Bolets en ruta: Jaume Barrull Castellví entrevista a Marc Estévez Casabosch

dilluns, 26/05/2014 (Marc Estévez Casabosch)

Després d’anys buscant bolets per boscos de mig món, en Marc Estévez Casabosch es va instal·lar en una masia del Solsonès i va seguir creant el seu propi camí allunyat de la ciutat, un sender entre la divulgació científica i la comunicació de masses al voltant de la micologia, l’ecologia i l’autosuficiència alimentària. A l’exitós llibre El secret més ben guardat (Ara Llibres, 2007) cal sumar-hi una desena de títols de referència, i habitualment fa conferències, cursos i tallers, així com també col·labora en mitjans de comunicació. Se’l considera un expert, però a ell li agrada autodefinir-se com a veritable inexpert. Segons confessa, “només quan assumeixes que desconeixes molt més del que saps pots seguir qüestionant tot el que t’envolta i aprenent coses noves dia rera dia”. Els bolets surten tot l’any, i amb ell ens acostem als que treuen el cap quan arriba el bon temps.

Les valls més septentrionals del Solsonès són un mosaic de camps de cereal de verd intens, encara que els boscos ja fa dècades que estan guanyant la partida i avancen pels terrenys més abruptes, amagant masies gairebé mil·lenàries sota les ombres de pins i alzines. En Marc i la seva parella n’habiten una a la zona de la Ribera Salada, una raconada silenciosa i bucòlica, “on podem viure a la vora del bosc i gaudir d’un estil de vida que procurem que s’acosti a l’autosuficiència; per això és important conèixer el medi natural i les seves possibilitats i riqueses, així com divulgar-ho tant com sigui possible”, una actitud que contrasta amb el secretisme històric del món boletaire. Un món i una moda que sovint s’associen a la tardor, encara que de bolets se’n fan tot l’any i en Marc ja fa temps que en descobreix els secrets. Parlem de previsions per aquesta primavera ben entrada i per començar ja ens adverteix que “l’única predicció fiable que es pot fer amb els bolets és, com a màxim, a dos o tres dies vista”.

El temps dels mesos anteriors no hi afecta gens?

Un bosc o un prat esplèndids, micològicament parlant, poden convertir-se en un desert de bolets en menys de 24 hores si la meteorologia els és adversa, sigui per vent eixut, excés de calor, calamarsa… Tenint això clar, a grans trets, podem afirmar que podria acabar sent un bon final de primavera i principi d’estiu per a moltes espècies, tant a la terra baixa com a muntanya. No només per com han estat l’hivern i la primavera, si no perquè venim de la tardor que venim. Una tardor molt pobra en diversitat i quantitat de bolets a molts punts del territori que pot permetre florades curioses en aquesta època de l’any si hi ha condicions d’humitat. De fet, aquests dies ja ho estem comprovant.

“Micològicament parlant, un prat o un bosc esplèndids poden convertir-se en un desert en menys de 24 hores si el temps és advers”

De quins bolets estem parlant?

Reigs, surenys foscos, apagallums, mollerics, rússules i, fins i tot, algun fredolic i rovelló que han tret el cap tant al Prepirineu com al litoral. Un fet gens estrany, el de les primaveres amb aires de tardor, que sovint es produeix després d’octubres i novembres fluixos. Són, en realitat, bolets que van quedar pendents de fructificar en el seu moment òptim i que fan un esforç en aquesta època, si les condicions són favorables, per fructificar i complir la seva principal funció, que és reproduir-se.

I quines espècies, pròpies de la primavera, són les més apreciades?

El valor que es dóna a cada espècie de bolet depèn, cada cop més, de gustos essencialment personals, o de zones del territori en particular. Per exemple, en zones de muntanya que disposen de grans masses de pi roig, pi negre i avet, com és el cas de l’àrea de Sant Joan de l’Erm, entre l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà, el marçot o bolet de neu -Hygrophorus marzuolus- és l’estrella. En canvi, cap al pla, amb força hàbitats de ribera, es valoren més bolets d’aquesta mena d’hàbitat com són el pollancró -Agrocybe aegerita- i la múrgola -Morchella sp.-. L’inici d’any podem dir que comença amb els pollancrons i les múrgoles a la terra baixa, amb els marçots als boscos subalpins, i després continua i es complementa, a l’inici de maig, amb les carreretes -Marasmius oreades-, els moixernons -Calocybe gambosa-, les múrgoles en cotes elevades del Pirineu, i ja durant el mes de juny, amb una florada de ceps (sobretot Boletus pinophilus).

Què ha de passar durant l’hivern i la primavera perquè surtin?

Depèn de cada espècie. Als marçots de muntanya els agrada viure coberts d’un bon tou de neu durant l’hivern, i que es produeixi un desglaç ràpid amb les pluges de final de març o inici d’abril. Cap al pla, en zones de ribera, pollancrons i múrgoles agraeixen que els mesos de gener i febrer siguin relativament humits. Els moixernons, en canvi, no s’immuten amb tot el que passa abans de l’inici del mes d’abril, però a partir de llavors, per fructificar amb ganes, necessiten temperatures entre els 10º i els 20º, i un ruixat cada dos o tres dies, combinat amb jornades assolellades. Les carreretes, mentre tinguin humitat constant durant els mesos primaverals, van sortint, poc o molt. El pitjor per als bolets de prat o pastura, com carreretes i moixernons, són les ventades, perquè estan molt desprotegits i en poca estona poden quedar afectats.

Si se’n fan i són tan bons, per què en general tenen menys fama i són més desconeguts que els rovellons i els fredolics de tardor?

Crec que aquí cal cercar explicacions en la nostra forma de viure. Quan dic nostra, em refereixo a la de societats occidentals capitalistes, com la que ens acull. Els bolets poca responsabilitat tenen en tot això, perquè tan interessants són els que surten durant l’octubre com els del mes de maig. El sistema ens empeny a viure-ho tot en aquesta vida sense paciència i amb poca constància: bolets a la tardor, esquí a l’hivern, consumisme per Nadal, rebaixes al gener, futbol tot l’any -aquest sí que gaudeix d’atemporalitat-, quatre floretes a la primavera i un bany a la platja cada juliol i agost.

El calendari també ve molt marcat per la feina; a banda que els humans tendim a acomodar-nos als costums.

És feina de cadascú sortir de l’estructura rígida que dicta la propaganda i viure al nostre ritme. Personalment, i perquè ens entenguem, tot l’any gaudeixo dels bolets, de les floretes i de la platja. I tot sigui dit, cada any observem més boletaires que surten al bosc tant al novembre com al maig, i més restaurants que els saben aprofitar.

Hi ha qui troba la gràcia només en el fet de plegar-los, però no podem pas obviar que són per menjar. Quin és el secret per treure’n el màxim plaer?

El marçot és un dels bolets que més gaudeixo al plat; és deliciós sense cap artifici afegit, simplement saltat un parell de minuts amb un raig de bon oli d’oliva. Les múrgoles, per bé que tot sovint es presenten als restaurants farcides de foie o de carn, a mi m’agraden incorporades a una truita. I amb els moixernons cal ser molt mesurat a l’hora de cuinar, perquè la potent aroma que desprenen pot fer morir d’èxit qualsevol elaboració; amb un parell o tres d’exemplars en tenim prou per cuinar una recepta per a dues persones. Tal com faig sempre amb tots els bolets, reivindico que els consumim com a plat, no tan sols com a petit guarniment o com a condiment, i que els cuinem poca estona per mantenir els nutrients que ens aporten. Les múrgoles són l’excepció: cal coure-les bé o, millor encara, haver-les assecat abans de consumir-les, perquè en cru són tòxiques.

Gairebé cada any s’han de lamentar algunes morts per intoxicacions; quines són les confusions més comunes amb els bolets de primavera?

Les confusions més habituals cal cercar-les en espècies de color blanc i amb aspecte relativament similar al moixernó (Calocybe gambosa), sobretot en prats i pastures, i que poden ser potencialment tòxiques, com és el cas d’alguns Inocybe, per exemple Inocybe patouillardi. Si sabem que els moixernons desprenen una forta i penetrant olor de farina fresca, i que la seva carn és compacta i trencadissa, minimitzarem el risc de confusió. D’altra banda, dins del grup de les múrgoles trobem els bolets de greix (Gyromitra esculenta) que, si bé en algunes localitats pirinenques es consumeixen des d’antic, cal rebutjar per la seva toxicitat, que no desapareix completament ni tan sols quan bullim o deshidratem el bolet.

Quan una cosa ens apassiona de veres, sempre ens adonem que no en sabem suficient; però quan és una activitat de lleure i de diumenge potser hi ha persones que s’ho prenen a la lleugera. Com veus la popularització d’aquesta afició i el seu impacte sobre el medi?

Per a mi l’activitat boletaire és, bàsicament, un corrent energètic brutal que cal canalitzar amb coneixement. És fantàstic que els bolets aconsegueixin apropar tantes persones al medi natural, però només podem cuidar i protegir allò que estimem, estimem només el que coneixem bé i coneixem tan sols allò que sabem aprofitar, en el bon sentit de la paraula. És per això que ja fa anys vaig entendre que la millor aportació que jo podia fer a favor dels bolets era divulgar.

Fer públic el secret més ben guardat?

Comunicar tantes coses com pogués. Explicar llocs on trobar bolets, parlar sobre els hàbitats i els paisatges, contribuir a la descoberta del territori, de les espècies, del seu entorn… Un dels grans mals de les societats anomendades modernes és la falta de comunicació, o de bona comunicació, més ben dit. Sobre els perills, és massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per al bosc i els bolets. Sí que cal gestionar algunes dificultats que apareixen, com la concentració excessiva de persones en punts molt determinats del territori. Res que no tingui solució.

“És massa agosarat i antropocèntric pensar que la nostra petjada suposa un perill real per als boscos”

Des d’aquest punt de vista, com veus els peatges i els controls que des d’algunes administracions es plantegen sobre aquesta activitat?

Escolto la paraula control i m’agafa picor a tot el cos! El mateix em passa amb els peatges, que no són altra cosa que una forma de fer efectiu el control. La falta d’imaginació i creativitat a les altes esferes del poder és un forat negre tan immens que fins i tot costa d’assumir. L’interès constant per seguir estenent el control sobre la societat n’és una prova. Estic a favor d’ordenar en cas que sigui necessari, fins i tot d’establir alguns límits, però fent pagar una taxa no es persegueix educar en valors i coneixements, només es pretén recaptar, i amb unes finalitats més que qüestionables.

Aleshores com resoldries la possible massificació d’alguns espais naturals?

La solució a tots els problemes potencials que podrien generar els boletaires és ben fàcil: limitar l’accés motoritzat a les zones més vulnerables i freqüentades. I punt. L’accés seria lliure, però a peu, que és com hauríem d’endinsar-nos sempre al bosc. Per què no es centren els esforços en aquest sentit? Perquè ja els convé que anem pagant impostos a través dels combustibles i tants altres ingressos que es deriven de l’activitat. Per tant, crec que en el fons no pensen en els bolets quan parlen de regular l’activitat.

El fet de conèixer i comprendre que hi ha molts bons bolets, i que podem trobar-los durant tot l’any, oxigenaria el territori i permetria estendre la fal·lera fora dels pics de tardor?

És una possibilitat! De totes maneres, els veritables apassionats sortim els dotze mesos de l’any a buscar-ne, així que no funcionaria en tots els casos… Però és cert que entendre el període de bolets com un procés permanent que s’allarga durant tot l’any, permet desmitificar la tardor i, en conseqüencia, podria repartir millor en el calendari les sortides boletaires que fa la gent. Penso però, que el que veritablement oxigenaria el territori seria aconseguir que tota l’afició comprengués que hi ha bolets a tot arreu, i que convé ser una mica originals a l’hora de triar les nostres rutes, fins i tot provar d’investigar a prop de casa, perquè aquests pics de tardor que comentem es produeixen sempre als mateixos indrets, i no necessàriament són els punts més interessants i productius.

L’aparició dels GPS i disposar de molta informació no ha generat la sensació que qualsevol pot ser boletaire?

El GPS no serveix per a gairebé res, dins del món boletaire, tret de permetre marcar el punt on hem deixat el nostre vehicle i demanar-li que ens ajudi a desfer camí per no perdre’ns. Pot ser útil, doncs, per a persones que tinguin un sentit de l’orientació una mica fluix. La resta de teòriques aplicacions que pot tenir un GPS, com la de marcar una boletera per a temporades posteriors, o la de traçar una ruta per tenir-la guardada, no tenen una viabilitat real, perquè el bon boletaire repeteix poc en un mateix indret, sabent com sap que els bolets són dinàmics i que no hi ha mai dues temporades consecutives iguals. I el fet de la informació, com pot ser el cas de publicar rutes per apropar-les a tothom,  tampoc serveix de massa si després no sortim a descobrir-les en primera persona. L’experiència no és altra cosa que la pràctica, la repetició, la insistència, la constància, el formular-nos bones preguntes, el qüestionar-nos tot el que observem i les ganes d’investigar sobre el terreny. Qualsevol pot ser boletaire, cuiner, professor o veterinari. Però tal com suceeix amb totes les disciplines que podem posar en pràctica els humans, podem esdevenir tòxics, mediocres, bons o extraordinaris en allò que fem. Cal que siguem, doncs, no només boletaires, sinó boletaires extraordinaris.

Es tracta de comunicar i conscienciar, però no tens la sensació que aquests discursos sempre arriben a la gent que ja hi està predisposada?

No, per bé que entenc el sentit de la pregunta. És a dir, jo creo i escric llibres de bolets, i sé que una part dels lectors/es que tinc són persones avesades a la natura i amb una gran consciència de respecte, però també percebo que hi ha moltes persones que entren en aquest món cada any sense coneixements previs, i que la bona informació i l’ànima de tot plegat els arriba. Cert és que els objectius que persegueix la pedagogia són palpables a llarg termini, fins i tot cal situar-los en termes de relleu generacional, però els aprenentatges lents són els que s’assimilen bé, els que quallen, i superen amb escreix qualsevol campanya de sensibilització puntual i també totes les mesures que es basen en limitacions o prohibicions. Tanmateix, i a títol personal, si aconsegueixo fer arribar el meu missatge a un 10% de les persones que em llegeixen i m’escolten, em dóno per satisfet. La bona feina es fa a poc a poc, i amb bona lletra.

I a poc a poc també cal anar canviant hàbits com escapçar-los amb navalla o passejar-se amb una bossa de plàstic.

Entre tallar un bolet o arrencar-lo, si bé jo recomano l’opció d’arrencar-lo per mantenir la bona salut del fong, cal dir que no estem davant d’un tema clau. L’ideal és arrencar els bolets més carnosos, com els ceps, els moixernons, els rovellons, etc., i tallar, fins i tot amb tisores, els bolets de carn més prima, com les carreretes, els camagrocs o les trompetes, perquè la cicatriu que deixem s’asseca ràpidament i no posem en risc la bona salut del fong. Però bé, per aquesta qüestió no ens enfadaríem, sempre i quan es procedeixi amb extrema i apassionada delicadesa durant la recol·lecció, procurant no malmetre el sòl, ni l’entorn immediat del bolet, ni la vegetació que l’acompanya. El tema de la bossa de plàstic és una qüestió que va més enllà de la pròpia biologia dels bolets; si la fem servir, cal saber que estem endinsant-nos a l’entorn natural amb un artefacte potencialment contaminant en el supòsit que el perdéssim i el malmetéssim, i a més fem malbé els bolets que hi portem durant el transport. Per tant, fora totes les bosses, i amunt les cistelles fetes amb materials orgànics.

Marc, ens acomiadem amb quatre idees bàsiques que tot boletaire hauria de posar en pràctica?

Pel que fa a pautes de bon comportament, les bàsiques que regeixen la vida de qualsevol persona respectuosa amb ella mateixa, amb els altres i amb la natura. Collir només els bolets que coneguem i sapiguem identificar amb solvència absoluta, i recol·lectar només la quantitat justa que necessitem per al consum, perquè malauradament es llencen grans quantitats de bolets per deixadesa i per la cultura de l’excés; penseu que el bolet és un aliment que es deteriora amb molta rapidesa, i cal ser-ne conscient perquè desaprofitar un bolet recol·lectat porta implícit un component de penositat i una falta de consideració respecte la natura enormes. Des del punt de vista social, aprendre a compartir els coneixements i fomentar la bona comunicació entre boletaires, coses que la tradició més conservadora defuig però que és vital per fer madurar l’afició i gaudir d’un ambient agradable al bosc.

Entrevista publicada al suplement Lectura del diari Segre, el 18 de maig de 2014.

Anuari boletaire 2013: una temporada curiosa i divertida

dijous, 6/02/2014 (Marc Estévez Casabosch)

Res de nou a les boscúries, bosquines i bosquetons. Com cada any, els bolets ens han sorprès, ens han ofert magnífics aprenentatges i han acolorit les vides de milers de persones que vibren amb ells. Tenia pendent deixar constància escrita i comentar el panorama micològic dels dotze mesos del 2013 després de rebre molts correus i comentaris en aquest sentit. Tinguem clar, un cop més, que la temporada de bolets s’allarga tot l’any, i que només la seva vessant més mediàtica queda concentrada en els mesos de tardor. Per tant, primer recordatori: si voleu trobar bolets, no espereu el setembre o l’octubre, perquè hivern, primavera i estiu poden acabar convertint-se en els milllors períodes per sortir a la recerca.

Una temporada curiosa. Doncs sí! I, en això, tampoc no s’ensumen novetats! Totes les temporades, tots els anys, són curiosos si ens fixem en els bolets. No dic millors, ni tampoc pitjors, senzillament especials, originals. En aquesta ocasió, el 2013 ens ha deixat una tardor més aviat pobra a bona part del territori, però ben entretinguda en algunes zones, com el Corredor, al Maresme. I és que, ja se sap, els bolets es poden deixar veure o no, però el que és ben clar és que no ens truquen a la porta. De vegades fan florades a prop de casa, en altres ocasions treuen el cap només en aquella carena d’aquella serralada perduda. Si li pregunteu com ha estat la temporada a un veí del Solsonès que no s’ha mogut del Solsonès, us dirà que ha estat dolenta. El mateix us passarà a les Terres de l’Ebre o al Garraf. I si li demaneu a algú que només surt a buscar bolets entre l’octubre i el novembre, un parell de cops, al Berguedà i en una pineda de pi roig, fins i tot és probable que no hagi tastat cap rovelló. Però tot això no significa que la temporada hagi estat dolenta. Hi ha desenes, centenars d’espècies que cal valorar, incomptables boscos i racons i, sobretot, un territori que presenta molts matisos i diferències des del punt de vista dels fenòmens meteorològics. Al juliol, mentre a l’Ebre acumulaven mesos de sequera, en alguns punts del Prepirineu, com és el cas de Guardiola de Berguedà o Gisclareny, van caure entre 220 i 270 mm d’aigua en forma de tempestes.

12 mesos on the road, 12 mesos non-stop

El mes de gener va començar amb les darreres mostres de les espècies de final de tardor en indrets del litoral, prelitoral i comarques centrals; des de trompetes a la Conreria fins a camagrocs a Cardona, passant per fredolics i pimpinelles morades. Eps! I la primera múrgola, que em va sorprendre en un racó de la cala de Sant Francesc, a Blanes. A partir de mig gener i fins els primers dies de febrer, les llengües de bou blanques també van decidir aixecar cap en pinedes de pinassa del Solsonès i el Berguedà. I així, l’espera pels marçots primerencs dels vessants osonencs del Montseny es va fer més curta; durant tot el mes de març, tot i no fer cap florada destacable, se’n va poder trobar algun sota pi roig i roure pels voltants de Seva i Viladrau, com sempre. I va arribar l’abril, i amb ell, els primers moixernons al Prepirineu en cotes al voltant dels 1.000 metres en indrets assolellats. Un abril que ja ens oferia els primers marçots a l’Alt Urgell i al Pallars Sobirà, i anticipava una de les millors primaveres dels darrers anys per a l’Hygrophorus marzuolus a la zona de Sant Joan de l’Erm. El mes de maig –i allargant-se fins al juny), a les mateixes zones que ja s’havien activat feia dies, però ara en cotes ja més elevades i vessants més frescos, va ser un bon mes per a múrgoles de bosc, moixernons, carreretes (no masses, certament) i marçots. Entre la darreria de juny i durant tot el juliol, un grapat de tempestes molt ben caigudes a l’entorn de Viladrau ens van fer gaudir amb les llores verdes, els rossinyols i les lleteroles roges entre roures i castanyers. De fet, la zona de Viladrau es mereix una menció especial en aquest resum, perquè ha estat produint bolets de forma gairebé ininterrompuda durant gairebé cinc mesos, una situació que no cada any es repeteix. Agost una mica ensopit, però amb alguns ceps a la muntanya de Saltèguet i rodalies -Cerdanya-, acompanyats pels primers rovellons d’avet i pinetells per als impacients “menjalactarius”. Del setembre podríem dir, entre moltes altres coses, que va ser el mes dels rovellons i els pinetells als boscos de pi roig del Prepirineu, i d’alguna potent tempesta a Taradell -Osona- i Sant Feliu de Codines -Vallès Oriental- que va permetre excel·lents florades de reigs i surenys foscos en aquestes localitats.

I amb l’arribada d’una tardor eixuta en termes generals, són moltes les àrees del territori que es quedarien orfes de florades. Però cal matisar, un cop més. Els indrets pirinencs que s’havien començat a activar entre final d’agost i setembre, van seguir produint: ceps en zones pirinenques com Lles i Aransa, a la Cerdanya, també a Portainé i rodalies al Pallars Sobirà, i fins i tot en punts del Berguedà on feia temps que no s’hi veien. L’octubre, a més, va ser espectacular al Corredor (Canyamars, Dosrius…) i a l’entorn d’Òrrius i Vallromanes, amb fructificacions memorables de trompetes, surenys foscos, i en menor mesura, rossinyols, rússules i altres, tot plegat gràcies a dues tempestes molt localitzades però caigudes en el millor moment; en aquests llocs, el millor període va situar-se entre el 15 i el 30 d’octubre. I ara sí, l’avorrit novembre! El novembre va trascórrer entre quatre mostres fúngiques testimonials al Prepirineu central o oriental, i restes del naufragi a la zona del Corredor per satisfer les ganes de bolets; les temperatures, el vent i l’absència de boires, sobretot, no van jugar a favor d’ells. En canvi, tot sigui dit, a Osca el novembre va començar amb molta trempera, però aquelles bones pluges d’octubre no havien passat de la Franja, i això va fer que més d’un i més de cent agafessin carretera i manta per visitar els boscos veïns de la Ribagorza, el Sobrarbe o Guara. Bé, i esperant que l’aigua fes efecte i alguna espècie es decidís a treure el nas, ens plantem al desembre, el desembre que no fa gaire vam deixar enrera i que, finalment, ens va dur una flamant aparició tardana d’apagallums entre el Maresme i la Selva, i ja a la darreria, els fredolics que encara s’han mantingut a peu de bosc en cotes baixes i mitjanes durant aquestes primeres setmanes del 2014.

L’aposta pel coneixement: aventures divulgatives a peu de bosc

La vessant divulgativa del 2013 micològic, a títol personal, també ha estat més que profitosa. Comptant les sortides i rutes guiades a la natura, els tallers, els cursos i les xerrades, me n’adono que he tingut l’immens plaer de compartir les meves estones i coneixements amb més 480 persones. Cal sumar-hi un bon grapat d’intervencions i col·laboracions als mitjans, la reedició del meu estimat llibre El secret més ben guardat, la publicació d’un preciós volum amb La Vanguardia (El gran llibre dels bolets) i, per descomptat, el dossier central del número d’octubre del Descobrir, amb sucosos articles sobre alguns boscos del Berguedà i el Bages. Tot plegat, amanit amb bons amics, grans converses, estones per a la fotografia que tant m’agrada, moments per córrer i saltar entre roures, avets i pins negres, espais de silenci entre muntanyes, descobertes de racons preciosos… Un món que batega i un munt d’experiències i emocions que deixen petjada en el cor.

I abans de perfilar el punt i final, tres recordatoris: passió per viure, comunicació per aprendre, desaprendre i fer-nos sentir, i natura per poder respirar. Ah, i dotze fotos, una de cada mes! Seguim, que l’aventura continua.

Gener 2013 / Trompetes sota els roures de la Conreria, a principi de mes © Marc E. Casabosch

Febrer 2013 / Llengües de bou blanques i camagrocs a Lladurs, Solsonès © Marc E. Casabosch

Març 2013 / Els primers marçots, el dia 8 a Seva, Osona © Marc E. Casabosch

Abril 2013 / Moixernons a l'Alt Urgell, última setmana d'abril a 1.050 m. d'altitud © Marc E. Casabosch

Maig 2013 / Múrgules de bosc trobades el dia 22 de maig a la Guàrdia d'Ares, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Juny 2013 / Llora verda -Russula virescens- a final de mes, sota castanyers a Viladrau © Marc E. Casabosch

Juliol 2013 / Rossinyols sota castanyers a les obagues de Viladrau © Marc E. Casabosch

Agost 2013 / Fantàstic cep, Boletus edulis, sota els avets de Saltèguet, Cerdanya © Marc E. Casabosch

Setembre 2013 / Durant tot el mes van fructificant els reigs a Taradell. A la foto, sortida guiada del dia 30 de setembre © Marc E. Casabosch

Octubre 2013 / Després d'un bon setembre per als rovellons al Prepirineu, encara se'n troba algun. A la foto, boletera de Lactarius sanguifluus el dia 2 d'octubre a Alinyà, Alt Urgell © Marc E. Casabosch

Novembre 2013 / Trompetes, rossinyols, vinaders, surenys i companyia a Dosrius, Maresme, el dia 1 de novembre, després d'una segona quinzena d'octubre molt activa a la zona © Marc E. Casabosch

Desembre 2013 / Comencen a treure el cap els apagallums en punts del litoral. A la foto, el dia 11 de desembre, a Blanes © Marc E. Casabosch

El peix de Palamós es manifesta

divendres, 29/11/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Més que els peixos, que fan el que poden per trobar l’equilibri entre les xarxes, siguin bous o tresmalls, i la supervivència, qui es manifesta a Palamós són els pescadors. I és una manifestació veritable, per dignificar l’ofici, per reivindicar el seu paper a la nostra societat. Al port de Palamós se’ns proposa veure l’aprofitament de la mar amb la mirada del coneixement i l’experiència, se’ns convida a anar més enllà i a jugar net. Ells ho tenen molt clar: si volem seguir gaudint del peix, si pretenem conservar els hàbitats marins i el recurs, cal refer pensaments i metodologies de treball. A Palamós ja van per feina. Ara falta que la resta de pescadors i confraries -encara majoria- i, sobretot, els consumidors, els acompanyem en el seu camí cap a la responsabililitat compartida.

És evident, però de vegades cal insistir en l'evidència. Bona frase lapidària situada en un panell ben visible del museu per prendre consciència d'aquesta realitat. O bé hi ha un pescador, o en el cas de les persones que sortim a pescar, som nosaltres mateixos. Però els peixos arriben al plat perquè algú els treu de l'aigua © Marc Estévez Casabosch

 

En Joan Cuadrat, oferint explicacions sobre els sistemes de pesca a l'Espai del Peix, durant una sessió guiada per seguir la subhasta des de l'altell del recinte © Marc Estévez Casabosch

 

Vista general del recinte del museu, amb sectors ben diferenciats: història, biologia de les espècies, sistemes de pesca, artilugis... © Marc Estévez Casabosch

 

Detall d'un carret de pesca històric, fabricat a Barcelona. Quan era petit era l'únic model que fèiem servir © Marc Estévez Casabosch

Nanses i tota mena d'estris a la planta baixa del museu © Marc Estévez Casabosch

Entrada del Museu de la Pesca, amb espai per a la lectura, la consulta d'obres, la botiga... En Xevi i en Jaume, al taulell, us rebran amb els braços ben oberts © Marc Estévez Casabosch

Feia molts dies que a casa teníem pendent una visita tranquil·la al Museu de la Pesca, a l’Espai del Peix i a la llotja. Comprovar sobre el terreny projectes tan interessants com els que es couen al port pesquer de Palamós era motivació suficient per fer-hi cap. Val a dir que, tot i saber què anàvem a veure, la visita ha aconseguit sorprendre’ns en positiu. La tasca divulgativa a favor del coneixement i de l’apropament del món de la pesca i la biologia marina al gran públic té un valor incalculable en una societat que tot sovint consumeix filets de panga i salmó de piscifactoria sense qüestionar-se el gest. En essència, es tracta de posar en valor els nostres peixos i tot el que comporta la seva extracció del medi marí, viure i veure l’art de la pesca, portar a la cuina delicioses espècies infravalorades a nivell comercial, com el calet, el sard, el viso, el serrà o el penegal, i promocionar-los, perquè potser seran la pesca del futur, quan els cotitzats i sobreexplotats raps, lluços i llenguados necessitin una mica de repòs per tal de restaurar el seu equilibri sacsejat.

A mitja tarda, la llotja situada al port pesquer, oberta a tothom, s'omple de visitants amb ganes de peix fresc i curiosos atrets per l'espectacle del moment © Marc Estévez Casabosch

 

Panells explicatius al museu, al sector que tracta diversos aspectes de la biologia del fons marí i les espècies més comunes de les nostres aigües © Marc Estévez Casabosch

 

Caixa amb molls o rogers a la sortida de la subhasta, adjudicada a un comprador © Marc Estévez Casabosch

 

Raps, en primer terme, i frenetisme comercial a la llotja del port de Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Si us ve de gust olorar la mar, deixeu-vos veure una estona per Palamós i atanseu-vos al moll dels pescadors. Us hi espera una vivència fantàstica. Un museu únic que no basa el seu encant en grans obres i tresors requisats, sinó en el batec humil i poderós d’un art i un col·lectiu que transpira Mediterrània per totes les cantonades. Un espai privilegiat conduït per bons coneixedors i comunicadors que us permetrà participar en tallers de cuina i assistir als show cooking que proposen, descobrir els secrets de la subhasta del peix, embarcar-vos per assaborir la pesca-turisme i respirar els aires d’una autèntica llotja a peu de port i oberta a tothom, que s’omple del vermell de gambes, molls i escórpores a partir de mitja tarda, amb l’arribada dels vaixells a port.    

Trobareu tota la informació que necessiteu a les següents pàgines:

http://www.espaidelpeix.org

http://www.museudelapesca.org

Poblat ibèric de Castell, amb la platja al fons. Un espai natural privilegiat que s'ha aconseguit preservar gairebé intacte. Paga la pena fer-hi una visita si sou a Palamós © Marc Estévez Casabosch

 

Les illes Formigues des del tram verge i rocallós entre la platja de Castell i el cap de Planes © Marc Estévez Casabosch

 

 

 

 

Rutes vitamíniques de setembre

dimecres, 18/09/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Sí, ho sé! Molts boscos del país estan farcits de bolets, sobretot a la meitat nord del territori, però avui m’interessa fixar-me en uns altres regals de la natura, molt més nutricis que els ceps i els rovellons, i sovint menys perseguits. Després d’un estiu especialment plujós en moltes zones, les plantes del nostre entorn han treballat de valent i algunes d’elles, les que ens ofereixen fruits comestibles durant tot el mes de setembre, mostren un aspecte i una producció fantàstics. Les móres d’esbarzer o el saüc són només dos dels incomptables reclams gormands que aquestes setmanes ens conviden a fer descobertes tranquil·les i profitoses per camins, vores de camps, marges, zones humides i clarianes de bosc.

Justament, ahir vaig escapar-me una estona a collir-ne pels magnífics paisatges que tenim al Solsonès. M’agrada, i recomano a tothom l’experiència, perquè l’hàbit d’aprofitar allò que ens ve donat per pròpia naturalesa és a l’abast de qualsevol persona. No em refereixo al lloc sinó al fet. No importa on visqueu, perquè d’aquestes plantes n’hi ha des del Maresme fins al Pallars; el que es tracta és de fixar-nos en allò que ens envolta i voler-ho conèixer, de mica en mica, però amb les ganes i la il·lusió de qui cerca un gran tresor. Vivim envoltats d’aliments silvestres d’alt valor gastronòmic i nutritiu, i de vegades sembla que ens n’haguem oblidat. Uns quants pots de melmelada de saüc o un bon grapat de móres congelades per fer pastissos de primera divisió a l’hivern ens aporten vitamines, minerals i saviesa i ens empenyen a reconnectar-nos amb la terra i els increïbles paisatges que ens acullen.

Collint saüc vora la Ribera Salada; cistell, tisores i paciència © Marc E. Casabosch

 

Cistell carregat de saüc -Sambucus nigra-. Només n'aprofitarem les boletes madures, quan són ben fosques; si encara les trobéssim de color vermellós cal rebutjar-les per la seva toxicitat © Marc E. Casabosch

 

SAÜC (Sambucus nigra)

On el trobem? Habitualment vora masos, cases de pagès i camps conreats, on des d’antic s’ha cultivat pels seus usos i propietats. És una planta d’indrets humits, siguin clarianes de bosc o marges de rieres i altres corrents d’aigua. És propi de l’estatge de rouredes i boscos de pi roig i pinassa, enfilant-se fins als 1.500-1.600 metres d’altitud al nord del país i davallant fins a la terra baixa mediterrània. Força indiferent a la naturalesa del sòl, prefereix terreny humits i frescos. És més freqüent al nord-est del territori i en moltes zones prelitorals, però també s’endinsa cap a l’interior. No s’ha de confondre amb el saüc vermell -Sambucus racemosa- i el matacà -Sambucus ebulus-, totes dues espècies tòxiques.

Detall de les petites prunes comestibles del prinyoner, arbret comú a prop de masos abandonats i antigues feixes cultivades, sobretot a l'interior del país © Marc E. Casabosch

 

Els esbarzers -Rubus ulmifolius-, aquests dies carregats de móres © Marc E. Casabosch

 

ESBARZER (Rubus ulmifolius)

On el trobem? Prefereix indrets assolellats sobre terrenys frescos i humits, tot  i que sobreviu en condicions d’eixutesa i altes temperatures regulars, com poden ser el pla de Lleida o la franja litoral. Es desenvolupa a les bardisses, en clarianes i als marges dels boscos de terra baixa i muntanya mitjana, entre el nivell del mar i la cota dels 1.400-1.500 metres. El trobem arreu del territori, excepte als sectors elevats del Pirineu i Prepirineu i a la zona més àrida de la Franja de Ponent.

Un cop a casa, la nutritiva melmelada de saüc que haurem fet serà un veritable regal per als sentits © Marc E. Casabosch

 

I no m’allargo més, perquè aviat trobareu a les llibreries el meu nou llibre, Deliciosa Natura, editat amb passió per Cossetània, que s’endinsa de ple en el món de les plantes silvestres comestibles, des d’herbes i fruits passant per llavors i flors. Així doncs, com que n’anirem parlant, d’informació pràctica no us en faltarà.  http://www.youtube.com/watch?v=St3qEZzep5g

De moment, no deixeu escapar les gustoses móres que enguany engalanen els esbarzers i comenceu a fer rebost!

La vall de Madriu, el silenci més salvatge d’Andorra

divendres, 28/06/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Un viatge de contrastos. De les botigues amb roba de marca a les portes del paradís, en menys de cinc minuts. El frenetisme de les Escaldes, nodrit per la febre del capital, sembla voler enfilar-se mica en mica pels vessants de les rodalies, però no us deixeu enganyar perquè Andorra, en alguns llocs, no sembla Andorra. O més ben dit, Andorra és molt més del que aparenta a primer cop d’ull. Al país dels Pirineus, quan menys t’ho esperes, apareixen flaixos d’un paisatge ideal, reductes idíl·lics que afloren entre xalets, formigó i males maneres. D’un d’aquests reductes, potser el més majestuós, us parlo. Feia dies que tenia ganes de perdre’m per la vall glacial de Madriu, que també inclou la vall secundària de Perafita i Claror. Totes dues configuren la segona conca hidrogràfica andorrana més extensa, vessant les seves aigües a la Valira. A més, durant aquestes setmanes, sentir a prop qualsevol curs d’aigua del Pirineu es converteix en teràpia i bàlsam. La força dels rius i torrents, alimentats per l’abundant desglaç d’enguany i per una escorrentia que de moment no cessa, és tot un espectacle a l’abast de poques primaveres, i menys encara d’un inici d’estiu.

El riu Madriu, encara amb força aigua, a l'alçada de Fontverd i mirant cap a l'oest © Marc Estévez Casabosch

 

Durant el primer tram de pujada, entre Sassanat i Ràmio, els avellaners ocupen les vores del camí empedrat, fent-se un lloc entre les antigues feixes cultivades © Marc Estévez Casabosch

Les flors de la calta (Caltha palustris), vora l'aigua, es poden confondre amb els Ranunculus, però aquesta té unes fulles en forma de ronyó molt característiques © Marc Estévez Casabosch

Camins de ferradura, històries de carboners i contrabandistes, espadats i pastures, denses boscúries de muntanya… Tots aquests elements, sumats als esforços de moltes persones amants de la natura, van fer que l’any 2004 la fondalada que ens ocupa fos declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, alliberant-la de l’amenaça urbanística que pretenia obrir una carretera i construir un bon grapat de xalets a l’alçada de les bordes de Ràmio. Sortosament, la vall de Madriu, situada al sud-est del Principat d’Andorra, només es pot descobrir a peu, fet que afavoreix el seu bon estat de salut.

A prop de Ràmio, el bestiar és l'encarregat de mantenir les pastures en bon estat de conservació © Marc Estévez Casabosch

Carreretes (Marasmius oreades) als prats i pastures. També s'hi troba algun erol de moixernons © Marc Estévez Casabosch

Les mates de grandalla (Narcissus poeticus) també ens sorprenen entre Ràmio i el refugi de Fontverd © Marc Estévez Casabosch

 

Poc abans d'arribar a Fontverd, a la cota dels 1.850 metres, el tram de pujada deixa pas a una notable zona planera, llaurada pel riu Madriu © Marc Estévez Casabosch

Per endinsar-nos a la vall, sortim de les Escaldes seguint les indicacions que ens porten en direcció a l’estany d’Engolasters, però molt abans d’arribar-hi trenquem per la carretera, a mà dreta, que travessa el riu Madriu. A pocs metres d’aquest punt ja topem amb l’entrada del camí empedrat que ens acollirà durant el primer tram de la descoberta; un petit replà i un rètol indicador ens alerten. A peu, seguint les marques vermelles i blanques que corresponen a un tram de camí GR7, anem guanyant alçada, primer creuant el pont Sassanat, i al cap d’una estona apropant-nos a la cota dels 1.500 metres, contemplant les cases d’Entremesaigües, amb el pont a tocar. És aquí, a Entremesaigües, on podem optar per seguir vall de Madriu amunt, o bé trencar a mà dreta per explorar la vall de Perafita-Claror. En aquesta ocasió, jo m’he decantat per seguir Madriu amunt, amb ganes d’arribar a l’estany de l’Illa.

Entre bedolls, avellaners, molts matolls de boix, murets de pedra seca i antigues feixes de cultiu, guanyem altitud i arribem a Ràmio, un fantàstic paratge de bordes i tancats que el bestiar s’encarrega, actualment, de mantenir net i pasturat. A Ràmio, el GR7 es troba amb el GR11, mantenint les mateixes marques de pintura, i segueix enfilant-se sense treva. Mica en mica, el pi roig, i més amunt el pi negre, van prenent les regnes del paisatge vegetal, i sobrepassada la cota dels 1.800 metres, puntejant la primera gran àrea de repòs -esplanada i clariana-, llueix el refugi de Fontverd. Després tornem a fer treballar les cames una bona estona per tal de vèncer uns tres-cents metres més de desnivell positiu que ens aboquen a l’immens i preciós pla de l’Ingla. De tant en tant, és fàcil creuar-nos amb algun personatge intrèpid, barreja de pescador i excursionista, que amb les seves canyes emergint de la motxilla ens fa saber que els estanys de més amunt són l’hàbitat de bons exemplars de truita. S’ensuma la capçalera de la vall, i situats en aquest punt ve de gust fer un darrer esforç per arribar al refugi de Riu dels Orris, a l’estany de la Bova, tot seguit a l’estany Rodó i, finalment, a l’estany de l’Illa, amb el seu refugi corresponent.

Refugi de Fontverd. En primer terme, cabana d'ús lliure, i al fons el refugi guardat © Marc Estévez Casabosch

L'herba de la fam (Potentilla neumanniana), ben arrapada a terra. En medicina popular s'usa com a astringent, per combatre les diarrees © Marc Estévez Casabosch

 

Granota roja (Rana temporaria), que aquest any està d'enhorabona, amb aigua a dojo que omple basses i molleres © Marc Estévez Casabosch

 

Rètol indicador vora Fontverd. Val a dir que el "Camí de la Muntanya" que observem rotulat, de nomenclatura andorrana, és el camí de la vall de Madriu © Marc Estévez Casabosch

És una vall força llarga, així que us recomano arribar-hi amb prou temps per poder gaudir tranquils, sense presses. L’estona que hi dedicarem dependrà, evidentment, de si pretenem fer-la corrent, a peu però a bon ritme, o bé relaxadament, en companyia familiar o de la càmera fotogràfica. Sigui com sigui, als qui us calceu les sabatilles de córrer com jo, no us calen massa números, perquè tota distància s’acaba fent força curta, però si aneu tranquils, compteu tota la jornada per fer i desfer camí amb calma, amb temps per badar si convé, i per olorar, i per observar. Mentre a la terra baixa ja és estiu, a Madriu encara és primavera. No us perdeu aquest espectacle d’aigua i flors!

Endavant! Que el juliol comenci farcit d’experiències!

Bolets de primavera a l’Alt Urgell: la descoberta perfecta

dimarts , 28/05/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Si us agrada sortir a buscar bolets, ara mateix deveu sentir-vos les persones més felices d’aquest món, perquè feia anys que no gaudíem d’una primavera tan prolífica i excitant. I si us delecta que us els portin al plat, sense haver-vos de calçar les bótes i voltar pel bosc, tres quarts del mateix, perquè a les taules de molts restaurants del país s’hi estan servint, ben frescos i propers, moixernons, carreretes, múrgoles, marçots i altres individus deliciosos. Des del litoral fins al Pirineu, la collita és ben variada. Si sou amants dels rossinyols o les llores, entre els suros del Maresme, la Selva i l’Empordanet, podreu fer-ne les primeres collites de l’any. En aquesta original primavera, amb temperatures que no volen acabar d’enfilar-se, la terra baixa està instal·lada aquests dies en una mena de microtardor, força favorable perquè algunes espècies fúngiques engeguin màquines, tot aprofitant les bones condicions. Ara bé, són les muntanyes del Prepirineu i Pirineu les que es troben en ple apogeu productiu. El fred, que si bé és cert que manté a l’espera ceps i companyia, està permetent que bolets com les múrgoles o els marçots dilatin les florades fins a límits sorprenents; en alguns boscos de pi roig i pi negre, fa gairebé dos mesos que hi treballen sense treva, alguns dies sota la neu, altres veient el sol.

Collint múrgoles -Morchella conica- sota pi roig madur, a l'obaga de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

Pineda de pi negre i pi roig, productora de marçots, vora el coll de Leix © Marc Estévez Casabosch

 

Si heu sortit, darrerament, i us heu deixat eclipsar pel paisatge, no cal que us faci grans presentacions. La natura respira esplèndida, entre ruixats, tempestes i nevades tardanes. Boscos, prats, pastures, marges, cultius… Allà fora tothom ofereix la seva cara més fresca i ufanosa. Moltes llavors han multiplicat per deu, per quinze, els nivells de germinació habituals, amb la qual cosa, la vitalitat és palpable, sigui en forma de verd festuca, roig rosella o groc ginesta. Avui podríem parlar de molts indrets, d’incomptables racons del territori que mereixen ser explorats de forma imminent amb el cistell sota el braç, però em centraré en algunes perles de l’Alt Urgell, perquè és en aquesta comarca -també a les veïnes Cerdanya i Pallars Sobirà- on més podreu gaudir amb els bolets i la natura que els envolta, durant aquests darrers dies de maig i l’inici de juny.

Les carreretes -Marasmius oreades-, puntejant prats i pastures © Marc Estévez Casabosch

 

L'arigany petit o morilló -Mitrophora semilibera-, una mena de petita murgoleta que aquests dies apareix, sobretot, vora rius a rieres de muntanya © Marc Estévez Casabosch

 

He pogut visitar la serra de Prada, sobretot el seu vessant nord, que és el més forestal, i us el puc recomanar. Múrgoles a la pineda de pi roig i força activitat fúngica als prats i pastures. Els moixernons, com quasi cada any, hi fructifiquen amb més ganes al mes de juny, però tot i així ja fa dies que engalanen els erols més protegits del fred, en terrenys prims i entre pedres, arços i altres arbustos. Per situar-vos, el vessant sud i més esquerp de la serra de Prada mira cap a la vall de Cabó, mentre que el vessant nord, de relleu més afable en el sector oest, reposa sobre el terme de les Valls d’Aguilar, i inclou espais tan interessants com les obagues de la Guàrdia d’Ares i Taús, amb zones molt recomanables, com són les Serres, les Mates o Plan Descalç. Uns espais singulars, on els cérvols fàcilment es deixen veure i fotografiar, gràcies al contacte amb la reserva del Boumort; a primera hora del matí i a partir de mitja tarda, sobretot a les fondalades, teniu gairebé assegurada la companyia afable d’algunes femelles, que surten a pasturar pels indrets més frescos.

La cassoleta blava o cassoleta murgolera -Sarcosphaera crassa-, pot assenyalar-nos el camí de la múrgola, compartint hàbitat amb ella © Marc Estévez Casabosch

 

Grup de múrgoles còniques, sota pi roig, a la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

 

D’altra banda, mirant al nord i només canviant de vessant, saltem a la serra de Taús. Amb un vessant sud dominat pels prats i les pastures que permet la descoberta sortint des dels nuclis de la Guàrdia d’Ares, Taús o Castells, la descoberta de centenars de boleteres de moixernons, carreretes, pets de llop i camperols, serà d’allò més agraïda. Enfilant-nos pels relleus suaus i ondulats del serrat de les Cordes, els fondals de Fontpetera o el turó de Pujansolons, podem arribar al coll Estremer, i resseguir la carena herbosa de la serra fins arribar a les Piques i Pratfang, assolint gairebé la cota dels 2.000 metres. Des d’aquest punt, el vessant nord, també molt més forestal com en el cas anterior de la veïna serra de Prada, es desfà metres avall abraçant tota la massa de pi roig del bosc de Junyent, amb vistes a la vall de Castellàs.

 

Serra de Taús / Zones de prats i pinedes de pi roig des de la collada de les Saleres © Marc Estévez Casabosch

I sense moure’ns de l’Alt Urgell, cal citar el sector de Sant Joan de l’Erm, que entre els 1.400 I els 1.800 metres d’altitud està produint marçots des de la primera setmana d’abril. Ara, a més, ja s’hi sumen les múrgoles, i esperem que d’aquí a no massa dies, els primers ceps rogencs -Boletus pinophilus- vulguin treure el cap. Una opció per fer via i completar un recorregut triomfal, si heu anat a les serres comentades abans, seria enfilar per la pista de terra que comunica Biscarbó amb el port del Cantó. Un cop situats a dalt del Cantó, les opcions són inacabables: endinsar-vos en qualsevol bosc de pi roig del voltant per provar sort amb les múrgoles còniques de pineda madura, enfilar cap als magnífics boscos del coll de Leix, obaga de la Culla… des de Canturri, arribar fins a Rubió i descobrir la llarga vall de les Comes de Rubió fins al refugi -més amunt, la neu encara us dificultarà el pas-… No us podreu cruspir tot el territori que voldríeu, ben segur, així que qualsevol elecció serà magnífica.

Els marçots -Hygrophorus marzuolus- vora la Basseta, aquests dies enfilant-se ja fins als 1.900 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

Erols i més erols ben dibuixats al terra, just davant del nucli de Castellàs © Marc Estévez Casabosch

 

Boletera de moixernons -Calocybe gambosa-, més coneguda com a moixernonera, ben a prop de la Guàrdia d'Ares © Marc Estévez Casabosch

Podria seguir una bona estona més: els alts d’Alinyà, prats a la vall de la Vansa, més pinedes entre Estamariu i Bescaran, pastures i més prats entre el Querforadat i Estana… Eps! Disculpes, que ja he trepitjat la línia! Si arribeu a Estana vodrà dir que heu canviat de comarca, i la Cerdanya us donarà la benvinguda. Però bé, si hi arribeu, aprofiteu l’ocasió per enfilar fins al santuari de Bastanist tot recorrent un tram preciós del camí GR-150; als prats i clarianes que envolten Bastanist hi ha un bon grapat de moixernoneres…

Bona descoberta, i bons bolets!  ;)

Deliciosa Natura! Un abril farcit d’aventures comestibles

dilluns, 22/04/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Aprofitant que és setmana de Sant Jordi i que la cosa va de llibres, us faig saber que n’estic preparant un de nou. La llàstima és que demà encara no el podreu regalar a l’amant, però la bona notícia és que abans de l’estiu el tindreu a les mans per poder posar en pràctica les meves propostes durant les vacances. Tenim títol, “Deliciosa Natura”, i serà un recorregut per tot el territori, a la recerca de les meves flors, herbes i fruits silvestres comestibles preferits -bolets no, aquesta vegada-. N’he escollit més de quaranta, que no és poca cosa! De les ortigues als gerds, de les malves a l’enciam de mar, passant pels espàrrecs, els nabius, els colitxos, el saüc, les violetes, les castanyes, la salicòrnia i un llarg i emocionant etcètera. En definitiva, una gastrofesta en ruta!

I justament aquests dies d’abril he tingut el privilegi de poder compartir algunes d’aquestes aventures comestibles amb el fotògraf Jordi Play, que també ha volgut afegir-se al projecte per seguir les meves passes a través del seu visor. El llibre serà magnífic, no en tinc cap dubte, i les seves fotografies seran, en bona part, responsables d’aquest triomf. Aquí us en deixo algunes, per compartir amb vosaltres les descobertes. Hem sortit a buscar els exquisits enciams de mar entre Castell i Cap Roig, vora Palamós, a collir espàrrecs al Montgrí, ortigues ben tendres a les fondalades del Montseny, floretes diverses per a l’amanida als marges i bardissars… De tot i més, per aprofitar tots aquests aliments que la natura ens ofereix de forma espontània, amb generositat i sense que nosaltres haguem malgastat cap mena d’energia en fer-los créixer.

Collint espàrrecs de bosc al Montgrí! © Jordi Play

 

Refrescant-nos a la font, amb les ortigues al cistell i a punt d'anar cap a la cuina (Campins-Montseny) © Jordi Play

 

 

Collint flors per a l'amanida, pels voltants de casa. Calèndules, flors d'aranyó, de sàlvia verbenaca... © Marc Estévez Casabosch

Tanmateix, encara que els bolets hagin decidit mantenir-se al marge del projecte, no els podem silenciar, perquè segueixen naixent amb força, ara ja en cotes més elevades que fa unes setmanes enrera i gràcies, sobretot, a la pujada de temperatures que vam experimentar fa uns dies, barrejada amb la humitat que encara retenen els sòls en moltes àrees del Prepirineu i Pirineu. Els marçots, les múrgoles, les carreretes o els moixernons són només algunes de les espècies primaverals que ja podeu sortir a buscar entre la franja altitudinal que es mou entre els 1.000 i els 1.600 metres d’altitud. Pel que fa a les zones sembla que, de moment, els hàbitats de Prepirineu de Lleida (Alt Urgell, Pallars Sobirà o Pallars Jussà, per exemple) estan mostrant més vigor en les florades. Ara bé, els premis estan força ben repartits per tota la meitat nord del país.

Marçots -Hygrophorus marzuolus- del dia 20 d'abril, trobats vora els 1.500 metres d'altitud. Els bolets de primavera, pujant de cota aquests dies! © Marc Estévez Casabosch

 

Bé, aquí ho deixo, en stand by, per seguir-ne parlant quan haguem parit. Ara per ara, continuem treballant perquè la gestació arribi a bon port!

Deliciosa Natura "in progress"!!! Saltant rierols i recorrent boscos i muntanyes, a la recerca de les plantes silvestres més exquisides © Jordi Play

Primavera després de les flames: múrgoles i verdor a l’Alt Empordà

dimarts , 2/04/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Ja han passat més de vuit mesos! Per a nosaltres, els humans, vuit mesos poden suposar un gran parèntesi, un llarg viatge o més dues-centes quaranta inoportunes cantarelles matinals del despertador. Per a la natura, però, no és més que un breu sospir. Ni tan sols un obrir i tancar d’ulls. Ara bé, tot i tractar-se d’un instant, sobre el terreny esdevé un temps molt ben aprofitat. L’Alt Empordà revifa en forma de verd i les grans extensions afectades per l’incendi del passat juliol estan aprofitant cendres i pluges per engalanar-se amb un nou vestit. Les sureres se’n sortiran, amb brots tendres que ja brillen a les capçades. Els pins blancs de les àrees de més al sud, en molts casos, hauran de començar de zero, però no cal amoïnar-s’hi perquè d’això, aquests arbres, en saben molt. I les catifes d’herbes i arbustos que protegeixen els sòls, mica en mica, aniran guanyant bona forma i millor presència. Podem respirar tranquils perquè, com sempre, la natura segueix endavant. I després d’un mes de març carregat de ruixats i tempestes, tot camina amb una alegria humida poc habitual en els territoris mediterranis.

Detall de l'escorça d'una surera -Quercus suber- d'Agullana © Marc Estévez Casabosch

 

Hem d’aprendre a llegir el paisatge. Els incendis d’aquesta magnitud ens impacten perquè, amb ells, els drames personals i col·lectius de base antròpica estan pràcticament garantits. Tot i la prevenció, tot i les bones pràctiques, en aquestes situacions s’evidencia que som fràgils. Sovint, molt més fràgils del que ens pensem. Però cal separar conceptes. Per a algunes persones, el rellotge es va aturar a la darreria del passat juliol. Per al bosc, va ser l’inici d’un compte enrere. El principi del camí de la restauració original, que mica en mica i si tot va bé, acabarà situant cada personatge en el seu millor paper.

Precisament, amb aquestes ganes de voler veure-hi clar, amb nitidesa, us recomano efusivament que viatgeu a les terres cremades, per començar a reconstruir la serenitat d’uns espais sacsejats. Gaudir de l’eclosió del verd, del ressorgiment imparable de la vida, i també de l’acceptació de la mort. Busqueu-vos una excusa, si us cal. Són moltes les persones que estan descobrint la zona aquests darrers dies (redescobrint, en alguns casos), aprofitant la fructificació de les múrgoles que, com sabeu, fan florades massives en terrenys que han patit alteracions notables. Tota excusa és bona si aconsegueix portar-nos a l’indret i promoure un apropament amb el territori. Contribuir a la seva economia local, en la mesura que cadascú vulgui o pugui aportar, pot ser una altra de les accions a tenir en compte en la vostra aventura empordanesa. Un gest noble i sensat, de viatger amb consciència, que esdevé un valor en sí mateix.

Una múrgola -Morchella conica- entre cendres. En podreu collir de còniques, com aquesta, però també de rosses -Morchella esculenta- i de grises -Morchella pseudoumbrina- © Marc Estévez Casabosch

 

 

En ocre, àrees interessants per descobrir si voleu trobar múrgoles aquests propers dies, que coincideixen força amb els sectors de terrenys carbonatats. En negre, ressegueixo els límits de l'incendi, cap al nord, tot i que els terrenys de sauló en aquest cas no afavoreixen tant la múrgola. En definitiva, més múrgoles a la meitat sud de l'àrea afectada per l'incendi de l'Alt Empordà © Google Maps

 

HO SABIES?
Durant gairebé dos segles, el XVIII i el XIX, bona part de l’economia dels pobles de l’Alt Empordà nord-occidental va estar basada en l’explotació i el negoci del suro, una indústria que en aquella època va transformar profundament la societat de localitats com Agullana, Darnius, La Jonquera o Maçanet de Cabrenys. La indústria surotapera va veure el seu final arran de la crisi provocada perla GranGuerra, provocant la seva desaparició.
Us recomano la lectura del llibre “El negoci del suro a l’Alt Empordà durant els segles XVIII i XIX”, de Joaquim Alvarado, editat l’any 2002 pel Museu del Suro de Palafrugell.

NO T’HO PERDIS!
Al terme municipal d’Agullana hi viuen un bon grapat d’arbres vells i savis amb nom propi, monumentals, que gaudeixen de protecció especial i permeten a les persones que s’hi apropen sentir la grandesa de l’energia acumulada amb el pas dels segles. Sota la seva capçada hi reposa la placidesa, lligada estretament a la seva naturalesa, adient per assaborir el silenci durant una bona estona i crear consciència sobre la importància de saber estimar la natura, i de retruc, a nosaltres mateixos.
Per veure fitxa i ubicació dels arbres monumentals: www.agullana.com

 + INFO:  http://www.empordaturisme.com

Març, marçot, mata la vella però, amb els bolets, no pot!

dilluns, 18/03/2013 (Marc Estévez Casabosch)

Setmana de benvinguda primaveral! Els bioritmes s’acceleren. La natura engega màquines després d’un imprescindible i merescut repòs hivernal, enguany amb força pluja o neu a la motxilla, que ben segur serà un impuls aprofitable per a totes les formes de vida que ens envolten. I els humans que gaudim observant-la i compartint estones amb ella comencem a tenir l’agenda atapeïda. Fulles tendres, flors primerenques, munions d’ocells que tornen -ahir, a casa, vam rebre la visita de la primera oreneta tafanera, que ens confirma el bon ambient que es prepara també al Solsonès-, altres que se’n van, plantades massives als horts, temperatures agradables per assaborir tot aquest dinamisme, amb serenitat i a l’aire lliure i, evidentment, bolets! Fruits d’uns fongs que no s’aturen i que ja ens tornen a fer ballar el cap.

Grupet de marçots entre la molsa, sota pi roig i roure martinenc a Osona © Marc Estévez Casabosch

Més enllà de les primeres múrgoles, que tot just treuen el nas, ja fa dies que la temporada del marçot ha començat, lluny encara de les muntanyes del Pirineu, amb tranquil·litat i poques presses. Ells saben bé que si aquest any no s’atreveixen amb grans produccions en un determinat indret del bosc, altres períodes més favorables vindran. Sigui com sigui, podem trobar-ne per assaborir-los, i com que els excessos són poc recomanables, no ens cal amoïnar-nos. Sortir a buscar-ne un grapadet, tot descobrint la màgia del seu hàbitat, és un regal. Ja sabeu, com en tot a la vida, que la qualitat sempre ha de vèncer la quantitat.

Quan parlem de marçots, ens referim a l’Hygrophorus marzuolus, un bolet carnós, rabassut i compacte, que se’ns presenta mostrant-nos un barret de tonalitats molt variables, oscil·lant entre el color blanc dels exemplars que neixen soterrats, el gris pissarrós esquitxat de reflexes metal·litzats que és el més comú i majoritari, i finalment el negre cendrós dels exemplars més grossos i madurs. Assoleix amb facilitat els 12-14 centímetres de diàmetre, i sempre hem d’intentar deixar intactes, al seu lloc, els exemplars més menuts per tal de permetre la seva maduració i reproducció; sinó les fructificacions en temporades futures podrien decaure significativament. La cama és de color blanc, lleugerament tacada de gris en alguns casos. Les làmines, gruixudes, es disposen separades entre elles com tal com s’observa a la resta d’Hygrophorus o llenegues que estem acostumats a veure, i són de color blanc al principi i més aviat grisoses a mesura que el bolet va creixent i madurant. La carn, també blanca o lleugerament grisosa al tall, desprèn una olor suau molt agradable i és delicada i trencadissa.

Detall de les làmines del marçot -Hygrophorus marzuolus- © Marc Estévez Casabosch

 

Dos marçots al bosc del Corral de Terrers, a prop de Seva, trobats el 8 de febrer © Marc Estévez Casabosch

 

La petita cassoleta vermella -Sarcoscypha coccinea-, a Osona, la trobem compartint hàbitat i calendari amb el marçot. Una altra espècie delatora és Entoloma hirtipes, que en castellà ja l'anomenen "chivata del marzuelo", precisament perquè ens fa saber que estem en el bon camí dels marçots © Marc Estévez Casabosch

 

+ INFO MARÇOT:

ALTRES NOMS / El nom “marçot” deu tenir origen a les terres del Montseny o a les muntanyes de Prades, perquè són els únics indrets de Catalunya on aquest bolet apareix durant el mes de març. Són especialment descriptives les denominacions que rep aquesta espècie als territoris on es recol·lecta, destacant-ne “bolet de neu”, “llenega de primavera”, “bolet d’esquirol”, “carlet negre” o “carlet de primavera”. Cal tenir present que més enllà de les formes populars, el marçot pertany al gènere de les llenegues.

DETALLS GASTRONÒMICS / Desprèn aromes suaus, i el seu sabor té un punt dolç que el fa molt agradable al paladar, fins i tot sense condiments afegits. No requereix coccions massa llargues, ben al contrari, perquè perdria totes les virtuts organolèptiques. Això ens porta, per exemple, a saltejar-los un parell de minuts en un wok i, seguidament, assaborir-los. Per conservar-los un cop siguem a casa, la millor opció és netejar-los, submergint-los un moment en aigua freda, i congelar-los directament en cru, tallats a llesques o sencers.

VEGETACIÓ ASSOCIADA I SÒLS / És una espècie silicícola, que creix en substrats entre lleugerament i moderadament àcids, també sobre sòls calcaris descarbonatats situats per sobre dels1.400 metres d’altitud. Gresos silicis, en terrenys pissarrosos, l’afavoreixen molt més que el saulons granítics o el gneis, per posar uns exemples. A Catalunya el trobem associat al pi roig (Pinus sylvestris), l’avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). Molt rarament, vora roure de fulla gran i faig.

Si aquests dies sortim a buscar-ne, això és el que observarem sobre el terreny pissarrós: pinyes de pi roig, amb qui es relaciona, i fulles de roure martinenc, que l'afavoreixen aportant una dosi extra de matèria orgànica © Marc Estévez Casabosch

 

A les àrees de carena i terrenys eixuts, esquelètics i assolellats, sobre el mateix tipus de sòls on trobarem els marçots, apareix l'estepa de muntanya -Cistus laurifolius- © Marc Estévez Casabosch

 

CALENDARI DE RECOL·LECCIÓ / Els primers marçots apareixen durant els mesos de gener, febrer i març entre els 600 i els 1.100 metres d’altitud, en boscos de pi roig i roures dels vessants osonencs del Montseny, i de forma testimonial sota pi roig a les muntanyes de Prades, vora el Tossal dela Baltasana. A partir dels primers dies d’abril pot començar a fructificar en clarianes vora pi roig al Pirineu i Prepirineu, a l’estatge montà, desplaçant-se progressivament cap als 1.700 metres, i més amunt a partir de la primera setmana de maig, sota avet, pi roig i pi negre. Els darrers marçots de la temporada es cullen en indrets molt frescals d’avetoses durant la primera meitat del mes de juny.

La bonica herba fetgera, ja ben florida als boscos de pi roig i roure osonencs, per sota dels 800 metres d'altitud © Marc Estévez Casabosch

 

…Detalls de l’herba fetgera (Hepatica nobilis) / Hi ha qui la relaciona amb el marçot, però l’apreciació no és del tot exacte. L’herba fetgera, o simplement fetgera, és una espècie pròpia de molts boscos dels estatges submontans, montans i subalpins (especialment del 600 als 2.000 m.), comuna als indrets frescos i ombrívols de moltes comarques, que es desenvolupa en sòls silicis, però també en els calcaris. I és aquesta darrera característica la clau: allà on trobem marçots hi trobarem sempre l’herba fetgera, però allà on trobem l’herba fetgera no hi trobarem sempre marçots. Fixeu-vos que són dues coses ben diferents! Observar l’herba fetgera en un bosc no ens diu que en aquell indret hi hagin de viure necessàriament Hygrophorus marzuolus, ben al contrari, potser som en un terreny calcari de llenegues negres.

Mapa de previsió micològica del 18 al 25 de març. En gris, àrea del marçot. En marró, zones on ja s'estan veient les primeres múrgoles de l'any (per ex: sector incendi de l'Empordà) © Marc Estévez Casabosch

Trobareu més informació referent als marçots en alguns dels meus llibres:

  • Les millors rutes per trobar bolets (pàg 106-107 / 240-241)
  • Bolets en temps de crisi (pàg 75 a 78)
  • La ruta del tresor (pàg 142 a 159)
Salut i bolets!

La flor més bonica del món

dimecres, 27/02/2013 (Marc Estévez Casabosch)

L’altre dia, a casa, ens vam llevar amb una mena de desig al cos, barreja estranya de necessitat tel·lúrica i ganes d’experiència celestial, que ens empenyia a plantejar-nos un nou repte: trobar la flor més bonica del món. No és poca cosa! Algú ens havia dit que l’havíem de buscar pels carrers de Girona, lluny de les muntanyes pirinenques i de jardins esplendorosos. Segons comentaven algunes sàvies veus, la seva força, les seves infinites virtuts, l’havien dut a estendre les arrels entre el ciment i l’asfalt, com a prova de la seva magnífica resistència. Una flor, doncs, preciosa i cosmopolita. Amb el repte a la motxilla, deixem enrera el Solsonès i fem via cap al nord-est del país.

Buscant la flor més bonica o simplement gaudint de la contemplació, sempre esdevé un plaer passejar pels carrers de Girona © Marc Estévez Casabosch

La insistència, de vegades, dóna fruits, i després d’una bona estona explorant la ciutat es deixa veure, amagada al cor de l’Eixample gironí, i ens convida a assaborir-la. Es diu calèndula i no us ho havia confessat però, a més de preciosa, és comestible i medicinal.

El restaurant La Calèndula pren el nom i la força d'una bonica planta, amb la intenció d'establir arrels ben profundes © Marc Estévez Casabosch

Fet i fet, i fora contes, deixem la poesia i toquem de peus a terra. Us parlo de La Calèndula de la xef Iolanda Bustos, un espai que figura com a restaurant però que, en realitat, és molt més que això. És el temple de la cuina del paisatge, la meca de la gastronomia més arrelada a l’entorn, feréstega i salvatge, i alhora honesta i sincera. Feia molts mesos, potser massa, que teníem pendent una visita a la Iolanda. Ella i el seu marit, en Jacint Codina, són els responsables d’un projecte fantàstic que camina a pas ferm, decidit, en direcció a l’excel·lència. Posar en valor plantes oblidades i sovint menystingudes, recuperar les essències que havíem començat a perdre, encegats per la falsa abundància de les darreres dècades, penso que és una de les tasques més nobles i lloables que La Calèndula aconsegueix compartir. Agafar la saviesa del marge d’un corriol, sigui de les Gavarres o dels camps de l’Empordanet, i construir amb ella una obra d’art deliciosa és una feina sublim. Cada plat, cada elaboració, esdevé una autèntica declaració d’intencions. Del xampanyet de saüc al pesto de flors, passant per la brisa marina d’algues o la mantega de violetes. Un univers acolorit per descobrir i, tanmateix, una tria difícil entre tantes meravelles.

Sopa de borraines silvestres amb garbuix cruixent de pasta, ou escaldat i floretes de malva © Marc Estévez Casabosch

 

Coulant de moniato i formatge de cabra amb pètals de rosa © Marc Estévez Casabosch

 

Hamburguesa Pirineus, amb carn de poltre, bolets, formatge brie i trementina d'avet © Marc Estévez Casabosch

 

Magret d’ànec amb fruits del bosc i arròs cremós de menta © Marc Estévez Casabosch

 

I les postres... Pinya cuita amb flors d'hibisc i gelat de coco © Marc Estévez Casabosch

 

Pastís esponjós de xocolata, roses i gerds © Marc Estévez Casabosch

 

Potser la Iolanda no ho accepti, perquè és humil de mena, però és l’ànima responsable de la cuina més creativa i exquisida del país. Tan lluny de l’opulència, de l’excès, de les complicacions, i tan a prop del batec de la terra. Amb passió, sensibilitat i altes dosis de coneixement ha estat capaç de dibuixar, més que la flor, el jardí més bonic del món. Un jardí que ens obre les portes i ens deixa jugar amb les textures, olors i sabors del món que ens envolta cada dia i a tot arreu. Una cuina, oberta de bat a bat, que explora totes i cadascuna de les possibilitats que la natura ens ofereix, sigui en forma de flor, fruit, fulla o arrel. Una experiència saludable, inoblidable i emocionant. Un veritable festival per als sentits!

Amb la Iolanda i totes les seves plantes delicioses, a la cuina de La Calèndula © Marc Estévez Casabosch

Amanida d’herbes, flors i fruits silvestres amb gelat de formatge blau, amb la cervesa Gala de Flors acompanyant © Marc Estévez Casabosch