Entrades amb l'etiqueta ‘Blanes’

Aprofitant els dies de bonança hivernal: una mica de mar i muntanya entre Blanes i Lloret

dimarts, 5/02/2013

Dies de tramuntana, setmanes emboirades, dies de pluja fina… També dies molt freds, dies sovint força apagadots que conviden a afluixar els bioritmes i fer com les marmotes de l’alta vall del Ter, que s’amaguen al cau esperant temps més favorables. Però l’hivern, a casa nostra, és prou divers i encantador com per oferir-nos petites finestres amb vistes primaverals, tastets fugissers de bonança que s’han d’afagar al vol perquè no concedeixen ajornaments. Si no s’agafen en el moment oportú, s’escapen. I dimecres passat, penúltim dia de gener, tres dies abans d’una de les tramuntanades més impactants dels darrers mesos, vam poder gaudir d’una d’aquestes finestres. Amb l’anticicló abraçant-nos, les temperatures a prop del litoral rondaven els vint graus i, fins i tot, al Solsonès, circulaven un bon grapat d’insectes despistats que no volien deixar-se perdre una escalfor que tenia les hores comptades. Amb un ambient tan energètic, vaig pensar que calia passar a l’acció.

Em llevo a les quatre de la matinada, carrego el caiac encara entre lleganyes, i em disposo a estrenar el flamant desdoblament de l’Eix, que més enllà d’una immensa patòfia política i econòmica, suposa un alleujament destacable per als de terra endins que acostumem a treure el nas per les comarques de Girona, a més d’un important punt en favor del turisme interior. Una cosa no treu l’altra. Doncs bé, després d’una bona estona travessant llargues llengües d’asfalt i escoltant els temes del darrer disc de Rufus Wainwright, arribo a la cala Sant Francesc -o cala Bona- de Blanes. Encara és fosc, no hi ha ningú i no es belluga ni una fulla. D’això es tractava.

En blau, itinerari per mar entre la Punta de Santa Anna i la cala Boadella. En groc, itineraris a peu (Pinya de Rosa i muntanya de Sant Joan) © Google Maps

Aprofito la matinada i el matí per palejar i pescar entre les cales de Sa Forcanera i Boadella, transitant per un tram del litoral sud de la Costa Brava que, tot i haver patit els mals de l’especulació i el negoci immobiliari, conserva un aire d’autenticitat salvatge remarcable. El sector de Pinya de Rosa, que inclou un dels jardins botànics tropicals més interessants d’Europa, n’és en bona part responsable, tenint en compte que constitueix una finca pràcticament verge entre la Punta de s’Agulla i les platges de Treumal i Santa Cristina. I tot sigui dit, un espai que continua verge gràcies a diversos col·lectius socials implicats, que l’han pogut salvaguardar després de diversos intents d’usurpació per part d’interessos immobiliaris, privats i foscos. Quan el cabàs comença a lluir prou peix i els braços ja fluixegen, arriba el moment de tornar a terra i canviar el banyador pels pantalons de muntanya.

Al jardí botànic Pinya de Rosa hi trobem una esplèndida mostra de plantes suculentes, i d'alguns gèneres en concret, una de les millors col·leccions d'Europa © Marc Estévez Casabosch

 

La tranquil·litat hivernal a les cales de la Costa Brava és exquisida. En aquest cas, la cala Sant Francesc de Blanes, un espai pràcticament col·lapsat durant bona part de l'estiu © Marc Estévez Casabosch

 

Em deixo convèncer per un bon home que passeja amb un grapat d’espàrrecs, i m’enfilo per la zona més forestal de la muntanya de Sant Joan, coronada pel seu castellet, mirador natural de Blanes i, de retruc, de tota la plana que s’escampa entre l’alt Maresme i l’extrem sud de la Selva, esquitxada per infinits turons entapissats amb pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pinastre. Entre alguns espàrrecs primerencs -més aviat pocs- i mates de romaní florit em situo en una clariana de bosc estassat, i en el lloc menys previsible, topo amb les dues primeres múrgoles de la temporada. Fet i fet, ha valgut la pena aparcar la mandra i llevar-se d’hora. Dues múrgoles, uns quants espàrrecs, una mica de múscul, els beneficis de l’aigua de mar i un cabàs amb el millor peix del món, del meu món.

Un caçador d'espàrrecs anònim a la muntanya de Sant Joan, vora el castell © Marc Estévez Casabosch

 

De gener a juny, esparregueres i espàrrecs de bosc estan força concorreguts © Marc Estévez Casabosch

 

La meva primera múrgola d'aquest 2013, trobada a Blanes, en un bosc estassat amb vegetació molt variada © Marc Estévez Casabosch

Ja ho veieu doncs! No cal canviar d’hemisferi, ni tan sols canviar de país, per viure les millors experiències i exprémer al màxim les estones lliures. El nostre -país-, potser és menut en extensió, però pocs el superen en diversitat i contrastos. Siguem-ne conscients i posem en valor el que tenim, que és molt. Potser massa! De vegades, qui viu envoltat de pilons d’or, és incapaç de veure’l brillar. Però vaja, reprenent el fil… Si aquests dies, entre ventada i ventada, veieu que la meteorologia es disposa a oferir-nos una mica de calma, aprofiteu el moment. Siguin les primeres múrgoles vora el mar, espàrrecs per fer una truita, una escapada fent allò que més us agradi o, simplement, una passejada urbana amb la llum de febrer esquitxant-vos les galtes durant l’estona de descans que us permeti la feina.

Salut i emocions!

Vista de Blanes des del Castell de Sant Joan, amb Sa Palomera al centre de la badia © Marc Estévez Casabosch

Del Garraf fins a l’Empordà, lloritos sota l’aigua

dimecres, 4/07/2012

Tots els colors de l’arc iris convergeixen en un petit peix del nostre litoral. Per si no el coneixíeu, us el presento. Al Maresme i al Garraf, l’anomenen llorito. A Blanes -i, per extensió, a tota la Selva- és el rosó, a les Balears és el raor, i pels voltants de València, el raoret. Moltes denominacions afables per fer més fàcil i popular el seu veritable nom: Xyrichthys novacula. És un personatge entranyable del nostre territori que, durant els mesos d’estiu, s’apropa als fons sorrencs litorals buscant aigües poc profundes que l’acullin mentre s’allarga el seu període de reproducció. Entre juliol i agost és fàcil observar-los amb un senzill equip d’snorkel -ulleres, tub i aletes- allà on són, que no és a tot arreu, com podeu comprovar a la seva carta de presentació.

Sota l'aigua, els seus colors varien per poder passar desapercebut. En aquesta fotografia, un exemplar de llorito femella © André Frédéric

Carta de presentació:

Nom científic: Xyrichthys novacula
Noms populars: llorito, raor, rosó, raoret (català) / galán, lorito (castellà)
On viu: fons sorrencs litorals, entre els 5 i els 30 metres de fondària, entre juny i setembre. Durant l’hivern, viu a més fondària.
Localització: De sud a nord… Fons sorrencs entre Vilanova i la Geltrú i Punta Ferrosa -Sitges- (abundant) / Davant del port de Badalona (escàs) / Entre el Masnou i Arenys de Mar (poc abundant) / Entre Canet de Mar i Malgrat de Mar, inclòs el litoral de Sant Pol, Calella i Pineda (abundant) / Punta de la Tordera, platja de s’Abanell, sa Palomera, cala Santa Cristina -Blanes- (poc abundant) / Fons sorrencs entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós (poc abundant).
És molt comú i apreciat gastronòmicament a l’arxipèlag Balear, on es pot pescar respectant uns estrictes criteris de veda biològica.
Pesca: Tradicionalment es pesca amb canya, amb hams petits (nº10) i gambeta o cuc coreà d’esquer. És més còmode pescar-lo des de caiac o embarcació, en dies de corrent lleugera i anant a la deriva, sense fondejar. Des de la platja, amb la modalitat de llançat a gran distància, també se’n pesca algun exemplar. Recordeu que per poder pescar és necessària la corresponent llicència de pesca recreativa (de superfície). És un peix d’activitat diürna, és a dir, que menja durant el dia; les millors hores per pescar-lo queden compreses entre les 7h i les 13h.
 

Si aneu a pescar-ne, sigueu mesurats i respectuosos. Dues dotzenes de lloritos (entre 1 i 1'5 kg) són suficients per gaudir-los al plat, i permeten conservar el recurs © Marc Estévez Casabosch

 

Sa Caleta i la punta de s'Agulla, ben a prop de la cala Santa Cristina -Blanes-. Als fons d'aquest tram litoral de la Selva, a més de retalls d'alguer de posidònia, hi trobem algunes famílies de lloritos © Marc Estévez Casabosch

 

A més de presentar-se com un veritable tresor biològic, el petit llorito és una de les menges més exquisides de la Mediterrània, assolint preus astronòmics als mercats (fins a 100-120 €/kg a Mallorca). A mi m’agrada aprofitar al màxim les excursions en caiac i provar sort amb la canya. Tornar a casa amb algun llorito al cabasset sempre és motiu d’alegria sibarita, sobretot quan el repte i la batalla entre el peix i l’humà s’ha viscut amb mans pròpies. Però la vida d’aquest xicot de mil colors va molt més enllà, i sorprèn, per exemple, la seva tendència hermafrodita. Sí, podríem dir que experimenta una sàvia i saludable transsexualitat! Neix femella, i així es manté durant tota la seva joventut, però en assolir la maduresa, sovint a partir dels 16-17 centímetres de llargada, té la virtuosa capacitat de convertir-se en mascle, canviant una mica la seva aparença. Si bé les femelles presenten tonalitats rosades i ataronjades, en convertir-se en mascles els tons verdosos comencen a guanyar protagonisme, fent-se notar a primer cop d’ull. Aquesta característica la comparteixen amb altres espècies de la família dels làbrids, com és el cas de la julívies o donzelles (Coris julis), per bé que el llorito és l’única d’elles que viu en fons sorrencs; tota la resta de la família la trobem en fons durs de roca.

Si aquests dies de juliol feu una capbussada i els podeu observar, comprovareu que en sentir-se amenaçats s’amaguen a la sorra llançant-s’hi de cap, sense miraments, i fent una mena de cràter força curiós. Tanmateix, la seva organització jeràrquica fa que es distribueixin en petits grups estables pel que fa a ubicació,  formats per un mascle acompanyat de diverses femelles. Cal dir que uns anys abans de l’inici de les males pràctiques en la regeneració de les platges, era un peix molt més abundant que en l’actualitat. Un cop més, la mala gestió del territori i el paisatge que s’ha dut a terme durant les darreres tres dècades queda palesa amb realitats com aquesta, en què un petit tresor preciós i inofensiu, un recurs pesquer i biològic, ha hagut de patir les conseqüències de la cobdícia humana. Si al nord del Maresme, entre Sant Pol i Malgrat, segueix mantenint una notable població, és gràcies a la inexistència de ports que trenquin l’harmonia de la dinàmica litoral i facin innecessària la posterior aportació de sorra mitjançant les temudes dragues. Extreure sorra del fons amb vaixells per regenerar el somni d’una nit d’estiu, per dir-ho amb suavitat, és un delicte ecològic amb una factura devastadora. Que els lloritos que encara ens acompanyen ens serveixin, en tot cas, per reivindicar els valors naturals i ecològics del territori. I que en el futur, entre tots, permetem que la natura es vagi regenerant sense grapejades. Per als qui estigueu vora el mar, passeu un bon inici de juliol entre peixos, sorra i petxines! I als qui no, gaudiu de l’interior, de les muntanyes, dels rius, dels boscos i de tota la vida que ens acompanya més enllà del nostre melic.

 

Els colors de la natura poden ser indescriptibles. Davant d'això, observació, admiració i respecte. Per cert! Veieu les seves dues dents esmolades? Tingueu-ho en compte, perquè mosseguen! © Marc Estévez Casabosch

 

El territori al plat! De l'hort de casa, truita de carxofes i carbassó a la brasa. Del nostre mar, els lloritos. La forma tradicional de menjar lloritos és fregint-los un parell de minuts amb l'oli molt calent, perquè la pell quedi molt cruixent. Es van menjant com si fossin panotxes de blat de moro dolç, rosegant fins que només en queda el cap i l'espina © Marc Estévez Casabosch

Mapa de distribució del llorito -Xyrichthys novacula- al litoral català © Marc Estévez Casabosch

 

 

Per Nadal, bolets frescos a taula

divendres, 23/12/2011

El desembre ja cueja i l’any s’acaba. Però els bolets segueixen treballant, incansables, alguns actius i d’altres ja en repòs. Sigui com sigui, segueixen sent dies força recomanables per sortir al bosc amb la cistella sota el braç. El fred i el vent dels darrers dies ha limitat molt l’aparició de nous exemplars, però en sectors protegits i més aviat càlids encara hi ha vida. Al litoral, trompetes, vinaders, pinetells i camagrocs treuen el nas abans d’acomiadar-se definitivament, pels volts de gener. I a l’interior, fins i tot en sectors prepirinencs del Solsonès o Berguedà, les llenegues negres volen arribar pletòriques a la celebració nadalenca. Si ens afanyem, encara les podrem incloure al rostit, al capó o a la barreja multicolor de la carn d’olla.

Trompetes a les obagues de Can Gel -Canyamars- © M. E. Casabosch

Previsió bolets del 22 de desembre al 2 de gener, i proposta de dues rutes -en color vermell- © M. E. Casabosch

Però per concretar una mica més -aquests dies cal anar per feina, fa fred i ls obligacions s’acumulen…-, adjunto els mapes de dues propostes que us faig. Són dos itineraris inclosos al llibre “El Secret dels rovellons” (Marc Estévez Casabosch / Ed. Ara Llibres, 2010), molt adients perquè aquest cap de setmana de Nadal pugueu sortir una estona al bosc i dur a terme la que probablement serà l’última sortida boletaire de l’any. Als boscos de Can Gel encara hi trobareu alguna trompeta i a la vall de Pedra Escolta, camagrocs i algun rovelló vinader als vessants assolellats.

Els boscos de Can Gel (Maresme) / Mapa de la ruta 21 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

Els boscos de Can Gel, un petit oasi a quatre passes de Mataró. Descripció de l’hàbitat: alzinars i pinedes de pi pinyoner, sovint formant bosc mixt, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 200 i els 440 metres.  Trobareu tots els detalls de l’itinerari, amb descripció acurada dels bolets i plantes que hi trobem, a les pàgines 120-124 del llibre.

Vall de Pedra Escolta (la Selva-Maresme) / Mapa de la ruta 23 -llibre "El Secret dels rovellons"- © Marc Estévez Casabosch

El turó d’en Gall i la vall de Pedra Escolta, ambient marítim a les portes de la Costa Brava. Descripció de l’hàbitat: boscos d’alzina, suro, roure i pi pinyoner, i també algunes reforestacions de pinastres. Brolles silícies de brucs boals i estepes, sobre sòls silicis de sauló / Altituds: entre els 100 i els 309 metres del turó d’en Gall. Podeu llegir l’itinerari al complet al llibre, a les pàgines 128-131.

Bon Nadal a tots/es, i bona recerca!!!

Primer tramuntana, després calor i, finalment, la pluja!

divendres, 21/10/2011

Ha costat una mica, però els primers ruixats destacables d’aquesta tardor -de moment, molt eixuta- van arribar dimecres a la tarda. Sense ser gran cosa, han humitejat algunes zones del nord i est del país, com el Massís de Cadiretes, les muntanyes de Blanes i Lloret, i part de la serralada del Montnegre, totes tres àrees pertanyents a la franja litoral. També s’han regat altres sectors, com el Ripollès, el Pallars Sobirà, sectors del Berguedà, l’Alt Urgell i la Val d’Aran… Venint d’unes setmanes sense aigua, els deu, quinze o vint litrets per metre quadrat que han caigut no són gran cosa, però en aquesta època de l’any els bolets estan esperant les gotes humitat en candeletes. De vegades, precipitacions minses o simplement rosades i boires notables, són suficients per permetre l’aparició de diverses espècies com el rovelló, el pinetell o el fredolic.

Potser aquesta tardor no passarà a la història precisament per ser generosa en ceps i llenegues però el paisatge, sense treva ni descans, ens ofereix imatges i fenòmens per conèixer i gaudir, assaborint el bon regust de la contemplació per la contemplació. No cal res més. Només fer silenci i deixar-se portar per la màgia. En aquest sentit, us recomano sortir a pasturar per les terres pirinenques quan les informacions meteorològiques pregonin una forta entrada de vent del nord o vent del sud. Això és el que va passar fa uns dies, just abans de les elevades temperatures de la setmana passada. En aquest cas, una situació de nord amb forta tramuntana ens va escombrar l’atmosfera, formant a sotavent de les muntanyes els fascinants núvols lenticulars. Personalment, la ventada em va despentinar a la muntanya de Sant Antoni, a tocar de Camprodon, des d’on vaig poder caçar l’Altocumulus lenticularis de la fotografia. Magnífic tenint en compte, a més, que una estoneta abans estava fent el tafaner per les frondositats de la Baga de Queràs, un bosc preciós proper a Setcases on els pins negres, els avets, els fajos i els bedolls ofereixen ara un joc de colors irresistible. No us ho perdeu!

Altocúmuls lenticulars a la vall de Camprodon © Marc Estévez Casabosch

Baga de Queràs, Ripollès -9 d'octubre de 2011- © Marc Estévez Casabosch

Pel que fa a la previsió micològica, aquesta setmana es presenta fluixa, amb florades de bolets poc destacables escampades per la meitat nord del territori, en punts força localitzats, i amb l’esperança que les pluges del dimecres 26 d’octubre -i les que puguin caure a partir de diumenge- ens portin bones notícies ben aviat. És per això que us adjunto un mapa de previsió “real” (en verd) per aquests dies, i un altre de previsió “estimada” o “probable” (en blau) pensant una mica més enllà, i sobretot, imaginant que la situació meteorològica segueixi favorable com avui, amb absència de vents destacables, temperatures normalitzades i rosades matineres.

Sigui com sigui, els bolets els heu de seguir buscant sobretot a les clarianes i marges de bosc, indrets on la humitat hi entra fàcilment, i en racons més aviat ombrívols. Tot i el fred d’avui al matí no hem d’oblidar que fa tot just una setmana batíem rècords de calor en un mes d’octubre. Sort i aventura!

Previsió bolets del 20 al 28 d'octubre de 2011 © Marc Estévez Casabosch

Previsió "estimada" de bolets, a partir del 28 d'octubre © Marc Estévez Casabosch