Entrades amb l'etiqueta ‘pi negre’

La vall de Madriu, el silenci més salvatge d’Andorra

divendres, 28/06/2013

Un viatge de contrastos. De les botigues amb roba de marca a les portes del paradís, en menys de cinc minuts. El frenetisme de les Escaldes, nodrit per la febre del capital, sembla voler enfilar-se mica en mica pels vessants de les rodalies, però no us deixeu enganyar perquè Andorra, en alguns llocs, no sembla Andorra. O més ben dit, Andorra és molt més del que aparenta a primer cop d’ull. Al país dels Pirineus, quan menys t’ho esperes, apareixen flaixos d’un paisatge ideal, reductes idíl·lics que afloren entre xalets, formigó i males maneres. D’un d’aquests reductes, potser el més majestuós, us parlo. Feia dies que tenia ganes de perdre’m per la vall glacial de Madriu, que també inclou la vall secundària de Perafita i Claror. Totes dues configuren la segona conca hidrogràfica andorrana més extensa, vessant les seves aigües a la Valira. A més, durant aquestes setmanes, sentir a prop qualsevol curs d’aigua del Pirineu es converteix en teràpia i bàlsam. La força dels rius i torrents, alimentats per l’abundant desglaç d’enguany i per una escorrentia que de moment no cessa, és tot un espectacle a l’abast de poques primaveres, i menys encara d’un inici d’estiu.

El riu Madriu, encara amb força aigua, a l'alçada de Fontverd i mirant cap a l'oest © Marc Estévez Casabosch

 

Durant el primer tram de pujada, entre Sassanat i Ràmio, els avellaners ocupen les vores del camí empedrat, fent-se un lloc entre les antigues feixes cultivades © Marc Estévez Casabosch

Les flors de la calta (Caltha palustris), vora l'aigua, es poden confondre amb els Ranunculus, però aquesta té unes fulles en forma de ronyó molt característiques © Marc Estévez Casabosch

Camins de ferradura, històries de carboners i contrabandistes, espadats i pastures, denses boscúries de muntanya… Tots aquests elements, sumats als esforços de moltes persones amants de la natura, van fer que l’any 2004 la fondalada que ens ocupa fos declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, alliberant-la de l’amenaça urbanística que pretenia obrir una carretera i construir un bon grapat de xalets a l’alçada de les bordes de Ràmio. Sortosament, la vall de Madriu, situada al sud-est del Principat d’Andorra, només es pot descobrir a peu, fet que afavoreix el seu bon estat de salut.

A prop de Ràmio, el bestiar és l'encarregat de mantenir les pastures en bon estat de conservació © Marc Estévez Casabosch

Carreretes (Marasmius oreades) als prats i pastures. També s'hi troba algun erol de moixernons © Marc Estévez Casabosch

Les mates de grandalla (Narcissus poeticus) també ens sorprenen entre Ràmio i el refugi de Fontverd © Marc Estévez Casabosch

 

Poc abans d'arribar a Fontverd, a la cota dels 1.850 metres, el tram de pujada deixa pas a una notable zona planera, llaurada pel riu Madriu © Marc Estévez Casabosch

Per endinsar-nos a la vall, sortim de les Escaldes seguint les indicacions que ens porten en direcció a l’estany d’Engolasters, però molt abans d’arribar-hi trenquem per la carretera, a mà dreta, que travessa el riu Madriu. A pocs metres d’aquest punt ja topem amb l’entrada del camí empedrat que ens acollirà durant el primer tram de la descoberta; un petit replà i un rètol indicador ens alerten. A peu, seguint les marques vermelles i blanques que corresponen a un tram de camí GR7, anem guanyant alçada, primer creuant el pont Sassanat, i al cap d’una estona apropant-nos a la cota dels 1.500 metres, contemplant les cases d’Entremesaigües, amb el pont a tocar. És aquí, a Entremesaigües, on podem optar per seguir vall de Madriu amunt, o bé trencar a mà dreta per explorar la vall de Perafita-Claror. En aquesta ocasió, jo m’he decantat per seguir Madriu amunt, amb ganes d’arribar a l’estany de l’Illa.

Entre bedolls, avellaners, molts matolls de boix, murets de pedra seca i antigues feixes de cultiu, guanyem altitud i arribem a Ràmio, un fantàstic paratge de bordes i tancats que el bestiar s’encarrega, actualment, de mantenir net i pasturat. A Ràmio, el GR7 es troba amb el GR11, mantenint les mateixes marques de pintura, i segueix enfilant-se sense treva. Mica en mica, el pi roig, i més amunt el pi negre, van prenent les regnes del paisatge vegetal, i sobrepassada la cota dels 1.800 metres, puntejant la primera gran àrea de repòs -esplanada i clariana-, llueix el refugi de Fontverd. Després tornem a fer treballar les cames una bona estona per tal de vèncer uns tres-cents metres més de desnivell positiu que ens aboquen a l’immens i preciós pla de l’Ingla. De tant en tant, és fàcil creuar-nos amb algun personatge intrèpid, barreja de pescador i excursionista, que amb les seves canyes emergint de la motxilla ens fa saber que els estanys de més amunt són l’hàbitat de bons exemplars de truita. S’ensuma la capçalera de la vall, i situats en aquest punt ve de gust fer un darrer esforç per arribar al refugi de Riu dels Orris, a l’estany de la Bova, tot seguit a l’estany Rodó i, finalment, a l’estany de l’Illa, amb el seu refugi corresponent.

Refugi de Fontverd. En primer terme, cabana d'ús lliure, i al fons el refugi guardat © Marc Estévez Casabosch

L'herba de la fam (Potentilla neumanniana), ben arrapada a terra. En medicina popular s'usa com a astringent, per combatre les diarrees © Marc Estévez Casabosch

 

Granota roja (Rana temporaria), que aquest any està d'enhorabona, amb aigua a dojo que omple basses i molleres © Marc Estévez Casabosch

 

Rètol indicador vora Fontverd. Val a dir que el "Camí de la Muntanya" que observem rotulat, de nomenclatura andorrana, és el camí de la vall de Madriu © Marc Estévez Casabosch

És una vall força llarga, així que us recomano arribar-hi amb prou temps per poder gaudir tranquils, sense presses. L’estona que hi dedicarem dependrà, evidentment, de si pretenem fer-la corrent, a peu però a bon ritme, o bé relaxadament, en companyia familiar o de la càmera fotogràfica. Sigui com sigui, als qui us calceu les sabatilles de córrer com jo, no us calen massa números, perquè tota distància s’acaba fent força curta, però si aneu tranquils, compteu tota la jornada per fer i desfer camí amb calma, amb temps per badar si convé, i per olorar, i per observar. Mentre a la terra baixa ja és estiu, a Madriu encara és primavera. No us perdeu aquest espectacle d’aigua i flors!

Endavant! Que el juliol comenci farcit d’experiències!

Carros de Foc, Pirineu d’aigua

dimecres, 18/07/2012

La travessa del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, rebatejada amb el nom de Carros de Foc des de fa uns anys, ens permet gaudir a ple estiu d’un ambient refrescant entre magnes muntanyes de granit lluent i més de dos-cents estanys d’aigües cristal·lines. En total, són gairebé seixanta quilòmetres amb un desnivell acumulat que frega els deu mil metres, desenvolupant-se a una alçada mitjana de 2.400m. Les darreres neus es mantenen fins ben entrat el mes de juliol en els racons ombrívols més elevats de la ruta circular, com és el cas del coll de Contraix (2.748m), farcit d’immensos blocs de roca escolpits a base d’anys i escletxes glaçades que es dilaten i s’esquincen sense treva. És la duresa del Pirineu més abrupte, esmolat i, alhora, genuí, que s’engalana amb circs glacials, oasis de nerets i gencianes, pins negres centenaris que treuen pit i múscul per fer front a les inclemències, i un llarg etcètera d’actors  florals i faunístics que ens mostren totes les cartes d’una natura que sap aprofitar el curt període de bon temps per fer rebost, sexe i rock ‘n’ roll. Us ho expliquen les marmotes que, mentre van fent panxa per arribar ben tips a la tardor, amb l’agudesa dels seus sons es protegeixen en comunitat dels intrusos.

Teniu moltes formes d’encarar la travessa. La versió clàssica de tota la vida, que es basa en agafar un mapa de la zona, reservar nit als refugis i començar a caminar,  o bé la que darrerament està marcant tendència, que inclou, a més, un forfait i una mica de suport logístic. I encara més. De modalitats amb forfait n’hi ha dues, l’Open i l’Sky Runner. La modalitat Open permet començar el recorregut des de qualsevol dels nou refugis del Parc, fer-lo en el sentit que més us estimeu, i dilatar-lo els dies que us convinguin; si esteu en bona forma física i habituats a l’alta muntanya compteu uns tres dies, si preferiu assaborir les jornades i fer una mica més el tafaner dediqueu-li entre cinc i set dies, i si teniu temps i us voleu regalar tranquil·litat i hores per visitar estanys, fotografiar, observar i descansar, feu-la en nou dies, és a dir, un refugi per dia. D’altra banda, la modalitat Sky Runner implica fer la travessa en menys de 24 hores, i únicament es pot fer en un determinat moment de l’any que prèviament es fa públic a través de la web de Carros de Foc. Una web que en ofereix alhora tota la informació necessària per dur a terme els preparatius, a més d’un telèfon de contacte i reserves que ens comunica amb l’oficina de Carros de Foc situada a Vielha.

Personalment, després d’haver-la fet de totes les maneres possibles i en totes les seves variants, he de confessar que sis nits són necessàries si voleu mastegar bé tots els estímuls que s’hi respiren, tots els paisatges, tots els racons més enllà del camí principal. Cal disposar de temps per observar, conèixer i fer una bona digestió de tot plegat, perquè aquest trosset de Pirineu s’ho val.

Mapa recomanat: Carros de Foc – escala 1:25.000 / editorial Alpina (inclòs en el forfait)

Circ de Saboredo, tot baixant del port de Ratèra de Colomèrs pel camí GR211.4, en direcció al refugi de Saboredo © Marc Estévez Casabosch

 

Refugi Ventosa i Calvell amb l'estany Negre als peus © Marc Estévez Casabosch

 

El marcòlic groc -Lilium pyrenaicum-, florit durant el mes de juliol, es deixa veure sobretot als circs de Colomèrs i Restanca © Marc Estévez Casabosch

 

A primera hora del dia, des del circ de Restanca, amb l'enforcadura del coll de Crestada al fons © Marc Estévez Casabosch

 

L'estanyola de Ratera, a mig camí entre els refugis Ernest Mallafré i Amitges © Marc Estévez Casabosch

 

La tora blava -Aconitum napellus-, esplèndida durant els mesos de juliol i agost, és una planta molt tòxica, fins i tot mortal en cas d'ingesta, que convé conèixer © Marc Estévez Casabosch

 

Voregem l'estany Eixerola, en el tram entre la collada de Dellui i l'immens estany Tort © Marc Estévez Casabosch

 

Al coll de Crestada (2.475m) un indicador ens marca el límit entre el Parc Nacional i la zona perifèrica © Marc Estévez Casabosch

Primer tramuntana, després calor i, finalment, la pluja!

divendres, 21/10/2011

Ha costat una mica, però els primers ruixats destacables d’aquesta tardor -de moment, molt eixuta- van arribar dimecres a la tarda. Sense ser gran cosa, han humitejat algunes zones del nord i est del país, com el Massís de Cadiretes, les muntanyes de Blanes i Lloret, i part de la serralada del Montnegre, totes tres àrees pertanyents a la franja litoral. També s’han regat altres sectors, com el Ripollès, el Pallars Sobirà, sectors del Berguedà, l’Alt Urgell i la Val d’Aran… Venint d’unes setmanes sense aigua, els deu, quinze o vint litrets per metre quadrat que han caigut no són gran cosa, però en aquesta època de l’any els bolets estan esperant les gotes humitat en candeletes. De vegades, precipitacions minses o simplement rosades i boires notables, són suficients per permetre l’aparició de diverses espècies com el rovelló, el pinetell o el fredolic.

Potser aquesta tardor no passarà a la història precisament per ser generosa en ceps i llenegues però el paisatge, sense treva ni descans, ens ofereix imatges i fenòmens per conèixer i gaudir, assaborint el bon regust de la contemplació per la contemplació. No cal res més. Només fer silenci i deixar-se portar per la màgia. En aquest sentit, us recomano sortir a pasturar per les terres pirinenques quan les informacions meteorològiques pregonin una forta entrada de vent del nord o vent del sud. Això és el que va passar fa uns dies, just abans de les elevades temperatures de la setmana passada. En aquest cas, una situació de nord amb forta tramuntana ens va escombrar l’atmosfera, formant a sotavent de les muntanyes els fascinants núvols lenticulars. Personalment, la ventada em va despentinar a la muntanya de Sant Antoni, a tocar de Camprodon, des d’on vaig poder caçar l’Altocumulus lenticularis de la fotografia. Magnífic tenint en compte, a més, que una estoneta abans estava fent el tafaner per les frondositats de la Baga de Queràs, un bosc preciós proper a Setcases on els pins negres, els avets, els fajos i els bedolls ofereixen ara un joc de colors irresistible. No us ho perdeu!

Altocúmuls lenticulars a la vall de Camprodon © Marc Estévez Casabosch

Baga de Queràs, Ripollès -9 d'octubre de 2011- © Marc Estévez Casabosch

Pel que fa a la previsió micològica, aquesta setmana es presenta fluixa, amb florades de bolets poc destacables escampades per la meitat nord del territori, en punts força localitzats, i amb l’esperança que les pluges del dimecres 26 d’octubre -i les que puguin caure a partir de diumenge- ens portin bones notícies ben aviat. És per això que us adjunto un mapa de previsió “real” (en verd) per aquests dies, i un altre de previsió “estimada” o “probable” (en blau) pensant una mica més enllà, i sobretot, imaginant que la situació meteorològica segueixi favorable com avui, amb absència de vents destacables, temperatures normalitzades i rosades matineres.

Sigui com sigui, els bolets els heu de seguir buscant sobretot a les clarianes i marges de bosc, indrets on la humitat hi entra fàcilment, i en racons més aviat ombrívols. Tot i el fred d’avui al matí no hem d’oblidar que fa tot just una setmana batíem rècords de calor en un mes d’octubre. Sort i aventura!

Previsió bolets del 20 al 28 d'octubre de 2011 © Marc Estévez Casabosch

Previsió "estimada" de bolets, a partir del 28 d'octubre © Marc Estévez Casabosch

 

 

Un curs molt profitós

diumenge, 25/09/2011

Aquesta setmana he tingut el plaer de compartir llargues jornades amb alguns membres del cos d’Agents Rurals, vinguts d’arreu del país i disposats a conèixer una mica millor el món dels bolets: identificació d’espècies, hàbitats, possibles intoxicacions, normatives i casos de regulació de l’activitat… A més de la part teòrica hem dut a terme un parell de sortides al bosc molt enriquidores, una al Ripollès -per visitar boscos de pi negre sobre terrenys silicis- i una altra al Berguedà -per descobrir boscos de pi roig sobre terrenys calcaris-. Tot i la incipient arrencada de la campanya micològica hem pogut identificar més d’una trentena d’espècies, entre comestibles, no comestibles i tòxiques. Com a professor he de celebrar l’interès que han mostrat tots i cadascun dels membres d’aquesta colla d’alumnes tan especial, i des d’aquí els agraeixo les hores que hem passat junts.

Part del grup als boscos del Berguedà © Marc Estévez Casabosch

Fi de jornada a la collada Fonda -Ripollès- © Marc Estévez Casabosch

Una de les espècies observades ha estat el fredolic bord -Tricholoma virgatum-, menys perillós que el seu parent Tricholoma pardinum però igualment remarcable. Si aquests dies visiteu les pinedes i avetoses pirinenques, ull! Són uns fredolics poc fredolics, és a dir, poc amants de les temperatures baixes i d’aparició primerenca. A més, són robustos, molsuts i amb la cama plena, massissa. Res a veure amb la presència humil del trencadís fredolic. Poseu atenció en les vostres troballes, i si no esteu totalment convençuts de l’espècie que teniu davant vostre, deixeu-la al seu lloc per tal que acabi complint la seva funció al medi. Si som humils i conscients, és pràcticament impossible caure en confusions perilloses.

Fredolic bord -Tricholoma virgatum- sota pi negre © Marc Estévez Casabosch

Setcases: ceps a la terra del pi negre

divendres, 16/09/2011

És una bona opció si aquests dies volem sortir amb el cistell a buscar de bolets i gaudir, sobretot, d’una magnífica caminada! Els boscos de l’alta vall del Ter, majoritàriament pinedes de pi negre –Pinus uncinata-, reben notables precipitacions durant l’estiu degut al creixement de potents tempestes de tarda que, tot i ser localitzades, són més que suficients allà on cauen per permetre l’aparició de bolets amb caràcter primerenc. Aquest estiu no ha estat una excepció, i els més de 250 litres per metre quadrat que s’han recollit entre el Costabona i el puig de les Agudes, a l’est de Setcases, han permés la fructificació d’espècies com el cep -sobretot Boletus edulis-, el rovelló de pi negre –Lactarius quieticolor-, el moliner –Clitopilus prunulus– o el rossinyol –Cantharellus cibarius, entre d’altres. Si bé és cert que la calor acumulada durant les primeres setmanes de setembre ha fet minvar molt la producció, encara és una de les zones on la producció de bolets es manté activa i l’aroma balsàmic d’herba humida resisteix estoicament a les obagues. Qui us escriu, en unes tres hores, n’ha trobat suficients per fer un fantàstic tastet. Per cert, també hi observareu bonics exemplars del tòxic reig bord –Amanita muscaria-, amb el seus tons vermellosos o ataronjats, ben lluents!

Des de Font Roja, mirant cap al sector de Vallter © Marc Estévez Casabosch

Jo us recomano deixar el cotxe a l’entrada de Setcases. Només haureu de trobar el petit pont que creua el Ter, i començar a enfilar a peu el tram de GR-11 -molt ben senyalitzat- que s’enfila cap al coll de Lliens, tot travessant el sector de bosc de pi negre més madur de l’anomenat Bac de Setcases. El camí guanya alçada ràpidament i ens permet allargar o escurçar l’aventura en funció de les nostres ganes de caminar. Tanmateix, una volta circular al puig de les Agudes, feta vora el cim, entre els 1.700 i els 1.800 metres d’altitud, ens permetrà gaudir de dues visions remarcables: d’una banda, el naixement de la Font Roja, una petita surgència d’aigua que presenta un alt contingut en ferro, dibuixant al seu pas un fil vermellós que es perd vessant avall. I de l’altra, si sou curosos, la companyia de les marmotes –Marmota marmota-, que fan en aquest sector de prats i bosquetons els seus caus comunitaris; si escolteu un xisclet agut no us espanteu; una d’elles s’estarà comunicant amb les altres, probablement per confirmar la vostra presència i donar el toc d’avís perquè tota la comunitat s’amagui als caus.

Entrada al cau de les marmotes -Puig de les Agudes- © Marc Estévez Casabosch

Un cep -Boletus edulis- al Bac de Setcases © Marc Estévez Casabosch

I si us agafa gana, no us perdeu el restaurant Can Tomàs (carrer Jesus, 10 / Setcases / 972 13 60 04. www.cantomas.com. Podreu tastar una bona mostra dels bolets que produeixen els boscos de l’entorn. També disposen de rebost per si voleu comprar bolets, herbes, verdures i altres menges.

Si voleu més informació podeu consultar el capítol referent al Ripollès, al llibre que vaig publicar l’any 2009, “Bolets en temps de crisi” (Ara Llibres); hi trobareu una mapa detallat de la comarca amb les zones més adients per a cada tipus de bolet, a més de consells i dades sobre la vegetació, els sòls…