Entrades amb l'etiqueta ‘PatrimoniGeològic’

Sobrevolant el Montsec i el congost de Mont-rebei

dimarts, 22/05/2018

Per fi, i després de gairebé sis anys, aquest blog fa honor al seu nom: per terra, mar i aire. Certament, la major part d’articles els he dedicat a espais terrestres. Molt pocs han tractat de paratges litorals o marins. I cap, fins avui, del paisatge que s’observa des del cel. L’estrena no podia ser millor: un vol en globus aerostàtic sobrevolant la serra del Montsec, el congost de Mont-rebei i la Conca Dellà. Pugeu?

Volar en globus és una d’aquelles vivències que no s’obliden. © Xavi Basora

Volar en globus és una experiència que cal viure algun cop a la vida. Nosaltres vam poder fer-ho farà unes setmanes de la mà d’una de les empreses més veteranes del sector: Globus Kontiki. Amb base a Òdena, ofereixen vols arreu de Catalunya i Espanya (amb durades diverses), vols professionals i fins i tot expedicions a l’estranger.

Les dimensions dels globus varien, però solen tenir capacitat per a una dotzena de persones. © Xavi Basora

Un treball en equip
Estàvem citats a les 6:30h del matí al poble d’Àger, la capital del Montsec. Només arribar ens van rebre en Miquel Mesegué, fundador de l’empresa l’any 1988 i un pilot amb una amplíssima experiència, i l’Imma Romeu, com a responsable de rescat. Des del primer moment ens van tractar amb una barreja exquisida d’amabilitat i professionalitat.

Vam deixar els nostres cotxes aparcats i vam pujar al seu tot-terreny per dirigir-nos al punt de sortida, una de les entrades del pantà de Canelles. Al remolc hi portàvem ben plegat un dels protagonistes de l’activitat, el globus. En arribar a la riba de l’embassament, ja ens vam adonar que en aquest tipus d’activitat no som mers espectadors, sinó que formem part de l’equip que ajuda al muntatge i desmuntatge del globus. I és que posar en solfa un aparell com aquest porta el seu temps i requereix d’unes quantes mans. I, també, d’un potent ventilador que el vagi inflant, ben bé com si fos un globus infantil però sensiblement més gran…

Desplegant la tela del globus, just abans de procedir a inflar-lo. © Xavi Basora

Ja dins de la cistella, rebem les instruccions d’en Miquel i descobrim un dels encants d’aquesta activitat: saps d’on surts, però mai on aterraràs. I és que el trajecte sempre és diferent ja que depèn exclusivament del vent. Els pilots poden fer pujar i baixar el globus, però el sentit horitzontal el determinen les capes de vent que et vas trobant. I és aquí on la persona responsable del rescat té el seu paper: ella és qui va seguint el globus per terra (i també en contacte amb el pilot via walkie-talkies) i arriba al punt d’aterratge amb el tot-terreny i el remolc per recollir els passatgers.

El congost de Mont-rebei, una conjunció sublim
Escoltades les instruccions, comença l’enlairament. És un dels moments més emocionants. Aquell dia feia fred, però l’aire calent que expulsa amb força el cremador de gas serveix per escalfar-nos (i també per fer-nos pujar). De seguida, la perspectiva del paisatge canvia. Els relleus trencats d’aquest sector del Prepirineu i la verdor exuberant dels camps posen la pell de gallina.

El gas escalfa l’aire, i l’aire calent és la clau del funcionament dels globus aerostàtics. © Xavi Basora

De sobte, apareix amb tota la seva força Mont-rebei, el congost més impressionant del nostre país. No puc afegir gaire més al que ja s’ha dit i escrit d’aquesta joia geològica i paisatgística, però vista des de l’aire la seva figura potser encara és més imponent. I si a això hi afegim un decorat de fons amb uns Pirineus encara ben blancs a aquestes alçades de la primavera, i unes boires arrossegadisses arran de terra, la conjunció esdevé sublim, màgica. A bord, les càmeres de fotografies treuen fum per captar el moment. I en Miquel ens transmet passió i tranquil·litat alhora.

El congost de Mont-rebei, vist des de la cara sud del Montsec i amb els Pirineus nevats al fons. © Xavi Basora

Passada aquesta primera sotragada emocional, anem resseguint la vall d’Àger en direcció est. En Josep Pla, l’escriptor, tenia tota la raó: aquesta vall és un paradís llunyà, remot, que amaga una pau divina. Pau podria ser perfectament la sensació que produeix viatjar en globus. El Montsec el veiem i no el veiem, perquè la boira el cobreix. Però sí que ens adonem que és una serra única, un autèntic tsunami petrificat com algú ha escrit i que segurament mereixeria més protecció que la que té ara.

De fet, ja fa força anys que des de diversos sectors científics i ecologistes es reclama la declaració del Montsec com a parc natural. El reconeixement internacional ja li ha arribat per vies diverses: d’una banda, és reserva Starlight per la foscor del seu cel, un distintiu que compta amb l’aval de la UNESCO; i, d’una altra, és Geoparc Mundial de la UNESCO pel seu valor geològic d’importància internacional. A casa nostra, en canvi, sembla que encara no ens ho acabem de creure (i també vivim moments convulsos amb recursos escassos).

La vall d’Àger amb unes boirines mandroses que costa que s’aixequin. © Xavi Basora

Creuar el Montsec, que arriba a uns 1.700 metres d’alçada, ens obliga a pujar fins als 3.000 metres. El fred es fa sentir, però el paisatge canviant i el joc d’anar reconeixent els pobles, les valls, les muntanyes fa que el temps passi volant, mai més ben dit. Ja estem al congost de Terradets i el vent ens porta cap a l’altre vessant de la serra. Deixem la comarca de la Noguera per entrar al Pallars Jussà. I aquí el vol ens endinsa per la magnífica Conca Dellà.

La Conca Dellà i els secrets de la cara nord del Montsec
Primer gaudim de la bellesa plàstica del poble de Llimiana, perfectament situat sobre un turó. Les boires ja han marxat i la vall de Barcedana s’obre davant nostre. La cara nord del Montsec de Rúbies mostra la seva densitat boscosa i, buscant buscant, localitzem algun dels seus tresors amagats, com ara el santuari de Sant Salvador del Bosc, on s’hi fa un romiatge per demanar la curació de malalties i a on encara alguns hi pugen descalços pel famós camí dels cent revolts.

La cara Nord del Montsec, amb Llimiana en primer terme i el congost de Terradets a l’extrem dret. © Xavi Basora

Deixem Llimiana i arribem a Aransís, un altre d’aquells pobles que cal visitar. El mosaic paisatgístic, amb grocs, verds i marrons sembla una pintura impressionista. Aquesta primavera té potser més força que altres primaveres, i es nota que raja aigua per tot arreu. Costa de creure que a l’estiu tota aquesta verdor deixarà pas al groc cremat característic d’aquestes contrades. Poc a poc, els pobles de la Conca Dellà es deixen veure: Suterranya, Orcau, Figuerola d’Orcau, Conques, Sant Romà d’Abella i Isona, la capital. Aquí, el decorat de fons també és imponent, amb relleus tan característics com la muntanya de Sant Corneli, la serra de Carreu o el roc de Pessonada.

La verdor passatgera de la Conca Dellà, amb el poble d’Isona al fons. © Xavi Basora

Aterrant en un camp de la Conca Dellà. © Xavi Basora

S’acosta el moment d’aterrar. En Miquel ja busca algun camp sense conrear que sigui apte per a la maniobra. Diuen que és un dels moments més delicats. Els passatgers ens aferrem a uns agafadors de la cistella per amortir millor el cop. Aquesta vegada, però, l’aterratge és suau, sense cap complicació. El poc vent i l’expertesa del pilot ens ho han posat fàcil. Toquem novament terra, dues hores i mitja després d’haver-nos enlairat. L’Imma ja ha arribat i comencem amb les tasques de desmuntatge. El propietari del terreny ens ve a rebre amb un somriure i acompanyat dels seus nets que volen veure l’espectacle del globus.

Amb la implicació de tots anem desinflant i plegant el globus fins que hi cap dins d’una bossa. Sembla increïble que aquest enorme tros de tela ens hagi transportat pels aires durant un trajecte inolvidable. Ara toca tornar a Àger i recuperar forces. Un esmorzar de forquilla i ganivet, acompanyat d’un brindis amb cava, és el millor colofó d’aquesta aventura. En Miquel i la Imma ens lliuren els diplomes que certifiquen el vol i ens expliquen algunes expedicions que ens deixen bocabadats. Ens quedem amb ganes de nous vols, per exemple la travessa dels Pirineus nevats…

Primers de maig. Els Pirineus encara amb un bon tou de neu. © Xavi Basora

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

El bolet més antic del món

dissabte, 11/04/2015

Encara que sembli impossible, hi ha indrets que quasi no apareixen en les guies turístiques ni en les cerques de Google, i que tampoc estan senyalitzats. Paradoxalment, són paratges molt apreciats per la població local i poden arribar a tenir un gran valor patrimonial. És el cas de la roca del Bolet, un espai d’interès geològic proper al petit poble medieval de Figuerola d’Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

El sol d'un capvespre d'estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

El sol d’un capvespre d’estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

Aquesta roca té una forma ben curiosa. Com el seu nom indica, es tracta d’un bolet, no us sabria dir de quina espècie, que es va formar fa molt i molt de temps. És, doncs, el bolet més antic, qui sap si del món mundial. Bromes a part, en Jordi Panisello, geòleg de la comarca que regenta l’empresa de geoturisme Eureka SGN, m’explica que per entendre’n l’origen ens hem de fixar bé en el bolet: el barret és de color grisenc, mentre que el peu és vermellós. I hem de conèixer bé la composició d’un turonet proper a la roca, l’anomenat Mont de Conques, també emblemàtic a la comarca per l’ermita que el corona, per l’aplec que s’hi celebra els Dilluns de Pasqua i per la seva història associada a la Guerra Civil.

Vista sensacional des del Mont de Conques (Pallars Jussà). © Xavi Basora

Vista sensacional des del Mont de Conques cap a la serra de Carreu (Pallars Jussà). © Xavi Basora

El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat”.

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

Un paratge estimat pels figuerolencs i les figuerolenques
Tothom a Figuerola d’Orcau coneix la roca del Bolet; de fet, és tot un símbol d’identitat del poble. Per Sant Antoni Abat, a mitjans de gener, s’hi celebra a la vila la popular cavalcada dels Tres Tombs, caracteritzada per la ironia i el bon humor. Els petits i els no tan petits es disfressen i es pugen a carrosses que recorren el poble i que, en acabar la ruta, són beneïdes pel capellà. Una d’aquestes carrosses, però, no transporta cap persona, sinó una rèplica la mar de bonica de la roca del Bolet. Una mostra de l’estima popular per aquesta estructura geològica. Geologia i identitat agafats de la mà.

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a de Figuerola d'Orca. © Xavi Basora

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a Figuerola d’Orcau. © Xavi Basora

La gent del poble explica que fa uns seixanta anys es podia “escalar” pel peu de la roca i pujar a dalt del barret, tot i que comportava una certa dificultat. Hi havia qui ho feia per demanar un desig, però el jovent hi pujava perquè sabien que al barret s’hi amagaven nius de coloms i hi trobaven ous o colomins que després es menjaven. De fet, m’explica un vilatà que, quan no existia la televisió, aquest paratge era un dels principals llocs d’esbarjo per a la canalla del poble. Més recentment, la roca del Bolet s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per on passa la cursa de muntanya Quatre Rocs, amb sortida i arribada a Figuerola d’Orcau i que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent.

Cal deixar caure la roca?
Des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil.

Si heu llegit fins aquí, potser us preguntareu com arribar a la roca del Bolet. Com acabo de comentar, ni l’accés ni la mateixa roca estan senyalitzats, tot i la proximitat al poble. Sense que serveixi de precedent, aquest cop no us donaré les indicacions per arribar-hi, ja que us animo a preguntar-ho a algú del poble. Segur que us ajudaran encantats.

La roca del Bolet amb la muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

La roca del Bolet amb l’emblemàtica muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

Més informació
Descoberts nous registres paleoclimàtics a la conca de Tremp

Geologia pura al cap de Creus

dimarts, 2/09/2014

Ja ho va dir Salvador Dalí l’any 1961: “Aquesta part compresa entre el Camell i lʼÀguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”.

Aquest text, que de surrealista no en té res perquè és pura veritat, ens dóna la benvinguda al paratge de Tudela, un dels dos indrets del cap de Creus que us recomano si voleu gaudir d’un gran espectacle geològic i paisatgístic a tocar del mar. Autèntiques escultures de roca es combinen amb cales de somni i penya-segats cantelluts configurant un paisatge inhòspit i atractiu alhora. L’altre indret, ben a prop de Tudela, és la punta del Cap de Creus, on el Pirineu s’abraça amb el mar Mediterrani. Tots dos sectors pertanyen al Parc Natural del Cap de Creus i estan catalogats com a reserva natural integral, la figura de màxima protecció del nostre país (a Catalunya només hi ha cinc reserves integrals terrestres, i aquesta del Cap de Creus és la més gran). I tots dos sectors disposen, a més a més, d’un magnífic itinerari per recorre’ls.

Punta_Cap_de_Creus

Paisatge rocós i inhòspit del cap de Creus en un dia de tramuntana. © Xavi Basora

De club exclusiu a espai geològic recuperat
El paratge de Tudela sorprèn, i molt. Es pot recórrer a peu per un itinerari fantàstic i còmode –el núm. 17 del Parc Natural– salpicat de miradors i amb final a cala Culip, on es pot prendre un bany si el temps i la tramuntana ens deixen.

Aquest indret va estar ocupat, fins al 2004, per la ciutat de vacances del Club Mediterranée (popularment, el Club Med): 400 petits apartaments i un conjunt d’instal·lacions comunitàries construïts durant l’època franquista i amb accés restringit. La creació l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus, les pèrdues econòmiques de l’empresa gestora per l’obsolescència d’aquell model turístic i l’entesa entre diverses administracions, van ser els factors principals que van conduir a iniciar el projecte de recuperació de l’espai, executat entre els anys 2007 i 2010. La restauració, que va obtenir diversos premis d’arquitectura, és exquisida i no té precedents al litoral mediterrani. Observar avui aquest paratge sense cap edifici és una joia, i reviure com era abans (a través d’aquest vídeo, per exemple) fa pensar en com l’home pot arribar a modificar sense miraments indrets naturals que, com deia Dalí, s’haurien de mantenir per sempre tal com estan.

Cala Culleró. © Xavi Basora

Cala Culleró, un racó encisador del paratge de Tudela. © Xavi Basora

Certament, el paratge o pla de Tudela té quelcom de mitològic. I és que les roques erosionades pel vent han donat lloc a formes curioses que recorden un camell, una àguila, un conill i altres siluetes curioses. Al llarg de l’itinerari unes plaques de ferro rovellat ajuden a fixar-se en aquestes escultures naturals, però la imaginació també us pot fer veure altres éssers animals o mitològics… i fins i tot us poden inspirar creativament, com al propi Dalí, amb la famosa obra El gran masturbador.

Més enllà de les formes, el valor geològic d’aquesta raconada és excepcional. Hi dominen dos tipus de roques: les pegmatites, de colors blancs, taronges i rosats, i els esquistos, de color gris fosc. La combinació d’aquestes dues roques, juntament amb els processos de deformació intensos als que han estat sotmeses, fan d’aquest indret un conjunt únic a escala mundial.

Camell. © Xavi Basora

Es Camell, el filó de pegmatita més extens de tot el cap de Creus. © Xavi Basora

Les roques més antigues de Catalunya
Molts dels que arriben al far del cap de Creus es queden allà mateix, gaudint de les meravelloses vistes. Però del far surt un altre itinerari –el núm. 15 del Parc Natural– que recorre l’interior de la punta del Cap de Creus i que, novament, esdevé un espectacle de roques replegades i de colors diversos en contacte amb la mar. Aquest segon itinerari, a diferència del primer, té una mica més de dificultat, ja que el terreny és abrupte, amb penya-segats i algun pas estret.

Com al paratge de Tudela, els esquistos grisencs apareixen imbricats amb filons blancs i rojos de pegmatites, el que dóna lloc a un cromatisme preciós i curiós. Rere aquestes roques hi ha una llarga història. Els esquistos que apareixen al cap de Creus es van formar fa uns 500 milions anys i són les roques més antigues que afloren a Catalunya. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic del món on afloren a l’exterior les roques pegmatites; per tant, l’únic lloc de la Terra on es poden observar. De fet, l’illa de s’Encalladora, que veureu a la part central de l’itinerari, és un aflorament immens de pegmatites de 600 metres de llarg, d’aquí el seu color blanquinós.

S'Encalladora. © Xavi Basora

Contemplant l’illa de s’Encalladora, també anomenada Mariblanca o illa Blanca. © Xavi Basora

Aquest itinerari també permet observar altres encants naturals, com la cova de s’Infern, un forat forjat per la força del mar i, de nou, un enclavament de gran vàlua geològica. Diuen que el seu nom es deu al color vermellós i encès que adquireixen les parets de la cova quan són il·luminades pels primers rajos de sol del matí.

A més de la geologia, el recorregut serveix per interpretar com la vegetació s’adapta a les condicions extremes que es viuen en aquest punt de la costa (fort vent, sequera i elevada salinitat). I amb sort, també es pot observar el pas de dofins, alguna tortuga marina i sortidors llunyans d’un rorqual.

Cova de s'Infern. © Xavi Basora

Cova de s’Infern, un forat per on s’escola el Mediterrani. © Xavi Basora

Empreses que ofereixen visites guiades per la zona i dues guies d’itineraris

  • Cap de Creus, l’Albera i Golf de Roses. 45 indrets singulars. De Marcel Gutinell. Farell Editors. Any 2014.
  • Cap de Creus, parc natural. Guia d’itineraris. De Ponç Feliu. Brau Edicions. Any 2007.

Dues obres que ens apropen més i millor a la natura

dimarts, 10/06/2014

Pot semblar que tot està inventat. En l’àmbit de la divulgació de la natura, per exemple, s’han produït publicacions i materials de tota mena. I, tot i així, sempre n’apareixen de nous que cobreixen buits o aporten enfocaments innovadors. Ara ha passat: en poc més de dos mesos, s’han presentat dues obres que ens aproparan a la natura d’una manera especial i que mereixen ser destacades.

> 13 itineraris i 31 propostes
De guies d’itineraris pel medi natural n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta és diferent. Com el seu títol indica, aquesta guia gratuïta (descarregable aquí) inclou tretze itineraris per diferents espais naturals de tot Catalunya, amb trenta-una propostes d’activitats per amenitzar el camí i observar la natura i el paisatge d’una manera sensorial i afectiva: tocant, imaginant, dibuixant, escoltant…

Portada de la guia "13 itineraris, 31 propostes".

Cada itinerari inclou dues activitats, i al final se’n proposen cinc més que tenen sentit en qualsevol indret. Aquestes activitats es poden fer amb la família, els amics, els companys de l’escola o de l’esplai. En petit grup, descobrirem detalls que, quan passegem entre muntanyes, aigua, vegetació, pedres, castells, ocells…, sovint s’escapen de la nostra percepció.

A l’itinerari de la vall de Toran (a la vall d’Aran), per exemple, haurem de buscar dos elements reals convertits en personatges animats (L’Hai presumit i el Roc malfiat), i aprendrem a interpretar millor el traçat de les carenes muntanyoses, que la guia anomena “orografies seductores”.

Aquesta guia ha estat elaborada per sis entitats adherides a la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), i ha comptat amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”. La publicació disposa d’una pàgina web pròpia on s’hi descriuen els itineraris, ja que la guia en paper (i pdf) se centra únicament en explicar com dur a terme les activitats. Una bona manera de reduir-ne la petjada ecològica.

> Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya
Feia falta. Aquest és el principal argument que varen exposar els impulsors de la “Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya” durant la seva presentació el passat 2 de juny a Barcelona (llegiu-ne una crònica publicada a La Vanguardia Natural i un vídeo a Els matins de TV3 amb els dos coordinadors).

Portada de la "Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya"

Aquesta mini enciclopèdia de la natura és, en primer lloc, un regal per a la vista. Compta amb més de 1.500 il·lustracions en color, entre les que s’inclouen dibuixos d’unes 1.000 espècies d’animals, plantes i elements geològics. Les espècies que hi apareixen no són totes les existents al nostre país (caldrien deu volums per encabir-les), sinó aquelles més fàcils de trobar i reconèixer quan passegem pel medi natural.

El gran valor afegit de la guia és que cobreix, en gairebé 600 pàgines, nombrosos elements naturals que fins ara només trobàvem, separadament, en guies específiques. Així, aquesta obra ens parla, de manera resumida, de geologia (roques, fòssils, etc.), dels tipus de vegetació, del medi marí, de la qualitat dels rius i de la protecció d’espais naturals. Pel que fa a la flora i la fauna, hi trobarem breus descripcions i dibuixos per identificar fongs, plantes, orquídies, insectes i altres invertebrats, ocells, peixos, amfibis, rèptils i mamífers. I la darrera part inclou 53 rutes d’interès natural. L’únic que hi trobo a faltar, posats a dir alguna cosa, és que els noms comuns de les espècies només apareixen en català.

Aquesta publicació no s’adreça a especialistes, sinó a un públic generalista que es vulgui introduir en el món de la natura del nostre país, i que no vulgui comprar-se una guia per a bolets, una altra per a arbres, una altra per a mamífers, etc. Una guia, doncs, que vol crear naturalistes.

L’obra ha estat promoguda i editada per la Institució de Ponent per a la Conservació i Estudi de la Natura (IPCENA) i ha comptat amb el suport de nombroses institucions. Hi han participat una trentena d’experts. Pròximament, es podrà comprar a les llibreries Abacus i en altres punts de venda per 39,50 euros, un preu gens car per l’enorme quantitat i qualitat del contingut.

Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà

dilluns, 5/05/2014

Hi ha muntanyes d’alçada modesta, però presència imponent. Que no solen aparèixer a les llistes de cims a conquerir, però que quan n’assoleixes el punt més alt la recompensa visual és extraordinària. Que poden passar desapercebudes a ulls d’un passavolant, però que si grates una mica te n’adones que són indrets molt estimats pels locals i amb molta història al darrera. Em refereixo, en aquesta ocasió, a la muntanya de Sant Corneli, situada al bell mig del Pallars Jussà, al cor d’aquesta comarca prepirinenca.

La muntanya de Sant Corneli supera amb prou feines els 1.350 metres d’alçada. Tot i així, té el privilegi de dominar les tres grans conques del Pallars Jussà: la conca Dellà, la conca de Dalt i la conca de Tremp. I no només això: poc després de començar a pujar-hi, se t’apareix al darrera el rei dels Pirineus, l’Aneto. La visió d’aquest gegant pirinenc és un autèntic regal. El perfil de Sant Corneli, que més que una muntanya és una serra, resulta imponent, sobretot vista des de qualsevol punt de la conca Dellà. Amb el poble i el castell d’Orcau a la base, i els cingles que en flanquegen el vessant sud, la seva silueta allargassada és inconfusible i tota una referència per als habitants d’aquesta altra joia poc coneguda que és la conca Dellà.

La muntanya de Sant Corneli vista des del poble de Basturs, a la conca Dellà. © Xavi Basora

> Combats cruents i nocturns
Una situació estratègica va convertir aquesta muntanya en un indret molt desitjat durant la Guerra Civil espanyola. El maig de 1938, una ofensiva republicana va intentar reconquerir Sant Corneli, que llavors estava sota domini dels nacionals. Manuel Gimeno, en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars, explica que els republicans van atènyer les filferrades nacionals, davant de les quals en moriren molts. D’un batalló de 700 soldats, només en van sobreviure 42. Una batalla cruenta que va tenir lloc sobretot de nit. Explica Gimeno que “acabada la guerra, no foren pocs els veïns dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de la posicions nacionals […]”.

Avui la muntanya conserva alguns testimonis muts d’aquell episodi històric. Poc abans d’arribar al cim, s’entreveuen diverses restes de trinxeres i búnquers, i en assolir-lo hi trobareu una enorme creu de ciment caiguda. Fou bastida el setembre de 1939 en memòria dels caiguts de l’exèrcit franquista durant els combats del maig del 1938. Precisament és tota aquesta història la que dóna nom al Camí a les Trinxeres, una cursa i caminada popular que s’organitza des del 2011 i que enguany arriba a la quarta edició. Si voleu endinsar-vos en la història i el paisatge d’aquest indret, és una excel·lent oportunitat. Tindrà lloc el pròxim dissabte 24 de maig.

El pantà de Sant Antoni i els camps propers tenen un aspecte fantàstic a la primavera. Al fons, la Pobla de Segur. I més al fons, el Pirineu. © Xavi Basora

> Paradís de cérvols i voltors
Si voleu pujar a la muntanya pel vostre compte, l’itinerari principal surt de la font de la O, una agradable zona recreativa propera a Aramunt. A aquest poble s’hi arriba per una bonica carretera des de la Pobla de Segur que ressegueix el pantà de Sant Antoni. Des de la font de la O seguiu per la pista forestal i de seguida un cartell us farà agafar un corriol a mà esquerra. L’ascensió pel vessant obac de la muntanya és constant i no té pèrdua. Són 840 metres de desnivell i unes dues hores de pujada. El descens el podeu fer pel mateix camí si voleu anar per feina, o pel camí de les Collades si voleu completar un espectacular i llarg itinerari circular (que és el que ressegueixen al “Camí a les Trinxeres”).

Des d’una òptica més purament ecoturística, Sant Corneli és una muntanya que pertany als dominis del massís del Boumort, dins l’Espai d’Interès Natural Serra de Carreu-Sant Corneli. Diu aquest bon apunt de la Casa Julià d’Aramunt que cérvols i senglars s’hi passegen durant tot l’any, i que és un lloc ideal per assistir a la brama del cérvol al mes d’octubre. També és un indret idoni per observar el vol tranquil i assossegat dels ocells carronyaires, amb poblacions molt abundants en aquest sector del Prepirineu. I si sou uns apassionats de la geologia, la serra de Carreu i el roc de Pessonada –que observareu perfectament des del cim– són com un llibre obert a l’aire lliure.

Conclusió: hi ha muntanyes poc emblemàtiques a priori però que ho són molt més del que ens pensem. Sant Corneli n’és una, amb una natura i unes panoràmiques de primera divisió, i on reviureu un passat no gaire llunyà i un altre –el geològic– de llunyíssim…

El roc de Pessonada i la vall de Carreu des del cim de Sant Corneli. © Xavi Basora

Les roques de Benet, al teu abast (Encants naturals, 02)

dijous, 16/05/2013

Semblen inexpugnables. I, de fet, ho són per a la majoria de nosaltres, si més no per la seva cara més visible. Són les roques de Benet, una de les icones paisatgístiques i identitàries del massís del Port. Tres moles amb unes parets verticals imponents, vertiginoses. Però tenen un punt dèbil, un accés relativament fàcil i poc conegut que ens permet assolir la seva cota més alta: el Castell (1.016 metres). Els seus germans petits, igual de majestuosos, ens quedaran ben a prop. Són el Cap de Gos (985 m) i el Faralló (907 m).

Al massís del Port destaca el contrast de les valls fèrtils amb la nuesa de les parets de roca. © Xavi Basora

El massís del Port és un espai natural encara poc visitat, malgrat ser un dels millors llocs del país per practicar-hi l’ecoturisme i incloure al seu interior dos parcs naturals, un al sector català i un altre al valencià. Són molts els seus atractius ecoturístics (vegeu el Descobrir núm. 134), però en destacaria tres: la immensitat, la facilitat per observar-hi fauna salvatge –especialment cabres hispàniques i ocells carronyaires– i l’espectacle dels relleus trencats, amb un seguit d’actors principals com ara els barrancs, les gorges, les gúbies, les cingleres i les agulles al més pur estil montserratí.

Una bona ruta, curta i accessible, per gaudir alhora de tots aquests atractius és, precisament, l’ascensió a les roques de Benet. No detallaré aquí la ruta, que es descriu en moltes ressenyes a Internet (com aquesta i aquesta). Només dir-vos que és una ascensió de poc més d’una hora i que té el seu moment “encantador” en sortir d’una canal pedregosa. En aquest punt, s’assoleix un coll i un pla herbat amb un paisatge 100% del Port. Les roques de Benet ens mostren la seva cara més desconeguda, amb formes arrodonides ben curioses. El mar de roca i boscos impressiona. I, si ens hi fixem, no serà estrany albirar algun ramat de cabres salvatges salvant pendents impossibles. Durant la pujada, també és força probable que algun voltor sobrevoli per damunt nostre fins quasi tocar-nos. En molt poca estona, una gran concentració d’ingredients ecoturístics.

La cara més oculta de les roques de Benet. © Xavi Basora

Una cabra salvatge joveneta en el seu típic hàbitat rocós. © Xavi Basora

Des del coll queda ben poc per assolir el cim del Castell, un dels millors miradors de la comarca de la Terra Alta i un indret ideal per passar-hi una bona estona contemplant la grandesa del massís del Port.

La Terra Alta, als nostres peus. © Xavi Basora

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.