Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.