Entrades amb l'etiqueta ‘Guies’

FAQs sobre ecoturisme

divendres, 27/07/2018

Tal com vaig escriure fa uns anys, ecoturisme és un terme confús. Les confusions que genera s’expliquen per diversos motius. Primer, perquè el terme en si no especifica la motivació turística, com sí que ho fan turisme de sol i platja, turisme rural o turisme cultural, per posar alguns exemples. En segon lloc, pel fet que es practica al medi natural, on també hi conviuen altres modalitats turístiques. I, en tercer lloc, pel prefix eco-, que en l’imaginari col·lectiu s’associa a tot allò que és ecològic, sostenible i que se suposa que respecta la natura.

Aquest article vol contribuir a aclarir algunes de les confusions més habituals del terme partint de les definicions recollides en multitud de manuals acadèmics, plans estratègics i declaracions institucionals (com aquesta). I ho fa a partir d’un llistat de 10 preguntes habituals (FAQs) amb les corresponents respostes (volgudament breus). Aquest article pretén reivindicar la veritable essència de l’ecoturisme i el bon ús del terme en contraposició al mal ús que se’n fa des d’algunes empreses que no ofereixen productes ecoturístics (però que els anuncien com a tals com a estratègia de màrqueting), o des d’alguns cercles científics en relació amb els efectes de l’activitat turística sobre el medi natural. Comencem:

L’ecoturisme es pot començar a practicar des de ben petits. © Xavi Basora

1. És el mateix l’ecoturisme que el turisme sostenible o el turisme responsable?
Semblen sinònims, però no ho són. L’ecoturisme és una manera de practicar el turisme sostenible, però no l’única. L’ecoturisme és una modalitat turística, com ho són el turisme rural, el turisme actiu o l’enoturisme. En canvi, el turisme sostenible i el responsable són un conjunt de principis i pràctiques (dirigits a respectar el medi ambient, el patrimoni cultural i les poblacions locals) que, amb les adaptacions pertinents, s’haurien d’incorporar en qualsevol modalitat turística. Podríem arribar a parlar de turisme rural sostenible, turisme cultural sostenible, etc. En el cas de l’ecoturisme, aquests principis de sostenibilitat i responsabilitat s’inclouen en la pròpia definició, formen part del seu ADN. A més, l’ecoturisme ha liderat en el conjunt del sector turístic la introducció de mesures que milloren la sostenibilitat.

2. Turisme de natura i ecoturisme, seria el mateix?
Diversos organismes utilitzen els dos termes com a sinònims, però en realitat no ho són. El turisme de natura és més ampli i, de fet, engloba l’ecoturisme però també altres modalitats. El turisme de natura és aquell que té per objectiu estar en contacte amb la natura. Aquesta motivació, força genèrica, fa que el turisme de natura inclogui l’ecoturisme (la motivació del qual és observar i conèixer la natura), el turisme actiu (amb un gran ventall de propostes destinades a practicar una activitat física o esportiva a la natura) i el turisme d’esbarjo (més destinat a passar una estona al medi natural sense cap altre pretensió que desconnectar i passar-s’ho bé).

3. I el turisme actiu, en què es diferencia de l’ecoturisme?
El turisme actiu (abans conegut com turisme d’aventura) i l’ecoturisme se solen posar sovint al mateix sac (atès que comparteixen l’espai on es practiquen), però tenen motivacions diferents (tal com s’ha explicat en la pregunta anterior) i en molts casos també públics diferenciats. El turisme actiu busca el risc, l’activitat física, els reptes personals en entorns naturals. L’ecoturisme és més contemplatiu, busca conèixer, admirar i observar la natura en tots els seus vessants (vegeu aquí l’ampli ventall de recursos ecoturístics). En el cas del turisme actiu, la natura és l’escenari de l’activitat (si bé la motivació central és una altra), mentre que per a l’ecoturisme la natura és l’objectiu central de l’experiència. L’ecoturisme no és ni millor ni pitjor que el turisme actiu, simplement és diferent.

Dit tot això, també és cert —per acabar-ho de complicar— que hi ha activitats “frontera” en les quals la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i observar l’entorn natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, el submarinisme, etc. Hi ha qui considera que aquestes activitats entrarien dins del concepte d’ecoturisme, mentre que hi ha qui creu que no. De fet, hi ha moltes empreses que ofereixen al mateix temps activitats de turisme actiu i experiències d’ecoturisme, si bé també és cert que hi ha empreses dedicades exclusivament a l’ecoturisme.

4. Turisme ornitològic, turisme de fauna… Són ecoturisme?
La profusió de conceptes que connecten turisme i natura no para de créixer. Possiblement, un dels que ha fet més fortuna (i que té més adeptes) és el turisme ornitològic (birdwatching o birding en anglès). En un sentit més ampli, es parla de turisme de fauna, i en un sentit més petit de turisme de l’ós, turisme del llop, etc. Tots aquests termes serien submodalitats de l’ecoturisme, ja que comparteixen la motivació d’observar la natura, si bé en aquests casos el recurs a observar és la fauna (o determinats tipus de fauna). El mateix passaria amb el geoturisme, l’objecte del qual és el coneixement i l’observació de recursos geològics.

Ara bé, per considerar-se realment ecoturisme, totes aquestes submodalitats han d’incorporar els principis de sostenibilitat característics de l’ecoturisme i que ja vaig explicar en aquest article. De fet, la fauna és possiblement el recurs més sensible de tots els que utilitza l’ecoturisme i, per tant, el que requereix més atenció i precaució (aquest blog és un bon exemple en aquest sentit).

5. L’ecoturisme només té lloc en espais naturals protegits?
No, tot i que preferentment. Sovint s’associa l’ecoturisme a les visites que es fan en parcs naturals i parcs nacionals. Certament, les principals destinacions ecoturístiques són els espais naturals protegits, atès que són els més promocionats (i per tant més coneguts i “desitjats”) i els que gaudeixen de millors condicions per practicar l’ecoturisme (serveis, equipaments, infraestructures, empreses de guies…). Però, en essència, l’ecoturisme es pot practicar en qualsevol espai natural, estigui o no protegit. D’altra banda, de les diverses modalitats turístiques que es practiquen en espais naturals protegits, els seus gestors solen prioritzar i promocionar l’ecoturisme pels nombrosos beneficis que comporta (de tot tipus).

Propostes com els banys de bosc també serien una submodalitat de l’ecoturisme. © Xavi Basora

6. Practicar turisme rural o agroturisme és ecoturisme?
El turisme rural i l’agroturisme també són termes que se solen barrejar i confondre amb l’ecoturisme. Novament les motivacions són les que marquen les diferències. El turisme rural s’associa a descansar i allotjar-se en cases o masies situades en entorns rurals, mentre que l’agroturisme afegeix un component de coneixement de la cultura i les activitats agràries, per la qual cosa incorpora visites a explotacions agrícoles, ramaderes, etc. En qualsevol cas, també és cert que al nostre país la major part d’ecoturistes s’allotgen en cases de turisme rural; i, de fet, cada dia hi ha més casos d’allotjaments rurals que ofereixen paquets d’activitats ecoturístiques o que s’adapten a les necessitats dels ecoturistes (consulteu, per exemple, aquesta guia recent o els informes i estudis elaborats per l’Observatori del Turisme Rural).

7. Visitar un jardí botànic, un zoo, un aquari o un parc urbà es considera ecoturisme?
En certa manera, aquests equipaments també acullen mostres de natura. Ara bé, ho fan sota unes condicions totalment controlades. L’ecoturisme es practica en espais naturals on la natura segueix el seu propi curs i els animals campen en llibertat. De fet, una de les gràcies de l’ecoturisme (sobretot de l’observació de fauna) és la incertesa de si s’acabarà observant o no aquella espècie emblemàtica que tothom vol veure i fotografiar. Dit això, també és cert que en diversos espais naturals, i amb una finalitat normalment conservacionista, s’hi duen a terme mesures de gestió i control d’alguns hàbitats i espècies (gestió selectiva de la caça, punts d’alimentació suplementària per a voltors, reintroducció d’espècies, seguiment d’espècies protegides, etc.).

8. Pot l’ecoturisme afectar i degradar la fauna i la flora?
Ja fa temps que en diversos cercles científics apareixen articles (dels quals la premsa després se’n fa ressò) que arriben a afirmar que l’ecoturisme amenaça i perjudica certes espècies, especialment de fauna. L’ecoturisme, per definició, no degrada els recursos naturals i procura minimitzar els impactes ambientals sobre el medi. Per tant, els organismes, empreses i entitats que promouen i desenvolupen l’ecoturisme assumeixen i incorporen bones pràctiques (aquestes en serien un exemple), restriccions i mesures de gestió que haurien d’evitar que l’activitat ecoturística alterés i afectés el medi natural. Si no ho fan, o si ho fan però no aconsegueixen l’objectiu, llavors no estan oferint un producte d’ecoturisme; i si utilitzen el terme per descriure activitats que alteren clarament la natura, llavors n’estan fent un ús inadequat i denigrant.

En qualsevol cas, tampoc cal ser il·lusos i s’ha de reconèixer que qualsevol activitat humana, i més les turístiques, afecten en més o menys grau el medi ambient (emissions de gasos associats als vols o als trajectes en cotxe, trepig dels itineraris més freqüentats, etc.). El repte rau en minimitzar (o compensar) aquests impactes. De fet, per definició, els productes ecoturístics haurien de destinar una part dels ingressos a compensar l’activitat turística, o bé a contribuir a conservar els espais naturals que es visiten.

9. Com es garanteix que una activitat d’ecoturisme incorpora principis de sostenibilitat?
Seguint amb la resposta anterior, els turistes es poden preguntar com saber si una empresa ofereix un ecoturisme genuí que respecta el medi, o ofereix un succedani. Hi ha diverses maneres. La més habitual és comprovar si disposen d’alguna certificació o etiqueta que acrediti que aquella empresa o producte incorpora pràctiques i principis de sostenibilitat. Diversos òrgans gestors de parcs naturals també acrediten aquelles empreses turístiques que coneixen a fons l’espai protegit en qüestió i treballen de manera respectuosa amb el medi natural (i cultural). I, en darrer terme, sempre ens queda el sentit comú, que ens ha de permetre veure si una empresa o guia utilitza males pràctiques (s’aproxima en excés a les espècies, no respecta certes normatives bàsiques, etc.) o no.

10. L’ecoturisme s’ha de practicar amb guia? Ecoturisme i educació ambiental són el mateix?
La natura es pot veure, o es pot viure. L’ecoturisme pretén que la natura, a través de l’experiència turística, ens emocioni i ens sedueixi. I també busca sensibilitzar-nos sobre allò que veiem i vivim. Tot això depèn, en gran mesura, del que s’anomena la interpretació del medi. De fet, la interpretació és un dels elements de més valor afegit que incorporen els productes ecoturístics. La interpretació la poden fer els propis turistes a través de guies electròniques o en paper, del que llegeixen en plafons sobre el terreny, o visitant centres d’interpretació o ecomuseus. Ara bé, la via més genuïna, enriquidora i experiencial sempre serà a través d’un (bon) guia intèrpret. Per tant, l’ecoturisme no s’ha de practicar necessàriament amb guia, tot i que és la millor manera per viure l’experiència (i, de pas, contribuïm al desenvolupament local creant llocs de treball).

Ecoturisme (amb la interpretació que incorpora) i educació ambiental són cosins germans i fins tot diria que és el mateix vist des d’òptiques diferents. Prova d’això és que moltes empreses d’ecoturisme es dediquen també a l’educació ambiental, i viceversa. Des de l’òptica més turística, es concep l’ecoturisme com una activitat que, a més de divertir i entretenir, eduqui i sensibilitzi.

El principal valor afegit dels productes ecoturístics són els guies de natura. © Xavi Basora

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Aprendre a la natura: reflexions d’una exposició

dijous, 22/10/2015

A la natura s’hi pot anar per molts motius. Per desconnectar. Per fer-hi esport. Per contemplar. Per caminar. Per pensar. Per sentir. Per badar. Per observar. Per competir. Per recol·lectar. Per meditar. I per aprendre, entre molts altres. Aquest darrer motiu és el fil conductor de l’exposició “Camins de natura, itineraris vitals”, una proposta molt recomanable per reflexionar sobre la relació entre l’educació ambiental i el medi natural. L’exposició es troba als jardins del Palau Robert de Barcelona fins al 31 de gener de 2016.

Educació ambiental a la natura i ecoturisme són cosins germans. Dues disciplines amb molts punts en comú i límits difusos. I és que, com sovint explico, un dels pilars de tota proposta ecoturística és la interpretació del medi. Els turistes o visitants, a més de gaudir del seu temps lliure, volen aprendre alguna cosa de la natura, tornar a casa sabent més coses d’aquell entorn que han visitat. La clau per aconseguir-ho rau en convertir l’activitat turística en una autèntica experiència interpretativa. I aquí el paper dels guies de natura és vital.

L'exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

L’exposició convida a passejar pels jardins del Palau Robert. © Xavi Basora

No us vull descobrir gaires coses de l’exposició. Sí que us diré que, tot i les petites dimensions de l’espai que ocupa, la concentració de reflexions per metre quadrat val molt la pena. Algunes de les que més m’han fet pensar us les comparteixo:

  • “Interessar-se i conèixer el medi on vivim, la natura, no només enriqueix la nostra vida, reforça valors fonamentals per al nostre benestar i és la base per fer front als reptes de present i futur.”
  • “No es tracta de conèixer per acceptar, sinó de conèixer per canviar.” [Teresa Franquesa, doctora en Ciències Biològiques]
  • “Per convertir una passejada en una experiència vital: pren-t’ho amb calma, deixa’t sorprendre […], escolta la natura, escolta el teu cor, la vista no ho és tot, toca i olora, fes salut […]”.
  • “Hi ha persones que ens ajuden a veure-hi clar, a veure allò que tot sols no som capaços de sentir o entendre. Segur que en coneixes alguna. Gràcies al seu acompanyament […] has estimat petits detalls del teu entorn.” […]
  • “Sóc una part de tot el que he trobat al meu camí.” [Alfred Tennyson, poeta]
Les fotografies de l'exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

Les fotografies de l’exposició ens posen a prova. © Xavi Basora

A més d’incitar-nos a pensar, la mostra també vol donar a conèixer els itineraris d’educació ambiental existents a Catalunya. Per això se n’han seleccionat 52 per a aquesta exposició. Són itineraris que recorren diferents punts del territori català. La majoria posen en relleu els aspectes naturals però també se n’hi presenten altres que mostren aspectes culturals, tecnològics o industrials.

Molt més que una exposició
Mentre duri l’exposició (fins al 31 de gener), s’han programat de manera paral·lela nombroses activitats per a perfils i interessos diversos, relacionades amb l’educació ambiental i la natura. La majoria són itineraris guiats per educadors/es ambientals per tal d’experimentar i comprendre millor allò que ens envolta. Totes les sortides són gratuïtes però cal inscripció prèvia a través dels formularis que trobareu al web de l’exposició.

El sentit del tacte també entra en acció a l'exposició. © Xavi Basora

Unes caixes de fusta ens fan experimentar amb el sentit del tacte. © Xavi Basora

Aquesta exposició és un projecte de la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA) amb motiu de la celebració dels 40 anys del primer itinerari de natura a Catalunya i a l’Estat (el 1975 al bosc de Santiga, a Barberà del Vallès) i dels 30 anys de creació de la Societat. Dos moments històrics i rellevants dins la tradició ambientalista i associativa dels catalans, que van donar un impuls molt important a l’educació ambiental del nostre país.

El projecte ha comptat amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Fundació La Caixa.

Entrades relacionades
> Què fan i com són els guies ecoturístics?
> Ecoturisme, un concepte confús

Apps per a ecoturistes

diumenge, 23/02/2014

Ens trobem de ple en la setmana del Mobile World Congress, però no patiu, que no us atabalaré amb les novetats tecnològiques dels pròxims mesos. Ara bé, sí que parlarem de tecnologia, concretament d’apps, d’aplicacions per a mòbils i tauletes, i específicament d’aquelles pensades per a ecoturistes i afeccionats a la natura.

Com sabeu, aquest és un món que es mou ràpid i és probable que aquest article quedi desfasat en poc temps. Penso que a casa nostra aquest àmbit, el de la interpretació del medi mitjançant els mòbils i les tauletes, tot just està eclosionant i per això encara li falta assolir un bon grau de maduresa. Veurem quin recorregut acaba tenint. Jo el trobo un món apassionant, però també tinc clara una cosa: cap app, per més ben feta que estigui, pot superar la interpretació i la seducció per la natura que ens pot transmetre un bon guia ecoturístic.

De manera casolana, podríem classificar les apps per a ecoturistes en dos tipus: 1) les guies de natura, que ens ofereixen informació sobre un determinat espai natural, o conjunt d’espais naturals, o bé sobre algun tipus d’atractiu natural (ocells, arbres, etc.). 2) les guies d’itineraris, que recullen rutes per conèixer el medi natural d’una determinada zona geogràfica. Unes i altres de vegades s’incardinen; hi ha guies de natura que també proposen itineraris, i guies d’itineraris que, a més de les indicacions geogràfiques, ens aporten informació sobre tot allò que observem mentre resseguim el camí. D’altra banda, també cal comentar que nombroses apps turístiques (així, en genèric, com ara MiNube o TouristEye) ofereixen rutes de natura, tot i que amb un grau d’especialització menor que les apps que tot seguit us recomanaré.

Hi hauria un tercer tipus, que no recolliré en aquest article, que serien les apps per publicar observacions d’espècies que després poden ser d’utilitat per al seguiment científic. Un exemple seria iNaturalist (Android i iOS), que en aquests moments el CREAF està adaptant per a un futur llançament en català i castellà (per cert, busquen persones interessades en testejar l’aplicació).

El món de les apps per a ecoturistes tot just comença a eclosionar.

Vegem, tot seguit, una selecció d’apps dels dos primers tipus. Us animo a deixar els vostres comentaris amb altres recomanacions que també considereu interessants.

Aves de España (Android, iOS). Presentada fa poc per SEO/BirdLife, és una joia per als ornitòlegs i bird watchers. Permet identificar més 550 espècies d’ocells (la majoria amb enregistraments dels seus cants) i suggereix itineraris per 25 indrets de gran interès ornitològic arreu de l’estat espanyol. Els noms dels ocells estan en cinc idiomes: castellà, català, gallec, euskera i anglès, la qual cosa és de gran utilitat.

PNIN Poblet (Android, iOS, Facebook). Elaborada pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, inclou informació abundant per visitar el Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet. Inclou seccions sobre Què veure, Rutes, Galeria, Agenda, Regulació, Informació, Mapa. També et donen la possibilitat de crear el teu propi àlbum fotogràfic. Al meu mòbil Android funciona amb alguna inestabilitat, però és un bon punt de partida per estendre aquest tipus d’apps a d’altres espais naturals protegits del país, si bé amb algunes millores d’usabilitat i disseny.

Guia d’arbres i arbredes singulars del Solsonès (Android, iOS). També elaborada pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, ens permet conèixer arbres singulars i arbredes d’interès de la comarca del Solsonès. Es tracta d’un catàleg molt exhaustiu.

LandsCare (Android, iOS). Tot just acaba de sortir del forn, i per això té marge de millora. Però la idea de fons em sembla boníssima: una eina a l’abast de les entitats de custòdia del territori (l’app les anomena “custodios”), i dels propietaris de terres que col·laboren amb aquestes entitats, perquè puguin divulgar els indrets naturals que els dos junts contribueixen a conservar. Nosaltres, els ecoturistes, també som protagonistes i amb aquesta app podem fer aportacions econòmiques per ajudar a conservar aquests llocs (a través d’uns segells), així com contactar amb les entitats de custòdia i els propietaris per conèixer millor la seva tasca.

MónNatura (Android, iOS). Precisament, una de les entitats de custòdia del territori més importants a casa nostra és la Fundació Catalunya – La Pedrera. Per a cadascun dels espais naturals que té en propietat, l’app aporta un mapa, us informa dels punts d’interès, us proposa itineraris senyalitzats (cadascun amb un pdf amb una ressenya exhaustiva) i inclou un visor de realitat augmentada per anar identificant allò que veieu sobre el terreny. Sens dubte, una app pionera a casa nostra i molt completa.

goolNatura (Android, iOS). Igual que l’anterior, aquesta app ha estat desenvolupada per l’empresa de cartografia SITEM. Tot i que no es tracta d’una app específica d’ecoturisme, molts dels itineraris proposats passen per espais naturals. A més, inclou una secció específica d’itineraris naturalístics (encara poc desenvolupada). L’app és molt completa i té una versió gratuïta i una de pagament que (per 45 euros/any) et permet accedir a ressenyes en PDF, consulta de mapes de les editorials Alpina i Piolet i altres avantatges.

Natura Local (Android, iOS). Es tracta d’una plataforma destinada als municipis que vulguin donar a conèixer el seu patrimoni natural mitjançant itineraris auto-guiats.  Un cop registrat, podràs saber si el municipi on et trobes està adherit a la Plataforma de Natura Local. De ser així, se’t convidarà a descobrir-lo. Si no, se’t presenten altres opcions com buscar municipis propers en radi de 20 o 50 km. Una segona opció és la de triar entre tots el municipis adherits, agrupats per província.

Naturapps (Android, iOS). Guanyadora a “The AppTourism Awards 2014” en la categoria de millor app nacional de turisme actiu, aquesta aplicació presenta un futur prometedor, amb un disseny exquisit. Es tracta d’una guia d’itineraris per tot el territori espanyol, si bé encara no n’incorpora cap al nostre país. Especialment útil el fet que, un cop descarregat el contingut, la guia funciona sense necessitat de connexió 3G.

Naturaleza Magrama (Android, iOS). Elaborada pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA), permet veure en un mapa totes les tipologies legals d’espais naturals protegits. La usabilitat de l’app, però, és molt millorable.

La pau hivernal

diumenge, 29/12/2013

Després de dos mesos de letargia tardorenca —per causes alienes a l’organització, que se sol dir—, reprenem el blog amb propostes de blanc, tal com també fa la revista Descobrir del mes de gener. A l’hivern, practicar l’ecoturisme a l’alta muntanya sol ser sinònim de raquetes de neu. Una activitat que guanya adeptes any rere any. Que es pot practicar per lliure, o acompanyats d’un guia. I que us recomano si encara no ho heu fet i si voleu apropar-vos a la neu d’una manera més tranquil·la que la de l’esquí alpí, tan popular —i promocionat— al nostre país.

Als que ho vulgueu fer per lliure, dir-vos que aquesta activitat requereix experiència en l’alta muntanya. Sobretot, per saber-se orientar per un terreny on, a l’hivern, no hi ha camins senyalitzats, llevat que hi hagi passat algú abans. O llevat, també, dels circuits marcats que ofereixen la majoria d’estacions d’esquí de fons, i algunes d’esquí alpí. Uns circuits que recomano als que us vulgueu iniciar, perquè a més sempre podreu llogar les raquetes a les pròpies estacions.

Observant els estanys de Camporells ben nevats, al Capcir. © Xavi Basora

> El que més m’agrada del senderisme hivernal
L’alta muntanya és atractiva tot l’any, però si la recorreu amb raquetes a l’hivern notareu que adquireix una dimensió totalment diferent. Per a mi, els tres elements diferenciadors del senderisme amb neu són el següents.

En primer lloc, la sensació de soledat, la pau hivernal que m’agrada dir-ne. Cert és que la resta de l’any podem trobar indrets de muntanya amb poca gent (o ningú, fins i tot), però a l’hivern aquesta quietud també es pot experimentar als llocs més populars. I això és un luxe. Espais naturals tan concorreguts a l’estiu com l’estany de Sant Maurici o els estanys del Carlit, es converteixen a l’hivern en oasis de tranquil·litat on hi regna el silenci. El mateix passa amb alguns cims molt populars, que a l’hivern, en contra del que es pugui pensar, s’hi pot arribar amb una certa facilitat. La muntanya, amb la neu, sembla que s’assereni i a l’hora es torni encara més salvatge.

Pau hivernal al circuit dels estanys del Carlit, a la Cerdanya francesa. © Xavi Basora

En segon lloc, el paisatge tenyit de blanc, especialment després d’una intensa nevada. Caminar per l’interior d’un bosc poc després que hagi nevat és una experiència difícil d’explicar amb paraules, que s’ha de viure. Els arbres carregats de neu, les formes curioses que genera la neu quan es diposita lentament sobre les irregularitats del terreny muntanyós… I per no parlar dels rius i els estanys completament glaçats, que sovint costa d’identificar. Tot plegat fa d’aquest paisatge un autèntic regal per a la vista, i per a l’esperit.

Un rierol es mostra tímid a la vall de Remunye, a prop de Benasc (Pirineu aragonès). © Xavi Basora

La neu descansa sobre una branca de pi negre, en un dels circuits marcats que surten de l'estació d'esquí de fons de Lles (Cerdanya). © Xavi Basora

I en darrer terme, la llibertat de descobrir. També em costa explicar-ho, però vindria a ser aquella llibertat d’escollir, en tot moment, el camí. Precisament, com que a l’hivern no hi ha camí, és un mateix qui el construeix pas a pas, raqueta rere raqueta. Una llibertat, s’ha de dir, que no és absoluta, perquè les raquetes tenen algunes limitacions, com ara els pendents molt pronunciats o els vessants que cal travessar en diagonal.

> Propostes d’ecoturisme amb raquetes
Són moltes les empreses catalanes que ofereixen sortides guiades amb raquetes de neu, sovint aptes per a tots els públics. Aquestes activitats ofereixen alguns valors afegits a destacar. D’una banda, la tranquil·litat i seguretat d’apropar-se a la muntanya hivernal amb algú que coneix el recorregut. I, d’una altra, els coneixements i anècdotes que ens explicarà el guia interpretador i que ens permetrà aprendre les particularitats —ben interessants!— de l’entorn natural en aquesta època de l’any. De fet, un dels atractius ecoturístics més habituals d’aquestes sortides és la possibilitat d’observar rastres d’animals a la neu.


Sense ser gens exhaustiu, us enllaço tot seguit algunes propostes guiades de sortides amb raquetes al Pirineu català:

Per oferta no serà, doncs. Ara només us queda calçar-vos les raquetes i a gaudir de la natura més hivernal!

Les sortides amb raquetes també aporten sorpreses agradables, com aquesta guineu al desert blanc del Carlit. © Xavi Basora

Una guineu que se'ns va apropar molt i es va deixar fotografiar molt amablement.

 

Què fan i com són els guies ecoturístics?

diumenge, 10/02/2013

Un dels trets fonamentals de l’ecoturisme és que ens serveix per aprendre. Quan practiquem aquesta modalitat turística no només passem una bona estona, sinó que a més coneixem com són els espais naturals de casa nostra: les espècies que hi viuen, les seves necessitats, els fets històrics que expliquen la fesomia del paisatge, etc. I, tot aprenent, prenem consciència sobre la necessitat de respectar aquest valuós patrimoni natural.

Però, per quines vies aprenem mentre fem ecoturisme? Doncs per moltes: a través del que ens expliquen els fulletons interpretatius associats a un itinerari, de la informació que hi ha en els plafons que anem trobant sobre el terreny mentre resseguim un camí, de les dades i imatges d’una bona guia, d’una exposició que visitem en un centre d’informació o, més recentment, de tot el que ens aporta una aplicació per a mòbils i tauletes. Però, per a mi, aquests instruments, útils tots ells, es veuen superats per un altre. De fet, no es tracta ben bé d’un instrument, sinó d’una professió: la del guia ecoturístic, també anomenada guia de natura o guia-interpretador.

Un guia a les coves del Toll, a Moià. © Xavi Basora

El guia ecoturístic és el que ens acompanya i ens apropa a la natura. Ens ensenya on i com observar la fauna, la flora i el paisatge i ens n’explica particularitats i curiositats. Ens interpreta allò que veiem; és a dir, ens fa anar més enllà del que veuen els nostres ulls. Ens resol els perquès i ens convida a plantejar-nos-en de nous. I també, si és bo, ens emociona i ens sedueix amb les seves paraules. En definitiva, ens ajuda a aprendre i a passar-nos-ho millor. Precisament, i per als que us agradaria dedicar-vos a aquesta professió, sapigueu que aquests mesos està tenint lloc a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB un curs d’especialització en ecoturisme amb una variant dedicada als guies de natura. Evidentment ja ha començat, però per l’èxit que està tenint segur que se’n faran més edicions.

Per il·lustrar una mica la feina dels guies ecoturístics i la situació d’aquesta professió al nostre país, tot seguit transcric algunes de les reflexions d’un guia amb qui vaig passar un matí intens al delta de l’Ebre farà un temps i a qui vaig entrevistar posteriorment per al portal Ecoturcat (entrevista publicada el 08/07/2011). El guia és en Cristian Jensen, un entusiasta dels ocells. L’any 2005 va decidir crear, juntament amb Iben Hove Sørensen, l’empresa de guiatges Audouin Birding Tours, amb seu a Freginals (Montsià) i que opera especialment al Delta de l’Ebre i als Ports, tot i que també ofereix guiatges a l’Estat espanyol (Monfragüe, Doñana, Pirineus, etc.) i a altres destinacions internacionals (Marroc, Illes Açores, etc.).

Característiques d’un bon guia ecoturístic

Les aptituds que hauria de tenir un bon guia ecoturístic són, segons en Cristian Jensen, les següents.

Ha de tenir do de gents i tractar els turistes d’una manera personalitzada, propera i amena. Ha de poder llegir en els grups que li arriben el perfil, el ritme, el nivell d’informació i la intensitat de l’activitat. El guia, en molts casos, és l’enllaç entre la natura i el grup i ha de saber explicar ràpidament i d’una manera entenedora i engrescadora el que està succeint. Les explicacions han de ser dinàmiques i entusiastes, ja que així es transmet millor el missatge que es vol donar, que no és altre que el respecte per la natura i que tots hem de conservar-la en la mesura de les nostres possibilitats.

Uns bons coneixements sobre el medi natural que ens envolta són essencials. La formació lingüística és molt important, ja que és el mitjà de comunicació. Òbviament, com més llengües es parlin, a més clients es podrà atendre i més oportunitats de tirar endavant es tindran. El tracte amb la gent o el saber estar s’aprèn amb el temps, i alhora és clau saber intuir el que volen els clients o com volen ser tractats.

Quan faig guiatges, el que més m’agrada és veure la gent gaudir de la natura i en especial dels ocells. Quan veig una persona, sobretot un nen, meravellant-se mentre observa un flamenc, és un moment emocionant. M’apassiona fer descobrir a la gent les meravelles que s’amaguen a casa nostra, que se n’adonin que no cal anar a Kenya per veure flamencs en llibertat.

El guia Cristian Jensen ensenya a una ecoturista a observar flamencs a través del telescopi terrestre. © Xavi Basora

Guiatges ecoturístics a Catalunya, una demanda encara baixa però en augment

També li vaig preguntar a en Cristian per què generalment el turista de casa nostra està disposat a pagar per un servei de guiatge cultural i, en canvi, troba estrany o li costa més pagar per un guiatge en espais naturals. I em va respondre amb aquestes reflexions. Aquesta és una qüestió que pot generar debat i per això us convido a fer les vostres aportacions.

Això és una qüestió cultural i d’interessos de cada país. En general, els països acostumats a pagar per guiatges en espais naturals tenen una gran tradició cultural envers la natura. Al Regne Unit hi ha milions d’afeccionats a la natura i pràcticament tothom sap què és un pit-roig, un pinsà o un aligot. Per això valoren el fet que una persona els pugui ensenyar ocells o natura que sempre han esperat veure. Als EEUU, amb més de 15 milions d’afeccionats a l’ornitologia, molts metges recomanen a les persones que es jubilen que s’aficionin a un hobby i sovint els hi proposen l’observació d’ocells.

A Catalunya, les excursions a la natura formen part de la nostra cultura. Per contra, tenim encara una cultura molt pobra sobre el nostre patrimoni natural. Aficions com l’observació o la fotografia de natura han de patir un procés de normalització. Poc a poc, però, les coses estan canviant. Cada any fem més guiatges per a gent de Catalunya. Qualsevol turista català ha de ser conscient que, per pràcticament els mateixos diners que es gasta en serveis (en una casa rural o un hotel, en menjar, etc.), podria entendre una mica com funciona un espai natural i veuria en detall la seva flora i fauna de la mà d’una persona coneixedora del terreny. De fet, la idea de començar amb l’empresa la vaig tenir fent censos d’ocells nidificants al delta de l’Ebre. Em trobava grups de gent perduts que paraven a un observatori amb 2.000 flamencs i no els veien perquè anaven a ull nu i sense saber on mirar.

Un grup d'ecoturistes escolta atentament les explicacions del guia abans d'entrar en un observatori del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Reflexió final

Per acabar, només em queda animar-vos a visitar els espais naturals del país acompanyats d’un guia. Els parcs naturals ofereixen nombroses activitats guiades i tenen directoris de guies especialitzats i acreditats (per exemple, aquests del Parc Natural de l’Alt Pirineu). També existeixen diverses empreses locals especialitzades en oferir guiatges ecoturístics, i les cases de turisme rural –sobretot aquelles certificades amb alguna etiqueta ecològica– us en poden recomanar. Contractant un guia viureu una experiència molt més enriquidora i, de retruc, ajudareu a consolidar una professió emergent que fixa persones al territori. La decisió és vostra.