Entrades amb l'etiqueta ‘Geoturisme’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

El bolet més antic del món

dissabte, 11/04/2015

Encara que sembli impossible, hi ha indrets que quasi no apareixen en les guies turístiques ni en les cerques de Google, i que tampoc estan senyalitzats. Paradoxalment, són paratges molt apreciats per la població local i poden arribar a tenir un gran valor patrimonial. És el cas de la roca del Bolet, un espai d’interès geològic proper al petit poble medieval de Figuerola d’Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

El sol d'un capvespre d'estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

El sol d’un capvespre d’estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

Aquesta roca té una forma ben curiosa. Com el seu nom indica, es tracta d’un bolet, no us sabria dir de quina espècie, que es va formar fa molt i molt de temps. És, doncs, el bolet més antic, qui sap si del món mundial. Bromes a part, en Jordi Panisello, geòleg de la comarca que regenta l’empresa de geoturisme Eureka SGN, m’explica que per entendre’n l’origen ens hem de fixar bé en el bolet: el barret és de color grisenc, mentre que el peu és vermellós. I hem de conèixer bé la composició d’un turonet proper a la roca, l’anomenat Mont de Conques, també emblemàtic a la comarca per l’ermita que el corona, per l’aplec que s’hi celebra els Dilluns de Pasqua i per la seva història associada a la Guerra Civil.

Vista sensacional des del Mont de Conques (Pallars Jussà). © Xavi Basora

Vista sensacional des del Mont de Conques cap a la serra de Carreu (Pallars Jussà). © Xavi Basora

El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat”.

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

Un paratge estimat pels figuerolencs i les figuerolenques
Tothom a Figuerola d’Orcau coneix la roca del Bolet; de fet, és tot un símbol d’identitat del poble. Per Sant Antoni Abat, a mitjans de gener, s’hi celebra a la vila la popular cavalcada dels Tres Tombs, caracteritzada per la ironia i el bon humor. Els petits i els no tan petits es disfressen i es pugen a carrosses que recorren el poble i que, en acabar la ruta, són beneïdes pel capellà. Una d’aquestes carrosses, però, no transporta cap persona, sinó una rèplica la mar de bonica de la roca del Bolet. Una mostra de l’estima popular per aquesta estructura geològica. Geologia i identitat agafats de la mà.

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a de Figuerola d'Orca. © Xavi Basora

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a Figuerola d’Orcau. © Xavi Basora

La gent del poble explica que fa uns seixanta anys es podia “escalar” pel peu de la roca i pujar a dalt del barret, tot i que comportava una certa dificultat. Hi havia qui ho feia per demanar un desig, però el jovent hi pujava perquè sabien que al barret s’hi amagaven nius de coloms i hi trobaven ous o colomins que després es menjaven. De fet, m’explica un vilatà que, quan no existia la televisió, aquest paratge era un dels principals llocs d’esbarjo per a la canalla del poble. Més recentment, la roca del Bolet s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per on passa la cursa de muntanya Quatre Rocs, amb sortida i arribada a Figuerola d’Orcau i que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent.

Cal deixar caure la roca?
Des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil.

Si heu llegit fins aquí, potser us preguntareu com arribar a la roca del Bolet. Com acabo de comentar, ni l’accés ni la mateixa roca estan senyalitzats, tot i la proximitat al poble. Sense que serveixi de precedent, aquest cop no us donaré les indicacions per arribar-hi, ja que us animo a preguntar-ho a algú del poble. Segur que us ajudaran encantats.

La roca del Bolet amb la muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

La roca del Bolet amb l’emblemàtica muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

Més informació
Descoberts nous registres paleoclimàtics a la conca de Tremp

Geologia pura al cap de Creus

dimarts, 2/09/2014

Ja ho va dir Salvador Dalí l’any 1961: “Aquesta part compresa entre el Camell i lʼÀguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”.

Aquest text, que de surrealista no en té res perquè és pura veritat, ens dóna la benvinguda al paratge de Tudela, un dels dos indrets del cap de Creus que us recomano si voleu gaudir d’un gran espectacle geològic i paisatgístic a tocar del mar. Autèntiques escultures de roca es combinen amb cales de somni i penya-segats cantelluts configurant un paisatge inhòspit i atractiu alhora. L’altre indret, ben a prop de Tudela, és la punta del Cap de Creus, on el Pirineu s’abraça amb el mar Mediterrani. Tots dos sectors pertanyen al Parc Natural del Cap de Creus i estan catalogats com a reserva natural integral, la figura de màxima protecció del nostre país (a Catalunya només hi ha cinc reserves integrals terrestres, i aquesta del Cap de Creus és la més gran). I tots dos sectors disposen, a més a més, d’un magnífic itinerari per recorre’ls.

Punta_Cap_de_Creus

Paisatge rocós i inhòspit del cap de Creus en un dia de tramuntana. © Xavi Basora

De club exclusiu a espai geològic recuperat
El paratge de Tudela sorprèn, i molt. Es pot recórrer a peu per un itinerari fantàstic i còmode –el núm. 17 del Parc Natural– salpicat de miradors i amb final a cala Culip, on es pot prendre un bany si el temps i la tramuntana ens deixen.

Aquest indret va estar ocupat, fins al 2004, per la ciutat de vacances del Club Mediterranée (popularment, el Club Med): 400 petits apartaments i un conjunt d’instal·lacions comunitàries construïts durant l’època franquista i amb accés restringit. La creació l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus, les pèrdues econòmiques de l’empresa gestora per l’obsolescència d’aquell model turístic i l’entesa entre diverses administracions, van ser els factors principals que van conduir a iniciar el projecte de recuperació de l’espai, executat entre els anys 2007 i 2010. La restauració, que va obtenir diversos premis d’arquitectura, és exquisida i no té precedents al litoral mediterrani. Observar avui aquest paratge sense cap edifici és una joia, i reviure com era abans (a través d’aquest vídeo, per exemple) fa pensar en com l’home pot arribar a modificar sense miraments indrets naturals que, com deia Dalí, s’haurien de mantenir per sempre tal com estan.

Cala Culleró. © Xavi Basora

Cala Culleró, un racó encisador del paratge de Tudela. © Xavi Basora

Certament, el paratge o pla de Tudela té quelcom de mitològic. I és que les roques erosionades pel vent han donat lloc a formes curioses que recorden un camell, una àguila, un conill i altres siluetes curioses. Al llarg de l’itinerari unes plaques de ferro rovellat ajuden a fixar-se en aquestes escultures naturals, però la imaginació també us pot fer veure altres éssers animals o mitològics… i fins i tot us poden inspirar creativament, com al propi Dalí, amb la famosa obra El gran masturbador.

Més enllà de les formes, el valor geològic d’aquesta raconada és excepcional. Hi dominen dos tipus de roques: les pegmatites, de colors blancs, taronges i rosats, i els esquistos, de color gris fosc. La combinació d’aquestes dues roques, juntament amb els processos de deformació intensos als que han estat sotmeses, fan d’aquest indret un conjunt únic a escala mundial.

Camell. © Xavi Basora

Es Camell, el filó de pegmatita més extens de tot el cap de Creus. © Xavi Basora

Les roques més antigues de Catalunya
Molts dels que arriben al far del cap de Creus es queden allà mateix, gaudint de les meravelloses vistes. Però del far surt un altre itinerari –el núm. 15 del Parc Natural– que recorre l’interior de la punta del Cap de Creus i que, novament, esdevé un espectacle de roques replegades i de colors diversos en contacte amb la mar. Aquest segon itinerari, a diferència del primer, té una mica més de dificultat, ja que el terreny és abrupte, amb penya-segats i algun pas estret.

Com al paratge de Tudela, els esquistos grisencs apareixen imbricats amb filons blancs i rojos de pegmatites, el que dóna lloc a un cromatisme preciós i curiós. Rere aquestes roques hi ha una llarga història. Els esquistos que apareixen al cap de Creus es van formar fa uns 500 milions anys i són les roques més antigues que afloren a Catalunya. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic del món on afloren a l’exterior les roques pegmatites; per tant, l’únic lloc de la Terra on es poden observar. De fet, l’illa de s’Encalladora, que veureu a la part central de l’itinerari, és un aflorament immens de pegmatites de 600 metres de llarg, d’aquí el seu color blanquinós.

S'Encalladora. © Xavi Basora

Contemplant l’illa de s’Encalladora, també anomenada Mariblanca o illa Blanca. © Xavi Basora

Aquest itinerari també permet observar altres encants naturals, com la cova de s’Infern, un forat forjat per la força del mar i, de nou, un enclavament de gran vàlua geològica. Diuen que el seu nom es deu al color vermellós i encès que adquireixen les parets de la cova quan són il·luminades pels primers rajos de sol del matí.

A més de la geologia, el recorregut serveix per interpretar com la vegetació s’adapta a les condicions extremes que es viuen en aquest punt de la costa (fort vent, sequera i elevada salinitat). I amb sort, també es pot observar el pas de dofins, alguna tortuga marina i sortidors llunyans d’un rorqual.

Cova de s'Infern. © Xavi Basora

Cova de s’Infern, un forat per on s’escola el Mediterrani. © Xavi Basora

Empreses que ofereixen visites guiades per la zona i dues guies d’itineraris

  • Cap de Creus, l’Albera i Golf de Roses. 45 indrets singulars. De Marcel Gutinell. Farell Editors. Any 2014.
  • Cap de Creus, parc natural. Guia d’itineraris. De Ponç Feliu. Brau Edicions. Any 2007.