Arxiu de la categoria ‘Propostes’

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Laurenti, un estany encisador a l’Arieja

dimecres, 14/09/2016

Els que estimem la muntanya sentim una devoció especial pels estanys. Són paisatges que ens reconforten després d’una caminada. Que ens asserenen en plena travessa o ascensió a un cim. Que ens aturem a contemplar atrapats per un poder encantador difícil d’explicar. Afortunadament, als Pirineus hi trobem milers d’estanys de tota mena. Però n’hi solen haver alguns, no gaires, que tenim gravats a la memòria. Per a mi, l’estany Laurenti és un d’aquests, juntament amb algun altre. Hi vaig anar per primer i únic cop fa 20 anys i aquest estiu he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Recordava el paratge com un autèntic paradís. I, dues dècades després, segueix sent-ho.

Laurenti_1

L’estany amb l’imponent Roc Blanc que el vigila.

Un paratge on tots els elements encaixen a la perfecció
L’estany Laurenti és un indret idíl·lic on tot està perfectament col·locat, com si algú hagués pensat en tots els detalls.

Al fons, les siluetes imponents dels cims del Roc Blanc i el pic de Baixollada. Els pins de l’entorn disposats en rengleres, dibuixats amb tiralínies. Els relleus calcaris, d’un blanc encisador, que solquen el riu Laurenti mostrant una força pètria descomunal. La làmina d’aigua d’un blau intens o, segons d’on es miri, d’una transparència absoluta. El bestiar que pastura tranquil al costat dels pescadors matiners a la cerca de truites. Les petites platges de sorra que solquen les vores i conviden a mullar els peus. Els troncs morts sota l’aigua que creen autèntiques postals fotogràfiques.

Laurenti_3

Una vaca amb dos pescadors al fons.

Laurenti6

Aigua transparent, tronc disposat a la perfecció.

Com arribar-hi?
Aquest estany es troba a 1.936 metres d’alçada i s’hi arriba per un camí que neix al costat del refugi Laurenti (1.636 metres). A ritme normal, es tracta d’un recorregut agradable d’una horeta de durada, això sí, amb pujada constant. Al refugi s’hi accedeix en cotxe per una pista forestal que neix just passat el poble de Quérigut, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus de l’Arieja i considerat la capital de la regió històrica occitana del Donasà.

Si veniu de la Cerdanya i el Capcir, no cal arribar a Quérigut. Passat el poble de Puyvalador (la darrera estació d’esquí després de les Angles i Formiguères), heu d’agafar la carretera D-16 en direcció Quérigut i seguir-la durant uns tres quilòmetres fins que trobareu una pista a l’esquerra, en bon estat, que s’endinsa pels fabulosos boscos d’aquesta regió i que arriba, després d’una bona estona, al refugi Laurenti.

Laurenti_2

De camí al Roc Blanc l’estany mostra tot el seu encant.

Dos suggeriments per enriquir l’experiència
Si ja esteu convençuts de visitar, algun dia, aquest preciós estany, us proposo un parell de recomanacions que faran de l’experiència quelcom sublim.

La primera, arribeu a l’estany ben d’hora. Gaudireu d’una quietud absoluta i d’unes llums encisadores. Potser la boira encara hi serà present i, amb els primers raigs de sol, s’aixecarà regalant-vos moments màgics.

I la segona: si us sentiu en bona forma, plantegeu-vos assolir el Roc Blanc (2.542 m), un cim d’alçada modesta però amb unes vistes impressionants dels Pirineus, amb muntanyes emblemàtiques ben a prop com el Puig Peric o la Dent d’Orlu. I el que és el millor, amb una ascensió espectacular, molt entretinguda i poc tècnica, i que ens regala unes panoràmiques bucòliques i aèries de l’estany Laurenti.

Laurenti_5

A més de 2.500 metres d’alçada, amb l’estany als nostres peus.

Laurenti_4b

La fondària fa variar el color de l’aigua.

Què sentim quan connectem amb la natura?

dimecres, 11/05/2016

Plenitud. Immensitat. Silenci. Por. Magnetisme. Comunió. Serenor. Encanteri. Buit. Misteri. Bellesa. Pau. Màgia. Intimitat. Quietud. Fredor. Recolliment. Harmonia. Fortuna. Humilitat. Solitud. Calma. Retrobament.

Aquest ampli espectre de substantius amb molta substància són algunes sensacions, sentiments o emocions que podem viure quan connectem, plenament, amb la natura. D’això en parla un llibre recent, Tornar a la natura, escrit pel professor de geografia Josep Gordi i editat per Papers amb Accent.

És un llibre profund però amè que, a través dels correus electrònics que es van enviant dos amics, reflexiona sobre la relació que tenim els éssers humans amb la natura. Els paisatges naturals es poden veure, o es poden viure, que no és el mateix. En aquest darrer sentit, l’autor ens anima a viure la natura amb plenitud, és a dir, a sentir-nos en comunió amb l’entorn natural amb intensos moments de joia, i a saber-ne apreciar tant els valors tangibles com, sobretot, els intangibles.

Vent a la cara.

Sentint el vent a la cara al pla de Busa (Solsonès). © Xavi Basora

Arribats aquí, us podeu preguntar: de quina manera assolim aquesta connexió més profunda i plena amb la natura? El professor Gordi, a través dels personatges d’aquest epistolari electrònic, ens proposa vivències ben diverses. Només en citaré tres, i us animo a llegir el llibre per descobrir-ne moltes altres. Primera: sortir de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la ferma voluntat de deixar-vos endur per l’espectacle natural. Segona: caminar de nit amb un frontal o sense ell tot aprofitant les nits de lluna plena. I tercera: cercar un lloc enlairat, com un cim o una cinglera, i sentir el sol i el vent sobre la cara.

La setmana de la natura
Precisament, el pròxim 27 de maig comença la Setmana de la Natura, una proposta ben interessant que comptarà amb més de 200 activitats a Catalunya i que s’allargarà fins al 5 de juny. L’acte inaugural, que tindrà lloc en ple cor de la Zona Volcànica de la Garrotxa, consistirà en la presentació de Tornar a la natura a càrrec del seu autor i en una visita guiada a la fageda d’en Jordà durant la qual Josep Gordi donarà recomanacions per posar en pràctica les propostes del llibre.

SetmanaNatura_banner

Aquests 10 dies plens d’activitats us permetran gaudir de la natura en el seu sentit més ampli. Excursions, tallers, visites guiades, activitats familiars, exposicions, activitats infantils, sortides de camp… Una oportunitat fantàstica per (re)connectar amb la natura, implicar-se en la seva conservació i conèixer l’acció de les persones i de les entitats ambientals que treballen per construir un país més sostenible.

La Setmana de la Natura és una iniciativa conjunta de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya (XVAC) i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). La XVAC i la XCT són dues xarxes d’entitats sense ànim de lucre i de referència en el món de la conservació de la natura i del voluntariat ambiental a Catalunya, i compten amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”.

Articles relacionats:

Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició

dijous, 22/10/2015

A la natura s’hi pot anar per molts motius. Per desconnectar. Per fer-hi esport. Per contemplar. Per caminar. Per pensar. Per sentir. Per badar. Per observar. Per competir. Per recol·lectar. Per meditar. I per aprendre, entre molts altres. Aquest darrer motiu és el fil conductor de l’exposició “Camins de natura, itineraris vitals”, una proposta molt recomanable per reflexionar sobre la relació entre l’educació ambiental i el medi natural. L’exposició es troba als jardins del Palau Robert de Barcelona fins al 31 de gener de 2016.

Educació ambiental a la natura i ecoturisme són cosins germans. Dues disciplines amb molts punts en comú i límits difusos. I és que, com sovint explico, un dels pilars de tota proposta ecoturística és la interpretació del medi. Els turistes o visitants, a més de gaudir del seu temps lliure, volen aprendre alguna cosa de la natura, tornar a casa sabent més coses d’aquell entorn que han visitat. La clau per aconseguir-ho rau en convertir l’activitat turística en una autèntica experiència interpretativa. I aquí el paper dels guies de natura és vital.

L'exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

L’exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

No us vull descobrir gaires coses de l’exposició. Sí que us diré que, tot i les petites dimensions de l’espai que ocupa, la concentració de reflexions per metre quadrat val molt la pena. Algunes de les que més m’han fet pensar us les comparteixo:

  • “Interessar-se i conèixer el medi on vivim, la natura, no només enriqueix la nostra vida, reforça valors fonamentals per al nostre benestar i és la base per fer front als reptes de present i futur.”
  • “No es tracta de conèixer per acceptar, sinó de conèixer per canviar.” [Teresa Franquesa, doctora en Ciències Biològiques]
  • “Per convertir una passejada en una experiència vital: pren-t’ho amb calma, deixa’t sorprendre […], escolta la natura, escolta el teu cor, la vista no ho és tot, toca i olora, fes salut […]”.
  • “Hi ha persones que ens ajuden a veure-hi clar, a veure allò que tot sols no som capaços de sentir o entendre. Segur que en coneixes alguna. Gràcies al seu acompanyament […] has estimat petits detalls del teu entorn.” […]
  • “Sóc una part de tot el que he trobat al meu camí.” [Alfred Tennyson, poeta]
Les fotografies de l'exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

Les fotografies de l’exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

A més d’incitar-nos a pensar, la mostra també vol donar a conèixer els itineraris d’educació ambiental existents a Catalunya. Per això se n’han seleccionat 52 per a aquesta exposició. Són itineraris que recorren diferents punts del territori català. La majoria posen en relleu els aspectes naturals però també se n’hi presenten altres que mostren aspectes culturals, tecnològics o industrials.

Molt més que una exposició
Mentre duri l’exposició (fins al 31 de gener), s’han programat de manera paral·lela nombroses activitats per a perfils i interessos diversos, relacionades amb l’educació ambiental i la natura. La majoria són itineraris guiats per educadors/es ambientals per tal d’experimentar i comprendre millor allò que ens envolta. Totes les sortides són gratuïtes però cal inscripció prèvia a través dels formularis que trobareu al web de l’exposició.

El sentit del tacte també entra en acció a l'exposició. © Xavi Basora

Unes caixes de fusta ens fan experimentar amb el sentit del tacte. © Xavi Basora

Aquesta exposició és un projecte de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) amb motiu de la celebració dels 40 anys del primer itinerari de natura a Catalunya i a l’Estat (el 1975 al bosc de Santiga, a Barberà del Vallès) i dels 30 anys de creació de la Societat. Dos moments històrics i rellevants dins la tradició ambientalista i associativa dels catalans, que van donar un impuls molt important a l’educació ambiental del nostre país.

El projecte ha comptat amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Fundació La Caixa.

Entrades relacionades
> Què fan i com són els guies ecoturístics?
> Ecoturisme, un concepte confús

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

Els 14 parcs naturals de Catalunya: per triar i remenar

dimarts, 30/06/2015

Pocs països poden presumir d’una diversitat d’espais naturals tan gran en un territori tan petit. Catalunya, sí. I sembla que encara no en som del tot conscients, d’aquesta riquesa. Des dels 3.143 metres de la Pica d’Estats fins a les platges del litoral, la diversitat de paisatges i ecosistemes és notable. Dunes, penya-segats, planes estèpiques, aiguamolls, estanys i rius, boscos i muntanyes, valls conreades… N’hi pot haver més?

Un 30% del territori català està protegit per llei per garantir la conservació dels valors naturals i paisatgístics; ara bé, de tota aquesta vasta natura, les joies de la corona són els 13 parcs naturals i l’únic parc nacional. Tot seguit repassem alguns dels atractius més destacats de cada parc, i així us posem la mel a la boca… Com veureu, teniu per triar i remenar.

En cadascun trobareu una oferta àmplia d’activitats organitzades per empreses locals que us permetran gaudir de la natura i al mateix temps conèixer-la una mica millor. Per no ser injustos, us animem també a visitar altres espais naturals protegits que són igualment fantàstics –per exemple, tot el Prepirineu–, però que no gaudeixen de l’etiqueta de parc natural. I, sobretot, us encoratgem a apropar-vos a aquests entorns sense presses, respectant el medi i les persones que hi viuen, i convertint la pròpia natura en el centre de la vostra mirada.

1. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
(declarat parc nacional el 1955, ocupa 14.119 hectàrees)

Segur que els teniu en ment: són els Encantats, un dels símbols de la muntanya catalana. Però aquest parc és molt més que això. Més de 200 estanys esquitxen un territori agrest amb cims escarpats que arriben als 3.000 metres. Espècies amenaçades com el trencalòs o el gall fer conviuen amb els àgils isards i les marmotes cridaneres. Alta muntanya en estat pur i aigua, molta aigua, amb cascades i rius sinuosos i serens com els del planell d’Aigüestortes.

Estany de Monestero.

Estany de Monestero, un dels més accessibles i alhora menys coneguts del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. © Xavi Basora

2. Parc Natural de l’Alt Pirineu
(declarat parc natural el 2003, ocupa 69.850 ha)

És el parc més extens de Catalunya i s’hi troba també el punt més alt, la Pica d’Estats. Un territori salvatge i amable alhora. Salvatge perquè s’hi conserven racons remots i inaccessibles, hi sobreviuen boscos madurs que no es talen des de fa molt temps i hi viuen els mamífers més grans del país: l’ós bru, sempre misteriós, i el cérvol, que ens captiva cada tardor amb l’espectacle de la brama. Un espai també amable pel paisatge bucòlic de les valls, amb una activitat ramadera viva i uns pobles de postal.

3. Parc Natural del Cadí-Moixeró
(declarat parc natural el 1983, ocupa 41.060 ha)

Dues de les estampes muntanyoses més fotografiades del país es troben en aquest parc: la cara nord de la serra del Cadí, pura bellesa visual, i la peculiar silueta del Pedraforca, símbol de l’excursionisme català. Però aquest parc és també el regne de l’isard i de dos ocells forestals difícils de veure però d’una gran vàlua: el picot negre i el mussol pirinenc. Boscos de pi negre i avetoses entapissen aquestes muntanyes curulles de tradicions, llegendes i una vida rural que encara batega.

4. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
(declarat parc natural el 1982, ocupa 15.309 ha)

A Catalunya també hi tenim volcans. Adormits, diuen els experts, que no vol dir extingits. A la Garrotxa n’hi ha fins a una quarantena, juntament amb una vintena de colades de lava. Destaquen el volcà del Croscat, d’erupció més recent (fa 14.000 anys  11.500 anys), i el de Santa Margarida, amb una ermita al bell mig del cràter. Però aquest parc també és conegut pels seus boscos, espessos i humits, entre els quals un s’emporta totes les mirades: la fageda d’en Jordà, que a la tardor ofereix una gamma de colors ocres, grocs i vermells que fa embadalir.

Fageda Garrotxa

L’interior d’una de les moltes fagedes del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Xavi Basora

5. Parc Natural de Cap de Creus
(declarat parc natural el 1998, ocupa 10.813 ha terrestres i 3.073 ha marines)

En aquest extrem del país, tocat per la tramuntana i on el Pirineu s’abraça al Mediterrani, hi afloren les roques més antigues de Catalunya, formades fa 500 milions d’anys. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic de la Terra on s’observen les pegmatites, unes roques de colors blancs, taronges i rosats. Recorreu el paratge de Tudela i assistiu a un autèntic espectacle geològic. Perdeu-vos per les cales verges i rocoses d’aquest paradís i, si podeu, exploreu els fons marins on abunden els alguers de posidònia i una fauna marina fascinant.

6. Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
(declarat parc natural el 1983, ocupa 4.721 ha)

Emblema de la lluita ecologista dels anys 70 del segle passat, aquests aiguamolls són una joia paisatgística que cal observar al capvespre des de l’interior d’un aguait. Llacunes, maresmes, closes, rius, camps i platges amb dunes formen un ric mosaic d’ambients on viu una gran diversitat de fauna, amb els ocells com a principal focus d’atenció. Fins a 338 espècies diferents s’han observat al Parc, que té una gran importància com a zona de parada i fonda de nombroses aus migratòries en el seu viatge entre l’Àfrica i Europa.

7. Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.192 ha)

Al bell mig de la Costa Brava s’aixeca un massís imponent –el del Montgrí–, coronat per un castell i que s’aboca al mar creant els penya-segats més vertiginosos del país, amb coves i túnels submarins de gran bellesa. Als peus del massís, hi ha la plana empordanesa, elogiada per l’escriptor Josep Pla, i on sobreviuen aiguamolls naturals, platges amb dunes i uns arrossars denominació d’origen. I ja a dins del mar, els fons marins més observats i preuats: els de les illes Medes, amb gorgònies, coralls vermells, esponges i dàtils de mar, entre molts altres.

8. Parc Natural del Montseny
(declarat parc natural el 1987, ocupa 31.064 ha)

Aquest massís imponent és una gran illa de biodiversitat i una reserva d’aigua a tocar de la gran metròpoli barcelonina. Amb cims emblemàtics de l’excursionisme català com el Turó de l’Home o el Matagalls, aquest espai forestal destaca per una diversitat de boscos i ambients naturals concentrada en poc espai: des d’alzinars mediterranis, amb el senglar com a emblema i les carboneres històriques, fins a fagedes i avetoses que acullen torrents d’aigües fredes on s’amaga un tritó únic al món descobert fa pocs anys.

9. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
(declarat parc natural el 1987, ocupa 13.691 ha)

El cim de la Mola, ben visible des del Vallès i més enllà, és el punt més emblemàtic d’aquest massís caracteritzat per cingleres de dos colors –grises i rogenques– esquitxades de monòlits i farcides de coves i balmes. Un paisatge que vindria a ser una mena de fortalesa pètria ben protegida gràcies a l’espessor dels boscos d’alzines i de pins. Rapinyaires emblemàtics com el duc sobreviuen a les canals més feréstegues, mentre els ratpenats habiten a les coves més fosques.

10. Parc Natural de la Serra de Collserola
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.259 ha)

El parc més urbanita, ja que es troba al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, envoltat de quatre milions de persones. Un luxe per a totes elles, ja que en poca estona poden passar de la plaça Catalunya a estar a l’interior d’una autèntica selva mediterrània. I és que aquest parc és una bona mostra del bosc mediterrani, amb l’alzinar com a estrella, i farcit de racons encisadors, masies, ermites, torrents, fonts i petites clapes de conreu. Collserola és una mena de miracle natural que, malgrat les pressions, encara conserva una natura sorprenent.

11. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
(declarat parc natural el 1987, ocupa 3.630 ha)

Conegut pel monestir, lloc de culte i icona turística, aquest espai natural acull uns altres monuments, en aquest cas geològics, que són excepcionals: agulles, canals i monòlits formen un paisatge únic al país. Escolliu algun itinerari que s’endinsi cap a l’interior del massís i deixeu-vos sorprendre per les formes curioses dels conglomerats, roques formades fa milions d’anys a partir de sediments transportats per torrents desbocats. Potser també us hi trobareu alguna cabra salvatge, reintroduïda l’any 1995.

Al sector de les Agulles, al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, és on millor es poden observar les formes capricioses dels conglomerats. © Xavi Basora

12. Parc Natural de la Serra de Montsant
(declarat parc natural el 2002, ocupa 9.242 ha)

El Montsant és l’espai que complementa a la perfecció els atractius de la comarca del Priorat: vi, cultura, paisatge i natura donen lloc a un maridatge ideal. Una serra santa, com el seu nom indica, on regna el silenci i es respira, en cada racó, una profunda espiritualitat. Un paisatge de cingleres que semblen inexpugnables però que no ho són gràcies als graus, passos entre les roques que ens permeten accedir a la part més alta del massís. I si mireu al cel, potser hi observareu un dels rapinyaires mediterranis més amenaçats: l’àguila cuabarrada.

13. Parc Natural dels Ports
(declarat parc natural el 2001, ocupa 35.050 ha)

Feréstec i immens són potser els adjectius que millor defineixen un dels parcs més desconeguts però més fascinants alhora. Cabres hispàniques i ocells com l’àliga daurada i els voltors recorren i sobrevolen aquest massís de relleus trencats on destaquen barrancs, gorges, gúbies, cingleres i agulles al més pur estil montserratí. I també els boscos, amb la presència de fagedes –cosa ben estranya tan al sud–, i les plantes, amb més de mil espècies que fan d’aquest espai un autèntic paradís botànic.

14. Parc Natural del Delta de l’Ebre
(declarat parc natural el 1983, ocupa 7.802 ha)

Juntament amb la Camarga francesa i Doñana, el Delta de l’Ebre és una de les zones humides més importants de l’Europa occidental i la més gran i espectacular de tot Catalunya. Aquesta gran planícia de forma triangular creada pel riu Ebre és un paradís per als ornitòlegs, que arriben aquí de tot Europa per observar flamencs, gavines corses i fins a 360 espècies més. Sobta, però, el nombre d’ocells que hi ha, que poden arribar, segons l’època, als 100.000 exemplars. Una avifauna que viu a les llacunes, salines i canyissars, però també als arrossars, i demostren que, tot i les friccions, la convivència amb els humans és possible.

Platja Fangar

La platja i el far del Fangar, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. © Xavi Basora

Més informació

Nota final: article publicat originalment a la revista digital Ets el que menges.

El bolet més antic del món

dissabte, 11/04/2015

Encara que sembli impossible, hi ha indrets que quasi no apareixen en les guies turístiques ni en les cerques de Google, i que tampoc estan senyalitzats. Paradoxalment, són paratges molt apreciats per la població local i poden arribar a tenir un gran valor patrimonial. És el cas de la roca del Bolet, un espai d’interès geològic proper al petit poble medieval de Figuerola d’Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

El sol d'un capvespre d'estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

El sol d’un capvespre d’estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

Aquesta roca té una forma ben curiosa. Com el seu nom indica, es tracta d’un bolet, no us sabria dir de quina espècie, que es va formar fa molt i molt de temps. És, doncs, el bolet més antic, qui sap si del món mundial. Bromes a part, en Jordi Panisello, geòleg de la comarca que regenta l’empresa de geoturisme Eureka SGN, m’explica que per entendre’n l’origen ens hem de fixar bé en el bolet: el barret és de color grisenc, mentre que el peu és vermellós. I hem de conèixer bé la composició d’un turonet proper a la roca, l’anomenat Mont de Conques, també emblemàtic a la comarca per l’ermita que el corona, per l’aplec que s’hi celebra els Dilluns de Pasqua i per la seva història associada a la Guerra Civil.

Vista sensacional des del Mont de Conques (Pallars Jussà). © Xavi Basora

Vista sensacional des del Mont de Conques cap a la serra de Carreu (Pallars Jussà). © Xavi Basora

El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat”.

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

Un paratge estimat pels figuerolencs i les figuerolenques
Tothom a Figuerola d’Orcau coneix la roca del Bolet; de fet, és tot un símbol d’identitat del poble. Per Sant Antoni Abat, a mitjans de gener, s’hi celebra a la vila la popular cavalcada dels Tres Tombs, caracteritzada per la ironia i el bon humor. Els petits i els no tan petits es disfressen i es pugen a carrosses que recorren el poble i que, en acabar la ruta, són beneïdes pel capellà. Una d’aquestes carrosses, però, no transporta cap persona, sinó una rèplica la mar de bonica de la roca del Bolet. Una mostra de l’estima popular per aquesta estructura geològica. Geologia i identitat agafats de la mà.

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a de Figuerola d'Orca. © Xavi Basora

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a Figuerola d’Orcau. © Xavi Basora

La gent del poble explica que fa uns seixanta anys es podia “escalar” pel peu de la roca i pujar a dalt del barret, tot i que comportava una certa dificultat. Hi havia qui ho feia per demanar un desig, però el jovent hi pujava perquè sabien que al barret s’hi amagaven nius de coloms i hi trobaven ous o colomins que després es menjaven. De fet, m’explica un vilatà que, quan no existia la televisió, aquest paratge era un dels principals llocs d’esbarjo per a la canalla del poble. Més recentment, la roca del Bolet s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per on passa la cursa de muntanya Quatre Rocs, amb sortida i arribada a Figuerola d’Orcau i que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent.

Cal deixar caure la roca?
Des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil.

Si heu llegit fins aquí, potser us preguntareu com arribar a la roca del Bolet. Com acabo de comentar, ni l’accés ni la mateixa roca estan senyalitzats, tot i la proximitat al poble. Sense que serveixi de precedent, aquest cop no us donaré les indicacions per arribar-hi, ja que us animo a preguntar-ho a algú del poble. Segur que us ajudaran encantats.

La roca del Bolet amb la muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

La roca del Bolet amb l’emblemàtica muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

Més informació
Descoberts nous registres paleoclimàtics a la conca de Tremp

Colors de tardor, un fenomen natural a l’alça

diumenge, 9/11/2014

És un fenomen que, any rere any, va guanyant atractiu turístic. Des de sempre que ha existit, i ho seguirà fent, però d’un temps ençà el número de persones que ens desplacem per gaudir-ne va a més. Només cal veure les fotos que aquests dies es publiquen a les xarxes socials. I tot aquest rebombori genera, a la vegada, que mitjans de comunicació (com el 324), empreses turístiques i altres col·lectius també s’hi fixin.

L’última mostra d’aquest interès creixent és aquesta notícia publicada fa uns pocs dies al diari Ara, una mena de valoració i pronòstic de l’estat cromàtic dels boscos del país, escrita amb el típic estil de la predicció meteorològica. Acaba la notícia dient: “Els colors de tardor guanyaran terreny de forma accelerada en breu a tot el territori, fins i tot a la terra baixa, ja que es mantindran les temperatures relativament fredes sobretot en hores nocturnes. Arriben dies en els quals es farà imprescindible sortir de casa acompanyats de la càmera fotogràfica”. Senzillament, sensacional.

Val d'Aran © Xavi Basora

Fageda de Carlac, accessible des de Bausen (Val d’Aran). © Xavi Basora

Des del punt de vista ecoturístic, aquest auge tardoral té una gran importància, ja que, juntament amb la febre pels bolets, contribueix a allargar la temporada turística en zones de muntanya que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern. Per tant, quan preparem escapades i viatges de natura, no ens hem de centrar només en els atractius més clàssics (fauna i flora emblemàtiques, paisatges de somni), sinó també en fenòmens naturals (estacionals) dignes de contemplar, com el que ens ocupa, o molts altres. Pensem, per exemple, en la brama del cérvol, les migracions dels ocells, el desgel o la floració primaveral, per citar-ne només alguns que succeeixen fora de l’estiu.

Fulles © Xavi Basora

Típica imatge de detall de fulles contrastades. © Xavi Basora

© Xavi Basora

Camí entapissat, per sota i per sobre. © Xavi Basora

Els millors llocs, una allau de propostes
Aquests dies de tardor blogs i mitjans de comunicació, sobretot els especialitzats en turisme i viatges, van plens de reportatges i “llistes” de boscos caducifolis on gaudir de l’espectacle cromàtic. Tot seguit, alguns exemples d’aquí i d’arreu de l’Estat espanyol: “Els millors boscos de tardor” (El plaer de viatjar), “El regal de la tardor” (collita pròpia), “5 bosques para recibir el otoño en España” (Escapada Rural), “12 bosques imprescindibles para disfrutar del otroño” (al blog del prestigiós periodista de viatges Paco Nadal), “10 bosques maravillosos por los que pasear en otoño” (CadenaSer Viajes), “10 paisajes para disfrutar del otoño sin salir de España” (El Huffington Post).

Per la seva part, algun parc natural té a la seva pàgina web una secció específica on s’expliquen quins són els millors racons de l’espai protegit per gaudir d’aquest meravellós fenomen natural. És el cas del web del Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la secció “Colors de tardor”. Una iniciativa informativa que seria bo que s’estengués a altres parcs naturals.

Llegint totes aquestes recomanacions, queda clar que a casa nostra els boscos més populars des d’aquest punt de vista són els del Montseny, la Garrotxa, el Collsacabra, la vall de Cardós i la coma de Burg (a l’Alt Pirineu), la Val d’Aran i els Ports. Però la tardor arriba arreu del territori, i per tant qualsevol indret amb masses forestals caducifòlies és un bon candidat per a una passejada d’allò més agradable.

Vall de Cardós © Xavi Basora

El pla de Boavi, un dels indrets més fotografiats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Cursos i concursos de fotografia
Sens dubte, la fotografia és una de les maneres més atractives per gaudir dels colors de tardor. Les possibilitats són infinites: catifes de fulles, contrastos de colors entre boscos caducifolis i els perennifolis (sempre verds), gammes de colors ocres i vermells, llums que penetren entre els arbres, fulles dipositades sobre una làmina d’aigua…

És per això que en aquesta època proliferen cursos que, aprofitant ponts i caps de setmana, ens porten a fotografiar boscos de tardor acompanyats de fotògrafs experts. Una oportunitat fantàstica per gaudir de l’espectacle i, al mateix temps, millorar la nostra tècnica fotogràfica. Per posar alguns exemples, els cursos del gran fotògraf de natura Oriol Alamany a la Vall d’Aran i a la Vall de Cardós s’han convertit ja en clàssics. O Imàginem, que organitza una activitat per a nens que combina la fotografia amb el món dels microorganismes.

Novament és de destacar una iniciativa del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que enguany arriba a la segona edició. Es tracta d’un concurs de fotografia digital a Instagram dedicat, precisament, als #colorsdetardor. Encara esteu a temps de participar-hi, ja que el termini per publicar imatges a Instagram acaba el 23 de novembre (consulteu les bases del concurs per a més informació, premis inclosos).

Cavall © Xavi Basora

Cavall amb fons de tardor, al pla de Boavi. © Xavi Basora

Una oferta d’activitats que va creixent
Si us atrau el fenomen i voleu aprofundir-hi acompanyats d’un guia expert, les empreses del país dedicades a l’ecoturisme us proposen, aquests dies, un munt d’activitats. Una oferta que, any rere any, es repeteix i va en augment.

Sense ànim de fer publicitat exclusiva, us deixo aquí una petita mostra d’activitats de tardor organitzades per empreses catalanes:

I us animo també a visitar el web del Racó del senderista, on diverses empreses tenen programades sortides de tardor en els pròxims dies pels boscos del Parc Natural de l’Alt Pirineu. I a consultar les agendes d’activitats del parcs naturals, tant els adscrits a la Generalitat de Catalunya, com els que gestiona la Diputació de Barcelona. Un gran espectacle natural us espera.

Foto © Xavi Basora

Vall de Tor (Parc Natural de l’Alt Pirineu). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Un indret bucòlic a prop d’Era Artiga de Lin (Val d’Aran). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Prats envoltats de tardor, a la Coma de Burg (Pallars Sobirà) © Xavi Basora

Els 10 articles més llegits en aquests dos anys

dimecres, 8/10/2014

Com passa el temps… exactament, dos anys des que vaig iniciar l’aventura d’aquest blog. Abans que res, un agraïment molt sentit a tots els que llegiu i seguiu aquests apunts virtuals, ja sigui de manera esporàdica o assídua. Per a mi resulta molt gratificant saber que cada vegada hi ha més persones interessades en l’ecoturisme i en els espais naturals de casa nostra.

Amb motiu d’aquest 2n aniversari, he pensat que us faria gràcia fer una mica el xafarder i saber quins han estat els 10 articles més llegits durant tot aquest temps. Doncs misteri resolt, són els següents (ordenats de més a menys llegits):

  1. Concentrat de rutes pel Pirineu català
  2. Un tastet de Priorat
  3. Els espais naturals més populars
  4. Apps per a ecoturistes
  5. Prepirineu en estat pur
  6. Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà
  7. El regal de la tardor
  8. Un estany que no avisa
  9. Un turisme que té cura de la terra
  10. Les roques de Benet, al teu abast

Aquest blog té dos tipus principals d’articles, que responen a dos objectius diferents. El primer tipus són les propostes, és a dir, suggeriments d’indrets d’interès natural a visitar, o d’activitats i rutes ecoturístiques a realitzar. Aquestes entrades, com mostra la llista, són les que més us agraden, i s’entén perfectament.

El segon tipus són les reflexions, que són pensaments en veu alta sobre el desplegament i el potencial de l’ecoturisme al nostre país. En aquest sentit, he divagat una mica sobre el propi concepte d’ecoturisme, el poder encantador de la natura, el paper del govern català (tot i que la cosa està millorant), la funció imprescindible dels guies de natura, els boscos madurs o la meva predilecció per les escapades.

Més enllà de reflexions i propostes, aquest blog busca, per sobre de tot, inspirar-vos i ser-vos útil, per tal que valorem encara més la riquesa natural del nostre país, que és fascinant i no ens l’acabem. I per tal que, entre tots, la donem a conèixer i la tractem amb la cura que es mereix. Des d’aquí, seguirem informant, proposant, descobrint i seduint (espero).

Fent ecoturisme al cap Norfeu, en ple Parc Natural del Cap de Creus.

Fent ecoturisme al cap Norfeu, en ple Parc Natural del Cap de Creus.

Geologia pura al cap de Creus

dimarts, 2/09/2014

Ja ho va dir Salvador Dalí l’any 1961: “Aquesta part compresa entre el Camell i lʼÀguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”.

Aquest text, que de surrealista no en té res perquè és pura veritat, ens dóna la benvinguda al paratge de Tudela, un dels dos indrets del cap de Creus que us recomano si voleu gaudir d’un gran espectacle geològic i paisatgístic a tocar del mar. Autèntiques escultures de roca es combinen amb cales de somni i penya-segats cantelluts configurant un paisatge inhòspit i atractiu alhora. L’altre indret, ben a prop de Tudela, és la punta del Cap de Creus, on el Pirineu s’abraça amb el mar Mediterrani. Tots dos sectors pertanyen al Parc Natural del Cap de Creus i estan catalogats com a reserva natural integral, la figura de màxima protecció del nostre país (a Catalunya només hi ha cinc reserves integrals terrestres, i aquesta del Cap de Creus és la més gran). I tots dos sectors disposen, a més a més, d’un magnífic itinerari per recorre’ls.

Punta_Cap_de_Creus

Paisatge rocós i inhòspit del cap de Creus en un dia de tramuntana. © Xavi Basora

De club exclusiu a espai geològic recuperat
El paratge de Tudela sorprèn, i molt. Es pot recórrer a peu per un itinerari fantàstic i còmode –el núm. 17 del Parc Natural– salpicat de miradors i amb final a cala Culip, on es pot prendre un bany si el temps i la tramuntana ens deixen.

Aquest indret va estar ocupat, fins al 2004, per la ciutat de vacances del Club Mediterranée (popularment, el Club Med): 400 petits apartaments i un conjunt d’instal·lacions comunitàries construïts durant l’època franquista i amb accés restringit. La creació l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus, les pèrdues econòmiques de l’empresa gestora per l’obsolescència d’aquell model turístic i l’entesa entre diverses administracions, van ser els factors principals que van conduir a iniciar el projecte de recuperació de l’espai, executat entre els anys 2007 i 2010. La restauració, que va obtenir diversos premis d’arquitectura, és exquisida i no té precedents al litoral mediterrani. Observar avui aquest paratge sense cap edifici és una joia, i reviure com era abans (a través d’aquest vídeo, per exemple) fa pensar en com l’home pot arribar a modificar sense miraments indrets naturals que, com deia Dalí, s’haurien de mantenir per sempre tal com estan.

Cala Culleró. © Xavi Basora

Cala Culleró, un racó encisador del paratge de Tudela. © Xavi Basora

Certament, el paratge o pla de Tudela té quelcom de mitològic. I és que les roques erosionades pel vent han donat lloc a formes curioses que recorden un camell, una àguila, un conill i altres siluetes curioses. Al llarg de l’itinerari unes plaques de ferro rovellat ajuden a fixar-se en aquestes escultures naturals, però la imaginació també us pot fer veure altres éssers animals o mitològics… i fins i tot us poden inspirar creativament, com al propi Dalí, amb la famosa obra El gran masturbador.

Més enllà de les formes, el valor geològic d’aquesta raconada és excepcional. Hi dominen dos tipus de roques: les pegmatites, de colors blancs, taronges i rosats, i els esquistos, de color gris fosc. La combinació d’aquestes dues roques, juntament amb els processos de deformació intensos als que han estat sotmeses, fan d’aquest indret un conjunt únic a escala mundial.

Camell. © Xavi Basora

Es Camell, el filó de pegmatita més extens de tot el cap de Creus. © Xavi Basora

Les roques més antigues de Catalunya
Molts dels que arriben al far del cap de Creus es queden allà mateix, gaudint de les meravelloses vistes. Però del far surt un altre itinerari –el núm. 15 del Parc Natural– que recorre l’interior de la punta del Cap de Creus i que, novament, esdevé un espectacle de roques replegades i de colors diversos en contacte amb la mar. Aquest segon itinerari, a diferència del primer, té una mica més de dificultat, ja que el terreny és abrupte, amb penya-segats i algun pas estret.

Com al paratge de Tudela, els esquistos grisencs apareixen imbricats amb filons blancs i rojos de pegmatites, el que dóna lloc a un cromatisme preciós i curiós. Rere aquestes roques hi ha una llarga història. Els esquistos que apareixen al cap de Creus es van formar fa uns 500 milions anys i són les roques més antigues que afloren a Catalunya. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic del món on afloren a l’exterior les roques pegmatites; per tant, l’únic lloc de la Terra on es poden observar. De fet, l’illa de s’Encalladora, que veureu a la part central de l’itinerari, és un aflorament immens de pegmatites de 600 metres de llarg, d’aquí el seu color blanquinós.

S'Encalladora. © Xavi Basora

Contemplant l’illa de s’Encalladora, també anomenada Mariblanca o illa Blanca. © Xavi Basora

Aquest itinerari també permet observar altres encants naturals, com la cova de s’Infern, un forat forjat per la força del mar i, de nou, un enclavament de gran vàlua geològica. Diuen que el seu nom es deu al color vermellós i encès que adquireixen les parets de la cova quan són il·luminades pels primers rajos de sol del matí.

A més de la geologia, el recorregut serveix per interpretar com la vegetació s’adapta a les condicions extremes que es viuen en aquest punt de la costa (fort vent, sequera i elevada salinitat). I amb sort, també es pot observar el pas de dofins, alguna tortuga marina i sortidors llunyans d’un rorqual.

Cova de s'Infern. © Xavi Basora

Cova de s’Infern, un forat per on s’escola el Mediterrani. © Xavi Basora

Empreses que ofereixen visites guiades per la zona i dues guies d’itineraris

  • Cap de Creus, l’Albera i Golf de Roses. 45 indrets singulars. De Marcel Gutinell. Farell Editors. Any 2014.
  • Cap de Creus, parc natural. Guia d’itineraris. De Ponç Feliu. Brau Edicions. Any 2007.