FAQs sobre ecoturisme

Tal com vaig escriure fa uns anys, ecoturisme és un terme confús. Les confusions que genera s’expliquen per diversos motius. Primer, perquè el terme en si no especifica la motivació turística, com sí que ho fan turisme de sol i platja, turisme rural o turisme cultural, per posar alguns exemples. En segon lloc, pel fet que es practica al medi natural, on també hi conviuen altres modalitats turístiques. I, en tercer lloc, pel prefix eco-, que en l’imaginari col·lectiu s’associa a tot allò que és ecològic, sostenible i que se suposa que respecta la natura.

Aquest article vol contribuir a aclarir algunes de les confusions més habituals del terme partint de les definicions recollides en multitud de manuals acadèmics, plans estratègics i declaracions institucionals (com aquesta). I ho fa a partir d’un llistat de 10 preguntes habituals (FAQs) amb les corresponents respostes (volgudament breus). Aquest article pretén reivindicar la veritable essència de l’ecoturisme i el bon ús del terme en contraposició al mal ús que se’n fa des d’algunes empreses que no ofereixen productes ecoturístics (però que els anuncien com a tals com a estratègia de màrqueting), o des d’alguns cercles científics en relació amb els efectes de l’activitat turística sobre el medi natural. Comencem:

L’ecoturisme es pot començar a practicar des de ben petits. © Xavi Basora

1. És el mateix l’ecoturisme que el turisme sostenible o el turisme responsable?
Semblen sinònims, però no ho són. L’ecoturisme és una manera de practicar el turisme sostenible, però no l’única. L’ecoturisme és una modalitat turística, com ho són el turisme rural, el turisme actiu o l’enoturisme. En canvi, el turisme sostenible i el responsable són un conjunt de principis i pràctiques (dirigits a respectar el medi ambient, el patrimoni cultural i les poblacions locals) que, amb les adaptacions pertinents, s’haurien d’incorporar en qualsevol modalitat turística. Podríem arribar a parlar de turisme rural sostenible, turisme cultural sostenible, etc. En el cas de l’ecoturisme, aquests principis de sostenibilitat i responsabilitat s’inclouen en la pròpia definició, formen part del seu ADN. A més, l’ecoturisme ha liderat en el conjunt del sector turístic la introducció de mesures que milloren la sostenibilitat.

2. Turisme de natura i ecoturisme, seria el mateix?
Diversos organismes utilitzen els dos termes com a sinònims, però en realitat no ho són. El turisme de natura és més ampli i, de fet, engloba l’ecoturisme però també altres modalitats. El turisme de natura és aquell que té per objectiu estar en contacte amb la natura. Aquesta motivació, força genèrica, fa que el turisme de natura inclogui l’ecoturisme (la motivació del qual és observar i conèixer la natura), el turisme actiu (amb un gran ventall de propostes destinades a practicar una activitat física o esportiva a la natura) i el turisme d’esbarjo (més destinat a passar una estona al medi natural sense cap altre pretensió que desconnectar i passar-s’ho bé).

3. I el turisme actiu, en què es diferencia de l’ecoturisme?
El turisme actiu (abans conegut com turisme d’aventura) i l’ecoturisme se solen posar sovint al mateix sac (atès que comparteixen l’espai on es practiquen), però tenen motivacions diferents (tal com s’ha explicat en la pregunta anterior) i en molts casos també públics diferenciats. El turisme actiu busca el risc, l’activitat física, els reptes personals en entorns naturals. L’ecoturisme és més contemplatiu, busca conèixer, admirar i observar la natura en tots els seus vessants (vegeu aquí l’ampli ventall de recursos ecoturístics). En el cas del turisme actiu, la natura és l’escenari de l’activitat (si bé la motivació central és una altra), mentre que per a l’ecoturisme la natura és l’objectiu central de l’experiència. L’ecoturisme no és ni millor ni pitjor que el turisme actiu, simplement és diferent.

Dit tot això, també és cert —per acabar-ho de complicar— que hi ha activitats “frontera” en les quals la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i observar l’entorn natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, el submarinisme, etc. Hi ha qui considera que aquestes activitats entrarien dins del concepte d’ecoturisme, mentre que hi ha qui creu que no. De fet, hi ha moltes empreses que ofereixen al mateix temps activitats de turisme actiu i experiències d’ecoturisme, si bé també és cert que hi ha empreses dedicades exclusivament a l’ecoturisme.

4. Turisme ornitològic, turisme de fauna, geoturisme… Són ecoturisme?
La profusió de conceptes que connecten turisme i natura no para de créixer. Possiblement, un dels que ha fet més fortuna (i que té més adeptes) és el turisme ornitològic (birdwatching o birding en anglès). En un sentit més ampli, es parla de turisme de fauna, i en un sentit més petit de turisme de l’ós, turisme del llop, etc. Tots aquests termes serien submodalitats de l’ecoturisme, ja que comparteixen la motivació d’observar la natura, si bé en aquests casos el recurs a observar és la fauna (o determinats tipus de fauna). El mateix passaria amb el geoturisme, l’objecte del qual és el coneixement i l’observació de recursos geològics.

Ara bé, per considerar-se realment ecoturisme, totes aquestes submodalitats han d’incorporar els principis de sostenibilitat característics de l’ecoturisme i que ja vaig explicar en aquest article. De fet, la fauna és possiblement el recurs més sensible de tots els que utilitza l’ecoturisme i, per tant, el que requereix més atenció i precaució (aquest blog és un bon exemple en aquest sentit).

5. L’ecoturisme només té lloc en espais naturals protegits?
No, tot i que preferentment. Sovint s’associa l’ecoturisme a les visites que es fan en parcs naturals i parcs nacionals. Certament, les principals destinacions ecoturístiques són els espais naturals protegits, atès que són els més promocionats (i per tant més coneguts i “desitjats”) i els que gaudeixen de millors condicions per practicar l’ecoturisme (serveis, equipaments, infraestructures, empreses de guies…). Però, en essència, l’ecoturisme es pot practicar en qualsevol espai natural, estigui o no protegit. D’altra banda, de les diverses modalitats turístiques que es practiquen en espais naturals protegits, els seus gestors solen prioritzar i promocionar l’ecoturisme pels nombrosos beneficis que comporta (de tot tipus).

Propostes com els banys de bosc també serien una submodalitat de l’ecoturisme. © Xavi Basora

6. Practicar turisme rural o agroturisme és ecoturisme?
El turisme rural i l’agroturisme també són termes que se solen barrejar i confondre amb l’ecoturisme. Novament les motivacions són les que marquen les diferències. El turisme rural s’associa a descansar i allotjar-se en cases o masies situades en entorns rurals, mentre que l’agroturisme afegeix un component de coneixement de la cultura i les activitats agràries, per la qual cosa incorpora visites a explotacions agrícoles, ramaderes, etc. En qualsevol cas, també és cert que al nostre país la major part d’ecoturistes s’allotgen en cases de turisme rural; i, de fet, cada dia hi ha més casos d’allotjaments rurals que ofereixen paquets d’activitats ecoturístiques o que s’adapten a les necessitats dels ecoturistes (consulteu, per exemple, aquesta guia recent o els informes i estudis elaborats per l’Observatori del Turisme Rural).

7. Visitar un jardí botànic, un zoo, un aquari o un parc urbà es considera ecoturisme?
En certa manera, aquests equipaments també acullen mostres de natura. Ara bé, ho fan sota unes condicions totalment controlades. L’ecoturisme es practica en espais naturals on la natura segueix el seu propi curs i els animals campen en llibertat. De fet, una de les gràcies de l’ecoturisme (sobretot de l’observació de fauna) és la incertesa de si s’acabarà observant o no aquella espècie emblemàtica que tothom vol veure i fotografiar. Dit això, també és cert que en diversos espais naturals, i amb una finalitat normalment conservacionista, s’hi duen a terme mesures de gestió i control d’alguns hàbitats i espècies (gestió selectiva de la caça, punts d’alimentació suplementària per a voltors, reintroducció d’espècies, seguiment d’espècies protegides, etc.).

8. Pot l’ecoturisme afectar i degradar la fauna i la flora?
Ja fa temps que en diversos cercles científics apareixen articles (dels quals la premsa després se’n fa ressò) que arriben a afirmar que l’ecoturisme amenaça i perjudica certes espècies, especialment de fauna. L’ecoturisme, per definició, no degrada els recursos naturals i procura minimitzar els impactes ambientals sobre el medi. Per tant, els organismes, empreses i entitats que promouen i desenvolupen l’ecoturisme assumeixen i incorporen bones pràctiques (aquestes en serien un exemple), restriccions i mesures de gestió que haurien d’evitar que l’activitat ecoturística alterés i afectés el medi natural. Si no ho fan, o si ho fan però no aconsegueixen l’objectiu, llavors no estan oferint un producte d’ecoturisme; i si utilitzen el terme per descriure activitats que alteren clarament la natura, llavors n’estan fent un ús inadequat i denigrant.

En qualsevol cas, tampoc cal ser il·lusos i s’ha de reconèixer que qualsevol activitat humana, i més les turístiques, afecten en més o menys grau el medi ambient (emissions de gasos associats als vols o als trajectes en cotxe, trepig dels itineraris més freqüentats, etc.). El repte rau en minimitzar (o compensar) aquests impactes. De fet, per definició, els productes ecoturístics haurien de destinar una part dels ingressos a compensar l’activitat turística, o bé a contribuir a conservar els espais naturals que es visiten.

9. Com es garanteix que una activitat d’ecoturisme incorpora principis de sostenibilitat?
Seguint amb la resposta anterior, els turistes es poden preguntar com saber si una empresa ofereix un ecoturisme genuí que respecta el medi, o ofereix un succedani. Hi ha diverses maneres. La més habitual és comprovar si disposen d’alguna certificació o etiqueta que acrediti que aquella empresa o producte incorpora pràctiques i principis de sostenibilitat. Diversos òrgans gestors de parcs naturals també acrediten aquelles empreses turístiques que coneixen a fons l’espai protegit en qüestió i treballen de manera respectuosa amb el medi natural (i cultural). I, en darrer terme, sempre ens queda el sentit comú, que ens ha de permetre veure si una empresa o guia utilitza males pràctiques (s’aproxima en excés a les espècies, no respecta certes normatives bàsiques, etc.) o no.

10. L’ecoturisme s’ha de practicar amb guia? Ecoturisme i educació ambiental són el mateix?
La natura es pot veure, o es pot viure. L’ecoturisme pretén que la natura, a través de l’experiència turística, ens emocioni i ens sedueixi. I també busca sensibilitzar-nos sobre allò que veiem i vivim. Tot això depèn, en gran mesura, del que s’anomena la interpretació del medi. De fet, la interpretació és un dels elements de més valor afegit que incorporen els productes ecoturístics. La interpretació la poden fer els propis turistes a través de guies electròniques o en paper, del que llegeixen en plafons sobre el terreny, o visitant centres d’interpretació o ecomuseus. Ara bé, la via més genuïna, enriquidora i experiencial sempre serà a través d’un (bon) guia intèrpret. Per tant, l’ecoturisme no s’ha de practicar necessàriament amb guia, tot i que és la millor manera per viure l’experiència (i, de pas, contribuïm al desenvolupament local creant llocs de treball).

Ecoturisme (amb la interpretació que incorpora) i educació ambiental són cosins germans i fins tot diria que és el mateix vist des d’òptiques diferents. Prova d’això és que moltes empreses d’ecoturisme es dediquen també a l’educació ambiental, i viceversa. Des de l’òptica més turística, es concep l’ecoturisme com una activitat que, a més de divertir i entretenir, eduqui i sensibilitzi.

El principal valor afegit dels productes ecoturístics són els guies de natura. © Xavi Basora

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús