Entrades amb l'etiqueta ‘bedoll’

La vall de Madriu, el silenci més salvatge d’Andorra

divendres, 28/06/2013

Un viatge de contrastos. De les botigues amb roba de marca a les portes del paradís, en menys de cinc minuts. El frenetisme de les Escaldes, nodrit per la febre del capital, sembla voler enfilar-se mica en mica pels vessants de les rodalies, però no us deixeu enganyar perquè Andorra, en alguns llocs, no sembla Andorra. O més ben dit, Andorra és molt més del que aparenta a primer cop d’ull. Al país dels Pirineus, quan menys t’ho esperes, apareixen flaixos d’un paisatge ideal, reductes idíl·lics que afloren entre xalets, formigó i males maneres. D’un d’aquests reductes, potser el més majestuós, us parlo. Feia dies que tenia ganes de perdre’m per la vall glacial de Madriu, que també inclou la vall secundària de Perafita i Claror. Totes dues configuren la segona conca hidrogràfica andorrana més extensa, vessant les seves aigües a la Valira. A més, durant aquestes setmanes, sentir a prop qualsevol curs d’aigua del Pirineu es converteix en teràpia i bàlsam. La força dels rius i torrents, alimentats per l’abundant desglaç d’enguany i per una escorrentia que de moment no cessa, és tot un espectacle a l’abast de poques primaveres, i menys encara d’un inici d’estiu.

El riu Madriu, encara amb força aigua, a l'alçada de Fontverd i mirant cap a l'oest © Marc Estévez Casabosch

 

Durant el primer tram de pujada, entre Sassanat i Ràmio, els avellaners ocupen les vores del camí empedrat, fent-se un lloc entre les antigues feixes cultivades © Marc Estévez Casabosch

Les flors de la calta (Caltha palustris), vora l'aigua, es poden confondre amb els Ranunculus, però aquesta té unes fulles en forma de ronyó molt característiques © Marc Estévez Casabosch

Camins de ferradura, històries de carboners i contrabandistes, espadats i pastures, denses boscúries de muntanya… Tots aquests elements, sumats als esforços de moltes persones amants de la natura, van fer que l’any 2004 la fondalada que ens ocupa fos declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, alliberant-la de l’amenaça urbanística que pretenia obrir una carretera i construir un bon grapat de xalets a l’alçada de les bordes de Ràmio. Sortosament, la vall de Madriu, situada al sud-est del Principat d’Andorra, només es pot descobrir a peu, fet que afavoreix el seu bon estat de salut.

A prop de Ràmio, el bestiar és l'encarregat de mantenir les pastures en bon estat de conservació © Marc Estévez Casabosch

Carreretes (Marasmius oreades) als prats i pastures. També s'hi troba algun erol de moixernons © Marc Estévez Casabosch

Les mates de grandalla (Narcissus poeticus) també ens sorprenen entre Ràmio i el refugi de Fontverd © Marc Estévez Casabosch

 

Poc abans d'arribar a Fontverd, a la cota dels 1.850 metres, el tram de pujada deixa pas a una notable zona planera, llaurada pel riu Madriu © Marc Estévez Casabosch

Per endinsar-nos a la vall, sortim de les Escaldes seguint les indicacions que ens porten en direcció a l’estany d’Engolasters, però molt abans d’arribar-hi trenquem per la carretera, a mà dreta, que travessa el riu Madriu. A pocs metres d’aquest punt ja topem amb l’entrada del camí empedrat que ens acollirà durant el primer tram de la descoberta; un petit replà i un rètol indicador ens alerten. A peu, seguint les marques vermelles i blanques que corresponen a un tram de camí GR7, anem guanyant alçada, primer creuant el pont Sassanat, i al cap d’una estona apropant-nos a la cota dels 1.500 metres, contemplant les cases d’Entremesaigües, amb el pont a tocar. És aquí, a Entremesaigües, on podem optar per seguir vall de Madriu amunt, o bé trencar a mà dreta per explorar la vall de Perafita-Claror. En aquesta ocasió, jo m’he decantat per seguir Madriu amunt, amb ganes d’arribar a l’estany de l’Illa.

Entre bedolls, avellaners, molts matolls de boix, murets de pedra seca i antigues feixes de cultiu, guanyem altitud i arribem a Ràmio, un fantàstic paratge de bordes i tancats que el bestiar s’encarrega, actualment, de mantenir net i pasturat. A Ràmio, el GR7 es troba amb el GR11, mantenint les mateixes marques de pintura, i segueix enfilant-se sense treva. Mica en mica, el pi roig, i més amunt el pi negre, van prenent les regnes del paisatge vegetal, i sobrepassada la cota dels 1.800 metres, puntejant la primera gran àrea de repòs -esplanada i clariana-, llueix el refugi de Fontverd. Després tornem a fer treballar les cames una bona estona per tal de vèncer uns tres-cents metres més de desnivell positiu que ens aboquen a l’immens i preciós pla de l’Ingla. De tant en tant, és fàcil creuar-nos amb algun personatge intrèpid, barreja de pescador i excursionista, que amb les seves canyes emergint de la motxilla ens fa saber que els estanys de més amunt són l’hàbitat de bons exemplars de truita. S’ensuma la capçalera de la vall, i situats en aquest punt ve de gust fer un darrer esforç per arribar al refugi de Riu dels Orris, a l’estany de la Bova, tot seguit a l’estany Rodó i, finalment, a l’estany de l’Illa, amb el seu refugi corresponent.

Refugi de Fontverd. En primer terme, cabana d'ús lliure, i al fons el refugi guardat © Marc Estévez Casabosch

L'herba de la fam (Potentilla neumanniana), ben arrapada a terra. En medicina popular s'usa com a astringent, per combatre les diarrees © Marc Estévez Casabosch

 

Granota roja (Rana temporaria), que aquest any està d'enhorabona, amb aigua a dojo que omple basses i molleres © Marc Estévez Casabosch

 

Rètol indicador vora Fontverd. Val a dir que el "Camí de la Muntanya" que observem rotulat, de nomenclatura andorrana, és el camí de la vall de Madriu © Marc Estévez Casabosch

És una vall força llarga, així que us recomano arribar-hi amb prou temps per poder gaudir tranquils, sense presses. L’estona que hi dedicarem dependrà, evidentment, de si pretenem fer-la corrent, a peu però a bon ritme, o bé relaxadament, en companyia familiar o de la càmera fotogràfica. Sigui com sigui, als qui us calceu les sabatilles de córrer com jo, no us calen massa números, perquè tota distància s’acaba fent força curta, però si aneu tranquils, compteu tota la jornada per fer i desfer camí amb calma, amb temps per badar si convé, i per olorar, i per observar. Mentre a la terra baixa ja és estiu, a Madriu encara és primavera. No us perdeu aquest espectacle d’aigua i flors!

Endavant! Que el juliol comenci farcit d’experiències!

Primer tramuntana, després calor i, finalment, la pluja!

divendres, 21/10/2011

Ha costat una mica, però els primers ruixats destacables d’aquesta tardor -de moment, molt eixuta- van arribar dimecres a la tarda. Sense ser gran cosa, han humitejat algunes zones del nord i est del país, com el Massís de Cadiretes, les muntanyes de Blanes i Lloret, i part de la serralada del Montnegre, totes tres àrees pertanyents a la franja litoral. També s’han regat altres sectors, com el Ripollès, el Pallars Sobirà, sectors del Berguedà, l’Alt Urgell i la Val d’Aran… Venint d’unes setmanes sense aigua, els deu, quinze o vint litrets per metre quadrat que han caigut no són gran cosa, però en aquesta època de l’any els bolets estan esperant les gotes humitat en candeletes. De vegades, precipitacions minses o simplement rosades i boires notables, són suficients per permetre l’aparició de diverses espècies com el rovelló, el pinetell o el fredolic.

Potser aquesta tardor no passarà a la història precisament per ser generosa en ceps i llenegues però el paisatge, sense treva ni descans, ens ofereix imatges i fenòmens per conèixer i gaudir, assaborint el bon regust de la contemplació per la contemplació. No cal res més. Només fer silenci i deixar-se portar per la màgia. En aquest sentit, us recomano sortir a pasturar per les terres pirinenques quan les informacions meteorològiques pregonin una forta entrada de vent del nord o vent del sud. Això és el que va passar fa uns dies, just abans de les elevades temperatures de la setmana passada. En aquest cas, una situació de nord amb forta tramuntana ens va escombrar l’atmosfera, formant a sotavent de les muntanyes els fascinants núvols lenticulars. Personalment, la ventada em va despentinar a la muntanya de Sant Antoni, a tocar de Camprodon, des d’on vaig poder caçar l’Altocumulus lenticularis de la fotografia. Magnífic tenint en compte, a més, que una estoneta abans estava fent el tafaner per les frondositats de la Baga de Queràs, un bosc preciós proper a Setcases on els pins negres, els avets, els fajos i els bedolls ofereixen ara un joc de colors irresistible. No us ho perdeu!

Altocúmuls lenticulars a la vall de Camprodon © Marc Estévez Casabosch

Baga de Queràs, Ripollès -9 d'octubre de 2011- © Marc Estévez Casabosch

Pel que fa a la previsió micològica, aquesta setmana es presenta fluixa, amb florades de bolets poc destacables escampades per la meitat nord del territori, en punts força localitzats, i amb l’esperança que les pluges del dimecres 26 d’octubre -i les que puguin caure a partir de diumenge- ens portin bones notícies ben aviat. És per això que us adjunto un mapa de previsió “real” (en verd) per aquests dies, i un altre de previsió “estimada” o “probable” (en blau) pensant una mica més enllà, i sobretot, imaginant que la situació meteorològica segueixi favorable com avui, amb absència de vents destacables, temperatures normalitzades i rosades matineres.

Sigui com sigui, els bolets els heu de seguir buscant sobretot a les clarianes i marges de bosc, indrets on la humitat hi entra fàcilment, i en racons més aviat ombrívols. Tot i el fred d’avui al matí no hem d’oblidar que fa tot just una setmana batíem rècords de calor en un mes d’octubre. Sort i aventura!

Previsió bolets del 20 al 28 d'octubre de 2011 © Marc Estévez Casabosch

Previsió "estimada" de bolets, a partir del 28 d'octubre © Marc Estévez Casabosch