Entrades amb l'etiqueta ‘PaisatgesSingulars’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

Sobrevolant el Montsec i el congost de Mont-rebei

dimarts, 22/05/2018

Per fi, i després de gairebé sis anys, aquest blog fa honor al seu nom: per terra, mar i aire. Certament, la major part d’articles els he dedicat a espais terrestres. Molt pocs han tractat de paratges litorals o marins. I cap, fins avui, del paisatge que s’observa des del cel. L’estrena no podia ser millor: un vol en globus aerostàtic sobrevolant la serra del Montsec, el congost de Mont-rebei i la Conca Dellà. Pugeu?

Volar en globus és una d’aquelles vivències que no s’obliden. © Xavi Basora

Volar en globus és una experiència que cal viure algun cop a la vida. Nosaltres vam poder fer-ho farà unes setmanes de la mà d’una de les empreses més veteranes del sector: Globus Kontiki. Amb base a Òdena, ofereixen vols arreu de Catalunya i Espanya (amb durades diverses), vols professionals i fins i tot expedicions a l’estranger.

Les dimensions dels globus varien, però solen tenir capacitat per a una dotzena de persones. © Xavi Basora

Un treball en equip
Estàvem citats a les 6:30h del matí al poble d’Àger, la capital del Montsec. Només arribar ens van rebre en Miquel Mesegué, fundador de l’empresa l’any 1988 i un pilot amb una amplíssima experiència, i l’Imma Romeu, com a responsable de rescat. Des del primer moment ens van tractar amb una barreja exquisida d’amabilitat i professionalitat.

Vam deixar els nostres cotxes aparcats i vam pujar al seu tot-terreny per dirigir-nos al punt de sortida, una de les entrades del pantà de Canelles. Al remolc hi portàvem ben plegat un dels protagonistes de l’activitat, el globus. En arribar a la riba de l’embassament, ja ens vam adonar que en aquest tipus d’activitat no som mers espectadors, sinó que formem part de l’equip que ajuda al muntatge i desmuntatge del globus. I és que posar en solfa un aparell com aquest porta el seu temps i requereix d’unes quantes mans. I, també, d’un potent ventilador que el vagi inflant, ben bé com si fos un globus infantil però sensiblement més gran…

Desplegant la tela del globus, just abans de procedir a inflar-lo. © Xavi Basora

Ja dins de la cistella, rebem les instruccions d’en Miquel i descobrim un dels encants d’aquesta activitat: saps d’on surts, però mai on aterraràs. I és que el trajecte sempre és diferent ja que depèn exclusivament del vent. Els pilots poden fer pujar i baixar el globus, però el sentit horitzontal el determinen les capes de vent que et vas trobant. I és aquí on la persona responsable del rescat té el seu paper: ella és qui va seguint el globus per terra (i també en contacte amb el pilot via walkie-talkies) i arriba al punt d’aterratge amb el tot-terreny i el remolc per recollir els passatgers.

El congost de Mont-rebei, una conjunció sublim
Escoltades les instruccions, comença l’enlairament. És un dels moments més emocionants. Aquell dia feia fred, però l’aire calent que expulsa amb força el cremador de gas serveix per escalfar-nos (i també per fer-nos pujar). De seguida, la perspectiva del paisatge canvia. Els relleus trencats d’aquest sector del Prepirineu i la verdor exuberant dels camps posen la pell de gallina.

El gas escalfa l’aire, i l’aire calent és la clau del funcionament dels globus aerostàtics. © Xavi Basora

De sobte, apareix amb tota la seva força Mont-rebei, el congost més impressionant del nostre país. No puc afegir gaire més al que ja s’ha dit i escrit d’aquesta joia geològica i paisatgística, però vista des de l’aire la seva figura potser encara és més imponent. I si a això hi afegim un decorat de fons amb uns Pirineus encara ben blancs a aquestes alçades de la primavera, i unes boires arrossegadisses arran de terra, la conjunció esdevé sublim, màgica. A bord, les càmeres de fotografies treuen fum per captar el moment. I en Miquel ens transmet passió i tranquil·litat alhora.

El congost de Mont-rebei, vist des de la cara sud del Montsec i amb els Pirineus nevats al fons. © Xavi Basora

Passada aquesta primera sotragada emocional, anem resseguint la vall d’Àger en direcció est. En Josep Pla, l’escriptor, tenia tota la raó: aquesta vall és un paradís llunyà, remot, que amaga una pau divina. Pau podria ser perfectament la sensació que produeix viatjar en globus. El Montsec el veiem i no el veiem, perquè la boira el cobreix. Però sí que ens adonem que és una serra única, un autèntic tsunami petrificat com algú ha escrit i que segurament mereixeria més protecció que la que té ara.

De fet, ja fa força anys que des de diversos sectors científics i ecologistes es reclama la declaració del Montsec com a parc natural. El reconeixement internacional ja li ha arribat per vies diverses: d’una banda, és reserva Starlight per la foscor del seu cel, un distintiu que compta amb l’aval de la UNESCO; i, d’una altra, és Geoparc Mundial de la UNESCO pel seu valor geològic d’importància internacional. A casa nostra, en canvi, sembla que encara no ens ho acabem de creure (i també vivim moments convulsos amb recursos escassos).

La vall d’Àger amb unes boirines mandroses que costa que s’aixequin. © Xavi Basora

Creuar el Montsec, que arriba a uns 1.700 metres d’alçada, ens obliga a pujar fins als 3.000 metres. El fred es fa sentir, però el paisatge canviant i el joc d’anar reconeixent els pobles, les valls, les muntanyes fa que el temps passi volant, mai més ben dit. Ja estem al congost de Terradets i el vent ens porta cap a l’altre vessant de la serra. Deixem la comarca de la Noguera per entrar al Pallars Jussà. I aquí el vol ens endinsa per la magnífica Conca Dellà.

La Conca Dellà i els secrets de la cara nord del Montsec
Primer gaudim de la bellesa plàstica del poble de Llimiana, perfectament situat sobre un turó. Les boires ja han marxat i la vall de Barcedana s’obre davant nostre. La cara nord del Montsec de Rúbies mostra la seva densitat boscosa i, buscant buscant, localitzem algun dels seus tresors amagats, com ara el santuari de Sant Salvador del Bosc, on s’hi fa un romiatge per demanar la curació de malalties i a on encara alguns hi pugen descalços pel famós camí dels cent revolts.

La cara Nord del Montsec, amb Llimiana en primer terme i el congost de Terradets a l’extrem dret. © Xavi Basora

Deixem Llimiana i arribem a Aransís, un altre d’aquells pobles que cal visitar. El mosaic paisatgístic, amb grocs, verds i marrons sembla una pintura impressionista. Aquesta primavera té potser més força que altres primaveres, i es nota que raja aigua per tot arreu. Costa de creure que a l’estiu tota aquesta verdor deixarà pas al groc cremat característic d’aquestes contrades. Poc a poc, els pobles de la Conca Dellà es deixen veure: Suterranya, Orcau, Figuerola d’Orcau, Conques, Sant Romà d’Abella i Isona, la capital. Aquí, el decorat de fons també és imponent, amb relleus tan característics com la muntanya de Sant Corneli, la serra de Carreu o el roc de Pessonada.

La verdor passatgera de la Conca Dellà, amb el poble d’Isona al fons. © Xavi Basora

Aterrant en un camp de la Conca Dellà. © Xavi Basora

S’acosta el moment d’aterrar. En Miquel ja busca algun camp sense conrear que sigui apte per a la maniobra. Diuen que és un dels moments més delicats. Els passatgers ens aferrem a uns agafadors de la cistella per amortir millor el cop. Aquesta vegada, però, l’aterratge és suau, sense cap complicació. El poc vent i l’expertesa del pilot ens ho han posat fàcil. Toquem novament terra, dues hores i mitja després d’haver-nos enlairat. L’Imma ja ha arribat i comencem amb les tasques de desmuntatge. El propietari del terreny ens ve a rebre amb un somriure i acompanyat dels seus nets que volen veure l’espectacle del globus.

Amb la implicació de tots anem desinflant i plegant el globus fins que hi cap dins d’una bossa. Sembla increïble que aquest enorme tros de tela ens hagi transportat pels aires durant un trajecte inolvidable. Ara toca tornar a Àger i recuperar forces. Un esmorzar de forquilla i ganivet, acompanyat d’un brindis amb cava, és el millor colofó d’aquesta aventura. En Miquel i la Imma ens lliuren els diplomes que certifiquen el vol i ens expliquen algunes expedicions que ens deixen bocabadats. Ens quedem amb ganes de nous vols, per exemple la travessa dels Pirineus nevats…

Primers de maig. Els Pirineus encara amb un bon tou de neu. © Xavi Basora

La vall de la Llosa, bellesa i solitud a la Cerdanya

dimecres, 24/01/2018

Als que estem enamorats de la Cerdanya des de fa anys i panys, i hem vist els notables canvis que ha viscut la comarca d’ençà de l’obertura del túnel del Cadí i del boom urbanístic derivat, ens tranquil·litza observar que alguns paratges cerdans sembla que romanguin quasi aliens al bullici turístic i residencial. Un d’ells és la pintoresca vall de la Llosa, enclavada al bell mig de la solana, amb una personalitat única i uns notables atractius naturals i paisatgístics, a més d’una gran diversitat de rutes a resseguir.

Poca gent sap que la vall de la Llosa és un dels espais amb un grau de protecció més elevat de tota la Cerdanya, a més de tractar-se d’una propietat privada (llevat de la part estrictament de domini públic fluvial). Es tracta d’una reserva natural parcial declarada l’any 1987 per protegir les darreres poblacions de llúdriga que quedaven en aquella època. Aquest espai protegit és allargassat, ja que va des de la desembocadura del riu la Llosa al Segre a l’alçada de Martinet de Cerdanya (960 metres), fins al Pla de Vallcivera, a 2.300 metres. Una reserva amb un desnivell de 1.340 metres, una llargada de gairebé 17 km i una superfície de 84 hectàrees.

Cruïlla de camins, vall transfronterera
Un dels principals trets característics de la vall és la seva situació estratègica, una autèntica cruïlla de camins. Pel fons de la vall hi passa el popular camí dels Bons Homes (GR-107), que es creua amb el famós GR-11 que travessa tots els Pirineus a l’alçada de la cabana dels Esparvers. El GR-11 ve del circ dels Engorgs i segueix per la Vallcivera direcció Andorra i l’estany de l’Illa. El GR-107, passada la cabana dels Esparvers, se’n va cap a la Portella Blanca d’Andorra, el punt més alt de la vall de la Llosa, a més de 2.500 metres i un lloc transfronterer on tan bon punt estàs a França, a Catalunya o a Andorra.

Aquesta situació, com us podeu imaginar, va fer que per la vall de la Llosa hi passessin, antigament, contrabandistes, pastors, bandolers i llauradors que volien accedir a Andorra per la via directa. També travessaven la vall els arriers que transportaven el ferro que s’extreia d’una mina situada a Pimorent (França).

Cruïlla entre el GR-11 i el GR-107. Autor: © Xavi Basora

Una vall glacial amb salts d’aigua encisadors i estanys desconeguts
La vall de la Llosa, com tantes altres dels Pirineus, és d’origen glacial. La glacera que cobria aquest indret durant la darrera glaciació (fa uns 22.000 d’anys) era una glacera de vall, per la qual cosa en retirar-se va modelar una vall en forma de U que va deixar altres empremtes com els cons d’esbaldregalls que trobem arribant al prat de Xuixirà, la vall penjada de La Muga o les morrenes frontals a Esparvers.

La formidable vegetació de ribera que ressegueix tot el riu així com les frondoses pinedes de pi negre als vessants de la vall són uns altres atractius notables. L’aigua, òbviament, també, amb bonics salts com el del Molí del Salt (en el tram que va del Vilar a Cal Jan de la Llosa, vegeu-ne aquesta ressenya). M’atreviria a dir que és la cascada més bonica de la Cerdanya. El seu fàcil accés i la seva bellesa han fet que aquest paratge sí que pateixi els efectes de la freqüentació, especialment a l’estiu.

En les valls laterals de la Llosa s’hi amaguen alguns dels estanys més desconeguts de la Cerdanya, com els de la Muga o el de Calm Colomer. Arribar-hi és tot un repte. I finalment, cal esmentar els cims que tanquen la vall, amb la popular Tossa Plana de Lles (2.916 m) a ponent, i la menys coneguda Tosseta de l’Esquella (2.869 m) a llevant. Però si hi ha un cim característic de la vall, aquest és la Muga (2.860 m), que es mostra esvelta i imponent des de la Vallcivera.

El Molí del Salt, un paratge refrescant i molt freqüentat a l’estiu. Autor: © Xavi Basora

Una infinitat de rutes, algunes de poc freqüentades
D’entrada pot semblar que la vall només té una única ruta possible, la que recorre l’eix central. Certament, és l’excursió clàssica, molt recomanable, que s’inicia a Cal Jan de la Llosa (1.610 m) i acaba a la Cabana dels Esparvers (2.068 m). En aquesta ressenya hi trobareu tots els detalls, però ja us avanço que és una ruta mitjanament llarga (13,3 km d’anada i tornada), amb un desnivell de 536 m i una durada total d’unes 4 hores. És una excursió ideal per fer a l’estiu, amb cap dificultat tècnica, i també a l’hivern amb raquetes de neu. Passa per paratges de gran bellesa, com el prat de Xuixirà, a més de regalar-nos fantàstiques vistes del Cadí.

Més enllà d’aquesta ruta clàssica, si gaudiu de bona forma física, la vall us ofereix altres rutes molt menys freqüentades que permeten arribar a paratges solitaris en els que ningú diria que ens trobem en una de les comarques més turístiques del país. Anirem per ordre, seguint les desviacions de la vall.

Les dues primeres alternatives permeten arribar a estanys solitaris situats a una alçada notable. El primer seria l’estany de Calm Colomer, una dura ascensió resseguint el riu del mateix nom. El premi, però, és meravellós. La segona possibilitat seria ascendir als estanys de la Muga, ben visibles des de la Tossa Plana de Lles, i situats als peus del cim de la Muga en una raconada on el silenci es talla amb un ganivet.

Granota roja o pirinenca, observada a prop de la Portella Blanca d’Andorra. Autor: © Xavi Basora

Des de la cabana dels Esparvers, tenim fins a tres possibilitats interessants. La primera, a ponent, seria visitar els bonics estanys de Montmalús, situats ja en territori andorrà i accessibles de manera habitual des de Grau Roig. La segona, també a ponent, seria recórrer tota la Vallcivera, francament preciosa, fins al port del mateix nom (2.517 m) i des d’allí arribar-nos a l’estany de l’Illa, amb un modern refugi. I la tercera i última, a llevant, seria seguir el camí dels Bons Homes (GR-107) fins a la Portella Blanca d’Andorra (2.521 m), on se’ns obren unes boniques vistes de la vall de Campcardós amb les imponents siluetes dels cims del Peiraforca i el Roc Colom.

La vall de la Llosa us encisarà. Si us centreu en els indrets més visitats i accessibles (la pròpia vall o el Molí del Salt), quedareu plenament satisfets. Però si us aventureu pels paratges menys freqüentats, a més de cansar-vos, quedareu captivats per la bellesa que encara atresora aquest racó de la Cerdanya.

Nota final: aquest article es va publicar originalment al butlletí SENdÈRIA (núm. 42).

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Laurenti, un estany encisador a l’Arieja

dimecres, 14/09/2016

Els que estimem la muntanya sentim una devoció especial pels estanys. Són paisatges que ens reconforten després d’una caminada. Que ens asserenen en plena travessa o ascensió a un cim. Que ens aturem a contemplar atrapats per un poder encantador difícil d’explicar. Afortunadament, als Pirineus hi trobem milers d’estanys de tota mena. Però n’hi solen haver alguns, no gaires, que tenim gravats a la memòria. Per a mi, l’estany Laurenti és un d’aquests, juntament amb algun altre. Hi vaig anar per primer i únic cop fa 20 anys i aquest estiu he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Recordava el paratge com un autèntic paradís. I, dues dècades després, segueix sent-ho.

Laurenti_1

L’estany amb l’imponent Roc Blanc que el vigila.

Un paratge on tots els elements encaixen a la perfecció
L’estany Laurenti és un indret idíl·lic on tot està perfectament col·locat, com si algú hagués pensat en tots els detalls.

Al fons, les siluetes imponents dels cims del Roc Blanc i el pic de Baixollada. Els pins de l’entorn disposats en rengleres, dibuixats amb tiralínies. Els relleus calcaris, d’un blanc encisador, que solquen el riu Laurenti mostrant una força pètria descomunal. La làmina d’aigua d’un blau intens o, segons d’on es miri, d’una transparència absoluta. El bestiar que pastura tranquil al costat dels pescadors matiners a la cerca de truites. Les petites platges de sorra que solquen les vores i conviden a mullar els peus. Els troncs morts sota l’aigua que creen autèntiques postals fotogràfiques.

Laurenti_3

Una vaca amb dos pescadors al fons.

Laurenti6

Aigua transparent, tronc disposat a la perfecció.

Com arribar-hi?
Aquest estany es troba a 1.936 metres d’alçada i s’hi arriba per un camí que neix al costat del refugi Laurenti (1.636 metres). A ritme normal, es tracta d’un recorregut agradable d’una horeta de durada, això sí, amb pujada constant. Al refugi s’hi accedeix en cotxe per una pista forestal que neix just passat el poble de Quérigut, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus de l’Arieja i considerat la capital de la regió històrica occitana del Donasà.

Si veniu de la Cerdanya i el Capcir, no cal arribar a Quérigut. Passat el poble de Puyvalador (la darrera estació d’esquí després de les Angles i Formiguères), heu d’agafar la carretera D-16 en direcció Quérigut i seguir-la durant uns tres quilòmetres fins que trobareu una pista a l’esquerra, en bon estat, que s’endinsa pels fabulosos boscos d’aquesta regió i que arriba, després d’una bona estona, al refugi Laurenti.

Laurenti_2

De camí al Roc Blanc l’estany mostra tot el seu encant.

Dos suggeriments per enriquir l’experiència
Si ja esteu convençuts de visitar, algun dia, aquest preciós estany, us proposo un parell de recomanacions que faran de l’experiència quelcom sublim.

La primera, arribeu a l’estany ben d’hora. Gaudireu d’una quietud absoluta i d’unes llums encisadores. Potser la boira encara hi serà present i, amb els primers raigs de sol, s’aixecarà regalant-vos moments màgics.

I la segona: si us sentiu en bona forma, plantegeu-vos assolir el Roc Blanc (2.542 m), un cim d’alçada modesta però amb unes vistes impressionants dels Pirineus, amb muntanyes emblemàtiques ben a prop com el Puig Peric o la Dent d’Orlu. I el que és el millor, amb una ascensió espectacular, molt entretinguda i poc tècnica, i que ens regala unes panoràmiques bucòliques i aèries de l’estany Laurenti.

Laurenti_5

A més de 2.500 metres d’alçada, amb l’estany als nostres peus.

Laurenti_4b

La fondària fa variar el color de l’aigua.

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

Geologia pura al cap de Creus

dimarts, 2/09/2014

Ja ho va dir Salvador Dalí l’any 1961: “Aquesta part compresa entre el Camell i lʼÀguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”.

Aquest text, que de surrealista no en té res perquè és pura veritat, ens dóna la benvinguda al paratge de Tudela, un dels dos indrets del cap de Creus que us recomano si voleu gaudir d’un gran espectacle geològic i paisatgístic a tocar del mar. Autèntiques escultures de roca es combinen amb cales de somni i penya-segats cantelluts configurant un paisatge inhòspit i atractiu alhora. L’altre indret, ben a prop de Tudela, és la punta del Cap de Creus, on el Pirineu s’abraça amb el mar Mediterrani. Tots dos sectors pertanyen al Parc Natural del Cap de Creus i estan catalogats com a reserva natural integral, la figura de màxima protecció del nostre país (a Catalunya només hi ha cinc reserves integrals terrestres, i aquesta del Cap de Creus és la més gran). I tots dos sectors disposen, a més a més, d’un magnífic itinerari per recorre’ls.

Punta_Cap_de_Creus

Paisatge rocós i inhòspit del cap de Creus en un dia de tramuntana. © Xavi Basora

De club exclusiu a espai geològic recuperat
El paratge de Tudela sorprèn, i molt. Es pot recórrer a peu per un itinerari fantàstic i còmode –el núm. 17 del Parc Natural– salpicat de miradors i amb final a cala Culip, on es pot prendre un bany si el temps i la tramuntana ens deixen.

Aquest indret va estar ocupat, fins al 2004, per la ciutat de vacances del Club Mediterranée (popularment, el Club Med): 400 petits apartaments i un conjunt d’instal·lacions comunitàries construïts durant l’època franquista i amb accés restringit. La creació l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus, les pèrdues econòmiques de l’empresa gestora per l’obsolescència d’aquell model turístic i l’entesa entre diverses administracions, van ser els factors principals que van conduir a iniciar el projecte de recuperació de l’espai, executat entre els anys 2007 i 2010. La restauració, que va obtenir diversos premis d’arquitectura, és exquisida i no té precedents al litoral mediterrani. Observar avui aquest paratge sense cap edifici és una joia, i reviure com era abans (a través d’aquest vídeo, per exemple) fa pensar en com l’home pot arribar a modificar sense miraments indrets naturals que, com deia Dalí, s’haurien de mantenir per sempre tal com estan.

Cala Culleró. © Xavi Basora

Cala Culleró, un racó encisador del paratge de Tudela. © Xavi Basora

Certament, el paratge o pla de Tudela té quelcom de mitològic. I és que les roques erosionades pel vent han donat lloc a formes curioses que recorden un camell, una àguila, un conill i altres siluetes curioses. Al llarg de l’itinerari unes plaques de ferro rovellat ajuden a fixar-se en aquestes escultures naturals, però la imaginació també us pot fer veure altres éssers animals o mitològics… i fins i tot us poden inspirar creativament, com al propi Dalí, amb la famosa obra El gran masturbador.

Més enllà de les formes, el valor geològic d’aquesta raconada és excepcional. Hi dominen dos tipus de roques: les pegmatites, de colors blancs, taronges i rosats, i els esquistos, de color gris fosc. La combinació d’aquestes dues roques, juntament amb els processos de deformació intensos als que han estat sotmeses, fan d’aquest indret un conjunt únic a escala mundial.

Camell. © Xavi Basora

Es Camell, el filó de pegmatita més extens de tot el cap de Creus. © Xavi Basora

Les roques més antigues de Catalunya
Molts dels que arriben al far del cap de Creus es queden allà mateix, gaudint de les meravelloses vistes. Però del far surt un altre itinerari –el núm. 15 del Parc Natural– que recorre l’interior de la punta del Cap de Creus i que, novament, esdevé un espectacle de roques replegades i de colors diversos en contacte amb la mar. Aquest segon itinerari, a diferència del primer, té una mica més de dificultat, ja que el terreny és abrupte, amb penya-segats i algun pas estret.

Com al paratge de Tudela, els esquistos grisencs apareixen imbricats amb filons blancs i rojos de pegmatites, el que dóna lloc a un cromatisme preciós i curiós. Rere aquestes roques hi ha una llarga història. Els esquistos que apareixen al cap de Creus es van formar fa uns 500 milions anys i són les roques més antigues que afloren a Catalunya. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic del món on afloren a l’exterior les roques pegmatites; per tant, l’únic lloc de la Terra on es poden observar. De fet, l’illa de s’Encalladora, que veureu a la part central de l’itinerari, és un aflorament immens de pegmatites de 600 metres de llarg, d’aquí el seu color blanquinós.

S'Encalladora. © Xavi Basora

Contemplant l’illa de s’Encalladora, també anomenada Mariblanca o illa Blanca. © Xavi Basora

Aquest itinerari també permet observar altres encants naturals, com la cova de s’Infern, un forat forjat per la força del mar i, de nou, un enclavament de gran vàlua geològica. Diuen que el seu nom es deu al color vermellós i encès que adquireixen les parets de la cova quan són il·luminades pels primers rajos de sol del matí.

A més de la geologia, el recorregut serveix per interpretar com la vegetació s’adapta a les condicions extremes que es viuen en aquest punt de la costa (fort vent, sequera i elevada salinitat). I amb sort, també es pot observar el pas de dofins, alguna tortuga marina i sortidors llunyans d’un rorqual.

Cova de s'Infern. © Xavi Basora

Cova de s’Infern, un forat per on s’escola el Mediterrani. © Xavi Basora

Empreses que ofereixen visites guiades per la zona i dues guies d’itineraris

  • Cap de Creus, l’Albera i Golf de Roses. 45 indrets singulars. De Marcel Gutinell. Farell Editors. Any 2014.
  • Cap de Creus, parc natural. Guia d’itineraris. De Ponç Feliu. Brau Edicions. Any 2007.

Boscos madurs: un valor afegit desaprofitat

dijous, 10/04/2014

A Astúries hi ha un bosc que, per visitar-lo, has de demanar tanda. Es tracta de Muniellos, una de les rouredes més ben conservades d’Europa i la més extensa de tot l’Estat espanyol. Només hi poden entrar 20 persones al dia. Aquesta exclusivitat, i la bellesa del propi bosc, han generat un gran interès per anar-hi, fins al punt que en temporada alta costa trobar places lliures. Per això el Govern d’Astúries, que és qui tramita els permisos a través d’una pàgina web, recomana fer la sol·licitud amb força mesos d’antelació. L’entrada, per cert, és gratuïta, a no ser que contractis un guia.

Sempre he pensat que un sistema com aquest es podria implementar en alguns dels boscos madurs del nostre país per tal de donar-los la rellevància que es mereixen. D’aquest tipus de boscos ja fa temps que se’n parla, sobretot per part de la comunitat científica i les entitats de conservació de la natura. Una bona mostra és un interessant llibre que es va presentar fa pocs dies: Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya (pdf), editat per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’associació Silene. Aquesta publicació aplega les ponències i les conclusions de les II Jornades sobre Boscos Madurs a Catalunya, que es van dur a terme l’abril de 2013 a Santa Coloma de Farners.

Avetosa amb arbres morts a prop del Pla de Boavi, al Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

> Uns boscos fascinants i terapèutics
Al llibre es defineixen els boscos madurs com aquells boscos naturals, íntegres, que han assolit una edat venerable sense pertorbacions significatives. Contenen arbres de totes les edats i arbres morts en diferents estadis de descomposició. Per tant, són boscos amb una biodiversitat i una complexitat molt elevades, i on la natura sol evolucionar al seu aire. De vegades també se’ls anomena boscos vells, antics o centenaris.

Estudis diversos apunten que només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. Es tracta, doncs, d’un percentatge ínfim. El que abunda al nostre país són boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície. En la majoria de casos els boscos madurs són molt petits, i si s’han conservat és perquè els seus propietaris se’ls estimen o perquè es troben en llocs força inaccessibles.

Si ens mirem aquests espais forestals des de l’òptica ecoturística, són indrets fascinants, d’una gran bellesa i majestuositat. Llocs on s’hi respira el silenci, amb arbres de grans dimensions, plens de líquens i fongs. Si voleu enriquir el vostre esperit, només cal que us endinseu per l’avetosa de la Mata de València (al Pallars Sobirà), la fageda de la Grevolosa (Osona) o la reserva natural de la Maçana (al Rosselló), per citar alguns dels boscos madurs més coneguts.

Més enllà dels valors estètics, espirituals, culturals i ecològics d’aquests espais forestals, en els darrers anys s’ha confirmat també que tenen sorprenents propietats terapèutiques; són boscos que curen.

El valor d’aquests boscos madurs, doncs, és inqüestionable. I, malgrat això, la publicació abans esmentada, o aquest article d’un dels experts en la matèria, denuncien que encara avui aquest patrimoni forestal s’està talant –de manera legal– a canvi d’uns pocs euros.

Una situació preocupant que, des d’algunes iniciatives públiques i privades, s’intenta afrontar. Destaca la tasca de la Fundació Catalunya-la Pedrera, iniciada l’any 1998. O el programa Sèlvans, endegat l’any 2007 per la Diputació de Girona, després continuat per la Universitat de Girona i des de fa poc integrat a l’entitat Acciónatura, des d’on us conviden a col·laborar-hi (és molt fàcil!). En tots els casos, les entitats impulsores compren als propietaris dels boscos madurs els drets de tala per un període llarg de temps (dues o tres dècades); uns drets que, després, no exerceixen, garantint així el manteniment de la massa forestal.

Fageda de la Grevolosa (Osona). © Xavi Basora

> L’ecoturisme, una oportunitat
Com diuen els experts, les oportunitats de posar en valor els boscos madurs són nombroses. I, si es fan números, sembla que el potencial econòmic de conservar aquests petits espais naturals és molt superior al que se’n trauria per la seva fusta.

Una de les vies per conservar-los i aprofitar aquestes oportunitats seria creant itineraris ecoturístics de caràcter exclusiu, seguint el model de Muniellos citat a l’inici. Escollir aquells boscos més accessibles, on es demostrés que l’ús turístic regulat seria compatible amb el manteniment dels valors ecològics, i crear una xarxa d’uns 10-15 boscos madurs d’interès ecoturístic arreu del país. A partir d’aquí, establir un sistema de permisos (amb un límit de visitants al dia) i fer promoció turística d’aquests indrets, destacant-ne tant els seus valors com el privilegi que resulta poder-los visitar. També seria oportú organitzar un model de visites guiades per donar més valor afegit al producte ecoturístic. Tot plegat no deixa de ser una idea per al debat i per aprofitar millor la maduresa d’aquests boscos tan singulars.