No parlo d’economia, parlo de natura. Bé, fet i fet, és el mateix, perquè els recursos de la natura són els principals generadors d’economia al nostre món complex i, de vegades, absurd. Som natura, tot i que massa sovint li girem la cara quan ens vol explicar coses.

Hem aconseguit que la societat sigui capaç de criminalitzar un temporal de mar perquè s’endú el paviment d’un passeig vilatà que potser mai hagués hagut d’existir al lloc on nosaltres l’hem situat. Patir perquè plou poc, o perquè plou massa, quan precisament aquesta és la gràcia de viure en un entorn mediterrani com el nostre.  Hem decidit plantar pins i arbres exòtics als carrers de Barcelona, enlloc d’alzines i sureres com hauria de correspondre gairebé sense excepció ni excusa. Fer de la tornada del llop i l’ós a les muntanyes un dilema, quan el dilema més preocupant és plantejar-se quin deu ser l’esperit avariciós dels humans que va voler esborrar-los del mapa fa un bon grapat d’anys. I les platges… Quines platges més boniques que tenim a Barcelona! Serien precioses, si no fos perquè a les seves aigües hi descansen pedres enlloc d’orades, llenguados i pagells, els habitants originals que han hagut de pagar el preu de les dragues successives i letals que han acabat xuclant i diluint, en alguns indrets, tota mostra de vida litoral. Regenerem platges, diuen! És bona aquesta! Regenerem aparences, en tot cas, i acabem amb l’autenticitat.

Bé, tot no és negre, i posats a triar, m’estimo més pensar que sempre és un bon moment per canviar. Per millorar. Per prendre consciència i tornar a encetar un diàleg sincer, cara a cara, amb la natura que ens envolta. És un bon repte col·lectiu i personal per al nou any que acabem d’iniciar. Nous projectes i noves maneres de fer que ens portin allà on volem anar. Perquè, on volem anar? Aquests dies, des de Nova York, he vist massa mostres de canvi per pensar que no volen dir res. Als Estats Units s’hi respira el pitjor i el millor. El sucre i la sal, el ying i el yang. Però, gràcies a la dualitat citada, les coses es mouen, que és el més important. Recomforten els savis esquirols i els rapinyaires caçant coloms a Central Park, perquè et fan sentir convidat, i no amfitrió. M’agraden les ganes de tornar a la terra que es desperten als nombrosos Greenmarkets de la ciutat, amb joves pagesos urbans i periurbans, que han decidit passar a l’acció, sumar energies i buscar-se la bona vida -ja fa més de tres dècades que funcionen com a col·lectiu-. I què dir dels horts urbans públics, com el que tenen instal·lat al mític Battery Park, o els horts ecològics particulars que reposen als terrats dels edificis. Vehicles híbrids que han arrelat i bones pràctiques de jardineria a l’hora de gestionar els espais verds. No cal visualitzar un món de flors i violes, perquè seria estúpid, però sí les ganes de fer les coses ben fetes i mirar cap endins, i no tant cap a l’exterior. Desitjo que el 2012 sigui l’any de pescar noves esperances, les mateixes que els pescadors del moll de Coney Island intenten fer ressorgir de sota les aigües de l’Atlàntic.

Els esquirols de Central Park segueixen fent la seva © M. E. Casabosch

Bolet de tinta, alimentant-se de les restes de poda i altres matèries orgàniques © M. E. Casabosch

El rapinyaire afortunat i la seva presa © M. E. Casabosch

Varietats antigues recuperades de patates en un Greenmarket de Manhattan © M. E. Casabosch

Conserves, pans, fruita, cosmètics... Bé, com els mercats "eco" de casa nostra, però més ben integrats en el dia a dia de la ciutat © M. E.Casabosch

Hort urbà a Battery Park. Públic i participatiu. N'hauríem de tenir als espais verds dels nostres pobles i ciutats © M. E. Casabosch

Pescant esperances i potser un refredat perquè, de peixos, també en queden pocs, com aquí © M. E. Casabosch

Certament, a casa tenim un territori espectacular, ple de gent amb iniciatives creatives. Com us deia, no només tot no és negre… els colors comencen a impregnar les nostres vides sense adonar-nos-en. Per decisió voluntària, en alguns casos, o bé forçada per la realitat del moment, en uns altres. Sigui com sigui, el camí serà llarg però divertit, no en tingueu cap dubte. El primer pas per trobar un futur és conèixer bé casa nostra, i des d’aquí us convido a recórrer tots i cadascun dels racons del país, observant, descobrint, coneixent persones que volen viure, i viure bé, com us deia abans. Visiteu mercats ecològics, assaboriu les menges que es couen als restaurants de quilòmetre zero, pugeu les muntanyes pirinenques que encara us queden pendents, si heu de fer turisme aposteu per les cases i hotelets rurals, sorgits habitualment gràcies a la il·lusió de petits grans projectes personals i familiars, o proveu de fer un hort a casa amb totes les varietats antigues de plantes comestibles que s’estan recuperant gràcies a la tasca de la gent de Les Refardes o del jove pagès Pau Pàmies -Banc de Llavors del Pirineu-.  Sortiu al bosc, bé sigui per trobar els vostres bolets predilectes, per respirar aire pur, per admirar les aus o, senzillament, per contemplar la bellesa. Ens convé i ens ho mereixem. I per la natura no us amoïneu, els llenguados tornaran algun dia a la Barceloneta si els deixem respirar tranquils i fem les coses ben fetes.