Entrades amb l'etiqueta ‘Boscos’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

La vall de la Llosa, bellesa i solitud a la Cerdanya

dimecres, 24/01/2018

Als que estem enamorats de la Cerdanya des de fa anys i panys, i hem vist els notables canvis que ha viscut la comarca d’ençà de l’obertura del túnel del Cadí i del boom urbanístic derivat, ens tranquil·litza observar que alguns paratges cerdans sembla que romanguin quasi aliens al bullici turístic i residencial. Un d’ells és la pintoresca vall de la Llosa, enclavada al bell mig de la solana, amb una personalitat única i uns notables atractius naturals i paisatgístics, a més d’una gran diversitat de rutes a resseguir.

Poca gent sap que la vall de la Llosa és un dels espais amb un grau de protecció més elevat de tota la Cerdanya, a més de tractar-se d’una propietat privada (llevat de la part estrictament de domini públic fluvial). Es tracta d’una reserva natural parcial declarada l’any 1987 per protegir les darreres poblacions de llúdriga que quedaven en aquella època. Aquest espai protegit és allargassat, ja que va des de la desembocadura del riu la Llosa al Segre a l’alçada de Martinet de Cerdanya (960 metres), fins al Pla de Vallcivera, a 2.300 metres. Una reserva amb un desnivell de 1.340 metres, una llargada de gairebé 17 km i una superfície de 84 hectàrees.

Cruïlla de camins, vall transfronterera
Un dels principals trets característics de la vall és la seva situació estratègica, una autèntica cruïlla de camins. Pel fons de la vall hi passa el popular camí dels Bons Homes (GR-107), que es creua amb el famós GR-11 que travessa tots els Pirineus a l’alçada de la cabana dels Esparvers. El GR-11 ve del circ dels Engorgs i segueix per la Vallcivera direcció Andorra i l’estany de l’Illa. El GR-107, passada la cabana dels Esparvers, se’n va cap a la Portella Blanca d’Andorra, el punt més alt de la vall de la Llosa, a més de 2.500 metres i un lloc transfronterer on tan bon punt estàs a França, a Catalunya o a Andorra.

Aquesta situació, com us podeu imaginar, va fer que per la vall de la Llosa hi passessin, antigament, contrabandistes, pastors, bandolers i llauradors que volien accedir a Andorra per la via directa. També travessaven la vall els arriers que transportaven el ferro que s’extreia d’una mina situada a Pimorent (França).

Cruïlla entre el GR-11 i el GR-107. Autor: © Xavi Basora

Una vall glacial amb salts d’aigua encisadors i estanys desconeguts
La vall de la Llosa, com tantes altres dels Pirineus, és d’origen glacial. La glacera que cobria aquest indret durant la darrera glaciació (fa uns 22.000 d’anys) era una glacera de vall, per la qual cosa en retirar-se va modelar una vall en forma de U que va deixar altres empremtes com els cons d’esbaldregalls que trobem arribant al prat de Xuixirà, la vall penjada de La Muga o les morrenes frontals a Esparvers.

La formidable vegetació de ribera que ressegueix tot el riu així com les frondoses pinedes de pi negre als vessants de la vall són uns altres atractius notables. L’aigua, òbviament, també, amb bonics salts com el del Molí del Salt (en el tram que va del Vilar a Cal Jan de la Llosa, vegeu-ne aquesta ressenya). M’atreviria a dir que és la cascada més bonica de la Cerdanya. El seu fàcil accés i la seva bellesa han fet que aquest paratge sí que pateixi els efectes de la freqüentació, especialment a l’estiu.

En les valls laterals de la Llosa s’hi amaguen alguns dels estanys més desconeguts de la Cerdanya, com els de la Muga o el de Calm Colomer. Arribar-hi és tot un repte. I finalment, cal esmentar els cims que tanquen la vall, amb la popular Tossa Plana de Lles (2.916 m) a ponent, i la menys coneguda Tosseta de l’Esquella (2.869 m) a llevant. Però si hi ha un cim característic de la vall, aquest és la Muga (2.860 m), que es mostra esvelta i imponent des de la Vallcivera.

El Molí del Salt, un paratge refrescant i molt freqüentat a l’estiu. Autor: © Xavi Basora

Una infinitat de rutes, algunes de poc freqüentades
D’entrada pot semblar que la vall només té una única ruta possible, la que recorre l’eix central. Certament, és l’excursió clàssica, molt recomanable, que s’inicia a Cal Jan de la Llosa (1.610 m) i acaba a la Cabana dels Esparvers (2.068 m). En aquesta ressenya hi trobareu tots els detalls, però ja us avanço que és una ruta mitjanament llarga (13,3 km d’anada i tornada), amb un desnivell de 536 m i una durada total d’unes 4 hores. És una excursió ideal per fer a l’estiu, amb cap dificultat tècnica, i també a l’hivern amb raquetes de neu. Passa per paratges de gran bellesa, com el prat de Xuixirà, a més de regalar-nos fantàstiques vistes del Cadí.

Més enllà d’aquesta ruta clàssica, si gaudiu de bona forma física, la vall us ofereix altres rutes molt menys freqüentades que permeten arribar a paratges solitaris en els que ningú diria que ens trobem en una de les comarques més turístiques del país. Anirem per ordre, seguint les desviacions de la vall.

Les dues primeres alternatives permeten arribar a estanys solitaris situats a una alçada notable. El primer seria l’estany de Calm Colomer, una dura ascensió resseguint el riu del mateix nom. El premi, però, és meravellós. La segona possibilitat seria ascendir als estanys de la Muga, ben visibles des de la Tossa Plana de Lles, i situats als peus del cim de la Muga en una raconada on el silenci es talla amb un ganivet.

Granota roja o pirinenca, observada a prop de la Portella Blanca d’Andorra. Autor: © Xavi Basora

Des de la cabana dels Esparvers, tenim fins a tres possibilitats interessants. La primera, a ponent, seria visitar els bonics estanys de Montmalús, situats ja en territori andorrà i accessibles de manera habitual des de Grau Roig. La segona, també a ponent, seria recórrer tota la Vallcivera, francament preciosa, fins al port del mateix nom (2.517 m) i des d’allí arribar-nos a l’estany de l’Illa, amb un modern refugi. I la tercera i última, a llevant, seria seguir el camí dels Bons Homes (GR-107) fins a la Portella Blanca d’Andorra (2.521 m), on se’ns obren unes boniques vistes de la vall de Campcardós amb les imponents siluetes dels cims del Peiraforca i el Roc Colom.

La vall de la Llosa us encisarà. Si us centreu en els indrets més visitats i accessibles (la pròpia vall o el Molí del Salt), quedareu plenament satisfets. Però si us aventureu pels paratges menys freqüentats, a més de cansar-vos, quedareu captivats per la bellesa que encara atresora aquest racó de la Cerdanya.

Nota final: aquest article es va publicar originalment al butlletí SENdÈRIA (núm. 42).

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Colors de tardor, un fenomen natural a l’alça

diumenge, 9/11/2014

És un fenomen que, any rere any, va guanyant atractiu turístic. Des de sempre que ha existit, i ho seguirà fent, però d’un temps ençà el número de persones que ens desplacem per gaudir-ne va a més. Només cal veure les fotos que aquests dies es publiquen a les xarxes socials. I tot aquest rebombori genera, a la vegada, que mitjans de comunicació (com el 324), empreses turístiques i altres col·lectius també s’hi fixin.

L’última mostra d’aquest interès creixent és aquesta notícia publicada fa uns pocs dies al diari Ara, una mena de valoració i pronòstic de l’estat cromàtic dels boscos del país, escrita amb el típic estil de la predicció meteorològica. Acaba la notícia dient: “Els colors de tardor guanyaran terreny de forma accelerada en breu a tot el territori, fins i tot a la terra baixa, ja que es mantindran les temperatures relativament fredes sobretot en hores nocturnes. Arriben dies en els quals es farà imprescindible sortir de casa acompanyats de la càmera fotogràfica”. Senzillament, sensacional.

Val d'Aran © Xavi Basora

Fageda de Carlac, accessible des de Bausen (Val d’Aran). © Xavi Basora

Des del punt de vista ecoturístic, aquest auge tardoral té una gran importància, ja que, juntament amb la febre pels bolets, contribueix a allargar la temporada turística en zones de muntanya que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern. Per tant, quan preparem escapades i viatges de natura, no ens hem de centrar només en els atractius més clàssics (fauna i flora emblemàtiques, paisatges de somni), sinó també en fenòmens naturals (estacionals) dignes de contemplar, com el que ens ocupa, o molts altres. Pensem, per exemple, en la brama del cérvol, les migracions dels ocells, el desgel o la floració primaveral, per citar-ne només alguns que succeeixen fora de l’estiu.

Fulles © Xavi Basora

Típica imatge de detall de fulles contrastades. © Xavi Basora

© Xavi Basora

Camí entapissat, per sota i per sobre. © Xavi Basora

Els millors llocs, una allau de propostes
Aquests dies de tardor blogs i mitjans de comunicació, sobretot els especialitzats en turisme i viatges, van plens de reportatges i “llistes” de boscos caducifolis on gaudir de l’espectacle cromàtic. Tot seguit, alguns exemples d’aquí i d’arreu de l’Estat espanyol: “Els millors boscos de tardor” (El plaer de viatjar), “El regal de la tardor” (collita pròpia), “5 bosques para recibir el otoño en España” (Escapada Rural), “12 bosques imprescindibles para disfrutar del otroño” (al blog del prestigiós periodista de viatges Paco Nadal), “10 bosques maravillosos por los que pasear en otoño” (CadenaSer Viajes), “10 paisajes para disfrutar del otoño sin salir de España” (El Huffington Post).

Per la seva part, algun parc natural té a la seva pàgina web una secció específica on s’expliquen quins són els millors racons de l’espai protegit per gaudir d’aquest meravellós fenomen natural. És el cas del web del Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la secció “Colors de tardor”. Una iniciativa informativa que seria bo que s’estengués a altres parcs naturals.

Llegint totes aquestes recomanacions, queda clar que a casa nostra els boscos més populars des d’aquest punt de vista són els del Montseny, la Garrotxa, el Collsacabra, la vall de Cardós i la coma de Burg (a l’Alt Pirineu), la Val d’Aran i els Ports. Però la tardor arriba arreu del territori, i per tant qualsevol indret amb masses forestals caducifòlies és un bon candidat per a una passejada d’allò més agradable.

Vall de Cardós © Xavi Basora

El pla de Boavi, un dels indrets més fotografiats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Cursos i concursos de fotografia
Sens dubte, la fotografia és una de les maneres més atractives per gaudir dels colors de tardor. Les possibilitats són infinites: catifes de fulles, contrastos de colors entre boscos caducifolis i els perennifolis (sempre verds), gammes de colors ocres i vermells, llums que penetren entre els arbres, fulles dipositades sobre una làmina d’aigua…

És per això que en aquesta època proliferen cursos que, aprofitant ponts i caps de setmana, ens porten a fotografiar boscos de tardor acompanyats de fotògrafs experts. Una oportunitat fantàstica per gaudir de l’espectacle i, al mateix temps, millorar la nostra tècnica fotogràfica. Per posar alguns exemples, els cursos del gran fotògraf de natura Oriol Alamany a la Vall d’Aran i a la Vall de Cardós s’han convertit ja en clàssics. O Imàginem, que organitza una activitat per a nens que combina la fotografia amb el món dels microorganismes.

Novament és de destacar una iniciativa del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que enguany arriba a la segona edició. Es tracta d’un concurs de fotografia digital a Instagram dedicat, precisament, als #colorsdetardor. Encara esteu a temps de participar-hi, ja que el termini per publicar imatges a Instagram acaba el 23 de novembre (consulteu les bases del concurs per a més informació, premis inclosos).

Cavall © Xavi Basora

Cavall amb fons de tardor, al pla de Boavi. © Xavi Basora

Una oferta d’activitats que va creixent
Si us atrau el fenomen i voleu aprofundir-hi acompanyats d’un guia expert, les empreses del país dedicades a l’ecoturisme us proposen, aquests dies, un munt d’activitats. Una oferta que, any rere any, es repeteix i va en augment.

Sense ànim de fer publicitat exclusiva, us deixo aquí una petita mostra d’activitats de tardor organitzades per empreses catalanes:

I us animo també a visitar el web del Racó del senderista, on diverses empreses tenen programades sortides de tardor en els pròxims dies pels boscos del Parc Natural de l’Alt Pirineu. I a consultar les agendes d’activitats del parcs naturals, tant els adscrits a la Generalitat de Catalunya, com els que gestiona la Diputació de Barcelona. Un gran espectacle natural us espera.

Foto © Xavi Basora

Vall de Tor (Parc Natural de l’Alt Pirineu). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Un indret bucòlic a prop d’Era Artiga de Lin (Val d’Aran). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Prats envoltats de tardor, a la Coma de Burg (Pallars Sobirà) © Xavi Basora

Dues obres que ens apropen més i millor a la natura

dimarts, 10/06/2014

Pot semblar que tot està inventat. En l’àmbit de la divulgació de la natura, per exemple, s’han produït publicacions i materials de tota mena. I, tot i així, sempre n’apareixen de nous que cobreixen buits o aporten enfocaments innovadors. Ara ha passat: en poc més de dos mesos, s’han presentat dues obres que ens aproparan a la natura d’una manera especial i que mereixen ser destacades.

> 13 itineraris i 31 propostes
De guies d’itineraris pel medi natural n’hi ha per donar i per vendre. Però aquesta és diferent. Com el seu títol indica, aquesta guia gratuïta (descarregable aquí) inclou tretze itineraris per diferents espais naturals de tot Catalunya, amb trenta-una propostes d’activitats per amenitzar el camí i observar la natura i el paisatge d’una manera sensorial i afectiva: tocant, imaginant, dibuixant, escoltant…

Portada de la guia "13 itineraris, 31 propostes".

Cada itinerari inclou dues activitats, i al final se’n proposen cinc més que tenen sentit en qualsevol indret. Aquestes activitats es poden fer amb la família, els amics, els companys de l’escola o de l’esplai. En petit grup, descobrirem detalls que, quan passegem entre muntanyes, aigua, vegetació, pedres, castells, ocells…, sovint s’escapen de la nostra percepció.

A l’itinerari de la vall de Toran (a la vall d’Aran), per exemple, haurem de buscar dos elements reals convertits en personatges animats (L’Hai presumit i el Roc malfiat), i aprendrem a interpretar millor el traçat de les carenes muntanyoses, que la guia anomena “orografies seductores”.

Aquesta guia ha estat elaborada per sis entitats adherides a la Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA), i ha comptat amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i de l’Obra Social “la Caixa”. La publicació disposa d’una pàgina web pròpia on s’hi descriuen els itineraris, ja que la guia en paper (i pdf) se centra únicament en explicar com dur a terme les activitats. Una bona manera de reduir-ne la petjada ecològica.

> Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya
Feia falta. Aquest és el principal argument que varen exposar els impulsors de la “Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya” durant la seva presentació el passat 2 de juny a Barcelona (llegiu-ne una crònica publicada a La Vanguardia Natural i un vídeo a Els matins de TV3 amb els dos coordinadors).

Portada de la "Guia pràctica per conèixer la natura de Catalunya"

Aquesta mini enciclopèdia de la natura és, en primer lloc, un regal per a la vista. Compta amb més de 1.500 il·lustracions en color, entre les que s’inclouen dibuixos d’unes 1.000 espècies d’animals, plantes i elements geològics. Les espècies que hi apareixen no són totes les existents al nostre país (caldrien deu volums per encabir-les), sinó aquelles més fàcils de trobar i reconèixer quan passegem pel medi natural.

El gran valor afegit de la guia és que cobreix, en gairebé 600 pàgines, nombrosos elements naturals que fins ara només trobàvem, separadament, en guies específiques. Així, aquesta obra ens parla, de manera resumida, de geologia (roques, fòssils, etc.), dels tipus de vegetació, del medi marí, de la qualitat dels rius i de la protecció d’espais naturals. Pel que fa a la flora i la fauna, hi trobarem breus descripcions i dibuixos per identificar fongs, plantes, orquídies, insectes i altres invertebrats, ocells, peixos, amfibis, rèptils i mamífers. I la darrera part inclou 53 rutes d’interès natural. L’únic que hi trobo a faltar, posats a dir alguna cosa, és que els noms comuns de les espècies només apareixen en català.

Aquesta publicació no s’adreça a especialistes, sinó a un públic generalista que es vulgui introduir en el món de la natura del nostre país, i que no vulgui comprar-se una guia per a bolets, una altra per a arbres, una altra per a mamífers, etc. Una guia, doncs, que vol crear naturalistes.

L’obra ha estat promoguda i editada per la Institució de Ponent per a la Conservació i Estudi de la Natura (IPCENA) i ha comptat amb el suport de nombroses institucions. Hi han participat una trentena d’experts. Pròximament, es podrà comprar a les llibreries Abacus i en altres punts de venda per 39,50 euros, un preu gens car per l’enorme quantitat i qualitat del contingut.

Boscos madurs: un valor afegit desaprofitat

dijous, 10/04/2014

A Astúries hi ha un bosc que, per visitar-lo, has de demanar tanda. Es tracta de Muniellos, una de les rouredes més ben conservades d’Europa i la més extensa de tot l’Estat espanyol. Només hi poden entrar 20 persones al dia. Aquesta exclusivitat, i la bellesa del propi bosc, han generat un gran interès per anar-hi, fins al punt que en temporada alta costa trobar places lliures. Per això el Govern d’Astúries, que és qui tramita els permisos a través d’una pàgina web, recomana fer la sol·licitud amb força mesos d’antelació. L’entrada, per cert, és gratuïta, a no ser que contractis un guia.

Sempre he pensat que un sistema com aquest es podria implementar en alguns dels boscos madurs del nostre país per tal de donar-los la rellevància que es mereixen. D’aquest tipus de boscos ja fa temps que se’n parla, sobretot per part de la comunitat científica i les entitats de conservació de la natura. Una bona mostra és un interessant llibre que es va presentar fa pocs dies: Reptes per preservar els boscos madurs a Catalunya (pdf), editat per la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’associació Silene. Aquesta publicació aplega les ponències i les conclusions de les II Jornades sobre Boscos Madurs a Catalunya, que es van dur a terme l’abril de 2013 a Santa Coloma de Farners.

Avetosa amb arbres morts a prop del Pla de Boavi, al Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

> Uns boscos fascinants i terapèutics
Al llibre es defineixen els boscos madurs com aquells boscos naturals, íntegres, que han assolit una edat venerable sense pertorbacions significatives. Contenen arbres de totes les edats i arbres morts en diferents estadis de descomposició. Per tant, són boscos amb una biodiversitat i una complexitat molt elevades, i on la natura sol evolucionar al seu aire. De vegades també se’ls anomena boscos vells, antics o centenaris.

Estudis diversos apunten que només un 2,3% de tota la superfície forestal arbrada de Catalunya estaria ocupada per boscos madurs. Es tracta, doncs, d’un percentatge ínfim. El que abunda al nostre país són boscos joves, que any rere any augmenten la seva superfície. En la majoria de casos els boscos madurs són molt petits, i si s’han conservat és perquè els seus propietaris se’ls estimen o perquè es troben en llocs força inaccessibles.

Si ens mirem aquests espais forestals des de l’òptica ecoturística, són indrets fascinants, d’una gran bellesa i majestuositat. Llocs on s’hi respira el silenci, amb arbres de grans dimensions, plens de líquens i fongs. Si voleu enriquir el vostre esperit, només cal que us endinseu per l’avetosa de la Mata de València (al Pallars Sobirà), la fageda de la Grevolosa (Osona) o la reserva natural de la Maçana (al Rosselló), per citar alguns dels boscos madurs més coneguts.

Més enllà dels valors estètics, espirituals, culturals i ecològics d’aquests espais forestals, en els darrers anys s’ha confirmat també que tenen sorprenents propietats terapèutiques; són boscos que curen.

El valor d’aquests boscos madurs, doncs, és inqüestionable. I, malgrat això, la publicació abans esmentada, o aquest article d’un dels experts en la matèria, denuncien que encara avui aquest patrimoni forestal s’està talant –de manera legal– a canvi d’uns pocs euros.

Una situació preocupant que, des d’algunes iniciatives públiques i privades, s’intenta afrontar. Destaca la tasca de la Fundació Catalunya-la Pedrera, iniciada l’any 1998. O el programa Sèlvans, endegat l’any 2007 per la Diputació de Girona, després continuat per la Universitat de Girona i des de fa poc integrat a l’entitat Acciónatura, des d’on us conviden a col·laborar-hi (és molt fàcil!). En tots els casos, les entitats impulsores compren als propietaris dels boscos madurs els drets de tala per un període llarg de temps (dues o tres dècades); uns drets que, després, no exerceixen, garantint així el manteniment de la massa forestal.

Fageda de la Grevolosa (Osona). © Xavi Basora

> L’ecoturisme, una oportunitat
Com diuen els experts, les oportunitats de posar en valor els boscos madurs són nombroses. I, si es fan números, sembla que el potencial econòmic de conservar aquests petits espais naturals és molt superior al que se’n trauria per la seva fusta.

Una de les vies per conservar-los i aprofitar aquestes oportunitats seria creant itineraris ecoturístics de caràcter exclusiu, seguint el model de Muniellos citat a l’inici. Escollir aquells boscos més accessibles, on es demostrés que l’ús turístic regulat seria compatible amb el manteniment dels valors ecològics, i crear una xarxa d’uns 10-15 boscos madurs d’interès ecoturístic arreu del país. A partir d’aquí, establir un sistema de permisos (amb un límit de visitants al dia) i fer promoció turística d’aquests indrets, destacant-ne tant els seus valors com el privilegi que resulta poder-los visitar. També seria oportú organitzar un model de visites guiades per donar més valor afegit al producte ecoturístic. Tot plegat no deixa de ser una idea per al debat i per aprofitar millor la maduresa d’aquests boscos tan singulars.

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

Un estany que no avisa (Encants naturals, 01)

diumenge, 7/04/2013

Hi ha estanys que no te’ls esperes, que ni els intueixes, que et sorprenen sense avisar. Un d’aquests, amb el que enceto la sèrie encants naturals, és l’estany de Besiberri, situat a gairebé 2.000 metres d’alçada, en una vall pirinenca meravellosa que sol passar desapercebuda.

La vall de Besiberri està a tocar del sector nord-occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Malgrat tenir paisatges i valors similars, la vall no forma part d’aquest espai protegit, ni tan sols de la seva zona perifèrica. Es tracta d’una vall secundària que desemboca a la vall de Barravés, que és la que ens permet accedir a la boca sud del túnel de Viella.

De fet, el punt de sortida per arribar a l’estany de Besiberri es troba un quilòmetre abans de l’entrada al túnel; des de la carretera N-230, prenem un trencall cap a l’aparcament de la Contesa, a tocar del refugi de Conangles (1.555 m.). Des d’aquí (on deixem el cotxe), cal seguir a peu per una pista en direcció sud fins que un cartell ens fa girar a l’esquerra i ens endinsa cap a la vall de Besiberri per un camí ben marcat.

Des del refugi de Conangles fins a l’estany tenim dues hores, gran part de pujada, amb algun tram de fort pendent. Però és d’aquelles pujades agradables i entretingudes, en aquest cas pels diversos salts d’aigua que anem descobrint i per un primer sector poblat de fajos que a la tardor són tot un espectacle. Una pujada que, com totes les que es fan a alta muntanya, sempre té premi. Però una ascensió que, a diferència del que passa en altres valls, no deixa entreveure que arribarem a un estany. Aquí, el premi, arriba de cop.

Les primeres hores del matí converteixen l'estany de Besiberri en un indret màgic. © Xavi Basora

Després de dues hores, se’ns obre, davant nostre, un estany allargat i de dimensions mitjanes, amb un decorat de fons format per unes parets verticals de granit que arriben als 3.000 metres (el Besiberri Sud, de 3.017, i el Besiberri Nord, de 3.015). De fet, d’aquí ve l’origen del nom de la vall i l’estany. Com passa amb molts altres topònims del Pirineu, Besiberri té un origen bascbase-be erri, que significa “contrada sota l’espadat”. I, efectivament, així és.

Un cop a l’estany, seguiu una mica més fins arribar a una esplanada d’herba amb uns pins que semblen posats a posta per fer l’indret encara més bonic. Aquí podeu posar punt final a l’excursió. Gireu-vos i gaudiu de la vista del massís de la Maladeta, on s’aixequen els cims més alts del Pirineu. Per a aquells que us quedin forces, continueu vall amunt i al cap de mitja hora trobareu el germà petit, l’Estanyet, en un entorn ja 100% d’alta muntanya. A l’esquerra d’aquest estany, s’alça el refugi metàl·lic de Besiberri, base que fan servir els més valents per atacar els cims i les crestes d’aquest massís tan emblemàtic.

Per acabar, deixeu-me compartir amb vosaltres una imatge poc habitual de l’estany de Besiberri que he trobat a la xarxa i que reflecteix a la perfecció el poder encantador d’aquest paratge pirinenc. L’autor és Gorka Lopez, a qui felicito des d’aquí per la fotografia.

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.

El regal de la tardor

diumenge, 21/10/2012

Per als que ens agrada la natura i la fotografia, la tardor és un regal. Un dels millors espectacles naturals, que a més ens permet capturar imatges espectaculars, sense necessitat de ser fotògrafs experts (tot i que una bona càmera i un bona mirada sempre hi ajuden). Dos aspectes són clau per gaudir d’aquesta època: saber quins indrets es transformen en paisatges de postal; i visitar-los en el seu moment àlgid, cosa que depèn de l’indret i de l’any, però que sol ser cap a mitjans i finals d’octubre. O sigui, ara.

Gamma de grocs tardorals. © Xavi Basora

Estem de sort, perquè el nostre país té un munt de boscos i racons per fotografiar a la tardor. N’hi ha de molt populars, com la fageda d’en Jordà (a la Garrotxa) o les fagedes i castanyedes del Montseny. Precisament, aquesta popularitat –i també la proximitat a Barcelona– fa que estiguin molt concorreguts. Però també hi ha boscos no tan coneguts, que revistes i llibres es dediquen a divulgar durant aquests dies. La revista DESCOBRIR, per exemple, acaba de publicar la guia “Les millors rutes de tardor” [i fa dos anys l’Òscar Marín, en el seu blog “El plaer de viatjar”, ens va recomanar alguns boscos dels Ports i el Montseny]. I ara fa tres anys, un servidor, a la mateixa publicació, va escriure el reportatge “Boscos de tardor. Les 8 millors passejades envoltats de natura” (núm. 138, novembre 2009).

La Coma de Burg, al Pallars Sobirà, esclata de colors durant la tardor. © Xavi Basora

Des que vaig treballar en aquell text que, cada any, en aquesta època, intento escapar-me uns dies per visitar i fotografiar valls i boscos vestits de colors ocres, vermells i grocs, en una varietat de tonalitats que deixa qualsevol embadalit. En aquestes sortides he redescobert indrets coneguts, ja que l’aparença de tardor ho canvia de tot. L’any passat em vaig endur una grata sorpresa amb la cara tardorenca de la vall de Cardós, al Pallars Sobirà. És una vall de valls. La principal, solcada pel riu Noguera de Cardós, amb Ribera de Cardós, Lladorre i Tavascan com a nuclis de població principals. Però amb un reguitzell de valls secundàries encantadores, com  la d’Estaon, la de Boldís, la de Tavascan o la d’Esterri de Cardós, aquesta última la que vam escollir per allotjar-nos, concretament a la acollidora Casa Borrut.

Les boires matinals s’arrosseguen pels prats de d’Arrós de Cardós. © Xavi Basora

En una escapada tardorenca intento combinar rutes amb cotxe seguint carreteres entapissades de fulles, amb rutes a peu sota les branques despullades i per sobre de catifes de colors. I la vall de Cardós ofereix tot això i més, amb nombrosos indrets encisadors, alguns de força populars com el pla de Boavi (una fama merescudíssima, per cert), i d’altres no tan coneguts com la vall de Noarre. És una delícia caminar per aquests paisatges, quan encara el fred no es viu, però la fresca obliga ja a tapar-se. I anar buscant els millors enquadraments, siguin generals o de detall, per intentar aconseguir imatges úniques. Tota una experiència ecoturística, que cada dia guanya més adeptes, com demostren les sortides fotogràfiques de tardor que organitza Fotonatura.org i altres entitats.

Postal de colors a la vall d’Estaon, al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

I parlant de la vall de Cardós, fa pocs dies el Parc Natural de l’Alt Pirineu (on es troba aquesta vall) ha presentat un nou apartat al seu web dedicat als “Colors de tardor”. Es tracta d’una breu guia amb els millors indrets del parc per gaudir de l’espectacle tardoral. S’han seleccionat 10 zones i per a cadascuna s’aporta informació molt útil: les espècies dominants, la millor època per visitar-la i itineraris i miradors recomanats. Una iniciativa que em prenc com un regal per seguir gaudint, any rere any, de la màgia de la tardor.


Més informació
:
> “Colors de tardor”, propostes d’indrets a visitar al Parc Natural de l’Alt Pirineu.
> Plànols i mapes-guies de les valls principals del Parc Natural de l’Alt Pirineu.