Arxiu de la categoria ‘Pesca’

El peix de Palamós es manifesta

divendres, 29/11/2013

Més que els peixos, que fan el que poden per trobar l’equilibri entre les xarxes, siguin bous o tresmalls, i la supervivència, qui es manifesta a Palamós són els pescadors. I és una manifestació veritable, per dignificar l’ofici, per reivindicar el seu paper a la nostra societat. Al port de Palamós se’ns proposa veure l’aprofitament de la mar amb la mirada del coneixement i l’experiència, se’ns convida a anar més enllà i a jugar net. Ells ho tenen molt clar: si volem seguir gaudint del peix, si pretenem conservar els hàbitats marins i el recurs, cal refer pensaments i metodologies de treball. A Palamós ja van per feina. Ara falta que la resta de pescadors i confraries -encara majoria- i, sobretot, els consumidors, els acompanyem en el seu camí cap a la responsabililitat compartida.

És evident, però de vegades cal insistir en l'evidència. Bona frase lapidària situada en un panell ben visible del museu per prendre consciència d'aquesta realitat. O bé hi ha un pescador, o en el cas de les persones que sortim a pescar, som nosaltres mateixos. Però els peixos arriben al plat perquè algú els treu de l'aigua © Marc Estévez Casabosch

 

En Joan Cuadrat, oferint explicacions sobre els sistemes de pesca a l'Espai del Peix, durant una sessió guiada per seguir la subhasta des de l'altell del recinte © Marc Estévez Casabosch

 

Vista general del recinte del museu, amb sectors ben diferenciats: història, biologia de les espècies, sistemes de pesca, artilugis... © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un carret de pesca històric, fabricat a Barcelona. Quan era petit era l'únic model que fèiem servir © Marc Estévez Casabosch

Nanses i tota mena d'estris a la planta baixa del museu © Marc Estévez Casabosch

Entrada del Museu de la Pesca, amb espai per a la lectura, la consulta d'obres, la botiga... En Xevi i en Jaume, al taulell, us rebran amb els braços ben oberts © Marc Estévez Casabosch

Feia molts dies que a casa teníem pendent una visita tranquil·la al Museu de la Pesca, a l’Espai del Peix i a la llotja. Comprovar sobre el terreny projectes tan interessants com els que es couen al port pesquer de Palamós era motivació suficient per fer-hi cap. Val a dir que, tot i saber què anàvem a veure, la visita ha aconseguit sorprendre’ns en positiu. La tasca divulgativa a favor del coneixement i de l’apropament del món de la pesca i la biologia marina al gran públic té un valor incalculable en una societat que tot sovint consumeix filets de panga i salmó de piscifactoria sense qüestionar-se el gest. En essència, es tracta de posar en valor els nostres peixos i tot el que comporta la seva extracció del medi marí, viure i veure l’art de la pesca, portar a la cuina delicioses espècies infravalorades a nivell comercial, com el calet, el sard, el viso, el serrà o el penegal, i promocionar-los, perquè potser seran la pesca del futur, quan els cotitzats i sobreexplotats raps, lluços i llenguados necessitin una mica de repòs per tal de restaurar el seu equilibri sacsejat.

A mitja tarda, la llotja situada al port pesquer, oberta a tothom, s'omple de visitants amb ganes de peix fresc i curiosos atrets per l'espectacle del moment © Marc Estévez Casabosch

 

Panells explicatius al museu, al sector que tracta diversos aspectes de la biologia del fons marí i les espècies més comunes de les nostres aigües © Marc Estévez Casabosch

 

Caixa amb molls o rogers a la sortida de la subhasta, adjudicada a un comprador © Marc Estévez Casabosch

 

Raps, en primer terme, i frenetisme comercial a la llotja del port de Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Si us ve de gust olorar la mar, deixeu-vos veure una estona per Palamós i atanseu-vos al moll dels pescadors. Us hi espera una vivència fantàstica. Un museu únic que no basa el seu encant en grans obres i tresors requisats, sinó en el batec humil i poderós d’un art i un col·lectiu que transpira Mediterrània per totes les cantonades. Un espai privilegiat conduït per bons coneixedors i comunicadors que us permetrà participar en tallers de cuina i assistir als show cooking que proposen, descobrir els secrets de la subhasta del peix, embarcar-vos per assaborir la pesca-turisme i respirar els aires d’una autèntica llotja a peu de port i oberta a tothom, que s’omple del vermell de gambes, molls i escórpores a partir de mitja tarda, amb l’arribada dels vaixells a port.    

Trobareu tota la informació que necessiteu a les següents pàgines:

http://www.espaidelpeix.org

http://www.museudelapesca.org

Poblat ibèric de Castell, amb la platja al fons. Un espai natural privilegiat que s'ha aconseguit preservar gairebé intacte. Paga la pena fer-hi una visita si sou a Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Les illes Formigues des del tram verge i rocallós entre la platja de Castell i el cap de Planes © Marc Estévez Casabosch

 

 

 

 

Aprofitant els dies de bonança hivernal: una mica de mar i muntanya entre Blanes i Lloret

dimarts, 5/02/2013

Dies de tramuntana, setmanes emboirades, dies de pluja fina… També dies molt freds, dies sovint força apagadots que conviden a afluixar els bioritmes i fer com les marmotes de l’alta vall del Ter, que s’amaguen al cau esperant temps més favorables. Però l’hivern, a casa nostra, és prou divers i encantador com per oferir-nos petites finestres amb vistes primaverals, tastets fugissers de bonança que s’han d’afagar al vol perquè no concedeixen ajornaments. Si no s’agafen en el moment oportú, s’escapen. I dimecres passat, penúltim dia de gener, tres dies abans d’una de les tramuntanades més impactants dels darrers mesos, vam poder gaudir d’una d’aquestes finestres. Amb l’anticicló abraçant-nos, les temperatures a prop del litoral rondaven els vint graus i, fins i tot, al Solsonès, circulaven un bon grapat d’insectes despistats que no volien deixar-se perdre una escalfor que tenia les hores comptades. Amb un ambient tan energètic, vaig pensar que calia passar a l’acció.

Em llevo a les quatre de la matinada, carrego el caiac encara entre lleganyes, i em disposo a estrenar el flamant desdoblament de l’Eix, que més enllà d’una immensa patòfia política i econòmica, suposa un alleujament destacable per als de terra endins que acostumem a treure el nas per les comarques de Girona, a més d’un important punt en favor del turisme interior. Una cosa no treu l’altra. Doncs bé, després d’una bona estona travessant llargues llengües d’asfalt i escoltant els temes del darrer disc de Rufus Wainwright, arribo a la cala Sant Francesc -o cala Bona- de Blanes. Encara és fosc, no hi ha ningú i no es belluga ni una fulla. D’això es tractava.

En blau, itinerari per mar entre la Punta de Santa Anna i la cala Boadella. En groc, itineraris a peu (Pinya de Rosa i muntanya de Sant Joan) © Google Maps

Aprofito la matinada i el matí per palejar i pescar entre les cales de Sa Forcanera i Boadella, transitant per un tram del litoral sud de la Costa Brava que, tot i haver patit els mals de l’especulació i el negoci immobiliari, conserva un aire d’autenticitat salvatge remarcable. El sector de Pinya de Rosa, que inclou un dels jardins botànics tropicals més interessants d’Europa, n’és en bona part responsable, tenint en compte que constitueix una finca pràcticament verge entre la Punta de s’Agulla i les platges de Treumal i Santa Cristina. I tot sigui dit, un espai que continua verge gràcies a diversos col·lectius socials implicats, que l’han pogut salvaguardar després de diversos intents d’usurpació per part d’interessos immobiliaris, privats i foscos. Quan el cabàs comença a lluir prou peix i els braços ja fluixegen, arriba el moment de tornar a terra i canviar el banyador pels pantalons de muntanya.

Al jardí botànic Pinya de Rosa hi trobem una esplèndida mostra de plantes suculentes, i d'alguns gèneres en concret, una de les millors col·leccions d'Europa © Marc Estévez Casabosch

 

La tranquil·litat hivernal a les cales de la Costa Brava és exquisida. En aquest cas, la cala Sant Francesc de Blanes, un espai pràcticament col·lapsat durant bona part de l'estiu © Marc Estévez Casabosch

 

Em deixo convèncer per un bon home que passeja amb un grapat d’espàrrecs, i m’enfilo per la zona més forestal de la muntanya de Sant Joan, coronada pel seu castellet, mirador natural de Blanes i, de retruc, de tota la plana que s’escampa entre l’alt Maresme i l’extrem sud de la Selva, esquitxada per infinits turons entapissats amb pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pinastre. Entre alguns espàrrecs primerencs -més aviat pocs- i mates de romaní florit em situo en una clariana de bosc estassat, i en el lloc menys previsible, topo amb les dues primeres múrgoles de la temporada. Fet i fet, ha valgut la pena aparcar la mandra i llevar-se d’hora. Dues múrgoles, uns quants espàrrecs, una mica de múscul, els beneficis de l’aigua de mar i un cabàs amb el millor peix del món, del meu món.

Un caçador d'espàrrecs anònim a la muntanya de Sant Joan, vora el castell © Marc Estévez Casabosch

 

De gener a juny, esparregueres i espàrrecs de bosc estan força concorreguts © Marc Estévez Casabosch

 

La meva primera múrgola d'aquest 2013, trobada a Blanes, en un bosc estassat amb vegetació molt variada © Marc Estévez Casabosch

Ja ho veieu doncs! No cal canviar d’hemisferi, ni tan sols canviar de país, per viure les millors experiències i exprémer al màxim les estones lliures. El nostre -país-, potser és menut en extensió, però pocs el superen en diversitat i contrastos. Siguem-ne conscients i posem en valor el que tenim, que és molt. Potser massa! De vegades, qui viu envoltat de pilons d’or, és incapaç de veure’l brillar. Però vaja, reprenent el fil… Si aquests dies, entre ventada i ventada, veieu que la meteorologia es disposa a oferir-nos una mica de calma, aprofiteu el moment. Siguin les primeres múrgoles vora el mar, espàrrecs per fer una truita, una escapada fent allò que més us agradi o, simplement, una passejada urbana amb la llum de febrer esquitxant-vos les galtes durant l’estona de descans que us permeti la feina.

Salut i emocions!

Vista de Blanes des del Castell de Sant Joan, amb Sa Palomera al centre de la badia © Marc Estévez Casabosch

Del Garraf fins a l’Empordà, lloritos sota l’aigua

dimecres, 4/07/2012

Tots els colors de l’arc iris convergeixen en un petit peix del nostre litoral. Per si no el coneixíeu, us el presento. Al Maresme i al Garraf, l’anomenen llorito. A Blanes -i, per extensió, a tota la Selva- és el rosó, a les Balears és el raor, i pels voltants de València, el raoret. Moltes denominacions afables per fer més fàcil i popular el seu veritable nom: Xyrichthys novacula. És un personatge entranyable del nostre territori que, durant els mesos d’estiu, s’apropa als fons sorrencs litorals buscant aigües poc profundes que l’acullin mentre s’allarga el seu període de reproducció. Entre juliol i agost és fàcil observar-los amb un senzill equip d’snorkel -ulleres, tub i aletes- allà on són, que no és a tot arreu, com podeu comprovar a la seva carta de presentació.

Sota l'aigua, els seus colors varien per poder passar desapercebut. En aquesta fotografia, un exemplar de llorito femella © André Frédéric

Carta de presentació:

Nom científic: Xyrichthys novacula
Noms populars: llorito, raor, rosó, raoret (català) / galán, lorito (castellà)
On viu: fons sorrencs litorals, entre els 5 i els 30 metres de fondària, entre juny i setembre. Durant l’hivern, viu a més fondària.
Localització: De sud a nord… Fons sorrencs entre Vilanova i la Geltrú i Punta Ferrosa -Sitges- (abundant) / Davant del port de Badalona (escàs) / Entre el Masnou i Arenys de Mar (poc abundant) / Entre Canet de Mar i Malgrat de Mar, inclòs el litoral de Sant Pol, Calella i Pineda (abundant) / Punta de la Tordera, platja de s’Abanell, sa Palomera, cala Santa Cristina -Blanes- (poc abundant) / Fons sorrencs entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós (poc abundant).
És molt comú i apreciat gastronòmicament a l’arxipèlag Balear, on es pot pescar respectant uns estrictes criteris de veda biològica.
Pesca: Tradicionalment es pesca amb canya, amb hams petits (nº10) i gambeta o cuc coreà d’esquer. És més còmode pescar-lo des de caiac o embarcació, en dies de corrent lleugera i anant a la deriva, sense fondejar. Des de la platja, amb la modalitat de llançat a gran distància, també se’n pesca algun exemplar. Recordeu que per poder pescar és necessària la corresponent llicència de pesca recreativa (de superfície). És un peix d’activitat diürna, és a dir, que menja durant el dia; les millors hores per pescar-lo queden compreses entre les 7h i les 13h.
 

Si aneu a pescar-ne, sigueu mesurats i respectuosos. Dues dotzenes de lloritos (entre 1 i 1'5 kg) són suficients per gaudir-los al plat, i permeten conservar el recurs © Marc Estévez Casabosch

 

Sa Caleta i la punta de s'Agulla, ben a prop de la cala Santa Cristina -Blanes-. Als fons d'aquest tram litoral de la Selva, a més de retalls d'alguer de posidònia, hi trobem algunes famílies de lloritos © Marc Estévez Casabosch

 

A més de presentar-se com un veritable tresor biològic, el petit llorito és una de les menges més exquisides de la Mediterrània, assolint preus astronòmics als mercats (fins a 100-120 €/kg a Mallorca). A mi m’agrada aprofitar al màxim les excursions en caiac i provar sort amb la canya. Tornar a casa amb algun llorito al cabasset sempre és motiu d’alegria sibarita, sobretot quan el repte i la batalla entre el peix i l’humà s’ha viscut amb mans pròpies. Però la vida d’aquest xicot de mil colors va molt més enllà, i sorprèn, per exemple, la seva tendència hermafrodita. Sí, podríem dir que experimenta una sàvia i saludable transsexualitat! Neix femella, i així es manté durant tota la seva joventut, però en assolir la maduresa, sovint a partir dels 16-17 centímetres de llargada, té la virtuosa capacitat de convertir-se en mascle, canviant una mica la seva aparença. Si bé les femelles presenten tonalitats rosades i ataronjades, en convertir-se en mascles els tons verdosos comencen a guanyar protagonisme, fent-se notar a primer cop d’ull. Aquesta característica la comparteixen amb altres espècies de la família dels làbrids, com és el cas de la julívies o donzelles (Coris julis), per bé que el llorito és l’única d’elles que viu en fons sorrencs; tota la resta de la família la trobem en fons durs de roca.

Si aquests dies de juliol feu una capbussada i els podeu observar, comprovareu que en sentir-se amenaçats s’amaguen a la sorra llançant-s’hi de cap, sense miraments, i fent una mena de cràter força curiós. Tanmateix, la seva organització jeràrquica fa que es distribueixin en petits grups estables pel que fa a ubicació,  formats per un mascle acompanyat de diverses femelles. Cal dir que uns anys abans de l’inici de les males pràctiques en la regeneració de les platges, era un peix molt més abundant que en l’actualitat. Un cop més, la mala gestió del territori i el paisatge que s’ha dut a terme durant les darreres tres dècades queda palesa amb realitats com aquesta, en què un petit tresor preciós i inofensiu, un recurs pesquer i biològic, ha hagut de patir les conseqüències de la cobdícia humana. Si al nord del Maresme, entre Sant Pol i Malgrat, segueix mantenint una notable població, és gràcies a la inexistència de ports que trenquin l’harmonia de la dinàmica litoral i facin innecessària la posterior aportació de sorra mitjançant les temudes dragues. Extreure sorra del fons amb vaixells per regenerar el somni d’una nit d’estiu, per dir-ho amb suavitat, és un delicte ecològic amb una factura devastadora. Que els lloritos que encara ens acompanyen ens serveixin, en tot cas, per reivindicar els valors naturals i ecològics del territori. I que en el futur, entre tots, permetem que la natura es vagi regenerant sense grapejades. Per als qui estigueu vora el mar, passeu un bon inici de juliol entre peixos, sorra i petxines! I als qui no, gaudiu de l’interior, de les muntanyes, dels rius, dels boscos i de tota la vida que ens acompanya més enllà del nostre melic.

 

Els colors de la natura poden ser indescriptibles. Davant d'això, observació, admiració i respecte. Per cert! Veieu les seves dues dents esmolades? Tingueu-ho en compte, perquè mosseguen! © Marc Estévez Casabosch

 

El territori al plat! De l'hort de casa, truita de carxofes i carbassó a la brasa. Del nostre mar, els lloritos. La forma tradicional de menjar lloritos és fregint-los un parell de minuts amb l'oli molt calent, perquè la pell quedi molt cruixent. Es van menjant com si fossin panotxes de blat de moro dolç, rosegant fins que només en queda el cap i l'espina © Marc Estévez Casabosch

Mapa de distribució del llorito -Xyrichthys novacula- al litoral català © Marc Estévez Casabosch

 

 

Pescaturisme al Cap de Creus: descobrint els secrets de la pesca artesanal

dimecres, 7/03/2012

S’apropa amb ganes la Setmana Santa! Dies de festa per a molta gent en què la primavera acabada de sortir del forn serà enguany la protagonista. Dies per despertar del son d’hivern i veure llum per tot arreu. Aquí és on entra en joc la nostra Mediterrània. Deixeu de buscar, definitivament, destins llunyans i paradisos perduts. Els tresors són ben a prop, a casa. Us proposo la descoberta del món de vida fascinant que s’amaga al Cap de Creus, des d’una perspectiva única i autèntica. Una visita guiada en barca per descobrir a fons l’ofici de la pesca artesanal.

Un pop fent de les seves a bord de la San José © Marcel Gutinell

En Salva amb un dèntol, un peix exquisit del nostre litoral. Els grans exemplars viuen a fons profunds, però pugen a caçar vora el litoral, i el seu nom ens remet a la seva forta dentadura © Elena Manera

Ens nodrim de la mar, però pocs la coneixen bé. Ha arribat l’hora de mirar-la de cara i preguntar-li totes aquelles coses que ens passen pel cap. En aquest cas, els pescadors, els guies, són la seva veu. Vivim temps de canvis, i ens cal recuperar totes les xarxes calades perdudes, que naveguen a la deriva des que els humans vam pretendre viure de la natura, i no viure amb ella. Això s’ha acabat. Les nostres arrels ens demanen a crits coneixement i respecte per les fonts que ens alimenten. La mar és una d’elles. Cal recuperar la saviesa i el peix de proximitat, extret de les aigües amb mètodes amables, que respectin l’increïble valor dels nostres fons litorals, que permetin les reproducció tranquil·la dels habitants marins. Ni els prats de posidònia, ni els rogers barbuts i acolorits, ni les gorgònies, ni les julívies llampants… Cap d’ells hauria de pagar el preu de la nostra avarícia, del nostre mal fer. I això, qui millor us ho explicarà, són persones humils com en Salva Manera, o en Marcel Gutinell, persones que s’estimen el seu medi, el medi de tots, i que us estan esperant amb els braços oberts per oferir-vos una visió renovada de la realitat.

Observant les arts menors de la pesca artesanal, comprenent el com i el perquè d'un gran ofici © Marcel Gutinell

La tramuntana bufa fort al litoral preciós i feréstec de l’Alt Empordà. Amb uns aires d’aquesta naturalesa només tens dues opcions: caure tombat a la primera de canvi o deixar-te portar per la puresa del vent del nord. El col·lectiu que us presento viu aferrat a la segona opció, la dels valents, la dels visionaris que han decidit assaborir el present i encarar el futur amb energies renovades. Visita’ls i acompanya’ls en una jornada de pesca, i deixa que t’expliquin com n’és de meravellós l’entorn del Cap de Creus. Ocells, pedres, temporals, escórpores, llagostes i tot allò que ens cal conèixer per comprendre la mar. Una mar que ens demana un respir després de dècades de pressió i explotació desmesurades. Una forma de viure i sentir la natura vista a través dels ulls dels qui la duen al cor. Una aposta pel turisme sostenible, de valor afegit, d’emocions i experiències, ara més a prop que mai.

Contacte, reserves i més informació: Pescaturisme Cap de Creus

Segueix Pescaturisme Cap de Creus al Facebook

Calant la bolitja, un art ancestral per pescar el bonítol que encara fan servir al Port de la Selva. Els pescadors us descobriran el tresor de cala Prona i les intimitats de tota la Mar d'Amunt © Albert Valls

 

Brots verds des de Manhattan

diumenge, 15/01/2012

No parlo d’economia, parlo de natura. Bé, fet i fet, és el mateix, perquè els recursos de la natura són els principals generadors d’economia al nostre món complex i, de vegades, absurd. Som natura, tot i que massa sovint li girem la cara quan ens vol explicar coses.

Hem aconseguit que la societat sigui capaç de criminalitzar un temporal de mar perquè s’endú el paviment d’un passeig vilatà que potser mai hagués hagut d’existir al lloc on nosaltres l’hem situat. Patir perquè plou poc, o perquè plou massa, quan precisament aquesta és la gràcia de viure en un entorn mediterrani com el nostre.  Hem decidit plantar pins i arbres exòtics als carrers de Barcelona, enlloc d’alzines i sureres com hauria de correspondre gairebé sense excepció ni excusa. Fer de la tornada del llop i l’ós a les muntanyes un dilema, quan el dilema més preocupant és plantejar-se quin deu ser l’esperit avariciós dels humans que va voler esborrar-los del mapa fa un bon grapat d’anys. I les platges… Quines platges més boniques que tenim a Barcelona! Serien precioses, si no fos perquè a les seves aigües hi descansen pedres enlloc d’orades, llenguados i pagells, els habitants originals que han hagut de pagar el preu de les dragues successives i letals que han acabat xuclant i diluint, en alguns indrets, tota mostra de vida litoral. Regenerem platges, diuen! És bona aquesta! Regenerem aparences, en tot cas, i acabem amb l’autenticitat.

Bé, tot no és negre, i posats a triar, m’estimo més pensar que sempre és un bon moment per canviar. Per millorar. Per prendre consciència i tornar a encetar un diàleg sincer, cara a cara, amb la natura que ens envolta. És un bon repte col·lectiu i personal per al nou any que acabem d’iniciar. Nous projectes i noves maneres de fer que ens portin allà on volem anar. Perquè, on volem anar? Aquests dies, des de Nova York, he vist massa mostres de canvi per pensar que no volen dir res. Als Estats Units s’hi respira el pitjor i el millor. El sucre i la sal, el ying i el yang. Però, gràcies a la dualitat citada, les coses es mouen, que és el més important. Recomforten els savis esquirols i els rapinyaires caçant coloms a Central Park, perquè et fan sentir convidat, i no amfitrió. M’agraden les ganes de tornar a la terra que es desperten als nombrosos Greenmarkets de la ciutat, amb joves pagesos urbans i periurbans, que han decidit passar a l’acció, sumar energies i buscar-se la bona vida -ja fa més de tres dècades que funcionen com a col·lectiu-. I què dir dels horts urbans públics, com el que tenen instal·lat al mític Battery Park, o els horts ecològics particulars que reposen als terrats dels edificis. Vehicles híbrids que han arrelat i bones pràctiques de jardineria a l’hora de gestionar els espais verds. No cal visualitzar un món de flors i violes, perquè seria estúpid, però sí les ganes de fer les coses ben fetes i mirar cap endins, i no tant cap a l’exterior. Desitjo que el 2012 sigui l’any de pescar noves esperances, les mateixes que els pescadors del moll de Coney Island intenten fer ressorgir de sota les aigües de l’Atlàntic.

Els esquirols de Central Park segueixen fent la seva © M. E. Casabosch

Bolet de tinta, alimentant-se de les restes de poda i altres matèries orgàniques © M. E. Casabosch

El rapinyaire afortunat i la seva presa © M. E. Casabosch

Varietats antigues recuperades de patates en un Greenmarket de Manhattan © M. E. Casabosch

Conserves, pans, fruita, cosmètics... Bé, com els mercats "eco" de casa nostra, però més ben integrats en el dia a dia de la ciutat © M. E.Casabosch

Hort urbà a Battery Park. Públic i participatiu. N'hauríem de tenir als espais verds dels nostres pobles i ciutats © M. E. Casabosch

 

Pescant esperances i potser un refredat perquè, de peixos, també en queden pocs, com aquí © M. E. Casabosch

 

Certament, a casa tenim un territori espectacular, ple de gent amb iniciatives creatives. Com us deia, no només tot no és negre… els colors comencen a impregnar les nostres vides sense adonar-nos-en. Per decisió voluntària, en alguns casos, o bé forçada per la realitat del moment, en uns altres. Sigui com sigui, el camí serà llarg però divertit, no en tingueu cap dubte. El primer pas per trobar un futur és conèixer bé casa nostra, i des d’aquí us convido a recórrer tots i cadascun dels racons del país, observant, descobrint, coneixent persones que volen viure, i viure bé, com us deia abans. Visiteu mercats ecològics, assaboriu les menges que es couen als restaurants de quilòmetre zero, pugeu les muntanyes pirinenques que encara us queden pendents, si heu de fer turisme aposteu per les cases i hotelets rurals, sorgits habitualment gràcies a la il·lusió de petits grans projectes personals i familiars, o proveu de fer un hort a casa amb totes les varietats antigues de plantes comestibles que s’estan recuperant gràcies a la tasca de la gent de Les Refardes o del jove pagès Pau Pàmies -Banc de Llavors del Pirineu-.  Sortiu al bosc, bé sigui per trobar els vostres bolets predilectes, per respirar aire pur, per admirar les aus o, senzillament, per contemplar la bellesa. Ens convé i ens ho mereixem. I per la natura no us amoïneu, els llenguados tornaran algun dia a la Barceloneta si els deixem respirar tranquils i fem les coses ben fetes.

 

 

Una de mar i caiac: esport i suquet de peix de roca a les illes Formigues

dilluns, 12/12/2011

Enlloc està escrit que els dies de sol i platja pertanyin només a l’estiu. Si us agrada l’aigua salada, navegar, fer esport, llevar-vos ben d’hora, pescar i assaborir el millor peix del món, aquesta proposta és la vostra. Sortir a la mar a palejar -o remar, com vulgueu dir-ho- a bord d’un caiac és una pràctica que cada dia guanya més adeptes, molt estesa en indrets com els Estats Units o, sense anar més lluny, en àrees peninsulars com Almeria, Granada, Cadis,  Alacant o Cantàbria, entre d’altres. I no només això, sinó que la pesca des de caiac s’està perfilant com una de les activitat aquàtiques d’esport i natura amb més perspectiva de futur. Relativament econòmica, totalment ecològica, saludable i plena d’atractius, ens permet gaudir dels paisatges del nostre litoral a ritme slow, en silenci, i sentint la grandesa de la làmina d’aigua a flor de pell. Ecoturisme en estat pur! I a més, durant els mesos de tardor-hivern, amb l’avantatge afegit que suposa la tranquil·litat més absoluta: ni motos aquàtiques fent bestieses, ni aglomeracions de temporada, ni cap altra barbaritat i/o conductes incíviques que malauradament sovintegen durant l’estiu. “I no fa molt fred?”, em podríeu dir… Doncs no. No hi ha res que la roba d’abric no pugui arreglar! L’aigua de la nostra Mediterrània no és prou freda, ni tan sols al pic de l’hivern, per arronsar-nos els ànims i esguerrar-nos la festa.

El Freu de les Formigues a trenc d'alba, un lloc i un moment idonis per començar a pescar © Marc Estévez Casabosch

No us negaré que llevar-se a les tres o les quatre de la matinada pugui fer certa mandra (i més d’hora, els que tenim la platja una mica lluny de casa…). Afortunadament, jo que sóc d’ànima diürna, confesso que fins i tot m’agrada abandonar el llit a aquestes hores, sobretot si és per contemplar la sortida del sol amb els peus en remull i poder ensumar profundament l’aroma de marinada. Només amb això, l’aventura a trenc d’alba queda totalment justificada. Si a més puc agafar les canyes i sortir a pescar el sopar, l’experiència assoleix el clímax. Comprenc la pesca recreativa si es practica com a activitat d’autoconsum: pescar bon peix, la quantitat justa, i fer-ne un bon àpat. Sortir a emprenyar els peixos només per distracció mai m’ha acabat de seduir, tot i que no ens discutirem per les formes. Amb mesura i respecte, hi ha lloc per a tot i per a tothom. Però vaja, em quedo amb la visió més romàntica i sostenible de l’activitat, sobretot perquè aviat farà tres dècades que la practico i he aconseguit fer-la al meu gust i mesura, respectant la mar, les normes de joc i la meteorologia.

Amb el caiac equipat, fent un descans a la desèrtica platja de Castell -Palamós- © Marc Estévez Casabosch

Un dels incomptables racons que us animo a descobrir és la franja litoral de les illes Formigues, al cor de la Costa Brava i enmig d’un paisatge que encara sorprèn pel seu caràcter i aparença genuïns. Un entorn poc alterat i amb bona salut ecològica tot i la pressió que rep, que hem de cuidar i protegir per tal que les generacions futures en puguin gaudir. Les illes Formigues són un grupet d’illots petits, situats a menys d’una milla nàutica de la punta d’en Canet (a uns 1.300 metres) entre Palamós i Palafrugell, que en dies de temporal marítim queden engolides per les força de les onades, convertint-se en enemigues invisibles per a les embarcacions. Un entorn amb força història perquè l’any 1285 va veure de ben a prop com les tropes catalanes de l’almirall Roger de Llúria derrotaven les franceses de Felip III, en l’anomenada Batalla naval de les Formigues. Aquesta història, i les dels pescadors de feinegen a la zona des de fa segles, ho impregnen tot, des del far situat a la Formiga Gran fins a les gorgònies acolorides que entapissen els seus fons marins.

Des de la platja de Castell, al terme de Palamós, podem posar rumb cap al nord-est, en direcció a Cap Roig, mentre les petites cales es van succeint: cala Estreta, el Crit, cala des Vedell… La panoràmica de Calella de Palafrugell apareix més enllà de Cap Roig, trencant l’harmonia natural, intacta, que ens alegra el trajecte mentre creuem el Freu de les Formigues i els rocams del cap de Planes.

Vaques serranes, sargs, julívies, pagells... Peix de roca a punt d'anar a la cassola © Marc Estévez Casabosch

INFORMACIÓ PRÀCTICA per a no iniciats/ades: Si el caiac i la pesca són dues coses noves per a vosaltres però us fa il·lusió fer-ne un tastet, només necessiteu les ganes i una llicència de pesca recreativa (de superfície). Recordar-vos que convé sortir a la mar en companyia, bàsicament per seguretat, i amb unes nocions bàsiques de tot plegat. Podeu iniciar-vos al Kayac Center Guíxols, on ens proposen la pesca en caiac com a activitat.

KAYAK CENTER GUÍXOLS / Baixada de Guíxols (17220 Sant Feliu de Guíxols) / 667 76 91 80

Bona aventura, i bon suquet de peix de roca!