Entrades amb l'etiqueta ‘Pallars Jussà’

El Prepirineu més desconegut: 5 rutes per les serres de Tremp

dimarts, 12/06/2018

Poca gent sap que Tremp és el municipi més extens de Catalunya, amb una superfície (30.200 hectàrees) que supera, de llarg, la de la majoria de parcs naturals del nostre país. Un territori que acull uns espais naturals agrestes, inhòspits i molt solitaris. I, alhora, uns paisatges treballats al llarg dels segles per la gent de la terra. Els grans ocells carronyaires i les cingleres vertiginoses, amb una geologia reconeguda mundialment, són potser els trets més singulars d’aquestes serres prepirinenques.

La Conca de Tremp (amb el Montsec al fons) vista des dels corrals de Gurp. © Xavi Basora.

L’Ajuntament de Tremp porta anys promovent projectes i accions per conservar aquest valuós patrimoni natural i, al mateix temps, per donar-lo a conèixer per mitjà de l’ecoturisme. Des d’aquesta segona perspectiva més divulgativa, va publicar fa uns anys l’opuscle “Tremp, un esclat de natura al teu abast”, amb una selecció de les millors zones del municipi per practicar-hi un turisme de natura responsable.

Poc després va impulsar i donar suport a una guia més extensa titulada “A peu pel Prepirineu de Tremp”, escrita per Jordi Tutusaus i publicada per Arola Editors. Aquest llibre, amb una edició exquisida i unes fotografies espectaculars, inclou 12 excursions pel municipi resseguint la xarxa de camins tradicionals recuperats per l’Ajuntament de Tremp. I inclou també diversos testimonis locals que ens expliquen com era i com és la vida en aquestes muntanyes.

Aquest any 2018 el consistori, seguint amb aquesta línia de treball i amb el suport de la Diputació de Lleida, ha col·laborat amb Natura Local, una web i aplicació per a mòbils especialitzada en promoure el patrimoni natural dels municipis a través d’itineraris a peu. De moment, s’han inclòs en aquesta plataforma 5 rutes per diversos racons del municipi de Tremp, fins i tot pel mateix casc urbà. Algunes ja apareixien en les guies anteriors, però altres són inèdites.

Plànol de situació de les 5 rutes pel municipi de Tremp (mapa de fons: ICC).

Aquestes rutes són de dificultat variable, algunes força exigents físicament i d’altres més moderades. Si les feu totes, us emportareu un record inesborrable d’aquest Prepirineu desconegut i coneixereu paratges tan espectaculars com la Terreta, les cingleres de Gurp i Santa Engràcia o la misteriosa serra dels Nerets. Tot seguit us presentem un tastet de cada ruta i dels seus atractius, però a les fitxes disponibles a la plataforma Natura Local hi trobareu tots els detalls (mapa i descripció ampliada, fitxer GPX per als vostres GPS, galeria de fotos, recomanacions per menjar i dormir, etc.).

RUTA 1. Passejada naturalista per Tremp
Fitxa-web | Dificultat: Familiar | Durada: 1h 15min | Longitud: 3,4 km

Comencem pel propi nucli urbà de Tremp. Els pobles i ciutats, encara que no ho semblin, acullen fauna i flora que conviuen amb les persones, els cotxes i els edificis. Juntament amb les zones verdes (parcs i jardins), aquests animals i plantes conformen l’anomenada natura urbana, aquella que tenim a tocar i sovint passa desapercebuda. Us sorprendria saber la gran quantitat d’ocells i mamífers que viuen sota les balconades dels carrers, en espais ocults que queden entre edificis o als arbres dels parcs.

Aquest recorregut curt passa per diversos espais verds com ara el parc del Pinell (on viuen esquirols) o els horts urbans del parc Flors Sirera. Per dins del nucli urbà podreu observar nius de cigonya, colònies d’oreneta o caixes-niu per afavorir els falciots. Pels voltants, gaudireu del bosc de ribera dels barrancs de la Fontvella i del de Ricós. Una passejada molt agradable per fer una tarda de primavera o tardor i apta per a tothom.

Font de Capdevila, dins el nucli de Tremp. © Natura Local.

RUTA 2. Petits tresors de la serra dels Nerets i Vilamitjana
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 1h 50min | Longitud: 5,9 km

A tocar de Tremp direcció Isona, hi ha el poble de Vilamitjana i la misteriosa serra dels Nerets. D’entrada ja en sobta el nom, perquè de nerets no n’hi ha ni un, atès que és un arbust més propi de l’alta muntanya. Aquesta serra 100% mediterrània (en ple Pirineu) i d’extrema sequedat destaca per un paisatge tacat de grans alzines i barrancs abruptes. Els abundants afloraments de gresos de color grisós i textura arenosa, formats fa 65 milions d’anys, li donen a aquest paratge un aire “lunar”. I al sector de les Arenes, hi viu la colònia d’abellerols més important del Pallars Jussà.

La ruta comença al camí de la Llabusta i aviat ens trobarem amb una primera curiositat: la petjada de Botzop. La interpretació d’aquest forat a la roca es pot fer en clau de llegenda, o des de la ciència de la geologia. Ara bé, l’element més sorprenent d’aquest itinerari és el clot de les Moles, una antiga pedrera –d’època desconeguda– on s’hi extreien i elaboraven grans pedres circulars (les moles) per als molins de farina i oli. Per baixar-les als pobles s’utilitzava un trineu de fusta tirat per bous. El paisatge agrícola és un altre dels atractius d’aquest recorregut, amb camps de vinyes i ametllers que ens acompanyaran bona part del trajecte.

Camí de Llabusta, en plena serra dels Nerets. © Natura Local.

RUTA 3. De les balmes de Gurp a les cingleres de Santa Engràcia
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 00min | Longitud: 9,8 km

Gurp i Santa Engràcia, dos pobles on sembla que el món s’aturi. Gurp té, literalment, un penya-segat a sobre. I Santa Engràcia levita damunt d’una cinglera tallada verticalment. Aquestes serres vertiginoses estan esquitxades de coves i balmes, i estan solcades per barrancs espectaculars com el de Seròs, de colors vermellosos, o el de Gurp (també conegut com dels Lleons). Un entorn fantàstic per a un itinerari inèdit fins fa molt poc.

La ruta comença a Gurp, on hi arribarem després de creuar (en cotxe) una acadèmia militar. Des del safareig d’aquest poblet ens enfilarem pels carrers costeruts fins al peu d’uns penya-segats fets de conglomerat. Sota la cinglera hi ha unes balmes, protegides per parets de pedra-seca, que s’utilitzaven de corrals per al bestiar. Des d’aquí gaudirem de bones vistes del barranc de Seròs. De nou a Gurp, ens dirigirem cap a Santa Engràcia i de seguida toparem amb la preciosa ermita de Sant Martí. Des d’aquí comença el sector més feréstec de l’itinerari, amb grimpada inclosa, fins arribar a la Roca Morató, on dominarem un gran paisatge i tindrem els voltors a tocar. Baixarem fins a Santa Engràcia, un dels pobles més bonics del Pallars. Tornarem pel camí històric fins a Gurp, creuant els gorgs refrescants del barranc dels Lleons.

Un dels corrals de Gurp, amb el poble de Santa Engràcia al fons, sobre una cinglera. © Xavi Basora.

RUTA 4. Excursió d’alçada per Espluga de Serra
Fitxa-web | Dificultat: Difícil | Durada: 5h 10min | Longitud: 12,2 km

Aquest itinerari és Prepirineu en estat pur. Es troba a la Terreta, una vall força allunyada del nucli de Tremp, dins la conca del riu Noguera Ribagorçana, a prop de la frontera amb l’Aragó. Una vall envoltada de cingleres salvatges, entre les que destaca, per la seva majestuositat, la serra de Sant Gervàs. Una vall viva, amb deu pobles i on encara hi pasturen ramats. Un paratge remot que ha atret molts neorurals que conviuen amb els autòctons. Un hàbitat idoni per als ocells carronyaires, amb el trencalòs com a espècie emblemàtica. Un paradís on hi regna el silenci, amb boscos singulars i fins i tot pintures rupestres de l’Edat de Bronze. Un còctel sorprenent, ja veieu.

La ruta s’inicia a Espluga de Serra, un poblet remot que, malgrat la seva llunyania, compta amb una escola de primària que des del 2006 dona servei als pobles de la Terreta pallaresa. Des d’aquí ens enfilem per una forta pujada fins a la carena de la serra de Lleràs, on comença l’espectacle: unes vistes sensacionals dels relleus fets de conglomerats i de les muntanyes llunyanes dels Pirineus. Carenejant arribarem al cim del Pui de Lleràs (1.692 m), una talaia excepcional. Els voltors gairebé volaran davant nostre i, si arribem d’hora, podrem sorprendre algun isard o cabirol. Seguim per la carena fins al coll de Castellet, on començarem un fort descens fins a la pista de terra que ens retornarà a l’inici.

Serra de Castellet amb la serra de Sant Gervàs al fons. © Natura Local.

RUTA 5. Fonts i barrancs de Sapeira
Fitxa-web | Dificultat: Mitjana | Durada: 2h 45min | Longitud: 6,7 km

Si l’itinerari anterior ens mostrava la cara més salvatge i aèria de la Terreta, aquest serveix per conèixer la part més amable, el fons de vall, i un dels pobles més bonics: Sapeira. A la part alta hi ha un mirador sobre la roca de Turmeda, on hi cria una colònia de voltors. De fet, la Terreta també es coneix com la “Vall dels Voltors”, ja que hi viuen unes 65 parelles nidificants d’aquests carronyaires i 4 parelles de trencalossos, una espècie protegida en perill d’extinció. En un altre poble de la vall, la Torre de Tamúrcia, hi ha el Casal dels Voltors, un equipament que val la pena visitar i des d’on veureu en directe nius de voltors. I ben a prop, hi ha un aguait per fotografiar-los.

Aquesta darrera ruta comença al poble de Sapeira, un dels més enlairats de la vall i que gaudeix de bones vistes de les serres de Sant Gervàs i de Castellet. Baixant per una pista trobarem aviat la font del Poble, entre un bonic grup de trèmols. Ja per camí seguim avall fins arribar al barranc del Solà, amb una gran força erosiva. Per tornar al poble, remuntarem el barranc de Llepós i passarem per altiplans agrícoles fins a la font de les Basses, on podrem sentir cantar granotes i gripaus. El camí passa pel preciós mas de la Torre del Senyor i arriba al límit inferior de la roureda d’Aulàs, una altra de les joies naturals de la Terreta. Des d’aquí ja només ens queda agafar (i admirar) el camí vell d’Aulàs a Sapeira, amb murs de pedra seca a banda i banda.

La vall de la Terreta amb la serra de Sant Gervàs omnipresent. © Natura Local.

Sobrevolant el Montsec i el congost de Mont-rebei

dimarts, 22/05/2018

Per fi, i després de gairebé sis anys, aquest blog fa honor al seu nom: per terra, mar i aire. Certament, la major part d’articles els he dedicat a espais terrestres. Molt pocs han tractat de paratges litorals o marins. I cap, fins avui, del paisatge que s’observa des del cel. L’estrena no podia ser millor: un vol en globus aerostàtic sobrevolant la serra del Montsec, el congost de Mont-rebei i la Conca Dellà. Pugeu?

Volar en globus és una d’aquelles vivències que no s’obliden. © Xavi Basora

Volar en globus és una experiència que cal viure algun cop a la vida. Nosaltres vam poder fer-ho farà unes setmanes de la mà d’una de les empreses més veteranes del sector: Globus Kontiki. Amb base a Òdena, ofereixen vols arreu de Catalunya i Espanya (amb durades diverses), vols professionals i fins i tot expedicions a l’estranger.

Les dimensions dels globus varien, però solen tenir capacitat per a una dotzena de persones. © Xavi Basora

Un treball en equip
Estàvem citats a les 6:30h del matí al poble d’Àger, la capital del Montsec. Només arribar ens van rebre en Miquel Mesegué, fundador de l’empresa l’any 1988 i un pilot amb una amplíssima experiència, i l’Imma Romeu, com a responsable de rescat. Des del primer moment ens van tractar amb una barreja exquisida d’amabilitat i professionalitat.

Vam deixar els nostres cotxes aparcats i vam pujar al seu tot-terreny per dirigir-nos al punt de sortida, una de les entrades del pantà de Canelles. Al remolc hi portàvem ben plegat un dels protagonistes de l’activitat, el globus. En arribar a la riba de l’embassament, ja ens vam adonar que en aquest tipus d’activitat no som mers espectadors, sinó que formem part de l’equip que ajuda al muntatge i desmuntatge del globus. I és que posar en solfa un aparell com aquest porta el seu temps i requereix d’unes quantes mans. I, també, d’un potent ventilador que el vagi inflant, ben bé com si fos un globus infantil però sensiblement més gran…

Desplegant la tela del globus, just abans de procedir a inflar-lo. © Xavi Basora

Ja dins de la cistella, rebem les instruccions d’en Miquel i descobrim un dels encants d’aquesta activitat: saps d’on surts, però mai on aterraràs. I és que el trajecte sempre és diferent ja que depèn exclusivament del vent. Els pilots poden fer pujar i baixar el globus, però el sentit horitzontal el determinen les capes de vent que et vas trobant. I és aquí on la persona responsable del rescat té el seu paper: ella és qui va seguint el globus per terra (i també en contacte amb el pilot via walkie-talkies) i arriba al punt d’aterratge amb el tot-terreny i el remolc per recollir els passatgers.

El congost de Mont-rebei, una conjunció sublim
Escoltades les instruccions, comença l’enlairament. És un dels moments més emocionants. Aquell dia feia fred, però l’aire calent que expulsa amb força el cremador de gas serveix per escalfar-nos (i també per fer-nos pujar). De seguida, la perspectiva del paisatge canvia. Els relleus trencats d’aquest sector del Prepirineu i la verdor exuberant dels camps posen la pell de gallina.

El gas escalfa l’aire, i l’aire calent és la clau del funcionament dels globus aerostàtics. © Xavi Basora

De sobte, apareix amb tota la seva força Mont-rebei, el congost més impressionant del nostre país. No puc afegir gaire més al que ja s’ha dit i escrit d’aquesta joia geològica i paisatgística, però vista des de l’aire la seva figura potser encara és més imponent. I si a això hi afegim un decorat de fons amb uns Pirineus encara ben blancs a aquestes alçades de la primavera, i unes boires arrossegadisses arran de terra, la conjunció esdevé sublim, màgica. A bord, les càmeres de fotografies treuen fum per captar el moment. I en Miquel ens transmet passió i tranquil·litat alhora.

El congost de Mont-rebei, vist des de la cara sud del Montsec i amb els Pirineus nevats al fons. © Xavi Basora

Passada aquesta primera sotragada emocional, anem resseguint la vall d’Àger en direcció est. En Josep Pla, l’escriptor, tenia tota la raó: aquesta vall és un paradís llunyà, remot, que amaga una pau divina. Pau podria ser perfectament la sensació que produeix viatjar en globus. El Montsec el veiem i no el veiem, perquè la boira el cobreix. Però sí que ens adonem que és una serra única, un autèntic tsunami petrificat com algú ha escrit i que segurament mereixeria més protecció que la que té ara.

De fet, ja fa força anys que des de diversos sectors científics i ecologistes es reclama la declaració del Montsec com a parc natural. El reconeixement internacional ja li ha arribat per vies diverses: d’una banda, és reserva Starlight per la foscor del seu cel, un distintiu que compta amb l’aval de la UNESCO; i, d’una altra, és Geoparc Mundial de la UNESCO pel seu valor geològic d’importància internacional. A casa nostra, en canvi, sembla que encara no ens ho acabem de creure (i també vivim moments convulsos amb recursos escassos).

La vall d’Àger amb unes boirines mandroses que costa que s’aixequin. © Xavi Basora

Creuar el Montsec, que arriba a uns 1.700 metres d’alçada, ens obliga a pujar fins als 3.000 metres. El fred es fa sentir, però el paisatge canviant i el joc d’anar reconeixent els pobles, les valls, les muntanyes fa que el temps passi volant, mai més ben dit. Ja estem al congost de Terradets i el vent ens porta cap a l’altre vessant de la serra. Deixem la comarca de la Noguera per entrar al Pallars Jussà. I aquí el vol ens endinsa per la magnífica Conca Dellà.

La Conca Dellà i els secrets de la cara nord del Montsec
Primer gaudim de la bellesa plàstica del poble de Llimiana, perfectament situat sobre un turó. Les boires ja han marxat i la vall de Barcedana s’obre davant nostre. La cara nord del Montsec de Rúbies mostra la seva densitat boscosa i, buscant buscant, localitzem algun dels seus tresors amagats, com ara el santuari de Sant Salvador del Bosc, on s’hi fa un romiatge per demanar la curació de malalties i a on encara alguns hi pugen descalços pel famós camí dels cent revolts.

La cara Nord del Montsec, amb Llimiana en primer terme i el congost de Terradets a l’extrem dret. © Xavi Basora

Deixem Llimiana i arribem a Aransís, un altre d’aquells pobles que cal visitar. El mosaic paisatgístic, amb grocs, verds i marrons sembla una pintura impressionista. Aquesta primavera té potser més força que altres primaveres, i es nota que raja aigua per tot arreu. Costa de creure que a l’estiu tota aquesta verdor deixarà pas al groc cremat característic d’aquestes contrades. Poc a poc, els pobles de la Conca Dellà es deixen veure: Suterranya, Orcau, Figuerola d’Orcau, Conques, Sant Romà d’Abella i Isona, la capital. Aquí, el decorat de fons també és imponent, amb relleus tan característics com la muntanya de Sant Corneli, la serra de Carreu o el roc de Pessonada.

La verdor passatgera de la Conca Dellà, amb el poble d’Isona al fons. © Xavi Basora

Aterrant en un camp de la Conca Dellà. © Xavi Basora

S’acosta el moment d’aterrar. En Miquel ja busca algun camp sense conrear que sigui apte per a la maniobra. Diuen que és un dels moments més delicats. Els passatgers ens aferrem a uns agafadors de la cistella per amortir millor el cop. Aquesta vegada, però, l’aterratge és suau, sense cap complicació. El poc vent i l’expertesa del pilot ens ho han posat fàcil. Toquem novament terra, dues hores i mitja després d’haver-nos enlairat. L’Imma ja ha arribat i comencem amb les tasques de desmuntatge. El propietari del terreny ens ve a rebre amb un somriure i acompanyat dels seus nets que volen veure l’espectacle del globus.

Amb la implicació de tots anem desinflant i plegant el globus fins que hi cap dins d’una bossa. Sembla increïble que aquest enorme tros de tela ens hagi transportat pels aires durant un trajecte inolvidable. Ara toca tornar a Àger i recuperar forces. Un esmorzar de forquilla i ganivet, acompanyat d’un brindis amb cava, és el millor colofó d’aquesta aventura. En Miquel i la Imma ens lliuren els diplomes que certifiquen el vol i ens expliquen algunes expedicions que ens deixen bocabadats. Ens quedem amb ganes de nous vols, per exemple la travessa dels Pirineus nevats…

Primers de maig. Els Pirineus encara amb un bon tou de neu. © Xavi Basora

Blogs, xarxes i massificació de paratges naturals

dissabte, 11/03/2017

Aquest article s’endinsa en un terreny espinós, en un debat delicat. Com a punt de partida, citaré tres aportacions que he recopilat en els últims mesos:

Vivim un repunt de presència humana a llocs delicats [de Menorca], bàsicament derivada d’un concepte mal entès del turisme alternatiu. […]. És una irresponsabilitat publicar guies animant i mostrant com arribar al darrer racó tranquil de costa, a les coves més recòndites o al barranc més inaccessible. Ens visita més d’un milió de persones cada any. És poc prudent conduir-hi gent constantment. Perquè en aquests llocs és on es refugia una biodiversitat que necessita poca presència humana. Aquests indrets són els santuaris que, en moltes ocasions, permeten que a la resta de l’Illa s’hi puguin veure amb facilitat elements naturals que li donen molt de valor.
Miquel Camps, Article “Fins al darrer racó”. A Descobreix Menorca, 9/11/2016

“[Wikiloc és un espai web] potent i pràctic, però caldria un filtratge per part d’organismes oficials, ja que alguns usuaris pengen itineraris per llocs sensibles per a la fauna i, fent-ho, no fan pas cap favor a la conservació de la biodiversitat, ben al contrari.
Marc Garriga, comentari en un apunt sobre Wikiloc al Facebook SENdÈRIA, 10/2/2017.

La divulgació que es fa de diversos paratges naturals resulta, amb el temps, molt negativa per a l’entorn. La natura se’n ressent i els paratges deixen de ser meravellosos.
Anna, comentari en un apunt d’aquest blog sobre el bosc d’Aubàs. 3/11/2016.

D’aquestes tres reflexions se’n deriva una hipòtesi inquietant: la divulgació de paratges naturals poc concorreguts pot contribuir a degradar-los. Un fenomen que semblaria més intens —i fins i tot perillós— si aquesta divulgació es fa a través de pàgines web, blogs i xarxes socials, canals que tindrien un gran poder per atraure a la natura milers i milers de persones. És certa aquesta hipòtesi? La compartiu? Passa a tot arreu igual? És un fenomen recent, o ve de lluny? Com posar-hi remei, en cas que sigui necessari? Són preguntes de resposta difícil i depenen —penso jo— de la idiosincràsia de cada paratge natural en qüestió. Per tenir més context i elements d’anàlisi sobre aquesta relació causa-efecte tan inquietant, vull aportar sis elements de reflexió que podeu o no estar-hi d’acord. És per això que us animo a deixar comentaris al final d’aquest article, conèixer els vostres punts de vista i seguir generant debat.

El Saut deth Pish, un dels paratges més divulgats i freqüentats de la Val d’Aran. I també dels més bonics. © Xavi Basora

1. La simple publicació d’un paratge natural no és sinònim automàtic de perill
Un exemple és aquest blog. No conec cap racó natural dels que he divulgat —i que sigui poc freqüentat— que pateixi hores d’ara problemes de massificació. El simple fet que un paratge natural poc conegut aparegui en un blog o web no comporta, necessàriament, que estigui condemnat a rebre milers de visites i, encara menys, a patir una certa degradació.

Cada mes es publiquen a la xarxa centenars i qui sap si milers d’articles (i fotografies) divulgant espais naturals. Com passa en altres àmbits, a Internet hi ha una allau de continguts amb rutes i ressenyes per racons naturals. Una abundància que, segons expliquen els experts en màrqueting turístic, provoca el fenomen següent: tot i haver publicat una proposta o producte turístic en un web o blog —en el nostre cas un itinerari per un paratge natural poc conegut—, la majoria de públic mai no l’arribarà a conèixer; dels pocs que el coneguin, a pocs els interessarà; i als que els interessi, només una petita part el recordaran i acabaran decidint-se a recórrer l’itinerari proposat.

Hi ha alguns factors clau que influeixen en aquest sentit. Un seria l’audiència del web o mitjà on es publica la ruta, i un altre el número de seguidors del blog o del perfil social que difon els articles. No és el mateix difondre el congost de Mont-rebei a la televisió amb imatges espectaculars gravades amb drons que fer-ho a través d’un humil blog com aquest.

2. Paratges poc freqüentats s’han divulgat tota la vida, ara és diferent?
Podria semblar que blogs, portals web de rutes, aplis i tot allò on line són més responsables i proclius a descobrir racons naturals al públic. Res més lluny que la realitat. Fa dècades que nombrosos productes en paper (revistes, guies, mapes, fulletons promocionals, etc.) han fet i encara fan el mateix però, en aquest cas, sembla que ningú no posi el crit al cel. Un cop divulgat, podríem dir que “el mal ja està fet”, independentment del canal amb el que es faci.

El que sí que és cert, i això és evident, és que el potencial viral i multiplicador dels continguts en línia és molt superior gràcies a les xarxes socials. Si, per les raons que siguin, una ruta per un paratge natural publicada en un mitjà digital té èxit, és capaç d’arribar a molta més gent que si s’hagués publicat en un mitjà en paper. Però, com he dit al punt anterior, el simple fet que es publiqui en línia no pressuposa que arribi a moltíssima gent i que aquesta gent visiti en massa l’indret proposat.

Un estany poc freqüentat de la Val d’Aran, sobretot si es compara amb d’altres zones lacustres properes. © Xavi Basora

3. Abans de publicar res, caldria comprovar la normativa específica
Hi ha indrets naturals que són sensibles per raons diverses. Perquè hi crien espècies amenaçades, perquè hi ha hàbitats molt sensibles al trepig (per exemple, les molleres d’alta muntanya o espais d’interès geològic fàcilment erosionables), o perquè hi viuen espècies que no toleren bé la presència humana o fins i tot els pot afectar negativament. Entre molts altres motius.

Sol passar que aquestes àrees tan fràgils gaudeixen d’algun tipus de protecció per normativa específica o, directament, estan situades dins d’espais naturals protegits. En aquests casos, cal reivindicar una divulgació responsable, és a dir, que no es donin a conèixer itineraris que passen per aquests paratges tan sensibles o que, si se’n parla, es faci de manera genèrica i sense donar detalls exactes de com arribar-hi. I aquesta màxima també és aplicable a la promoció turística per part d’organismes públics i privats, que igualment hauria de ser responsable.

També en aquests casos, es podria aplicar el que reclama en Marc Garriga en la reflexió inicial d’aquest article: que les administracions filtrin (i entenc que treguin de circulació) aquelles rutes publicades que clarament passen per àrees sensibles i protegides. Una tasca a priori titànica que, en tot cas, s’hauria de centrar en aquells mitjans o portals web amb més visites, com és el cas de Wikiloc.

4. Factors d’autoprotecció enfront de la divulgació
A part de la divulgació que se’n faci, diverses característiques dels propis paratges naturals també poden augmentar o disminuir el risc que acabin massificats i deteriorats.

Una característica clau és el context turístic i geogràfic: no és el mateix divulgar llocs sensibles que es troben al litoral que difondre paratges de l’alta muntanya. El potencial de visitants al litoral, sobretot en països com el nostre amb llarga tradició de turisme de sol i platja, és molt superior. D’aquí l’advertència que fa en Miquel Camps a la reflexió que encapçala aquest article, referida a una illa turística i petita com és Menorca, on qualsevol racó és a l’abast de milers de persones.

En un sentit semblant, divulgar racons sensibles en comarques turístiques —com ara la Cerdanya, la Vall d’Aran o la Garrotxa— pot tenir més efectes que fer-ho en comarques amb menys afluència turística com ara el Pallars Jussà, l’Alt Urgell o la Terra Alta. Tot i que hi ha excepcions, com ara el congost de Mont-rebei, situat en una comarca poc turística, però que ha viscut un gran increment de visitants en poc temps. Les raons, en aquest cas, s’apunten en la reflexió següent.

I el mateix efecte es donaria si difonem racons amagats d’espais naturals propers a les grans ciutats. Divulgar llocs poc freqüentats de Collserola, Sant Llorenç del Munt o el Montseny, espais propers a la gran metròpoli de Barcelona, pot ser més arriscat atès que el públic potencial és molt superior. Un altre debat seria si queden indrets poc freqüentats en aquest tipus d’espais metropolitans.

L’accessibilitat és un altre factor de risc o d’autoprotecció, segons es miri. Paratges remots o de difícil accés s’autoprotegeixen. Si per arribar a un paratge natural cal caminar hores i superar un fort desnivell, el potencial de visitants disminueix. En canvi, si l’indret està situat a prop d’on es deixa el cotxe i el desnivell per accedir-hi és poc o fins i tot planer, llavors atraurà a molta més gent. Els llocs més visitats, massificats i degradats són els més accessibles.

El congost de Mont-rebei, un paratge que en pocs anys ha patit un gran augment de visitants. © Xavi Basora

5. L’espectacularitat visual, un factor clau
L’atractiu visual del paratge en qüestió és un altre factor de risc evident. A més espectacular i bonic, més capacitat d’atracció. Divulgar espais naturals molt espectaculars, en una època en què la imatge té un gran poder, pot contribuir a atraure nous visitants.

Un cas recent, que he citat més amunt, és el congost de Mont-rebei, que ha passat de ser un lloc poc conegut i visitat a ser un indret que rep 100.000 visitants cada any i que ha estat objecte de diversos reportatges i notícies recentment (al programa Temps d’Aventura o al diari Segre, per exemple). El seu atractiu visual, la seva facilitat d’accés i, també, l’increment de la divulgació, són factors que de ben segur han contribuït a la seva massificació en dies puntuals. Un altre exemple seria la fageda d’en Jordà, d’una bellesa sublim i a la que s’hi arriba també sense cap dificultat.

D’altra banda, a l’estiu fa calor i ve de gust refrescar-se. És per això que els espais naturals amb aigua, on és possible banyar-se —seria el cas de llacs, de cales o de gorgs i basses fluvials—, solen ser llocs que també atrauen un gran nombre de persones. I, novament, els espais aquàtics més massificats són els més accessibles.

6. Dos fenòmens socials en el rerefons: els no turistes i la necessitat de natura
¿Els blogs i les xarxes són l’origen del problema, o són la conseqüència de fenòmens socials més amplis? Des del meu punt de vista, en són la conseqüència. Segurament hi ha diversos fenòmens incitadors de l’augment de visitants a paratges naturals poc coneguts, però dos dels més clars són el dels no turistes i el de la necessitat creixent de contacte amb la natura.

El primer fenomen l’explica molt bé l’expert en turisme José Antonio Donaire, per exemple en aquest apunt del seu blog (a la reflexió titulada “Contra el mainstream”). Els no turistes són turistes que no es consideren a sí mateixos com a turistes. Que tenen per principi bàsic evitar sempre els llocs amb turistes. Que busquen indrets atípics, poc coneguts, poc visitats. Volen sentir-se descobridors de racons poc o gens trepitjats per turistes.

El segon fenomen explica la raó de ser d’aquest blog dedicat a l’ecoturisme. Les persones tendeixen, cada cop més, a viure a les ciutats. I la vida moderna cada vegada va més i més de pressa. Dues raons que impulsen la gent a buscar —o, millor dit, a recuperar— el contacte amb la natura. De fet, aquesta necessitat s’explica pel vincle innat que tenim amb la natura i que es coneix com a biofilia. Diuen que en el nostre interior posseïm la petjada de la natura i que per aquesta raó quan hi connectem sentim un profund benestar. Per a moltes persones, aquest benestar depèn clarament que el paratge natural sigui tranquil, silenciós; és a dir, que hi hagi poca gent.

Si cal, regulem sense por i explicant-ho bé
Exposades aquestes sis reflexions, només resta dir que si, malgrat tot, un paratge natural es massifica i comença a degradar-se, llavors cal prendre mesures urgents i ben pensades. Cal regular i fer-ho amb mà ferma i sense por. Al congost de Mont-rebei, per exemple, ja s’han aplicat mesures i més que se n’aplicaran.

Però quines mesures a aplicar són les més adequades? El pagament per accedir és una solució? Només es tracta de regular, o també d’informar? Aquest és un debat que donaria per a un altre article i que en part també depèn de la idiosincràsia de cada lloc. L’únic que vull dir al respecte és que siguin quines siguin les mesures a aplicar, cal explicar-les i justificar-les molt bé.

El bolet més antic del món

dissabte, 11/04/2015

Encara que sembli impossible, hi ha indrets que quasi no apareixen en les guies turístiques ni en les cerques de Google, i que tampoc estan senyalitzats. Paradoxalment, són paratges molt apreciats per la població local i poden arribar a tenir un gran valor patrimonial. És el cas de la roca del Bolet, un espai d’interès geològic proper al petit poble medieval de Figuerola d’Orcau (Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà).

El sol d'un capvespre d'estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

El sol d’un capvespre d’estiu encén les terres argiloses de la roca del Bolet. © Xavi Basora.

Aquesta roca té una forma ben curiosa. Com el seu nom indica, es tracta d’un bolet, no us sabria dir de quina espècie, que es va formar fa molt i molt de temps. És, doncs, el bolet més antic, qui sap si del món mundial. Bromes a part, en Jordi Panisello, geòleg de la comarca que regenta l’empresa de geoturisme Eureka SGN, m’explica que per entendre’n l’origen ens hem de fixar bé en el bolet: el barret és de color grisenc, mentre que el peu és vermellós. I hem de conèixer bé la composició d’un turonet proper a la roca, l’anomenat Mont de Conques, també emblemàtic a la comarca per l’ermita que el corona, per l’aplec que s’hi celebra els Dilluns de Pasqua i per la seva història associada a la Guerra Civil.

Vista sensacional des del Mont de Conques (Pallars Jussà). © Xavi Basora

Vista sensacional des del Mont de Conques cap a la serra de Carreu (Pallars Jussà). © Xavi Basora

El Mont de Conques està format per materials argilosos (molt tous), però la seva part superior és una capa de roca calcària més dura, el travertí. Ja fa molts i molts anys, en un vessant sense vegetació d’aquest turonet, l’aigua de pluja que circulava a favor del pendent va anar desgastant l’argila fins que el travertí es va descalçar i va caure en forma de blocs pel vessant. L’argila que quedava sota d’aquells blocs restava, a partir de llavors, protegida de l’erosió. En canvi, l’aigua va seguir emportant-se els materials no resguardats i es va formar una columna que va anar creixent a mesura que s’intensificava l’erosió. Aquesta columna va acabar esdevenint el peu del bolet que ara veiem i l’estructura rocosa resultant és el que els geòlegs anomenen un “pilar coronat”.

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

La petita vall argilosa on es troba la roca del Bolet. © Xavi Basora

Un paratge estimat pels figuerolencs i les figuerolenques
Tothom a Figuerola d’Orcau coneix la roca del Bolet; de fet, és tot un símbol d’identitat del poble. Per Sant Antoni Abat, a mitjans de gener, s’hi celebra a la vila la popular cavalcada dels Tres Tombs, caracteritzada per la ironia i el bon humor. Els petits i els no tan petits es disfressen i es pugen a carrosses que recorren el poble i que, en acabar la ruta, són beneïdes pel capellà. Una d’aquestes carrosses, però, no transporta cap persona, sinó una rèplica la mar de bonica de la roca del Bolet. Una mostra de l’estima popular per aquesta estructura geològica. Geologia i identitat agafats de la mà.

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a de Figuerola d'Orca. © Xavi Basora

La carrossa de la roca del Bolet durant la festa de Sant Antoni a Figuerola d’Orcau. © Xavi Basora

La gent del poble explica que fa uns seixanta anys es podia “escalar” pel peu de la roca i pujar a dalt del barret, tot i que comportava una certa dificultat. Hi havia qui ho feia per demanar un desig, però el jovent hi pujava perquè sabien que al barret s’hi amagaven nius de coloms i hi trobaven ous o colomins que després es menjaven. De fet, m’explica un vilatà que, quan no existia la televisió, aquest paratge era un dels principals llocs d’esbarjo per a la canalla del poble. Més recentment, la roca del Bolet s’ha convertit en un dels llocs més emblemàtics per on passa la cursa de muntanya Quatre Rocs, amb sortida i arribada a Figuerola d’Orcau i que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent.

Cal deixar caure la roca?
Des de fa temps hi ha una reivindicació popular de la gent del poble per no deixar caure la roca. Argumenten que l’erosió avança sense parar i que si no es falca amb algun tipus d’estructura ni es protegeix d’alguna manera la roca acabarà caient. De moment no han rebut suport. Em pregunto si, en un cas com aquest, cal deixar que la natura segueixi el seu curs o mantenir una roca molt estimada i d’una gran vàlua geològica. Em decanto per la segona opció, cosa que no vol dir que en altres llocs sigui partidari que la natura evolucioni per si sola. També sóc partidari de senyalitzar la zona i, sobretot, de visitar-la des del més absolut respecte per tractar-se d’un lloc molt fràgil.

Si heu llegit fins aquí, potser us preguntareu com arribar a la roca del Bolet. Com acabo de comentar, ni l’accés ni la mateixa roca estan senyalitzats, tot i la proximitat al poble. Sense que serveixi de precedent, aquest cop no us donaré les indicacions per arribar-hi, ja que us animo a preguntar-ho a algú del poble. Segur que us ajudaran encantats.

La roca del Bolet amb la muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

La roca del Bolet amb l’emblemàtica muntanya de Sant Corneli al fons. © Xavi Basora

Més informació
Descoberts nous registres paleoclimàtics a la conca de Tremp

Concentrat de rutes pel Pirineu català

dijous, 24/07/2014

Sou una família, una parella o un grup d’amics. Teniu previst anar a passar uns dies al Pirineu català. I us ve de gust fer alguna ruta a peu. Com és habitual, entreu a Internet i llavors la cosa es complica perquè no sabeu per on començar a buscar. La dispersió és aclaparadora… Però no patiu, aquest article us vol ajudar (humilment) a posar una mica d’ordre i a facilitar-vos la tria del vostre itinerari. Aprofiteu, doncs, aquest concentrat de rutes pirinenques i recordeu també que a les llibreries de muntanya hi trobareu les encara molt útils guies en paper amb infinitat de propostes d’itineraris.

Tot seguit disposeu d’un llistat força extens de pàgines web que inclouen propostes de rutes i itineraris a peu per diferents sectors del Pirineu català. El grau de detall i la qualitat de la informació de cada ruta depèn de cada pàgina web i, per tant, és molt variable. Totes les rutes es poden fer pel vostre compte (concepte tècnic: autoguiades) i, en molts dels casos, també teniu empreses i entitats que us poden acompanyar i guiar, enriquint l’experiència amb els coneixements i curiositats que us explicaran els guies.

En el llistat següent estic segur que se m’ha escapat alguna web important. Així doncs, us animo a fer-me arribar (als comentaris de l’article, per exemple) les vostres esmenes perquè pugui incorporar-les el més aviat possible. No he inclòs els incomptables blogs personals que també publiquen ressenyes d’itineraris pel Pirineu, ja que el llistat seria interminable.

Títol © Xavi Basora

Camí de Prat de Cadí, a la Cerdanya. © Xavi Basora


> Portals de rutes per al conjunt del Pirineu català

  • Rutes Pirineus: per a mi, el millor amb diferència. Un disseny exquisit, una informació molt completa (amb ressenyes en pdf que es poden descarregar gratuïtament), un cercador per criteris diversos (comarca, tipologies, parc natural, etc.) i un àmbit territorial que abasta tot el Pirineu, no només el català. També ofereixen un carnet d’avantatges per a socis i sortides guiades.
  • Marca Pirineus: senderisme (recull de senders de GR, rutes temàtiques per etapes, xarxes de camins i passejades culturals), guia en pdf “Pirineus de Catalunya – senderisme” (amb una selecció de dues rutes per comarca i un recull de les travesses per etapes i els GR) i usuari wikiloc.
  • Wikiloc senderisme: infinitat de rutes publicades pels propis usuaris. Va molt més enllà del Pirineu.
  • Geomapa: portal turístic més ampli, també inclou un cercador de rutes.
  • El Racó del Senderista: calendari d’activitats guiades d’un conjunt d’empreses especialitzades en senderisme.
  • Catàleg de paisatge de l’Alt Pirineu i Aran: una enciclopèdia sobre el paisatge pirinenc, que també inclou un capítol específic dedicat a rutes i miradors.
TRitol © Xavi Basora

Al circ de Baiau, al Pallars Sobirà. © Xavi Basora


> Rutes per comarques, províncies i altres àmbits territorials menors

Títol © Xavi Basora

El germà petit del Pirineu, el Prepirineu, no en té res de petit. L’entrada al congost de Mont-rebei. © Xavi Basora


> Rutes pels parcs naturals pirinencs

L'estany de Baborte, un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d'Estats. © Xavi Basora

L’estany de Baborte, en un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d’Estats. © Xavi Basora


> Travesses per etapes (de varis dies i amb noms molt inspiradors)

A caminar, doncs… I a gaudir d’aquesta joia que és el Pirineu. Bon estiu a tothom!


> Articles relacionats
:

Una muntanya emblemàtica al cor del Pallars Jussà

dilluns, 5/05/2014

Hi ha muntanyes d’alçada modesta, però presència imponent. Que no solen aparèixer a les llistes de cims a conquerir, però que quan n’assoleixes el punt més alt la recompensa visual és extraordinària. Que poden passar desapercebudes a ulls d’un passavolant, però que si grates una mica te n’adones que són indrets molt estimats pels locals i amb molta història al darrera. Em refereixo, en aquesta ocasió, a la muntanya de Sant Corneli, situada al bell mig del Pallars Jussà, al cor d’aquesta comarca prepirinenca.

La muntanya de Sant Corneli supera amb prou feines els 1.350 metres d’alçada. Tot i així, té el privilegi de dominar les tres grans conques del Pallars Jussà: la conca Dellà, la conca de Dalt i la conca de Tremp. I no només això: poc després de començar a pujar-hi, se t’apareix al darrera el rei dels Pirineus, l’Aneto. La visió d’aquest gegant pirinenc és un autèntic regal. El perfil de Sant Corneli, que més que una muntanya és una serra, resulta imponent, sobretot vista des de qualsevol punt de la conca Dellà. Amb el poble i el castell d’Orcau a la base, i els cingles que en flanquegen el vessant sud, la seva silueta allargassada és inconfusible i tota una referència per als habitants d’aquesta altra joia poc coneguda que és la conca Dellà.

La muntanya de Sant Corneli vista des del poble de Basturs, a la conca Dellà. © Xavi Basora

> Combats cruents i nocturns
Una situació estratègica va convertir aquesta muntanya en un indret molt desitjat durant la Guerra Civil espanyola. El maig de 1938, una ofensiva republicana va intentar reconquerir Sant Corneli, que llavors estava sota domini dels nacionals. Manuel Gimeno, en el seu llibre Revolució, guerra i repressió al Pallars, explica que els republicans van atènyer les filferrades nacionals, davant de les quals en moriren molts. D’un batalló de 700 soldats, només en van sobreviure 42. Una batalla cruenta que va tenir lloc sobretot de nit. Explica Gimeno que “acabada la guerra, no foren pocs els veïns dels pobles propers que, desitjosos de veure de prop l’escenari dels combats, pujaren al cim, on es trobaren davant d’un espectacle dantesc d’esquelets de soldats agafats als filferros protectors de la posicions nacionals […]”.

Avui la muntanya conserva alguns testimonis muts d’aquell episodi històric. Poc abans d’arribar al cim, s’entreveuen diverses restes de trinxeres i búnquers, i en assolir-lo hi trobareu una enorme creu de ciment caiguda. Fou bastida el setembre de 1939 en memòria dels caiguts de l’exèrcit franquista durant els combats del maig del 1938. Precisament és tota aquesta història la que dóna nom al Camí a les Trinxeres, una cursa i caminada popular que s’organitza des del 2011 i que enguany arriba a la quarta edició. Si voleu endinsar-vos en la història i el paisatge d’aquest indret, és una excel·lent oportunitat. Tindrà lloc el pròxim dissabte 24 de maig.

El pantà de Sant Antoni i els camps propers tenen un aspecte fantàstic a la primavera. Al fons, la Pobla de Segur. I més al fons, el Pirineu. © Xavi Basora

> Paradís de cérvols i voltors
Si voleu pujar a la muntanya pel vostre compte, l’itinerari principal surt de la font de la O, una agradable zona recreativa propera a Aramunt. A aquest poble s’hi arriba per una bonica carretera des de la Pobla de Segur que ressegueix el pantà de Sant Antoni. Des de la font de la O seguiu per la pista forestal i de seguida un cartell us farà agafar un corriol a mà esquerra. L’ascensió pel vessant obac de la muntanya és constant i no té pèrdua. Són 840 metres de desnivell i unes dues hores de pujada. El descens el podeu fer pel mateix camí si voleu anar per feina, o pel camí de les Collades si voleu completar un espectacular i llarg itinerari circular (que és el que ressegueixen al “Camí a les Trinxeres”).

Des d’una òptica més purament ecoturística, Sant Corneli és una muntanya que pertany als dominis del massís del Boumort, dins l’Espai d’Interès Natural Serra de Carreu-Sant Corneli. Diu aquest bon apunt de la Casa Julià d’Aramunt que cérvols i senglars s’hi passegen durant tot l’any, i que és un lloc ideal per assistir a la brama del cérvol al mes d’octubre. També és un indret idoni per observar el vol tranquil i assossegat dels ocells carronyaires, amb poblacions molt abundants en aquest sector del Prepirineu. I si sou uns apassionats de la geologia, la serra de Carreu i el roc de Pessonada –que observareu perfectament des del cim– són com un llibre obert a l’aire lliure.

Conclusió: hi ha muntanyes poc emblemàtiques a priori però que ho són molt més del que ens pensem. Sant Corneli n’és una, amb una natura i unes panoràmiques de primera divisió, i on reviureu un passat no gaire llunyà i un altre –el geològic– de llunyíssim…

El roc de Pessonada i la vall de Carreu des del cim de Sant Corneli. © Xavi Basora

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

Prepirineu en estat pur

diumenge, 24/02/2013

Deia fa uns mesos en un altre apunt que els espais naturals del Prepirineu són dels més desconeguts i poc visitats del nostre país. I, en part, això s’explicaria per l’ideari col·lectiu dels catalans, que quan anem cap a la muntanya busquem verdor, cims escarpats i boscos de pins i avets. Paisatge alpí, en definitiva. I, sense saber-ho, ens perdem pel camí les àrees naturals més solitàries i agrestes de Catalunya, les del Prepirineu. Ara que la tranquil·litat i la soledat van més buscades que mai, aquesta extensa zona geogràfica –que va del Berguedà a la Noguera i el Pallars Jussà– és un dels millors llocs per escoltar el silenci. Espais com el Boumort, Alinyà, el Montsec, la serra de Busa, la de Sant Gervàs o el Catllaràs mereixen, per si sols, una escapada.

Si hi ha una comarca que permet assaborir el Prepirineu en estat pur, aquesta és possiblement el Pallars Jussà. Una comarca considerada tradicionalment de pas on, si ens hi aturem, descobrirem un patrimoni natural i cultural excepcionals. Amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els seus atractius naturals i, més concretament, els del municipi que n’ostenta la capitalitat, dijous passat es va presentar a Lleida i a Tremp la guia Tremp, un esclat de natura al teu abast. Una publicació –gratuïta, per cert– que he tingut el privilegi d’escriure per encàrrec de l’Ajuntament.

La foto de portada de la guia, en la que una ecoturista interpreta el paisatge de Gurp i els cingles de l'entorn. © Xavi Basora

La guia no és un llibre d’itineraris però tampoc un tríptic. Aspira a ser una carta de presentació que posi la mel a la boca. Per això té un format àgil: 24 pàgines amb força imatges i textos breus. Una guia que comença introduint-nos a l’ecoturisme (què és i com practicar-lo) per de seguida repassar els atractius d’un municipi immens. De fet, és, amb 30.200 hectàrees, el més extens de Catalunya, una dada que poca gent sap. Una superfície que supera la de la majoria de parcs naturals de Catalunya llevat del de l’Alt Pirineu (el més gran) i el del Cadí-Moixeró.

Dels atractius naturals i paisatgístics del municipi, en destacaria dos: els ocells carronyaires i el patrimoni geològic. Les muntanyes prepirinenques com les de Tremp són l’únic lloc d’Europa on conviuen les quatre grans espècies d’ocells carronyaires del vell continent: el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre. Aquestes aus poden arribar als tres metres d’envergadura i veure-les planejar o lluitar per la carronya és un espectacle digne de veure. I a Tremp això és possible, amb equipaments ben preparats com ara els aguaits amb vidres espia de la Terreta i la serra de Lleràs.

Aguait fotogràfic a la serra de Lleràs, amb vidres espia per evitar ser vistos pels voltors. © Xavi Basora

Voltors fotografiats des de l'aguait de la serra de Lleràs. © Xavi Basora

D’altra banda, els paisatges de Tremp –i de tot el Prepirineu– són un llibre de geologia a l’aire lliure. Acompanyats d’un guia expert, aquest vast territori ens ajuda a entendre com es van formar els Pirineus i a resoldre misteris de serres capgirades o esllavissades que s’emporten pobles per davant. Un patrimoni geològic que atrau cada any experts de tot el món i que té un potencial turístic encara per aprofitar. I una geologia que es tradueix en un paisatge de cingleres majestuoses, serres abruptes, barrancs profunds i balmes encaixonades.

La part central de la guia són cinc fitxes a doble pàgina de les principals zones del municipi on practicar l’ecoturisme. Per a cada zona sabrem què veure-hi, què fer-hi i on anar, a més d’un petit espai amb curiositats. Entre aquestes, us n’avanço un parell: el pas del Portús (al sector de la Terreta) és tan estret que es feia servir per comptar caps de bestiar, i la serra dels Nerets amaga una antiga pedrera –el clot de Moles– amb unes pedres circulars tan grans que no se sap com carai s’ho feien per baixar-les al poble de Vilamitjana.

Els corrals de Gurp, petites cavitats sota les balmes que utilitzaven els pastors per guardar-hi els ramats. © Xavi Basora

No us avanço res més. Us convido a llegir la guia i a aprofitar uns dies de festa (o un cap de setmana) per fer una estada en aquest racó del Pallars Jussà. Gaudireu d’un paisatge de serres vertiginoses, pobles solitaris i indrets amb regust mediterrani. I tot ben amanit amb un patrimoni cultural ancestral, camins a dojo i uns productes gastronòmics d’una gran qualitat.