Entrades amb l'etiqueta ‘FotografiaNatura’

Ecoturisme: 365 dies, 12 mesos, 4 estacions

dimarts, 4/06/2019

És un dels seus punts forts, un dels principals valors afegits que aporta. L’ecoturisme es pot practicar els 365 dies de l’any, amb experiències de tota mena distribuïdes al llarg dels 12 mesos i les 4 estacions. Això vol dir que és un segment turístic, com d’altres, que pot ajudar a afrontar un dels grans reptes de Catalunya com a destinació turística: la desestacionalització.

Fa poques setmanes l’Agència Catalana de Turisme presentava el nou Pla de màrqueting turístic de Catalunya 2018-2022, un instrument estratègic que es fixa, com un dels seus objectius, incrementar un 9% els viatges turístics durant els mesos de març, abril, maig i octubre. Aquests mesos, precisament, són dels més atractius des de la perspectiva ecoturística. El Pla es proposa oferir més experiències fora de la temporada alta, amb nous productes turístics anomenats 4D, és a dir, que contribueixin a la Desestacionalització, a la Desconcentració, a la Diversificació i a l’augment de la Despesa. Els productes propis de l’ecoturisme tenen potencial i demanda suficients per complir amb aquestes 4D. Caldrà, doncs, tenir-los ben presents.

En aquest article ens centrem en assenyalar i reivindicar la desestacionalització com una de les aportacions clau de l’ecoturisme, si bé també fem referència a la desconcentració territorial i, en menor mesura, a la diversificació. I tot plegat ho fem ressenyant i recomanant-vos dues publicacions que acaben d’aparèixer i que són la millor prova d’aquestes característiques tan rellevants dels productes ecoturístics.

Esclat de colors a la Conca Dellà. La primavera, una de les millors èpoques per gaudir de l’ecoturisme. © Xavi Basora

84 propostes ecoturístiques arreu del país
Ecoturisme. Experiències per connectar amb la natura”. Així es titula aquesta nova publicació gratuïta que acaba de presentar també l’Agència Catalana de Turisme i que suposa un gran salt endavant respecte la primera guia d’aquest tipus que es va elaborar a Catalunya l’any 2010. Un salt que demostra que el sector avança amb pas ferm al nostre país, ampliant l’oferta d’activitats any rere any, amb una notable empenta en els darrers, sobretot arran del desplegament del Pla de foment del turisme de natura (de juliol de 2015) i de la tasca que des de llavors promou la Generalitat de Catalunya amb el suport de la Taula d’Ecoturisme de Catalunya.

­Aquesta nova guia, de gairebé 150 pàgines, presenta novetats interessants. D’entrada, identifica, per primer cop, les 30 àrees de més interès ecoturístic. Una selecció que mostra com els productes ecoturístics es poden practicar arreu del país i així ajudar a la desconcentració territorial (com tothom sap, gran part del turisme encara es concentra al litoral).

La gran aportació, no obstant, és la recopilació de fins a 84 propostes d’activitats ecoturístiques que es poden practicar a Catalunya. Evidentment, no hi són totes, l’oferta real és més àmplia, amb moltes més empreses i entitats (sovint petites) que les que apareixen a la guia. Però la selecció feta és una bona mostra de la diversitat de paisatges, activitats i públics que inclou l’oferta ecoturística del nostre país. La guia acaba amb un calendari ecoturístic en què es recomanen les millors èpoques per gaudir dels diversos tipus d’atractius naturals.

36 rutes per observar la natura tot l‘any
La segona guia, que també ha aparegut aquest inici del 2019, és “Catalunya. Rutes per observar la natura tot l’any”, escrita pel fotògraf Roger Rovira i publicada per Sua Edizioak en el marc d’una col·lecció molt interessant (vegeu i escolteu també aquest breu vídeo de presentació de la guia).

Llegim a les primeres pàgines que “a l’hora d’observar la natura, el quan és tan important com l’on. Cada lloc, cada esdeveniment natural té el seu moment àlgid”. A això cal afegir-hi que “la mutació del paisatge i del comportament dels éssers vius al llarg de l’any fan que la mateixa ruta feta en dos moments diferents canviï completament el seu interès”. D’això també en vam parlar una mica en aquest article de fa un temps.

La guia presenta una sèrie de propostes que enllaçant temps i espai volen ajudar-nos a observar diferents fenòmens naturals. Concretament, són 36 rutes distribuïdes al llarg dels 12 mesos de l’any, a raó de tres rutes per cada mes. La majoria de rutes són per fer a peu, si bé algunes, per la llargada i perquè el terreny ho permet, es recomana de fer-les en bicicleta i, en algun cas, en vaixell. Cada ruta inclou consells i indicacions per facilitar −que no garantir− l’observació de fauna, flora o determinats fenòmens naturals estacionals (com la brama del cérvol, el festeig dels voltors o la floració del lliri dels Pirineus). La guia s’il·lustra, a més, amb unes fotografies meravelloses.

El mapa de les 36 rutes proposades mostra, novament, la distribució i desconcentració territorial de les activitats d’observació de la natura: des dels Pirineus i el Prepirineu fins al litoral i els deltes, passant per les serralades prelitorals, la Catalunya central i els secans de Lleida. Una mostra de l’excepcional riquesa natural del nostre país, encara no prou valorada, i que publicacions i activitats com les que hem ressenyat contribueixen a divulgar i fer estimar.

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1.

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

dilluns, 26/03/2018

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

Estany de Malniu, a l’estiu. Una família dina en una petita raconada. © Xavi Basora

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

L’hora i l’època
Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc.

Estany de Malniu, a l’hivern. Un senderista travessant el llac. © Xavi Basora

La capacitat d’acollida psicològica
Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”.

Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Nota final: Article publicat originalment a La Conca 5.1, dins la secció Territori polièdric.

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

Colors de tardor, un fenomen natural a l’alça

diumenge, 9/11/2014

És un fenomen que, any rere any, va guanyant atractiu turístic. Des de sempre que ha existit, i ho seguirà fent, però d’un temps ençà el número de persones que ens desplacem per gaudir-ne va a més. Només cal veure les fotos que aquests dies es publiquen a les xarxes socials. I tot aquest rebombori genera, a la vegada, que mitjans de comunicació (com el 324), empreses turístiques i altres col·lectius també s’hi fixin.

L’última mostra d’aquest interès creixent és aquesta notícia publicada fa uns pocs dies al diari Ara, una mena de valoració i pronòstic de l’estat cromàtic dels boscos del país, escrita amb el típic estil de la predicció meteorològica. Acaba la notícia dient: “Els colors de tardor guanyaran terreny de forma accelerada en breu a tot el territori, fins i tot a la terra baixa, ja que es mantindran les temperatures relativament fredes sobretot en hores nocturnes. Arriben dies en els quals es farà imprescindible sortir de casa acompanyats de la càmera fotogràfica”. Senzillament, sensacional.

Val d'Aran © Xavi Basora

Fageda de Carlac, accessible des de Bausen (Val d’Aran). © Xavi Basora

Des del punt de vista ecoturístic, aquest auge tardoral té una gran importància, ja que, juntament amb la febre pels bolets, contribueix a allargar la temporada turística en zones de muntanya que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern. Per tant, quan preparem escapades i viatges de natura, no ens hem de centrar només en els atractius més clàssics (fauna i flora emblemàtiques, paisatges de somni), sinó també en fenòmens naturals (estacionals) dignes de contemplar, com el que ens ocupa, o molts altres. Pensem, per exemple, en la brama del cérvol, les migracions dels ocells, el desgel o la floració primaveral, per citar-ne només alguns que succeeixen fora de l’estiu.

Fulles © Xavi Basora

Típica imatge de detall de fulles contrastades. © Xavi Basora

© Xavi Basora

Camí entapissat, per sota i per sobre. © Xavi Basora

Els millors llocs, una allau de propostes
Aquests dies de tardor blogs i mitjans de comunicació, sobretot els especialitzats en turisme i viatges, van plens de reportatges i “llistes” de boscos caducifolis on gaudir de l’espectacle cromàtic. Tot seguit, alguns exemples d’aquí i d’arreu de l’Estat espanyol: “Els millors boscos de tardor” (El plaer de viatjar), “El regal de la tardor” (collita pròpia), “5 bosques para recibir el otoño en España” (Escapada Rural), “12 bosques imprescindibles para disfrutar del otroño” (al blog del prestigiós periodista de viatges Paco Nadal), “10 bosques maravillosos por los que pasear en otoño” (CadenaSer Viajes), “10 paisajes para disfrutar del otoño sin salir de España” (El Huffington Post).

Per la seva part, algun parc natural té a la seva pàgina web una secció específica on s’expliquen quins són els millors racons de l’espai protegit per gaudir d’aquest meravellós fenomen natural. És el cas del web del Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la secció “Colors de tardor”. Una iniciativa informativa que seria bo que s’estengués a altres parcs naturals.

Llegint totes aquestes recomanacions, queda clar que a casa nostra els boscos més populars des d’aquest punt de vista són els del Montseny, la Garrotxa, el Collsacabra, la vall de Cardós i la coma de Burg (a l’Alt Pirineu), la Val d’Aran i els Ports. Però la tardor arriba arreu del territori, i per tant qualsevol indret amb masses forestals caducifòlies és un bon candidat per a una passejada d’allò més agradable.

Vall de Cardós © Xavi Basora

El pla de Boavi, un dels indrets més fotografiats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Cursos i concursos de fotografia
Sens dubte, la fotografia és una de les maneres més atractives per gaudir dels colors de tardor. Les possibilitats són infinites: catifes de fulles, contrastos de colors entre boscos caducifolis i els perennifolis (sempre verds), gammes de colors ocres i vermells, llums que penetren entre els arbres, fulles dipositades sobre una làmina d’aigua…

És per això que en aquesta època proliferen cursos que, aprofitant ponts i caps de setmana, ens porten a fotografiar boscos de tardor acompanyats de fotògrafs experts. Una oportunitat fantàstica per gaudir de l’espectacle i, al mateix temps, millorar la nostra tècnica fotogràfica. Per posar alguns exemples, els cursos del gran fotògraf de natura Oriol Alamany a la Vall d’Aran i a la Vall de Cardós s’han convertit ja en clàssics. O Imàginem, que organitza una activitat per a nens que combina la fotografia amb el món dels microorganismes.

Novament és de destacar una iniciativa del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que enguany arriba a la segona edició. Es tracta d’un concurs de fotografia digital a Instagram dedicat, precisament, als #colorsdetardor. Encara esteu a temps de participar-hi, ja que el termini per publicar imatges a Instagram acaba el 23 de novembre (consulteu les bases del concurs per a més informació, premis inclosos).

Cavall © Xavi Basora

Cavall amb fons de tardor, al pla de Boavi. © Xavi Basora

Una oferta d’activitats que va creixent
Si us atrau el fenomen i voleu aprofundir-hi acompanyats d’un guia expert, les empreses del país dedicades a l’ecoturisme us proposen, aquests dies, un munt d’activitats. Una oferta que, any rere any, es repeteix i va en augment.

Sense ànim de fer publicitat exclusiva, us deixo aquí una petita mostra d’activitats de tardor organitzades per empreses catalanes:

I us animo també a visitar el web del Racó del senderista, on diverses empreses tenen programades sortides de tardor en els pròxims dies pels boscos del Parc Natural de l’Alt Pirineu. I a consultar les agendes d’activitats del parcs naturals, tant els adscrits a la Generalitat de Catalunya, com els que gestiona la Diputació de Barcelona. Un gran espectacle natural us espera.

Foto © Xavi Basora

Vall de Tor (Parc Natural de l’Alt Pirineu). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Un indret bucòlic a prop d’Era Artiga de Lin (Val d’Aran). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Prats envoltats de tardor, a la Coma de Burg (Pallars Sobirà) © Xavi Basora

El concurs més salvatge de l’estiu

dilluns, 22/07/2013

En el sector de la conservació d’espais naturals —i també de l’ecoturisme— fa un temps que es mou una idea, un concepte que té molta força. En anglès s’anomena rewilding, i en català es fa difícil de traduir. Com que el terme wild es correspon a salvatge, feréstec, la traducció de rewilding podria ser enferestir, que el diccionari defineix com “esdevenir ferest o feréstec”. Enferestir potser és una paraula poc habitual, i com a alternativa també s’ha proposat renaturalitzar.

Feta aquesta introducció terminològica, la idea que hi ha darrera del concepte rewilding és simple, i alhora complexa. Aquesta visió pretén convertir el fenomen de l’abandonament de terres al món rural —molt estès arreu d’Europa, i també a casa nostra— en una oportunitat per recuperar-hi la natura i la vida salvatge, i fruit d’això, generar-hi activitats econòmiques innovadores com l’ecoturisme o la ramaderia destinada a la conservació de la biodiversitat.

A Europa, aquesta visió està sent liderada per un conjunt d’entitats que s’agrupen sota el programa Rewilding Europe. Aquest projecte vol enferestir 1 milió d’hectàrees de terres a Europa l’any 2020, a partir de la creació de 10 grans àrees de vida salvatge que serveixin de referència per divulgar aquesta visió innovadora de conservació de la natura. Al web del programa (en anglès) hi trobareu un munt d’informació, entre la que us voldria destacar els principis o fonaments del moviment rewilding, un club de viatge i la descripció de les cinc grans àrees que fins al moment formen part del projecte, una de les quals es troba a la península Ibèrica.

A més a més, ben aviat tindrà lloc a Salamanca (del 4 al 10 d’octubre) el principal fòrum internacional on es debat tot allò relacionat amb el rewilding. Es tracta de la desena edició del Congrés Mundial de Terres Silvestres (congrés WILD10), que dedicarà especial atenció a la recuperació extraordinària que està experimentant la natura europea en les últimes dècades.



Un concurs de fotografia de natura salvatge
Per divulgar aquest nou moviment de conservació de la natura i la celebració del congrés WILD10, la Fundació Catalunya – La Pedrera ha convocat aquest estiu el concurs de fotografia El teu racó salvatge. Un dels àmbits d’actuació d’aquesta fundació és, precisament, la conservació d’espais naturals i la generació, al voltant d’aquests indrets, de projectes ecosocials de desenvolupament rural.

El tema d’aquest concurs fotogràfic és la natura salvatge a Europa. Les fotografies hauran de ser d’indrets (de Catalunya, la resta d’Espanya o Europa) que el seu autor consideri “salvatges”, és a dir, en els que la natura hi és dominant. A més a més, les fotografies hauran de reflectir algun dels principis que hi ha darrera del concepte rewilding: llocs on s’ha recuperat la vida salvatge, racons o punts salvatges on es respira la força de la natura, espècies de fauna que tornen al seu hàbitat natural, noves activitats econòmiques basades en l’observació o la conservació de la natura, etc.

El jurat del concurs serà de luxe: els naturalistes Martí Boada, Magnus Sylven i Miquel Rafa, els periodistes Joan Morales (com sabeu, director de la revista Descobrir) i Pedro Cáceres, i el fotògraf de natura Francesc Muntada.

En aquesta pàgina web trobareu tota la informació del concurs (bases incloses), i en aquesta pàgina del Facebook podreu fer efectiva la vostra participació. Tingueu en compte que teniu fins al 25 d’agost per participar-hi, i que els cinc premis són fascinants. Cinc persones (amb acompanyant) podran gaudir d’una “escapada salvatge” per conèixer les cinc espècies d’animals més salvatges dels Pirineus (els “Big Five” pirinencs): el trencalòs, el voltor negre, l’ós bru, el llop i el cérvol. L’escapada tindrà lloc el cap de setmana del 13-15 de setembre (vegeu-ne el programa detallat).

Així doncs, ja esteu buscant les fotografies més salvatges del vostre arxiu?

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.

El regal de la tardor

diumenge, 21/10/2012

Per als que ens agrada la natura i la fotografia, la tardor és un regal. Un dels millors espectacles naturals, que a més ens permet capturar imatges espectaculars, sense necessitat de ser fotògrafs experts (tot i que una bona càmera i un bona mirada sempre hi ajuden). Dos aspectes són clau per gaudir d’aquesta època: saber quins indrets es transformen en paisatges de postal; i visitar-los en el seu moment àlgid, cosa que depèn de l’indret i de l’any, però que sol ser cap a mitjans i finals d’octubre. O sigui, ara.

Gamma de grocs tardorals. © Xavi Basora

Estem de sort, perquè el nostre país té un munt de boscos i racons per fotografiar a la tardor. N’hi ha de molt populars, com la fageda d’en Jordà (a la Garrotxa) o les fagedes i castanyedes del Montseny. Precisament, aquesta popularitat –i també la proximitat a Barcelona– fa que estiguin molt concorreguts. Però també hi ha boscos no tan coneguts, que revistes i llibres es dediquen a divulgar durant aquests dies. La revista DESCOBRIR, per exemple, acaba de publicar la guia “Les millors rutes de tardor” [i fa dos anys l’Òscar Marín, en el seu blog “El plaer de viatjar”, ens va recomanar alguns boscos dels Ports i el Montseny]. I ara fa tres anys, un servidor, a la mateixa publicació, va escriure el reportatge “Boscos de tardor. Les 8 millors passejades envoltats de natura” (núm. 138, novembre 2009).

La Coma de Burg, al Pallars Sobirà, esclata de colors durant la tardor. © Xavi Basora

Des que vaig treballar en aquell text que, cada any, en aquesta època, intento escapar-me uns dies per visitar i fotografiar valls i boscos vestits de colors ocres, vermells i grocs, en una varietat de tonalitats que deixa qualsevol embadalit. En aquestes sortides he redescobert indrets coneguts, ja que l’aparença de tardor ho canvia de tot. L’any passat em vaig endur una grata sorpresa amb la cara tardorenca de la vall de Cardós, al Pallars Sobirà. És una vall de valls. La principal, solcada pel riu Noguera de Cardós, amb Ribera de Cardós, Lladorre i Tavascan com a nuclis de població principals. Però amb un reguitzell de valls secundàries encantadores, com  la d’Estaon, la de Boldís, la de Tavascan o la d’Esterri de Cardós, aquesta última la que vam escollir per allotjar-nos, concretament a la acollidora Casa Borrut.

Les boires matinals s’arrosseguen pels prats de d’Arrós de Cardós. © Xavi Basora

En una escapada tardorenca intento combinar rutes amb cotxe seguint carreteres entapissades de fulles, amb rutes a peu sota les branques despullades i per sobre de catifes de colors. I la vall de Cardós ofereix tot això i més, amb nombrosos indrets encisadors, alguns de força populars com el pla de Boavi (una fama merescudíssima, per cert), i d’altres no tan coneguts com la vall de Noarre. És una delícia caminar per aquests paisatges, quan encara el fred no es viu, però la fresca obliga ja a tapar-se. I anar buscant els millors enquadraments, siguin generals o de detall, per intentar aconseguir imatges úniques. Tota una experiència ecoturística, que cada dia guanya més adeptes, com demostren les sortides fotogràfiques de tardor que organitza Fotonatura.org i altres entitats.

Postal de colors a la vall d’Estaon, al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

I parlant de la vall de Cardós, fa pocs dies el Parc Natural de l’Alt Pirineu (on es troba aquesta vall) ha presentat un nou apartat al seu web dedicat als “Colors de tardor”. Es tracta d’una breu guia amb els millors indrets del parc per gaudir de l’espectacle tardoral. S’han seleccionat 10 zones i per a cadascuna s’aporta informació molt útil: les espècies dominants, la millor època per visitar-la i itineraris i miradors recomanats. Una iniciativa que em prenc com un regal per seguir gaudint, any rere any, de la màgia de la tardor.


Més informació
:
> “Colors de tardor”, propostes d’indrets a visitar al Parc Natural de l’Alt Pirineu.
> Plànols i mapes-guies de les valls principals del Parc Natural de l’Alt Pirineu.