Entrades amb l'etiqueta ‘temporada bolets 2013’

Anuari boletaire 2013: una temporada curiosa i divertida

dijous, 6/02/2014

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides de milers de persones que vibren amb ells. Tenia pendent deixar constància escrita i comentar el panorama micològic dels dotze mesos del 2013 després de rebre molts correus i comentaris en aquest sentit. Tinguem clar, un cop més, que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, primer recordatori: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els milllors períodes per sortir a la recerca.

Una temporada curiosa. Doncs sí! I, en això, tampoc no s’ensumen novetats! Totes les temporades, tots els anys, són curiosos si ens fixem en els bolets. No dic millors, ni tampoc pitjors, senzillament especials, originals. En aquesta ocasió, el 2013 ens ha deixat una tardor més aviat pobra a bona part del territori, però ben entretinguda en algunes zones, com el Corredor, al Maresme. I és que, ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Si li pregunteu com ha estat la temporada a un veí del Solsonès que no s’ha mogut del Solsonès, us dirà que ha estat dolenta. El mateix us passarà a les Terres de l’Ebre o al Garraf. I si li demaneu a algú que només surt a buscar bolets entre l’octubre i el novembre, un parell de cops, al Berguedà i en una pineda de pi roig, fins i tot és probable que no hagi tastat cap rovelló. Però tot això no significa que la temporada hagi estat dolenta. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics. Al juliol, mentre a l’Ebre acumulaven mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com és el cas de Guardiola de Berguedà o Gisclareny, van caure entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

12 mesos on the road, 12 mesos non-stop

El mes de gener va començar amb les darreres mostres de les espècies de final de tardor en indrets del litoral, prelitoral i comarques centrals; des de trompetes a la Conreria fins a camagrocs a Cardona, passant per fredolics i pimpinelles morades. Eps! I la primera múrgola, que em va sorprendre en un racó de la cala de Sant Francesc, a Blanes. A partir de mig gener i fins els primers dies de febrer, les llengües de bou blanques també van decidir aixecar cap en pinedes de pinassa del Solsonès i el Berguedà. I així, l’espera pels marçots primerencs dels vessants osonencs del Montseny es va fer més curta; durant tot el mes de març, tot i no fer cap florada destacable, se’n va poder trobar algun sota pi roig i roure pels voltants de Seva i Viladrau, com sempre. I va arribar l’abril, i amb ell, els primers moixernons al Prepirineu en cotes al voltant dels 1.000 metres en indrets assolellats. Un abril que ja ens oferia els primers marçots a l’Alt Urgell i al Pallars Sobirà, i anticipava una de les millors primaveres dels darrers anys per a l’Hygrophorus marzuolus a la zona de Sant Joan de l’Erm. El mes de maig –i allargant-se fins al juny), a les mateixes zones que ja s’havien activat feia dies, però ara en cotes ja més elevades i vessants més frescos, va ser un bon mes per a múrgoles de bosc, moixernons, carreretes (no masses, certament) i marçots. Entre la darreria de juny i durant tot el juliol, un grapat de tempestes molt ben caigudes a l’entorn de Viladrau ens van fer gaudir amb les llores verdes, els rossinyols i les lleteroles roges entre roures i castanyers. De fet, la zona de Viladrau es mereix una menció especial en aquest resum, perquè ha estat produint bolets de forma gairebé ininterrompuda durant gairebé cinc mesos, una situació que no cada any es repeteix. Agost una mica ensopit, però amb alguns ceps a la muntanya de Saltèguet i rodalies -Cerdanya-, acompanyats pels primers rovellons d’avet i pinetells per als impacients “menjalactarius”. Del setembre podríem dir, entre moltes altres coses, que va ser el mes dels rovellons i els pinetells als boscos de pi roig del Prepirineu, i d’alguna potent tempesta a Taradell -Osona- i Sant Feliu de Codines -Vallès Oriental- que va permetre excel·lents florades de reigs i surenys foscos en aquestes localitats.

I amb l’arribada d’una tardor eixuta en termes generals, són moltes les àrees del territori que es quedarien orfes de florades. Però cal matisar, un cop més. Els indrets pirinencs que s’havien començat a activar entre final d’agost i setembre, van seguir produint: ceps en zones pirinenques com Lles i Aransa, a la Cerdanya, també a Portainé i rodalies al Pallars Sobirà, i fins i tot en punts del Berguedà on feia temps que no s’hi veien. L’octubre, a més, va ser espectacular al Corredor (Canyamars, Dosrius…) i a l’entorn d’Òrrius i Vallromanes, amb fructificacions memorables de trompetes, surenys foscos, i en menor mesura, rossinyols, rússules i altres, tot plegat gràcies a dues tempestes molt localitzades però caigudes en el millor moment; en aquests llocs, el millor període va situar-se entre el 15 i el 30 d’octubre. I ara sí, l’avorrit novembre! El novembre va trascórrer entre quatre mostres fúngiques testimonials al Prepirineu central o oriental, i restes del naufragi a la zona del Corredor per satisfer les ganes de bolets; les temperatures, el vent i l’absència de boires, sobretot, no van jugar a favor d’ells. En canvi, tot sigui dit, a Osca el novembre va començar amb molta trempera, però aquelles bones pluges d’octubre no havien passat de la Franja, i això va fer que més d’un i més de cent agafessin carretera i manta per visitar els boscos veïns de la Ribagorza, el Sobrarbe o Guara. Bé, i esperant que l’aigua fes efecte i alguna espècie es decidís a treure el nas, ens plantem al desembre, el desembre que no fa gaire vam deixar enrera i que, finalment, ens va dur una flamant aparició tardana d’apagallums entre el Maresme i la Selva, i ja a la darreria, els fredolics que encara s’han mantingut a peu de bosc en cotes baixes i mitjanes durant aquestes primeres setmanes del 2014.

L’aposta pel coneixement: aventures divulgatives a peu de bosc

La vessant divulgativa del 2013 micològic, a títol personal, també ha estat més que profitosa. Comptant les sortides i rutes guiades a la natura, els tallers, els cursos i les xerrades, me n’adono que he tingut l’immens plaer de compartir les meves estones i coneixements amb més 480 persones. Cal sumar-hi un bon grapat d’intervencions i col·laboracions als mitjans, la reedició del meu estimat llibre El secret més ben guardat, la publicació d’un preciós volum amb La Vanguardia (El gran llibre dels bolets) i, per descomptat, el dossier central del número d’octubre del Descobrir, amb sucosos articles sobre alguns boscos del Berguedà i el Bages. Tot plegat, amanit amb bons amics, grans converses, estones per a la fotografia que tant m’agrada, moments per córrer i saltar entre roures, avets i pins negres, espais de silenci entre muntanyes, descobertes de racons preciosos… Un món que batega i un munt d’experiències i emocions que deixen petjada en el cor.

I abans de perfilar el punt i final, tres recordatoris: passió per viure, comunicació per aprendre, desaprendre i fer-nos sentir, i natura per poder respirar. Ah, i dotze fotos, una de cada mes! Seguim, que l’aventura continua.

Gener 2013 / Trompetes sota els roures de la Conreria, a principi de mes © Marc E. Casabosch

Febrer 2013 / Llengües de bou blanques i camagrocs a Lladurs, Solsonès © Marc E. Casabosch

Març 2013 / Els primers marçots, el dia 8 a Seva, Osona © Marc E. Casabosch

Abril 2013 / Moixernons a l'Alt Urgell, última setmana d'abril a 1.050 m. d'altitud © Marc E. Casabosch

Maig 2013 / Múrgules de bosc trobades el dia 22 de maig a la Guàrdia d'Ares, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Juny 2013 / Llora verda -Russula virescens- a final de mes, sota castanyers a Viladrau © Marc E. Casabosch

Juliol 2013 / Rossinyols sota castanyers a les obagues de Viladrau © Marc E. Casabosch

Agost 2013 / Fantàstic cep, Boletus edulis, sota els avets de Saltèguet, Cerdanya © Marc E. Casabosch

Setembre 2013 / Durant tot el mes van fructificant els reigs a Taradell. A la foto, sortida guiada del dia 30 de setembre © Marc E. Casabosch

Octubre 2013 / Després d'un bon setembre per als rovellons al Prepirineu, encara se'n troba algun. A la foto, boletera de Lactarius sanguifluus el dia 2 d'octubre a Alinyà, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Novembre 2013 / Trompetes, rossinyols, vinaders, surenys i companyia a Dosrius, Maresme, el dia 1 de novembre, després d'una segona quinzena d'octubre molt activa a la zona © Marc E. Casabosch

Desembre 2013 / Comencen a treure el cap els apagallums en punts del litoral. A la foto, el dia 11 de desembre, a Blanes © Marc E. Casabosch

Bolets de primavera a l’Alt Urgell: la descoberta perfecta

dimarts , 28/05/2013

Si us agrada sortir a buscar bolets, ara mateix deveu sentir-vos les persones més felices d’aquest món, perquè feia anys que no gaudíem d’una primavera tan prolífica i excitant. I si us delecta que us els portin al plat, sense haver-vos de calçar les bótes i voltar pel bosc, tres quarts del mateix, perquè a les taules de molts restaurants del país s’hi estan servint, ben frescos i propers, moixernons, carreretes, múrgoles, marçots i altres individus deliciosos. Des del litoral fins al Pirineu, la collita és ben variada. Si sou amants dels rossinyols o les llores, entre els suros del Maresme, la Selva i l’Empordanet, podreu fer-ne les primeres collites de l’any. En aquesta original primavera, amb temperatures que no volen acabar d’enfilar-se, la terra baixa està instal·lada aquests dies en una mena de microtardor, força favorable perquè algunes espècies fúngiques engeguin màquines, tot aprofitant les bones condicions. Ara bé, són les muntanyes del Prepirineu i Pirineu les que es troben en ple apogeu productiu. El fred, que si bé és cert que manté a l’espera ceps i companyia, està permetent que bolets com les múrgoles o els marçots dilatin les florades fins a límits sorprenents; en alguns boscos de pi roig i pi negre, fa gairebé dos mesos que hi treballen sense treva, alguns dies sota la neu, altres veient el sol.

Collint múrgoles -Morchella conica- sota pi roig madur, a l'obaga de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

Pineda de pi negre i pi roig, productora de marçots, vora el coll de Leix © Marc Estévez Casabosch

 

Si heu sortit, darrerament, i us heu deixat eclipsar pel paisatge, no cal que us faci grans presentacions. La natura respira esplèndida, entre ruixats, tempestes i nevades tardanes. Boscos, prats, pastures, marges, cultius… Allà fora tothom ofereix la seva cara més fresca i ufanosa. Moltes llavors han multiplicat per deu, per quinze, els nivells de germinació habituals, amb la qual cosa, la vitalitat és palpable, sigui en forma de verd festuca, roig rosella o groc ginesta. Avui podríem parlar de molts indrets, d’incomptables racons del territori que mereixen ser explorats de forma imminent amb el cistell sota el braç, però em centraré en algunes perles de l’Alt Urgell, perquè és en aquesta comarca -també a les veïnes Cerdanya i Pallars Sobirà- on més podreu gaudir amb els bolets i la natura que els envolta, durant aquests darrers dies de maig i l’inici de juny.

Les carreretes -Marasmius oreades-, puntejant prats i pastures © Marc Estévez Casabosch

 

L'arigany petit o morilló -Mitrophora semilibera-, una mena de petita murgoleta que aquests dies apareix, sobretot, vora rius a rieres de muntanya © Marc Estévez Casabosch

 

He pogut visitar la serra de Prada, sobretot el seu vessant nord, que és el més forestal, i us el puc recomanar. Múrgoles a la pineda de pi roig i força activitat fúngica als prats i pastures. Els moixernons, com quasi cada any, hi fructifiquen amb més ganes al mes de juny, però tot i així ja fa dies que engalanen els erols més protegits del fred, en terrenys prims i entre pedres, arços i altres arbustos. Per situar-vos, el vessant sud i més esquerp de la serra de Prada mira cap a la vall de Cabó, mentre que el vessant nord, de relleu més afable en el sector oest, reposa sobre el terme de les Valls d’Aguilar, i inclou espais tan interessants com les obagues de la Guàrdia d’Ares i Taús, amb zones molt recomanables, com són les Serres, les Mates o Plan Descalç. Uns espais singulars, on els cérvols fàcilment es deixen veure i fotografiar, gràcies al contacte amb la reserva del Boumort; a primera hora del matí i a partir de mitja tarda, sobretot a les fondalades, teniu gairebé assegurada la companyia afable d’algunes femelles, que surten a pasturar pels indrets més frescos.

La cassoleta blava o cassoleta murgolera -Sarcosphaera crassa-, pot assenyalar-nos el camí de la múrgola, compartint hàbitat amb ella © Marc Estévez Casabosch

 

Grup de múrgoles còniques, sota pi roig, a la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

D’altra banda, mirant al nord i només canviant de vessant, saltem a la serra de Taús. Amb un vessant sud dominat pels prats i les pastures que permet la descoberta sortint des dels nuclis de la Guàrdia d’Ares, Taús o Castells, la descoberta de centenars de boleteres de moixernons, carreretes, pets de llop i camperols, serà d’allò més agraïda. Enfilant-nos pels relleus suaus i ondulats del serrat de les Cordes, els fondals de Fontpetera o el turó de Pujansolons, podem arribar al coll Estremer, i resseguir la carena herbosa de la serra fins arribar a les Piques i Pratfang, assolint gairebé la cota dels 2.000 metres. Des d’aquest punt, el vessant nord, també molt més forestal com en el cas anterior de la veïna serra de Prada, es desfà metres avall abraçant tota la massa de pi roig del bosc de Junyent, amb vistes a la vall de Castellàs.

 

Serra de Taús / Zones de prats i pinedes de pi roig des de la collada de les Saleres © Marc Estévez Casabosch

I sense moure’ns de l’Alt Urgell, cal citar el sector de Sant Joan de l’Erm, que entre els 1.400 I els 1.800 metres d’altitud està produint marçots des de la primera setmana d’abril. Ara, a més, ja s’hi sumen les múrgoles, i esperem que d’aquí a no massa dies, els primers ceps rogencs -Boletus pinophilus- vulguin treure el cap. Una opció per fer via i completar un recorregut triomfal, si heu anat a les serres comentades abans, seria enfilar per la pista de terra que comunica Biscarbó amb el port del Cantó. Un cop situats a dalt del Cantó, les opcions són inacabables: endinsar-vos en qualsevol bosc de pi roig del voltant per provar sort amb les múrgoles còniques de pineda madura, enfilar cap als magnífics boscos del coll de Leix, obaga de la Culla… des de Canturri, arribar fins a Rubió i descobrir la llarga vall de les Comes de Rubió fins al refugi -més amunt, la neu encara us dificultarà el pas-… No us podreu cruspir tot el territori que voldríeu, ben segur, així que qualsevol elecció serà magnífica.

Els marçots -Hygrophorus marzuolus- vora la Basseta, aquests dies enfilant-se ja fins als 1.900 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

Erols i més erols ben dibuixats al terra, just davant del nucli de Castellàs © Marc Estévez Casabosch

 

Boletera de moixernons -Calocybe gambosa-, més coneguda com a moixernonera, ben a prop de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

Podria seguir una bona estona més: els alts d’Alinyà, prats a la vall de la Vansa, més pinedes entre Estamariu i Bescaran, pastures i més prats entre el Querforadat i Estana… Eps! Disculpes, que ja he trepitjat la línia! Si arribeu a Estana vodrà dir que heu canviat de comarca, i la Cerdanya us donarà la benvinguda. Però bé, si hi arribeu, aprofiteu l’ocasió per enfilar fins al santuari de Bastanist tot recorrent un tram preciós del camí GR-150; als prats i clarianes que envolten Bastanist hi ha un bon grapat de moixernoneres…

Bona descoberta, i bons bolets!  ;)

Deliciosa Natura! Un abril farcit d’aventures comestibles

dilluns, 22/04/2013

Aprofitant que és setmana de Sant Jordi i que la cosa va de llibres, us faig saber que n’estic preparant un de nou. La llàstima és que demà encara no el podreu regalar a l’amant, però la bona notícia és que abans de l’estiu el tindreu a les mans per poder posar en pràctica les meves propostes durant les vacances. Tenim títol, “Deliciosa Natura”, i serà un recorregut per tot el territori, a la recerca de les meves flors, herbes i fruits silvestres comestibles preferits -bolets no, aquesta vegada-. N’he escollit més de quaranta, que no és poca cosa! De les ortigues als gerds, de les malves a l’enciam de mar, passant pels espàrrecs, els nabius, els colitxos, el saüc, les violetes, les castanyes, la salicòrnia i un llarg i emocionant etcètera. En definitiva, una gastrofesta en ruta!

I justament aquests dies d’abril he tingut el privilegi de poder compartir algunes d’aquestes aventures comestibles amb el fotògraf Jordi Play, que també ha volgut afegir-se al projecte per seguir les meves passes a través del seu visor. El llibre serà magnífic, no en tinc cap dubte, i les seves fotografies seran, en bona part, responsables d’aquest triomf. Aquí us en deixo algunes, per compartir amb vosaltres les descobertes. Hem sortit a buscar els exquisits enciams de mar entre Castell i Cap Roig, vora Palamós, a collir espàrrecs al Montgrí, ortigues ben tendres a les fondalades del Montseny, floretes diverses per a l’amanida als marges i bardissars… De tot i més, per aprofitar tots aquests aliments que la natura ens ofereix de forma espontània, amb generositat i sense que nosaltres haguem malgastat cap mena d’energia en fer-los créixer.

Collint espàrrecs de bosc al Montgrí! © Jordi Play

 

Refrescant-nos a la font, amb les ortigues al cistell i a punt d'anar cap a la cuina (Campins-Montseny) © Jordi Play

 

I què us sembla si per sopar fem una sopa ben nutritiva amb enciams de mar? :) Aquí, entre la platja de Castell i Cap Roig, vora Palamós © Jordi Play

 

Collint flors per a l'amanida, pels voltants de casa. Calèndules, flors d'aranyó, de sàlvia verbenaca... © Marc Estévez Casabosch

Tanmateix, encara que els bolets hagin decidit mantenir-se al marge del projecte, no els podem silenciar, perquè segueixen naixent amb força, ara ja en cotes més elevades que fa unes setmanes enrera i gràcies, sobretot, a la pujada de temperatures que vam experimentar fa uns dies, barrejada amb la humitat que encara retenen els sòls en moltes àrees del Prepirineu i Pirineu. Els marçots, les múrgoles, les carreretes o els moixernons són només algunes de les espècies primaverals que ja podeu sortir a buscar entre la franja altitudinal que es mou entre els 1.000 i els 1.600 metres d’altitud. Pel que fa a les zones sembla que, de moment, els hàbitats de Prepirineu de Lleida (Alt Urgell, Pallars Sobirà o Pallars Jussà, per exemple) estan mostrant més vigor en les florades. Ara bé, els premis estan força ben repartits per tota la meitat nord del país.

Marçots -Hygrophorus marzuolus- del dia 20 d'abril, trobats vora els 1.500 metres d'altitud. Els bolets de primavera, pujant de cota aquests dies! © Marc Estévez Casabosch

 

Bé, aquí ho deixo, en stand by, per seguir-ne parlant quan haguem parit. Ara per ara, continuem treballant perquè la gestació arribi a bon port!

Deliciosa Natura "in progress"!!! Saltant rierols i recorrent boscos i muntanyes, a la recerca de les plantes silvestres més exquisides © Jordi Play

Primavera després de les flames: múrgoles i verdor a l’Alt Empordà

dimarts , 2/04/2013

Ja han passat més de vuit mesos! Per a nosaltres, els humans, vuit mesos poden suposar un gran parèntesi, un llarg viatge o més dues-centes quaranta inoportunes cantarelles matinals del despertador. Per a la natura, però, no és més que un breu sospir. Ni tan sols un obrir i tancar d’ulls. Ara bé, tot i tractar-se d’un instant, sobre el terreny esdevé un temps molt ben aprofitat. L’Alt Empordà revifa en forma de verd i les grans extensions afectades per l’incendi del passat juliol estan aprofitant cendres i pluges per engalanar-se amb un nou vestit. Les sureres se’n sortiran, amb brots tendres que ja brillen a les capçades. Els pins blancs de les àrees de més al sud, en molts casos, hauran de començar de zero, però no cal amoïnar-s’hi perquè d’això, aquests arbres, en saben molt. I les catifes d’herbes i arbustos que protegeixen els sòls, mica en mica, aniran guanyant bona forma i millor presència. Podem respirar tranquils perquè, com sempre, la natura segueix endavant. I després d’un mes de març carregat de ruixats i tempestes, tot camina amb una alegria humida poc habitual en els territoris mediterranis.

Detall de l'escorça d'una surera -Quercus suber- d'Agullana © Marc Estévez Casabosch

 

Hem d’aprendre a llegir el paisatge. Els incendis d’aquesta magnitud ens impacten perquè, amb ells, els drames personals i col·lectius de base antròpica estan pràcticament garantits. Tot i la prevenció, tot i les bones pràctiques, en aquestes situacions s’evidencia que som fràgils. Sovint, molt més fràgils del que ens pensem. Però cal separar conceptes. Per a algunes persones, el rellotge es va aturar a la darreria del passat juliol. Per al bosc, va ser l’inici d’un compte enrere. El principi del camí de la restauració original, que mica en mica i si tot va bé, acabarà situant cada personatge en el seu millor paper.

Precisament, amb aquestes ganes de voler veure-hi clar, amb nitidesa, us recomano efusivament que viatgeu a les terres cremades, per començar a reconstruir la serenitat d’uns espais sacsejats. Gaudir de l’eclosió del verd, del ressorgiment imparable de la vida, i també de l’acceptació de la mort. Busqueu-vos una excusa, si us cal. Són moltes les persones que estan descobrint la zona aquests darrers dies (redescobrint, en alguns casos), aprofitant la fructificació de les múrgoles que, com sabeu, fan florades massives en terrenys que han patit alteracions notables. Tota excusa és bona si aconsegueix portar-nos a l’indret i promoure un apropament amb el territori. Contribuir a la seva economia local, en la mesura que cadascú vulgui o pugui aportar, pot ser una altra de les accions a tenir en compte en la vostra aventura empordanesa. Un gest noble i sensat, de viatger amb consciència, que esdevé un valor en sí mateix.

Una múrgola -Morchella conica- entre cendres. En podreu collir de còniques, com aquesta, però també de rosses -Morchella esculenta- i de grises -Morchella pseudoumbrina- © Marc Estévez Casabosch

 

 

En ocre, àrees interessants per descobrir si voleu trobar múrgoles aquests propers dies, que coincideixen força amb els sectors de terrenys carbonatats. En negre, ressegueixo els límits de l'incendi, cap al nord, tot i que els terrenys de sauló en aquest cas no afavoreixen tant la múrgola. En definitiva, més múrgoles a la meitat sud de l'àrea afectada per l'incendi de l'Alt Empordà © Google Maps

 

HO SABIES?
Durant gairebé dos segles, el XVIII i el XIX, bona part de l’economia dels pobles de l’Alt Empordà nord-occidental va estar basada en l’explotació i el negoci del suro, una indústria que en aquella època va transformar profundament la societat de localitats com Agullana, Darnius, La Jonquera o Maçanet de Cabrenys. La indústria surotapera va veure el seu final arran de la crisi provocada perla GranGuerra, provocant la seva desaparició.
Us recomano la lectura del llibre “El negoci del suro a l’Alt Empordà durant els segles XVIII i XIX”, de Joaquim Alvarado, editat l’any 2002 pel Museu del Suro de Palafrugell.

NO T’HO PERDIS!
Al terme municipal d’Agullana hi viuen un bon grapat d’arbres vells i savis amb nom propi, monumentals, que gaudeixen de protecció especial i permeten a les persones que s’hi apropen sentir la grandesa de l’energia acumulada amb el pas dels segles. Sota la seva capçada hi reposa la placidesa, lligada estretament a la seva naturalesa, adient per assaborir el silenci durant una bona estona i crear consciència sobre la importància de saber estimar la natura, i de retruc, a nosaltres mateixos.
Per veure fitxa i ubicació dels arbres monumentals: www.agullana.com

 + INFO:  http://www.empordaturisme.com

Març, marçot, mata la vella però, amb els bolets, no pot!

dilluns, 18/03/2013

Setmana de benvinguda primaveral! Els bioritmes s’acceleren. La natura engega màquines després d’un imprescindible i merescut repòs hivernal, enguany amb força pluja o neu a la motxilla, que ben segur serà un impuls aprofitable per a totes les formes de vida que ens envolten. I els humans que gaudim observant-la i compartint estones amb ella comencem a tenir l’agenda atapeïda. Fulles tendres, flors primerenques, munions d’ocells que tornen -ahir, a casa, vam rebre la visita de la primera oreneta tafanera, que ens confirma el bon ambient que es prepara també al Solsonès-, altres que se’n van, plantades massives als horts, temperatures agradables per assaborir tot aquest dinamisme, amb serenitat i a l’aire lliure i, evidentment, bolets! Fruits d’uns fongs que no s’aturen i que ja ens tornen a fer ballar el cap.

Grupet de marçots entre la molsa, sota pi roig i roure martinenc a Osona © Marc Estévez Casabosch

Més enllà de les primeres múrgoles, que tot just treuen el nas, ja fa dies que la temporada del marçot ha començat, lluny encara de les muntanyes del Pirineu, amb tranquil·litat i poques presses. Ells saben bé que si aquest any no s’atreveixen amb grans produccions en un determinat indret del bosc, altres períodes més favorables vindran. Sigui com sigui, podem trobar-ne per assaborir-los, i com que els excessos són poc recomanables, no ens cal amoïnar-nos. Sortir a buscar-ne un grapadet, tot descobrint la màgia del seu hàbitat, és un regal. Ja sabeu, com en tot a la vida, que la qualitat sempre ha de vèncer la quantitat.

Quan parlem de marçots, ens referim a l’Hygrophorus marzuolus, un bolet carnós, rabassut i compacte, que se’ns presenta mostrant-nos un barret de tonalitats molt variables, oscil·lant entre el color blanc dels exemplars que neixen soterrats, el gris pissarrós esquitxat de reflexes metal·litzats que és el més comú i majoritari, i finalment el negre cendrós dels exemplars més grossos i madurs. Assoleix amb facilitat els 12-14 centímetres de diàmetre, i sempre hem d’intentar deixar intactes, al seu lloc, els exemplars més menuts per tal de permetre la seva maduració i reproducció; sinó les fructificacions en temporades futures podrien decaure significativament. La cama és de color blanc, lleugerament tacada de gris en alguns casos. Les làmines, gruixudes, es disposen separades entre elles com tal com s’observa a la resta d’Hygrophorus o llenegues que estem acostumats a veure, i són de color blanc al principi i més aviat grisoses a mesura que el bolet va creixent i madurant. La carn, també blanca o lleugerament grisosa al tall, desprèn una olor suau molt agradable i és delicada i trencadissa.

Detall de les làmines del marçot -Hygrophorus marzuolus- © Marc Estévez Casabosch

 

Dos marçots al bosc del Corral de Terrers, a prop de Seva, trobats el 8 de febrer © Marc Estévez Casabosch

 

La petita cassoleta vermella -Sarcoscypha coccinea-, a Osona, la trobem compartint hàbitat i calendari amb el marçot. Una altra espècie delatora és Entoloma hirtipes, que en castellà ja l'anomenen "chivata del marzuelo", precisament perquè ens fa saber que estem en el bon camí dels marçots © Marc Estévez Casabosch

 

+ INFO MARÇOT:

ALTRES NOMS / El nom “marçot” deu tenir origen a les terres del Montseny o a les muntanyes de Prades, perquè són els únics indrets de Catalunya on aquest bolet apareix durant el mes de març. Són especialment descriptives les denominacions que rep aquesta espècie als territoris on es recol·lecta, destacant-ne “bolet de neu”, “llenega de primavera”, “bolet d’esquirol”, “carlet negre” o “carlet de primavera”. Cal tenir present que més enllà de les formes populars, el marçot pertany al gènere de les llenegues.

DETALLS GASTRONÒMICS / Desprèn aromes suaus, i el seu sabor té un punt dolç que el fa molt agradable al paladar, fins i tot sense condiments afegits. No requereix coccions massa llargues, ben al contrari, perquè perdria totes les virtuts organolèptiques. Això ens porta, per exemple, a saltejar-los un parell de minuts en un wok i, seguidament, assaborir-los. Per conservar-los un cop siguem a casa, la millor opció és netejar-los, submergint-los un moment en aigua freda, i congelar-los directament en cru, tallats a llesques o sencers.

VEGETACIÓ ASSOCIADA I SÒLS / És una espècie silicícola, que creix en substrats entre lleugerament i moderadament àcids, també sobre sòls calcaris descarbonatats situats per sobre dels1.400 metres d’altitud. Gresos silicis, en terrenys pissarrosos, l’afavoreixen molt més que el saulons granítics o el gneis, per posar uns exemples. A Catalunya el trobem associat al pi roig (Pinus sylvestris), l’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). Molt rarament, vora roure de fulla gran i faig.

Si aquests dies sortim a buscar-ne, això és el que observarem sobre el terreny pissarrós: pinyes de pi roig, amb qui es relaciona, i fulles de roure martinenc, que l'afavoreixen aportant una dosi extra de matèria orgànica © Marc Estévez Casabosch

 

A les àrees de carena i terrenys eixuts, esquelètics i assolellats, sobre el mateix tipus de sòls on trobarem els marçots, apareix l'estepa de muntanya -Cistus laurifolius- © Marc Estévez Casabosch

 

CALENDARI DE RECOL·LECCIÓ / Els primers marçots apareixen durant els mesos de gener, febrer i març entre els 600 i els 1.100 metres d’altitud, en boscos de pi roig i roures dels vessants osonencs del Montseny, i de forma testimonial sota pi roig a les muntanyes de Prades, vora el Tossal dela Baltasana. A partir dels primers dies d’abril pot començar a fructificar en clarianes vora pi roig al Pirineu i Prepirineu, a l’estatge montà, desplaçant-se progressivament cap als 1.700 metres, i més amunt a partir de la primera setmana de maig, sota avet, pi roig i pi negre. Els darrers marçots de la temporada es cullen en indrets molt frescals d’avetoses durant la primera meitat del mes de juny.

La bonica herba fetgera, ja ben florida als boscos de pi roig i roure osonencs, per sota dels 800 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

…Detalls de l’herba fetgera (Hepatica nobilis) / Hi ha qui la relaciona amb el marçot, però l’apreciació no és del tot exacte. L’herba fetgera, o simplement fetgera, és una espècie pròpia de molts boscos dels estatges submontans, montans i subalpins (especialment del 600 als 2.000 m.), comuna als indrets frescos i ombrívols de moltes comarques, que es desenvolupa en sòls silicis, però també en els calcaris. I és aquesta darrera característica la clau: allà on trobem marçots hi trobarem sempre l’herba fetgera, però allà on trobem l’herba fetgera no hi trobarem sempre marçots. Fixeu-vos que són dues coses ben diferents! Observar l’herba fetgera en un bosc no ens diu que en aquell indret hi hagin de viure necessàriament Hygrophorus marzuolus, ben al contrari, potser som en un terreny calcari de llenegues negres.

Mapa de previsió micològica del 18 al 25 de març. En gris, àrea del marçot. En marró, zones on ja s'estan veient les primeres múrgoles de l'any (per ex: sector incendi de l'Empordà) © Marc Estévez Casabosch

Trobareu més informació referent als marçots en alguns dels meus llibres:

  • Les millors rutes per trobar bolets (pàg 106-107 / 240-241)
  • Bolets en temps de crisi (pàg 75 a 78)
  • La ruta del tresor (pàg 142 a 159)
Salut i bolets!