Entrades amb l'etiqueta ‘OcellsCarronyaires’

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà

dilluns, 5/05/2014

Hi ha muntanyes d’alçada modesta, però presència imponent. Que no solen aparèixer a les llistes de cims a conquerir, però que quan n’assoleixes el punt més alt la recompensa visual és extraordinària. Que poden passar desapercebudes a ulls d’un passavolant, però que si grates una mica te n’adones que són indrets molt estimats pels locals i amb molta història al darrera. Em refereixo, en aquesta ocasió, a la muntanya de Sant Corneli, situada al bell mig del Pallars Jussà, al cor d’aquesta comarca prepirinenca.

La muntanya de Sant Corneli supera amb prou feines els 1.350 metres d’alçada. Tot i així, té el privilegi de dominar les tres grans conques del Pallars Jussà: la conca Dellà, la conca de Dalt i la conca de Tremp. I no només això: poc després de començar a pujar-hi, se t’apareix al darrera el rei dels Pirineus, l’Aneto. La visió d’aquest gegant pirinenc és un autèntic regal. El perfil de Sant Corneli, que més que una muntanya és una serra, resulta imponent, sobretot vista des de qualsevol punt de la conca Dellà. Amb el poble i el castell d’Orcau a la base, i els cingles que en flanquegen el vessant sud, la seva silueta allargassada és inconfusible i tota una referència per als habitants d’aquesta altra joia poc coneguda que és la conca Dellà.

La muntanya de Sant Corneli vista des del poble de Basturs, a la conca Dellà. © Xavi Basora

> Combats cruents i nocturns
Una situació estratègica va convertir aquesta muntanya en un indret molt desitjat durant la Guerra Civil espanyola. El maig de 1938, una ofensiva republicana va intentar reconquerir Sant Corneli, que llavors estava sota domini dels nacionals. Manuel Gimeno, en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars, explica que els republicans van atènyer les filferrades nacionals, davant de les quals en moriren molts. D’un batalló de 700 soldats, només en van sobreviure 42. Una batalla cruenta que va tenir lloc sobretot de nit. Explica Gimeno que “acabada la guerra, no foren pocs els veïns dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de la posicions nacionals […]”.

Avui la muntanya conserva alguns testimonis muts d’aquell episodi històric. Poc abans d’arribar al cim, s’entreveuen diverses restes de trinxeres i búnquers, i en assolir-lo hi trobareu una enorme creu de ciment caiguda. Fou bastida el setembre de 1939 en memòria dels caiguts de l’exèrcit franquista durant els combats del maig del 1938. Precisament és tota aquesta història la que dóna nom al Camí a les Trinxeres, una cursa i caminada popular que s’organitza des del 2011 i que enguany arriba a la quarta edició. Si voleu endinsar-vos en la història i el paisatge d’aquest indret, és una excel·lent oportunitat. Tindrà lloc el pròxim dissabte 24 de maig.

El pantà de Sant Antoni i els camps propers tenen un aspecte fantàstic a la primavera. Al fons, la Pobla de Segur. I més al fons, el Pirineu. © Xavi Basora

> Paradís de cérvols i voltors
Si voleu pujar a la muntanya pel vostre compte, l’itinerari principal surt de la font de la O, una agradable zona recreativa propera a Aramunt. A aquest poble s’hi arriba per una bonica carretera des de la Pobla de Segur que ressegueix el pantà de Sant Antoni. Des de la font de la O seguiu per la pista forestal i de seguida un cartell us farà agafar un corriol a mà esquerra. L’ascensió pel vessant obac de la muntanya és constant i no té pèrdua. Són 840 metres de desnivell i unes dues hores de pujada. El descens el podeu fer pel mateix camí si voleu anar per feina, o pel camí de les Collades si voleu completar un espectacular i llarg itinerari circular (que és el que ressegueixen al “Camí a les Trinxeres”).

Des d’una òptica més purament ecoturística, Sant Corneli és una muntanya que pertany als dominis del massís del Boumort, dins l’Espai d’Interès Natural Serra de Carreu-Sant Corneli. Diu aquest bon apunt de la Casa Julià d’Aramunt que cérvols i senglars s’hi passegen durant tot l’any, i que és un lloc ideal per assistir a la brama del cérvol al mes d’octubre. També és un indret idoni per observar el vol tranquil i assossegat dels ocells carronyaires, amb poblacions molt abundants en aquest sector del Prepirineu. I si sou uns apassionats de la geologia, la serra de Carreu i el roc de Pessonada –que observareu perfectament des del cim– són com un llibre obert a l’aire lliure.

Conclusió: hi ha muntanyes poc emblemàtiques a priori però que ho són molt més del que ens pensem. Sant Corneli n’és una, amb una natura i unes panoràmiques de primera divisió, i on reviureu un passat no gaire llunyà i un altre –el geològic– de llunyíssim…

El roc de Pessonada i la vall de Carreu des del cim de Sant Corneli. © Xavi Basora

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.