Entrades amb l'etiqueta ‘FaunaSalvatge’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Dues obres que ens apropen més i millor a la natura

dimarts, 10/06/2014

Pot semblar que tot està inventat. En l’àmbit de la divulgació de la natura, per exemple, s’han produït publicacions i materials de tota mena. I, tot i així, sempre n’apareixen de nous que cobreixen buits o aporten enfocaments innovadors. Ara ha passat: en poc més de dos mesos, s’han presentat dues obres que ens aproparan a la natura d’una manera especial i que mereixen ser destacades.

> 13 itineraris i 31 propostes
De guies d’itineraris pel medi natural n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta és diferent. Com el seu títol indica, aquesta guia gratuïta (descarregable aquí) inclou tretze itineraris per diferents espais naturals de tot Catalunya, amb trenta-una propostes d’activitats per amenitzar el camí i observar la natura i el paisatge d’una manera sensorial i afectiva: tocant, imaginant, dibuixant, escoltant…

Portada de la guia "13 itineraris, 31 propostes".

Cada itinerari inclou dues activitats, i al final se’n proposen cinc més que tenen sentit en qualsevol indret. Aquestes activitats es poden fer amb la família, els amics, els companys de l’escola o de l’esplai. En petit grup, descobrirem detalls que, quan passegem entre muntanyes, aigua, vegetació, pedres, castells, ocells…, sovint s’escapen de la nostra percepció.

A l’itinerari de la vall de Toran (a la vall d’Aran), per exemple, haurem de buscar dos elements reals convertits en personatges animats (L’Hai presumit i el Roc malfiat), i aprendrem a interpretar millor el traçat de les carenes muntanyoses, que la guia anomena “orografies seductores”.

Aquesta guia ha estat elaborada per sis entitats adherides a la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), i ha comptat amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”. La publicació disposa d’una pàgina web pròpia on s’hi descriuen els itineraris, ja que la guia en paper (i pdf) se centra únicament en explicar com dur a terme les activitats. Una bona manera de reduir-ne la petjada ecològica.

> Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya
Feia falta. Aquest és el principal argument que varen exposar els impulsors de la “Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya” durant la seva presentació el passat 2 de juny a Barcelona (llegiu-ne una crònica publicada a La Vanguardia Natural i un vídeo a Els matins de TV3 amb els dos coordinadors).

Portada de la "Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya"

Aquesta mini enciclopèdia de la natura és, en primer lloc, un regal per a la vista. Compta amb més de 1.500 il·lustracions en color, entre les que s’inclouen dibuixos d’unes 1.000 espècies d’animals, plantes i elements geològics. Les espècies que hi apareixen no són totes les existents al nostre país (caldrien deu volums per encabir-les), sinó aquelles més fàcils de trobar i reconèixer quan passegem pel medi natural.

El gran valor afegit de la guia és que cobreix, en gairebé 600 pàgines, nombrosos elements naturals que fins ara només trobàvem, separadament, en guies específiques. Així, aquesta obra ens parla, de manera resumida, de geologia (roques, fòssils, etc.), dels tipus de vegetació, del medi marí, de la qualitat dels rius i de la protecció d’espais naturals. Pel que fa a la flora i la fauna, hi trobarem breus descripcions i dibuixos per identificar fongs, plantes, orquídies, insectes i altres invertebrats, ocells, peixos, amfibis, rèptils i mamífers. I la darrera part inclou 53 rutes d’interès natural. L’únic que hi trobo a faltar, posats a dir alguna cosa, és que els noms comuns de les espècies només apareixen en català.

Aquesta publicació no s’adreça a especialistes, sinó a un públic generalista que es vulgui introduir en el món de la natura del nostre país, i que no vulgui comprar-se una guia per a bolets, una altra per a arbres, una altra per a mamífers, etc. Una guia, doncs, que vol crear naturalistes.

L’obra ha estat promoguda i editada per la Institució de Ponent per a la Conservació i Estudi de la Natura (IPCENA) i ha comptat amb el suport de nombroses institucions. Hi han participat una trentena d’experts. Pròximament, es podrà comprar a les llibreries Abacus i en altres punts de venda per 39,50 euros, un preu gens car per l’enorme quantitat i qualitat del contingut.

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

El concurs més salvatge de l’estiu

dilluns, 22/07/2013

En el sector de la conservació d’espais naturals —i també de l’ecoturisme— fa un temps que es mou una idea, un concepte que té molta força. En anglès s’anomena rewilding, i en català es fa difícil de traduir. Com que el terme wild es correspon a salvatge, feréstec, la traducció de rewilding podria ser enferestir, que el diccionari defineix com “esdevenir ferest o feréstec”. Enferestir potser és una paraula poc habitual, i com a alternativa també s’ha proposat renaturalitzar.

Feta aquesta introducció terminològica, la idea que hi ha darrera del concepte rewilding és simple, i alhora complexa. Aquesta visió pretén convertir el fenomen de l’abandonament de terres al món rural —molt estès arreu d’Europa, i també a casa nostra— en una oportunitat per recuperar-hi la natura i la vida salvatge, i fruit d’això, generar-hi activitats econòmiques innovadores com l’ecoturisme o la ramaderia destinada a la conservació de la biodiversitat.

A Europa, aquesta visió està sent liderada per un conjunt d’entitats que s’agrupen sota el programa Rewilding Europe. Aquest projecte vol enferestir 1 milió d’hectàrees de terres a Europa l’any 2020, a partir de la creació de 10 grans àrees de vida salvatge que serveixin de referència per divulgar aquesta visió innovadora de conservació de la natura. Al web del programa (en anglès) hi trobareu un munt d’informació, entre la que us voldria destacar els principis o fonaments del moviment rewilding, un club de viatge i la descripció de les cinc grans àrees que fins al moment formen part del projecte, una de les quals es troba a la península Ibèrica.

A més a més, ben aviat tindrà lloc a Salamanca (del 4 al 10 d’octubre) el principal fòrum internacional on es debat tot allò relacionat amb el rewilding. Es tracta de la desena edició del Congrés Mundial de Terres Silvestres (congrés WILD10), que dedicarà especial atenció a la recuperació extraordinària que està experimentant la natura europea en les últimes dècades.



Un concurs de fotografia de natura salvatge
Per divulgar aquest nou moviment de conservació de la natura i la celebració del congrés WILD10, la Fundació Catalunya – La Pedrera ha convocat aquest estiu el concurs de fotografia El teu racó salvatge. Un dels àmbits d’actuació d’aquesta fundació és, precisament, la conservació d’espais naturals i la generació, al voltant d’aquests indrets, de projectes ecosocials de desenvolupament rural.

El tema d’aquest concurs fotogràfic és la natura salvatge a Europa. Les fotografies hauran de ser d’indrets (de Catalunya, la resta d’Espanya o Europa) que el seu autor consideri “salvatges”, és a dir, en els que la natura hi és dominant. A més a més, les fotografies hauran de reflectir algun dels principis que hi ha darrera del concepte rewilding: llocs on s’ha recuperat la vida salvatge, racons o punts salvatges on es respira la força de la natura, espècies de fauna que tornen al seu hàbitat natural, noves activitats econòmiques basades en l’observació o la conservació de la natura, etc.

El jurat del concurs serà de luxe: els naturalistes Martí Boada, Magnus Sylven i Miquel Rafa, els periodistes Joan Morales (com sabeu, director de la revista Descobrir) i Pedro Cáceres, i el fotògraf de natura Francesc Muntada.

En aquesta pàgina web trobareu tota la informació del concurs (bases incloses), i en aquesta pàgina del Facebook podreu fer efectiva la vostra participació. Tingueu en compte que teniu fins al 25 d’agost per participar-hi, i que els cinc premis són fascinants. Cinc persones (amb acompanyant) podran gaudir d’una “escapada salvatge” per conèixer les cinc espècies d’animals més salvatges dels Pirineus (els “Big Five” pirinencs): el trencalòs, el voltor negre, l’ós bru, el llop i el cérvol. L’escapada tindrà lloc el cap de setmana del 13-15 de setembre (vegeu-ne el programa detallat).

Així doncs, ja esteu buscant les fotografies més salvatges del vostre arxiu?