Entrades amb l'etiqueta ‘EcoturismeConcepte’

Ecoturisme de proximitat: 5 oportunitats passada la pandèmia

diumenge, 19/04/2020

Són dies de confinament, de patiment, de reflexió. Com tants altres sectors econòmics, el turisme es troba en estat de shock. Segurament per això necessita, més que mai, entendre cap a on va el món i començar a adaptar l’activitat turística a la nova realitat —i societat— que sorgirà després de la pandèmia. Aquesta necessitat del sector s’està abordant en múltiples webinars i articles a través dels quals experts en turisme intenten predir (amb totes les precaucions possibles per la gran incertesa del moment) quin podria ser el futur del turisme a mig i llarg termini (perquè a curt termini ja s’assumeix un 2020 perdut).

Entre aquests webinars destaco els següents: la conferència “El turisme després del turisme” (a partir del min. 58:00), del sempre magistral José Antonio Donaire, en el marc d’un debat sobre allotjament turístic organitzat per la Taula Gironina de Turisme; els webinars organitzats per Travindy, com ara “Propuestas para echar una mano desde un turismo responsable”; o el webinar de Reset the planet “Análisis crítico del modelo turístico actual: ¿cómo mejorar su resiliencia?”, amb Josep Puigdengolas. Així mateix, alguns articles d’interès són “Del “sobreturismo” al “infraturismo post covid-19”: reflexiones e ideas para hacer frente a la crisis”, de Julia Vera (Travelecoology), “Los días que vendrán”, de Chus Blázquez (Centre Espanyol de Turisme Responsable) o “Viajar después del Coronavirus. Como cambiará el mundo y el turismo tras la pandemia“, de David Gómez (Cuaderno de viaje).

Després d’escoltar i llegir aquests i altres webinars i articles, vull amb aquest post aterrar algunes de les idees i reflexions a l’àmbit de l’ecoturisme. Perquè, passada la crisi sanitària de la Covid-19, sembla que l’ecoturisme de proximitat, aquell que practiquem i practicarem als espais naturals que tenim més propers, presenta bones oportunitats. Ara i aquí n’apunto cinc, tot i que segurament n’hi ha algunes més.

1. Grups petits, destinacions no massificades
Un dels trets definitoris de l’ecoturisme és que s’ha de practicar amb grups petits de persones. Això evita impactes en el medi natural (com ara molèsties a la fauna), garanteix una experiència més satisfactòria i facilita una connexió més intensa amb la natura. Ara, a aquests beneficis, se n’hi afegirà un altre: pel fet de ser poca gent, el risc de contagi de malalties infeccioses serà baix (que no nul, perquè això dependrà de la responsabilitat de cadascú a l’hora de respectar el distanciament social).

Més enllà de l’experiència individual, les destinacions ecoturístiques —és a dir, els espais naturals protegits— solen aplicar mesures per evitar i gestionar la massificació en certes èpoques i moments de l’any (si bé és cert que no sempre se’n surten). Aquesta gestió de l’ús públic i dels fluxos de visitants prendrà més rellevància que mai; per tant, caldrà destinar-hi més recursos i millorar-ne l’eficàcia.

L’ecoturisme es practica amb grups petits, d’unes 15-20 persones, si bé en algunes activitats encara són menys (8-10). Foto: Xavi Basora.

2. Entorns saludables, destinacions properes
Chus Blázquez, del Centre Espanyol de Turisme Responsable, apunta que “la tendència que ja existia en el mercat turístic cap al retorn a allò proper i saludable s’ha accelerat amb aquesta crisi i col·loca les destinacions de proximitat, rurals i d’interior en una posició privilegiada”. El professor Donaire creu que qualsevol estratègia de comunicació turística (tant d’empreses com de destinacions) haurà de ser capaç de transmetre i garantir dos missatges: que l’experiència turística es desenvoluparà en condicions de seguretat i que ho farà en espais saludables.

L’ecoturisme de proximitat, aquell que es practica en espais naturals propers, pot complir novament amb aquestes demandes que vindran. La seguretat, pel fet de practicar-se en grups petits (ja n’hem parlat); la proximitat, perquè d’espais naturals atractius el nostre país n’és ple, i la salut, perquè què millor que el contacte amb la natura per enfortir la nostra ment i el nostre cos (llegiu si no la declaració sobre la interdependència entre salut i natura a Catalunya).

3. Espais ben conservats per prevenir pandèmies
En aquest article de Raúl Rejón s’explica que “la destrucció d’hàbitats provocada per les activitats humanes, que està causant una extinció massiva d’espècies, està darrere de l’origen i l’expansió de malalties infeccioses que afecten persones, algunes en forma de pandèmia com l’actual COVID-19”. I en aquest altre article de Xavier Duran es diu que “la desforestació facilita el contacte d’animals que porten patògens amb les comunitats humanes”, i que la pèrdua d’espècies i d’individus implica que els virus “tenen menys diversitat d’animals per infectar”.

Si llegim aquests dos articles en clau contrària, resulta que la conservació d’hàbitats i espècies esdevenen estratègies clau per ajudar a frenar l’expansió de malalties infeccioses. Si ja eren conegudes una pila de raons per prendre’s seriosament la conservació de la natura i la biodiversitat, ara se n’hi afegeix una altra tan o més important. Per tant, cal afavorir polítiques, estratègies i activitats que contribueixin a la conservació del medi natural, i l’ecoturisme n’és una ja que sense natura ben conservada, adeu ecoturisme.

Destinacions com la Garrotxa porten ja anys treballant per un turisme sostenible. Foto: Xavi Basora

4. Les coses, més ben fetes que mai
“M’agradaria pensar que entrem en l’era de l’ètica”, deia el professor Donaire en la seva xerrada, apuntant el clam social que sembla que arribarà després de la pandèmia per exigir que les coses es facin bé. El Centre Espanyol de Turisme Responsable ho expressa en termes semblants: “Estem davant d’un canvi de paradigma de la indústria turística mundial davant aquest moment d’incertesa, cap a un major paper dels valors i del propòsit en les empreses turístiques”. I no només les empreses, sinó que els propis visitants respondran a un perfil “més compromès, més conscient i amb valors cada vegada més alineats amb la sostenibilitat”.

Tal com he explicat vàries vegades en aquest blog, l’ecoturisme, per definició, és i ha de ser un turisme responsable i sostenible. Per això, totes les definicions acadèmiques insisteixen en un seguit de principis que ha d’aplicar qualsevol producte que vulgui atorgar-se l’etiqueta d’ecoturisme. Si aquests valors de sostenibilitat i responsabilitat seran més demandats passada la pandèmia (esperem que així sigui), les empreses i els productes d’ecoturisme es trobaran a la pole position (i ho hauran de recalcar i comunicar eficaçment).

5. Respecte per la natura i més connexió presencial entre persones
La darrera oportunitat és la més profunda i seria una derivada (o potser l’origen) de l’anterior. Aquesta crisi ha evidenciat que les societats més benestants, i els països més rics, viuen (vivim) al marge de la natura i dels límits que imposa el planeta que ens acull. Així mateix, ha posat de relleu que, malgrat l’auge de les tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials, les relacions interpersonals presencials i de qualitat seguiran sent més necessàries que mai.

Si alguna cosa promou l’ecoturisme i, en general, el turisme responsable i sostenible és el respecte pel medi natural i un apropament real a les persones que viuen on té lloc l’activitat turística. Les relacions humanes, ja sigui entre els propis turistes com amb els amfitrions, agafaran més rellevància, i qualsevol producte (eco)turístic les haurà d’emfatitzar i cuidar.

Conclusió i un desig
Malgrat el desastre humà, social i econòmic que deixarà la pandèmia del coronavirus, també s’obren oportunitats en molts àmbits que caldrà aprofitar. Sovint són canvis que ja s’intuïen però que ara s’acceleraran. L’ecoturisme de proximitat és un d’aquests àmbits que en pot sortir beneficiat, tan a curt com a mig i llarg termini.

M’agradaria pensar, doncs, que l’ecoturisme, el turisme de proximitat i el turisme responsable es prioritzaran, a partir d’ara, en les estratègies de promoció turística i de desenvolupament local. Així mateix, reclamo una gestió i una regulació de les activitats ecoturístiques que disposi de recursos i coneixement i que serveixi per garantir que aquestes noves necessitats socials seran satisfetes adequadament.

FAQs sobre ecoturisme

divendres, 27/07/2018

Tal com vaig escriure fa uns anys, ecoturisme és un terme confús. Les confusions que genera s’expliquen per diversos motius. Primer, perquè el terme en si no especifica la motivació turística, com sí que ho fan turisme de sol i platja, turisme rural o turisme cultural, per posar alguns exemples. En segon lloc, pel fet que es practica al medi natural, on també hi conviuen altres modalitats turístiques. I, en tercer lloc, pel prefix eco-, que en l’imaginari col·lectiu s’associa a tot allò que és ecològic, sostenible i que se suposa que respecta la natura.

Aquest article vol contribuir a aclarir algunes de les confusions més habituals del terme partint de les definicions recollides en multitud de manuals acadèmics, plans estratègics i declaracions institucionals (com aquesta). I ho fa a partir d’un llistat de 10 preguntes habituals (FAQs) amb les corresponents respostes (volgudament breus). Aquest article pretén reivindicar la veritable essència de l’ecoturisme i el bon ús del terme en contraposició al mal ús que se’n fa des d’algunes empreses que no ofereixen productes ecoturístics (però que els anuncien com a tals com a estratègia de màrqueting), o des d’alguns cercles científics en relació amb els efectes de l’activitat turística sobre el medi natural. Comencem:

L’ecoturisme es pot començar a practicar des de ben petits. © Xavi Basora

1. És el mateix l’ecoturisme que el turisme sostenible o el turisme responsable?
Semblen sinònims, però no ho són. L’ecoturisme és una manera de practicar el turisme sostenible, però no l’única. L’ecoturisme és una modalitat turística, com ho són el turisme rural, el turisme actiu o l’enoturisme. En canvi, el turisme sostenible i el responsable són un conjunt de principis i pràctiques (dirigits a respectar el medi ambient, el patrimoni cultural i les poblacions locals) que, amb les adaptacions pertinents, s’haurien d’incorporar en qualsevol modalitat turística. Podríem arribar a parlar de turisme rural sostenible, turisme cultural sostenible, etc. En el cas de l’ecoturisme, aquests principis de sostenibilitat i responsabilitat s’inclouen en la pròpia definició, formen part del seu ADN. A més, l’ecoturisme ha liderat en el conjunt del sector turístic la introducció de mesures que milloren la sostenibilitat.

2. Turisme de natura i ecoturisme, seria el mateix?
Diversos organismes utilitzen els dos termes com a sinònims, però en realitat no ho són. El turisme de natura és més ampli i, de fet, engloba l’ecoturisme però també altres modalitats. El turisme de natura és aquell que té per objectiu estar en contacte amb la natura. Aquesta motivació, força genèrica, fa que el turisme de natura inclogui l’ecoturisme (la motivació del qual és observar i conèixer la natura), el turisme actiu (amb un gran ventall de propostes destinades a practicar una activitat física o esportiva a la natura) i el turisme d’esbarjo (més destinat a passar una estona al medi natural sense cap altre pretensió que desconnectar i passar-s’ho bé).

3. I el turisme actiu, en què es diferencia de l’ecoturisme?
El turisme actiu (abans conegut com turisme d’aventura) i l’ecoturisme se solen posar sovint al mateix sac (atès que comparteixen l’espai on es practiquen), però tenen motivacions diferents (tal com s’ha explicat en la pregunta anterior) i en molts casos també públics diferenciats. El turisme actiu busca el risc, l’activitat física, els reptes personals en entorns naturals. L’ecoturisme és més contemplatiu, busca conèixer, admirar i observar la natura en tots els seus vessants (vegeu aquí l’ampli ventall de recursos ecoturístics). En el cas del turisme actiu, la natura és l’escenari de l’activitat (si bé la motivació central és una altra), mentre que per a l’ecoturisme la natura és l’objectiu central de l’experiència. L’ecoturisme no és ni millor ni pitjor que el turisme actiu, simplement és diferent.

Dit tot això, també és cert —per acabar-ho de complicar— que hi ha activitats “frontera” en les quals la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i observar l’entorn natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, el submarinisme, etc. Hi ha qui considera que aquestes activitats entrarien dins del concepte d’ecoturisme, mentre que hi ha qui creu que no. De fet, hi ha moltes empreses que ofereixen al mateix temps activitats de turisme actiu i experiències d’ecoturisme, si bé també és cert que hi ha empreses dedicades exclusivament a l’ecoturisme.

4. Turisme ornitològic, turisme de fauna, geoturisme… Són ecoturisme?
La profusió de conceptes que connecten turisme i natura no para de créixer. Possiblement, un dels que ha fet més fortuna (i que té més adeptes) és el turisme ornitològic (birdwatching o birding en anglès). En un sentit més ampli, es parla de turisme de fauna, i en un sentit més petit de turisme de l’ós, turisme del llop, etc. Tots aquests termes serien submodalitats de l’ecoturisme, ja que comparteixen la motivació d’observar la natura, si bé en aquests casos el recurs a observar és la fauna (o determinats tipus de fauna). El mateix passaria amb el geoturisme, l’objecte del qual és el coneixement i l’observació de recursos geològics.

Ara bé, per considerar-se realment ecoturisme, totes aquestes submodalitats han d’incorporar els principis de sostenibilitat característics de l’ecoturisme i que ja vaig explicar en aquest article. De fet, la fauna és possiblement el recurs més sensible de tots els que utilitza l’ecoturisme i, per tant, el que requereix més atenció i precaució (aquest blog és un bon exemple en aquest sentit).

5. L’ecoturisme només té lloc en espais naturals protegits?
No, tot i que preferentment. Sovint s’associa l’ecoturisme a les visites que es fan en parcs naturals i parcs nacionals. Certament, les principals destinacions ecoturístiques són els espais naturals protegits, atès que són els més promocionats (i per tant més coneguts i “desitjats”) i els que gaudeixen de millors condicions per practicar l’ecoturisme (serveis, equipaments, infraestructures, empreses de guies…). Però, en essència, l’ecoturisme es pot practicar en qualsevol espai natural, estigui o no protegit. D’altra banda, de les diverses modalitats turístiques que es practiquen en espais naturals protegits, els seus gestors solen prioritzar i promocionar l’ecoturisme pels nombrosos beneficis que comporta (de tot tipus).

Propostes com els banys de bosc també serien una submodalitat de l’ecoturisme. © Xavi Basora

6. Practicar turisme rural o agroturisme és ecoturisme?
El turisme rural i l’agroturisme també són termes que se solen barrejar i confondre amb l’ecoturisme. Novament les motivacions són les que marquen les diferències. El turisme rural s’associa a descansar i allotjar-se en cases o masies situades en entorns rurals, mentre que l’agroturisme afegeix un component de coneixement de la cultura i les activitats agràries, per la qual cosa incorpora visites a explotacions agrícoles, ramaderes, etc. En qualsevol cas, també és cert que al nostre país la major part d’ecoturistes s’allotgen en cases de turisme rural; i, de fet, cada dia hi ha més casos d’allotjaments rurals que ofereixen paquets d’activitats ecoturístiques o que s’adapten a les necessitats dels ecoturistes (consulteu, per exemple, aquesta guia recent o els informes i estudis elaborats per l’Observatori del Turisme Rural).

7. Visitar un jardí botànic, un zoo, un aquari o un parc urbà es considera ecoturisme?
En certa manera, aquests equipaments també acullen mostres de natura. Ara bé, ho fan sota unes condicions totalment controlades. L’ecoturisme es practica en espais naturals on la natura segueix el seu propi curs i els animals campen en llibertat. De fet, una de les gràcies de l’ecoturisme (sobretot de l’observació de fauna) és la incertesa de si s’acabarà observant o no aquella espècie emblemàtica que tothom vol veure i fotografiar. Dit això, també és cert que en diversos espais naturals, i amb una finalitat normalment conservacionista, s’hi duen a terme mesures de gestió i control d’alguns hàbitats i espècies (gestió selectiva de la caça, punts d’alimentació suplementària per a voltors, reintroducció d’espècies, seguiment d’espècies protegides, etc.).

8. Pot l’ecoturisme afectar i degradar la fauna i la flora?
Ja fa temps que en diversos cercles científics apareixen articles (dels quals la premsa després se’n fa ressò) que arriben a afirmar que l’ecoturisme amenaça i perjudica certes espècies, especialment de fauna. L’ecoturisme, per definició, no degrada els recursos naturals i procura minimitzar els impactes ambientals sobre el medi. Per tant, els organismes, empreses i entitats que promouen i desenvolupen l’ecoturisme assumeixen i incorporen bones pràctiques (aquestes en serien un exemple), restriccions i mesures de gestió que haurien d’evitar que l’activitat ecoturística alterés i afectés el medi natural. Si no ho fan, o si ho fan però no aconsegueixen l’objectiu, llavors no estan oferint un producte d’ecoturisme; i si utilitzen el terme per descriure activitats que alteren clarament la natura, llavors n’estan fent un ús inadequat i denigrant.

En qualsevol cas, tampoc cal ser il·lusos i s’ha de reconèixer que qualsevol activitat humana, i més les turístiques, afecten en més o menys grau el medi ambient (emissions de gasos associats als vols o als trajectes en cotxe, trepig dels itineraris més freqüentats, etc.). El repte rau en minimitzar (o compensar) aquests impactes. De fet, per definició, els productes ecoturístics haurien de destinar una part dels ingressos a compensar l’activitat turística, o bé a contribuir a conservar els espais naturals que es visiten.

9. Com es garanteix que una activitat d’ecoturisme incorpora principis de sostenibilitat?
Seguint amb la resposta anterior, els turistes es poden preguntar com saber si una empresa ofereix un ecoturisme genuí que respecta el medi, o ofereix un succedani. Hi ha diverses maneres. La més habitual és comprovar si disposen d’alguna certificació o etiqueta que acrediti que aquella empresa o producte incorpora pràctiques i principis de sostenibilitat. Diversos òrgans gestors de parcs naturals també acrediten aquelles empreses turístiques que coneixen a fons l’espai protegit en qüestió i treballen de manera respectuosa amb el medi natural (i cultural). I, en darrer terme, sempre ens queda el sentit comú, que ens ha de permetre veure si una empresa o guia utilitza males pràctiques (s’aproxima en excés a les espècies, no respecta certes normatives bàsiques, etc.) o no.

10. L’ecoturisme s’ha de practicar amb guia? Ecoturisme i educació ambiental són el mateix?
La natura es pot veure, o es pot viure. L’ecoturisme pretén que la natura, a través de l’experiència turística, ens emocioni i ens sedueixi. I també busca sensibilitzar-nos sobre allò que veiem i vivim. Tot això depèn, en gran mesura, del que s’anomena la interpretació del medi. De fet, la interpretació és un dels elements de més valor afegit que incorporen els productes ecoturístics. La interpretació la poden fer els propis turistes a través de guies electròniques o en paper, del que llegeixen en plafons sobre el terreny, o visitant centres d’interpretació o ecomuseus. Ara bé, la via més genuïna, enriquidora i experiencial sempre serà a través d’un (bon) guia intèrpret. Per tant, l’ecoturisme no s’ha de practicar necessàriament amb guia, tot i que és la millor manera per viure l’experiència (i, de pas, contribuïm al desenvolupament local creant llocs de treball).

Ecoturisme (amb la interpretació que incorpora) i educació ambiental són cosins germans i fins tot diria que és el mateix vist des d’òptiques diferents. Prova d’això és que moltes empreses d’ecoturisme es dediquen també a l’educació ambiental, i viceversa. Des de l’òptica més turística, es concep l’ecoturisme com una activitat que, a més de divertir i entretenir, eduqui i sensibilitzi.

El principal valor afegit dels productes ecoturístics són els guies de natura. © Xavi Basora

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició

dijous, 22/10/2015

A la natura s’hi pot anar per molts motius. Per desconnectar. Per fer-hi esport. Per contemplar. Per caminar. Per pensar. Per sentir. Per badar. Per observar. Per competir. Per recol·lectar. Per meditar. I per aprendre, entre molts altres. Aquest darrer motiu és el fil conductor de l’exposició “Camins de natura, itineraris vitals”, una proposta molt recomanable per reflexionar sobre la relació entre l’educació ambiental i el medi natural. L’exposició es troba als jardins del Palau Robert de Barcelona fins al 31 de gener de 2016.

Educació ambiental a la natura i ecoturisme són cosins germans. Dues disciplines amb molts punts en comú i límits difusos. I és que, com sovint explico, un dels pilars de tota proposta ecoturística és la interpretació del medi. Els turistes o visitants, a més de gaudir del seu temps lliure, volen aprendre alguna cosa de la natura, tornar a casa sabent més coses d’aquell entorn que han visitat. La clau per aconseguir-ho rau en convertir l’activitat turística en una autèntica experiència interpretativa. I aquí el paper dels guies de natura és vital.

L'exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

L’exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

No us vull descobrir gaires coses de l’exposició. Sí que us diré que, tot i les petites dimensions de l’espai que ocupa, la concentració de reflexions per metre quadrat val molt la pena. Algunes de les que més m’han fet pensar us les comparteixo:

  • “Interessar-se i conèixer el medi on vivim, la natura, no només enriqueix la nostra vida, reforça valors fonamentals per al nostre benestar i és la base per fer front als reptes de present i futur.”
  • “No es tracta de conèixer per acceptar, sinó de conèixer per canviar.” [Teresa Franquesa, doctora en Ciències Biològiques]
  • “Per convertir una passejada en una experiència vital: pren-t’ho amb calma, deixa’t sorprendre […], escolta la natura, escolta el teu cor, la vista no ho és tot, toca i olora, fes salut […]”.
  • “Hi ha persones que ens ajuden a veure-hi clar, a veure allò que tot sols no som capaços de sentir o entendre. Segur que en coneixes alguna. Gràcies al seu acompanyament […] has estimat petits detalls del teu entorn.” […]
  • “Sóc una part de tot el que he trobat al meu camí.” [Alfred Tennyson, poeta]
Les fotografies de l'exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

Les fotografies de l’exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

A més d’incitar-nos a pensar, la mostra també vol donar a conèixer els itineraris d’educació ambiental existents a Catalunya. Per això se n’han seleccionat 52 per a aquesta exposició. Són itineraris que recorren diferents punts del territori català. La majoria posen en relleu els aspectes naturals però també se n’hi presenten altres que mostren aspectes culturals, tecnològics o industrials.

Molt més que una exposició
Mentre duri l’exposició (fins al 31 de gener), s’han programat de manera paral·lela nombroses activitats per a perfils i interessos diversos, relacionades amb l’educació ambiental i la natura. La majoria són itineraris guiats per educadors/es ambientals per tal d’experimentar i comprendre millor allò que ens envolta. Totes les sortides són gratuïtes però cal inscripció prèvia a través dels formularis que trobareu al web de l’exposició.

El sentit del tacte també entra en acció a l'exposició. © Xavi Basora

Unes caixes de fusta ens fan experimentar amb el sentit del tacte. © Xavi Basora

Aquesta exposició és un projecte de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) amb motiu de la celebració dels 40 anys del primer itinerari de natura a Catalunya i a l’Estat (el 1975 al bosc de Santiga, a Barberà del Vallès) i dels 30 anys de creació de la Societat. Dos moments històrics i rellevants dins la tradició ambientalista i associativa dels catalans, que van donar un impuls molt important a l’educació ambiental del nostre país.

El projecte ha comptat amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Fundació La Caixa.

Entrades relacionades
> Què fan i com són els guies ecoturístics?
> Ecoturisme, un concepte confús

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Ecoturisme, un concepte confús

dijous, 12/09/2013

Ja fa uns anys que em dedico a divulgar les bondats de l’ecoturisme. I, de vegades, encara dubto si és el terme més adequat, si més no al nostre país. I és que passa el temps, però el concepte segueix generant confusions. En reunions de caire professional o en xerrades en públic, els orígens dels malentesos acostumen a ser sempre els mateixos. També hi ha experts en turisme a qui no els agrada el terme, o que creuen que no està ben trobat. Potser tenen raó. O potser no. És un debat viu, tot i que, com se sol dir, “el nom no fa la cosa” (però hi influeix, certament).

En aquest blog, dedicat precisament a l’ecoturisme, només vaig parlar del concepte amb una mica de profunditat en el primer apunt, aviat farà un any. Ara que comencem nova temporada, ho tornaré a fer. No vull dogmatitzar, simplement us donaré la meva visió del tema després d’haver-hi reflexionat a fons, i d’haver consultat manuals i textos acadèmics.

Turisme responsable d’observació de la natura”. Aquesta seria la manera més breu que he trobat —fins al moment— per descriure l’ecoturisme. És una definició que inclou dues perspectives: el què i el com. Vegem-les.

Observar i conèixer espais naturals de gran valor ecològic i paisatgístic és la motivació principal dels qui practiquen l’ecoturisme. A la imatge, el prat d’Aguiló, dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. © Xavi Basora


>> El què: un turisme d’observació de la natura

Si comencem pel final de la definició (observació de la natura), la primera perspectiva seria la motivació (el què). De fet, la motivació o l’interès principal dels turistes quan es desplacen a un indret és una manera per distingir diferents modalitats de turisme. De motivacions —i modalitats— turístiques, totes les que vulgueu. A part de les més generals (descansar, desconnectar, estar amb la família o els amics, etc.), n’hi ha d’allò més específiques que han generat modalitats pròpies: gaudir de la platja (turisme de sol i platja), conèixer el món del vi (enoturisme), practicar una activitat física o de risc a l’aire lliure (turisme actiu), visitar monuments (turisme cultural) i així un llarg etcètera.

En el cas de l’ecoturisme, la motivació és clara: observar i conèixer la natura d’un indret determinat, tot i que la intensitat d’aquest desig (i, per tant, la disposició a passar-hi més o menys dies, a assumir més o menys esforç físic, a pagar més o menys, etc.) dependrà de cada persona, com és lògic. I d’això en sorgiran diferents perfils d’ecoturistes.

Contemplar la natura, d’acord, però què inclou la natura? A grans trets, i des d’una perspectiva turística, inclouria animals salvatges, boscos de tota mena, paisatges naturals de gran bellesa, formacions geològiques sorprenents, i plantes i flors singulars. Així mateix, també s’hi solen incloure totes aquelles manifestacions culturals vinculades estretament al medi natural (usos i costums tradicionals, construccions ancestrals, etc.). La natura com a motivació pot semblar força específica, però en realitat és prou àmplia com per integrar altres motivacions més especialitzades, com ara observar ocells (que ha donat lloc al turisme ornitològic) o descobrir indrets d’un gran interès geològic (que ha donat peu a la modalitat del geoturisme o turisme geològic). El turisme ornitològic, el geoturisme i d’altres serien, per tant, activitats o submodalitats incloses dins l’ecoturisme.

>> El com: un turisme responsable i sostenible
L’altra perspectiva de la definició (turisme responsable) té més a veure amb l’actitud, amb el compromís. De qui? Del turista, però també de les empreses que comercialitzen les activitats ecoturístiques i de les administracions públiques que les regulen i controlen. En aquest sentit, l’ecoturisme hauria de ser, per definició, una forma de turisme responsable (i sostenible). A la pràctica, això es pot materialitzar de moltes maneres, però m’agrada agrupar-ho en quatre principis:

1) com a ecoturistes —o com a empreses que oferten aquest tipus d’activitats—, hem de contribuir a conservar els espais naturals que visitem, ja sigui econòmicament o per altres vies (en això, hi aprofundirem un altre dia).

2) visitar i contemplar espais naturals és una activitat de lleure (com qualsevol altra activitat turística), però els ecoturistes també volem que es converteixi en una autèntica experiència interpretativa, que ens serveixi per aprendre sobre la història natural d’aquell indret, les problemàtiques ambientals del moment, les iniciatives de conservació que estan en marxa, etc. Per fer-ho, podem contractar guies de natura que ens acompanyin i ens ajudin a entendre millor el que veiem, podem visitar o utilitzar els equipaments interpretatius que solen haver-hi a dins o a prop dels espais naturals (centres de visitants, rutes interpretatives, etc.), o podem optar per l’autoaprenentatge via publicacions i apps. Des de la perspectiva de les empreses ecoturístiques, aplicar aquest principi vol dir tenir la voluntat (i la capacitat) de seduir el turista amb els valors naturals que acull cada territori, facilitar-li informació i animar-lo (o acompanyar-lo) en el descobriment del medi natural.

3) l’ecoturisme, si està ben planificat i executat, procura que l’impacte dels turistes sobre l’entorn i les cultures locals sigui mínim —que no nul, perquè això és impossible— i assumible. Que aquest principi sigui una realitat (ja que és ben cert que no sempre s’aconsegueix) depèn de tots: dels turistes, de les empreses, de les administracions i de les entitats no lucratives, entre d’altres. I, novament, hi ha moltes vies i estratègies per aconseguir-ho: a través de la normativa, endinsant-nos a la natura en grups reduïts de turistes, sent respectuosos amb els animals i les plantes, limitant el nombre de visitants en espais naturals molt emblemàtics, etc.

4) finalment, l’ecoturisme, en tant que una modalitat de turisme responsable i sostenible, ha de beneficiar les economies locals (i no a grans multinacionals). Per tant, ens hem d’assegurar de contractar serveis (guies, taxis) administrats per empreses de la zona que visitem, allotjar-nos en cases rurals gestionades des del propi territori o comprar productes i records (aliments, artesania, etc.) fabricats per la població local.

Feta aquesta explicació, sol sorgir sempre la mateixa pregunta: com podem saber si una activitat o allotjament turístic que volem contractar respecta aquests principis? La manera més habitual és comprovant si disposa d’algun tipus de certificació ambiental que garanteixi el compromís de l’empresa amb el turisme responsable i sostenible. I d’acreditacions d’aquest tipus n’hi ha una bona pila, com ara la Carta Europea de Turisme Sostenible. També és cert que hi ha activitats que compleixen més uns principis que uns altres. I, d’altra banda, alguns d’aquests principis, especialment el primer, requereixen d’un compromís elevat i no sempre resulten fàcils d’aplicar.

Els ecoturistes tenen voluntat d’explorar però també d’aprendre. Els equipaments interpretatius com aquest plafó hi ajuden. A la imatge, un mirador dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora


>> Confusió de l’ecoturisme amb el turisme sostenible

Que l’ecoturisme sigui una modalitat de turisme responsable i sostenible fa que també es confongui amb aquestes termes. De fet, el prefix eco- alimenta encara més aquesta confusió, perquè eco- s’associa a sostenible, i per això moltes persones que senten a parlar per primer cop de l’ecoturisme de seguida pensen que és el mateix que el turisme sostenible. I no.

L’ecoturisme és una modalitat turística, mentre que el turisme sostenible i també el responsable són un conjunt de principis —entre els quals s’inclouen els que acabem de repassar, però també d’altres— que fora desitjable que s’apliquessin en totes les modalitats turístiques. Si fos així, podríem arribar a parlar de turisme de sol i platja sostenible, turisme rural sostenible i així amb qualsevol altra tipologia turística. En l’ecoturisme, l’aplicació d’aquests principis és inherent a la pròpia definició.

>> Turisme de natura, un concepte més entenedor?
Turisme de natura és el terme preferit d’alguns experts (i també de diverses administracions) per referir-se a l’ecoturisme o, si més no, al turisme d’observació de la natura (noteu que no he inclòs el “responsable”). Tot i que podria semblar el concepte més clarificador, també genera confusions. I és que, estrictament, el turisme de natura no és aquell que té per motivació observar i conèixer la natura, sinó aquell que es practica a la natura. Pot semblar el mateix, però no ho és.

A la natura es practiquen multitud d’activitats turístiques que no tenen per motivació principal observar animals, plantes i paisatges. Les més populars són, segurament, les associades al turisme actiu, en les que la motivació principal és realitzar activitats físiques i esportives a l’aire lliure que, de vegades, comporten una dosi de risc i adrenalina (turisme d’aventura). Alguns exemples serien el ràfting, l’escalada, els quads, el descens de barrancs, la BTT, l’espeleologia, l’esquí o el paracaigudisme, entre moltes altres.

Dit això, també és cert —per acabar-ho de complicar, o de clarificar— que hi ha nombroses activitats “frontera” en les que la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i conèixer l’entorn i el medi natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, etc. En aquests casos, una manera per distingir si aquestes activitats apunten més cap a l’ecoturisme o cap al turisme actiu seria en el grau d’integració dels quatre principis descrits.

>> El nom no fa la cosa
Possiblement molts dels dubtes associats a l’ecoturisme s’esvairien si parléssim sempre de “turisme responsable d’observació de la natura”. Un nom, però, massa llarg per ser difós i comercialitzat dins dels cànons del màrqueting turístic. El nom curt, trieu el que us soni millor: ecoturisme, turisme de natura, turisme ecològic o algun altre.

I com que el nom no fa la cosa, el més important, des del meu punt de vista, és comprendre quins principis hi ha al darrera, que no són altres que promoure una activitat econòmica (basada en l’oci, en aquest cas) que fomenta el contacte amb els espais naturals i que contribueix a conservar-los, a conèixer-los i respectar-los, i a afavorir les persones que hi viuen. I no només cal comprendre aquests principis, sinó sobretot promoure’ls i tenir-los ben presents, ja sigui com a turistes, com a empresaris turístics o com a administracions.

[Si heu arribat fins aquí, enhorabona. Reconec que aquest article és dens, llarg i teòric. Us prometo que el següent, que ja s’està coent, serà tot el contrari: una crònica d’una escapada 100% ecoturística!]

Un turisme que té cura de la terra

divendres, 26/04/2013

Hi ha propostes turístiques que emanen compromís amb la natura. Que ens aporten alguna cosa més que conèixer indrets de gran bellesa. Us imagineu seguir la pista de l’ós bru de la mà d’una entitat que destina grans esforços a preservar aquesta espècie tan amenaçada? O visitar un paratge del Collsacabra acompanyats d’un biòleg que treballa per recuperar-hi estanys per als amfibis? Ara, això és possible amb els nous paquets ecoturístics que acaben de presentar la Xarxa de Custòdia del Territori (xct) i l’agència de viatges Tarannà.

Per als que no la conegueu, aquesta xarxa integra la major part d’entitats del país que es dediquen a la custòdia del territori. Són entitats de la societat civil –tot i que també n’hi ha de públiques– que treballen per conservar la natura i el paisatge de paratges concrets i que per aconseguir-ho es posen d’acord amb els propietaris d’aquests indrets. Una idea que la xct resumeix en un dels seus lemes insígnia: “persones que tenen cura de la terra”. Quines persones? Els propietaris dels terrenys, les entitats amb els seus membres i seguidors i, si ho volem, nosaltres com a turistes que visitem aquestes zones “en custòdia”.

Sota la coordinació de la xct, algunes entitats han dissenyat un conjunt de propostes turístiques de cap de setmana per gaudir de la natura i conèixer la bona feina que porten a terme les pròpies entitats i els propietaris amb els que col·laboren. L’agència de viatges Tarannà, reconeguda per la seva tasca de responsabilitat social, és qui s’encarrega de comercialitzar aquests productes. Inicialment són set propostes, però la voluntat és se n’hi vagin afegint de noves.

Una de les propostes permet observar el contrast entre el paisatge humit de les riberes de l'Ebre i els camps de secà adjacents. Autor: Grup de Natura Freixe.

Propostes per a tots els gustos
D’aquestes escapades ecoturístiques, n’hi ha per a tots els gustos. Mar i muntanya. Natura i cultura. Ecoturisme i turisme rural i gastronòmic. Tot en el marc d’un turisme responsable i de proximitat.

Si us atrau l’alta muntanya, l’associació CEA Alt Ter us acompanyarà a conèixer els tresors naturals del Ripollès, amb activitats ben diverses com resseguir la ruta del Ferro en bicicleta elèctrica, identificar rastres animals o observar ocells a l’aiguamoll més gran de la comarca. Per la seva part, l’entitat Acciónatura us endinsarà –de dia i de nit– pels boscos i camins que freqüenta l’ós bru, sentint la seva presència, i gaudint d’unes vistes fabuloses del Pirineu.

Si sou més de paisatges aquàtics, us imagineu navegar amb un veler –amb nit inclosa– per sobre dels canyons ocults del Maresme? Aquesta és l’aventura que us proposa l’associació SUBMON, amb l’afegit que sereu, per un dia, investigadors de cetacis. Terra endins, l’aigua també és la protagonista al riu Ebre. El Grup de Natura Freixe us guiarà per l’interior de boscos de ribera exuberants i canyissars per conèixer els seus projectes de gestió d’aquests hàbitats. I, a tocar de tanta humitat, veureu el contrast que ofereixen els camps d’oliveres, que produeixen un oli ecològic d’una gran qualitat.

Els paisatges rurals són l’epicentre de la resta de propostes. Al cor del Collsacabra, l’associació Paisatges Vius us encisarà amb aquest entorn bucòlic i us explicarà com construir i instal·lar caixes niu per a ocells i lirons. Si saltem al Lluçanès, podreu viure una experiència 100% rural a la finca d’un propietari modèlic. Els tècnics del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis (del Museu Industrial del Ter) també us revelaran com van recuperar la biodiversitat d’un pantà i del torrent que l’alimenta. Finalment, l’associació IAEDEN us aproparà a unes vinyes tocades per la tramuntana, als peus de l’Albera. Amb dos privilegis afegits: els monuments megalítics (dòlmens i menhirs) i l’oportunitat de degustar productes locals de la mà dels propietaris que els produeixen.

A bord del veler "Onas" navegarem per sobre dels canyons ocults del Maresme i investigarem els cetacis. Autora: C.A.Chicote - SUBMON.

Ajudem a conservar els indrets que visitem
Un dels trets distintius de l’ecoturisme és que nosaltres, els turistes i visitants, ajudem a conservar els elements naturals dels indrets que visitem. Això, que sona molt bé, no sempre es tan fàcil de portar-se a la pràctica, sobretot per part de les empreses que ofereixen les activitats ecoturístiques. Algun dia en parlarem, de les diverses vies que tenim –i tenen també les empreses– per fer possible aquesta contribució.

Això ho dic perquè, en el cas de la iniciativa que acabem de presentar, el compliment d’aquest principi no té cap dubte. I és que adquirint algun dels set paquets ecoturístics, estem donant suport als projectes que duen a terme les entitats, que no busquen altra cosa que ajudar a salvaguardar els valors naturals, culturals i paisatgístics dels paratges visitats. Es tracta, doncs, d’un turisme que té cura de la terra.

Què fan i com són els guies ecoturístics?

diumenge, 10/02/2013

Un dels trets fonamentals de l’ecoturisme és que ens serveix per aprendre. Quan practiquem aquesta modalitat turística no només passem una bona estona, sinó que a més coneixem com són els espais naturals de casa nostra: les espècies que hi viuen, les seves necessitats, els fets històrics que expliquen la fesomia del paisatge, etc. I, tot aprenent, prenem consciència sobre la necessitat de respectar aquest valuós patrimoni natural.

Però, per quines vies aprenem mentre fem ecoturisme? Doncs per moltes: a través del que ens expliquen els fulletons interpretatius associats a un itinerari, de la informació que hi ha en els plafons que anem trobant sobre el terreny mentre resseguim un camí, de les dades i imatges d’una bona guia, d’una exposició que visitem en un centre d’informació o, més recentment, de tot el que ens aporta una aplicació per a mòbils i tauletes. Però, per a mi, aquests instruments, útils tots ells, es veuen superats per un altre. De fet, no es tracta ben bé d’un instrument, sinó d’una professió: la del guia ecoturístic, també anomenada guia de natura o guia-interpretador.

Un guia a les coves del Toll, a Moià. © Xavi Basora

El guia ecoturístic és el que ens acompanya i ens apropa a la natura. Ens ensenya on i com observar la fauna, la flora i el paisatge i ens n’explica particularitats i curiositats. Ens interpreta allò que veiem; és a dir, ens fa anar més enllà del que veuen els nostres ulls. Ens resol els perquès i ens convida a plantejar-nos-en de nous. I també, si és bo, ens emociona i ens sedueix amb les seves paraules. En definitiva, ens ajuda a aprendre i a passar-nos-ho millor. Precisament, i per als que us agradaria dedicar-vos a aquesta professió, sapigueu que aquests mesos està tenint lloc a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB un curs d’especialització en ecoturisme amb una variant dedicada als guies de natura. Evidentment ja ha començat, però per l’èxit que està tenint segur que se’n faran més edicions.

Per il·lustrar una mica la feina dels guies ecoturístics i la situació d’aquesta professió al nostre país, tot seguit transcric algunes de les reflexions d’un guia amb qui vaig passar un matí intens al delta de l’Ebre farà un temps i a qui vaig entrevistar posteriorment per al portal Ecoturcat (entrevista publicada el 08/07/2011). El guia és en Cristian Jensen, un entusiasta dels ocells. L’any 2005 va decidir crear, juntament amb Iben Hove Sørensen, l’empresa de guiatges Audouin Birding Tours, amb seu a Freginals (Montsià) i que opera especialment al Delta de l’Ebre i als Ports, tot i que també ofereix guiatges a l’Estat espanyol (Monfragüe, Doñana, Pirineus, etc.) i a altres destinacions internacionals (Marroc, Illes Açores, etc.).

Característiques d’un bon guia ecoturístic

Les aptituds que hauria de tenir un bon guia ecoturístic són, segons en Cristian Jensen, les següents.

Ha de tenir do de gents i tractar els turistes d’una manera personalitzada, propera i amena. Ha de poder llegir en els grups que li arriben el perfil, el ritme, el nivell d’informació i la intensitat de l’activitat. El guia, en molts casos, és l’enllaç entre la natura i el grup i ha de saber explicar ràpidament i d’una manera entenedora i engrescadora el que està succeint. Les explicacions han de ser dinàmiques i entusiastes, ja que així es transmet millor el missatge que es vol donar, que no és altre que el respecte per la natura i que tots hem de conservar-la en la mesura de les nostres possibilitats.

Uns bons coneixements sobre el medi natural que ens envolta són essencials. La formació lingüística és molt important, ja que és el mitjà de comunicació. Òbviament, com més llengües es parlin, a més clients es podrà atendre i més oportunitats de tirar endavant es tindran. El tracte amb la gent o el saber estar s’aprèn amb el temps, i alhora és clau saber intuir el que volen els clients o com volen ser tractats.

Quan faig guiatges, el que més m’agrada és veure la gent gaudir de la natura i en especial dels ocells. Quan veig una persona, sobretot un nen, meravellant-se mentre observa un flamenc, és un moment emocionant. M’apassiona fer descobrir a la gent les meravelles que s’amaguen a casa nostra, que se n’adonin que no cal anar a Kenya per veure flamencs en llibertat.

El guia Cristian Jensen ensenya a una ecoturista a observar flamencs a través del telescopi terrestre. © Xavi Basora

Guiatges ecoturístics a Catalunya, una demanda encara baixa però en augment

També li vaig preguntar a en Cristian per què generalment el turista de casa nostra està disposat a pagar per un servei de guiatge cultural i, en canvi, troba estrany o li costa més pagar per un guiatge en espais naturals. I em va respondre amb aquestes reflexions. Aquesta és una qüestió que pot generar debat i per això us convido a fer les vostres aportacions.

Això és una qüestió cultural i d’interessos de cada país. En general, els països acostumats a pagar per guiatges en espais naturals tenen una gran tradició cultural envers la natura. Al Regne Unit hi ha milions d’afeccionats a la natura i pràcticament tothom sap què és un pit-roig, un pinsà o un aligot. Per això valoren el fet que una persona els pugui ensenyar ocells o natura que sempre han esperat veure. Als EEUU, amb més de 15 milions d’afeccionats a l’ornitologia, molts metges recomanen a les persones que es jubilen que s’aficionin a un hobby i sovint els hi proposen l’observació d’ocells.

A Catalunya, les excursions a la natura formen part de la nostra cultura. Per contra, tenim encara una cultura molt pobra sobre el nostre patrimoni natural. Aficions com l’observació o la fotografia de natura han de patir un procés de normalització. Poc a poc, però, les coses estan canviant. Cada any fem més guiatges per a gent de Catalunya. Qualsevol turista català ha de ser conscient que, per pràcticament els mateixos diners que es gasta en serveis (en una casa rural o un hotel, en menjar, etc.), podria entendre una mica com funciona un espai natural i veuria en detall la seva flora i fauna de la mà d’una persona coneixedora del terreny. De fet, la idea de començar amb l’empresa la vaig tenir fent censos d’ocells nidificants al delta de l’Ebre. Em trobava grups de gent perduts que paraven a un observatori amb 2.000 flamencs i no els veien perquè anaven a ull nu i sense saber on mirar.

Un grup d'ecoturistes escolta atentament les explicacions del guia abans d'entrar en un observatori del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Reflexió final

Per acabar, només em queda animar-vos a visitar els espais naturals del país acompanyats d’un guia. Els parcs naturals ofereixen nombroses activitats guiades i tenen directoris de guies especialitzats i acreditats (per exemple, aquests del Parc Natural de l’Alt Pirineu). També existeixen diverses empreses locals especialitzades en oferir guiatges ecoturístics, i les cases de turisme rural –sobretot aquelles certificades amb alguna etiqueta ecològica– us en poden recomanar. Contractant un guia viureu una experiència molt més enriquidora i, de retruc, ajudareu a consolidar una professió emergent que fixa persones al territori. La decisió és vostra.