Entrades amb l'etiqueta ‘Primavera’

Sobrevolant el Montsec i el congost de Mont-rebei

dimarts, 22/05/2018

Per fi, i després de gairebé sis anys, aquest blog fa honor al seu nom: per terra, mar i aire. Certament, la major part d’articles els he dedicat a espais terrestres. Molt pocs han tractat de paratges litorals o marins. I cap, fins avui, del paisatge que s’observa des del cel. L’estrena no podia ser millor: un vol en globus aerostàtic sobrevolant la serra del Montsec, el congost de Mont-rebei i la Conca Dellà. Pugeu?

Volar en globus és una d’aquelles vivències que no s’obliden. © Xavi Basora

Volar en globus és una experiència que cal viure algun cop a la vida. Nosaltres vam poder fer-ho farà unes setmanes de la mà d’una de les empreses més veteranes del sector: Globus Kontiki. Amb base a Òdena, ofereixen vols arreu de Catalunya i Espanya (amb durades diverses), vols professionals i fins i tot expedicions a l’estranger.

Les dimensions dels globus varien, però solen tenir capacitat per a una dotzena de persones. © Xavi Basora

Un treball en equip
Estàvem citats a les 6:30h del matí al poble d’Àger, la capital del Montsec. Només arribar ens van rebre en Miquel Mesegué, fundador de l’empresa l’any 1988 i un pilot amb una amplíssima experiència, i l’Imma Romeu, com a responsable de rescat. Des del primer moment ens van tractar amb una barreja exquisida d’amabilitat i professionalitat.

Vam deixar els nostres cotxes aparcats i vam pujar al seu tot-terreny per dirigir-nos al punt de sortida, una de les entrades del pantà de Canelles. Al remolc hi portàvem ben plegat un dels protagonistes de l’activitat, el globus. En arribar a la riba de l’embassament, ja ens vam adonar que en aquest tipus d’activitat no som mers espectadors, sinó que formem part de l’equip que ajuda al muntatge i desmuntatge del globus. I és que posar en solfa un aparell com aquest porta el seu temps i requereix d’unes quantes mans. I, també, d’un potent ventilador que el vagi inflant, ben bé com si fos un globus infantil però sensiblement més gran…

Desplegant la tela del globus, just abans de procedir a inflar-lo. © Xavi Basora

Ja dins de la cistella, rebem les instruccions d’en Miquel i descobrim un dels encants d’aquesta activitat: saps d’on surts, però mai on aterraràs. I és que el trajecte sempre és diferent ja que depèn exclusivament del vent. Els pilots poden fer pujar i baixar el globus, però el sentit horitzontal el determinen les capes de vent que et vas trobant. I és aquí on la persona responsable del rescat té el seu paper: ella és qui va seguint el globus per terra (i també en contacte amb el pilot via walkie-talkies) i arriba al punt d’aterratge amb el tot-terreny i el remolc per recollir els passatgers.

El congost de Mont-rebei, una conjunció sublim
Escoltades les instruccions, comença l’enlairament. És un dels moments més emocionants. Aquell dia feia fred, però l’aire calent que expulsa amb força el cremador de gas serveix per escalfar-nos (i també per fer-nos pujar). De seguida, la perspectiva del paisatge canvia. Els relleus trencats d’aquest sector del Prepirineu i la verdor exuberant dels camps posen la pell de gallina.

El gas escalfa l’aire, i l’aire calent és la clau del funcionament dels globus aerostàtics. © Xavi Basora

De sobte, apareix amb tota la seva força Mont-rebei, el congost més impressionant del nostre país. No puc afegir gaire més al que ja s’ha dit i escrit d’aquesta joia geològica i paisatgística, però vista des de l’aire la seva figura potser encara és més imponent. I si a això hi afegim un decorat de fons amb uns Pirineus encara ben blancs a aquestes alçades de la primavera, i unes boires arrossegadisses arran de terra, la conjunció esdevé sublim, màgica. A bord, les càmeres de fotografies treuen fum per captar el moment. I en Miquel ens transmet passió i tranquil·litat alhora.

El congost de Mont-rebei, vist des de la cara sud del Montsec i amb els Pirineus nevats al fons. © Xavi Basora

Passada aquesta primera sotragada emocional, anem resseguint la vall d’Àger en direcció est. En Josep Pla, l’escriptor, tenia tota la raó: aquesta vall és un paradís llunyà, remot, que amaga una pau divina. Pau podria ser perfectament la sensació que produeix viatjar en globus. El Montsec el veiem i no el veiem, perquè la boira el cobreix. Però sí que ens adonem que és una serra única, un autèntic tsunami petrificat com algú ha escrit i que segurament mereixeria més protecció que la que té ara.

De fet, ja fa força anys que des de diversos sectors científics i ecologistes es reclama la declaració del Montsec com a parc natural. El reconeixement internacional ja li ha arribat per vies diverses: d’una banda, és reserva Starlight per la foscor del seu cel, un distintiu que compta amb l’aval de la UNESCO; i, d’una altra, és Geoparc Mundial de la UNESCO pel seu valor geològic d’importància internacional. A casa nostra, en canvi, sembla que encara no ens ho acabem de creure (i també vivim moments convulsos amb recursos escassos).

La vall d’Àger amb unes boirines mandroses que costa que s’aixequin. © Xavi Basora

Creuar el Montsec, que arriba a uns 1.700 metres d’alçada, ens obliga a pujar fins als 3.000 metres. El fred es fa sentir, però el paisatge canviant i el joc d’anar reconeixent els pobles, les valls, les muntanyes fa que el temps passi volant, mai més ben dit. Ja estem al congost de Terradets i el vent ens porta cap a l’altre vessant de la serra. Deixem la comarca de la Noguera per entrar al Pallars Jussà. I aquí el vol ens endinsa per la magnífica Conca Dellà.

La Conca Dellà i els secrets de la cara nord del Montsec
Primer gaudim de la bellesa plàstica del poble de Llimiana, perfectament situat sobre un turó. Les boires ja han marxat i la vall de Barcedana s’obre davant nostre. La cara nord del Montsec de Rúbies mostra la seva densitat boscosa i, buscant buscant, localitzem algun dels seus tresors amagats, com ara el santuari de Sant Salvador del Bosc, on s’hi fa un romiatge per demanar la curació de malalties i a on encara alguns hi pugen descalços pel famós camí dels cent revolts.

La cara Nord del Montsec, amb Llimiana en primer terme i el congost de Terradets a l’extrem dret. © Xavi Basora

Deixem Llimiana i arribem a Aransís, un altre d’aquells pobles que cal visitar. El mosaic paisatgístic, amb grocs, verds i marrons sembla una pintura impressionista. Aquesta primavera té potser més força que altres primaveres, i es nota que raja aigua per tot arreu. Costa de creure que a l’estiu tota aquesta verdor deixarà pas al groc cremat característic d’aquestes contrades. Poc a poc, els pobles de la Conca Dellà es deixen veure: Suterranya, Orcau, Figuerola d’Orcau, Conques, Sant Romà d’Abella i Isona, la capital. Aquí, el decorat de fons també és imponent, amb relleus tan característics com la muntanya de Sant Corneli, la serra de Carreu o el roc de Pessonada.

La verdor passatgera de la Conca Dellà, amb el poble d’Isona al fons. © Xavi Basora

Aterrant en un camp de la Conca Dellà. © Xavi Basora

S’acosta el moment d’aterrar. En Miquel ja busca algun camp sense conrear que sigui apte per a la maniobra. Diuen que és un dels moments més delicats. Els passatgers ens aferrem a uns agafadors de la cistella per amortir millor el cop. Aquesta vegada, però, l’aterratge és suau, sense cap complicació. El poc vent i l’expertesa del pilot ens ho han posat fàcil. Toquem novament terra, dues hores i mitja després d’haver-nos enlairat. L’Imma ja ha arribat i comencem amb les tasques de desmuntatge. El propietari del terreny ens ve a rebre amb un somriure i acompanyat dels seus nets que volen veure l’espectacle del globus.

Amb la implicació de tots anem desinflant i plegant el globus fins que hi cap dins d’una bossa. Sembla increïble que aquest enorme tros de tela ens hagi transportat pels aires durant un trajecte inolvidable. Ara toca tornar a Àger i recuperar forces. Un esmorzar de forquilla i ganivet, acompanyat d’un brindis amb cava, és el millor colofó d’aquesta aventura. En Miquel i la Imma ens lliuren els diplomes que certifiquen el vol i ens expliquen algunes expedicions que ens deixen bocabadats. Ens quedem amb ganes de nous vols, per exemple la travessa dels Pirineus nevats…

Primers de maig. Els Pirineus encara amb un bon tou de neu. © Xavi Basora

Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà

dilluns, 5/05/2014

Hi ha muntanyes d’alçada modesta, però presència imponent. Que no solen aparèixer a les llistes de cims a conquerir, però que quan n’assoleixes el punt més alt la recompensa visual és extraordinària. Que poden passar desapercebudes a ulls d’un passavolant, però que si grates una mica te n’adones que són indrets molt estimats pels locals i amb molta història al darrera. Em refereixo, en aquesta ocasió, a la muntanya de Sant Corneli, situada al bell mig del Pallars Jussà, al cor d’aquesta comarca prepirinenca.

La muntanya de Sant Corneli supera amb prou feines els 1.350 metres d’alçada. Tot i així, té el privilegi de dominar les tres grans conques del Pallars Jussà: la conca Dellà, la conca de Dalt i la conca de Tremp. I no només això: poc després de començar a pujar-hi, se t’apareix al darrera el rei dels Pirineus, l’Aneto. La visió d’aquest gegant pirinenc és un autèntic regal. El perfil de Sant Corneli, que més que una muntanya és una serra, resulta imponent, sobretot vista des de qualsevol punt de la conca Dellà. Amb el poble i el castell d’Orcau a la base, i els cingles que en flanquegen el vessant sud, la seva silueta allargassada és inconfusible i tota una referència per als habitants d’aquesta altra joia poc coneguda que és la conca Dellà.

La muntanya de Sant Corneli vista des del poble de Basturs, a la conca Dellà. © Xavi Basora

> Combats cruents i nocturns
Una situació estratègica va convertir aquesta muntanya en un indret molt desitjat durant la Guerra Civil espanyola. El maig de 1938, una ofensiva republicana va intentar reconquerir Sant Corneli, que llavors estava sota domini dels nacionals. Manuel Gimeno, en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars, explica que els republicans van atènyer les filferrades nacionals, davant de les quals en moriren molts. D’un batalló de 700 soldats, només en van sobreviure 42. Una batalla cruenta que va tenir lloc sobretot de nit. Explica Gimeno que “acabada la guerra, no foren pocs els veïns dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de la posicions nacionals […]”.

Avui la muntanya conserva alguns testimonis muts d’aquell episodi històric. Poc abans d’arribar al cim, s’entreveuen diverses restes de trinxeres i búnquers, i en assolir-lo hi trobareu una enorme creu de ciment caiguda. Fou bastida el setembre de 1939 en memòria dels caiguts de l’exèrcit franquista durant els combats del maig del 1938. Precisament és tota aquesta història la que dóna nom al Camí a les Trinxeres, una cursa i caminada popular que s’organitza des del 2011 i que enguany arriba a la quarta edició. Si voleu endinsar-vos en la història i el paisatge d’aquest indret, és una excel·lent oportunitat. Tindrà lloc el pròxim dissabte 24 de maig.

El pantà de Sant Antoni i els camps propers tenen un aspecte fantàstic a la primavera. Al fons, la Pobla de Segur. I més al fons, el Pirineu. © Xavi Basora

> Paradís de cérvols i voltors
Si voleu pujar a la muntanya pel vostre compte, l’itinerari principal surt de la font de la O, una agradable zona recreativa propera a Aramunt. A aquest poble s’hi arriba per una bonica carretera des de la Pobla de Segur que ressegueix el pantà de Sant Antoni. Des de la font de la O seguiu per la pista forestal i de seguida un cartell us farà agafar un corriol a mà esquerra. L’ascensió pel vessant obac de la muntanya és constant i no té pèrdua. Són 840 metres de desnivell i unes dues hores de pujada. El descens el podeu fer pel mateix camí si voleu anar per feina, o pel camí de les Collades si voleu completar un espectacular i llarg itinerari circular (que és el que ressegueixen al “Camí a les Trinxeres”).

Des d’una òptica més purament ecoturística, Sant Corneli és una muntanya que pertany als dominis del massís del Boumort, dins l’Espai d’Interès Natural Serra de Carreu-Sant Corneli. Diu aquest bon apunt de la Casa Julià d’Aramunt que cérvols i senglars s’hi passegen durant tot l’any, i que és un lloc ideal per assistir a la brama del cérvol al mes d’octubre. També és un indret idoni per observar el vol tranquil i assossegat dels ocells carronyaires, amb poblacions molt abundants en aquest sector del Prepirineu. I si sou uns apassionats de la geologia, la serra de Carreu i el roc de Pessonada –que observareu perfectament des del cim– són com un llibre obert a l’aire lliure.

Conclusió: hi ha muntanyes poc emblemàtiques a priori però que ho són molt més del que ens pensem. Sant Corneli n’és una, amb una natura i unes panoràmiques de primera divisió, i on reviureu un passat no gaire llunyà i un altre –el geològic– de llunyíssim…

El roc de Pessonada i la vall de Carreu des del cim de Sant Corneli. © Xavi Basora

La cara amable del desgel (Encants naturals, 03)

diumenge, 30/06/2013

El desgel és polièdric. Té moltes cares, algunes de dramàtiques, com hem pogut comprovar amb les riuades de la Vall d’Aran i el Pallars. Però també té el seu vessant més bucòlic, com el paisatge del desgel, aquell que podem observar a l’alta muntanya en aquesta època de l’any —enguany amb unes setmanes d’endarreriment—.

Aquest paisatge tan espectacular i alhora efímer és ben visible en molts racons muntanyencs: rius i salts d’aigua que baixen amb força, prats ufanosos d’un verd intens, congestes de neu… Però allà on llueix més és, possiblement, als estanys glacials d’alta muntanya, on el desgel crea cada any autèntiques obres d’art. La neu acumulada durant l’hivern sobre els estanys es va retirant mandrosa, deixant blocs flotants enmig de l’aigua, o ribes blanquinoses i retallades que, en submergir-se sota l’aigua, generen un blau elèctric que atrapa les mirades.

Un racó fabulós que us mostro amb imatges, i que vol ser un exemple de paisatge del desgel, és el circ dels Engorgs, a la Cerdanya. Un indret solitari, agrest, envoltat de cims que arriben als 2.900 metres. La soledat que es respira en aquests estanys contrasta amb la multitud que trobem als seus veïns més coneguts: els estanys de la Pera, d’una banda, i els de Meranges (Malniu), d’una altra. Enguany, l’aspecte que mostraven els estanys dels Engorgs per Sant Joan era gairebé inèdit, amb molta neu encara ben present.

La neu acumulada es va retirant mandrosa... © Xavi Basora

Cala de neu, a la riba d'un dels estanys dels Engorgs. © Xavi Basora

Reflexos de neu. © Xavi Basora

Per arribar-hi, heu d’apropar-vos al poble de Meranges i seguir la pista que puja als llacs. Llavors, us haureu de decidir per una de les dues opcions. La primera, arribar —encara en cotxe— al refugi guardat de Malniu (2.138 m) i des d’allí seguir a peu durant dues hores el GR-11 fins al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (a 2.375 m), que és la porta d’entrada al circ dels Engorgs. L’altra alternativa és deixar el cotxe una mica més avall, al pla de Campllong (1.700 m), i remuntar durant quasi dues hores la fantàstica vall del riu Duran.

Per a les dues opcions, des del refugi Folch i Girona haureu d’explorar el circ d’Engorgs, que amaga fins a una desena d’estanys i estanyols de mides diverses. Una bona opció és seguir el GR-11 fins als estanys dels Aparellats, on s’apoderarà de vosaltres el poder encantador de la natura. Una mica més amunt hi ha l’estany de la Portella, igual de captivador, i des d’on els més forts podran pujar a la Portella d’Engorgs per xafardejar la veïna vall de la Llosa. Una portella que, com veureu a les imatges, presentava un aspecte amenaçador a causa d’una gran cornisa de neu, un altre dels símbols més evidents del paisatge del desgel.

Arribant al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (2.375 m), la porta d'entrada al circ dels Engorgs. © Xavi Basora

Els estanys Aparellats, un nom molt ben trobat. © Xavi Basora

L'estany de la Portella amb una cornisa de neu imponent a la carena. © Xavi Basora

Una capa encara força extensa de gel cobreix els estanys Aparellats. © Xavi Basora