Entrades amb l'etiqueta ‘PlanificacióTurística’

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

dilluns, 26/03/2018

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

Estany de Malniu, a l’estiu. Una família dina en una petita raconada. © Xavi Basora

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

L’hora i l’època
Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc.

Estany de Malniu, a l’hivern. Un senderista travessant el llac. © Xavi Basora

La capacitat d’acollida psicològica
Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”.

Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Ecoturisme: dades, arguments i un full de ruta

dimarts, 28/07/2015

Aquest juliol s’han presentat dos informes molt rellevants per al futur de l’ecoturisme i el turisme de natura al nostre país. Un dóna dades i arguments de pes que demostren la importància del sector per a l’economia de molts territoris, mentre que l’altre dibuixa un full de ruta per enfortir aquest tipus de turisme. Eren dos treballs llargament esperats pels que ens dediquem a aquest àmbit, dos informes que apunten un futur esperançador per al sector. En aquest article repassem les aportacions que considero més rellevants de cadascun d’ells.

El primer informe és l’estudi de recerca “Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits a Catalunya” (resum, estudi complet i informe metodològic), impulsat per l’Obra Social ”la Caixa” amb la col·laboració del Departament de Territori i Sostenibilitat i elaborat per l’Institut Cerdà.

El segon, més que un informe, és un instrument de planificació estratègica que proposa actuacions a 5 anys vista per promoure l’ecoturisme al nostre país. Es tracta del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya” (pla completinformació addicional i nota de premsa). Un Pla que ha impulsat la Direcció General de Turisme (del Departament d’Empresa i Ocupació) en col·laboració amb la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat (pertanyent al Departament d’Agricultura en el moment d’elaborar el Pla, si bé des de fa poc temps bona part de les seves competències sobre espais naturals s’han transferit al Departament de Territori i Sostenibilitat). La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’empresa pirinenca ELEMENTS, que ha comptat amb la col·laboració d’Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social i un servidor.

> Dades i arguments sobre l’impacte econòmic dels espais protegits
L’informe de recerca dóna dades mai vistes fins avui. L’anàlisi s’ha centrat en 16 espais naturals protegits, dels quals 12 són parcs naturals (tots els que hi ha actualment menys el de Montserrat), un altre és l’únic parc nacional (el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici) i la resta són tres espais protegits representatius de tres casuístiques diferents (un paratge natural d’interès nacional, el de l’Albera; un espai que no té cap protecció especial però que està gestionat per un consorci local com és el de les Gavarres, i un darrer espai, el de la serra del Montsec, que no té protecció especial ni disposa d’òrgan gestor).

La gran aportació de l’estudi és que estima l’impacte econòmic que generen els espais protegits en forma de valor afegit brut i llocs de treball creats en tres àmbits d’activitat: 1) el sector serveis (allotjament, restauració, activitats culturals i de lleure, comerç, agències de turisme, transport), 2) les activitats de gestió dels propis espais (recuperació o manteniment d’hàbitats, adequació d’accessos i itineraris, etc.) i 3) les activitats agrícoles.

Des del punt de vista del sector serveis, que són les activitats més relacionades amb el turisme de natura (i altres modalitats com el turisme rural), les principals dades que aporta l’informe són:

  • Els ingressos de les activitats del sector serveis en els espais naturals analitzats són de 181,5 milions d’euros cada any. Aquests ingressos equivalen a 1,5 vegades els generats per la Fundació Gala-Dalí o a 2,6 cops els generats pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, dos exemples d’actius turístics de primer nivell del nostre país.
  • Aquests ingressos provinents del sector serveis generen un valor afegit brut de gairebé 160 milions d’euros anuals, el que suposa un 1,26% del valor afegit brut del turisme de Catalunya. D’aquests, 90,2 corresponen al seu impacte directe, 30,3 a l’impacte indirecte i 38,5 al seu impacte induït.
  • Dels 5.110 llocs de treball que generen el conjunt d’espais protegits, 3.912 empleats (un 76,5%) corresponen al sector serveis. A tota Catalunya només existeixen 17 empreses que comptin amb més de 5.000 treballadors en plantilla.
  • Les despeses diàries dels visitants són més elevades als parcs naturals del litoral i al parc nacional (vegeu figura següent); en canvi, als parcs més propers a l’àrea metropolitana de Barcelona aquestes despeses són més baixes ja que els visitants del nuclis propers s’hi desplacen per gaudir-ne però hi gasten poc.
Font:

Ingressos, despesa diària per visitant i llocs de treball generats pels espais naturals protegits en el sector serveis. Els espais estan ordenats de més a menys ingressos generats. Font: Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits de Catalunya.

L’estudi també aporta unes reflexions de les que cal prendre’n bona nota. Són les següents:

  • Els valors naturals, paisatgístics i culturals representen un factor decisiu per atraure visitants. L’existència d’òrgans gestors fa que el potencial d’atracció d’un espai sigui més elevat, ja que els ens gestors impulsen una sèrie de productes turístics com rutes, espais d’interpretació, fires i esdeveniments, tant en solitari com en col·laboració amb altres actors del territori.
  • La gestió dels espais naturals és un factor clau per mesurar els efectes socioeconòmics que produeix cada espai. Per cada euro que s’inverteix en gestió, es generen 8,8 euros en forma de valor afegit brut en les diverses activitats econòmiques.
  • L’aportació de cada espai a l’economia de la comarca que l’acull varia segons les condicions socioeconòmiques del territori. Els espais naturals ubicats en comarques de muntanya –on no hi ha fonts econòmiques alternatives o on l’activitat econòmica està poc diversificada– contribueixen més a l’economia comarcal.

> Un full de ruta que marca un abans i un després
En un apunt de fa dos anys, i responent a la pregunta de si el Govern català apostava per l’ecoturisme, deia jo mateix “Sí, però no”. Aquesta resposta es basava en la valoració que feia dels dos instruments estratègics que marquen el present i el futur del conjunt del turisme al país: el Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i el Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015. Dos anys després, i a punt d’acabar la vigència d’aquests plans, la meva percepció és més optimista.

El passat 16 de juliol el Govern va presentar el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya. Dos consellers de pes, com són Felip Puig i Santi Vila (dels departaments d’Empresa i Ocupació, i Territori i Sostenibilitat, respectivament), van recalcar la rellevància d’aquest pla en un auditori (el del Palau Robert de Barcelona) ple de gom a gom i amb una gran expectació. El conseller Vila va dir, solemnement, que amb aquest Pla Catalunya aspira a convertir-se, en el context mundial, en destinació turística vinculada a la natura.

El Pla marca un abans i un després per motius diversos, però especialment per dos. En primer lloc, perquè és el primer cop que se’n fa un així, dedicat específicament al turisme de natura (sobretot en el seu vessant de l’ecoturisme) i amb un abast geogràfic de tot el país. En segon lloc, perquè és una iniciativa conjunta de tot el Govern català i específicament de les dues administracions amb competències en aquesta modalitat turística: l’Administració turística i l’Administració que gestiona els espais naturals. Dues branques de l’administració de la Generalitat que amb aquest Pla volen consolidar un camí de coordinació que és absolutament imprescindible.

Portada del "Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya". Fotografia de Xavier Cazorla.

Portada del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya”. Fotografia de Xavier Cazorla.

Aquest full de ruta s’estructura en tres blocs principals: 1) el què tenim?, és a dir, una diagnosi sobre la situació del turisme de natura en base al que passa en 11 espais naturals protegits representatius; 2) el què volem?, el model de turisme de natura al què aspira Catalunya al 2020; i 3) el com ho assolim?, un pla d’acció amb 50 actuacions estructurades en 21 programes i 6 eixos estratègics.

La diagnosi es basa en la visió que han ofert els responsables dels espais protegits i una selecció de 20 tipus d’agents públics i privats del sector. El resultat és una interessant, extensa i completa anàlisi de punts forts i febles de la qual se’n deriven tot un seguit de reptes (vegeu-ne el resum següent i aquest article de Xavier Cazorla).

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

El model al que aspira el sector se sintetitza en la següent visió per al 2020: “Catalunya com a referent del turisme de natura en la regió mediterrània, a partir de la valorització, conservació i gestió multifuncional dels seus recursos naturals, culturals i paisatgístics, i en particular els seus espais naturals protegits, gràcies a un model de lideratge públic i privat que prioritzi la qualitat per sobre de la quantitat i contribueixi al desenvolupament local i la millora de l’entorn natural.”

El Pla proposa 50 actuacions a curt (1-2 anys) i mig-llarg (3-5 anys) termini per impulsar i consolidar el turisme de natura a Catalunya. D’aquestes, 22 es consideren clau per la seva prioritat i facilitat d’implementació (vegeu la taula de més avall). I dues ja s’han iniciat de manera immediata:

  • Campanya específica de promoció: en el marc de la campanya institucional “Catalunya és casa teva”, es faran accions específiques de promoció (microsite, xarxes socials, premsa, revistes de viatges, etc.) per motivar els usuaris a gaudir activament de la natura de forma respectuosa amb l’entorn i les poblacions locals, tot donant-los a conèixer les diferents opcions que ofereixen els espais naturals. Ahir mateix el diari Ara ja incorporava un especial de 9 pàgines titulat “Benvinguts, passeu passeu als parcs naturals de Catalunya”. La campanya es reforçarà a partir d’aquest mes d’octubre.
  • Taula d’ecoturisme de Catalunya: un nou ens per sumar els esforços del sector privat i de les administracions públiques implicades per convertir l’ecoturisme català en una oferta de prestigi i de referència. L’objectiu principal de la Taula és treballar amb la màxima cooperació i coresponsabilitat publico-privada en la millora de la competitivitat ecoturística del territori en tots els àmbits. Aquesta taula estarà dinamitzada per una secretaria tècnica que ja ha començat a definir un programa d’actuacions per als anys 2015-2016.

Com es pot observar, es tracta d’un pla ambiciós, que requerirà de l’esforç i la participació de molts agents i persones per implementar-lo. L’ecoturisme disposa, per fi, d’un full de ruta com mai no havia tingut. Per a molts, és un somni fet realitat. No obstant, ara més que mai cal passar a l’acció i anar desplegant, pas a pas, totes les accions planificades. No cal dir que això requerirà de bona voluntat i, sobretot, de recursos. Esperem que, ara sí, l’ecoturisme i els espais naturals del país tinguin el tracte que es mereixen. Com s’ha vist amb els resultats de l’estudi sobre l’impacte econòmic, és un esforç que val la pena.

Actuacions clau.

Les 22 actuacions clau que preveu el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Arròs, blat, carn, mel… i ecoturisme

dijous, 14/05/2015

Ara fa uns dies em van convidar a participar en una taula rodona en el marc de BioCultura, una fira de productes i serveis ecològics que se celebra cada any al Palau Sant Jordi de Barcelona. La pregunta de partida de la taula era si “el turisme a la natura pot fomentar la qualitat i posar en valor el territori a través de la producció ecològica?”. Dit d’una manera més senzilla, si les propostes de turisme de natura poden ajudar a promoure els productes agroalimentaris d’àmbit local i/o produïts sota criteris ecològics. Tot seguit us reprodueixo les reflexions que vaig exposar durant l’acte.

A la taula m’acompanyaven uns ponents de luxe: Raimon Roda, gerent del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat; Xavier Roget, coordinador del programa Parc a taula de la Diputació de Barcelona; Josep Capellà, consultor de DCB – Turisme i Desenvolupament local; i Evarist March, director de Naturalwalks, etnobotànic i gastrobotànic.

Responent a la pregunta plantejada, penso que sí, que el turisme de natura, i especialment l’ecoturisme, poden contribuir a donar més valor als productes locals i ecològics. La següent pregunta que sorgeix és òbvia: d’acord, però com es fa? Aquesta ja no és tan fàcil de respondre… Miraré de fer-ho amb tres aproximacions o punts de vista.

Paquets que combinen ecoturisme i coneixement de sistemes de producció local
La primera manera és des de la perspectiva del producte o paquet turístic. Com sabeu, un producte o paquet turístic, el que ara n’anomenen experiència, és aquella activitat o conjunt d’activitats que compren els turistes per atendre als seus desitjos o necessitats. Si mirem l’oferta existent avui en dia, observarem que hi ha moltes propostes turístiques que inclouen o combinen activitats d’observació de la natura, per tant pròpies de l’ecoturisme, amb activitats de coneixement dels sistemes de producció local o ecològica, i fins i tot amb activitats gastronòmiques basades en productes ecològics.

I és que el perfil d’ecoturista més habitual sol estar molt interessant no només en observar animals salvatges i paisatges singulars, sinó també en descobrir aquells productes més arrelats al territori, i en relacionar-se amb la població local per poder viure experiències el més autèntiques possible.

Un exemple paradigmàtic serien les visites a finques productives que disposen d’acords de custòdia del territori (vegeu, en aquest sentit, el recent estrenat web de la iniciativa Arrèlia). Aquests territoris són petits laboratoris de sostenibilitat molt interessants. En aquestes finques s’hi produeix arròs, blat, llet, carn, mel… sovint amb criteris de producció ecològica. Al mateix temps, una part d’aquestes finques conserven un gran valor natural i paisatgístic en forma de basses per a amfibis, petites clapes de boscos mediterranis, ocells que depenen de conreus de secà o paisatges tradicionals ben conservats, per citar alguns exemples.

Per obtenir suport i assessorament, els propietaris o gestors d’aquestes finques han establert pactes de col·laboració amb ONG de conservació de la natura, les anomenades entitats de custòdia del territori. I, en alguns casos, fruit d’aquests pactes, les entitats organitzen visites guiades a aquestes finques a través de les quals els turistes contemplen la natura i, al mateix temps, coneixen els sistemes de producció tradicional. I, tot plegat, sol acabar amb un tastet exquisit de productes i la possibilitat de comprar-ne.

Val a dir, però, que aquest tipus de producte o paquet turístic no és exclusiu de les entitats de custòdia del territori, sinó que diverses empreses privades que es dediquen a l’ecoturisme també els ofereixen.

A la rectoria d'Alinyà, un equipament i agrobotiga d'un espai natural immens com Aliyà, s'hi poden adquirir productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

A la rectoria d’Alinyà, un equipament i agrobotiga d’un espai natural immens com és la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), s’hi poden comprar productes agrolimentaris de la zona. © Xavi Basora

Cases de turisme rural i agroturisme, l’allotjament dels ecoturistes
Una segona perspectiva és la de les cases d’agroturisme que, a més d’oferir allotjament per dormir-hi, també oferten activitats per conèixer les explotacions agràries o ramaderes que regenten els mateixos propietaris. Al nostre país, els que practiquem l’ecoturisme sovint ens allotgem en cases de turisme rural i agroturisme.

Imaginem-nos el dia perfecte. Estem allotjats en una casa de turisme rural del Prepirineu o del delta de l’Ebre. Ens llevem ben d’hora ben d’hora i un guia de natura ens espera per acompanyar-nos en una activitat d’observació d’ocells aquàtics o de rapinyaires. Passem el matí i el migdia tot gaudint del vol i de l’estètica dels flamencs o dels voltors. Fem un dinar de camp amb embotits ecològics, o anem a un restaurant on tastem un arròs de producció ecològica. Arribem novament a l’allotjament rural i per la tarda els propietaris ens ensenyen la seva explotació d’ous ecològics, o de carn de vedella ecològica. Ja cap al tard ens torna a entrar la gana i per sopar tastem plats cuinats amb productes de la pròpia finca, o de zones pròximes, el que ara n’anomenen productes km 0. Anem a dormir encantats amb el que hem viscut, i amb ganes de recomanar-ho als nostres amics i familiars.

Melmelades, ungüents i altres productes d’origen 100% natural
Una darrera perspectiva per donar resposta a la pregunta plantejada és la d’aquells productes de consum que són produïts a partir de plantes o altres elements que viuen al medi natural. Diverses activitats turístiques es basen en descobrir i conèixer les propietats, sovint desconegudes, d’aquests productes silvestres i en aprendre el mètode per transformar-los en productes alimentaris, cosmètics o artesanals.

Herbes remeieres, melmelades de fruits silvestres, ungüents naturals, ratafies i altres licors, el món dels bolets, artesanies basada en espècies de plantes autòctones serien només alguns exemples. L’Evarist March, botànic i guia de natura, s’ha especialitzat en aquest tipus d’oferta ecoturística. Una altra iniciativa interessany és la dels parcs de les Olors. En aquests parcs, un guia expert ens acompanya i hi podem veure, tocar, collir, olorar, tastar i aprendre sobre les característiques i els usos de les diferents herbes que s’hi han plantat.

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

Els fruits silvestres comestibles, elements naturals que ens connecten amb la gastronomia. © Xavi Basora

De productes i paquets ecoturístics com aquests que acabo de descriure cada dia n’hi ha més al nostre país. I sens dubte que contribueixen, i molt, a posar en valor el territori. Ecoturisme i producte local es combinen, doncs, a la perfecció. Ara bé, aquest tipus d’oferta encara es coneix poc i cal dedicar més esforç a promocionar-la. Com sempre, però, serem nosaltres com a turistes i consumidors els que tindrem la darrera paraula.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Boscos madurs: un valor afegit desaprofitat

dijous, 10/04/2014

A Astúries hi ha un bosc que, per visitar-lo, has de demanar tanda. Es tracta de Muniellos, una de les rouredes més ben conservades d’Europa i la més extensa de tot l’Estat espanyol. Només hi poden entrar 20 persones al dia. Aquesta exclusivitat, i la bellesa del propi bosc, han generat un gran interès per anar-hi, fins al punt que en temporada alta costa trobar places lliures. Per això el Govern d’Astúries, que és qui tramita els permisos a través d’una pàgina web, recomana fer la sol·licitud amb força mesos d’antelació. L’entrada, per cert, és gratuïta, a no ser que contractis un guia.

Sempre he pensat que un sistema com aquest es podria implementar en alguns dels boscos madurs del nostre país per tal de donar-los la rellevància que es mereixen. D’aquest tipus de boscos ja fa temps que se’n parla, sobretot per part de la comunitat científica i les entitats de conservació de la natura. Una bona mostra és un interessant llibre que es va presentar fa pocs dies: Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya (pdf), editat per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’associació Silene. Aquesta publicació aplega les ponències i les conclusions de les II Jornades sobre Boscos Madurs a Catalunya, que es van dur a terme l’abril de 2013 a Santa Coloma de Farners.

Avetosa amb arbres morts a prop del Pla de Boavi, al Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

> Uns boscos fascinants i terapèutics
Al llibre es defineixen els boscos madurs com aquells boscos naturals, íntegres, que han assolit una edat venerable sense pertorbacions significatives. Contenen arbres de totes les edats i arbres morts en diferents estadis de descomposició. Per tant, són boscos amb una biodiversitat i una complexitat molt elevades, i on la natura sol evolucionar al seu aire. De vegades també se’ls anomena boscos vells, antics o centenaris.

Estudis diversos apunten que només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. Es tracta, doncs, d’un percentatge ínfim. El que abunda al nostre país són boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície. En la majoria de casos els boscos madurs són molt petits, i si s’han conservat és perquè els seus propietaris se’ls estimen o perquè es troben en llocs força inaccessibles.

Si ens mirem aquests espais forestals des de l’òptica ecoturística, són indrets fascinants, d’una gran bellesa i majestuositat. Llocs on s’hi respira el silenci, amb arbres de grans dimensions, plens de líquens i fongs. Si voleu enriquir el vostre esperit, només cal que us endinseu per l’avetosa de la Mata de València (al Pallars Sobirà), la fageda de la Grevolosa (Osona) o la reserva natural de la Maçana (al Rosselló), per citar alguns dels boscos madurs més coneguts.

Més enllà dels valors estètics, espirituals, culturals i ecològics d’aquests espais forestals, en els darrers anys s’ha confirmat també que tenen sorprenents propietats terapèutiques; són boscos que curen.

El valor d’aquests boscos madurs, doncs, és inqüestionable. I, malgrat això, la publicació abans esmentada, o aquest article d’un dels experts en la matèria, denuncien que encara avui aquest patrimoni forestal s’està talant –de manera legal– a canvi d’uns pocs euros.

Una situació preocupant que, des d’algunes iniciatives públiques i privades, s’intenta afrontar. Destaca la tasca de la Fundació Catalunya-la Pedrera, iniciada l’any 1998. O el programa Sèlvans, endegat l’any 2007 per la Diputació de Girona, després continuat per la Universitat de Girona i des de fa poc integrat a l’entitat Acciónatura, des d’on us conviden a col·laborar-hi (és molt fàcil!). En tots els casos, les entitats impulsores compren als propietaris dels boscos madurs els drets de tala per un període llarg de temps (dues o tres dècades); uns drets que, després, no exerceixen, garantint així el manteniment de la massa forestal.

Fageda de la Grevolosa (Osona). © Xavi Basora

> L’ecoturisme, una oportunitat
Com diuen els experts, les oportunitats de posar en valor els boscos madurs són nombroses. I, si es fan números, sembla que el potencial econòmic de conservar aquests petits espais naturals és molt superior al que se’n trauria per la seva fusta.

Una de les vies per conservar-los i aprofitar aquestes oportunitats seria creant itineraris ecoturístics de caràcter exclusiu, seguint el model de Muniellos citat a l’inici. Escollir aquells boscos més accessibles, on es demostrés que l’ús turístic regulat seria compatible amb el manteniment dels valors ecològics, i crear una xarxa d’uns 10-15 boscos madurs d’interès ecoturístic arreu del país. A partir d’aquí, establir un sistema de permisos (amb un límit de visitants al dia) i fer promoció turística d’aquests indrets, destacant-ne tant els seus valors com el privilegi que resulta poder-los visitar. També seria oportú organitzar un model de visites guiades per donar més valor afegit al producte ecoturístic. Tot plegat no deixa de ser una idea per al debat i per aprofitar millor la maduresa d’aquests boscos tan singulars.

El Govern aposta per l’ecoturisme? Sí, però no

dimarts, 11/06/2013

El nostre país té una diversitat notable de recursos ecoturístics (paisatges i espais naturals, animals salvatges, patrimoni geològic, etc.), que poden atraure turistes d’arreu —tant nacionals com estrangers—, i amb els al·licients afegits de la cultura, la gastronomia, la història, el clima i molts altres. Aquest blog, modestament, vol contribuir a difondre aquests recursos turístics basats en la natura. Ara bé, el Govern actual de la Generalitat, pensa el mateix i aposta clarament per l’ecoturisme?

Hi ha diverses maneres per intentar respondre aquesta pregunta. La que utilitzarem en aquest apunt és l’anàlisi de les intencions previstes en dos instruments —presentats recentment— que marquen el full de ruta de la política turística dels pròxims anys. Són el “Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i Directrius nacionals de turisme 2020” (del qual només es pot consultar, per ara, aquesta versió, que entenc que és un resum d’una més extensa) i el “Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015” (del qual està disponible, també per ara, aquesta presentació).

Tenim recursos naturals, però calen productes turístics competitius
Començant pel Pla Estratègic, observem, d’entrada, que el terme “ecoturisme” com a tal només se cita un cop, al capítol d’introducció, en descriure un dels fets cabdals que expliquen el model turístic català: “El lent però sòlid desenvolupament del turisme d’interior i de muntanya, gràcies entre altres factors a la creació d’una extensa xarxa d’establiments de turisme i allotjament rural, a l’expansió del turisme actiu, dels esports d’aventura, l’ecoturisme, el golf o el turisme cultural, amb el suport clau d’una oferta gastronòmica cada cop més extensa […]”.

Aquesta anàlisi la compartim plenament, així com la que li segueix: “Tant el turisme d’interior com el de muntanya s’han desenvolupat i es mantenen només gràcies al turisme intern i de proximitat, una debilitat que s’està fent palesa ara en temps de crisi, però s’observa també una competitivitat creixent envers el turisme internacional. En qualsevol cas, el potencial dels recursos naturals i culturals dels nostres territoris de l’interior i de la muntanya, unit als nous paràmetres evolutius de la demanda, ens faran situar-lo com una de les principals apostes estratègiques del Pla”.

Així doncs, el Pla inclou l’ecoturisme dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya” (tot i que al litoral català també s’hi pot practicar l’ecoturisme, sobretot als dos extrems del país), i considera que els recursos naturals tenen prou potencial per esdevenir una de les principals apostes de futur, també en clau de turisme internacional. De fet, el Pla apunta com una oportunitat la “posada en valor de la gran diversitat de recursos naturals i culturals en forma de productes i experiències turístiques competitives i sostenibles”. Totalment d’acord: tenim recursos naturals, però ens falta convertir-los en productes turístics competitius. Si bé cal reconèixer que en els darrers anys han anat sorgint, cada cop amb més empenta, nous productes ecoturístics, tot i que adreçats majoritàriament al turisme intern.

Aquesta primavera s'han presentat els fulls de ruta de la política turística dels pròxims anys. L’ecoturisme s'inclou dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya”. © Xavi Basora

L’ecoturisme és un objectiu, però es concreta poc
Fruit d’aquesta diagnosi, el Pla es fixa com un dels seus deu objectius per al 2016 “millorar l’ús turístic del patrimoni natural i cultural de manera sostenible”. Aquest objectiu, però, com es tradueix a la pràctica? Hi ha alguna actuació dedicada específicament a potenciar l’ecoturisme? El Pla estratègic es concreta en 39 projectes agrupats en cinc programes (governança; desenvolupament de destinacions; desenvolupament de productes; administració i gestió turística, i excel·lència). Malauradament, els detalls d’aquests projectes —objectius operatius, agents públics i privats implicats, etc.— no són consultables, per ara.

Tot i això, repassant el pressupost global del Pla, llegim que es preveuen desenvolupar “Plans directors dels productes turístics de Catalunya”, un dels quals serà sobre els productes “actiu/natura en espais naturals”, previst per al 2014 i dotat amb 60.000 euros. També es parla d’un altre Pla director per als productes de “neu i muntanya”. Per tant, suposant que la meitat dels dos plans es destinin a promoure productes d’ecoturisme (atès que el turisme actiu i el turisme de neu no els consideraríem estrictament com a ecoturisme), resulta que en 4 anys (2013-2016) es dedicaran específicament a aquesta modalitat turística uns 30.000 euros.

Una quantitat, al meu entendre, irrisòria, si bé és cert que l’ecoturisme, com qualsevol altra modalitat, es podrà beneficiar d’altres projectes previstos força interessants, com ara un servei d’acompanyament a empreses, emprenedors i inversors en turisme (Creatur), dotat amb 170.000 euros, o un marc per al finançament de projectes turístics, dotat amb 60.000 euros. Xifres que, per baixes, contrasten amb les d’altres projectes, com l’execució del pla estadístic d’investigació turística, amb 5,7 milions previstos, o un SIG (Sistema d’Informació Geogràfica) per al sector turístic català, amb 2 milions.

I què hi diu el Pla de Màrqueting?
Si la informació consultable del Pla estratègic és incompleta, la del Pla de Màrqueting Turístic encara ho és menys, malgrat l’interès d’un instrument com aquest per a la promoció turística del país. Segons es diu en la presentació del Pla, un dels valors de la marca “Catalunya” és la qualitat de vida, que inclou, entre d’altres, els paisatges naturals i culturals.

Un dels objectius del Pla de Màrqueting —congruent amb els “Plans directors dels productes turístics de Catalunya” previstos al Pla estratègic— és crear nous productes que allarguin la temporada turística i basats en sis grans experiències turístiques. Entre aquests nous productes, dos de relacionats parcialment amb l’ecoturisme: 1) “itineraris per descobrir un petit país amb una gran cultura” (destinats, entre d’altres, a conèixer grans icones culturals i naturals) i 2) “estades per gaudir de la natura–aventura, muntanya i entorn rural”. I poca cosa més sabem d’aquests productes, llevat que la prioritat per invertir-hi serà alta, en el cas dels primers, i mitjana, en el cas dels segons.

Valoració final: sí, però no
Eren dos instruments que feia temps que s’esperaven —més de dos anys— i, tot i que ja han estat presentats públicament, la informació disponible ara mateix és incompleta. Per tant, qualsevol anàlisi, també en clau d’ecoturisme, serà parcial.

El Govern aposta per l’ecoturisme? A la llum d’aquests dos instruments, i des del meu punt de vista, sí, però no. perquè sembla que es constata el potencial que té l’entorn natural del país per atraure més visitants, així com la necessitat i oportunitat de dissenyar autèntics productes ecoturístics. Ara bé, no perquè aquesta constatació no es concreta d’una manera prou decidida en les actuacions previstes i, sobretot, en els recursos econòmics que s’hi preveuen destinar.

A més a més, tot i disposar dels dos Plans (l’estratègic i el de màrqueting), sembla que caldrà esperar encara més per veure els primers resultats en relació amb l’ecoturisme, ja que no serà fins al 2014 quan s’elaborarà el Pla director dels productes actiu/natura en espais naturals. Des d’aquí voldria recomanar als qui elaborin aquest pla director que tinguin presents les propostes de l’informe “Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura”, publicat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible a finals del 2009, així com les demandes d’un sector que, tot i que petit, podria aportar un gran futur a moltes zones de Catalunya.

L’ecoturisme als programes electorals

dimarts, 27/11/2012

Potser aquesta entrada arriba tard. O potser no. Tot i que fa mandra, una bona pràctica que recomano és analitzar els programes electorals des de la perspectiva que a un més li interessi (llegir-se tots els programes resulta una tasca impossible, i aquí és on la síntesi que en fan els mitjans de comunicació resulta tan útil). Ara que ja sabem els resultats electorals no sé si té molt sentit, però en qualsevol cas vull deixar per escrit les propostes que han fet els partits polítics en matèria d’ecoturisme per a aquestes eleccions del 25N.

Per fer aquesta anàlisi, m’he basat en l’extracte El turisme als programes electorals dels partits catalans. Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 que han elaborat des del portal d’actualitat turística Comunicatur. Una bona feina, sens dubte, ja que recull en un sol document totes les propostes en matèria de turisme que han fet els partits polítics amb representació parlamentària.

A l'ecoturisme encara li queda un llarg camí a recórrer per formar part del discurs polític. © Xavi Basora

D’entrada, cal dir que només un partit utilitza el terme ecoturisme en els seus programes, la qual cosa és indicativa que es tracta d’un concepte poc consolidat, si més no en el discurs polític. Aquest partit és ICV-EUiA, tot i que el terme apareix només un cop i no vinculat al bloc dedicat al turisme, sinó com un nou filó d’ocupació per a dones del món rural. Si busquem el concepte més proper, el de turisme de natura, només apareix en el programa electoral de CiU. Per acabar, el turisme sostenible¸ que no és cap modalitat turística com l’ecoturisme sinó un conjunt de principis que caldria aplicar a qualsevol segment –inclòs el sol i platja–, apareix citat en tres programes: al de CiU novament, al d’ERC i al d’ICV-EUiA. En el programa d’aquest darrer partit, també hi apareix un terme semblant: turisme responsable.

De les diverses accions que proposen els partits polítics i que es poden relacionar en major o menor mesura amb l’ecoturisme (que, val a dir-ho, es poden comptar amb els dits d’una mà), m’han agradat les següents:

  • CiU proposa un Pla director de turisme als espais protegits. Seria fantàstic, perquè que jo sàpiga mai s’ha fet un document estratègic que planifiqui conjuntament els productes turístics que ofereixen o poden oferir els meravellosos espais naturals protegits del nostre país. I seria una bona oportunitat per fer una promoció conjunta i efectiva de tots aquests espais i productes, i també per coordinar totes les administracions implicades, especialment la Direcció General de Turisme, la Direcció General de Medi Natural i els principals organismes de promoció turística.
  • ERC aposta per modificar el recent impost turístic sobre pernoctacions per tal que els ingressos generats es destinin, d’una manera més clara, a la promoció, la creació de producte turístic i la conservació del patrimoni (entenc jo que natural i cultural), entre d’altres finalitats. D’aquesta manera, es compliria un dels principis de l’ecoturisme: que els turistes contribueixin a conservar els espais naturals que visiten.
  • ICV-EUiA planteja dues mesures ben interessants. La primera va en la línia de la d’ERC, tot i que més detallada. Com ERC, proposen una reforma “profunda” de l’actual taxa turística per tal que reflecteixi la petjada ambiental que es produeix a cada indret. Aquesta nova taxa, de la qual en quedarien exemptes les cases rurals –atès que fixen població al territori–, nodriria un “Fons per a la Recuperació, Reparació, Preservació del Patrimoni Natural i Cultural i la Millora del Turisme”. Aquest fons, a la vegada, serviria per finançar projectes entre els quals n’hi hauria de destinats a “conservar parcs naturals i zones d’interès ecològic i  paisatgístic, recuperar camins per a la pràctica del senderisme i l’excursionisme, crear infraestructures d’interpretació ambiental, recuperar el patrimoni natural i mantenir les activitats agràries tradicionals i les artesanies locals”. Com dèiem abans, un dels principis de l’ecoturisme quedaria garantir.
  • La segona mesura d’ICV-EUiA que vull destacar, molt més breu pel que fa al seu enunciat, proposa impulsar la Carta de Turisme Sostenible a tots els parcs naturals de Catalunya. Aquest instrument de certificació, que actualment ostenten quatre parcs naturals (Zona Volcànica de la Garrotxa, Delta de l’Ebre, Sant Llorenç del Munt i l’Obac i Montseny) i del qual en parlarem més a fons en altres ocasions, ajuda a planificar, a escala d’espai protegit, el desenvolupament turístic d’una manera responsable, sostenible i amb la implicació de tots els agents locals. Seria, doncs, molt recomanable que tots els parcs naturals del país impulsessin aquests processos, tot i que això no treu la necessitat de disposar d’un pla per al conjunt dels espais protegits.

La resta de partits no fan cap proposta relacionada amb l’ecoturisme, i en algun cas fins i tot sorprèn l’escassetat de compromisos en turisme en general, tenint en compte que és un dels sectors clau per al present i el futur d’aquest país. Ara caldrà veure, amb les negociacions necessàries per formar govern, fins a quin punt aquestes propostes electorals s’inclouran o no en els plans del nou executiu. Ho anirem seguint.