Segur que us ha passat. Després d’una estona caminant per algun espai natural, heu arribat a un indret que, de sobte, us ha captivat. Embadalits, us heu aturat a observar atentament el lloc, sense pensar res, senzillament deixant-vos portar per quelcom misteriós. Als que us agrada la fotografia, també heu sentit la necessitat imperiosa de capturar aquell instant. Potser, fins i tot, heu notat algun pessigolleig interior, alguna cosa semblant a un enamorament fugaç. El que us ha passat és que us heu vist atrapats pel poder encantador de la natura.
Les diferents accepcions del verb encantar defineixen molt bé aquest fenomen. Fixeu-vos-hi: “sotmetre a una influència irresistible, fascinar”. O bé: “restar immòbil contemplant una cosa, distreure’s del que un fa sense una raó aparent”. I la que més m’agrada: “produir (a algú) com un dolç arravatament, plaure-li en alt grau, captivar”.
Però, què és el que ens atrapa d’aquests indrets, allò que ens produeix l’encantament? Aquesta ja és una qüestió més personal, però segur que s’hi barregen algunes de les qualitats següents: la majestuositat de l’indret, l’harmonia perfecta de colors i formes (l’estètica), la petitesa que ens genera, el sentiment d’admiració, una llum especial, el silenci que s’escolta, la pau que ens desperta, el delit espiritual, etc. I, per sobre de tot, la bellesa.
L’il·lustre filòsof Immanuel Kant va arribar a la conclusió que “la bellesa (allò sublim) ésel que per la seva força ens commociona i omple de dolor per la nostra pròpia petitesa, però que ens satisfà amb un sentiment d’exaltació de la grandesa de la nostra pròpia naturalesa”. Així comença el capítol titulat “El misteri de la bellesa”, dins el magnífic llibre La interpretació del nostre patrimoni (Freeman Tilden, 1977, traduït al castellà per l’Associación de Interpretación del Patrimonio).
Encants naturals, una definició personal
Per honorar aquests indrets d’interès natural i fort poder encantador, que al nostre país n’hi ha una bona pila, començo a partir d’ara una nova sèrie d’apunts anomenada encants naturals. Les guies turístiques o els mapes els solen indicar com a “llocs o paratges pintorescs”. Alguns dels racons que us presentaré són força populars, altres no tant. Intentaré descobrir-vos-en de nous, però n’hi ha de molt coneguts que són irresistibles i difícils de passar per alt. En aquest blog, les característiques o requisits dels encants naturals que us aniré suggerint són:
- Paratges naturals de tota mena: un prat, una cova, un llac, una platja, una cala, un congost, un bosc, un salt d’aigua, un aiguamoll, un horitzó, etc.
- Punts concrets del territori i no àrees geogràfiques extenses, com ara un espai natural protegit. Per exemple, un encant natural serà el prat de Cadí, i no el Parc Natural del Cadí-Moixeró.
- Indrets que s’hi sol arribar caminant, no en cotxe. Demanen un cert esforç, que pot ser més o menys gran segons el cas.
- La bellesa és subjectiva. I el poder encantador de vegades ve influït per l’estima que ens desperti l’indret en qüestió, que a la vegada ve condicionada per factors personals. Per tant, la selecció és de collita pròpia, són llocs que a mi m’han deixat petjada i que penso que podrien deixar-ne –si és que no ho han fet ja– a moltes altres persones.
I a vosaltres, quins són aquests indrets que us tenen el cor robat? Estaré encantat (mai millor dit) que, al llarg d’aquesta sèrie, també compartiu aquí els vostres encants naturals.
Articles relacionats:
- La cara amable del desgel (Encants naturals, 03)
- Les roques de Benet, al teu abast (Encants naturals, 02)
- Un estany que no avisa (Encants naturals, 01)