Entrades amb l'etiqueta ‘EstanysAltaMuntanya’

Laurenti, un estany encisador a l’Arieja

dimecres, 14/09/2016

Els que estimem la muntanya sentim una devoció especial pels estanys. Són paisatges que ens reconforten després d’una caminada. Que ens asserenen en plena travessa o ascensió a un cim. Que ens aturem a contemplar atrapats per un poder encantador difícil d’explicar. Afortunadament, als Pirineus hi trobem milers d’estanys de tota mena. Però n’hi solen haver alguns, no gaires, que tenim gravats a la memòria. Per a mi, l’estany Laurenti és un d’aquests, juntament amb algun altre. Hi vaig anar per primer i únic cop fa 20 anys i aquest estiu he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Recordava el paratge com un autèntic paradís. I, dues dècades després, segueix sent-ho.

Laurenti_1

L’estany amb l’imponent Roc Blanc que el vigila.

Un paratge on tots els elements encaixen a la perfecció
L’estany Laurenti és un indret idíl·lic on tot està perfectament col·locat, com si algú hagués pensat en tots els detalls.

Al fons, les siluetes imponents dels cims del Roc Blanc i el pic de Baixollada. Els pins de l’entorn disposats en rengleres, dibuixats amb tiralínies. Els relleus calcaris, d’un blanc encisador, que solquen el riu Laurenti mostrant una força pètria descomunal. La làmina d’aigua d’un blau intens o, segons d’on es miri, d’una transparència absoluta. El bestiar que pastura tranquil al costat dels pescadors matiners a la cerca de truites. Les petites platges de sorra que solquen les vores i conviden a mullar els peus. Els troncs morts sota l’aigua que creen autèntiques postals fotogràfiques.

Laurenti_3

Una vaca amb dos pescadors al fons.

Laurenti6

Aigua transparent, tronc disposat a la perfecció.

Com arribar-hi?
Aquest estany es troba a 1.936 metres d’alçada i s’hi arriba per un camí que neix al costat del refugi Laurenti (1.636 metres). A ritme normal, es tracta d’un recorregut agradable d’una horeta de durada, això sí, amb pujada constant. Al refugi s’hi accedeix en cotxe per una pista forestal que neix just passat el poble de Quérigut, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus de l’Arieja i considerat la capital de la regió històrica occitana del Donasà.

Si veniu de la Cerdanya i el Capcir, no cal arribar a Quérigut. Passat el poble de Puyvalador (la darrera estació d’esquí després de les Angles i Formiguères), heu d’agafar la carretera D-16 en direcció Quérigut i seguir-la durant uns tres quilòmetres fins que trobareu una pista a l’esquerra, en bon estat, que s’endinsa pels fabulosos boscos d’aquesta regió i que arriba, després d’una bona estona, al refugi Laurenti.

Laurenti_2

De camí al Roc Blanc l’estany mostra tot el seu encant.

Dos suggeriments per enriquir l’experiència
Si ja esteu convençuts de visitar, algun dia, aquest preciós estany, us proposo un parell de recomanacions que faran de l’experiència quelcom sublim.

La primera, arribeu a l’estany ben d’hora. Gaudireu d’una quietud absoluta i d’unes llums encisadores. Potser la boira encara hi serà present i, amb els primers raigs de sol, s’aixecarà regalant-vos moments màgics.

I la segona: si us sentiu en bona forma, plantegeu-vos assolir el Roc Blanc (2.542 m), un cim d’alçada modesta però amb unes vistes impressionants dels Pirineus, amb muntanyes emblemàtiques ben a prop com el Puig Peric o la Dent d’Orlu. I el que és el millor, amb una ascensió espectacular, molt entretinguda i poc tècnica, i que ens regala unes panoràmiques bucòliques i aèries de l’estany Laurenti.

Laurenti_5

A més de 2.500 metres d’alçada, amb l’estany als nostres peus.

Laurenti_4b

La fondària fa variar el color de l’aigua.

La pau hivernal

diumenge, 29/12/2013

Després de dos mesos de letargia tardorenca —per causes alienes a l’organització, que se sol dir—, reprenem el blog amb propostes de blanc, tal com també fa la revista Descobrir del mes de gener. A l’hivern, practicar l’ecoturisme a l’alta muntanya sol ser sinònim de raquetes de neu. Una activitat que guanya adeptes any rere any. Que es pot practicar per lliure, o acompanyats d’un guia. I que us recomano si encara no ho heu fet i si voleu apropar-vos a la neu d’una manera més tranquil·la que la de l’esquí alpí, tan popular —i promocionat— al nostre país.

Als que ho vulgueu fer per lliure, dir-vos que aquesta activitat requereix experiència en l’alta muntanya. Sobretot, per saber-se orientar per un terreny on, a l’hivern, no hi ha camins senyalitzats, llevat que hi hagi passat algú abans. O llevat, també, dels circuits marcats que ofereixen la majoria d’estacions d’esquí de fons, i algunes d’esquí alpí. Uns circuits que recomano als que us vulgueu iniciar, perquè a més sempre podreu llogar les raquetes a les pròpies estacions.

Observant els estanys de Camporells ben nevats, al Capcir. © Xavi Basora

> El que més m’agrada del senderisme hivernal
L’alta muntanya és atractiva tot l’any, però si la recorreu amb raquetes a l’hivern notareu que adquireix una dimensió totalment diferent. Per a mi, els tres elements diferenciadors del senderisme amb neu són el següents.

En primer lloc, la sensació de soledat, la pau hivernal que m’agrada dir-ne. Cert és que la resta de l’any podem trobar indrets de muntanya amb poca gent (o ningú, fins i tot), però a l’hivern aquesta quietud també es pot experimentar als llocs més populars. I això és un luxe. Espais naturals tan concorreguts a l’estiu com l’estany de Sant Maurici o els estanys del Carlit, es converteixen a l’hivern en oasis de tranquil·litat on hi regna el silenci. El mateix passa amb alguns cims molt populars, que a l’hivern, en contra del que es pugui pensar, s’hi pot arribar amb una certa facilitat. La muntanya, amb la neu, sembla que s’assereni i a l’hora es torni encara més salvatge.

Pau hivernal al circuit dels estanys del Carlit, a la Cerdanya francesa. © Xavi Basora

En segon lloc, el paisatge tenyit de blanc, especialment després d’una intensa nevada. Caminar per l’interior d’un bosc poc després que hagi nevat és una experiència difícil d’explicar amb paraules, que s’ha de viure. Els arbres carregats de neu, les formes curioses que genera la neu quan es diposita lentament sobre les irregularitats del terreny muntanyós… I per no parlar dels rius i els estanys completament glaçats, que sovint costa d’identificar. Tot plegat fa d’aquest paisatge un autèntic regal per a la vista, i per a l’esperit.

Un rierol es mostra tímid a la vall de Remunye, a prop de Benasc (Pirineu aragonès). © Xavi Basora

La neu descansa sobre una branca de pi negre, en un dels circuits marcats que surten de l'estació d'esquí de fons de Lles (Cerdanya). © Xavi Basora

I en darrer terme, la llibertat de descobrir. També em costa explicar-ho, però vindria a ser aquella llibertat d’escollir, en tot moment, el camí. Precisament, com que a l’hivern no hi ha camí, és un mateix qui el construeix pas a pas, raqueta rere raqueta. Una llibertat, s’ha de dir, que no és absoluta, perquè les raquetes tenen algunes limitacions, com ara els pendents molt pronunciats o els vessants que cal travessar en diagonal.

> Propostes d’ecoturisme amb raquetes
Són moltes les empreses catalanes que ofereixen sortides guiades amb raquetes de neu, sovint aptes per a tots els públics. Aquestes activitats ofereixen alguns valors afegits a destacar. D’una banda, la tranquil·litat i seguretat d’apropar-se a la muntanya hivernal amb algú que coneix el recorregut. I, d’una altra, els coneixements i anècdotes que ens explicarà el guia interpretador i que ens permetrà aprendre les particularitats —ben interessants!— de l’entorn natural en aquesta època de l’any. De fet, un dels atractius ecoturístics més habituals d’aquestes sortides és la possibilitat d’observar rastres d’animals a la neu.


Sense ser gens exhaustiu, us enllaço tot seguit algunes propostes guiades de sortides amb raquetes al Pirineu català:

Per oferta no serà, doncs. Ara només us queda calçar-vos les raquetes i a gaudir de la natura més hivernal!

Les sortides amb raquetes també aporten sorpreses agradables, com aquesta guineu al desert blanc del Carlit. © Xavi Basora

Una guineu que se'ns va apropar molt i es va deixar fotografiar molt amablement.

 

La cara amable del desgel (Encants naturals, 03)

diumenge, 30/06/2013

El desgel és polièdric. Té moltes cares, algunes de dramàtiques, com hem pogut comprovar amb les riuades de la Vall d’Aran i el Pallars. Però també té el seu vessant més bucòlic, com el paisatge del desgel, aquell que podem observar a l’alta muntanya en aquesta època de l’any —enguany amb unes setmanes d’endarreriment—.

Aquest paisatge tan espectacular i alhora efímer és ben visible en molts racons muntanyencs: rius i salts d’aigua que baixen amb força, prats ufanosos d’un verd intens, congestes de neu… Però allà on llueix més és, possiblement, als estanys glacials d’alta muntanya, on el desgel crea cada any autèntiques obres d’art. La neu acumulada durant l’hivern sobre els estanys es va retirant mandrosa, deixant blocs flotants enmig de l’aigua, o ribes blanquinoses i retallades que, en submergir-se sota l’aigua, generen un blau elèctric que atrapa les mirades.

Un racó fabulós que us mostro amb imatges, i que vol ser un exemple de paisatge del desgel, és el circ dels Engorgs, a la Cerdanya. Un indret solitari, agrest, envoltat de cims que arriben als 2.900 metres. La soledat que es respira en aquests estanys contrasta amb la multitud que trobem als seus veïns més coneguts: els estanys de la Pera, d’una banda, i els de Meranges (Malniu), d’una altra. Enguany, l’aspecte que mostraven els estanys dels Engorgs per Sant Joan era gairebé inèdit, amb molta neu encara ben present.

La neu acumulada es va retirant mandrosa... © Xavi Basora

Cala de neu, a la riba d'un dels estanys dels Engorgs. © Xavi Basora

Reflexos de neu. © Xavi Basora

Per arribar-hi, heu d’apropar-vos al poble de Meranges i seguir la pista que puja als llacs. Llavors, us haureu de decidir per una de les dues opcions. La primera, arribar —encara en cotxe— al refugi guardat de Malniu (2.138 m) i des d’allí seguir a peu durant dues hores el GR-11 fins al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (a 2.375 m), que és la porta d’entrada al circ dels Engorgs. L’altra alternativa és deixar el cotxe una mica més avall, al pla de Campllong (1.700 m), i remuntar durant quasi dues hores la fantàstica vall del riu Duran.

Per a les dues opcions, des del refugi Folch i Girona haureu d’explorar el circ d’Engorgs, que amaga fins a una desena d’estanys i estanyols de mides diverses. Una bona opció és seguir el GR-11 fins als estanys dels Aparellats, on s’apoderarà de vosaltres el poder encantador de la natura. Una mica més amunt hi ha l’estany de la Portella, igual de captivador, i des d’on els més forts podran pujar a la Portella d’Engorgs per xafardejar la veïna vall de la Llosa. Una portella que, com veureu a les imatges, presentava un aspecte amenaçador a causa d’una gran cornisa de neu, un altre dels símbols més evidents del paisatge del desgel.

Arribant al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (2.375 m), la porta d'entrada al circ dels Engorgs. © Xavi Basora

Els estanys Aparellats, un nom molt ben trobat. © Xavi Basora

L'estany de la Portella amb una cornisa de neu imponent a la carena. © Xavi Basora

Una capa encara força extensa de gel cobreix els estanys Aparellats. © Xavi Basora

Un estany que no avisa (Encants naturals, 01)

diumenge, 7/04/2013

Hi ha estanys que no te’ls esperes, que ni els intueixes, que et sorprenen sense avisar. Un d’aquests, amb el que enceto la sèrie encants naturals, és l’estany de Besiberri, situat a gairebé 2.000 metres d’alçada, en una vall pirinenca meravellosa que sol passar desapercebuda.

La vall de Besiberri està a tocar del sector nord-occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Malgrat tenir paisatges i valors similars, la vall no forma part d’aquest espai protegit, ni tan sols de la seva zona perifèrica. Es tracta d’una vall secundària que desemboca a la vall de Barravés, que és la que ens permet accedir a la boca sud del túnel de Viella.

De fet, el punt de sortida per arribar a l’estany de Besiberri es troba un quilòmetre abans de l’entrada al túnel; des de la carretera N-230, prenem un trencall cap a l’aparcament de la Contesa, a tocar del refugi de Conangles (1.555 m.). Des d’aquí (on deixem el cotxe), cal seguir a peu per una pista en direcció sud fins que un cartell ens fa girar a l’esquerra i ens endinsa cap a la vall de Besiberri per un camí ben marcat.

Des del refugi de Conangles fins a l’estany tenim dues hores, gran part de pujada, amb algun tram de fort pendent. Però és d’aquelles pujades agradables i entretingudes, en aquest cas pels diversos salts d’aigua que anem descobrint i per un primer sector poblat de fajos que a la tardor són tot un espectacle. Una pujada que, com totes les que es fan a alta muntanya, sempre té premi. Però una ascensió que, a diferència del que passa en altres valls, no deixa entreveure que arribarem a un estany. Aquí, el premi, arriba de cop.

Les primeres hores del matí converteixen l'estany de Besiberri en un indret màgic. © Xavi Basora

Després de dues hores, se’ns obre, davant nostre, un estany allargat i de dimensions mitjanes, amb un decorat de fons format per unes parets verticals de granit que arriben als 3.000 metres (el Besiberri Sud, de 3.017, i el Besiberri Nord, de 3.015). De fet, d’aquí ve l’origen del nom de la vall i l’estany. Com passa amb molts altres topònims del Pirineu, Besiberri té un origen bascbase-be erri, que significa “contrada sota l’espadat”. I, efectivament, així és.

Un cop a l’estany, seguiu una mica més fins arribar a una esplanada d’herba amb uns pins que semblen posats a posta per fer l’indret encara més bonic. Aquí podeu posar punt final a l’excursió. Gireu-vos i gaudiu de la vista del massís de la Maladeta, on s’aixequen els cims més alts del Pirineu. Per a aquells que us quedin forces, continueu vall amunt i al cap de mitja hora trobareu el germà petit, l’Estanyet, en un entorn ja 100% d’alta muntanya. A l’esquerra d’aquest estany, s’alça el refugi metàl·lic de Besiberri, base que fan servir els més valents per atacar els cims i les crestes d’aquest massís tan emblemàtic.

Per acabar, deixeu-me compartir amb vosaltres una imatge poc habitual de l’estany de Besiberri que he trobat a la xarxa i que reflecteix a la perfecció el poder encantador d’aquest paratge pirinenc. L’autor és Gorka Lopez, a qui felicito des d’aquí per la fotografia.