Arxiu de la categoria ‘Reflexions’

Ecoturisme de proximitat: 5 oportunitats passada la pandèmia

diumenge, 19/04/2020

Són dies de confinament, de patiment, de reflexió. Com tants altres sectors econòmics, el turisme es troba en estat de shock. Segurament per això necessita, més que mai, entendre cap a on va el món i començar a adaptar l’activitat turística a la nova realitat —i societat— que sorgirà després de la pandèmia. Aquesta necessitat del sector s’està abordant en múltiples webinars i articles a través dels quals experts en turisme intenten predir (amb totes les precaucions possibles per la gran incertesa del moment) quin podria ser el futur del turisme a mig i llarg termini (perquè a curt termini ja s’assumeix un 2020 perdut).

Entre aquests webinars destaco els següents: la conferència “El turisme després del turisme” (a partir del min. 58:00), del sempre magistral José Antonio Donaire, en el marc d’un debat sobre allotjament turístic organitzat per la Taula Gironina de Turisme; els webinars organitzats per Travindy, com ara “Propuestas para echar una mano desde un turismo responsable”; o el webinar de Reset the planet “Análisis crítico del modelo turístico actual: ¿cómo mejorar su resiliencia?”, amb Josep Puigdengolas. Així mateix, alguns articles d’interès són “Del “sobreturismo” al “infraturismo post covid-19”: reflexiones e ideas para hacer frente a la crisis”, de Julia Vera (Travelecoology), “Los días que vendrán”, de Chus Blázquez (Centre Espanyol de Turisme Responsable) o “Viajar después del Coronavirus. Como cambiará el mundo y el turismo tras la pandemia“, de David Gómez (Cuaderno de viaje).

Després d’escoltar i llegir aquests i altres webinars i articles, vull amb aquest post aterrar algunes de les idees i reflexions a l’àmbit de l’ecoturisme. Perquè, passada la crisi sanitària de la Covid-19, sembla que l’ecoturisme de proximitat, aquell que practiquem i practicarem als espais naturals que tenim més propers, presenta bones oportunitats. Ara i aquí n’apunto cinc, tot i que segurament n’hi ha algunes més.

1. Grups petits, destinacions no massificades
Un dels trets definitoris de l’ecoturisme és que s’ha de practicar amb grups petits de persones. Això evita impactes en el medi natural (com ara molèsties a la fauna), garanteix una experiència més satisfactòria i facilita una connexió més intensa amb la natura. Ara, a aquests beneficis, se n’hi afegirà un altre: pel fet de ser poca gent, el risc de contagi de malalties infeccioses serà baix (que no nul, perquè això dependrà de la responsabilitat de cadascú a l’hora de respectar el distanciament social).

Més enllà de l’experiència individual, les destinacions ecoturístiques —és a dir, els espais naturals protegits— solen aplicar mesures per evitar i gestionar la massificació en certes èpoques i moments de l’any (si bé és cert que no sempre se’n surten). Aquesta gestió de l’ús públic i dels fluxos de visitants prendrà més rellevància que mai; per tant, caldrà destinar-hi més recursos i millorar-ne l’eficàcia.

L’ecoturisme es practica amb grups petits, d’unes 15-20 persones, si bé en algunes activitats encara són menys (8-10). Foto: Xavi Basora.

2. Entorns saludables, destinacions properes
Chus Blázquez, del Centre Espanyol de Turisme Responsable, apunta que “la tendència que ja existia en el mercat turístic cap al retorn a allò proper i saludable s’ha accelerat amb aquesta crisi i col·loca les destinacions de proximitat, rurals i d’interior en una posició privilegiada”. El professor Donaire creu que qualsevol estratègia de comunicació turística (tant d’empreses com de destinacions) haurà de ser capaç de transmetre i garantir dos missatges: que l’experiència turística es desenvoluparà en condicions de seguretat i que ho farà en espais saludables.

L’ecoturisme de proximitat, aquell que es practica en espais naturals propers, pot complir novament amb aquestes demandes que vindran. La seguretat, pel fet de practicar-se en grups petits (ja n’hem parlat); la proximitat, perquè d’espais naturals atractius el nostre país n’és ple, i la salut, perquè què millor que el contacte amb la natura per enfortir la nostra ment i el nostre cos (llegiu si no la declaració sobre la interdependència entre salut i natura a Catalunya).

3. Espais ben conservats per prevenir pandèmies
En aquest article de Raúl Rejón s’explica que “la destrucció d’hàbitats provocada per les activitats humanes, que està causant una extinció massiva d’espècies, està darrere de l’origen i l’expansió de malalties infeccioses que afecten persones, algunes en forma de pandèmia com l’actual COVID-19”. I en aquest altre article de Xavier Duran es diu que “la desforestació facilita el contacte d’animals que porten patògens amb les comunitats humanes”, i que la pèrdua d’espècies i d’individus implica que els virus “tenen menys diversitat d’animals per infectar”.

Si llegim aquests dos articles en clau contrària, resulta que la conservació d’hàbitats i espècies esdevenen estratègies clau per ajudar a frenar l’expansió de malalties infeccioses. Si ja eren conegudes una pila de raons per prendre’s seriosament la conservació de la natura i la biodiversitat, ara se n’hi afegeix una altra tan o més important. Per tant, cal afavorir polítiques, estratègies i activitats que contribueixin a la conservació del medi natural, i l’ecoturisme n’és una ja que sense natura ben conservada, adeu ecoturisme.

Destinacions com la Garrotxa porten ja anys treballant per un turisme sostenible. Foto: Xavi Basora

4. Les coses, més ben fetes que mai
“M’agradaria pensar que entrem en l’era de l’ètica”, deia el professor Donaire en la seva xerrada, apuntant el clam social que sembla que arribarà després de la pandèmia per exigir que les coses es facin bé. El Centre Espanyol de Turisme Responsable ho expressa en termes semblants: “Estem davant d’un canvi de paradigma de la indústria turística mundial davant aquest moment d’incertesa, cap a un major paper dels valors i del propòsit en les empreses turístiques”. I no només les empreses, sinó que els propis visitants respondran a un perfil “més compromès, més conscient i amb valors cada vegada més alineats amb la sostenibilitat”.

Tal com he explicat vàries vegades en aquest blog, l’ecoturisme, per definició, és i ha de ser un turisme responsable i sostenible. Per això, totes les definicions acadèmiques insisteixen en un seguit de principis que ha d’aplicar qualsevol producte que vulgui atorgar-se l’etiqueta d’ecoturisme. Si aquests valors de sostenibilitat i responsabilitat seran més demandats passada la pandèmia (esperem que així sigui), les empreses i els productes d’ecoturisme es trobaran a la pole position (i ho hauran de recalcar i comunicar eficaçment).

5. Respecte per la natura i més connexió presencial entre persones
La darrera oportunitat és la més profunda i seria una derivada (o potser l’origen) de l’anterior. Aquesta crisi ha evidenciat que les societats més benestants, i els països més rics, viuen (vivim) al marge de la natura i dels límits que imposa el planeta que ens acull. Així mateix, ha posat de relleu que, malgrat l’auge de les tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials, les relacions interpersonals presencials i de qualitat seguiran sent més necessàries que mai.

Si alguna cosa promou l’ecoturisme i, en general, el turisme responsable i sostenible és el respecte pel medi natural i un apropament real a les persones que viuen on té lloc l’activitat turística. Les relacions humanes, ja sigui entre els propis turistes com amb els amfitrions, agafaran més rellevància, i qualsevol producte (eco)turístic les haurà d’emfatitzar i cuidar.

Conclusió i un desig
Malgrat el desastre humà, social i econòmic que deixarà la pandèmia del coronavirus, també s’obren oportunitats en molts àmbits que caldrà aprofitar. Sovint són canvis que ja s’intuïen però que ara s’acceleraran. L’ecoturisme de proximitat és un d’aquests àmbits que en pot sortir beneficiat, tan a curt com a mig i llarg termini.

M’agradaria pensar, doncs, que l’ecoturisme, el turisme de proximitat i el turisme responsable es prioritzaran, a partir d’ara, en les estratègies de promoció turística i de desenvolupament local. Així mateix, reclamo una gestió i una regulació de les activitats ecoturístiques que disposi de recursos i coneixement i que serveixi per garantir que aquestes noves necessitats socials seran satisfetes adequadament.

Ecoturisme: 365 dies, 12 mesos, 4 estacions

dimarts, 4/06/2019

És un dels seus punts forts, un dels principals valors afegits que aporta. L’ecoturisme es pot practicar els 365 dies de l’any, amb experiències de tota mena distribuïdes al llarg dels 12 mesos i les 4 estacions. Això vol dir que és un segment turístic, com d’altres, que pot ajudar a afrontar un dels grans reptes de Catalunya com a destinació turística: la desestacionalització.

Fa poques setmanes l’Agència Catalana de Turisme presentava el nou Pla de màrqueting turístic de Catalunya 2018-2022, un instrument estratègic que es fixa, com un dels seus objectius, incrementar un 9% els viatges turístics durant els mesos de març, abril, maig i octubre. Aquests mesos, precisament, són dels més atractius des de la perspectiva ecoturística. El Pla es proposa oferir més experiències fora de la temporada alta, amb nous productes turístics anomenats 4D, és a dir, que contribueixin a la Desestacionalització, a la Desconcentració, a la Diversificació i a l’augment de la Despesa. Els productes propis de l’ecoturisme tenen potencial i demanda suficients per complir amb aquestes 4D. Caldrà, doncs, tenir-los ben presents.

En aquest article ens centrem en assenyalar i reivindicar la desestacionalització com una de les aportacions clau de l’ecoturisme, si bé també fem referència a la desconcentració territorial i, en menor mesura, a la diversificació. I tot plegat ho fem ressenyant i recomanant-vos dues publicacions que acaben d’aparèixer i que són la millor prova d’aquestes característiques tan rellevants dels productes ecoturístics.

Esclat de colors a la Conca Dellà. La primavera, una de les millors èpoques per gaudir de l’ecoturisme. © Xavi Basora

84 propostes ecoturístiques arreu del país
Ecoturisme. Experiències per connectar amb la natura”. Així es titula aquesta nova publicació gratuïta que acaba de presentar també l’Agència Catalana de Turisme i que suposa un gran salt endavant respecte la primera guia d’aquest tipus que es va elaborar a Catalunya l’any 2010. Un salt que demostra que el sector avança amb pas ferm al nostre país, ampliant l’oferta d’activitats any rere any, amb una notable empenta en els darrers, sobretot arran del desplegament del Pla de foment del turisme de natura (de juliol de 2015) i de la tasca que des de llavors promou la Generalitat de Catalunya amb el suport de la Taula d’Ecoturisme de Catalunya.

­Aquesta nova guia, de gairebé 150 pàgines, presenta novetats interessants. D’entrada, identifica, per primer cop, les 30 àrees de més interès ecoturístic. Una selecció que mostra com els productes ecoturístics es poden practicar arreu del país i així ajudar a la desconcentració territorial (com tothom sap, gran part del turisme encara es concentra al litoral).

La gran aportació, no obstant, és la recopilació de fins a 84 propostes d’activitats ecoturístiques que es poden practicar a Catalunya. Evidentment, no hi són totes, l’oferta real és més àmplia, amb moltes més empreses i entitats (sovint petites) que les que apareixen a la guia. Però la selecció feta és una bona mostra de la diversitat de paisatges, activitats i públics que inclou l’oferta ecoturística del nostre país. La guia acaba amb un calendari ecoturístic en què es recomanen les millors èpoques per gaudir dels diversos tipus d’atractius naturals.

36 rutes per observar la natura tot l‘any
La segona guia, que també ha aparegut aquest inici del 2019, és “Catalunya. Rutes per observar la natura tot l’any”, escrita pel fotògraf Roger Rovira i publicada per Sua Edizioak en el marc d’una col·lecció molt interessant (vegeu i escolteu també aquest breu vídeo de presentació de la guia).

Llegim a les primeres pàgines que “a l’hora d’observar la natura, el quan és tan important com l’on. Cada lloc, cada esdeveniment natural té el seu moment àlgid”. A això cal afegir-hi que “la mutació del paisatge i del comportament dels éssers vius al llarg de l’any fan que la mateixa ruta feta en dos moments diferents canviï completament el seu interès”. D’això també en vam parlar una mica en aquest article de fa un temps.

La guia presenta una sèrie de propostes que enllaçant temps i espai volen ajudar-nos a observar diferents fenòmens naturals. Concretament, són 36 rutes distribuïdes al llarg dels 12 mesos de l’any, a raó de tres rutes per cada mes. La majoria de rutes són per fer a peu, si bé algunes, per la llargada i perquè el terreny ho permet, es recomana de fer-les en bicicleta i, en algun cas, en vaixell. Cada ruta inclou consells i indicacions per facilitar −que no garantir− l’observació de fauna, flora o determinats fenòmens naturals estacionals (com la brama del cérvol, el festeig dels voltors o la floració del lliri dels Pirineus). La guia s’il·lustra, a més, amb unes fotografies meravelloses.

El mapa de les 36 rutes proposades mostra, novament, la distribució i desconcentració territorial de les activitats d’observació de la natura: des dels Pirineus i el Prepirineu fins al litoral i els deltes, passant per les serralades prelitorals, la Catalunya central i els secans de Lleida. Una mostra de l’excepcional riquesa natural del nostre país, encara no prou valorada, i que publicacions i activitats com les que hem ressenyat contribueixen a divulgar i fer estimar.

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1.

FAQs sobre ecoturisme

divendres, 27/07/2018

Tal com vaig escriure fa uns anys, ecoturisme és un terme confús. Les confusions que genera s’expliquen per diversos motius. Primer, perquè el terme en si no especifica la motivació turística, com sí que ho fan turisme de sol i platja, turisme rural o turisme cultural, per posar alguns exemples. En segon lloc, pel fet que es practica al medi natural, on també hi conviuen altres modalitats turístiques. I, en tercer lloc, pel prefix eco-, que en l’imaginari col·lectiu s’associa a tot allò que és ecològic, sostenible i que se suposa que respecta la natura.

Aquest article vol contribuir a aclarir algunes de les confusions més habituals del terme partint de les definicions recollides en multitud de manuals acadèmics, plans estratègics i declaracions institucionals (com aquesta). I ho fa a partir d’un llistat de 10 preguntes habituals (FAQs) amb les corresponents respostes (volgudament breus). Aquest article pretén reivindicar la veritable essència de l’ecoturisme i el bon ús del terme en contraposició al mal ús que se’n fa des d’algunes empreses que no ofereixen productes ecoturístics (però que els anuncien com a tals com a estratègia de màrqueting), o des d’alguns cercles científics en relació amb els efectes de l’activitat turística sobre el medi natural. Comencem:

L’ecoturisme es pot començar a practicar des de ben petits. © Xavi Basora

1. És el mateix l’ecoturisme que el turisme sostenible o el turisme responsable?
Semblen sinònims, però no ho són. L’ecoturisme és una manera de practicar el turisme sostenible, però no l’única. L’ecoturisme és una modalitat turística, com ho són el turisme rural, el turisme actiu o l’enoturisme. En canvi, el turisme sostenible i el responsable són un conjunt de principis i pràctiques (dirigits a respectar el medi ambient, el patrimoni cultural i les poblacions locals) que, amb les adaptacions pertinents, s’haurien d’incorporar en qualsevol modalitat turística. Podríem arribar a parlar de turisme rural sostenible, turisme cultural sostenible, etc. En el cas de l’ecoturisme, aquests principis de sostenibilitat i responsabilitat s’inclouen en la pròpia definició, formen part del seu ADN. A més, l’ecoturisme ha liderat en el conjunt del sector turístic la introducció de mesures que milloren la sostenibilitat.

2. Turisme de natura i ecoturisme, seria el mateix?
Diversos organismes utilitzen els dos termes com a sinònims, però en realitat no ho són. El turisme de natura és més ampli i, de fet, engloba l’ecoturisme però també altres modalitats. El turisme de natura és aquell que té per objectiu estar en contacte amb la natura. Aquesta motivació, força genèrica, fa que el turisme de natura inclogui l’ecoturisme (la motivació del qual és observar i conèixer la natura), el turisme actiu (amb un gran ventall de propostes destinades a practicar una activitat física o esportiva a la natura) i el turisme d’esbarjo (més destinat a passar una estona al medi natural sense cap altre pretensió que desconnectar i passar-s’ho bé).

3. I el turisme actiu, en què es diferencia de l’ecoturisme?
El turisme actiu (abans conegut com turisme d’aventura) i l’ecoturisme se solen posar sovint al mateix sac (atès que comparteixen l’espai on es practiquen), però tenen motivacions diferents (tal com s’ha explicat en la pregunta anterior) i en molts casos també públics diferenciats. El turisme actiu busca el risc, l’activitat física, els reptes personals en entorns naturals. L’ecoturisme és més contemplatiu, busca conèixer, admirar i observar la natura en tots els seus vessants (vegeu aquí l’ampli ventall de recursos ecoturístics). En el cas del turisme actiu, la natura és l’escenari de l’activitat (si bé la motivació central és una altra), mentre que per a l’ecoturisme la natura és l’objectiu central de l’experiència. L’ecoturisme no és ni millor ni pitjor que el turisme actiu, simplement és diferent.

Dit tot això, també és cert —per acabar-ho de complicar— que hi ha activitats “frontera” en les quals la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i observar l’entorn natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, el submarinisme, etc. Hi ha qui considera que aquestes activitats entrarien dins del concepte d’ecoturisme, mentre que hi ha qui creu que no. De fet, hi ha moltes empreses que ofereixen al mateix temps activitats de turisme actiu i experiències d’ecoturisme, si bé també és cert que hi ha empreses dedicades exclusivament a l’ecoturisme.

4. Turisme ornitològic, turisme de fauna, geoturisme… Són ecoturisme?
La profusió de conceptes que connecten turisme i natura no para de créixer. Possiblement, un dels que ha fet més fortuna (i que té més adeptes) és el turisme ornitològic (birdwatching o birding en anglès). En un sentit més ampli, es parla de turisme de fauna, i en un sentit més petit de turisme de l’ós, turisme del llop, etc. Tots aquests termes serien submodalitats de l’ecoturisme, ja que comparteixen la motivació d’observar la natura, si bé en aquests casos el recurs a observar és la fauna (o determinats tipus de fauna). El mateix passaria amb el geoturisme, l’objecte del qual és el coneixement i l’observació de recursos geològics.

Ara bé, per considerar-se realment ecoturisme, totes aquestes submodalitats han d’incorporar els principis de sostenibilitat característics de l’ecoturisme i que ja vaig explicar en aquest article. De fet, la fauna és possiblement el recurs més sensible de tots els que utilitza l’ecoturisme i, per tant, el que requereix més atenció i precaució (aquest blog és un bon exemple en aquest sentit).

5. L’ecoturisme només té lloc en espais naturals protegits?
No, tot i que preferentment. Sovint s’associa l’ecoturisme a les visites que es fan en parcs naturals i parcs nacionals. Certament, les principals destinacions ecoturístiques són els espais naturals protegits, atès que són els més promocionats (i per tant més coneguts i “desitjats”) i els que gaudeixen de millors condicions per practicar l’ecoturisme (serveis, equipaments, infraestructures, empreses de guies…). Però, en essència, l’ecoturisme es pot practicar en qualsevol espai natural, estigui o no protegit. D’altra banda, de les diverses modalitats turístiques que es practiquen en espais naturals protegits, els seus gestors solen prioritzar i promocionar l’ecoturisme pels nombrosos beneficis que comporta (de tot tipus).

Propostes com els banys de bosc també serien una submodalitat de l’ecoturisme. © Xavi Basora

6. Practicar turisme rural o agroturisme és ecoturisme?
El turisme rural i l’agroturisme també són termes que se solen barrejar i confondre amb l’ecoturisme. Novament les motivacions són les que marquen les diferències. El turisme rural s’associa a descansar i allotjar-se en cases o masies situades en entorns rurals, mentre que l’agroturisme afegeix un component de coneixement de la cultura i les activitats agràries, per la qual cosa incorpora visites a explotacions agrícoles, ramaderes, etc. En qualsevol cas, també és cert que al nostre país la major part d’ecoturistes s’allotgen en cases de turisme rural; i, de fet, cada dia hi ha més casos d’allotjaments rurals que ofereixen paquets d’activitats ecoturístiques o que s’adapten a les necessitats dels ecoturistes (consulteu, per exemple, aquesta guia recent o els informes i estudis elaborats per l’Observatori del Turisme Rural).

7. Visitar un jardí botànic, un zoo, un aquari o un parc urbà es considera ecoturisme?
En certa manera, aquests equipaments també acullen mostres de natura. Ara bé, ho fan sota unes condicions totalment controlades. L’ecoturisme es practica en espais naturals on la natura segueix el seu propi curs i els animals campen en llibertat. De fet, una de les gràcies de l’ecoturisme (sobretot de l’observació de fauna) és la incertesa de si s’acabarà observant o no aquella espècie emblemàtica que tothom vol veure i fotografiar. Dit això, també és cert que en diversos espais naturals, i amb una finalitat normalment conservacionista, s’hi duen a terme mesures de gestió i control d’alguns hàbitats i espècies (gestió selectiva de la caça, punts d’alimentació suplementària per a voltors, reintroducció d’espècies, seguiment d’espècies protegides, etc.).

8. Pot l’ecoturisme afectar i degradar la fauna i la flora?
Ja fa temps que en diversos cercles científics apareixen articles (dels quals la premsa després se’n fa ressò) que arriben a afirmar que l’ecoturisme amenaça i perjudica certes espècies, especialment de fauna. L’ecoturisme, per definició, no degrada els recursos naturals i procura minimitzar els impactes ambientals sobre el medi. Per tant, els organismes, empreses i entitats que promouen i desenvolupen l’ecoturisme assumeixen i incorporen bones pràctiques (aquestes en serien un exemple), restriccions i mesures de gestió que haurien d’evitar que l’activitat ecoturística alterés i afectés el medi natural. Si no ho fan, o si ho fan però no aconsegueixen l’objectiu, llavors no estan oferint un producte d’ecoturisme; i si utilitzen el terme per descriure activitats que alteren clarament la natura, llavors n’estan fent un ús inadequat i denigrant.

En qualsevol cas, tampoc cal ser il·lusos i s’ha de reconèixer que qualsevol activitat humana, i més les turístiques, afecten en més o menys grau el medi ambient (emissions de gasos associats als vols o als trajectes en cotxe, trepig dels itineraris més freqüentats, etc.). El repte rau en minimitzar (o compensar) aquests impactes. De fet, per definició, els productes ecoturístics haurien de destinar una part dels ingressos a compensar l’activitat turística, o bé a contribuir a conservar els espais naturals que es visiten.

9. Com es garanteix que una activitat d’ecoturisme incorpora principis de sostenibilitat?
Seguint amb la resposta anterior, els turistes es poden preguntar com saber si una empresa ofereix un ecoturisme genuí que respecta el medi, o ofereix un succedani. Hi ha diverses maneres. La més habitual és comprovar si disposen d’alguna certificació o etiqueta que acrediti que aquella empresa o producte incorpora pràctiques i principis de sostenibilitat. Diversos òrgans gestors de parcs naturals també acrediten aquelles empreses turístiques que coneixen a fons l’espai protegit en qüestió i treballen de manera respectuosa amb el medi natural (i cultural). I, en darrer terme, sempre ens queda el sentit comú, que ens ha de permetre veure si una empresa o guia utilitza males pràctiques (s’aproxima en excés a les espècies, no respecta certes normatives bàsiques, etc.) o no.

10. L’ecoturisme s’ha de practicar amb guia? Ecoturisme i educació ambiental són el mateix?
La natura es pot veure, o es pot viure. L’ecoturisme pretén que la natura, a través de l’experiència turística, ens emocioni i ens sedueixi. I també busca sensibilitzar-nos sobre allò que veiem i vivim. Tot això depèn, en gran mesura, del que s’anomena la interpretació del medi. De fet, la interpretació és un dels elements de més valor afegit que incorporen els productes ecoturístics. La interpretació la poden fer els propis turistes a través de guies electròniques o en paper, del que llegeixen en plafons sobre el terreny, o visitant centres d’interpretació o ecomuseus. Ara bé, la via més genuïna, enriquidora i experiencial sempre serà a través d’un (bon) guia intèrpret. Per tant, l’ecoturisme no s’ha de practicar necessàriament amb guia, tot i que és la millor manera per viure l’experiència (i, de pas, contribuïm al desenvolupament local creant llocs de treball).

Ecoturisme (amb la interpretació que incorpora) i educació ambiental són cosins germans i fins tot diria que és el mateix vist des d’òptiques diferents. Prova d’això és que moltes empreses d’ecoturisme es dediquen també a l’educació ambiental, i viceversa. Des de l’òptica més turística, es concep l’ecoturisme com una activitat que, a més de divertir i entretenir, eduqui i sensibilitzi.

El principal valor afegit dels productes ecoturístics són els guies de natura. © Xavi Basora

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

dilluns, 26/03/2018

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

Estany de Malniu, a l’estiu. Una família dina en una petita raconada. © Xavi Basora

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

L’hora i l’època
Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc.

Estany de Malniu, a l’hivern. Un senderista travessant el llac. © Xavi Basora

La capacitat d’acollida psicològica
Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”.

Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Què sentim quan connectem amb la natura?

dimecres, 11/05/2016

Plenitud. Immensitat. Silenci. Por. Magnetisme. Comunió. Serenor. Encanteri. Buit. Misteri. Bellesa. Pau. Màgia. Intimitat. Quietud. Fredor. Recolliment. Harmonia. Fortuna. Humilitat. Solitud. Calma. Retrobament.

Aquest ampli espectre de substantius amb molta substància són algunes sensacions, sentiments o emocions que podem viure quan connectem, plenament, amb la natura. D’això en parla un llibre recent, Tornar a la natura, escrit pel professor de geografia Josep Gordi i editat per Papers amb Accent.

És un llibre profund però amè que, a través dels correus electrònics que es van enviant dos amics, reflexiona sobre la relació que tenim els éssers humans amb la natura. Els paisatges naturals es poden veure, o es poden viure, que no és el mateix. En aquest darrer sentit, l’autor ens anima a viure la natura amb plenitud, és a dir, a sentir-nos en comunió amb l’entorn natural amb intensos moments de joia, i a saber-ne apreciar tant els valors tangibles com, sobretot, els intangibles.

Vent a la cara.

Sentint el vent a la cara al pla de Busa (Solsonès). © Xavi Basora

Arribats aquí, us podeu preguntar: de quina manera assolim aquesta connexió més profunda i plena amb la natura? El professor Gordi, a través dels personatges d’aquest epistolari electrònic, ens proposa vivències ben diverses. Només en citaré tres, i us animo a llegir el llibre per descobrir-ne moltes altres. Primera: sortir de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de deixar-vos endur per l’espectacle natural. Segona: caminar de nit amb un frontal o sense ell tot aprofitant les nits de lluna plena. I tercera: cercar un lloc enlairat, com un cim o una cinglera, i sentir el sol i el vent sobre la cara.

La setmana de la natura
Precisament, el pròxim 27 de maig comença la Setmana de la Natura, una proposta ben interessant que comptarà amb més de 200 activitats a Catalunya i que s’allargarà fins al 5 de juny. L’acte inaugural, que tindrà lloc en ple cor de la Zona Volcànica de la Garrotxa, consistirà en la presentació de Tornar a la natura a càrrec del seu autor i en una visita guiada a la fageda d’en Jordà durant la qual Josep Gordi donarà recomanacions per posar en pràctica les propostes del llibre.

SetmanaNatura_banner

Aquests 10 dies plens d’activitats us permetran gaudir de la natura en el seu sentit més ampli. Excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars, exposicions, activitats infantils, sortides de camp… Una oportunitat fantàstica per (re)connectar amb la natura, implicar-se en la seva conservació i conèixer l’acció de les persones i de les entitats ambientals que treballen per construir un país més sostenible.

La Setmana de la Natura és una iniciativa conjunta de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya (XVAC) i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). La XVAC i la XCT són dues xarxes d’entitats sense ànim de lucre i de referència en el món de la conservació de la natura i del voluntariat ambiental a Catalunya, i compten amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”.

Articles relacionats:

L’admiració per la natura, un instint a conservar

dilluns, 22/02/2016

Rachel Carson (1907-1964) va passar a la història, sense voler-ho, com a pionera del moviment ecologista mundial. Aquesta biòloga i divulgadora nord-americana va ser de les primeres en denunciar els efectes devastadors dels pesticides sobre la fauna i especialment els ocells. Ho va fer amb una obra publicada l’any 1962, Primavera silenciosa, un títol que amb només dues paraules ho diu tot. De la mateixa autora és un altre llibre menys conegut, una petita joia literària sobre un instint que tenim de petits i que mai no hauríem de perdre: l’admiració per la natura.

Es tracta de The Sense of Wonder, publicat originalment l’any 1965, un any després de la mort de Carson. Ha estat traduït al castellà, per Ediciones Encuentro, amb el títol El sentido del asombro. És un llibre curt, de 48 pàgines, que condensa idees d’una gran profunditat. I ho fa d’una manera deliciosa, senzilla i amena. El llibre havia de ser més llarg, però l’escriptora no el va poder acabar perquè el càncer li ho va impedir.

Text. © Xavi Basora

L’admiració per la natura és un instint amb el que neixem. © Xavi Basora

Cultivar el sentit de l’admiració des de ben petits
El punt de partida de l’obra són les èpoques que l’autora es feia càrrec del seu nebot Roger. Carson estimava la natura i ho va intentar transmetre al menut. Ho feia en base a una hipòtesi seva: un cop despertes en els nens el sentit de l’admiració per la natura (the sense of wonder), aquest es converteix en una necessitat per gaudir de la pròpia natura, però també de la vida.

Per això considerava imprescindible cultivar aquest sentit, a partir de vivències de tota mena però amb un mateix fil conductor: estar atents, saber observar, deixar-se sorprendre, preguntar-se (tal com reflecteix la 2a accepció de wonder). I fer-ho no només a partir del sentit de la vista, sinó també de la resta.

Carson intuïa que aquesta admiració és un instint innat que, malauradament, anem perdent a mesura que ens fem grans, en part perquè la tecnologia tendeix a distanciar-nos de la natura:

El món dels infants és fresc i nou, ple de fascinació i emoció.
És una llàstima que en la majoria de nosaltres
aquesta mirada clara […] es debiliti i fins i tot es perdi quan ens fem adults.

Si tingués influència sobre la fada padrina […]
li demanaria que concedís a cada infant d’aquest món
el do del sentit de la fascinació,
tan indestructible que els hi durés tota la vida
com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencant dels anys posteriors […].

Text. © Xavi Basora

El paper dels pares és clau per mantenir en els nens la fascinació per l’entorn. © Xavi Basora

L’acompanyament de l’adult, clau
El mètode que proposa l’escriptora consisteix en què un adult acompanyi el nen en l’aventura de descobrir les meravelles de la natura. I d’això tots en som capaços, encara que no coneguem el nom dels ocells o les plantes…

Si ets un pare que sent que disposa de poc coneixement sobre la natura,
tens molt a fer amb el teu fill.
Amb ell […] sempre pots mirar el cel, la seva bellesa quan surt o s’amaga el sol,
els seus núvols en moviment, les seves estrelles per la nit […]
Explorar la natura amb el teu fill
és sobretot una qüestió d’estar receptiu a allò que trobes al teu voltant.

Com apunten totes les tendències educatives actuals, la manera d’enfortir el sentit de l’admiració en els infants no s’ha de basar en el coneixement sinó en l’emoció. Carson ja ho deia fa més de 50 anys:

Per al nen, i per als pares que volen guiar-lo,
no és ni tan sols la meitat d’important conèixer que sentir. […]
Els anys de la infància són el temps per preparar la terra.
Un cop han sorgit les emocions, […] i l’entusiasme pel que és nou i desconegut […],
llavors desitgem el coneixement sobre allò objecte de la nostra commoció.

I per sentir aquestes emocions, el llibre suggereix experiències diverses que ella va compartir amb el seu nebot. Entre d’altres, observar, de nit i des de terra ferma, la força d’un temporal de mar; buscar crancs a la platja; passejar per un bosc un dia de pluja; estirar-se a terra en un lloc silenciós i admirar un cel estrellat; escoltar el cant dels ocells un matí de primavera; o enfocar una molsa amb una lupa per admirar-hi els insectes que hi viuen.

© Xavi Basora

El ventall d’experiències per emocionar-se amb la natura és inacabable. © Xavi Basora

Efectes que van més enllà de gaudir de la natura
Al final del llibre l’autora es pregunta si explorar la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa, o hi ha quelcom més profund. I arriba a la conclusió següent:

Estic segura que hi ha quelcom més profund, que perdura i té significat.
Aquells que habiten […] entre les belleses i misteris de la Terra
mai estan sols o fastiguejats per la vida.
Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides,
els seus pensaments poden trobar el camí
que els porti a l’alegria interior i a un entusiasme per viure.
Aquells que contemplen la bellesa de la Terra
troben reserves de força que els duraran fins que la vida acabi.


Articles relacionats
:
> Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició
El poder encantador de la natura

Un nou “idioma” per descriure la dificultat dels itineraris

dilluns, 14/12/2015

Al Pirineu, quan un senderista s’informa sobre la dificultat d’un itinerari per mitjà de fulletons, guies o pàgines web, es pot trobar fins a vint denominacions diferents. Que si “fàcil”, “difícil”, “nivell 1”, “passejada”, “caminada”… I no només això: en un fulletó determinat “fàcil” comporta un esforç, i en un altre fulletó la mateixa categoria de dificultat implica un esforç diferent. El panorama, doncs, és un tant caòtic i genera confusió, sobretot a aquelles persones que consulten aquest tipus d’informació, que solen ser les que caminen de manera més esporàdica.

La Taula de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran, un grup de treball coordinat per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), va constatar fa un temps aquesta situació i va decidir crear una metodologia homogènia per determinar i informar sobre la dificultat de les rutes a peu. El resultat és el mètode SENDIF, presentat públicament aquest mes de desembre pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila.

Aquesta metodologia es materialitza en una guia breu de criteris, una pàgina web i un catàleg d’icones (que es poden descarregar lliurement al web) per representar gràficament els diversos graus de dificultat. Tot aquest material està pensat perquè l’apliquin, si ho consideren convenient, informadors turístics, professionals del senderisme, entitats excursionistes, editorials de guies de muntanya i pàgines web de rutes a peu, entre d’altres.

Text

Imatge gràfica del mètode SENDIF.

La dificultat dels itineraris, un concepte desdoblat
El mètode SENDIF (de la conjunció de SENders i DIFicultat) proposa uns criteris per assignar un grau de dificultat a un itinerari qualsevol. La dificultat es defineix a partir de dos components: la dificultat física i la dificultat tècnica. Com que aquests dos components són independents entre si, la metodologia aposta per informar-ne de manera separada i amb enfocaments diferents.

La dificultat física és l’esforç físic que requereix resseguir la ruta i depèn, sobretot, de tres variables: la distància o llargada del recorregut, el desnivell o perfil que cal salvar (sigui de pujada o de baixada) i, en conseqüència, el temps que cal destinar-hi. Com més llarg sigui un itinerari i més desnivell tingui, més esforç físic caldrà i més augmentarà la percepció de dificultat.

La dificultat tècnica és l’exigència tècnica associada a les característiques del terreny per on passa l’itinerari. Són elements o obstacles que poden comportar problemes o dificultats als senderistes, sobretot als poc o gens avesats a caminar per la muntanya. Alguns exemples serien trams exposats al buit, passos equipats amb cordes, o trams de pujada que cal superar ajudant-se amb les mans (grimpar).

El mètode SENDIF està pensat per aplicar-se a dos grans tipus d’itineraris:

  • Itineraris de màxim un dia que comencen i acaben al mateix indret: poden ser circulars o bé que la tornada es faci pel mateix camí que l’anada.
  • Itineraris de només baixada: si hi ha la possibilitat, alguns senderistes prefereixen pujar amb algun mitjà de transport (un cremallera, un taxi 4×4, un telefèric, etc.) per així estalviar-se l’esforç, i fer el retorn (la baixada) a peu.
Text

El mètode s’aplica a itineraris de màxim un dia, no pas a rutes per etapes de més d’un dia.

Com calcular la dificultat física?
El mètode estableix cinc graus o nivells de dificultat física (vegeu la imatge adjunta). Per determinar aquest grau, s’utilitza una fórmula de càlcul basada en dues dades quantitatives associades a cada itinerari: la distància (en km) i el desnivell positiu o negatiu acumulat (en metres). La fórmula no integra la dada del temps perquè aquest és conseqüència de les dues variables anteriors i depèn de la preparació i el ritme del senderista.

Per evitar possibles errors de càlcul i facilitar la tasca a les persones que decideixin utilitzar aquesta metodologia, s’ha elaborat una calculadora web per determinar la dificultat física. Introduint les dades de distància i desnivell d’una ruta qualsevol, la calculadora us donarà el corresponent grau de dificultat física.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Com determinar la dificultat tècnica?
Aquest tipus de dificultat, pel fet que s’associa a les condicions del camí per on transcorre l’itinerari, pot venir determinada per una àmplia varietat de casuístiques. En aquest sentit, s’ha optat per recollir les set més habituals (vegeu la imatge adjunta).

Per a aquest component de la dificultat el mètode ha optat per no elaborar un sistema de càlcul. I és que quantificar l’exigència tècnica de cadascuna de les situacions i ponderar-ne l’acumulació fins disposar d’un grau de dificultat determinat s’ha considerat un exercici massa complex i amb poc valor informatiu per als senderistes. Per aquesta raó, el mètode proposa simplement informar –amb una icona i un text breu– dels diversos elements de dificultat tècnica que es poden trobar al llarg d’un itinerari.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

L’elaboració del mètode, un procés participat
El mètode SENDIF s’ha elaborat amb la participació i l’opinió d’experts en senderisme i turisme del Pirineu procedents dels àmbits públic i privat. En total, hi han intervingut gairebé una trentena de professionals que han debatut i polit diversos aspectes de la metodologia fins assolir un gran nivell de consens.

D’altra banda, aquest nou mètode s’ha inspirat en d’altres que també donen criteris per establir el grau de dificultat dels itineraris de senderisme. Entre aquests destaquen el “MIDE. Método de Información de Excursiones”, proposat per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) i la Federació Aragonesa de Muntanyisme (FAM); i la Guide Pratique de Cotation des Randonnées Pédestres, elaborada per la Federació Francesa de Senderisme.

Com a professional que ha contribuït en l’elaboració d’aquest mètode, voldria agrair des d’aquí l’esforç i la il·lusió de totes les persones que hi han intervingut, ja sigui en els seminaris de debat (com a participants o relators) com també en el disseny i execució dels productes resultants (guia, web, icones, etc.). I també volia reconèixer l’aposta que ha fet l’IDAPA i tot el seu equip, així com la dedicació, motivació i bon humor de l’Agustí A. Andrés, del Departament de Territori i Sostenibilitat.