Entrades amb l'etiqueta ‘EspaisProtegits’

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

dilluns, 26/03/2018

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

Estany de Malniu, a l’estiu. Una família dina en una petita raconada. © Xavi Basora

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

L’hora i l’època
Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc.

Estany de Malniu, a l’hivern. Un senderista travessant el llac. © Xavi Basora

La capacitat d’acollida psicològica
Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”.

Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

La vall de la Llosa, bellesa i solitud a la Cerdanya

dimecres, 24/01/2018

Als que estem enamorats de la Cerdanya des de fa anys i panys, i hem vist els notables canvis que ha viscut la comarca d’ençà de l’obertura del túnel del Cadí i del boom urbanístic derivat, ens tranquil·litza observar que alguns paratges cerdans sembla que romanguin quasi aliens al bullici turístic i residencial. Un d’ells és la pintoresca vall de la Llosa, enclavada al bell mig de la solana, amb una personalitat única i uns notables atractius naturals i paisatgístics, a més d’una gran diversitat de rutes a resseguir.

Poca gent sap que la vall de la Llosa és un dels espais amb un grau de protecció més elevat de tota la Cerdanya, a més de tractar-se d’una propietat privada (llevat de la part estrictament de domini públic fluvial). Es tracta d’una reserva natural parcial declarada l’any 1987 per protegir les darreres poblacions de llúdriga que quedaven en aquella època. Aquest espai protegit és allargassat, ja que va des de la desembocadura del riu la Llosa al Segre a l’alçada de Martinet de Cerdanya (960 metres), fins al Pla de Vallcivera, a 2.300 metres. Una reserva amb un desnivell de 1.340 metres, una llargada de gairebé 17 km i una superfície de 84 hectàrees.

Cruïlla de camins, vall transfronterera
Un dels principals trets característics de la vall és la seva situació estratègica, una autèntica cruïlla de camins. Pel fons de la vall hi passa el popular camí dels Bons Homes (GR-107), que es creua amb el famós GR-11 que travessa tots els Pirineus a l’alçada de la cabana dels Esparvers. El GR-11 ve del circ dels Engorgs i segueix per la Vallcivera direcció Andorra i l’estany de l’Illa. El GR-107, passada la cabana dels Esparvers, se’n va cap a la Portella Blanca d’Andorra, el punt més alt de la vall de la Llosa, a més de 2.500 metres i un lloc transfronterer on tan bon punt estàs a França, a Catalunya o a Andorra.

Aquesta situació, com us podeu imaginar, va fer que per la vall de la Llosa hi passessin, antigament, contrabandistes, pastors, bandolers i llauradors que volien accedir a Andorra per la via directa. També travessaven la vall els arriers que transportaven el ferro que s’extreia d’una mina situada a Pimorent (França).

Cruïlla entre el GR-11 i el GR-107. Autor: © Xavi Basora

Una vall glacial amb salts d’aigua encisadors i estanys desconeguts
La vall de la Llosa, com tantes altres dels Pirineus, és d’origen glacial. La glacera que cobria aquest indret durant la darrera glaciació (fa uns 22.000 d’anys) era una glacera de vall, per la qual cosa en retirar-se va modelar una vall en forma de U que va deixar altres empremtes com els cons d’esbaldregalls que trobem arribant al prat de Xuixirà, la vall penjada de La Muga o les morrenes frontals a Esparvers.

La formidable vegetació de ribera que ressegueix tot el riu així com les frondoses pinedes de pi negre als vessants de la vall són uns altres atractius notables. L’aigua, òbviament, també, amb bonics salts com el del Molí del Salt (en el tram que va del Vilar a Cal Jan de la Llosa, vegeu-ne aquesta ressenya). M’atreviria a dir que és la cascada més bonica de la Cerdanya. El seu fàcil accés i la seva bellesa han fet que aquest paratge sí que pateixi els efectes de la freqüentació, especialment a l’estiu.

En les valls laterals de la Llosa s’hi amaguen alguns dels estanys més desconeguts de la Cerdanya, com els de la Muga o el de Calm Colomer. Arribar-hi és tot un repte. I finalment, cal esmentar els cims que tanquen la vall, amb la popular Tossa Plana de Lles (2.916 m) a ponent, i la menys coneguda Tosseta de l’Esquella (2.869 m) a llevant. Però si hi ha un cim característic de la vall, aquest és la Muga (2.860 m), que es mostra esvelta i imponent des de la Vallcivera.

El Molí del Salt, un paratge refrescant i molt freqüentat a l’estiu. Autor: © Xavi Basora

Una infinitat de rutes, algunes de poc freqüentades
D’entrada pot semblar que la vall només té una única ruta possible, la que recorre l’eix central. Certament, és l’excursió clàssica, molt recomanable, que s’inicia a Cal Jan de la Llosa (1.610 m) i acaba a la Cabana dels Esparvers (2.068 m). En aquesta ressenya hi trobareu tots els detalls, però ja us avanço que és una ruta mitjanament llarga (13,3 km d’anada i tornada), amb un desnivell de 536 m i una durada total d’unes 4 hores. És una excursió ideal per fer a l’estiu, amb cap dificultat tècnica, i també a l’hivern amb raquetes de neu. Passa per paratges de gran bellesa, com el prat de Xuixirà, a més de regalar-nos fantàstiques vistes del Cadí.

Més enllà d’aquesta ruta clàssica, si gaudiu de bona forma física, la vall us ofereix altres rutes molt menys freqüentades que permeten arribar a paratges solitaris en els que ningú diria que ens trobem en una de les comarques més turístiques del país. Anirem per ordre, seguint les desviacions de la vall.

Les dues primeres alternatives permeten arribar a estanys solitaris situats a una alçada notable. El primer seria l’estany de Calm Colomer, una dura ascensió resseguint el riu del mateix nom. El premi, però, és meravellós. La segona possibilitat seria ascendir als estanys de la Muga, ben visibles des de la Tossa Plana de Lles, i situats als peus del cim de la Muga en una raconada on el silenci es talla amb un ganivet.

Granota roja o pirinenca, observada a prop de la Portella Blanca d’Andorra. Autor: © Xavi Basora

Des de la cabana dels Esparvers, tenim fins a tres possibilitats interessants. La primera, a ponent, seria visitar els bonics estanys de Montmalús, situats ja en territori andorrà i accessibles de manera habitual des de Grau Roig. La segona, també a ponent, seria recórrer tota la Vallcivera, francament preciosa, fins al port del mateix nom (2.517 m) i des d’allí arribar-nos a l’estany de l’Illa, amb un modern refugi. I la tercera i última, a llevant, seria seguir el camí dels Bons Homes (GR-107) fins a la Portella Blanca d’Andorra (2.521 m), on se’ns obren unes boniques vistes de la vall de Campcardós amb les imponents siluetes dels cims del Peiraforca i el Roc Colom.

La vall de la Llosa us encisarà. Si us centreu en els indrets més visitats i accessibles (la pròpia vall o el Molí del Salt), quedareu plenament satisfets. Però si us aventureu pels paratges menys freqüentats, a més de cansar-vos, quedareu captivats per la bellesa que encara atresora aquest racó de la Cerdanya.

Nota final: aquest article es va publicar originalment al butlletí SENdÈRIA (núm. 42).

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Ecoturisme: dades, arguments i un full de ruta

dimarts, 28/07/2015

Aquest juliol s’han presentat dos informes molt rellevants per al futur de l’ecoturisme i el turisme de natura al nostre país. Un dóna dades i arguments de pes que demostren la importància del sector per a l’economia de molts territoris, mentre que l’altre dibuixa un full de ruta per enfortir aquest tipus de turisme. Eren dos treballs llargament esperats pels que ens dediquem a aquest àmbit, dos informes que apunten un futur esperançador per al sector. En aquest article repassem les aportacions que considero més rellevants de cadascun d’ells.

El primer informe és l’estudi de recerca “Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits a Catalunya” (resum, estudi complet i informe metodològic), impulsat per l’Obra Social ”la Caixa” amb la col·laboració del Departament de Territori i Sostenibilitat i elaborat per l’Institut Cerdà.

El segon, més que un informe, és un instrument de planificació estratègica que proposa actuacions a 5 anys vista per promoure l’ecoturisme al nostre país. Es tracta del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya” (pla completinformació addicional i nota de premsa). Un Pla que ha impulsat la Direcció General de Turisme (del Departament d’Empresa i Ocupació) en col·laboració amb la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat (pertanyent al Departament d’Agricultura en el moment d’elaborar el Pla, si bé des de fa poc temps bona part de les seves competències sobre espais naturals s’han transferit al Departament de Territori i Sostenibilitat). La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’empresa pirinenca ELEMENTS, que ha comptat amb la col·laboració d’Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social i un servidor.

> Dades i arguments sobre l’impacte econòmic dels espais protegits
L’informe de recerca dóna dades mai vistes fins avui. L’anàlisi s’ha centrat en 16 espais naturals protegits, dels quals 12 són parcs naturals (tots els que hi ha actualment menys el de Montserrat), un altre és l’únic parc nacional (el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici) i la resta són tres espais protegits representatius de tres casuístiques diferents (un paratge natural d’interès nacional, el de l’Albera; un espai que no té cap protecció especial però que està gestionat per un consorci local com és el de les Gavarres, i un darrer espai, el de la serra del Montsec, que no té protecció especial ni disposa d’òrgan gestor).

La gran aportació de l’estudi és que estima l’impacte econòmic que generen els espais protegits en forma de valor afegit brut i llocs de treball creats en tres àmbits d’activitat: 1) el sector serveis (allotjament, restauració, activitats culturals i de lleure, comerç, agències de turisme, transport), 2) les activitats de gestió dels propis espais (recuperació o manteniment d’hàbitats, adequació d’accessos i itineraris, etc.) i 3) les activitats agrícoles.

Des del punt de vista del sector serveis, que són les activitats més relacionades amb el turisme de natura (i altres modalitats com el turisme rural), les principals dades que aporta l’informe són:

  • Els ingressos de les activitats del sector serveis en els espais naturals analitzats són de 181,5 milions d’euros cada any. Aquests ingressos equivalen a 1,5 vegades els generats per la Fundació Gala-Dalí o a 2,6 cops els generats pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, dos exemples d’actius turístics de primer nivell del nostre país.
  • Aquests ingressos provinents del sector serveis generen un valor afegit brut de gairebé 160 milions d’euros anuals, el que suposa un 1,26% del valor afegit brut del turisme de Catalunya. D’aquests, 90,2 corresponen al seu impacte directe, 30,3 a l’impacte indirecte i 38,5 al seu impacte induït.
  • Dels 5.110 llocs de treball que generen el conjunt d’espais protegits, 3.912 empleats (un 76,5%) corresponen al sector serveis. A tota Catalunya només existeixen 17 empreses que comptin amb més de 5.000 treballadors en plantilla.
  • Les despeses diàries dels visitants són més elevades als parcs naturals del litoral i al parc nacional (vegeu figura següent); en canvi, als parcs més propers a l’àrea metropolitana de Barcelona aquestes despeses són més baixes ja que els visitants del nuclis propers s’hi desplacen per gaudir-ne però hi gasten poc.
Font:

Ingressos, despesa diària per visitant i llocs de treball generats pels espais naturals protegits en el sector serveis. Els espais estan ordenats de més a menys ingressos generats. Font: Impacte econòmic i social dels espais naturals protegits de Catalunya.

L’estudi també aporta unes reflexions de les que cal prendre’n bona nota. Són les següents:

  • Els valors naturals, paisatgístics i culturals representen un factor decisiu per atraure visitants. L’existència d’òrgans gestors fa que el potencial d’atracció d’un espai sigui més elevat, ja que els ens gestors impulsen una sèrie de productes turístics com rutes, espais d’interpretació, fires i esdeveniments, tant en solitari com en col·laboració amb altres actors del territori.
  • La gestió dels espais naturals és un factor clau per mesurar els efectes socioeconòmics que produeix cada espai. Per cada euro que s’inverteix en gestió, es generen 8,8 euros en forma de valor afegit brut en les diverses activitats econòmiques.
  • L’aportació de cada espai a l’economia de la comarca que l’acull varia segons les condicions socioeconòmiques del territori. Els espais naturals ubicats en comarques de muntanya –on no hi ha fonts econòmiques alternatives o on l’activitat econòmica està poc diversificada– contribueixen més a l’economia comarcal.

> Un full de ruta que marca un abans i un després
En un apunt de fa dos anys, i responent a la pregunta de si el Govern català apostava per l’ecoturisme, deia jo mateix “Sí, però no”. Aquesta resposta es basava en la valoració que feia dels dos instruments estratègics que marquen el present i el futur del conjunt del turisme al país: el Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i el Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015. Dos anys després, i a punt d’acabar la vigència d’aquests plans, la meva percepció és més optimista.

El passat 16 de juliol el Govern va presentar el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya. Dos consellers de pes, com són Felip Puig i Santi Vila (dels departaments d’Empresa i Ocupació, i Territori i Sostenibilitat, respectivament), van recalcar la rellevància d’aquest pla en un auditori (el del Palau Robert de Barcelona) ple de gom a gom i amb una gran expectació. El conseller Vila va dir, solemnement, que amb aquest Pla Catalunya aspira a convertir-se, en el context mundial, en destinació turística vinculada a la natura.

El Pla marca un abans i un després per motius diversos, però especialment per dos. En primer lloc, perquè és el primer cop que se’n fa un així, dedicat específicament al turisme de natura (sobretot en el seu vessant de l’ecoturisme) i amb un abast geogràfic de tot el país. En segon lloc, perquè és una iniciativa conjunta de tot el Govern català i específicament de les dues administracions amb competències en aquesta modalitat turística: l’Administració turística i l’Administració que gestiona els espais naturals. Dues branques de l’administració de la Generalitat que amb aquest Pla volen consolidar un camí de coordinació que és absolutament imprescindible.

Portada del "Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya". Fotografia de Xavier Cazorla.

Portada del “Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya”. Fotografia de Xavier Cazorla.

Aquest full de ruta s’estructura en tres blocs principals: 1) el què tenim?, és a dir, una diagnosi sobre la situació del turisme de natura en base al que passa en 11 espais naturals protegits representatius; 2) el què volem?, el model de turisme de natura al què aspira Catalunya al 2020; i 3) el com ho assolim?, un pla d’acció amb 50 actuacions estructurades en 21 programes i 6 eixos estratègics.

La diagnosi es basa en la visió que han ofert els responsables dels espais protegits i una selecció de 20 tipus d’agents públics i privats del sector. El resultat és una interessant, extensa i completa anàlisi de punts forts i febles de la qual se’n deriven tot un seguit de reptes (vegeu-ne el resum següent i aquest article de Xavier Cazorla).

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Reptes del turisme de natura. Font: Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

El model al que aspira el sector se sintetitza en la següent visió per al 2020: “Catalunya com a referent del turisme de natura en la regió mediterrània, a partir de la valorització, conservació i gestió multifuncional dels seus recursos naturals, culturals i paisatgístics, i en particular els seus espais naturals protegits, gràcies a un model de lideratge públic i privat que prioritzi la qualitat per sobre de la quantitat i contribueixi al desenvolupament local i la millora de l’entorn natural.”

El Pla proposa 50 actuacions a curt (1-2 anys) i mig-llarg (3-5 anys) termini per impulsar i consolidar el turisme de natura a Catalunya. D’aquestes, 22 es consideren clau per la seva prioritat i facilitat d’implementació (vegeu la taula de més avall). I dues ja s’han iniciat de manera immediata:

  • Campanya específica de promoció: en el marc de la campanya institucional “Catalunya és casa teva”, es faran accions específiques de promoció (microsite, xarxes socials, premsa, revistes de viatges, etc.) per motivar els usuaris a gaudir activament de la natura de forma respectuosa amb l’entorn i les poblacions locals, tot donant-los a conèixer les diferents opcions que ofereixen els espais naturals. Ahir mateix el diari Ara ja incorporava un especial de 9 pàgines titulat “Benvinguts, passeu passeu als parcs naturals de Catalunya”. La campanya es reforçarà a partir d’aquest mes d’octubre.
  • Taula d’ecoturisme de Catalunya: un nou ens per sumar els esforços del sector privat i de les administracions públiques implicades per convertir l’ecoturisme català en una oferta de prestigi i de referència. L’objectiu principal de la Taula és treballar amb la màxima cooperació i coresponsabilitat publico-privada en la millora de la competitivitat ecoturística del territori en tots els àmbits. Aquesta taula estarà dinamitzada per una secretaria tècnica que ja ha començat a definir un programa d’actuacions per als anys 2015-2016.

Com es pot observar, es tracta d’un pla ambiciós, que requerirà de l’esforç i la participació de molts agents i persones per implementar-lo. L’ecoturisme disposa, per fi, d’un full de ruta com mai no havia tingut. Per a molts, és un somni fet realitat. No obstant, ara més que mai cal passar a l’acció i anar desplegant, pas a pas, totes les accions planificades. No cal dir que això requerirà de bona voluntat i, sobretot, de recursos. Esperem que, ara sí, l’ecoturisme i els espais naturals del país tinguin el tracte que es mereixen. Com s’ha vist amb els resultats de l’estudi sobre l’impacte econòmic, és un esforç que val la pena.

Actuacions clau.

Les 22 actuacions clau que preveu el Pla de foment del turisme de natura als espais naturals protegits de Catalunya.

Els 14 parcs naturals de Catalunya: per triar i remenar

dimarts, 30/06/2015

Pocs països poden presumir d’una diversitat d’espais naturals tan gran en un territori tan petit. Catalunya, sí. I sembla que encara no en som del tot conscients, d’aquesta riquesa. Des dels 3.143 metres de la Pica d’Estats fins a les platges del litoral, la diversitat de paisatges i ecosistemes és notable. Dunes, penya-segats, planes estèpiques, aiguamolls, estanys i rius, boscos i muntanyes, valls conreades… N’hi pot haver més?

Un 30% del territori català està protegit per llei per garantir la conservació dels valors naturals i paisatgístics; ara bé, de tota aquesta vasta natura, les joies de la corona són els 13 parcs naturals i l’únic parc nacional. Tot seguit repassem alguns dels atractius més destacats de cada parc, i així us posem la mel a la boca… Com veureu, teniu per triar i remenar.

En cadascun trobareu una oferta àmplia d’activitats organitzades per empreses locals que us permetran gaudir de la natura i al mateix temps conèixer-la una mica millor. Per no ser injustos, us animem també a visitar altres espais naturals protegits que són igualment fantàstics –per exemple, tot el Prepirineu–, però que no gaudeixen de l’etiqueta de parc natural. I, sobretot, us encoratgem a apropar-vos a aquests entorns sense presses, respectant el medi i les persones que hi viuen, i convertint la pròpia natura en el centre de la vostra mirada.

1. Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
(declarat parc nacional el 1955, ocupa 14.119 hectàrees)

Segur que els teniu en ment: són els Encantats, un dels símbols de la muntanya catalana. Però aquest parc és molt més que això. Més de 200 estanys esquitxen un territori agrest amb cims escarpats que arriben als 3.000 metres. Espècies amenaçades com el trencalòs o el gall fer conviuen amb els àgils isards i les marmotes cridaneres. Alta muntanya en estat pur i aigua, molta aigua, amb cascades i rius sinuosos i serens com els del planell d’Aigüestortes.

Estany de Monestero.

Estany de Monestero, un dels més accessibles i alhora menys coneguts del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. © Xavi Basora

2. Parc Natural de l’Alt Pirineu
(declarat parc natural el 2003, ocupa 69.850 ha)

És el parc més extens de Catalunya i s’hi troba també el punt més alt, la Pica d’Estats. Un territori salvatge i amable alhora. Salvatge perquè s’hi conserven racons remots i inaccessibles, hi sobreviuen boscos madurs que no es talen des de fa molt temps i hi viuen els mamífers més grans del país: l’ós bru, sempre misteriós, i el cérvol, que ens captiva cada tardor amb l’espectacle de la brama. Un espai també amable pel paisatge bucòlic de les valls, amb una activitat ramadera viva i uns pobles de postal.

3. Parc Natural del Cadí-Moixeró
(declarat parc natural el 1983, ocupa 41.060 ha)

Dues de les estampes muntanyoses més fotografiades del país es troben en aquest parc: la cara nord de la serra del Cadí, pura bellesa visual, i la peculiar silueta del Pedraforca, símbol de l’excursionisme català. Però aquest parc és també el regne de l’isard i de dos ocells forestals difícils de veure però d’una gran vàlua: el picot negre i el mussol pirinenc. Boscos de pi negre i avetoses entapissen aquestes muntanyes curulles de tradicions, llegendes i una vida rural que encara batega.

4. Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa
(declarat parc natural el 1982, ocupa 15.309 ha)

A Catalunya també hi tenim volcans. Adormits, diuen els experts, que no vol dir extingits. A la Garrotxa n’hi ha fins a una quarantena, juntament amb una vintena de colades de lava. Destaquen el volcà del Croscat, d’erupció més recent (fa 14.000 anys  11.500 anys), i el de Santa Margarida, amb una ermita al bell mig del cràter. Però aquest parc també és conegut pels seus boscos, espessos i humits, entre els quals un s’emporta totes les mirades: la fageda d’en Jordà, que a la tardor ofereix una gamma de colors ocres, grocs i vermells que fa embadalir.

Fageda Garrotxa

L’interior d’una de les moltes fagedes del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Xavi Basora

5. Parc Natural de Cap de Creus
(declarat parc natural el 1998, ocupa 10.813 ha terrestres i 3.073 ha marines)

En aquest extrem del país, tocat per la tramuntana i on el Pirineu s’abraça al Mediterrani, hi afloren les roques més antigues de Catalunya, formades fa 500 milions d’anys. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic de la Terra on s’observen les pegmatites, unes roques de colors blancs, taronges i rosats. Recorreu el paratge de Tudela i assistiu a un autèntic espectacle geològic. Perdeu-vos per les cales verges i rocoses d’aquest paradís i, si podeu, exploreu els fons marins on abunden els alguers de posidònia i una fauna marina fascinant.

6. Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
(declarat parc natural el 1983, ocupa 4.721 ha)

Emblema de la lluita ecologista dels anys 70 del segle passat, aquests aiguamolls són una joia paisatgística que cal observar al capvespre des de l’interior d’un aguait. Llacunes, maresmes, closes, rius, camps i platges amb dunes formen un ric mosaic d’ambients on viu una gran diversitat de fauna, amb els ocells com a principal focus d’atenció. Fins a 338 espècies diferents s’han observat al Parc, que té una gran importància com a zona de parada i fonda de nombroses aus migratòries en el seu viatge entre l’Àfrica i Europa.

7. Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.192 ha)

Al bell mig de la Costa Brava s’aixeca un massís imponent –el del Montgrí–, coronat per un castell i que s’aboca al mar creant els penya-segats més vertiginosos del país, amb coves i túnels submarins de gran bellesa. Als peus del massís, hi ha la plana empordanesa, elogiada per l’escriptor Josep Pla, i on sobreviuen aiguamolls naturals, platges amb dunes i uns arrossars denominació d’origen. I ja a dins del mar, els fons marins més observats i preuats: els de les illes Medes, amb gorgònies, coralls vermells, esponges i dàtils de mar, entre molts altres.

8. Parc Natural del Montseny
(declarat parc natural el 1987, ocupa 31.064 ha)

Aquest massís imponent és una gran illa de biodiversitat i una reserva d’aigua a tocar de la gran metròpoli barcelonina. Amb cims emblemàtics de l’excursionisme català com el Turó de l’Home o el Matagalls, aquest espai forestal destaca per una diversitat de boscos i ambients naturals concentrada en poc espai: des d’alzinars mediterranis, amb el senglar com a emblema i les carboneres històriques, fins a fagedes i avetoses que acullen torrents d’aigües fredes on s’amaga un tritó únic al món descobert fa pocs anys.

9. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
(declarat parc natural el 1987, ocupa 13.691 ha)

El cim de la Mola, ben visible des del Vallès i més enllà, és el punt més emblemàtic d’aquest massís caracteritzat per cingleres de dos colors –grises i rogenques– esquitxades de monòlits i farcides de coves i balmes. Un paisatge que vindria a ser una mena de fortalesa pètria ben protegida gràcies a l’espessor dels boscos d’alzines i de pins. Rapinyaires emblemàtics com el duc sobreviuen a les canals més feréstegues, mentre els ratpenats habiten a les coves més fosques.

10. Parc Natural de la Serra de Collserola
(declarat parc natural el 2010, ocupa 8.259 ha)

El parc més urbanita, ja que es troba al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, envoltat de quatre milions de persones. Un luxe per a totes elles, ja que en poca estona poden passar de la plaça Catalunya a estar a l’interior d’una autèntica selva mediterrània. I és que aquest parc és una bona mostra del bosc mediterrani, amb l’alzinar com a estrella, i farcit de racons encisadors, masies, ermites, torrents, fonts i petites clapes de conreu. Collserola és una mena de miracle natural que, malgrat les pressions, encara conserva una natura sorprenent.

11. Parc Natural de la Muntanya de Montserrat
(declarat parc natural el 1987, ocupa 3.630 ha)

Conegut pel monestir, lloc de culte i icona turística, aquest espai natural acull uns altres monuments, en aquest cas geològics, que són excepcionals: agulles, canals i monòlits formen un paisatge únic al país. Escolliu algun itinerari que s’endinsi cap a l’interior del massís i deixeu-vos sorprendre per les formes curioses dels conglomerats, roques formades fa milions d’anys a partir de sediments transportats per torrents desbocats. Potser també us hi trobareu alguna cabra salvatge, reintroduïda l’any 1995.

Al sector de les Agulles, al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, és on millor es poden observar les formes capricioses dels conglomerats. © Xavi Basora

12. Parc Natural de la Serra de Montsant
(declarat parc natural el 2002, ocupa 9.242 ha)

El Montsant és l’espai que complementa a la perfecció els atractius de la comarca del Priorat: vi, cultura, paisatge i natura donen lloc a un maridatge ideal. Una serra santa, com el seu nom indica, on regna el silenci i es respira, en cada racó, una profunda espiritualitat. Un paisatge de cingleres que semblen inexpugnables però que no ho són gràcies als graus, passos entre les roques que ens permeten accedir a la part més alta del massís. I si mireu al cel, potser hi observareu un dels rapinyaires mediterranis més amenaçats: l’àguila cuabarrada.

13. Parc Natural dels Ports
(declarat parc natural el 2001, ocupa 35.050 ha)

Feréstec i immens són potser els adjectius que millor defineixen un dels parcs més desconeguts però més fascinants alhora. Cabres hispàniques i ocells com l’àliga daurada i els voltors recorren i sobrevolen aquest massís de relleus trencats on destaquen barrancs, gorges, gúbies, cingleres i agulles al més pur estil montserratí. I també els boscos, amb la presència de fagedes –cosa ben estranya tan al sud–, i les plantes, amb més de mil espècies que fan d’aquest espai un autèntic paradís botànic.

14. Parc Natural del Delta de l’Ebre
(declarat parc natural el 1983, ocupa 7.802 ha)

Juntament amb la Camarga francesa i Doñana, el Delta de l’Ebre és una de les zones humides més importants de l’Europa occidental i la més gran i espectacular de tot Catalunya. Aquesta gran planícia de forma triangular creada pel riu Ebre és un paradís per als ornitòlegs, que arriben aquí de tot Europa per observar flamencs, gavines corses i fins a 360 espècies més. Sobta, però, el nombre d’ocells que hi ha, que poden arribar, segons l’època, als 100.000 exemplars. Una avifauna que viu a les llacunes, salines i canyissars, però també als arrossars, i demostren que, tot i les friccions, la convivència amb els humans és possible.

Platja Fangar

La platja i el far del Fangar, al Parc Natural del Delta de l’Ebre. © Xavi Basora

Més informació

Nota final: article publicat originalment a la revista digital Ets el que menges.

Concentrat de rutes pel Pirineu català

dijous, 24/07/2014

Sou una família, una parella o un grup d’amics. Teniu previst anar a passar uns dies al Pirineu català. I us ve de gust fer alguna ruta a peu. Com és habitual, entreu a Internet i llavors la cosa es complica perquè no sabeu per on començar a buscar. La dispersió és aclaparadora… Però no patiu, aquest article us vol ajudar (humilment) a posar una mica d’ordre i a facilitar-vos la tria del vostre itinerari. Aprofiteu, doncs, aquest concentrat de rutes pirinenques i recordeu també que a les llibreries de muntanya hi trobareu les encara molt útils guies en paper amb infinitat de propostes d’itineraris.

Tot seguit disposeu d’un llistat força extens de pàgines web que inclouen propostes de rutes i itineraris a peu per diferents sectors del Pirineu català. El grau de detall i la qualitat de la informació de cada ruta depèn de cada pàgina web i, per tant, és molt variable. Totes les rutes es poden fer pel vostre compte (concepte tècnic: autoguiades) i, en molts dels casos, també teniu empreses i entitats que us poden acompanyar i guiar, enriquint l’experiència amb els coneixements i curiositats que us explicaran els guies.

En el llistat següent estic segur que se m’ha escapat alguna web important. Així doncs, us animo a fer-me arribar (als comentaris de l’article, per exemple) les vostres esmenes perquè pugui incorporar-les el més aviat possible. No he inclòs els incomptables blogs personals que també publiquen ressenyes d’itineraris pel Pirineu, ja que el llistat seria interminable.

Títol © Xavi Basora

Camí de Prat de Cadí, a la Cerdanya. © Xavi Basora


> Portals de rutes per al conjunt del Pirineu català

  • Rutes Pirineus: per a mi, el millor amb diferència. Un disseny exquisit, una informació molt completa (amb ressenyes en pdf que es poden descarregar gratuïtament), un cercador per criteris diversos (comarca, tipologies, parc natural, etc.) i un àmbit territorial que abasta tot el Pirineu, no només el català. També ofereixen un carnet d’avantatges per a socis i sortides guiades.
  • Marca Pirineus: senderisme (recull de senders de GR, rutes temàtiques per etapes, xarxes de camins i passejades culturals), guia en pdf “Pirineus de Catalunya – senderisme” (amb una selecció de dues rutes per comarca i un recull de les travesses per etapes i els GR) i usuari wikiloc.
  • Wikiloc senderisme: infinitat de rutes publicades pels propis usuaris. Va molt més enllà del Pirineu.
  • Geomapa: portal turístic més ampli, també inclou un cercador de rutes.
  • El Racó del Senderista: calendari d’activitats guiades d’un conjunt d’empreses especialitzades en senderisme.
  • Catàleg de paisatge de l’Alt Pirineu i Aran: una enciclopèdia sobre el paisatge pirinenc, que també inclou un capítol específic dedicat a rutes i miradors.
TRitol © Xavi Basora

Al circ de Baiau, al Pallars Sobirà. © Xavi Basora


> Rutes per comarques, províncies i altres àmbits territorials menors

Títol © Xavi Basora

El germà petit del Pirineu, el Prepirineu, no en té res de petit. L’entrada al congost de Mont-rebei. © Xavi Basora


> Rutes pels parcs naturals pirinencs

L'estany de Baborte, un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d'Estats. © Xavi Basora

L’estany de Baborte, en un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d’Estats. © Xavi Basora


> Travesses per etapes (de varis dies i amb noms molt inspiradors)

A caminar, doncs… I a gaudir d’aquesta joia que és el Pirineu. Bon estiu a tothom!


> Articles relacionats
:

Dues obres que ens apropen més i millor a la natura

dimarts, 10/06/2014

Pot semblar que tot està inventat. En l’àmbit de la divulgació de la natura, per exemple, s’han produït publicacions i materials de tota mena. I, tot i així, sempre n’apareixen de nous que cobreixen buits o aporten enfocaments innovadors. Ara ha passat: en poc més de dos mesos, s’han presentat dues obres que ens aproparan a la natura d’una manera especial i que mereixen ser destacades.

> 13 itineraris i 31 propostes
De guies d’itineraris pel medi natural n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta és diferent. Com el seu títol indica, aquesta guia gratuïta (descarregable aquí) inclou tretze itineraris per diferents espais naturals de tot Catalunya, amb trenta-una propostes d’activitats per amenitzar el camí i observar la natura i el paisatge d’una manera sensorial i afectiva: tocant, imaginant, dibuixant, escoltant…

Portada de la guia "13 itineraris, 31 propostes".

Cada itinerari inclou dues activitats, i al final se’n proposen cinc més que tenen sentit en qualsevol indret. Aquestes activitats es poden fer amb la família, els amics, els companys de l’escola o de l’esplai. En petit grup, descobrirem detalls que, quan passegem entre muntanyes, aigua, vegetació, pedres, castells, ocells…, sovint s’escapen de la nostra percepció.

A l’itinerari de la vall de Toran (a la vall d’Aran), per exemple, haurem de buscar dos elements reals convertits en personatges animats (L’Hai presumit i el Roc malfiat), i aprendrem a interpretar millor el traçat de les carenes muntanyoses, que la guia anomena “orografies seductores”.

Aquesta guia ha estat elaborada per sis entitats adherides a la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), i ha comptat amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”. La publicació disposa d’una pàgina web pròpia on s’hi descriuen els itineraris, ja que la guia en paper (i pdf) se centra únicament en explicar com dur a terme les activitats. Una bona manera de reduir-ne la petjada ecològica.

> Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya
Feia falta. Aquest és el principal argument que varen exposar els impulsors de la “Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya” durant la seva presentació el passat 2 de juny a Barcelona (llegiu-ne una crònica publicada a La Vanguardia Natural i un vídeo a Els matins de TV3 amb els dos coordinadors).

Portada de la "Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya"

Aquesta mini enciclopèdia de la natura és, en primer lloc, un regal per a la vista. Compta amb més de 1.500 il·lustracions en color, entre les que s’inclouen dibuixos d’unes 1.000 espècies d’animals, plantes i elements geològics. Les espècies que hi apareixen no són totes les existents al nostre país (caldrien deu volums per encabir-les), sinó aquelles més fàcils de trobar i reconèixer quan passegem pel medi natural.

El gran valor afegit de la guia és que cobreix, en gairebé 600 pàgines, nombrosos elements naturals que fins ara només trobàvem, separadament, en guies específiques. Així, aquesta obra ens parla, de manera resumida, de geologia (roques, fòssils, etc.), dels tipus de vegetació, del medi marí, de la qualitat dels rius i de la protecció d’espais naturals. Pel que fa a la flora i la fauna, hi trobarem breus descripcions i dibuixos per identificar fongs, plantes, orquídies, insectes i altres invertebrats, ocells, peixos, amfibis, rèptils i mamífers. I la darrera part inclou 53 rutes d’interès natural. L’únic que hi trobo a faltar, posats a dir alguna cosa, és que els noms comuns de les espècies només apareixen en català.

Aquesta publicació no s’adreça a especialistes, sinó a un públic generalista que es vulgui introduir en el món de la natura del nostre país, i que no vulgui comprar-se una guia per a bolets, una altra per a arbres, una altra per a mamífers, etc. Una guia, doncs, que vol crear naturalistes.

L’obra ha estat promoguda i editada per la Institució de Ponent per a la Conservació i Estudi de la Natura (IPCENA) i ha comptat amb el suport de nombroses institucions. Hi han participat una trentena d’experts. Pròximament, es podrà comprar a les llibreries Abacus i en altres punts de venda per 39,50 euros, un preu gens car per l’enorme quantitat i qualitat del contingut.

L’ecoturisme als programes electorals

dimarts, 27/11/2012

Potser aquesta entrada arriba tard. O potser no. Tot i que fa mandra, una bona pràctica que recomano és analitzar els programes electorals des de la perspectiva que a un més li interessi (llegir-se tots els programes resulta una tasca impossible, i aquí és on la síntesi que en fan els mitjans de comunicació resulta tan útil). Ara que ja sabem els resultats electorals no sé si té molt sentit, però en qualsevol cas vull deixar per escrit les propostes que han fet els partits polítics en matèria d’ecoturisme per a aquestes eleccions del 25N.

Per fer aquesta anàlisi, m’he basat en l’extracte El turisme als programes electorals dels partits catalans. Eleccions al Parlament de Catalunya 2012 que han elaborat des del portal d’actualitat turística Comunicatur. Una bona feina, sens dubte, ja que recull en un sol document totes les propostes en matèria de turisme que han fet els partits polítics amb representació parlamentària.

A l'ecoturisme encara li queda un llarg camí a recórrer per formar part del discurs polític. © Xavi Basora

D’entrada, cal dir que només un partit utilitza el terme ecoturisme en els seus programes, la qual cosa és indicativa que es tracta d’un concepte poc consolidat, si més no en el discurs polític. Aquest partit és ICV-EUiA, tot i que el terme apareix només un cop i no vinculat al bloc dedicat al turisme, sinó com un nou filó d’ocupació per a dones del món rural. Si busquem el concepte més proper, el de turisme de natura, només apareix en el programa electoral de CiU. Per acabar, el turisme sostenible¸ que no és cap modalitat turística com l’ecoturisme sinó un conjunt de principis que caldria aplicar a qualsevol segment –inclòs el sol i platja–, apareix citat en tres programes: al de CiU novament, al d’ERC i al d’ICV-EUiA. En el programa d’aquest darrer partit, també hi apareix un terme semblant: turisme responsable.

De les diverses accions que proposen els partits polítics i que es poden relacionar en major o menor mesura amb l’ecoturisme (que, val a dir-ho, es poden comptar amb els dits d’una mà), m’han agradat les següents:

  • CiU proposa un Pla director de turisme als espais protegits. Seria fantàstic, perquè que jo sàpiga mai s’ha fet un document estratègic que planifiqui conjuntament els productes turístics que ofereixen o poden oferir els meravellosos espais naturals protegits del nostre país. I seria una bona oportunitat per fer una promoció conjunta i efectiva de tots aquests espais i productes, i també per coordinar totes les administracions implicades, especialment la Direcció General de Turisme, la Direcció General de Medi Natural i els principals organismes de promoció turística.
  • ERC aposta per modificar el recent impost turístic sobre pernoctacions per tal que els ingressos generats es destinin, d’una manera més clara, a la promoció, la creació de producte turístic i la conservació del patrimoni (entenc jo que natural i cultural), entre d’altres finalitats. D’aquesta manera, es compliria un dels principis de l’ecoturisme: que els turistes contribueixin a conservar els espais naturals que visiten.
  • ICV-EUiA planteja dues mesures ben interessants. La primera va en la línia de la d’ERC, tot i que més detallada. Com ERC, proposen una reforma “profunda” de l’actual taxa turística per tal que reflecteixi la petjada ambiental que es produeix a cada indret. Aquesta nova taxa, de la qual en quedarien exemptes les cases rurals –atès que fixen població al territori–, nodriria un “Fons per a la Recuperació, Reparació, Preservació del Patrimoni Natural i Cultural i la Millora del Turisme”. Aquest fons, a la vegada, serviria per finançar projectes entre els quals n’hi hauria de destinats a “conservar parcs naturals i zones d’interès ecològic i  paisatgístic, recuperar camins per a la pràctica del senderisme i l’excursionisme, crear infraestructures d’interpretació ambiental, recuperar el patrimoni natural i mantenir les activitats agràries tradicionals i les artesanies locals”. Com dèiem abans, un dels principis de l’ecoturisme quedaria garantir.
  • La segona mesura d’ICV-EUiA que vull destacar, molt més breu pel que fa al seu enunciat, proposa impulsar la Carta de Turisme Sostenible a tots els parcs naturals de Catalunya. Aquest instrument de certificació, que actualment ostenten quatre parcs naturals (Zona Volcànica de la Garrotxa, Delta de l’Ebre, Sant Llorenç del Munt i l’Obac i Montseny) i del qual en parlarem més a fons en altres ocasions, ajuda a planificar, a escala d’espai protegit, el desenvolupament turístic d’una manera responsable, sostenible i amb la implicació de tots els agents locals. Seria, doncs, molt recomanable que tots els parcs naturals del país impulsessin aquests processos, tot i que això no treu la necessitat de disposar d’un pla per al conjunt dels espais protegits.

La resta de partits no fan cap proposta relacionada amb l’ecoturisme, i en algun cas fins i tot sorprèn l’escassetat de compromisos en turisme en general, tenint en compte que és un dels sectors clau per al present i el futur d’aquest país. Ara caldrà veure, amb les negociacions necessàries per formar govern, fins a quin punt aquestes propostes electorals s’inclouran o no en els plans del nou executiu. Ho anirem seguint.

Els espais naturals més populars

dimecres, 7/11/2012

Us heu preguntat alguna vegada quins són els espais naturals més coneguts pels catalans? Pareu un moment de llegir i penseu els primers que us vinguin al cap. Potser visualitzareu aquells que us resultin més propers al vostre lloc de residència, aquells que heu visitat vàries vegades o els que heu vist en algun programa de televisió. En qualsevol cas, crec que és interessant saber, ja sigui des d’una perspectiva turística o senzillament a títol de curiositat, el rànquing dels indrets d’interès natural més populars.

Aquesta informació la podem trobar a la “Consulta sobre aspectes relacionats amb el medi ambient en el marc de l’Òmnibus Catalunya” (onada maig 2012), promoguda pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i elaborada pel Gabinet Ceres. Aquesta enquesta parteix d’una mostra de 1.010 persones, ponderada per província i població. Això vol dir que el 73% dels enquestats són de la província de Barcelona, l’11% de Tarragona, el 10% de Girona i el 6% de Lleida.

Abans de veure el rànquing, primer es preguntava als enquestats si coneixien algun espai natural protegit. El 78% deien que sí, un 20% que no (resta, encara, una gran tasca divulgativa i educativa per fer en aquest sentit) i un 2% no ho sabien o no contestaven (ns/nc). Per perfils, els consultats que en major mesura no en coneixien cap són les dones, les persones més joves i les més grans, amb estudis baixos, els estudiants o persones que realitzen tasques de la llar, aquelles nascudes fora de Catalunya, les que no parlen català i els que no es connecten mai o amb molt poca freqüència a Internet.

Al 78% que coneixien algun espai natural protegit, se’ls demanava que especifiquessin quin o quins. Els resultats són els que mostra la figura següent.

Font: "Consulta sobre aspectes relacionats amb el medi ambient en el marc de l'Òmnibus Catalunya" (onada maig 2012).

D’aquesta gràfica se’n poden fer anàlisis diverses. Us animo a aportar les vostres fent comentaris a aquesta entrada. Les meves les resumeixo tot seguit:

  • Dels tres primers destacaria l’efecte de la proximitat a Barcelona del Montseny, la força de la marca parc nacional (en el cas d’Aigüestortes) i la sorpresa que em suposa el tercer lloc del Delta de l’Ebre, malgrat que és un espai d’un gran valor –una de les zones humides més importants d’Europa– i que mereix una (i moltes!) visites.
  • Entre els deu primers hi ha tres espais d’alta muntanya, tres de muntanya mitjana, dues zones humides i dos espais litorals. La muntanya, doncs, s’associa a natura. I els espais d’aiguamolls també.
  • Tots els parcs naturals del país apareixen al rànquing. Això vol dir que aquesta figura de protecció contribueix a fer més coneguts els espais naturals. Seria bo que les administracions en prenguessin nota i destinessin més recursos a la promoció turística i a l’ús públic dels parcs, avui dia en una situació delicada.
  • Em sobten dos espais que apareixen força avall de la llista: la zona volcànica de la Garrotxa (un dels més singulars del país, amb la fageda més famosa) i les illes Medes, molt populars però sobretot entre els estrangers.
  • Amb l’excepció del Delta de l’Ebre, els espais del sud del país (com la Serra del Montsant o els Ports) són els més desconeguts. Una llàstima, perquè tenen un gran encant. I amb alguna absència destacable, com la serra de Prades.
  • Una altra zona que quasi no apareix en aquest rànquing és el Prepirineu, malgrat que els seus espais són possiblement els més salvatges i amb un potencial ecoturístic enorme. Aquí hi hauria indrets com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa o el Catllaràs, entre d’altres.

A partir d’aquestes dades, un exercici complementari interessant seria creuar-les amb les del nombre de visitants que reben els espais. El més lògic seria que els indrets més coneguts fossin els més visitats. Però això ho deixarem per a una altra entrada.

El Parc Natural del Montseny és, amb diferència, l'espai natural protegit més popular entre els catalans. © Xavi Basora