de sauló per acabar d’oblidar que ens trobem al cor d’una ciutat amb més formigó i soroll del que caldria.

La coberta del centre Hivernacle, feta amb policarbonat i fusta © Marc Estévez Casabosch

 

El racó de les plantes aromàtiques i culinàries. Hi trobareu de tot per convertir casa vostra en un paradís d'olors i sabors verges © Marc Estévez Casabosch

Plantes útils, ornamentals, arbres i arbustos fruiters, planter d’horta… Passejar-s’hi i deixar-se endur per la mateixa imaginació que va empényer als seus creadors és la millor forma de comprendre que no importa on visquem, perquè la natura hi és a tot arreu, per més que l’encerclem amb rajoles llampants, estranys blocs de pisos o potents xarxes viàries de negre asfalt. El Camp Nou ens queda molt a prop, uns quants carrers amunt, i potser els crits de gol siguin més sorollosos que la delicada energia que mouen els vegetals, però cal recordar que l’orenga, la sucosa i medicinal kalanchoe i la menta moruna segueixen creixent, ens segueixen seduint, més enllà de si el Barça guanya o perd, més enllà de si els que ens manen ens roben o si les hipoteques ens escanyen. Això, al cap i a la fi, i per més rugós que pugui sonar, no importa tant com aturar-se un moment, pensar, i redescobrir el veritable entorn que ens envolta, l’autèntica vida que hi ha al darrera del decorat. L’altre dia, quan vaig entrar per primer cop a la vida en aquest oasi que us presento, em vaig emocionar. Les petites coses ens recorden, un cop més, que ser feliços és tan senzill com respirar.

El racó de les flors, i les boniques parets oxidades protegint-les © Marc Estévez Casabosch

Hi trobareu taules de cultiu, jardineres, planter, llavors... De tot perquè l'aventura de l'hort sigui un èxit © Marc Estévez Casabosch

 

 

 

Un hort per ser feliç!

dimarts, 17/04/2012

Sant Jordi ja és aquí, i jo aquest any m’hi atanso amb una nova criatura sota el braç. Deixeu-me, doncs, que us la presenti i recomani, i que us digui que és la millor del món, tal com fem tots els mortals amb els nostres petits. Un hort per ser feliç! Podria cridar una mica més, però no pas dir-ho més clar. Us recomano aquest llibre, no tant pel seu autor, sinó perquè tenim fam de canvis, de millora, de creació, d’aires renovats… de noves il·lusions! A dins hi trobareu l’esclat del que, per a mi, és el projecte més impactant que a hores d’ara ens podem plantejar com a pobladors d’un món confús i despistat. Cada dia ens preguntem què podem fer per ajudar a construir un món millor. Moltes coses, sens dubte. Però aquesta és la meva aposta. Sabeu quin impacte positiu tindria que cada setmana plantéssim el nostre enciam a casa? Espectacular. Milions de tones d’energia en forma de petroli i d’interessos obscurs que ara mateix aboquem al territori en forma de contaminats deixarien de ser necessaris. Un hort allà on sigui, perquè no importa on visquis. El barri més caòtic de la ciutat i la masia perduda enmig de boscos i muntanyes tenen un punt en comú: tots dos poden acollir un jardí saludable que regali felicitat als seus habitants. Tal com anuncio al capítol introductori, us parlo d’un petit gest que comporta una gran revolució. La necessitem, ens la mereixem!

Portada del llibre. El Marc i un bròcoli acabat de collir com a símbol de la gran revolució que suposa el retorn a la terra. Present i futur passen per establir noves formes de diàleg amb la natura, més amables, més conscients.

Aquí us deixo amb el text de la contraportada, i una mostra de les magnífiques imatges que es despleguen a les pàgines del llibre i que el fotògraf Jordi Play va fer a casa durant unes sessions molt divertides…

“VOLS CONVERTIR CASA TEVA EN UN AUTÈNTIC JARDÍ COMESTIBLE?

TANT ÉS L’ESPAI QUE TINGUIS I ON VISQUIS!

Enciams als balcons, tomàquets als terrats, carbasses al jardí i maduixots al pati del darrera. Horts urbans, horts familiars i horts a les escoles. El cultiu ecològic d’aliments s’està escampant com una taca d’oli! I tu, ja has començat a sembrar la teva felicitat? Contemplar el ritme de la natura, relaxar-te, divertir-te i menjar sa. Si encara no t’has decidit, suma’t a la revolució!

Amb les experiències, propostes i consells del Marc podràs tirar endavant el projecte més creatiu i saludable de la teva vida. Un repte impactant i sostenible, de present i futur, per a tu i els teus. El llibre t’acompanyarà, pas a pas, perquè el camí et sigui fàcil.

Inclou, en exclusiva, calendaris de sembra i plantació per zones, perquè no és el mateix fer un hort en un clima com el de Barcelona que fer-lo al Pirineu, i una guia pràctica d’adreces i recursos útils perquè trobis tot allò que necessites. Els millors tomàquets del món, els que cultivaràs amb les teves mans, t’estan esperant!”

La Mariona, esplèndida, contemplant els nostres tomàquets de penjar, varietat mala cara © Jordi Play

Dues gallines per ser feliç! La millor inversió: ous ecològics a casa i adob per a l'hort © Jordi Play

Que no faltin mai les cebes! Un cultiu imprescindible, ben fàcil de fer a casa! © Jordi Play

Simbolitzant la fertilitat de la terra i per il·lustrar el capítol corresponent, uns ravenets acabats de collir © Jordi Play

Si vols fer un petit tastet del llibre sense haver d’apropar-te a la llibreria de capçalera, clica a l’enllaç següent: http://issuu.com/arallibres/docs/hort

Si vols estar al dia en un clic afegeix-te a la pàgina d’Un hort per ser feliç de Facebook!

I per últim, dir-vos que per Sant Jordi em trobareu a Barcelona signant llibres a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya (de 17 a 18h), a l’Fnac de l’Illa Diagonal (de 18 a 19h) i al Corte Inglés de Francesc Macià (de 19 a 20h). Gaudiu del llibre, de la diada, i a sembrar s’ha dit!

Pescaturisme al Cap de Creus: descobrint els secrets de la pesca artesanal

dimecres, 7/03/2012

S’apropa amb ganes la Setmana Santa! Dies de festa per a molta gent en què la primavera acabada de sortir del forn serà enguany la protagonista. Dies per despertar del son d’hivern i veure llum per tot arreu. Aquí és on entra en joc la nostra Mediterrània. Deixeu de buscar, definitivament, destins llunyans i paradisos perduts. Els tresors són ben a prop, a casa. Us proposo la descoberta del món de vida fascinant que s’amaga al Cap de Creus, des d’una perspectiva única i autèntica. Una visita guiada en barca per descobrir a fons l’ofici de la pesca artesanal.

Un pop fent de les seves a bord de la San José © Marcel Gutinell

En Salva amb un dèntol, un peix exquisit del nostre litoral. Els grans exemplars viuen a fons profunds, però pugen a caçar vora el litoral, i el seu nom ens remet a la seva forta dentadura © Elena Manera

Ens nodrim de la mar, però pocs la coneixen bé. Ha arribat l’hora de mirar-la de cara i preguntar-li totes aquelles coses que ens passen pel cap. En aquest cas, els pescadors, els guies, són la seva veu. Vivim temps de canvis, i ens cal recuperar totes les xarxes calades perdudes, que naveguen a la deriva des que els humans vam pretendre viure de la natura, i no viure amb ella. Això s’ha acabat. Les nostres arrels ens demanen a crits coneixement i respecte per les fonts que ens alimenten. La mar és una d’elles. Cal recuperar la saviesa i el peix de proximitat, extret de les aigües amb mètodes amables, que respectin l’increïble valor dels nostres fons litorals, que permetin les reproducció tranquil·la dels habitants marins. Ni els prats de posidònia, ni els rogers barbuts i acolorits, ni les gorgònies, ni les julívies llampants… Cap d’ells hauria de pagar el preu de la nostra avarícia, del nostre mal fer. I això, qui millor us ho explicarà, són persones humils com en Salva Manera, o en Marcel Gutinell, persones que s’estimen el seu medi, el medi de tots, i que us estan esperant amb els braços oberts per oferir-vos una visió renovada de la realitat.

Observant les arts menors de la pesca artesanal, comprenent el com i el perquè d'un gran ofici © Marcel Gutinell

La tramuntana bufa fort al litoral preciós i feréstec de l’Alt Empordà. Amb uns aires d’aquesta naturalesa només tens dues opcions: caure tombat a la primera de canvi o deixar-te portar per la puresa del vent del nord. El col·lectiu que us presento viu aferrat a la segona opció, la dels valents, la dels visionaris que han decidit assaborir el present i encarar el futur amb energies renovades. Visita’ls i acompanya’ls en una jornada de pesca, i deixa que t’expliquin com n’és de meravellós l’entorn del Cap de Creus. Ocells, pedres, temporals, escórpores, llagostes i tot allò que ens cal conèixer per comprendre la mar. Una mar que ens demana un respir després de dècades de pressió i explotació desmesurades. Una forma de viure i sentir la natura vista a través dels ulls dels qui la duen al cor. Una aposta pel turisme sostenible, de valor afegit, d’emocions i experiències, ara més a prop que mai.

Contacte, reserves i més informació: Pescaturisme Cap de Creus

Segueix Pescaturisme Cap de Creus al Facebook

Calant la bolitja, un art ancestral per pescar el bonítol que encara fan servir al Port de la Selva. Els pescadors us descobriran el tresor de cala Prona i les intimitats de tota la Mar d'Amunt © Albert Valls