Entrades amb l'etiqueta ‘MarquetingTurístic’

Ecoturisme de proximitat: 5 oportunitats passada la pandèmia

diumenge, 19/04/2020

Són dies de confinament, de patiment, de reflexió. Com tants altres sectors econòmics, el turisme es troba en estat de shock. Segurament per això necessita, més que mai, entendre cap a on va el món i començar a adaptar l’activitat turística a la nova realitat —i societat— que sorgirà després de la pandèmia. Aquesta necessitat del sector s’està abordant en múltiples webinars i articles a través dels quals experts en turisme intenten predir (amb totes les precaucions possibles per la gran incertesa del moment) quin podria ser el futur del turisme a mig i llarg termini (perquè a curt termini ja s’assumeix un 2020 perdut).

Entre aquests webinars destaco els següents: la conferència “El turisme després del turisme” (a partir del min. 58:00), del sempre magistral José Antonio Donaire, en el marc d’un debat sobre allotjament turístic organitzat per la Taula Gironina de Turisme; els webinars organitzats per Travindy, com ara “Propuestas para echar una mano desde un turismo responsable”; o el webinar de Reset the planet “Análisis crítico del modelo turístico actual: ¿cómo mejorar su resiliencia?”, amb Josep Puigdengolas. Així mateix, alguns articles d’interès són “Del “sobreturismo” al “infraturismo post covid-19”: reflexiones e ideas para hacer frente a la crisis”, de Julia Vera (Travelecoology), “Los días que vendrán”, de Chus Blázquez (Centre Espanyol de Turisme Responsable) o “Viajar después del Coronavirus. Como cambiará el mundo y el turismo tras la pandemia“, de David Gómez (Cuaderno de viaje).

Després d’escoltar i llegir aquests i altres webinars i articles, vull amb aquest post aterrar algunes de les idees i reflexions a l’àmbit de l’ecoturisme. Perquè, passada la crisi sanitària de la Covid-19, sembla que l’ecoturisme de proximitat, aquell que practiquem i practicarem als espais naturals que tenim més propers, presenta bones oportunitats. Ara i aquí n’apunto cinc, tot i que segurament n’hi ha algunes més.

1. Grups petits, destinacions no massificades
Un dels trets definitoris de l’ecoturisme és que s’ha de practicar amb grups petits de persones. Això evita impactes en el medi natural (com ara molèsties a la fauna), garanteix una experiència més satisfactòria i facilita una connexió més intensa amb la natura. Ara, a aquests beneficis, se n’hi afegirà un altre: pel fet de ser poca gent, el risc de contagi de malalties infeccioses serà baix (que no nul, perquè això dependrà de la responsabilitat de cadascú a l’hora de respectar el distanciament social).

Més enllà de l’experiència individual, les destinacions ecoturístiques —és a dir, els espais naturals protegits— solen aplicar mesures per evitar i gestionar la massificació en certes èpoques i moments de l’any (si bé és cert que no sempre se’n surten). Aquesta gestió de l’ús públic i dels fluxos de visitants prendrà més rellevància que mai; per tant, caldrà destinar-hi més recursos i millorar-ne l’eficàcia.

L’ecoturisme es practica amb grups petits, d’unes 15-20 persones, si bé en algunes activitats encara són menys (8-10). Foto: Xavi Basora.

2. Entorns saludables, destinacions properes
Chus Blázquez, del Centre Espanyol de Turisme Responsable, apunta que “la tendència que ja existia en el mercat turístic cap al retorn a allò proper i saludable s’ha accelerat amb aquesta crisi i col·loca les destinacions de proximitat, rurals i d’interior en una posició privilegiada”. El professor Donaire creu que qualsevol estratègia de comunicació turística (tant d’empreses com de destinacions) haurà de ser capaç de transmetre i garantir dos missatges: que l’experiència turística es desenvoluparà en condicions de seguretat i que ho farà en espais saludables.

L’ecoturisme de proximitat, aquell que es practica en espais naturals propers, pot complir novament amb aquestes demandes que vindran. La seguretat, pel fet de practicar-se en grups petits (ja n’hem parlat); la proximitat, perquè d’espais naturals atractius el nostre país n’és ple, i la salut, perquè què millor que el contacte amb la natura per enfortir la nostra ment i el nostre cos (llegiu si no la declaració sobre la interdependència entre salut i natura a Catalunya).

3. Espais ben conservats per prevenir pandèmies
En aquest article de Raúl Rejón s’explica que “la destrucció d’hàbitats provocada per les activitats humanes, que està causant una extinció massiva d’espècies, està darrere de l’origen i l’expansió de malalties infeccioses que afecten persones, algunes en forma de pandèmia com l’actual COVID-19”. I en aquest altre article de Xavier Duran es diu que “la desforestació facilita el contacte d’animals que porten patògens amb les comunitats humanes”, i que la pèrdua d’espècies i d’individus implica que els virus “tenen menys diversitat d’animals per infectar”.

Si llegim aquests dos articles en clau contrària, resulta que la conservació d’hàbitats i espècies esdevenen estratègies clau per ajudar a frenar l’expansió de malalties infeccioses. Si ja eren conegudes una pila de raons per prendre’s seriosament la conservació de la natura i la biodiversitat, ara se n’hi afegeix una altra tan o més important. Per tant, cal afavorir polítiques, estratègies i activitats que contribueixin a la conservació del medi natural, i l’ecoturisme n’és una ja que sense natura ben conservada, adeu ecoturisme.

Destinacions com la Garrotxa porten ja anys treballant per un turisme sostenible. Foto: Xavi Basora

4. Les coses, més ben fetes que mai
“M’agradaria pensar que entrem en l’era de l’ètica”, deia el professor Donaire en la seva xerrada, apuntant el clam social que sembla que arribarà després de la pandèmia per exigir que les coses es facin bé. El Centre Espanyol de Turisme Responsable ho expressa en termes semblants: “Estem davant d’un canvi de paradigma de la indústria turística mundial davant aquest moment d’incertesa, cap a un major paper dels valors i del propòsit en les empreses turístiques”. I no només les empreses, sinó que els propis visitants respondran a un perfil “més compromès, més conscient i amb valors cada vegada més alineats amb la sostenibilitat”.

Tal com he explicat vàries vegades en aquest blog, l’ecoturisme, per definició, és i ha de ser un turisme responsable i sostenible. Per això, totes les definicions acadèmiques insisteixen en un seguit de principis que ha d’aplicar qualsevol producte que vulgui atorgar-se l’etiqueta d’ecoturisme. Si aquests valors de sostenibilitat i responsabilitat seran més demandats passada la pandèmia (esperem que així sigui), les empreses i els productes d’ecoturisme es trobaran a la pole position (i ho hauran de recalcar i comunicar eficaçment).

5. Respecte per la natura i més connexió presencial entre persones
La darrera oportunitat és la més profunda i seria una derivada (o potser l’origen) de l’anterior. Aquesta crisi ha evidenciat que les societats més benestants, i els països més rics, viuen (vivim) al marge de la natura i dels límits que imposa el planeta que ens acull. Així mateix, ha posat de relleu que, malgrat l’auge de les tecnologies de la comunicació i de les xarxes socials, les relacions interpersonals presencials i de qualitat seguiran sent més necessàries que mai.

Si alguna cosa promou l’ecoturisme i, en general, el turisme responsable i sostenible és el respecte pel medi natural i un apropament real a les persones que viuen on té lloc l’activitat turística. Les relacions humanes, ja sigui entre els propis turistes com amb els amfitrions, agafaran més rellevància, i qualsevol producte (eco)turístic les haurà d’emfatitzar i cuidar.

Conclusió i un desig
Malgrat el desastre humà, social i econòmic que deixarà la pandèmia del coronavirus, també s’obren oportunitats en molts àmbits que caldrà aprofitar. Sovint són canvis que ja s’intuïen però que ara s’acceleraran. L’ecoturisme de proximitat és un d’aquests àmbits que en pot sortir beneficiat, tan a curt com a mig i llarg termini.

M’agradaria pensar, doncs, que l’ecoturisme, el turisme de proximitat i el turisme responsable es prioritzaran, a partir d’ara, en les estratègies de promoció turística i de desenvolupament local. Així mateix, reclamo una gestió i una regulació de les activitats ecoturístiques que disposi de recursos i coneixement i que serveixi per garantir que aquestes noves necessitats socials seran satisfetes adequadament.

Ecoturisme: 365 dies, 12 mesos, 4 estacions

dimarts, 4/06/2019

És un dels seus punts forts, un dels principals valors afegits que aporta. L’ecoturisme es pot practicar els 365 dies de l’any, amb experiències de tota mena distribuïdes al llarg dels 12 mesos i les 4 estacions. Això vol dir que és un segment turístic, com d’altres, que pot ajudar a afrontar un dels grans reptes de Catalunya com a destinació turística: la desestacionalització.

Fa poques setmanes l’Agència Catalana de Turisme presentava el nou Pla de màrqueting turístic de Catalunya 2018-2022, un instrument estratègic que es fixa, com un dels seus objectius, incrementar un 9% els viatges turístics durant els mesos de març, abril, maig i octubre. Aquests mesos, precisament, són dels més atractius des de la perspectiva ecoturística. El Pla es proposa oferir més experiències fora de la temporada alta, amb nous productes turístics anomenats 4D, és a dir, que contribueixin a la Desestacionalització, a la Desconcentració, a la Diversificació i a l’augment de la Despesa. Els productes propis de l’ecoturisme tenen potencial i demanda suficients per complir amb aquestes 4D. Caldrà, doncs, tenir-los ben presents.

En aquest article ens centrem en assenyalar i reivindicar la desestacionalització com una de les aportacions clau de l’ecoturisme, si bé també fem referència a la desconcentració territorial i, en menor mesura, a la diversificació. I tot plegat ho fem ressenyant i recomanant-vos dues publicacions que acaben d’aparèixer i que són la millor prova d’aquestes característiques tan rellevants dels productes ecoturístics.

Esclat de colors a la Conca Dellà. La primavera, una de les millors èpoques per gaudir de l’ecoturisme. © Xavi Basora

84 propostes ecoturístiques arreu del país
Ecoturisme. Experiències per connectar amb la natura”. Així es titula aquesta nova publicació gratuïta que acaba de presentar també l’Agència Catalana de Turisme i que suposa un gran salt endavant respecte la primera guia d’aquest tipus que es va elaborar a Catalunya l’any 2010. Un salt que demostra que el sector avança amb pas ferm al nostre país, ampliant l’oferta d’activitats any rere any, amb una notable empenta en els darrers, sobretot arran del desplegament del Pla de foment del turisme de natura (de juliol de 2015) i de la tasca que des de llavors promou la Generalitat de Catalunya amb el suport de la Taula d’Ecoturisme de Catalunya.

­Aquesta nova guia, de gairebé 150 pàgines, presenta novetats interessants. D’entrada, identifica, per primer cop, les 30 àrees de més interès ecoturístic. Una selecció que mostra com els productes ecoturístics es poden practicar arreu del país i així ajudar a la desconcentració territorial (com tothom sap, gran part del turisme encara es concentra al litoral).

La gran aportació, no obstant, és la recopilació de fins a 84 propostes d’activitats ecoturístiques que es poden practicar a Catalunya. Evidentment, no hi són totes, l’oferta real és més àmplia, amb moltes més empreses i entitats (sovint petites) que les que apareixen a la guia. Però la selecció feta és una bona mostra de la diversitat de paisatges, activitats i públics que inclou l’oferta ecoturística del nostre país. La guia acaba amb un calendari ecoturístic en què es recomanen les millors èpoques per gaudir dels diversos tipus d’atractius naturals.

36 rutes per observar la natura tot l‘any
La segona guia, que també ha aparegut aquest inici del 2019, és “Catalunya. Rutes per observar la natura tot l’any”, escrita pel fotògraf Roger Rovira i publicada per Sua Edizioak en el marc d’una col·lecció molt interessant (vegeu i escolteu també aquest breu vídeo de presentació de la guia).

Llegim a les primeres pàgines que “a l’hora d’observar la natura, el quan és tan important com l’on. Cada lloc, cada esdeveniment natural té el seu moment àlgid”. A això cal afegir-hi que “la mutació del paisatge i del comportament dels éssers vius al llarg de l’any fan que la mateixa ruta feta en dos moments diferents canviï completament el seu interès”. D’això també en vam parlar una mica en aquest article de fa un temps.

La guia presenta una sèrie de propostes que enllaçant temps i espai volen ajudar-nos a observar diferents fenòmens naturals. Concretament, són 36 rutes distribuïdes al llarg dels 12 mesos de l’any, a raó de tres rutes per cada mes. La majoria de rutes són per fer a peu, si bé algunes, per la llargada i perquè el terreny ho permet, es recomana de fer-les en bicicleta i, en algun cas, en vaixell. Cada ruta inclou consells i indicacions per facilitar −que no garantir− l’observació de fauna, flora o determinats fenòmens naturals estacionals (com la brama del cérvol, el festeig dels voltors o la floració del lliri dels Pirineus). La guia s’il·lustra, a més, amb unes fotografies meravelloses.

El mapa de les 36 rutes proposades mostra, novament, la distribució i desconcentració territorial de les activitats d’observació de la natura: des dels Pirineus i el Prepirineu fins al litoral i els deltes, passant per les serralades prelitorals, la Catalunya central i els secans de Lleida. Una mostra de l’excepcional riquesa natural del nostre país, encara no prou valorada, i que publicacions i activitats com les que hem ressenyat contribueixen a divulgar i fer estimar.

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1.

FAQs sobre ecoturisme

divendres, 27/07/2018

Tal com vaig escriure fa uns anys, ecoturisme és un terme confús. Les confusions que genera s’expliquen per diversos motius. Primer, perquè el terme en si no especifica la motivació turística, com sí que ho fan turisme de sol i platja, turisme rural o turisme cultural, per posar alguns exemples. En segon lloc, pel fet que es practica al medi natural, on també hi conviuen altres modalitats turístiques. I, en tercer lloc, pel prefix eco-, que en l’imaginari col·lectiu s’associa a tot allò que és ecològic, sostenible i que se suposa que respecta la natura.

Aquest article vol contribuir a aclarir algunes de les confusions més habituals del terme partint de les definicions recollides en multitud de manuals acadèmics, plans estratègics i declaracions institucionals (com aquesta). I ho fa a partir d’un llistat de 10 preguntes habituals (FAQs) amb les corresponents respostes (volgudament breus). Aquest article pretén reivindicar la veritable essència de l’ecoturisme i el bon ús del terme en contraposició al mal ús que se’n fa des d’algunes empreses que no ofereixen productes ecoturístics (però que els anuncien com a tals com a estratègia de màrqueting), o des d’alguns cercles científics en relació amb els efectes de l’activitat turística sobre el medi natural. Comencem:

L’ecoturisme es pot començar a practicar des de ben petits. © Xavi Basora

1. És el mateix l’ecoturisme que el turisme sostenible o el turisme responsable?
Semblen sinònims, però no ho són. L’ecoturisme és una manera de practicar el turisme sostenible, però no l’única. L’ecoturisme és una modalitat turística, com ho són el turisme rural, el turisme actiu o l’enoturisme. En canvi, el turisme sostenible i el responsable són un conjunt de principis i pràctiques (dirigits a respectar el medi ambient, el patrimoni cultural i les poblacions locals) que, amb les adaptacions pertinents, s’haurien d’incorporar en qualsevol modalitat turística. Podríem arribar a parlar de turisme rural sostenible, turisme cultural sostenible, etc. En el cas de l’ecoturisme, aquests principis de sostenibilitat i responsabilitat s’inclouen en la pròpia definició, formen part del seu ADN. A més, l’ecoturisme ha liderat en el conjunt del sector turístic la introducció de mesures que milloren la sostenibilitat.

2. Turisme de natura i ecoturisme, seria el mateix?
Diversos organismes utilitzen els dos termes com a sinònims, però en realitat no ho són. El turisme de natura és més ampli i, de fet, engloba l’ecoturisme però també altres modalitats. El turisme de natura és aquell que té per objectiu estar en contacte amb la natura. Aquesta motivació, força genèrica, fa que el turisme de natura inclogui l’ecoturisme (la motivació del qual és observar i conèixer la natura), el turisme actiu (amb un gran ventall de propostes destinades a practicar una activitat física o esportiva a la natura) i el turisme d’esbarjo (més destinat a passar una estona al medi natural sense cap altre pretensió que desconnectar i passar-s’ho bé).

3. I el turisme actiu, en què es diferencia de l’ecoturisme?
El turisme actiu (abans conegut com turisme d’aventura) i l’ecoturisme se solen posar sovint al mateix sac (atès que comparteixen l’espai on es practiquen), però tenen motivacions diferents (tal com s’ha explicat en la pregunta anterior) i en molts casos també públics diferenciats. El turisme actiu busca el risc, l’activitat física, els reptes personals en entorns naturals. L’ecoturisme és més contemplatiu, busca conèixer, admirar i observar la natura en tots els seus vessants (vegeu aquí l’ampli ventall de recursos ecoturístics). En el cas del turisme actiu, la natura és l’escenari de l’activitat (si bé la motivació central és una altra), mentre que per a l’ecoturisme la natura és l’objectiu central de l’experiència. L’ecoturisme no és ni millor ni pitjor que el turisme actiu, simplement és diferent.

Dit tot això, també és cert —per acabar-ho de complicar— que hi ha activitats “frontera” en les quals la motivació principal és doble: fer una activitat que requereixi un cert esforç físic i, al mateix temps, contemplar i observar l’entorn natural. Aquí hi entrarien propostes com el senderisme, el cicloturisme, les marxes a cavall, el caiac, el submarinisme, etc. Hi ha qui considera que aquestes activitats entrarien dins del concepte d’ecoturisme, mentre que hi ha qui creu que no. De fet, hi ha moltes empreses que ofereixen al mateix temps activitats de turisme actiu i experiències d’ecoturisme, si bé també és cert que hi ha empreses dedicades exclusivament a l’ecoturisme.

4. Turisme ornitològic, turisme de fauna, geoturisme… Són ecoturisme?
La profusió de conceptes que connecten turisme i natura no para de créixer. Possiblement, un dels que ha fet més fortuna (i que té més adeptes) és el turisme ornitològic (birdwatching o birding en anglès). En un sentit més ampli, es parla de turisme de fauna, i en un sentit més petit de turisme de l’ós, turisme del llop, etc. Tots aquests termes serien submodalitats de l’ecoturisme, ja que comparteixen la motivació d’observar la natura, si bé en aquests casos el recurs a observar és la fauna (o determinats tipus de fauna). El mateix passaria amb el geoturisme, l’objecte del qual és el coneixement i l’observació de recursos geològics.

Ara bé, per considerar-se realment ecoturisme, totes aquestes submodalitats han d’incorporar els principis de sostenibilitat característics de l’ecoturisme i que ja vaig explicar en aquest article. De fet, la fauna és possiblement el recurs més sensible de tots els que utilitza l’ecoturisme i, per tant, el que requereix més atenció i precaució (aquest blog és un bon exemple en aquest sentit).

5. L’ecoturisme només té lloc en espais naturals protegits?
No, tot i que preferentment. Sovint s’associa l’ecoturisme a les visites que es fan en parcs naturals i parcs nacionals. Certament, les principals destinacions ecoturístiques són els espais naturals protegits, atès que són els més promocionats (i per tant més coneguts i “desitjats”) i els que gaudeixen de millors condicions per practicar l’ecoturisme (serveis, equipaments, infraestructures, empreses de guies…). Però, en essència, l’ecoturisme es pot practicar en qualsevol espai natural, estigui o no protegit. D’altra banda, de les diverses modalitats turístiques que es practiquen en espais naturals protegits, els seus gestors solen prioritzar i promocionar l’ecoturisme pels nombrosos beneficis que comporta (de tot tipus).

Propostes com els banys de bosc també serien una submodalitat de l’ecoturisme. © Xavi Basora

6. Practicar turisme rural o agroturisme és ecoturisme?
El turisme rural i l’agroturisme també són termes que se solen barrejar i confondre amb l’ecoturisme. Novament les motivacions són les que marquen les diferències. El turisme rural s’associa a descansar i allotjar-se en cases o masies situades en entorns rurals, mentre que l’agroturisme afegeix un component de coneixement de la cultura i les activitats agràries, per la qual cosa incorpora visites a explotacions agrícoles, ramaderes, etc. En qualsevol cas, també és cert que al nostre país la major part d’ecoturistes s’allotgen en cases de turisme rural; i, de fet, cada dia hi ha més casos d’allotjaments rurals que ofereixen paquets d’activitats ecoturístiques o que s’adapten a les necessitats dels ecoturistes (consulteu, per exemple, aquesta guia recent o els informes i estudis elaborats per l’Observatori del Turisme Rural).

7. Visitar un jardí botànic, un zoo, un aquari o un parc urbà es considera ecoturisme?
En certa manera, aquests equipaments també acullen mostres de natura. Ara bé, ho fan sota unes condicions totalment controlades. L’ecoturisme es practica en espais naturals on la natura segueix el seu propi curs i els animals campen en llibertat. De fet, una de les gràcies de l’ecoturisme (sobretot de l’observació de fauna) és la incertesa de si s’acabarà observant o no aquella espècie emblemàtica que tothom vol veure i fotografiar. Dit això, també és cert que en diversos espais naturals, i amb una finalitat normalment conservacionista, s’hi duen a terme mesures de gestió i control d’alguns hàbitats i espècies (gestió selectiva de la caça, punts d’alimentació suplementària per a voltors, reintroducció d’espècies, seguiment d’espècies protegides, etc.).

8. Pot l’ecoturisme afectar i degradar la fauna i la flora?
Ja fa temps que en diversos cercles científics apareixen articles (dels quals la premsa després se’n fa ressò) que arriben a afirmar que l’ecoturisme amenaça i perjudica certes espècies, especialment de fauna. L’ecoturisme, per definició, no degrada els recursos naturals i procura minimitzar els impactes ambientals sobre el medi. Per tant, els organismes, empreses i entitats que promouen i desenvolupen l’ecoturisme assumeixen i incorporen bones pràctiques (aquestes en serien un exemple), restriccions i mesures de gestió que haurien d’evitar que l’activitat ecoturística alterés i afectés el medi natural. Si no ho fan, o si ho fan però no aconsegueixen l’objectiu, llavors no estan oferint un producte d’ecoturisme; i si utilitzen el terme per descriure activitats que alteren clarament la natura, llavors n’estan fent un ús inadequat i denigrant.

En qualsevol cas, tampoc cal ser il·lusos i s’ha de reconèixer que qualsevol activitat humana, i més les turístiques, afecten en més o menys grau el medi ambient (emissions de gasos associats als vols o als trajectes en cotxe, trepig dels itineraris més freqüentats, etc.). El repte rau en minimitzar (o compensar) aquests impactes. De fet, per definició, els productes ecoturístics haurien de destinar una part dels ingressos a compensar l’activitat turística, o bé a contribuir a conservar els espais naturals que es visiten.

9. Com es garanteix que una activitat d’ecoturisme incorpora principis de sostenibilitat?
Seguint amb la resposta anterior, els turistes es poden preguntar com saber si una empresa ofereix un ecoturisme genuí que respecta el medi, o ofereix un succedani. Hi ha diverses maneres. La més habitual és comprovar si disposen d’alguna certificació o etiqueta que acrediti que aquella empresa o producte incorpora pràctiques i principis de sostenibilitat. Diversos òrgans gestors de parcs naturals també acrediten aquelles empreses turístiques que coneixen a fons l’espai protegit en qüestió i treballen de manera respectuosa amb el medi natural (i cultural). I, en darrer terme, sempre ens queda el sentit comú, que ens ha de permetre veure si una empresa o guia utilitza males pràctiques (s’aproxima en excés a les espècies, no respecta certes normatives bàsiques, etc.) o no.

10. L’ecoturisme s’ha de practicar amb guia? Ecoturisme i educació ambiental són el mateix?
La natura es pot veure, o es pot viure. L’ecoturisme pretén que la natura, a través de l’experiència turística, ens emocioni i ens sedueixi. I també busca sensibilitzar-nos sobre allò que veiem i vivim. Tot això depèn, en gran mesura, del que s’anomena la interpretació del medi. De fet, la interpretació és un dels elements de més valor afegit que incorporen els productes ecoturístics. La interpretació la poden fer els propis turistes a través de guies electròniques o en paper, del que llegeixen en plafons sobre el terreny, o visitant centres d’interpretació o ecomuseus. Ara bé, la via més genuïna, enriquidora i experiencial sempre serà a través d’un (bon) guia intèrpret. Per tant, l’ecoturisme no s’ha de practicar necessàriament amb guia, tot i que és la millor manera per viure l’experiència (i, de pas, contribuïm al desenvolupament local creant llocs de treball).

Ecoturisme (amb la interpretació que incorpora) i educació ambiental són cosins germans i fins tot diria que és el mateix vist des d’òptiques diferents. Prova d’això és que moltes empreses d’ecoturisme es dediquen també a l’educació ambiental, i viceversa. Des de l’òptica més turística, es concep l’ecoturisme com una activitat que, a més de divertir i entretenir, eduqui i sensibilitzi.

El principal valor afegit dels productes ecoturístics són els guies de natura. © Xavi Basora

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

Un moment dolç per a l’ecoturisme: 10 idees sorgides del Fòrum ENS

diumenge, 22/10/2017

Malgrat les turbulències polítiques d’aquestes setmanes, sembla que l’ecoturisme comenci a viure un moment dolç a casa nostra. Ho demostra l’èxit d’assistència i el gran nivell de reflexions i iniciatives del Fòrum ENS 2017, el primer congrés que se celebra a Catalunya centrat en l’ecoturisme i que va tenir lloc a la vall d’en Bas (la Garrotxa) els passats 18 i 19 d’octubre. Una fita inimaginable fa pocs anys i que va comptar amb 180 assistents (més altres en llista d’espera) procedents de 32 comarques del país, i amb més de 35 ponents.

Des d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme volem felicitar i agrair l’esforç a totes les persones, institucions i entitats que van participar en l’organització, que no reproduiré ara perquè seria una llista massa llarga. I també volem animar la Generalitat de Catalunya a seguir celebrant un fòrum d’aquest tipus, com a mínim, cada dos anys.

Com he dit, en aquest Fòrum es van escoltar aportacions i es van presentar iniciatives i productes que marquen un present i un futur esperançadors per a aquesta modalitat turística. No obstant, cal ser conscients que l’ecoturisme encara és incipient i que ha d’afrontar tot un seguit de reptes per acabar de consolidar-se. Tot seguit reprodueixo breument una selecció de 10 idees que van sorgir al Fòrum ENS i que amplio amb reflexions de collita pròpia. Algunes mostren realitats, altres són reptes a abordar.

El 1r Fòrum d’ecoturisme que se celebra a Catalunya va tenir lloc a la Vall d’en Bas els passats 18 i 19 d’octubre. Autor: © Xavi Basora

1. Catalunya, una destinació de natura. Deia en Joan Morales, director de la revista Descobrir, que si fins ara Catalunya no es venia a l’exterior com una destinació de natura era perquè des de dins no ens ho crèiem. Una percepció que, per sort, comença a canviar. Diversos responsables i tècnics de turisme ja són conscients del nostre potencial en aquest àmbit, de l’enorme diversitat natural que tenim en una superfície (turísticament) molt petita. Tal com deia en Ferran Miralles, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, a Catalunya un turista pot visitar en pocs dies espais naturals molt diferents o observar 200 espècies en 24 hores. Aquest és el nostre punt fort, més que un espai natural o un altre, o que una o altra espècie.

Dues mostres recents d’aquest convenciment intern. La primera: l’anunci que el nou Pla Estratègic i de Màrqueting Turístic que està elaborant la Generalitat inclourà l’ecoturisme i el turisme de natura com un dels 10 productes clau que ofereix el nostre país. I la segona: la nova marca Ecoturisme a Catalunya, que impulsa l’Agència Catalana de Turisme i que es va presentar per primer cop durant el congrés.

2. Un matrimoni jove amb molt de futur. Tradicionalment, el món del turisme i el de la conservació de la natura seguien camins paral·lels i fins i tot es miraven de reüll i amb recel. No sabien que estaven destinats a entendre’s, perquè en part l’un depèn de l’altre i viceversa. En els darrers anys els dos sectors s’han anat apropant i ara ja caminen plegats. Al congrés es parlava de “matrimoni” o “maridatge”. Més enllà de la metàfora, el Pla NaturCAT 2020 primer i la Taula d’Ecoturisme de Catalunya després demostren com agents públics i privats dels àmbits del turisme i de la natura dissenyen estratègies junts, plantegen projectes conjunts i treballen en xarxa. Una relació, encara jove, que esperem que s’enforteixi i vagi a més en el futur.

3. Perdre la por a regular la freqüentació. La massificació d’alguns paratges, sobretot en determinades èpoques de l’any (gorgs a l’estiu, boscos caducifolis a la tardor, etc.) o en espais naturals emblemàtics, molt promocionats i amb un únic accés (congost de Mont-rebei, punta del Cap de Creus, etc.), és un dels principals problemes que actualment han d’afrontar els gestors dels espais protegits i que posa en risc hàbitats i espècies protegides, com per exemple els rapinyaires més fràgils.

Ferran Miralles animava els gestors públics de les diverses administracions amb competències al territori a perdre la por a introduir mesures de regulació de l’accés a la natura, i a fer-ho en el marc d’una estratègia ben definida. Per la tarda, en una taula rodona que vaig tenir el plaer de moderar, els assistents deien que més que fer pagar per aparcar o entrar a espais naturals, la clau era limitar el nombre de visitants. Totes elles són mesures que no només beneficien directament la natura, sinó que poden aportar recursos econòmics, crear llocs de treball (vigilants i informadors) i que fan que la gent valori més els espais naturals, atès que allò que té un preu o està limitat se li dona més valor.

4. Més recursos per als parcs, el gran repte pendent. Els espais naturals protegits, i en especial els parcs naturals, són les destinacions més habituals de l’ecoturisme. Si bé aquest 2017 els òrgans gestors d’aquests espais estan començant a recuperar-se d’uns anys de crisi duríssims, segueixen amb uns pressupostos i uns equips humans molt minsos si ens fixem en les necessitats que gestionen i en l’elevat retorn que genera la seva tasca (demostrat numèricament amb estudis recents).

El paper d’aquests òrgans gestors en l’ecoturisme és clau des de molts punts de vista: control i gestió de l’ús públic, creació i manteniment d’itineraris interpretatius, disseny i execució de programes d’educació ambiental, gestió de centres interpretatius, informació ecoturística sobre el terreny, etc. Per tant, mentre els parcs naturals segueixin infradotats, l’ecoturisme a Catalunya mai no acabarà d’agafar velocitat de creuer.

Algunes iniciatives ja aprovades (com el Fons de Patrimoni Natural vinculat a la recentment aprovada Llei de Canvi Climàtic), d’altres en tramitació (com la nova Agència del Patrimoni Natural) i d’altres en fase de debat (com l’augment de la taxa turística) podrien ajudar a resoldre aquest dèficit històric.

5. Els guies: valorats a fora, ignorats a dins. Deia l’expert en turisme responsable i ecoturisme, José María de Juan, que no es pot entendre un producte d’ecoturisme si no incorpora altes dosis d’interpretació. Fins al punt que aquesta interpretació, que solen assumir els guies de natura, és el principal valor afegit d’aquests productes i allò que converteixen l’activitat en una autèntica experiència inoblidable.

Ara bé, per tal que això passi s’han de donar, com a mínim, dues condicions. La primera, que la qualitat del servei de guiatge sigui el més alta possible, com sempre reclama Evarist March, de Naturalwalks. I això requereix una formació especialitzada i intensa en tècniques d’interpretació que al nostre país encara és incipient però amb alguna lloable excepció. I la segona, que la professió de guia i el servei que ofereixen gaudeixi de prestigi social i els turistes siguin conscients del valor que aporten i, en conseqüència, estiguin disposats a pagar per ell. Això que és normal a països anglosaxons, a casa nostra és ben diferent, i poca gent encara contracta guies de natura, sovint per desconeixement. Per això, des del fòrum es va demanar més promoció pública de la figura dels guies per augmentar-ne el coneixement i el reconeixement social.

El paper dels guies és clau en la configuració de productes ecoturístics i la creació d’experiències inoblidables. Autor: © Xavi Basora

6. La professionalització del sector, un altre repte clau. Molt relacionada amb la idea anterior, seguir professionalitzant el sector de l’ecoturisme era (i és) una necessitat apuntada per diversos ponents. Si els guies i altres serveis associats a l’ecoturisme no es guanyen la vida, aquest sector, com qualsevol altre, no tindrà futur. Paulo Castro, vicepresident d’EUROPARC, deia que aquesta responsabilitat (la d’ajudar a professionalitzar el sector) correspon al món del turisme (que són els que s’hi dediquen) i no pas al dels gestors d’espais naturals protegits.

7. Més visitants, o més ecoturistes? Hi havia un cert consens general en què més que treballar per augmentar la quantitat de visitants als espais naturals, el que calia era enriquir i millorar la seva experiència, introduir-hi més elements d’emoció vers la natura per aconseguir generar vincles amb l’entorn. Certament, això ha de ser així, si bé també és cert que hi ha espais naturals que encara podrien admetre més visitants, sobretot si aquests es reparteixen al llarg de tot l’any. José Maria de Juan reclamava que cada espai protegit disposés d’un pla o estratègia d’ús turístic, un instrument que no sempre es correspon amb els plans d’ús públic que ja tenen alguns (pocs) espais.

8. L’ecoturisme, un turisme saludable. Va ser una idea introduïda per Núria Martí, de l’agència de viatges Pirineu Emoció. El contacte íntim amb la natura que proporciona l’ecoturisme és una font de salut i un argument de venda molt potent. Fins i tot, és l’essència d’alguns productes ecoturístics innovadors, com ara els banys de bosc, dels quals vaig parlar-ne en aquest article.

9. Ecoturitzar el turisme actiu. Més enllà de les activitats ecoturístiques més genuïnes (aquelles relacionades amb l’observació de la natura), al medi natural s’hi practiquen altres activitats com ara les relacionades amb el turisme actiu. Sovint, aquestes activitats, que atrauen molta més gent que les ecoturístiques, consideren la natura com un escenari, però no com a objecte de coneixement.

Al congrés es va presentar un producte turístic consistent en un descens de barranc (el de l’Infern, al Pallars Jussà) en el que els usuaris van acompanyats de l’habitual tècnic en barranquisme però també d’un geòleg que interpreta els secrets de la gorja. Tota una iniciativa innovadora que obre un nínxol de mercat: el de les activitats de turisme actiu que habitualment són guiades (com ara barranquisme, ràfting, etc.) i que incorporen també la interpretació del patrimoni. Un valor afegit que, segons van dir els seus impulsors, és molt ben valorat pels turistes actius.

10. El relat experiencial de la natura: més transversal i allunyat de tòpics. La natura ha d’impregnar relats turístics que a priori poden semblar-ne allunyats, deia Jaume Marín, del Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineus de Girona. Quan parlem de cultura, gastronomia, etc. hem d’introduir la natura, fer-ho sense por. Paulo Castro suggeria que els allotjaments són els millors aliats per oferir informació sobre la natura i l’oferta ecoturística, ja que és allí on els turistes estan més relaxats i receptius a rebre propostes. Des d’un altre punt de vista, Ferran Miralles proposava que el relat experiencial d’allò que es pot viure a la natura fugís dels tòpics, tant dels procedents dels urbanites com de les persones que viuen del medi rural.

Com he dit a l’inici, aquestes 10 idees són una selecció personal de tot allò que va sorgir del Fòrum ENS. Ara bé, de reptes a afrontar n’hi ha uns quants més que els que aquí apunto. Si us interessa, properament és previst que al web del congrés s’hi publiquin les conclusions i totes les presentacions dels ponents. També podeu rellegir les piulades vinculades (#ENSFòrum17) o subscriure-us al BEC, el Butlletí d’Ecoturisme de Catalunya, del qual ja se n’han publicat dos números.

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (2/2)

dimarts, 3/03/2015

Seguim amb la proposta de classificació de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme, iniciada en aquest primer post. Deia que es poden establir set tipus o categories, i ara és moment d’exposar les tres que van quedar pendents.

5. Paisatges naturals d’origen natural o seminatural
Des de la Pica d’Estats, el sostre del país, fins a les platges del litoral, la riquesa i diversitat de paisatges de Catalunya és notable i de les més elevades del continent europeu. L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha identificat, a partir de l’elaboració dels catàlegs de paisatge, fins a 135 unitats de paisatge diferents.

Lògicament, l’atractiu ecoturístic dels nombrosos paisatges catalans és desigual. Possiblement, els més atractius siguin els del litoral (amb cales, platges, penya-segats, aiguamolls, fons marins, etc.) i els de l’alta muntanya (amb prats, cims, circs, crestes, estanys, boscos frondosos, etc.). Ara bé, el caràcter solitari i agrest d’algunes serres mediterrànies (com els Ports) i del Prepirineu també pot atraure aquells turistes que busquen espais més salvatges i aïllats. Així mateix, tampoc es poden menystenir altres paisatges naturals i seminaturals molt atractius i en alguns casos singulars com ara els fluvials (rius i rieres, boscos de ribera, camins de sirga, etc.), els agroforestals de les serralades mediterrànies, i els de l’interior del país (amb boscos de muntanya mitjana, zones estèpiques, etc.).

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

Postal habitual de la Costa Brava a prop del paratge de Castell. © Xavi Basora

6. Fenòmens naturals
Poc a poc, determinats fenòmens naturals, alguns d’ells estacionals, estan convertint-se en un autèntic atractiu turístic. Aquests fenòmens es poden associar a determinats comportaments de la fauna (com ara el zel dels cérvols, les daines o les cabres salvatges, o les migracions dels ocells), a canvis dels paisatges associats a una determinada època de l’any (colors de tardor, paisatges nevats, desgel, floració primaveral), a fenòmens meteorològics (com el vent de tramuntana a l’Empordà, les postes o sortides de sol, etc.) o a fenòmens astronòmics (com ara les famoses llàgrimes de Sant Llorenç).

Des del punt de vista turístic, aquests fenòmens tenen una gran importància, ja que contribueixen a allargar la temporada turística en determinades zones que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern.

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

Colors de tardor en una fageda de la Garrotxa. © Xavi Basora

7. Activitats tradicionals i expressions culturals molt vinculades al medi natural
Aquesta darrera categoria no es refereix estrictament a recursos naturals, sinó a expressions culturals que hi estan estretament relacionades.

A Catalunya i per extensió a gran part del continent europeu, el medi natural i rural no s’ha mantingut intacte, sinó tot el contrari: ha estat aprofitat tradicionalment per multitud d’activitats que aprofitaven de manera sostenible els recursos naturals. Totes aquestes activitats estretament vinculades al medi natural, algunes de les quals encara vigents avui en dia, representen un llegat cultural i etnològic que també atrau a un determinat perfil de turistes de natura. Alguns exemples serien la ramaderia i pastoralisme, les trementinaires, la pesca tradicional, el carboneig, o les salines, entre molts altres.

D’altra banda, hi ha tot un conjunt d’expressions culturals i valors fins i tot de caire espiritual molt lligats a la natura o a elements específics que es troben al medi natural. Aquest conjunt de manifestacions, com ara llegendes, aplecs o fires, també tenen el seu poder d’atracció i poden ser un element complementari molt potent que reforci els productes d’ecoturisme.

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que s’utilitzaven per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

Recapitulem: un elogi i un advertiment
Una de les fortaleses més importants de Catalunya per a la pràctica de l’ecoturisme és la gran diversitat que té el patrimoni natural del país i que, a més, es concentra en un àmbit territorial relativament petit. Un mateix turista pot gaudir, sense necessitat de fer llargs desplaçaments, d’un medi natural variat, una biodiversitat elevada, molts espais naturals protegits, així com una important riquesa geològica i paleontològica.

Però no hem d’oblidar que la conservació i la bona gestió dels recursos naturals és un factor clau a l’hora de garantir un desenvolupament adequat de l’ecoturisme atès que, arreu del món i també a Catalunya, s’han documentat nombrosos efectes negatius de la pràctica turística en espais naturals. Per tant, cal destinar tots els instruments i els recursos necessaris per evitar la degradació dels recursos naturals i per garantir que l’ecoturisme contribueix a conservar-los.

Allò que dóna sentit a l’ecoturisme (1/2)

dimarts, 17/02/2015

Després d’un llarg silenci, un llarg apunt. I dedicat a allò que dóna sentit a l’ecoturisme: les diverses, fascinants i excepcionals manifestacions de la natura del nostre país. Parlem de tots aquells recursos naturals que tenen el poder d’atraure persones interessades en observar-los de prop. Atenció, però: l’atractiu de cadascun dels recursos i la seva capacitat d’atreure visitants és diferent; així, per exemple, la fauna sempre sol ser més atractiva turísticament que la flora, i una cosa semblant passa amb els paisatges alpins i d’alta muntanya respecte dels paisatges més secs i d’interior.

El poder atractor dels recursos naturals també depèn, lògicament, del perfil del visitant. Els ecoturistes més generalistes o contemplatius es veuran més atrets per aquells recursos més emblemàtics o populars. En canvi, ecoturistes més especialitzats (i, en conseqüència, menys nombrosos) tindran interès en observar recursos més específics, poc coneguts i, sovint, més difícils de contemplar. I el país d’origen del turista també pot ser determinant, perquè segur que un visitant del nord d’Europa estarà més interessat per caminar per un bosc mediterrani que no pas per una fageda, molt més habitual a les seves contrades.

En el marc de diversos treballs en els que he intervingut recentment, m’he aventurat a establir set categories de recursos naturals que s’utilitzen com a atractiu per a l’ecoturisme. Aquesta categorització respon només a criteris d’interès turístic i no pas a criteris ecològics o científics. Pot passar que un mateix recurs pugui encaixar en més d’una categoria segons on centrem el focus. En aquest primer post exposo les quatre primeres categories i en un segon les tres restants. Són les següents.

1. Fauna salvatge
Un dels recursos estrella. Però no tots els animals salvatges funcionen des del punt de vista turístic. Per als turistes, la premissa sol ser: com més grans i emblemàtics, millor. I si en tenim referents culturals (perquè els hem vist en pel·lícules o documentals), encara millor. Hi ha dos grups que triomfen: els mamífers –sobretot de dimensions mitjanes o grans– i els ocells. La fauna marina i alguns grups d’insectes (com les papallones) també tenen molt d’atractiu.

A Catalunya, segurament el grup faunístic amb un atractiu més elevat són els ocells. La possibilitat de veure’n una gran diversitat amb relativa facilitat, la seva distribució arreu del territori català, i la presència d’espècies rares o amenaçades, fan d’aquest un atractiu de primer ordre. Al nostre país s’hi poden observar ocells de tot tipus, des de rapinyaires i carronyaires en zones de muntanya (àguiles, voltors, etc.) fins a ocells aquàtics de zones humides (com ara flamencs) o ocells marins, passant per aus estepàries i forestals.

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Aufrany al Prepirineu. © Xavi Basora

Però el país també disposa d’altres atractius ecoturístics vinculats a la fauna, com ara els mamífers terrestres i els cetacis (amb graus diferents de dificultat per observar-los). Pel que fa als terrestres, a Catalunya s’hi poden observar amb certa facilitat espècies de grans dimensions, com el cérvol al Prepirineu, l’isard a l’alta muntanya, la cabra salvatge al massís dels Ports i a Montserrat, o el senglar arreu del país.  Val a dir, però, que molts altres mamífers són difícils d’observar, ja sigui perquè no estan acostumats a la presència humana o la defugen, perquè tenen un comportament nocturn (per exemple, la llúdriga) o perquè la seva població és escassa (seria el cas de l’ós bru). Pel que fa als cetacis, a zones com el cap de Creus o la costa del Montgrí s’hi poden observar balenes –com el rorqual o el catxalot– i dofins –com el mular o el llistat–, sobretot a la primavera i la tardor.

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d'una boira espessa. © Xavi Basora

Cabra salvatge al massís de Montserrat i enmig d’una boira espessa. © Xavi Basora

2. Flora, fongs i arbres monumentals
La flora és un recurs que ven menys, va destinat a perfils més especialitzats. Tenim l’excepció dels bolets, que interessen a molta gent, no només per collir-los sinó també per aprendre’n els comestibles i els verinosos.

La flora de Catalunya és una de les més riques d’Europa, amb més de 3.500 espècies de plantes superiors. La flora alpina (amb espècies emblemàtiques com la flor de neu) i les orquídies són, possiblement, els grups que tenen un atractiu més gran per la seva raresa o per la diversitat de colors i formes. A Catalunya hi ha entre 80 i 90 espècies d’orquídies repartides gairebé per tot el país, si bé els prats dels indrets més humits del país són els més rics. Més enllà de les plantes boniques estèticament, n’hi ha unes altres que també generen força interès; em refereixo a les plantes silvestres comestibles o amb propietats medicinals, que a més a més varien segons l’època de l’any i n’hi ha un ventall molt més ampli del que puguem pensar a priori.

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

Flor de neu, una de les espècies de flora més emblemàtiques. © Xavi Basora

I llavors tenim els anomenats arbres monumentals, singulars per la seva edat, grandària o morfologia excepcional, que sí poden arribar a atraure força ecoturistes. Uns arbres que, a més a més, amaguen un munt d’històries i llegendes populars dignes de conèixer.

3. Boscos i altres comunitats i hàbitats
Una tipologia molt àmplia, entre la que sobresurten, com a gran atractiu turístic, els boscos. Però no tots, sinó aquells més propis de climes freds o humits, com ara els boscos d’alta muntanya (avetoses i pinedes de pi negre) o els caducifolis (fagedes, rouredes humides). Si són boscos singulars, madurs o de gran bellesa, millor.

A Catalunya els boscos ocupen quasi un 40% del territori. N’hi ha alguns que ja formen part de l’imaginari col·lectiu, com la fageda d’en Jordà o els castanyers del Montseny. I n’hi ha de menys coneguts però amb un interès notable. Citarem, per exemple, la mata de València (Pallars Sobirà), el bosc d’avets més extens de la península Ibèrica, i la fageda del Retaule (als Ports), una de les més meridionals d’Europa. L’interès botànic dels boscos catalans rau, sobretot, en la diversitat, amb forests pròpies de la Mediterrània (alzinars, suredes) i d’altres pròpies de la regió eurosiberiana (pinedes d’alta muntanya, boscos de ribera, fagedes, rouredes humides). Aquests últims solen ser més atractius estèticament, per no parlar dels boscos caducifolis, que a la tardor creen belles postals de colors.

Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Interior d'una avetosa al Parc Natural de l'Alt Pirineu.

Interior d’una avetosa al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Algunes comunitats vegetals endèmiques o d’ambients fràgils (mulleres, dunes, etc.) també tenen el seu interès, tot i que menor.

Duna en una platja del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Duna en una platja del delta de l’Ebre. © Xavi Basora

4. Geologia i geomorfologia
El patrimoni geològic atrau quan és bonic, espectacular o evocador de temps passats que formen part de l’ideari col·lectiu. Aquí hi entrarien els volcans, les agulles i els monòlits, els congostos fluvials, les valls glacials, les coves i avencs, els fòssils, i les petjades i ous (fossilitzats) de dinosaures. Afloraments i altres elements que expliquen la història de la Terra tenen un públic més minoritari, tot i que sempre dependrà de com ho embolcallem.

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Possiblement, el congost més espectacular del país, el de Mont-rebei. © Xavi Basora

Catalunya és un país excepcional des del punt de vista del patrimoni geològic. El Pirineu i el Prepirineu són un veritable museu natural, ja que compten amb una gran varietat de roques (algunes de molt antigues) i representen un bon exemple tant dels processos lligats a la formació de serralades com dels geomorfològics lligats a la seva més recent estructuració. Les serralades costaneres catalanes constitueixen un altre mostrari de riquesa geològica. La Depressió de l’Ebre, tot i la seva aparent monotonia, també conté nombrosos elements geològics de gran valor. I després tenim la serralada Transversal, amb els 40 volcans i les més de 20 colades de lava de la Garrotxa com a grans protagonistes.

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

El volcà de Santa Margarida, a la Zona Volcànica de la Garrotxa. © Carol Gasset

En aquest enllaç trobareu el següent post, amb la resta de categories de recursos naturals d’aquesta classificació, i una breu reflexió final.

El Govern aposta per l’ecoturisme? Sí, però no

dimarts, 11/06/2013

El nostre país té una diversitat notable de recursos ecoturístics (paisatges i espais naturals, animals salvatges, patrimoni geològic, etc.), que poden atraure turistes d’arreu —tant nacionals com estrangers—, i amb els al·licients afegits de la cultura, la gastronomia, la història, el clima i molts altres. Aquest blog, modestament, vol contribuir a difondre aquests recursos turístics basats en la natura. Ara bé, el Govern actual de la Generalitat, pensa el mateix i aposta clarament per l’ecoturisme?

Hi ha diverses maneres per intentar respondre aquesta pregunta. La que utilitzarem en aquest apunt és l’anàlisi de les intencions previstes en dos instruments —presentats recentment— que marquen el full de ruta de la política turística dels pròxims anys. Són el “Pla estratègic de turisme de Catalunya 2013 – 2016 i Directrius nacionals de turisme 2020” (del qual només es pot consultar, per ara, aquesta versió, que entenc que és un resum d’una més extensa) i el “Pla de Màrqueting Turístic de Catalunya 2013-2015” (del qual està disponible, també per ara, aquesta presentació).

Tenim recursos naturals, però calen productes turístics competitius
Començant pel Pla Estratègic, observem, d’entrada, que el terme “ecoturisme” com a tal només se cita un cop, al capítol d’introducció, en descriure un dels fets cabdals que expliquen el model turístic català: “El lent però sòlid desenvolupament del turisme d’interior i de muntanya, gràcies entre altres factors a la creació d’una extensa xarxa d’establiments de turisme i allotjament rural, a l’expansió del turisme actiu, dels esports d’aventura, l’ecoturisme, el golf o el turisme cultural, amb el suport clau d’una oferta gastronòmica cada cop més extensa […]”.

Aquesta anàlisi la compartim plenament, així com la que li segueix: “Tant el turisme d’interior com el de muntanya s’han desenvolupat i es mantenen només gràcies al turisme intern i de proximitat, una debilitat que s’està fent palesa ara en temps de crisi, però s’observa també una competitivitat creixent envers el turisme internacional. En qualsevol cas, el potencial dels recursos naturals i culturals dels nostres territoris de l’interior i de la muntanya, unit als nous paràmetres evolutius de la demanda, ens faran situar-lo com una de les principals apostes estratègiques del Pla”.

Així doncs, el Pla inclou l’ecoturisme dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya” (tot i que al litoral català també s’hi pot practicar l’ecoturisme, sobretot als dos extrems del país), i considera que els recursos naturals tenen prou potencial per esdevenir una de les principals apostes de futur, també en clau de turisme internacional. De fet, el Pla apunta com una oportunitat la “posada en valor de la gran diversitat de recursos naturals i culturals en forma de productes i experiències turístiques competitives i sostenibles”. Totalment d’acord: tenim recursos naturals, però ens falta convertir-los en productes turístics competitius. Si bé cal reconèixer que en els darrers anys han anat sorgint, cada cop amb més empenta, nous productes ecoturístics, tot i que adreçats majoritàriament al turisme intern.

Aquesta primavera s'han presentat els fulls de ruta de la política turística dels pròxims anys. L’ecoturisme s'inclou dins un concepte més ampli que és el “turisme d’interior i de muntanya”. © Xavi Basora

L’ecoturisme és un objectiu, però es concreta poc
Fruit d’aquesta diagnosi, el Pla es fixa com un dels seus deu objectius per al 2016 “millorar l’ús turístic del patrimoni natural i cultural de manera sostenible”. Aquest objectiu, però, com es tradueix a la pràctica? Hi ha alguna actuació dedicada específicament a potenciar l’ecoturisme? El Pla estratègic es concreta en 39 projectes agrupats en cinc programes (governança; desenvolupament de destinacions; desenvolupament de productes; administració i gestió turística, i excel·lència). Malauradament, els detalls d’aquests projectes —objectius operatius, agents públics i privats implicats, etc.— no són consultables, per ara.

Tot i això, repassant el pressupost global del Pla, llegim que es preveuen desenvolupar “Plans directors dels productes turístics de Catalunya”, un dels quals serà sobre els productes “actiu/natura en espais naturals”, previst per al 2014 i dotat amb 60.000 euros. També es parla d’un altre Pla director per als productes de “neu i muntanya”. Per tant, suposant que la meitat dels dos plans es destinin a promoure productes d’ecoturisme (atès que el turisme actiu i el turisme de neu no els consideraríem estrictament com a ecoturisme), resulta que en 4 anys (2013-2016) es dedicaran específicament a aquesta modalitat turística uns 30.000 euros.

Una quantitat, al meu entendre, irrisòria, si bé és cert que l’ecoturisme, com qualsevol altra modalitat, es podrà beneficiar d’altres projectes previstos força interessants, com ara un servei d’acompanyament a empreses, emprenedors i inversors en turisme (Creatur), dotat amb 170.000 euros, o un marc per al finançament de projectes turístics, dotat amb 60.000 euros. Xifres que, per baixes, contrasten amb les d’altres projectes, com l’execució del pla estadístic d’investigació turística, amb 5,7 milions previstos, o un SIG (Sistema d’Informació Geogràfica) per al sector turístic català, amb 2 milions.

I què hi diu el Pla de Màrqueting?
Si la informació consultable del Pla estratègic és incompleta, la del Pla de Màrqueting Turístic encara ho és menys, malgrat l’interès d’un instrument com aquest per a la promoció turística del país. Segons es diu en la presentació del Pla, un dels valors de la marca “Catalunya” és la qualitat de vida, que inclou, entre d’altres, els paisatges naturals i culturals.

Un dels objectius del Pla de Màrqueting —congruent amb els “Plans directors dels productes turístics de Catalunya” previstos al Pla estratègic— és crear nous productes que allarguin la temporada turística i basats en sis grans experiències turístiques. Entre aquests nous productes, dos de relacionats parcialment amb l’ecoturisme: 1) “itineraris per descobrir un petit país amb una gran cultura” (destinats, entre d’altres, a conèixer grans icones culturals i naturals) i 2) “estades per gaudir de la natura–aventura, muntanya i entorn rural”. I poca cosa més sabem d’aquests productes, llevat que la prioritat per invertir-hi serà alta, en el cas dels primers, i mitjana, en el cas dels segons.

Valoració final: sí, però no
Eren dos instruments que feia temps que s’esperaven —més de dos anys— i, tot i que ja han estat presentats públicament, la informació disponible ara mateix és incompleta. Per tant, qualsevol anàlisi, també en clau d’ecoturisme, serà parcial.

El Govern aposta per l’ecoturisme? A la llum d’aquests dos instruments, i des del meu punt de vista, sí, però no. perquè sembla que es constata el potencial que té l’entorn natural del país per atraure més visitants, així com la necessitat i oportunitat de dissenyar autèntics productes ecoturístics. Ara bé, no perquè aquesta constatació no es concreta d’una manera prou decidida en les actuacions previstes i, sobretot, en els recursos econòmics que s’hi preveuen destinar.

A més a més, tot i disposar dels dos Plans (l’estratègic i el de màrqueting), sembla que caldrà esperar encara més per veure els primers resultats en relació amb l’ecoturisme, ja que no serà fins al 2014 quan s’elaborarà el Pla director dels productes actiu/natura en espais naturals. Des d’aquí voldria recomanar als qui elaborin aquest pla director que tinguin presents les propostes de l’informe “Ecoturisme a Catalunya. Una alternativa de turisme sostenible a la natura”, publicat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible a finals del 2009, així com les demandes d’un sector que, tot i que petit, podria aportar un gran futur a moltes zones de Catalunya.

Elogi de les escapades

dimecres, 5/12/2012

És un concepte que ha triomfat. Ha adquirit una gran popularitat en els últims anys. L’argot i el màrqueting turístic se l’han apropiat. I intueixo que la crisi econòmica hi té, també, molt a veure. En qualsevol cas, per als que ens agrada el turisme de proximitat –un altre concepte que ha calat–, és una pràctica habitual. Em refereixo a les escapades.

No sé si existeix alguna definició d’escapada des del punt de vista turístic. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho resol en poques paraules: “anada breu a un indret”. Per a mi, i crec també per als experts en creació i promoció de productes turístics, una escapada és una sortida d’entre 2 i 5 dies (caps de setmana i ponts) a un destí proper; en el nostre cas, hi entraria tot Catalunya i, per a les escapades més llargues, la resta de la Península Ibèrica i països pròxims. Un dubte seria si les estades en segones residències entrarien dins la idea d’escapades. Per l’ús que se’n fa del terme, diria que no s’associa a la segona residència; quan ens escapem, ho fem per visitar llocs poc o gens coneguts.

El gran avantatge d’aquestes estades curtes és que es poden repartir –si un s’ho pot permetre– al llarg de l’any, contribuint així a desestacionalitzar les destinacions, especialment les d’interior. I també són molt agraïdes, ja que ajuden a desconnectar, encara que sigui per uns dies, de la nostra rutina. Petites càrregues de piles enmig del calendari laboral.

La Cerdanya, un destí molt habitual entre els catalans per fer-hi una escapada. © Xavi Basora

Catalunya és terra d’escapades. El nostre país en una destinació de destinacions. Se m’acuden, ara mateix, un munt d’indrets que bé mereixen una o més escapades. De fet, la revista i el web de Descobrir actuen com a prescriptors d’escapades arreu de les terres de parla catalana. Hi ha destinacions catalanes ben conegudes des d’aquest punt de vista: el delta de l’Ebre, el Collsacabra, la Cerdanya, la vall de Boí, l’Empordà (l’Alt i el Baix), el cap de Creus, la vall d’Aran, la Garrotxa, el Priorat, la vall de Camprodon i tantes altres. I també n’hi ha que sense tant renom, són igual o més interessants: el Baish Aran, el Lluçanès, el Moianès, la vall de Lord, la vall de Cardós, els Ports, el Montsec, l’Alta Anoia, la vall Fosca, l’Alta Garrotxa o la vall del Llobregós, entre d’altres.

Un cap de setmana per visitar una ciutat i el seus entorns (els anomenats city breaks en anglès) també entrarien en aquesta forma d’oci. De ciutats i viles per escapar-se a casa nostra, una pila. Algunes de les més populars, a banda de les quatre capitals de província, serien Figueres, Sitges, Besalú, Vic o Montblanc.

I, per acabar, hi ha rutes de 2-4 dies que, el fet de resseguir-les, també poden esdevenir una escapada fantàstica: la del Cister, diverses de castells, la del Paisatge dels Genis, la del Vi de Lleida, la del xató, o la de l’art rupestre.

El Moianès, en canvi, és menys conegut com a destinació d'escapades, tot i la proximitat a Barcelona i els nombrosos atractius que té. © Xavi Basora

Sóc un fan de les escapades, ho reconec. M’encanta preparar-les –filtrant i seleccionant l’allau d’informació que ofereix internet–, gaudir-ne sobre el terreny i després assaborir-les amb la tria de les fotografies o compartint l’experiència, ja sigui escrivint-la o explicant-la. Com a ecoturista, m’agrada que aquestes sortides pivotin al voltant de la natura, ja sigui per conèixer per primer cop un espai natural o un paisatge singular, o per tornar-los a visitar i així aprofundir-hi, descobrint nous racons o redescobrint llocs coneguts en moments diferents de l’any. Però també necessito complementar-les amb un tast de la gastronomia pròpia de la zona, alguna visita cultural, la compra d’algun producte local i una bona passejada de tarda per les principals localitats.

Des d’aquest blog us aniré suggerint escapades amb la natura com a eix central. Per cert, aquesta tarda comença el pont de la Puríssima, un dels millors moments per fer-ne una. Jo ja tinc preparada la meva. I vosaltres?