Entrades amb l'etiqueta ‘ParcNaturalAltPirineu’

Colors de tardor, un fenomen natural a l’alça

diumenge, 9/11/2014

És un fenomen que, any rere any, va guanyant atractiu turístic. Des de sempre que ha existit, i ho seguirà fent, però d’un temps ençà el número de persones que ens desplacem per gaudir-ne va a més. Només cal veure les fotos que aquests dies es publiquen a les xarxes socials. I tot aquest rebombori genera, a la vegada, que mitjans de comunicació (com el 324), empreses turístiques i altres col·lectius també s’hi fixin.

L’última mostra d’aquest interès creixent és aquesta notícia publicada fa uns pocs dies al diari Ara, una mena de valoració i pronòstic de l’estat cromàtic dels boscos del país, escrita amb el típic estil de la predicció meteorològica. Acaba la notícia dient: “Els colors de tardor guanyaran terreny de forma accelerada en breu a tot el territori, fins i tot a la terra baixa, ja que es mantindran les temperatures relativament fredes sobretot en hores nocturnes. Arriben dies en els quals es farà imprescindible sortir de casa acompanyats de la càmera fotogràfica”. Senzillament, sensacional.

Val d'Aran © Xavi Basora

Fageda de Carlac, accessible des de Bausen (Val d’Aran). © Xavi Basora

Des del punt de vista ecoturístic, aquest auge tardoral té una gran importància, ja que, juntament amb la febre pels bolets, contribueix a allargar la temporada turística en zones de muntanya que només es visiten a l’estiu o, si tenen la sort de la neu, també a l’hivern. Per tant, quan preparem escapades i viatges de natura, no ens hem de centrar només en els atractius més clàssics (fauna i flora emblemàtiques, paisatges de somni), sinó també en fenòmens naturals (estacionals) dignes de contemplar, com el que ens ocupa, o molts altres. Pensem, per exemple, en la brama del cérvol, les migracions dels ocells, el desgel o la floració primaveral, per citar-ne només alguns que succeeixen fora de l’estiu.

Fulles © Xavi Basora

Típica imatge de detall de fulles contrastades. © Xavi Basora

© Xavi Basora

Camí entapissat, per sota i per sobre. © Xavi Basora

Els millors llocs, una allau de propostes
Aquests dies de tardor blogs i mitjans de comunicació, sobretot els especialitzats en turisme i viatges, van plens de reportatges i “llistes” de boscos caducifolis on gaudir de l’espectacle cromàtic. Tot seguit, alguns exemples d’aquí i d’arreu de l’Estat espanyol: “Els millors boscos de tardor” (El plaer de viatjar), “El regal de la tardor” (collita pròpia), “5 bosques para recibir el otoño en España” (Escapada Rural), “12 bosques imprescindibles para disfrutar del otroño” (al blog del prestigiós periodista de viatges Paco Nadal), “10 bosques maravillosos por los que pasear en otoño” (CadenaSer Viajes), “10 paisajes para disfrutar del otoño sin salir de España” (El Huffington Post).

Per la seva part, algun parc natural té a la seva pàgina web una secció específica on s’expliquen quins són els millors racons de l’espai protegit per gaudir d’aquest meravellós fenomen natural. És el cas del web del Parc Natural de l’Alt Pirineu, amb la secció “Colors de tardor”. Una iniciativa informativa que seria bo que s’estengués a altres parcs naturals.

Llegint totes aquestes recomanacions, queda clar que a casa nostra els boscos més populars des d’aquest punt de vista són els del Montseny, la Garrotxa, el Collsacabra, la vall de Cardós i la coma de Burg (a l’Alt Pirineu), la Val d’Aran i els Ports. Però la tardor arriba arreu del territori, i per tant qualsevol indret amb masses forestals caducifòlies és un bon candidat per a una passejada d’allò més agradable.

Vall de Cardós © Xavi Basora

El pla de Boavi, un dels indrets més fotografiats del Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

Cursos i concursos de fotografia
Sens dubte, la fotografia és una de les maneres més atractives per gaudir dels colors de tardor. Les possibilitats són infinites: catifes de fulles, contrastos de colors entre boscos caducifolis i els perennifolis (sempre verds), gammes de colors ocres i vermells, llums que penetren entre els arbres, fulles dipositades sobre una làmina d’aigua…

És per això que en aquesta època proliferen cursos que, aprofitant ponts i caps de setmana, ens porten a fotografiar boscos de tardor acompanyats de fotògrafs experts. Una oportunitat fantàstica per gaudir de l’espectacle i, al mateix temps, millorar la nostra tècnica fotogràfica. Per posar alguns exemples, els cursos del gran fotògraf de natura Oriol Alamany a la Vall d’Aran i a la Vall de Cardós s’han convertit ja en clàssics. O Imàginem, que organitza una activitat per a nens que combina la fotografia amb el món dels microorganismes.

Novament és de destacar una iniciativa del Parc Natural de l’Alt Pirineu, que enguany arriba a la segona edició. Es tracta d’un concurs de fotografia digital a Instagram dedicat, precisament, als #colorsdetardor. Encara esteu a temps de participar-hi, ja que el termini per publicar imatges a Instagram acaba el 23 de novembre (consulteu les bases del concurs per a més informació, premis inclosos).

Cavall © Xavi Basora

Cavall amb fons de tardor, al pla de Boavi. © Xavi Basora

Una oferta d’activitats que va creixent
Si us atrau el fenomen i voleu aprofundir-hi acompanyats d’un guia expert, les empreses del país dedicades a l’ecoturisme us proposen, aquests dies, un munt d’activitats. Una oferta que, any rere any, es repeteix i va en augment.

Sense ànim de fer publicitat exclusiva, us deixo aquí una petita mostra d’activitats de tardor organitzades per empreses catalanes:

I us animo també a visitar el web del Racó del senderista, on diverses empreses tenen programades sortides de tardor en els pròxims dies pels boscos del Parc Natural de l’Alt Pirineu. I a consultar les agendes d’activitats del parcs naturals, tant els adscrits a la Generalitat de Catalunya, com els que gestiona la Diputació de Barcelona. Un gran espectacle natural us espera.

Foto © Xavi Basora

Vall de Tor (Parc Natural de l’Alt Pirineu). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Un indret bucòlic a prop d’Era Artiga de Lin (Val d’Aran). © Xavi Basora

© Xavi Basora

Prats envoltats de tardor, a la Coma de Burg (Pallars Sobirà) © Xavi Basora

Concentrat de rutes pel Pirineu català

dijous, 24/07/2014

Sou una família, una parella o un grup d’amics. Teniu previst anar a passar uns dies al Pirineu català. I us ve de gust fer alguna ruta a peu. Com és habitual, entreu a Internet i llavors la cosa es complica perquè no sabeu per on començar a buscar. La dispersió és aclaparadora… Però no patiu, aquest article us vol ajudar (humilment) a posar una mica d’ordre i a facilitar-vos la tria del vostre itinerari. Aprofiteu, doncs, aquest concentrat de rutes pirinenques i recordeu també que a les llibreries de muntanya hi trobareu les encara molt útils guies en paper amb infinitat de propostes d’itineraris.

Tot seguit disposeu d’un llistat força extens de pàgines web que inclouen propostes de rutes i itineraris a peu per diferents sectors del Pirineu català. El grau de detall i la qualitat de la informació de cada ruta depèn de cada pàgina web i, per tant, és molt variable. Totes les rutes es poden fer pel vostre compte (concepte tècnic: autoguiades) i, en molts dels casos, també teniu empreses i entitats que us poden acompanyar i guiar, enriquint l’experiència amb els coneixements i curiositats que us explicaran els guies.

En el llistat següent estic segur que se m’ha escapat alguna web important. Així doncs, us animo a fer-me arribar (als comentaris de l’article, per exemple) les vostres esmenes perquè pugui incorporar-les el més aviat possible. No he inclòs els incomptables blogs personals que també publiquen ressenyes d’itineraris pel Pirineu, ja que el llistat seria interminable.

Títol © Xavi Basora

Camí de Prat de Cadí, a la Cerdanya. © Xavi Basora


> Portals de rutes per al conjunt del Pirineu català

  • Rutes Pirineus: per a mi, el millor amb diferència. Un disseny exquisit, una informació molt completa (amb ressenyes en pdf que es poden descarregar gratuïtament), un cercador per criteris diversos (comarca, tipologies, parc natural, etc.) i un àmbit territorial que abasta tot el Pirineu, no només el català. També ofereixen un carnet d’avantatges per a socis i sortides guiades.
  • Marca Pirineus: senderisme (recull de senders de GR, rutes temàtiques per etapes, xarxes de camins i passejades culturals), guia en pdf “Pirineus de Catalunya – senderisme” (amb una selecció de dues rutes per comarca i un recull de les travesses per etapes i els GR) i usuari wikiloc.
  • Wikiloc senderisme: infinitat de rutes publicades pels propis usuaris. Va molt més enllà del Pirineu.
  • Geomapa: portal turístic més ampli, també inclou un cercador de rutes.
  • El Racó del Senderista: calendari d’activitats guiades d’un conjunt d’empreses especialitzades en senderisme.
  • Catàleg de paisatge de l’Alt Pirineu i Aran: una enciclopèdia sobre el paisatge pirinenc, que també inclou un capítol específic dedicat a rutes i miradors.
TRitol © Xavi Basora

Al circ de Baiau, al Pallars Sobirà. © Xavi Basora


> Rutes per comarques, províncies i altres àmbits territorials menors

Títol © Xavi Basora

El germà petit del Pirineu, el Prepirineu, no en té res de petit. L’entrada al congost de Mont-rebei. © Xavi Basora


> Rutes pels parcs naturals pirinencs

L'estany de Baborte, un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d'Estats. © Xavi Basora

L’estany de Baborte, en un circ glacial molt solitari a prop de la Pica d’Estats. © Xavi Basora


> Travesses per etapes (de varis dies i amb noms molt inspiradors)

A caminar, doncs… I a gaudir d’aquesta joia que és el Pirineu. Bon estiu a tothom!


> Articles relacionats
:

La pau hivernal

diumenge, 29/12/2013

Després de dos mesos de letargia tardorenca —per causes alienes a l’organització, que se sol dir—, reprenem el blog amb propostes de blanc, tal com també fa la revista Descobrir del mes de gener. A l’hivern, practicar l’ecoturisme a l’alta muntanya sol ser sinònim de raquetes de neu. Una activitat que guanya adeptes any rere any. Que es pot practicar per lliure, o acompanyats d’un guia. I que us recomano si encara no ho heu fet i si voleu apropar-vos a la neu d’una manera més tranquil·la que la de l’esquí alpí, tan popular —i promocionat— al nostre país.

Als que ho vulgueu fer per lliure, dir-vos que aquesta activitat requereix experiència en l’alta muntanya. Sobretot, per saber-se orientar per un terreny on, a l’hivern, no hi ha camins senyalitzats, llevat que hi hagi passat algú abans. O llevat, també, dels circuits marcats que ofereixen la majoria d’estacions d’esquí de fons, i algunes d’esquí alpí. Uns circuits que recomano als que us vulgueu iniciar, perquè a més sempre podreu llogar les raquetes a les pròpies estacions.

Observant els estanys de Camporells ben nevats, al Capcir. © Xavi Basora

> El que més m’agrada del senderisme hivernal
L’alta muntanya és atractiva tot l’any, però si la recorreu amb raquetes a l’hivern notareu que adquireix una dimensió totalment diferent. Per a mi, els tres elements diferenciadors del senderisme amb neu són el següents.

En primer lloc, la sensació de soledat, la pau hivernal que m’agrada dir-ne. Cert és que la resta de l’any podem trobar indrets de muntanya amb poca gent (o ningú, fins i tot), però a l’hivern aquesta quietud també es pot experimentar als llocs més populars. I això és un luxe. Espais naturals tan concorreguts a l’estiu com l’estany de Sant Maurici o els estanys del Carlit, es converteixen a l’hivern en oasis de tranquil·litat on hi regna el silenci. El mateix passa amb alguns cims molt populars, que a l’hivern, en contra del que es pugui pensar, s’hi pot arribar amb una certa facilitat. La muntanya, amb la neu, sembla que s’assereni i a l’hora es torni encara més salvatge.

Pau hivernal al circuit dels estanys del Carlit, a la Cerdanya francesa. © Xavi Basora

En segon lloc, el paisatge tenyit de blanc, especialment després d’una intensa nevada. Caminar per l’interior d’un bosc poc després que hagi nevat és una experiència difícil d’explicar amb paraules, que s’ha de viure. Els arbres carregats de neu, les formes curioses que genera la neu quan es diposita lentament sobre les irregularitats del terreny muntanyós… I per no parlar dels rius i els estanys completament glaçats, que sovint costa d’identificar. Tot plegat fa d’aquest paisatge un autèntic regal per a la vista, i per a l’esperit.

Un rierol es mostra tímid a la vall de Remunye, a prop de Benasc (Pirineu aragonès). © Xavi Basora

La neu descansa sobre una branca de pi negre, en un dels circuits marcats que surten de l'estació d'esquí de fons de Lles (Cerdanya). © Xavi Basora

I en darrer terme, la llibertat de descobrir. També em costa explicar-ho, però vindria a ser aquella llibertat d’escollir, en tot moment, el camí. Precisament, com que a l’hivern no hi ha camí, és un mateix qui el construeix pas a pas, raqueta rere raqueta. Una llibertat, s’ha de dir, que no és absoluta, perquè les raquetes tenen algunes limitacions, com ara els pendents molt pronunciats o els vessants que cal travessar en diagonal.

> Propostes d’ecoturisme amb raquetes
Són moltes les empreses catalanes que ofereixen sortides guiades amb raquetes de neu, sovint aptes per a tots els públics. Aquestes activitats ofereixen alguns valors afegits a destacar. D’una banda, la tranquil·litat i seguretat d’apropar-se a la muntanya hivernal amb algú que coneix el recorregut. I, d’una altra, els coneixements i anècdotes que ens explicarà el guia interpretador i que ens permetrà aprendre les particularitats —ben interessants!— de l’entorn natural en aquesta època de l’any. De fet, un dels atractius ecoturístics més habituals d’aquestes sortides és la possibilitat d’observar rastres d’animals a la neu.


Sense ser gens exhaustiu, us enllaço tot seguit algunes propostes guiades de sortides amb raquetes al Pirineu català:

Per oferta no serà, doncs. Ara només us queda calçar-vos les raquetes i a gaudir de la natura més hivernal!

Les sortides amb raquetes també aporten sorpreses agradables, com aquesta guineu al desert blanc del Carlit. © Xavi Basora

Una guineu que se'ns va apropar molt i es va deixar fotografiar molt amablement.

 

Els Big Five dels Pirineus, crònica d’una escapada salvatge

dijous, 26/09/2013

Són les cinc de la tarda. Divendres, 13 de setembre. Estem a la Pedrera, Barcelona. Pugem al mini bus. Comença un cap de setmana especial, una escapada salvatge per conèixer els Big Five dels Pirineus. Es tracta del premi que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha atorgat als guanyadors del concurs fotogràfic “El teu racó salvatge”, del qual ja vaig parlar-ne en un altre apunt. I es tracta d’una experiència ecoturística en tota regla.

Els Big Five és un terme que es van inventar els caçadors que viatjaven a l’Àfrica. Es referien als cinc animals més difícils de caçar a peu: l’elefant, el lleó, el búfal, el lleopard i el rinoceront. Posteriorment, els operadors turístics que organitzaven safaris fotogràfics van adoptar aquest concepte com a reclam publicitari. I el nom ha fet fortuna. Des de l’equip organitzador del concurs “El teu racó salvatge”, vam estar pensant un premi que aprofités aquest ganxo. I d’aquí van sortir els Big Five dels Pirineus, que no són altres que el llop, el voltor negre, el trencalòs, el cérvol i l’ós bru. Seguint aquest ordre, l’escapada salvatge tractava d’això, d’intentar observar aquests animals tan emblemàtics, i de moltes coses més…

> El caçador més temut
En menys de tres hores de trajecte ens plantem a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell), un espai natural immens del Prepirineu que la Fundació Catalunya – La Pedrera va adquirir l’any 1999 i que des de llavors gestiona en benefici de la natura i la població local. Ens trobem al veïnat de Llobera, un topònim que ens transporta a un passat on el llop era el protagonista d’aquestes terres, abans que s’extingís per complet. I, precisament, aquesta espècie és el nostre primer objectiu, ara que ha tornat a Catalunya pel seu propi peu procedent d’Itàlia. Fins ara, se l’ha pogut observar sobretot al Prepirineu, concretament al Parc Natural del Cadí-Moixeró i en zones pròximes com ara la pròpia Muntanya d’Alinyà.

Ja és fosc, i amb jeeps 4×4 enfilem pista amunt cap al mirador d’Antorsell, ben a prop del coll d’Ares (que comunica amb el poble d’Ossera, un altre topònim que fa pensar). Un cop allà, el nostre guia, en Miquel Rafa, director de l’Àrea de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya – La Pedrera, ens explica una tècnica per escoltar els udols del llop. Es tracta d’imitar-ne el so, i esperar la seva resposta. Amb molta traça, i enmig de la més absoluta foscor, en Miquel emula un llop. De seguida, alguns gossos dels veïnats d’Alinyà responen. La tècnica funciona, encara que els qui responen no siguin llops. Ho tornem a intentar, però no tenim sort. Avui dia, encara resulta molt difícil escoltar o albirar llops al nostre país, però tot apunta que d’aquí uns quants anys no ho serà tant.

Tractant d'escoltar els udols del llop al mirador d'Antorsell, a la Muntanya d'Alinyà (Alt Urgell). © Xavi Basora

Acabem aquesta primera jornada a Ca la Lluïsa del Peretó. Envoltats de fotos de voltors, i amb el seu autor entre nosaltres, ens serveixen un sopar deliciós amb pèsols negres de primer, i graellada de carn de segon, acompanyada d’una de les estrelles de la vall: els trumfos d’Alinyà, és a dir, patates del bufet d’una qualitat excel·lent. De fet, repartits per la vall, trobem els forats dels trumfos, unes curioses construccions de pedra seca, mig soterrades, que serveixen per conservar aquest preuat tubercle.

> El monjo dels cels
És dissabte i avui els nostres primers objectius són el voltor negre i el trencalòs. El primer és un carronyaire conegut també com a voltor monjo pel seu cos negre i el cap pelat, i resulta ser l’ocell més gran d’Europa. Extingit als Pirineus des de final del segle XIX, l’any 2007 es va començar a reintroduir a Alinyà i a les serres veïnes del Boumort, gràcies a la iniciativa de la Fundació Catalunya-La Pedrera i de la Generalitat de Catalunya, que és qui gestiona aquest altre espai grandiós i salvatge que és el Boumort. El projecte està resultant un èxit. Prova d’això és que aquest voltor ja ha criat al Boumort, i la seva població tendeix a estabilitzar-se.

El trencalòs, per la seva part, és la joia de la corona, un dels ocells que més ecoturistes atreu, per la seva singularitat i també per la seva majestuositat. A Alinyà i al Boumort no costa gaire observar-lo. Fins i tot, s’ha creat un aguait per a fotògrafs que permet tenir-lo a tocar i treure’n imatges espectaculars.

Per observar els dos Big Five alats, gaudim d’una activitat ecoturística que ofereix la Fundació cada dissabte i que està tenint molt bona rebuda: menjant amb voltors. Sortim a peu del poble d’Alinyà i en 35 minuts arribem a un mirador situat a 1.200 metres. Des d’aquest punt, i durant un parell d’hores, observem amb telescopis i prismàtics com els voltors s’alimenten en un punt d’alimentació situat a una distància prudencial i on, una estona abans, hi han dipositat restes de carronya. L’espectacle és 100% safari. Els voltors comuns són els més nombrosos i els que primer baixen de les cingleres a devorar la carn morta. Un cop tips, tenim la sort de veure’ls a tocar ja que sobrevolen el mirador per sobre dels nostres caps, tot cercant les corrents tèrmiques que els permetran guanyar alçada.

Prismàtics i telescopis, instruments imprescindibles per gaudir d'una activitat com "Menjant amb voltors". © Xavi Basora

Els voltors comuns planegen per sobre nostre, moment idoni per capturar una bona imatge. © Xavi Basora

Tot i que és habitual veure’ls, aquesta vegada no hem tingut sort i tant el trencalòs com el voltor negre no han fet acte de presència, si més no mentre nosaltres hi érem. De fet, sí que veiem un voltor negre (el Trasgu), però dins d’una gàbia. És un dels exemplars del projecte de reintroducció que està fent temps. Ja li han obert la gàbia, però encara no s’atreveix a sortir-ne. Tots aquests detalls ens els explica l’Aleix Millet, tècnic i ornitòleg de la Muntanya d’Alinyà, i un apassionat de la seva feina. Un plaer i un privilegi tenir-lo de guia.

Acabada l’activitat, tornem al poble i visitem la Rectoria, que s’ha convertit recentment en el centre de visitants de la Muntanya d’Alinyà. Aquest equipament, dissenyat amb molt bon gust i que recupera un antic edifici en desús, acull una agrobotiga especialitzada en productes de la zona així com un espai expositiu dels aspectes més significatius de la vall. Després de comprar els pertinents records (aquesta vegada uns ocells de peluix), és hora de dinar. A Cal Celso el menjador és molt acollidor, i tastem algun dels seus famosos guisats, com el de senglar o el de cua de bou. La fama, merescuda!

Rectoria d'Alinyà, un bon lloc per comprar productes de l'Alt Urgell i d'altres amb etiqueta ecològica. © Xavi Basora

Una reproducció d'un trencalòs i un voltor negre, a la 2a planta de la Rectoria d'Alinyà. Al fons, visualitzant un breu documental sobre la vall. © Xavi Basora

> Comença la brama
Amb la panxa plena, pugem de nou als jeeps camí del Boumort. Des d’Alinyà desfem camí fins al Coll de Nargó i allí agafem una carretera de mil revolts direcció el coll de Bóixols. Poc després de passar aquest coll —que ofereix unes vistes sensacionals—, prenem una pista de terra per endinsar-nos al Boumort. Tenim tota la tarda per travessar aquest magnífic espai natural, conegut perquè ara a la tardor els cérvols mascle, en ple període de zel, bramen per captar l’atenció de les femelles.

No triguem gaire a aturar-nos. Els nostres guies, en Miquel i l’Aleix, que sempre estan a l’aguait, veuen “alguna cosa” al cel. Parem els cotxes i muntem tot el desplegament de telescopis i prismàtics. I “aquesta cosa” resulta ser un trencalòs, un dels nostres Big Five. Tenim la fortuna que fa diverses sobrevolades a prop nostre, i l’emoció s’apodera del grup. En la llunyania, l’Aleix ens ensenya un altre punt d’alimentació per a voltors. Amb el telescopi espiem si algú passeja per aquest punt i, per alegria nostra, hi localitzem un voltor negre. Un altre Big Five! I, casualitats de la vida, en qüestió de poc temps, dos altres voltors negres planegen a prop. La natura ja ho té això, de vegades tens mala sort, i de vegades la fortuna s’acumula de cop i en poc temps. L’esperança no s’ha de perdre mai.

Ja dins el Boumort, en aquest precís moment vèiem el trencalòs, un dels ocells carronyaires més atractius. Poc després, una parella de voltors negres feia acte de presència. © Xavi Basora

Satisfets i feliços, anem a la cerca dels cérvols. El Boumort acull una població nombrosa d’aquest mamífer, a més d’altres espècies de gran interès com el gall fer, el picot negre o el mussol pirinenc. En els darrers anys, l’observació de cérvols durant la brama s’ha convertit en un gran atractiu ecoturístic. L’Aleix ens diu que fa poc que alguns mascles ja han començat aquest ritual. Les hores que més se senten bramar són al capvespre i a primera hora del matí. Nosaltres no veiem cap mascle, però sí que localitzem diversos grups de femelles i cries, algunes pasturant, altres enmig del bosc. El tercer Big Five, al sac!

Una posta de sol captivadora acomiada aquest dia tan intens i, ja de nit, seguim travessant el Boumort fins a sortir-ne pel poble d’Hortoneda, on ens espera un mini bus. Cansats, és moment de fer una becaina fins arribar a un dels equipaments més fascinants i singulars dels Pirineus, MónNatura Pirineus. Aquest centre de la Fundació Catalunya-La Pedrera, situat a tocar del poble de Son i en un paratge encisador a 1.500 metres d’alçada, ofereix estades i activitats per descobrir els atractius del paisatge i la fauna de l’alta muntanya pirinenca. Sopem i, abans de dormir, pugem a la teulada de gespa d’aquest edifici bioclimàtic per respirar i observar les estrelles acompanyats d’un dels educadors del centre. El dia ha estat llarg, i no podia acabar de millor manera.

Posta de sol al Boumort, un dels espais naturals més salvatges del nostre país. © Xavi Basora

> Pels dominis l’ós
Ens llevem ben d’hora i dos nous guies s’afegeixen al grup. Són l’Eugeni Rojas, director de MónNatura Pirineus, i en Francesc Rodríguez, educador ambiental del centre. Tot un luxe. Avui sabem que el nostre objectiu —l’ós bru— és pràcticament impossible d’observar, però la il·lusió de passejar pels seus dominis ja ens omple de goig.

Tot i que costi de creure, aquest mamífer ocupava quasi tot el territori català durant l’edat mitjana; fruit de la seva persecució, a mitjans segle XX ja només sobrevivia als Pirineus de Lleida. Com sabeu, al 1996 es va iniciar un polèmic programa d’alliberament d’exemplars que ha fet augmentar-ne la població, tot i que encara ha de créixer més per arribar a ser viable. D’altra banda, la simple possibilitat de veure óssos ha incrementat l’atractiu ecoturístic d’aquest racó del Pallars Sobirà i també de la veïna Vall d’Aran, tal com recull aquest article recent al diari La Vanguardia.

Reproducció d'un ós bru a la Casa de l'Ós dels Pirineus (Isil, Pallars Sobirà). © Xavi Basora

De nou als jeeps, baixem a Son, passem per Sorpe i enfilem cap a Isil i Alòs d’isil. Pobles tots ells de les valls d’Àneu, i amb un encant especial. Des d’Alòs d’Isil seguim en cotxe per la pista forestal que s’endinsa per una de les valls més boniques dels Pirineus, la vall de Bonabé, en ple Parc Natural de l’Alt Pirineu. El trajecte ens permet veure els efectes dels darrers aiguats (que es van endur alguns ponts i trams de la pista), així com els conjunts de bordes que embelleixen el paisatge. En un dels aparcaments habilitats deixem els vehicles i comencem un itinerari a peu. Estem de ple en territori de l’ós (aquí en diuen óssa, en femení). Les boires matinals (en diuen la gavatxa perquè ve de França) davallen de les muntanyes. L’expectació és màxima.

La nostra primera parada és en un prat ple d’arnes que emmagatzemen mel. Com és un dels aliments preferits de l’ós, estan protegides per tanques electrificades que n’eviten els danys. En Francesc ens va explicant les trobades fortuïtes de gent de la vall —sobretot pastors— amb els óssos. Al Parc Natural de l’Alt Pirineu, segons els experts, ja n’hi viuen una dotzena. Tot i que veure’ls és molt improbable (són només dotze, es mouen per un territori de milers d’hectàrees, solen estar amagats al bosc o en indrets de difícil accés, i tenen un comportament més aviat nocturn), sentir-ne la presència és més fàcil. Es tracta de fer de detectius i trobar algunes de les pistes que deixen al seu pas (excrements, petjades o pèls). De fet, la següent aturada va d’això.

En un arbre, en Francesc ens ensenya un parany de pèl. Es tracta d’una trampa feta amb filferros que els equips de seguiment de l’ós utilitzen per identificar exemplars a partir d’estudis d’ADN de les restes de pèl. En Francesc s’hi acosta amb unes pinces i localitza els rastres de l’ós. En algun moment, durant els darrers dies, el mamífer plantígrad més gran de la fauna ibèrica, amb un pes mitjà de 150 kg, ha passat per aquell punt i s’ha refregat en l’arbre. Tots experimentem una gran emoció. No hem vist l’ós, però l’hem sentit.

Parany de pèl. El nostre guia cerca mostres de pèl de l'ós bru. © Xavi Basora

Pèl d'ós bru. El mamífer més gran de la fauna ibèrica havia passat hores abans per on ara nosaltres passejàvem. © Xavi Basora

Tornem a l’aparcament tot gaudint del paisatge de la vall, amb avets gegants, més bordes i una altra observació de cérvol en un dels forts pendents que ens envolten. De retorn al poble d’Isil, visitem la Casa de l’Ós dels Pirineus, el primer centre d’interpretació sobre aquest animal a Catalunya. Aquest històric edifici (Casa Sastrès) ha estat recuperat de tal manera que conserva la seva estructura original i, alhora, s’ha creat un espai de divulgació innovador. Aquest centre és una iniciativa d’Acciónatura i la Fundación Oso Pardo que ha comptat amb la col·laboració del Parc Natural de l’Alt Pirineu i altres entitats públiques i privades. L’espai acull una exposició amb mòduls interactius que expliquen de forma lúdica diversos aspectes de la vida del plantígrad als Pirineus, un documental amb imatges inèdites i d’alta qualitat i una botiga amb marxandatge. Nosaltres, ens comprem una samarreta exclusiva de l’ós dels Pirineus, contribuint així amb el projecte. A la tercera planta del centre també visitem una exposició sobre l’ancestral tradició de les falles d’Isil, amb fotos inèdites en blanc i negre.

Vall de Bonabé, un racó idíl·lic del Parc Natural de l'Alt Pirineu. © Xavi Basora

Casa Sastrès d'Isil (Pallars Sobirà), rehabilitada com la Casa de l'Ós dels Pirineus. © Xavi Basora

Un dinar de pícnic a la plaça d’Isil és el punt i final d’aquest fantàstic cap de setmana. Ha estat intens, però en pocs dies hem observat tres espècies de fauna emblemàtiques i n’hem sentit dues més, hem conegut diversos projectes de conservació que hi ha al darrera, hem gaudit d’uns paisatges pirinencs i prepirinencs meravellosos, hem fet un tastet de gastronomia i tradicions locals, i ens han acompanyat uns guies que ens han transmès passió per la seva feina i una profunda admiració per la natura. Més complet, impossible.

Tot el grup envoltant una mostra d'una falla d'Isil, troncs encesos que els habitants d'aquest poble baixen de les muntanyes durant la nit de Sant Joan. © Xavi Basora

Què fan i com són els guies ecoturístics?

diumenge, 10/02/2013

Un dels trets fonamentals de l’ecoturisme és que ens serveix per aprendre. Quan practiquem aquesta modalitat turística no només passem una bona estona, sinó que a més coneixem com són els espais naturals de casa nostra: les espècies que hi viuen, les seves necessitats, els fets històrics que expliquen la fesomia del paisatge, etc. I, tot aprenent, prenem consciència sobre la necessitat de respectar aquest valuós patrimoni natural.

Però, per quines vies aprenem mentre fem ecoturisme? Doncs per moltes: a través del que ens expliquen els fulletons interpretatius associats a un itinerari, de la informació que hi ha en els plafons que anem trobant sobre el terreny mentre resseguim un camí, de les dades i imatges d’una bona guia, d’una exposició que visitem en un centre d’informació o, més recentment, de tot el que ens aporta una aplicació per a mòbils i tauletes. Però, per a mi, aquests instruments, útils tots ells, es veuen superats per un altre. De fet, no es tracta ben bé d’un instrument, sinó d’una professió: la del guia ecoturístic, també anomenada guia de natura o guia-interpretador.

Un guia a les coves del Toll, a Moià. © Xavi Basora

El guia ecoturístic és el que ens acompanya i ens apropa a la natura. Ens ensenya on i com observar la fauna, la flora i el paisatge i ens n’explica particularitats i curiositats. Ens interpreta allò que veiem; és a dir, ens fa anar més enllà del que veuen els nostres ulls. Ens resol els perquès i ens convida a plantejar-nos-en de nous. I també, si és bo, ens emociona i ens sedueix amb les seves paraules. En definitiva, ens ajuda a aprendre i a passar-nos-ho millor. Precisament, i per als que us agradaria dedicar-vos a aquesta professió, sapigueu que aquests mesos està tenint lloc a l’Escola Universitària de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB un curs d’especialització en ecoturisme amb una variant dedicada als guies de natura. Evidentment ja ha començat, però per l’èxit que està tenint segur que se’n faran més edicions.

Per il·lustrar una mica la feina dels guies ecoturístics i la situació d’aquesta professió al nostre país, tot seguit transcric algunes de les reflexions d’un guia amb qui vaig passar un matí intens al delta de l’Ebre farà un temps i a qui vaig entrevistar posteriorment per al portal Ecoturcat (entrevista publicada el 08/07/2011). El guia és en Cristian Jensen, un entusiasta dels ocells. L’any 2005 va decidir crear, juntament amb Iben Hove Sørensen, l’empresa de guiatges Audouin Birding Tours, amb seu a Freginals (Montsià) i que opera especialment al Delta de l’Ebre i als Ports, tot i que també ofereix guiatges a l’Estat espanyol (Monfragüe, Doñana, Pirineus, etc.) i a altres destinacions internacionals (Marroc, Illes Açores, etc.).

Característiques d’un bon guia ecoturístic

Les aptituds que hauria de tenir un bon guia ecoturístic són, segons en Cristian Jensen, les següents.

Ha de tenir do de gents i tractar els turistes d’una manera personalitzada, propera i amena. Ha de poder llegir en els grups que li arriben el perfil, el ritme, el nivell d’informació i la intensitat de l’activitat. El guia, en molts casos, és l’enllaç entre la natura i el grup i ha de saber explicar ràpidament i d’una manera entenedora i engrescadora el que està succeint. Les explicacions han de ser dinàmiques i entusiastes, ja que així es transmet millor el missatge que es vol donar, que no és altre que el respecte per la natura i que tots hem de conservar-la en la mesura de les nostres possibilitats.

Uns bons coneixements sobre el medi natural que ens envolta són essencials. La formació lingüística és molt important, ja que és el mitjà de comunicació. Òbviament, com més llengües es parlin, a més clients es podrà atendre i més oportunitats de tirar endavant es tindran. El tracte amb la gent o el saber estar s’aprèn amb el temps, i alhora és clau saber intuir el que volen els clients o com volen ser tractats.

Quan faig guiatges, el que més m’agrada és veure la gent gaudir de la natura i en especial dels ocells. Quan veig una persona, sobretot un nen, meravellant-se mentre observa un flamenc, és un moment emocionant. M’apassiona fer descobrir a la gent les meravelles que s’amaguen a casa nostra, que se n’adonin que no cal anar a Kenya per veure flamencs en llibertat.

El guia Cristian Jensen ensenya a una ecoturista a observar flamencs a través del telescopi terrestre. © Xavi Basora

Guiatges ecoturístics a Catalunya, una demanda encara baixa però en augment

També li vaig preguntar a en Cristian per què generalment el turista de casa nostra està disposat a pagar per un servei de guiatge cultural i, en canvi, troba estrany o li costa més pagar per un guiatge en espais naturals. I em va respondre amb aquestes reflexions. Aquesta és una qüestió que pot generar debat i per això us convido a fer les vostres aportacions.

Això és una qüestió cultural i d’interessos de cada país. En general, els països acostumats a pagar per guiatges en espais naturals tenen una gran tradició cultural envers la natura. Al Regne Unit hi ha milions d’afeccionats a la natura i pràcticament tothom sap què és un pit-roig, un pinsà o un aligot. Per això valoren el fet que una persona els pugui ensenyar ocells o natura que sempre han esperat veure. Als EEUU, amb més de 15 milions d’afeccionats a l’ornitologia, molts metges recomanen a les persones que es jubilen que s’aficionin a un hobby i sovint els hi proposen l’observació d’ocells.

A Catalunya, les excursions a la natura formen part de la nostra cultura. Per contra, tenim encara una cultura molt pobra sobre el nostre patrimoni natural. Aficions com l’observació o la fotografia de natura han de patir un procés de normalització. Poc a poc, però, les coses estan canviant. Cada any fem més guiatges per a gent de Catalunya. Qualsevol turista català ha de ser conscient que, per pràcticament els mateixos diners que es gasta en serveis (en una casa rural o un hotel, en menjar, etc.), podria entendre una mica com funciona un espai natural i veuria en detall la seva flora i fauna de la mà d’una persona coneixedora del terreny. De fet, la idea de començar amb l’empresa la vaig tenir fent censos d’ocells nidificants al delta de l’Ebre. Em trobava grups de gent perduts que paraven a un observatori amb 2.000 flamencs i no els veien perquè anaven a ull nu i sense saber on mirar.

Un grup d'ecoturistes escolta atentament les explicacions del guia abans d'entrar en un observatori del delta de l'Ebre. © Xavi Basora

Reflexió final

Per acabar, només em queda animar-vos a visitar els espais naturals del país acompanyats d’un guia. Els parcs naturals ofereixen nombroses activitats guiades i tenen directoris de guies especialitzats i acreditats (per exemple, aquests del Parc Natural de l’Alt Pirineu). També existeixen diverses empreses locals especialitzades en oferir guiatges ecoturístics, i les cases de turisme rural –sobretot aquelles certificades amb alguna etiqueta ecològica– us en poden recomanar. Contractant un guia viureu una experiència molt més enriquidora i, de retruc, ajudareu a consolidar una professió emergent que fixa persones al territori. La decisió és vostra.

El regal de la tardor

diumenge, 21/10/2012

Per als que ens agrada la natura i la fotografia, la tardor és un regal. Un dels millors espectacles naturals, que a més ens permet capturar imatges espectaculars, sense necessitat de ser fotògrafs experts (tot i que una bona càmera i un bona mirada sempre hi ajuden). Dos aspectes són clau per gaudir d’aquesta època: saber quins indrets es transformen en paisatges de postal; i visitar-los en el seu moment àlgid, cosa que depèn de l’indret i de l’any, però que sol ser cap a mitjans i finals d’octubre. O sigui, ara.

Gamma de grocs tardorals. © Xavi Basora

Estem de sort, perquè el nostre país té un munt de boscos i racons per fotografiar a la tardor. N’hi ha de molt populars, com la fageda d’en Jordà (a la Garrotxa) o les fagedes i castanyedes del Montseny. Precisament, aquesta popularitat –i també la proximitat a Barcelona– fa que estiguin molt concorreguts. Però també hi ha boscos no tan coneguts, que revistes i llibres es dediquen a divulgar durant aquests dies. La revista DESCOBRIR, per exemple, acaba de publicar la guia “Les millors rutes de tardor” [i fa dos anys l’Òscar Marín, en el seu blog “El plaer de viatjar”, ens va recomanar alguns boscos dels Ports i el Montseny]. I ara fa tres anys, un servidor, a la mateixa publicació, va escriure el reportatge “Boscos de tardor. Les 8 millors passejades envoltats de natura” (núm. 138, novembre 2009).

La Coma de Burg, al Pallars Sobirà, esclata de colors durant la tardor. © Xavi Basora

Des que vaig treballar en aquell text que, cada any, en aquesta època, intento escapar-me uns dies per visitar i fotografiar valls i boscos vestits de colors ocres, vermells i grocs, en una varietat de tonalitats que deixa qualsevol embadalit. En aquestes sortides he redescobert indrets coneguts, ja que l’aparença de tardor ho canvia de tot. L’any passat em vaig endur una grata sorpresa amb la cara tardorenca de la vall de Cardós, al Pallars Sobirà. És una vall de valls. La principal, solcada pel riu Noguera de Cardós, amb Ribera de Cardós, Lladorre i Tavascan com a nuclis de població principals. Però amb un reguitzell de valls secundàries encantadores, com  la d’Estaon, la de Boldís, la de Tavascan o la d’Esterri de Cardós, aquesta última la que vam escollir per allotjar-nos, concretament a la acollidora Casa Borrut.

Les boires matinals s’arrosseguen pels prats de d’Arrós de Cardós. © Xavi Basora

En una escapada tardorenca intento combinar rutes amb cotxe seguint carreteres entapissades de fulles, amb rutes a peu sota les branques despullades i per sobre de catifes de colors. I la vall de Cardós ofereix tot això i més, amb nombrosos indrets encisadors, alguns de força populars com el pla de Boavi (una fama merescudíssima, per cert), i d’altres no tan coneguts com la vall de Noarre. És una delícia caminar per aquests paisatges, quan encara el fred no es viu, però la fresca obliga ja a tapar-se. I anar buscant els millors enquadraments, siguin generals o de detall, per intentar aconseguir imatges úniques. Tota una experiència ecoturística, que cada dia guanya més adeptes, com demostren les sortides fotogràfiques de tardor que organitza Fotonatura.org i altres entitats.

Postal de colors a la vall d’Estaon, al Parc Natural de l’Alt Pirineu. © Xavi Basora

I parlant de la vall de Cardós, fa pocs dies el Parc Natural de l’Alt Pirineu (on es troba aquesta vall) ha presentat un nou apartat al seu web dedicat als “Colors de tardor”. Es tracta d’una breu guia amb els millors indrets del parc per gaudir de l’espectacle tardoral. S’han seleccionat 10 zones i per a cadascuna s’aporta informació molt útil: les espècies dominants, la millor època per visitar-la i itineraris i miradors recomanats. Una iniciativa que em prenc com un regal per seguir gaudint, any rere any, de la màgia de la tardor.


Més informació
:
> “Colors de tardor”, propostes d’indrets a visitar al Parc Natural de l’Alt Pirineu.
> Plànols i mapes-guies de les valls principals del Parc Natural de l’Alt Pirineu.