Entrades amb l'etiqueta ‘Publicacions’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Què sentim quan connectem amb la natura?

dimecres, 11/05/2016

Plenitud. Immensitat. Silenci. Por. Magnetisme. Comunió. Serenor. Encanteri. Buit. Misteri. Bellesa. Pau. Màgia. Intimitat. Quietud. Fredor. Recolliment. Harmonia. Fortuna. Humilitat. Solitud. Calma. Retrobament.

Aquest ampli espectre de substantius amb molta substància són algunes sensacions, sentiments o emocions que podem viure quan connectem, plenament, amb la natura. D’això en parla un llibre recent, Tornar a la natura, escrit pel professor de geografia Josep Gordi i editat per Papers amb Accent.

És un llibre profund però amè que, a través dels correus electrònics que es van enviant dos amics, reflexiona sobre la relació que tenim els éssers humans amb la natura. Els paisatges naturals es poden veure, o es poden viure, que no és el mateix. En aquest darrer sentit, l’autor ens anima a viure la natura amb plenitud, és a dir, a sentir-nos en comunió amb l’entorn natural amb intensos moments de joia, i a saber-ne apreciar tant els valors tangibles com, sobretot, els intangibles.

Vent a la cara.

Sentint el vent a la cara al pla de Busa (Solsonès). © Xavi Basora

Arribats aquí, us podeu preguntar: de quina manera assolim aquesta connexió més profunda i plena amb la natura? El professor Gordi, a través dels personatges d’aquest epistolari electrònic, ens proposa vivències ben diverses. Només en citaré tres, i us animo a llegir el llibre per descobrir-ne moltes altres. Primera: sortir de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de deixar-vos endur per l’espectacle natural. Segona: caminar de nit amb un frontal o sense ell tot aprofitant les nits de lluna plena. I tercera: cercar un lloc enlairat, com un cim o una cinglera, i sentir el sol i el vent sobre la cara.

La setmana de la natura
Precisament, el pròxim 27 de maig comença la Setmana de la Natura, una proposta ben interessant que comptarà amb més de 200 activitats a Catalunya i que s’allargarà fins al 5 de juny. L’acte inaugural, que tindrà lloc en ple cor de la Zona Volcànica de la Garrotxa, consistirà en la presentació de Tornar a la natura a càrrec del seu autor i en una visita guiada a la fageda d’en Jordà durant la qual Josep Gordi donarà recomanacions per posar en pràctica les propostes del llibre.

SetmanaNatura_banner

Aquests 10 dies plens d’activitats us permetran gaudir de la natura en el seu sentit més ampli. Excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars, exposicions, activitats infantils, sortides de camp… Una oportunitat fantàstica per (re)connectar amb la natura, implicar-se en la seva conservació i conèixer l’acció de les persones i de les entitats ambientals que treballen per construir un país més sostenible.

La Setmana de la Natura és una iniciativa conjunta de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya (XVAC) i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). La XVAC i la XCT són dues xarxes d’entitats sense ànim de lucre i de referència en el món de la conservació de la natura i del voluntariat ambiental a Catalunya, i compten amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”.

Articles relacionats:

L’admiració per la natura, un instint a conservar

dilluns, 22/02/2016

Rachel Carson (1907-1964) va passar a la història, sense voler-ho, com a pionera del moviment ecologista mundial. Aquesta biòloga i divulgadora nord-americana va ser de les primeres en denunciar els efectes devastadors dels pesticides sobre la fauna i especialment els ocells. Ho va fer amb una obra publicada l’any 1962, Primavera silenciosa, un títol que amb només dues paraules ho diu tot. De la mateixa autora és un altre llibre menys conegut, una petita joia literària sobre un instint que tenim de petits i que mai no hauríem de perdre: l’admiració per la natura.

Es tracta de The Sense of Wonder, publicat originalment l’any 1965, un any després de la mort de Carson. Ha estat traduït al castellà, per Ediciones Encuentro, amb el títol El sentido del asombro. És un llibre curt, de 48 pàgines, que condensa idees d’una gran profunditat. I ho fa d’una manera deliciosa, senzilla i amena. El llibre havia de ser més llarg, però l’escriptora no el va poder acabar perquè el càncer li ho va impedir.

Text. © Xavi Basora

L’admiració per la natura és un instint amb el que neixem. © Xavi Basora

Cultivar el sentit de l’admiració des de ben petits
El punt de partida de l’obra són les èpoques que l’autora es feia càrrec del seu nebot Roger. Carson estimava la natura i ho va intentar transmetre al menut. Ho feia en base a una hipòtesi seva: un cop despertes en els nens el sentit de l’admiració per la natura (the sense of wonder), aquest es converteix en una necessitat per gaudir de la pròpia natura, però també de la vida.

Per això considerava imprescindible cultivar aquest sentit, a partir de vivències de tota mena però amb un mateix fil conductor: estar atents, saber observar, deixar-se sorprendre, preguntar-se (tal com reflecteix la 2a accepció de wonder). I fer-ho no només a partir del sentit de la vista, sinó també de la resta.

Carson intuïa que aquesta admiració és un instint innat que, malauradament, anem perdent a mesura que ens fem grans, en part perquè la tecnologia tendeix a distanciar-nos de la natura:

El món dels infants és fresc i nou, ple de fascinació i emoció.
És una llàstima que en la majoria de nosaltres
aquesta mirada clara […] es debiliti i fins i tot es perdi quan ens fem adults.

Si tingués influència sobre la fada padrina […]
li demanaria que concedís a cada infant d’aquest món
el do del sentit de la fascinació,
tan indestructible que els hi durés tota la vida
com un inesgotable antídot contra l’avorriment i el desencant dels anys posteriors […].

Text. © Xavi Basora

El paper dels pares és clau per mantenir en els nens la fascinació per l’entorn. © Xavi Basora

L’acompanyament de l’adult, clau
El mètode que proposa l’escriptora consisteix en què un adult acompanyi el nen en l’aventura de descobrir les meravelles de la natura. I d’això tots en som capaços, encara que no coneguem el nom dels ocells o les plantes…

Si ets un pare que sent que disposa de poc coneixement sobre la natura,
tens molt a fer amb el teu fill.
Amb ell […] sempre pots mirar el cel, la seva bellesa quan surt o s’amaga el sol,
els seus núvols en moviment, les seves estrelles per la nit […]
Explorar la natura amb el teu fill
és sobretot una qüestió d’estar receptiu a allò que trobes al teu voltant.

Com apunten totes les tendències educatives actuals, la manera d’enfortir el sentit de l’admiració en els infants no s’ha de basar en el coneixement sinó en l’emoció. Carson ja ho deia fa més de 50 anys:

Per al nen, i per als pares que volen guiar-lo,
no és ni tan sols la meitat d’important conèixer que sentir. […]
Els anys de la infància són el temps per preparar la terra.
Un cop han sorgit les emocions, […] i l’entusiasme pel que és nou i desconegut […],
llavors desitgem el coneixement sobre allò objecte de la nostra commoció.

I per sentir aquestes emocions, el llibre suggereix experiències diverses que ella va compartir amb el seu nebot. Entre d’altres, observar, de nit i des de terra ferma, la força d’un temporal de mar; buscar crancs a la platja; passejar per un bosc un dia de pluja; estirar-se a terra en un lloc silenciós i admirar un cel estrellat; escoltar el cant dels ocells un matí de primavera; o enfocar una molsa amb una lupa per admirar-hi els insectes que hi viuen.

© Xavi Basora

El ventall d’experiències per emocionar-se amb la natura és inacabable. © Xavi Basora

Efectes que van més enllà de gaudir de la natura
Al final del llibre l’autora es pregunta si explorar la natura és només una manera agradable de passar les hores daurades de la infantesa, o hi ha quelcom més profund. I arriba a la conclusió següent:

Estic segura que hi ha quelcom més profund, que perdura i té significat.
Aquells que habiten […] entre les belleses i misteris de la Terra
mai estan sols o fastiguejats per la vida.
Siguin quines siguin les contrarietats o preocupacions de les seves vides,
els seus pensaments poden trobar el camí
que els porti a l’alegria interior i a un entusiasme per viure.
Aquells que contemplen la bellesa de la Terra
troben reserves de força que els duraran fins que la vida acabi.


Articles relacionats
:
> Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició
El poder encantador de la natura

Un nou “idioma” per descriure la dificultat dels itineraris

dilluns, 14/12/2015

Al Pirineu, quan un senderista s’informa sobre la dificultat d’un itinerari per mitjà de fulletons, guies o pàgines web, es pot trobar fins a vint denominacions diferents. Que si “fàcil”, “difícil”, “nivell 1”, “passejada”, “caminada”… I no només això: en un fulletó determinat “fàcil” comporta un esforç, i en un altre fulletó la mateixa categoria de dificultat implica un esforç diferent. El panorama, doncs, és un tant caòtic i genera confusió, sobretot a aquelles persones que consulten aquest tipus d’informació, que solen ser les que caminen de manera més esporàdica.

La Taula de Senderisme de l’Alt Pirineu i Aran, un grup de treball coordinat per l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA), va constatar fa un temps aquesta situació i va decidir crear una metodologia homogènia per determinar i informar sobre la dificultat de les rutes a peu. El resultat és el mètode SENDIF, presentat públicament aquest mes de desembre pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila.

Aquesta metodologia es materialitza en una guia breu de criteris, una pàgina web i un catàleg d’icones (que es poden descarregar lliurement al web) per representar gràficament els diversos graus de dificultat. Tot aquest material està pensat perquè l’apliquin, si ho consideren convenient, informadors turístics, professionals del senderisme, entitats excursionistes, editorials de guies de muntanya i pàgines web de rutes a peu, entre d’altres.

Text

Imatge gràfica del mètode SENDIF.

La dificultat dels itineraris, un concepte desdoblat
El mètode SENDIF (de la conjunció de SENders i DIFicultat) proposa uns criteris per assignar un grau de dificultat a un itinerari qualsevol. La dificultat es defineix a partir de dos components: la dificultat física i la dificultat tècnica. Com que aquests dos components són independents entre si, la metodologia aposta per informar-ne de manera separada i amb enfocaments diferents.

La dificultat física és l’esforç físic que requereix resseguir la ruta i depèn, sobretot, de tres variables: la distància o llargada del recorregut, el desnivell o perfil que cal salvar (sigui de pujada o de baixada) i, en conseqüència, el temps que cal destinar-hi. Com més llarg sigui un itinerari i més desnivell tingui, més esforç físic caldrà i més augmentarà la percepció de dificultat.

La dificultat tècnica és l’exigència tècnica associada a les característiques del terreny per on passa l’itinerari. Són elements o obstacles que poden comportar problemes o dificultats als senderistes, sobretot als poc o gens avesats a caminar per la muntanya. Alguns exemples serien trams exposats al buit, passos equipats amb cordes, o trams de pujada que cal superar ajudant-se amb les mans (grimpar).

El mètode SENDIF està pensat per aplicar-se a dos grans tipus d’itineraris:

  • Itineraris de màxim un dia que comencen i acaben al mateix indret: poden ser circulars o bé que la tornada es faci pel mateix camí que l’anada.
  • Itineraris de només baixada: si hi ha la possibilitat, alguns senderistes prefereixen pujar amb algun mitjà de transport (un cremallera, un taxi 4×4, un telefèric, etc.) per així estalviar-se l’esforç, i fer el retorn (la baixada) a peu.
Text

El mètode s’aplica a itineraris de màxim un dia, no pas a rutes per etapes de més d’un dia.

Com calcular la dificultat física?
El mètode estableix cinc graus o nivells de dificultat física (vegeu la imatge adjunta). Per determinar aquest grau, s’utilitza una fórmula de càlcul basada en dues dades quantitatives associades a cada itinerari: la distància (en km) i el desnivell positiu o negatiu acumulat (en metres). La fórmula no integra la dada del temps perquè aquest és conseqüència de les dues variables anteriors i depèn de la preparació i el ritme del senderista.

Per evitar possibles errors de càlcul i facilitar la tasca a les persones que decideixin utilitzar aquesta metodologia, s’ha elaborat una calculadora web per determinar la dificultat física. Introduint les dades de distància i desnivell d’una ruta qualsevol, la calculadora us donarà el corresponent grau de dificultat física.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Els 5 graus de dificultat física que estableix el mètode SENDIF.

Com determinar la dificultat tècnica?
Aquest tipus de dificultat, pel fet que s’associa a les condicions del camí per on transcorre l’itinerari, pot venir determinada per una àmplia varietat de casuístiques. En aquest sentit, s’ha optat per recollir les set més habituals (vegeu la imatge adjunta).

Per a aquest component de la dificultat el mètode ha optat per no elaborar un sistema de càlcul. I és que quantificar l’exigència tècnica de cadascuna de les situacions i ponderar-ne l’acumulació fins disposar d’un grau de dificultat determinat s’ha considerat un exercici massa complex i amb poc valor informatiu per als senderistes. Per aquesta raó, el mètode proposa simplement informar –amb una icona i un text breu– dels diversos elements de dificultat tècnica que es poden trobar al llarg d’un itinerari.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

Els set graus de dificultat tècnica que estableix el mètode SENDIF.

L’elaboració del mètode, un procés participat
El mètode SENDIF s’ha elaborat amb la participació i l’opinió d’experts en senderisme i turisme del Pirineu procedents dels àmbits públic i privat. En total, hi han intervingut gairebé una trentena de professionals que han debatut i polit diversos aspectes de la metodologia fins assolir un gran nivell de consens.

D’altra banda, aquest nou mètode s’ha inspirat en d’altres que també donen criteris per establir el grau de dificultat dels itineraris de senderisme. Entre aquests destaquen el “MIDE. Método de Información de Excursiones”, proposat per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME) i la Federació Aragonesa de Muntanyisme (FAM); i la Guide Pratique de Cotation des Randonnées Pédestres, elaborada per la Federació Francesa de Senderisme.

Com a professional que ha contribuït en l’elaboració d’aquest mètode, voldria agrair des d’aquí l’esforç i la il·lusió de totes les persones que hi han intervingut, ja sigui en els seminaris de debat (com a participants o relators) com també en el disseny i execució dels productes resultants (guia, web, icones, etc.). I també volia reconèixer l’aposta que ha fet l’IDAPA i tot el seu equip, així com la dedicació, motivació i bon humor de l’Agustí A. Andrés, del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Dues obres que ens apropen més i millor a la natura

dimarts, 10/06/2014

Pot semblar que tot està inventat. En l’àmbit de la divulgació de la natura, per exemple, s’han produït publicacions i materials de tota mena. I, tot i així, sempre n’apareixen de nous que cobreixen buits o aporten enfocaments innovadors. Ara ha passat: en poc més de dos mesos, s’han presentat dues obres que ens aproparan a la natura d’una manera especial i que mereixen ser destacades.

> 13 itineraris i 31 propostes
De guies d’itineraris pel medi natural n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta és diferent. Com el seu títol indica, aquesta guia gratuïta (descarregable aquí) inclou tretze itineraris per diferents espais naturals de tot Catalunya, amb trenta-una propostes d’activitats per amenitzar el camí i observar la natura i el paisatge d’una manera sensorial i afectiva: tocant, imaginant, dibuixant, escoltant…

Portada de la guia "13 itineraris, 31 propostes".

Cada itinerari inclou dues activitats, i al final se’n proposen cinc més que tenen sentit en qualsevol indret. Aquestes activitats es poden fer amb la família, els amics, els companys de l’escola o de l’esplai. En petit grup, descobrirem detalls que, quan passegem entre muntanyes, aigua, vegetació, pedres, castells, ocells…, sovint s’escapen de la nostra percepció.

A l’itinerari de la vall de Toran (a la vall d’Aran), per exemple, haurem de buscar dos elements reals convertits en personatges animats (L’Hai presumit i el Roc malfiat), i aprendrem a interpretar millor el traçat de les carenes muntanyoses, que la guia anomena “orografies seductores”.

Aquesta guia ha estat elaborada per sis entitats adherides a la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), i ha comptat amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”. La publicació disposa d’una pàgina web pròpia on s’hi descriuen els itineraris, ja que la guia en paper (i pdf) se centra únicament en explicar com dur a terme les activitats. Una bona manera de reduir-ne la petjada ecològica.

> Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya
Feia falta. Aquest és el principal argument que varen exposar els impulsors de la “Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya” durant la seva presentació el passat 2 de juny a Barcelona (llegiu-ne una crònica publicada a La Vanguardia Natural i un vídeo a Els matins de TV3 amb els dos coordinadors).

Portada de la "Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya"

Aquesta mini enciclopèdia de la natura és, en primer lloc, un regal per a la vista. Compta amb més de 1.500 il·lustracions en color, entre les que s’inclouen dibuixos d’unes 1.000 espècies d’animals, plantes i elements geològics. Les espècies que hi apareixen no són totes les existents al nostre país (caldrien deu volums per encabir-les), sinó aquelles més fàcils de trobar i reconèixer quan passegem pel medi natural.

El gran valor afegit de la guia és que cobreix, en gairebé 600 pàgines, nombrosos elements naturals que fins ara només trobàvem, separadament, en guies específiques. Així, aquesta obra ens parla, de manera resumida, de geologia (roques, fòssils, etc.), dels tipus de vegetació, del medi marí, de la qualitat dels rius i de la protecció d’espais naturals. Pel que fa a la flora i la fauna, hi trobarem breus descripcions i dibuixos per identificar fongs, plantes, orquídies, insectes i altres invertebrats, ocells, peixos, amfibis, rèptils i mamífers. I la darrera part inclou 53 rutes d’interès natural. L’únic que hi trobo a faltar, posats a dir alguna cosa, és que els noms comuns de les espècies només apareixen en català.

Aquesta publicació no s’adreça a especialistes, sinó a un públic generalista que es vulgui introduir en el món de la natura del nostre país, i que no vulgui comprar-se una guia per a bolets, una altra per a arbres, una altra per a mamífers, etc. Una guia, doncs, que vol crear naturalistes.

L’obra ha estat promoguda i editada per la Institució de Ponent per a la Conservació i Estudi de la Natura (IPCENA) i ha comptat amb el suport de nombroses institucions. Hi han participat una trentena d’experts. Pròximament, es podrà comprar a les llibreries Abacus i en altres punts de venda per 39,50 euros, un preu gens car per l’enorme quantitat i qualitat del contingut.

Boscos madurs: un valor afegit desaprofitat

dijous, 10/04/2014

A Astúries hi ha un bosc que, per visitar-lo, has de demanar tanda. Es tracta de Muniellos, una de les rouredes més ben conservades d’Europa i la més extensa de tot l’Estat espanyol. Només hi poden entrar 20 persones al dia. Aquesta exclusivitat, i la bellesa del propi bosc, han generat un gran interès per anar-hi, fins al punt que en temporada alta costa trobar places lliures. Per això el Govern d’Astúries, que és qui tramita els permisos a través d’una pàgina web, recomana fer la sol·licitud amb força mesos d’antelació. L’entrada, per cert, és gratuïta, a no ser que contractis un guia.

Sempre he pensat que un sistema com aquest es podria implementar en alguns dels boscos madurs del nostre país per tal de donar-los la rellevància que es mereixen. D’aquest tipus de boscos ja fa temps que se’n parla, sobretot per part de la comunitat científica i les entitats de conservació de la natura. Una bona mostra és un interessant llibre que es va presentar fa pocs dies: Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya (pdf), editat per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’associació Silene. Aquesta publicació aplega les ponències i les conclusions de les II Jornades sobre Boscos Madurs a Catalunya, que es van dur a terme l’abril de 2013 a Santa Coloma de Farners.

Avetosa amb arbres morts a prop del Pla de Boavi, al Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

> Uns boscos fascinants i terapèutics
Al llibre es defineixen els boscos madurs com aquells boscos naturals, íntegres, que han assolit una edat venerable sense pertorbacions significatives. Contenen arbres de totes les edats i arbres morts en diferents estadis de descomposició. Per tant, són boscos amb una biodiversitat i una complexitat molt elevades, i on la natura sol evolucionar al seu aire. De vegades també se’ls anomena boscos vells, antics o centenaris.

Estudis diversos apunten que només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. Es tracta, doncs, d’un percentatge ínfim. El que abunda al nostre país són boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície. En la majoria de casos els boscos madurs són molt petits, i si s’han conservat és perquè els seus propietaris se’ls estimen o perquè es troben en llocs força inaccessibles.

Si ens mirem aquests espais forestals des de l’òptica ecoturística, són indrets fascinants, d’una gran bellesa i majestuositat. Llocs on s’hi respira el silenci, amb arbres de grans dimensions, plens de líquens i fongs. Si voleu enriquir el vostre esperit, només cal que us endinseu per l’avetosa de la Mata de València (al Pallars Sobirà), la fageda de la Grevolosa (Osona) o la reserva natural de la Maçana (al Rosselló), per citar alguns dels boscos madurs més coneguts.

Més enllà dels valors estètics, espirituals, culturals i ecològics d’aquests espais forestals, en els darrers anys s’ha confirmat també que tenen sorprenents propietats terapèutiques; són boscos que curen.

El valor d’aquests boscos madurs, doncs, és inqüestionable. I, malgrat això, la publicació abans esmentada, o aquest article d’un dels experts en la matèria, denuncien que encara avui aquest patrimoni forestal s’està talant –de manera legal– a canvi d’uns pocs euros.

Una situació preocupant que, des d’algunes iniciatives públiques i privades, s’intenta afrontar. Destaca la tasca de la Fundació Catalunya-la Pedrera, iniciada l’any 1998. O el programa Sèlvans, endegat l’any 2007 per la Diputació de Girona, després continuat per la Universitat de Girona i des de fa poc integrat a l’entitat Acciónatura, des d’on us conviden a col·laborar-hi (és molt fàcil!). En tots els casos, les entitats impulsores compren als propietaris dels boscos madurs els drets de tala per un període llarg de temps (dues o tres dècades); uns drets que, després, no exerceixen, garantint així el manteniment de la massa forestal.

Fageda de la Grevolosa (Osona). © Xavi Basora

> L’ecoturisme, una oportunitat
Com diuen els experts, les oportunitats de posar en valor els boscos madurs són nombroses. I, si es fan números, sembla que el potencial econòmic de conservar aquests petits espais naturals és molt superior al que se’n trauria per la seva fusta.

Una de les vies per conservar-los i aprofitar aquestes oportunitats seria creant itineraris ecoturístics de caràcter exclusiu, seguint el model de Muniellos citat a l’inici. Escollir aquells boscos més accessibles, on es demostrés que l’ús turístic regulat seria compatible amb el manteniment dels valors ecològics, i crear una xarxa d’uns 10-15 boscos madurs d’interès ecoturístic arreu del país. A partir d’aquí, establir un sistema de permisos (amb un límit de visitants al dia) i fer promoció turística d’aquests indrets, destacant-ne tant els seus valors com el privilegi que resulta poder-los visitar. També seria oportú organitzar un model de visites guiades per donar més valor afegit al producte ecoturístic. Tot plegat no deixa de ser una idea per al debat i per aprofitar millor la maduresa d’aquests boscos tan singulars.

Apps per a ecoturistes

diumenge, 23/02/2014

Ens trobem de ple en la setmana del Mobile World Congress, però no patiu, que no us atabalaré amb les novetats tecnològiques dels pròxims mesos. Ara bé, sí que parlarem de tecnologia, concretament d’apps, d’aplicacions per a mòbils i tauletes, i específicament d’aquelles pensades per a ecoturistes i afeccionats a la natura.

Com sabeu, aquest és un món que es mou ràpid i és probable que aquest article quedi desfasat en poc temps. Penso que a casa nostra aquest àmbit, el de la interpretació del medi mitjançant els mòbils i les tauletes, tot just està eclosionant i per això encara li falta assolir un bon grau de maduresa. Veurem quin recorregut acaba tenint. Jo el trobo un món apassionant, però també tinc clara una cosa: cap app, per més ben feta que estigui, pot superar la interpretació i la seducció per la natura que ens pot transmetre un bon guia ecoturístic.

De manera casolana, podríem classificar les apps per a ecoturistes en dos tipus: 1) les guies de natura, que ens ofereixen informació sobre un determinat espai natural, o conjunt d’espais naturals, o bé sobre algun tipus d’atractiu natural (ocells, arbres, etc.). 2) les guies d’itineraris, que recullen rutes per conèixer el medi natural d’una determinada zona geogràfica. Unes i altres de vegades s’incardinen; hi ha guies de natura que també proposen itineraris, i guies d’itineraris que, a més de les indicacions geogràfiques, ens aporten informació sobre tot allò que observem mentre resseguim el camí. D’altra banda, també cal comentar que nombroses apps turístiques (així, en genèric, com ara MiNube o TouristEye) ofereixen rutes de natura, tot i que amb un grau d’especialització menor que les apps que tot seguit us recomanaré.

Hi hauria un tercer tipus, que no recolliré en aquest article, que serien les apps per publicar observacions d’espècies que després poden ser d’utilitat per al seguiment científic. Un exemple seria iNaturalist (Android i iOS), que en aquests moments el CREAF està adaptant per a un futur llançament en català i castellà (per cert, busquen persones interessades en testejar l’aplicació).

El món de les apps per a ecoturistes tot just comença a eclosionar.

Vegem, tot seguit, una selecció d’apps dels dos primers tipus. Us animo a deixar els vostres comentaris amb altres recomanacions que també considereu interessants.

Aves de España (Android, iOS). Presentada fa poc per SEO/BirdLife, és una joia per als ornitòlegs i bird watchers. Permet identificar més 550 espècies d’ocells (la majoria amb enregistraments dels seus cants) i suggereix itineraris per 25 indrets de gran interès ornitològic arreu de l’estat espanyol. Els noms dels ocells estan en cinc idiomes: castellà, català, gallec, euskera i anglès, la qual cosa és de gran utilitat.

PNIN Poblet (Android, iOS, Facebook). Elaborada pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, inclou informació abundant per visitar el Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. Inclou seccions sobre Què veure, Rutes, Galeria, Agenda, Regulació, Informació, Mapa. També et donen la possibilitat de crear el teu propi àlbum fotogràfic. Al meu mòbil Android funciona amb alguna inestabilitat, però és un bon punt de partida per estendre aquest tipus d’apps a d’altres espais naturals protegits del país, si bé amb algunes millores d’usabilitat i disseny.

Guia d’arbres i arbredes singulars del Solsonès (Android, iOS). També elaborada pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, ens permet conèixer arbres singulars i arbredes d’interès de la comarca del Solsonès. Es tracta d’un catàleg molt exhaustiu.

LandsCare (Android, iOS). Tot just acaba de sortir del forn, i per això té marge de millora. Però la idea de fons em sembla boníssima: una eina a l’abast de les entitats de custòdia del territori (l’app les anomena “custodios”), i dels propietaris de terres que col·laboren amb aquestes entitats, perquè puguin divulgar els indrets naturals que els dos junts contribueixen a conservar. Nosaltres, els ecoturistes, també som protagonistes i amb aquesta app podem fer aportacions econòmiques per ajudar a conservar aquests llocs (a través d’uns segells), així com contactar amb les entitats de custòdia i els propietaris per conèixer millor la seva tasca.

MónNatura (Android, iOS). Precisament, una de les entitats de custòdia del territori més importants a casa nostra és la Fundació Catalunya – La Pedrera. Per a cadascun dels espais naturals que té en propietat, l’app aporta un mapa, us informa dels punts d’interès, us proposa itineraris senyalitzats (cadascun amb un pdf amb una ressenya exhaustiva) i inclou un visor de realitat augmentada per anar identificant allò que veieu sobre el terreny. Sens dubte, una app pionera a casa nostra i molt completa.

goolNatura (Android, iOS). Igual que l’anterior, aquesta app ha estat desenvolupada per l’empresa de cartografia SITEM. Tot i que no es tracta d’una app específica d’ecoturisme, molts dels itineraris proposats passen per espais naturals. A més, inclou una secció específica d’itineraris naturalístics (encara poc desenvolupada). L’app és molt completa i té una versió gratuïta i una de pagament que (per 45 euros/any) et permet accedir a ressenyes en PDF, consulta de mapes de les editorials Alpina i Piolet i altres avantatges.

Natura Local (Android, iOS). Es tracta d’una plataforma destinada als municipis que vulguin donar a conèixer el seu patrimoni natural mitjançant itineraris auto-guiats.  Un cop registrat, podràs saber si el municipi on et trobes està adherit a la Plataforma de Natura Local. De ser així, se’t convidarà a descobrir-lo. Si no, se’t presenten altres opcions com buscar municipis propers en radi de 20 o 50 km. Una segona opció és la de triar entre tots el municipis adherits, agrupats per província.

Naturapps (Android, iOS). Guanyadora a “The AppTourism Awards 2014” en la categoria de millor app nacional de turisme actiu, aquesta aplicació presenta un futur prometedor, amb un disseny exquisit. Es tracta d’una guia d’itineraris per tot el territori espanyol, si bé encara no n’incorpora cap al nostre país. Especialment útil el fet que, un cop descarregat el contingut, la guia funciona sense necessitat de connexió 3G.

Naturaleza Magrama (Android, iOS). Elaborada pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA), permet veure en un mapa totes les tipologies legals d’espais naturals protegits. La usabilitat de l’app, però, és molt millorable.

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.