Entrades amb l'etiqueta ‘EncantsNaturals’

Endinsar-se al bosc: molt més que caminar

dijous, 13/10/2016

Passejar per l’interior d’un bosc és una de les experiències que més ens connecten amb la natura, sobretot si ho fem en silenci. Ara bé, si a aquesta experiència hi afegim dos ingredients més, llavors esdevé sublim. Aquest estiu vam tenir la sort de viure aquesta mena de conjunció astral en un bosc d’avets de la Val d’Aran, molt a prop del coll del Pòrt del Portilhon.

Pendent. © Xavi Basora

Els avets centenaris fan d’aquests boscos autèntiques catedrals forestals. © Xavi Basora

Banys de bosc
El primer dels ingredients té a veure amb l’edat dels arbres. Si resulta que ens trobem en un bosc madur, voldrà dir que hi observarem arbres de totes les edats, alguns ja morts en diferents estadis de descomposició, i altres de grans dimensions perquè fa anys, potser segles, que no es tallen. Les avetoses centenàries com la que ens ocupa solen ser espectaculars, majestuoses. Autèntiques catedrals forestals amb arbres imponents que ens fan sentir petits. Segurament la Mata de València (Pallars Sobirà) és la més coneguda al nostre país, però n’hi ha d’altres igual o més fascinants.

A més de la seva bellesa visual, els boscos vells i madurs tenen propietats curatives, com ara la disminució de l’estrès o la millora del sistema immunitari. No m’hi estendré perquè en els darrers temps se n’ha parlat força als mitjans de comunicació, en gran part gràcies al projecte Selvans de l’entitat Acciónatura que pretén crear una xarxa d’itineraris forestals terapèutics (us recomano llegir aquesta entrevista per conèixer l’estat actual d’aquesta xarxa).

Només us diré que al Japó la sanitat pública recepta banys de bosc per prevenir algunes malalties o bé per tractar-les. Un bany de bosc, un concepte traduït directament del terme japonès ‘shinrin-yoku’, fa referència a caminades en silenci per boscos madurs que solen anar acompanyades d’exercicis de respiració i relaxació. Algunes empreses d’ecoturisme ja ofereixen aquest tipus de passejades com a producte turístic, per exemple al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o a Sant Joan de l’Erm.

Pendent. © Xavi Basora

Caminant per l’interior del bosc d’Aubàs amb la boira com a protagonista. © Xavi Basora

Quan la boira impregna el bosc…
El segon ingredient que fa encara més especials les passejades per l’interior dels boscos és un fenomen meteorològic que impregna el paisatge d’una màgia especial. Es tracta de la boira, aquesta catifa de núvols baixos que quan entra dins d’un bosc el converteixen en un conte de fades, en un indret on la ment entra en un estat d’astorament difícil d’explicar. El silenci i la calma es fan més presents. A la vegada, però, tens la sensació que els animals del bosc t’estan observant sense que tu els vegis. Els arbres, els troncs i les fulles agafen un aire evocador. L’ambient forestal mostra tot el seu esplendor.

No voldria ara tampoc desencoratjar-vos si aneu a aquest bosc (o a qualsevol altre) i no el veieu amb boira. És igualment meravellós. I tampoc voldria que us limitéssiu a caminar per boscos centenaris. El professor Josep Gordi ho sintetitza molt bé al seu llibre Tornar a la natura: “No hem de cercar el silenci només sota els arbres centenaris: també el podem trobar en una senzilla pineda o un alzinar a prop de casa. En la relació amb el bosc, és més important la quotidianitat que no pas l’espectacularitat”.

© Xavi Basora

Boscos madurs, amb arbres de totes les mides i totes les edats. © Xavi Basora

El bosc d’Aubàs, un entre molts
El bosc d’avets del que estem parlant i que il·lustra aquest article es coneix localment com el bosc d’Aubàs. Si venim de Vielha, hem d’anar cap al poble de Bossòst i just abans d’arribar-hi agafar la carretera N-141. Iniciem llavors un dels ports de muntanya més mítics de les rutes ciclistes, el pòrt del Portilhon. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista forestal que s’endinsa pel bosc d’Aubàs i arriba a un altre coll, el de Baretja, amb unes vistes impressionants. Per caminar per l’interior del bosc hi ha diverses possibilitats, si bé destaca el sender PR-115, que uneix ­el pòrt del Portilhon amb el coll de Baretja i que presenta un fort pendent en alguns trams.

I si la Val d’Aran us queda lluny, no patiu. El nostre país està farcit de boscos d’una bellesa extrema. Precisament aquest any s’ha publicat una guia escrita per César Barba titulada Catalunya. Rutes pels boscos més bells (Sua Edizioak). L’autor us proposa 45 itineraris forestals de tot tipus: avetoses, rouredes, fagedes, alzinars, vernedes, bedollars, suredes, castanyedes, pinedes, teixedes… Per boscos, doncs, no serà.

© Xavi Basora

Avets tan alts que costa veure’ls la capçada. © Xavi Basora

Pendent © Xavi Basora

Bosc d’avets centenaris + boira = experiència sublim. © Xavi Basora

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Propostes, Reflexions | 10 comentaris »

Laurenti, un estany encisador a l’Arieja

dimecres, 14/09/2016

Els que estimem la muntanya sentim una devoció especial pels estanys. Són paisatges que ens reconforten després d’una caminada. Que ens asserenen en plena travessa o ascensió a un cim. Que ens aturem a contemplar atrapats per un poder encantador difícil d’explicar. Afortunadament, als Pirineus hi trobem milers d’estanys de tota mena. Però n’hi solen haver alguns, no gaires, que tenim gravats a la memòria. Per a mi, l’estany Laurenti és un d’aquests, juntament amb algun altre. Hi vaig anar per primer i únic cop fa 20 anys i aquest estiu he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Recordava el paratge com un autèntic paradís. I, dues dècades després, segueix sent-ho.

Laurenti_1

L’estany amb l’imponent Roc Blanc que el vigila.

Un paratge on tots els elements encaixen a la perfecció
L’estany Laurenti és un indret idíl·lic on tot està perfectament col·locat, com si algú hagués pensat en tots els detalls.

Al fons, les siluetes imponents dels cims del Roc Blanc i el pic de Baixollada. Els pins de l’entorn disposats en rengleres, dibuixats amb tiralínies. Els relleus calcaris, d’un blanc encisador, que solquen el riu Laurenti mostrant una força pètria descomunal. La làmina d’aigua d’un blau intens o, segons d’on es miri, d’una transparència absoluta. El bestiar que pastura tranquil al costat dels pescadors matiners a la cerca de truites. Les petites platges de sorra que solquen les vores i conviden a mullar els peus. Els troncs morts sota l’aigua que creen autèntiques postals fotogràfiques.

Laurenti_3

Una vaca amb dos pescadors al fons.

Laurenti6

Aigua transparent, tronc disposat a la perfecció.

Com arribar-hi?
Aquest estany es troba a 1.936 metres d’alçada i s’hi arriba per un camí que neix al costat del refugi Laurenti (1.636 metres). A ritme normal, es tracta d’un recorregut agradable d’una horeta de durada, això sí, amb pujada constant. Al refugi s’hi accedeix en cotxe per una pista forestal que neix just passat el poble de Quérigut, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus de l’Arieja i considerat la capital de la regió històrica occitana del Donasà.

Si veniu de la Cerdanya i el Capcir, no cal arribar a Quérigut. Passat el poble de Puyvalador (la darrera estació d’esquí després de les Angles i Formiguères), heu d’agafar la carretera D-16 en direcció Quérigut i seguir-la durant uns tres quilòmetres fins que trobareu una pista a l’esquerra, en bon estat, que s’endinsa pels fabulosos boscos d’aquesta regió i que arriba, després d’una bona estona, al refugi Laurenti.

Laurenti_2

De camí al Roc Blanc l’estany mostra tot el seu encant.

Dos suggeriments per enriquir l’experiència
Si ja esteu convençuts de visitar, algun dia, aquest preciós estany, us proposo un parell de recomanacions que faran de l’experiència quelcom sublim.

La primera, arribeu a l’estany ben d’hora. Gaudireu d’una quietud absoluta i d’unes llums encisadores. Potser la boira encara hi serà present i, amb els primers raigs de sol, s’aixecarà regalant-vos moments màgics.

I la segona: si us sentiu en bona forma, plantegeu-vos assolir el Roc Blanc (2.542 m), un cim d’alçada modesta però amb unes vistes impressionants dels Pirineus, amb muntanyes emblemàtiques ben a prop com el Puig Peric o la Dent d’Orlu. I el que és el millor, amb una ascensió espectacular, molt entretinguda i poc tècnica, i que ens regala unes panoràmiques bucòliques i aèries de l’estany Laurenti.

Laurenti_5

A més de 2.500 metres d’alçada, amb l’estany als nostres peus.

Laurenti_4b

La fondària fa variar el color de l’aigua.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Propostes | 10 comentaris »

El tresor daurat dels badlands cerdans

dilluns, 31/08/2015

En una de les comarques turístiques per excel·lència, i a tocar d’una de les carreteres pirinenques més transitades –la que uneix la Seu d’Urgell i Puigcerdà–, hi ha un paisatge singular que quasi no apareix a les guies turístiques. No es troba en els llistats de coses a veure o visitar de la Cerdanya, i això que és un lloc d’un valor únic al Pirineu i amb una presència estètica molt potent. Són els badlands d’All i Olopte, un paisatge desèrtic en plena alta muntanya. I per si no n’hi hagués prou, havia amagat un preciós tresor molt valorat per l’Imperi romà.

Fa pocs mesos, un dels tres sectors que conformen aquest paratge s’ha adequat per a ser visitat. S’ha senyalitzat un entretingut itinerari d’una hora de durada (amb marques de color groc i escales de fusta en trams de pendent), s’han creat tres miradors que aporten tres perspectives diferents (dos d’ells amb un banc per descansar), i s’han instal·lat plafons que us descobriran els secrets i els valors de l’indret. Tot plegat ha posat en valor un espai que fins ara passava desapercebut i que era difícil de visitar. La iniciativa ha estat de l’Ajuntament d’Isòvol amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de l’empresa pirinenca Socarrel.

Pendent © Xavi Basora

Les Guilleteres d’All, un paisatge de badlands al cor de la Cerdanya. © Xavi Basora

Badlands: quan estètica i geologia van de la mà
Els badlands són unes formes de relleu d’una gran bellesa estètica. Segurament el qualificatiu de bad els hi ve perquè són terres aspres que no es poden conrear. Els badlands, un terme que apareix tal qual al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, són paratges propis de zones àrides i subdesèrtiques caracteritzats per la presència d’una xarxa densa de xaragalls, és a dir, de canals profunds i estrets creats per l’aigua de pluja en terrenys inclinats formats per materials tous que van aportar els rius en èpoques passades.

A tocar dels pobles cerdans d’All i Olopte, els esterregalls –que és la manera com es coneixen localment els badlands– adquireixen una gamma variada de colors grocs i ataronjats, el que n’augmenta el valor estètic. Aquestes tonalitats el fan un indret molt atractiu per ser fotografiat; però l’atractiu no és només cap endins, sinó també cap enfora: i és que les vistes sobre la plana de la Cerdanya que es tenen des d’aquest punt són fabuloses. Si voleu fotografiar els badlands, aneu-hi pel matí ja que a la tarda queden a l’ombra; si voleu fotografiar la plana cerdana, aneu-hi més aviat a la tarda, quan el sol la il·lumina amb la calidesa del capvespre.

Pendent © Xavi Basora

Les vistes sobre la plana de la Cerdanya són un complement perfecte a l’observació dels esterregalls. © Xavi Basora

A aquest valor estètic, s’hi afegeix un gran valor geològic. De fet, el paratge està catalogat i integrat dins l’Inventari dels espais d’interès geològic de Catalunya elaborat ja fa una pila d’anys per la Generalitat i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Diu la fitxa de l’espai inclosa a l’inventari que es tracta “d’un dels exemples més impressionants de badlands de Catalunya” i “un dels pocs badlands que hi ha al Pirineu”, un tipus de formació geològica molt escassa a la serralada, però més freqüent a la resta del país. La importància d’aquests badlands cerdans rau en la presència d’unes estructures geològiques curioses anomenades de tres maneres diferents: pilars coronats, barrets de bruixa o “demoiselles coiffées”, de les quals ja en vam parlar en el post dedicat a la Roca del Bolet. I una altra peculiaritat és la seva composició: es tracta de conglomerats compostos per còdols de quars, pissarres i quarsites que també porten partícules d’or i minerals com el zircó i la magnetita.

El conjunt de l’espai d’interès geològic està integrat per tres sectors: els esterregalls d’Olopte, els esterregalls d’All (de color més aviat grisós a diferència dels altres dos, que són ataronjats) i les Guilleteres d’All, sent aquest darrer el que s’ha adequat per a ser visitat.

Tot apunta que la formació d’aquests xaragalls d’All i Olopte és cosa de la natura, si bé també hi ha intervingut la mà de l’home. La natura va actuar en l’època del Quaternari a través de les morrenes glacials i més endavant per l’acció erosiva del riu Segre. Però l’ésser humà també hi va fer acte de presència a la cerca d’un tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

La vegetació ha envaït les parts més profundes dels xaragalls. La serra del Cadí treu el nas al fons. © Xavi Basora

Una mina d’or d’origen romà al cor de la Cerdanya
Les darreres investigacions dutes a terme per un equip d’arqueòlegs i geòlegs de la UAB semblen indicar que els romans (s. II aC) van explotar l’or present a les Guilleteres d’All. Se sap que Roma era coneixedora de l’or del Pirineu; de fet, estan documentades a la regió pròxima del Capcir explotacions romanes de petits filons, si bé l’exemple més espectacular de l’Imperi romà és la zona arqueològica de Las Médulas (a Lleó), declarada Patrimoni de la Humanitat.

L’activitat minera de l’or al·luvial es fonamentava en l’aprofitament de l’energia hidràulica. Per confirmar l’existència d’una explotació romana en aquest indret de la Cerdanya, s’han cercat restes d’aquest sistema d’aprofitament. En primer lloc, hi ha un canal que neix a uns 10 quilòmetres del paratge (al riu Duran, prop de Meranges) que arriba a la zona superior de les Guilleteres i es bifurca en diversos petits canals que s’aboquen cap als lloms de les terrasses, produint els xaragalls tan característics. En segon lloc, la recerca arqueològica ha documentat un dipòsit hidràulic just a sobre del poble d’All. D’altra banda, en jaciments pròxims (a Bolvir, a Bellver i a Prats) s’han trobat una arracada d’or, un anell de ferro amb segell daurat i una cadena d’or que reforcen la hipòtesi de l’existència d’una mina d’or als badlands cerdans.

Pendent © Xavi Basora

Uns plafons ens ajuden a interpretar millor l’origen del paisatge dels badlands. © Xavi Basora

Recomanacions per a la visita
Per arribar a les Guilleteres d’All, s’hi pot anar per un itinerari de poc menys d’un quilòmetre que surt del mateix poble. La manera més directa d’accedir-hi, però, és des de la mateixa carretera N-260 que uneix Puigcerdà i la Seu d’Urgell, agafant el trencall que porta al cementiri d’All, on s’ha d’estacionar el cotxe i començar a caminar. Venint de Puigcerdà, el trencall és a la dreta i ve just després de les dues possibles entrades al poble d’All; venint de la Seu, el trencall és a l’esquerra, dos quilòmetres després de passar pel poble d’Isòvol.

El terreny per on passa l’itinerari és relliscós i inestable, sobretot en alguns punts. Si bé s’han instal·lat esglaons de fusta, convé anar amb compte i no sortir de l’itinerari senyalitzat, també amb la finalitat de conservar l’espai. Us seran útils uns bastons de caminar per mantenir l’equilibri. També s’ha d’evitar anar-hi amb nens petits ni tampoc després d’haver plogut, ja que el fang és abundant. Un fang que qui sap si encara amaga algun tresor daurat…

Pendent © Xavi Basora

Els esglaons de fusta i uns bastons de caminar ens ajudaran en els trams de fort pendent. © Xavi Basora

Etiquetes: , , , , , ,
Publicat a Propostes | 10 comentaris »

Geologia pura al cap de Creus

dimarts, 2/09/2014

Ja ho va dir Salvador Dalí l’any 1961: “Aquesta part compresa entre el Camell i lʼÀguila que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”.

Aquest text, que de surrealista no en té res perquè és pura veritat, ens dóna la benvinguda al paratge de Tudela, un dels dos indrets del cap de Creus que us recomano si voleu gaudir d’un gran espectacle geològic i paisatgístic a tocar del mar. Autèntiques escultures de roca es combinen amb cales de somni i penya-segats cantelluts configurant un paisatge inhòspit i atractiu alhora. L’altre indret, ben a prop de Tudela, és la punta del Cap de Creus, on el Pirineu s’abraça amb el mar Mediterrani. Tots dos sectors pertanyen al Parc Natural del Cap de Creus i estan catalogats com a reserva natural integral, la figura de màxima protecció del nostre país (a Catalunya només hi ha cinc reserves integrals terrestres, i aquesta del Cap de Creus és la més gran). I tots dos sectors disposen, a més a més, d’un magnífic itinerari per recorre’ls.

Punta_Cap_de_Creus

Paisatge rocós i inhòspit del cap de Creus en un dia de tramuntana. © Xavi Basora

De club exclusiu a espai geològic recuperat
El paratge de Tudela sorprèn, i molt. Es pot recórrer a peu per un itinerari fantàstic i còmode –el núm. 17 del Parc Natural– salpicat de miradors i amb final a cala Culip, on es pot prendre un bany si el temps i la tramuntana ens deixen.

Aquest indret va estar ocupat, fins al 2004, per la ciutat de vacances del Club Mediterranée (popularment, el Club Med): 400 petits apartaments i un conjunt d’instal·lacions comunitàries construïts durant l’època franquista i amb accés restringit. La creació l’any 1998 del Parc Natural del Cap de Creus, les pèrdues econòmiques de l’empresa gestora per l’obsolescència d’aquell model turístic i l’entesa entre diverses administracions, van ser els factors principals que van conduir a iniciar el projecte de recuperació de l’espai, executat entre els anys 2007 i 2010. La restauració, que va obtenir diversos premis d’arquitectura, és exquisida i no té precedents al litoral mediterrani. Observar avui aquest paratge sense cap edifici és una joia, i reviure com era abans (a través d’aquest vídeo, per exemple) fa pensar en com l’home pot arribar a modificar sense miraments indrets naturals que, com deia Dalí, s’haurien de mantenir per sempre tal com estan.

Cala Culleró. © Xavi Basora

Cala Culleró, un racó encisador del paratge de Tudela. © Xavi Basora

Certament, el paratge o pla de Tudela té quelcom de mitològic. I és que les roques erosionades pel vent han donat lloc a formes curioses que recorden un camell, una àguila, un conill i altres siluetes curioses. Al llarg de l’itinerari unes plaques de ferro rovellat ajuden a fixar-se en aquestes escultures naturals, però la imaginació també us pot fer veure altres éssers animals o mitològics… i fins i tot us poden inspirar creativament, com al propi Dalí, amb la famosa obra El gran masturbador.

Més enllà de les formes, el valor geològic d’aquesta raconada és excepcional. Hi dominen dos tipus de roques: les pegmatites, de colors blancs, taronges i rosats, i els esquistos, de color gris fosc. La combinació d’aquestes dues roques, juntament amb els processos de deformació intensos als que han estat sotmeses, fan d’aquest indret un conjunt únic a escala mundial.

Camell. © Xavi Basora

Es Camell, el filó de pegmatita més extens de tot el cap de Creus. © Xavi Basora

Les roques més antigues de Catalunya
Molts dels que arriben al far del cap de Creus es queden allà mateix, gaudint de les meravelloses vistes. Però del far surt un altre itinerari –el núm. 15 del Parc Natural– que recorre l’interior de la punta del Cap de Creus i que, novament, esdevé un espectacle de roques replegades i de colors diversos en contacte amb la mar. Aquest segon itinerari, a diferència del primer, té una mica més de dificultat, ja que el terreny és abrupte, amb penya-segats i algun pas estret.

Com al paratge de Tudela, els esquistos grisencs apareixen imbricats amb filons blancs i rojos de pegmatites, el que dóna lloc a un cromatisme preciós i curiós. Rere aquestes roques hi ha una llarga història. Els esquistos que apareixen al cap de Creus es van formar fa uns 500 milions anys i són les roques més antigues que afloren a Catalunya. Per si això no fos poc, aquest indret és l’únic del món on afloren a l’exterior les roques pegmatites; per tant, l’únic lloc de la Terra on es poden observar. De fet, l’illa de s’Encalladora, que veureu a la part central de l’itinerari, és un aflorament immens de pegmatites de 600 metres de llarg, d’aquí el seu color blanquinós.

S'Encalladora. © Xavi Basora

Contemplant l’illa de s’Encalladora, també anomenada Mariblanca o illa Blanca. © Xavi Basora

Aquest itinerari també permet observar altres encants naturals, com la cova de s’Infern, un forat forjat per la força del mar i, de nou, un enclavament de gran vàlua geològica. Diuen que el seu nom es deu al color vermellós i encès que adquireixen les parets de la cova quan són il·luminades pels primers rajos de sol del matí.

A més de la geologia, el recorregut serveix per interpretar com la vegetació s’adapta a les condicions extremes que es viuen en aquest punt de la costa (fort vent, sequera i elevada salinitat). I amb sort, també es pot observar el pas de dofins, alguna tortuga marina i sortidors llunyans d’un rorqual.

Cova de s'Infern. © Xavi Basora

Cova de s’Infern, un forat per on s’escola el Mediterrani. © Xavi Basora

Empreses que ofereixen visites guiades per la zona i dues guies d’itineraris

  • Cap de Creus, l’Albera i Golf de Roses. 45 indrets singulars. De Marcel Gutinell. Farell Editors. Any 2014.
  • Cap de Creus, parc natural. Guia d’itineraris. De Ponç Feliu. Brau Edicions. Any 2007.

Etiquetes: , , , , , , , , ,
Publicat a Propostes | 7 comentaris »

La cara amable del desgel (Encants naturals, 03)

diumenge, 30/06/2013

El desgel és polièdric. Té moltes cares, algunes de dramàtiques, com hem pogut comprovar amb les riuades de la Vall d’Aran i el Pallars. Però també té el seu vessant més bucòlic, com el paisatge del desgel, aquell que podem observar a l’alta muntanya en aquesta època de l’any —enguany amb unes setmanes d’endarreriment—.

Aquest paisatge tan espectacular i alhora efímer és ben visible en molts racons muntanyencs: rius i salts d’aigua que baixen amb força, prats ufanosos d’un verd intens, congestes de neu… Però allà on llueix més és, possiblement, als estanys glacials d’alta muntanya, on el desgel crea cada any autèntiques obres d’art. La neu acumulada durant l’hivern sobre els estanys es va retirant mandrosa, deixant blocs flotants enmig de l’aigua, o ribes blanquinoses i retallades que, en submergir-se sota l’aigua, generen un blau elèctric que atrapa les mirades.

Un racó fabulós que us mostro amb imatges, i que vol ser un exemple de paisatge del desgel, és el circ dels Engorgs, a la Cerdanya. Un indret solitari, agrest, envoltat de cims que arriben als 2.900 metres. La soledat que es respira en aquests estanys contrasta amb la multitud que trobem als seus veïns més coneguts: els estanys de la Pera, d’una banda, i els de Meranges (Malniu), d’una altra. Enguany, l’aspecte que mostraven els estanys dels Engorgs per Sant Joan era gairebé inèdit, amb molta neu encara ben present.

La neu acumulada es va retirant mandrosa... © Xavi Basora

Cala de neu, a la riba d'un dels estanys dels Engorgs. © Xavi Basora

Reflexos de neu. © Xavi Basora

Per arribar-hi, heu d’apropar-vos al poble de Meranges i seguir la pista que puja als llacs. Llavors, us haureu de decidir per una de les dues opcions. La primera, arribar —encara en cotxe— al refugi guardat de Malniu (2.138 m) i des d’allí seguir a peu durant dues hores el GR-11 fins al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (a 2.375 m), que és la porta d’entrada al circ dels Engorgs. L’altra alternativa és deixar el cotxe una mica més avall, al pla de Campllong (1.700 m), i remuntar durant quasi dues hores la fantàstica vall del riu Duran.

Per a les dues opcions, des del refugi Folch i Girona haureu d’explorar el circ d’Engorgs, que amaga fins a una desena d’estanys i estanyols de mides diverses. Una bona opció és seguir el GR-11 fins als estanys dels Aparellats, on s’apoderarà de vosaltres el poder encantador de la natura. Una mica més amunt hi ha l’estany de la Portella, igual de captivador, i des d’on els més forts podran pujar a la Portella d’Engorgs per xafardejar la veïna vall de la Llosa. Una portella que, com veureu a les imatges, presentava un aspecte amenaçador a causa d’una gran cornisa de neu, un altre dels símbols més evidents del paisatge del desgel.

Arribant al refugi lliure Joaquim Folch i Girona (2.375 m), la porta d'entrada al circ dels Engorgs. © Xavi Basora

Els estanys Aparellats, un nom molt ben trobat. © Xavi Basora

L'estany de la Portella amb una cornisa de neu imponent a la carena. © Xavi Basora

Una capa encara força extensa de gel cobreix els estanys Aparellats. © Xavi Basora

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Propostes | 4 comentaris »

Les roques de Benet, al teu abast (Encants naturals, 02)

dijous, 16/05/2013

Semblen inexpugnables. I, de fet, ho són per a la majoria de nosaltres, si més no per la seva cara més visible. Són les roques de Benet, una de les icones paisatgístiques i identitàries del massís del Port. Tres moles amb unes parets verticals imponents, vertiginoses. Però tenen un punt dèbil, un accés relativament fàcil i poc conegut que ens permet assolir la seva cota més alta: el Castell (1.016 metres). Els seus germans petits, igual de majestuosos, ens quedaran ben a prop. Són el Cap de Gos (985 m) i el Faralló (907 m).

Al massís del Port destaca el contrast de les valls fèrtils amb la nuesa de les parets de roca. © Xavi Basora

El massís del Port és un espai natural encara poc visitat, malgrat ser un dels millors llocs del país per practicar-hi l’ecoturisme i incloure al seu interior dos parcs naturals, un al sector català i un altre al valencià. Són molts els seus atractius ecoturístics (vegeu el Descobrir núm. 134), però en destacaria tres: la immensitat, la facilitat per observar-hi fauna salvatge –especialment cabres hispàniques i ocells carronyaires– i l’espectacle dels relleus trencats, amb un seguit d’actors principals com ara els barrancs, les gorges, les gúbies, les cingleres i les agulles al més pur estil montserratí.

Una bona ruta, curta i accessible, per gaudir alhora de tots aquests atractius és, precisament, l’ascensió a les roques de Benet. No detallaré aquí la ruta, que es descriu en moltes ressenyes a Internet (com aquesta i aquesta). Només dir-vos que és una ascensió de poc més d’una hora i que té el seu moment “encantador” en sortir d’una canal pedregosa. En aquest punt, s’assoleix un coll i un pla herbat amb un paisatge 100% del Port. Les roques de Benet ens mostren la seva cara més desconeguda, amb formes arrodonides ben curioses. El mar de roca i boscos impressiona. I, si ens hi fixem, no serà estrany albirar algun ramat de cabres salvatges salvant pendents impossibles. Durant la pujada, també és força probable que algun voltor sobrevoli per damunt nostre fins quasi tocar-nos. En molt poca estona, una gran concentració d’ingredients ecoturístics.

La cara més oculta de les roques de Benet. © Xavi Basora

Una cabra salvatge joveneta en el seu típic hàbitat rocós. © Xavi Basora

Des del coll queda ben poc per assolir el cim del Castell, un dels millors miradors de la comarca de la Terra Alta i un indret ideal per passar-hi una bona estona contemplant la grandesa del massís del Port.

La Terra Alta, als nostres peus. © Xavi Basora

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Propostes | 2 comentaris »

Un estany que no avisa (Encants naturals, 01)

diumenge, 7/04/2013

Hi ha estanys que no te’ls esperes, que ni els intueixes, que et sorprenen sense avisar. Un d’aquests, amb el que enceto la sèrie encants naturals, és l’estany de Besiberri, situat a gairebé 2.000 metres d’alçada, en una vall pirinenca meravellosa que sol passar desapercebuda.

La vall de Besiberri està a tocar del sector nord-occidental del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la comarca de l’Alta Ribagorça. Malgrat tenir paisatges i valors similars, la vall no forma part d’aquest espai protegit, ni tan sols de la seva zona perifèrica. Es tracta d’una vall secundària que desemboca a la vall de Barravés, que és la que ens permet accedir a la boca sud del túnel de Viella.

De fet, el punt de sortida per arribar a l’estany de Besiberri es troba un quilòmetre abans de l’entrada al túnel; des de la carretera N-230, prenem un trencall cap a l’aparcament de la Contesa, a tocar del refugi de Conangles (1.555 m.). Des d’aquí (on deixem el cotxe), cal seguir a peu per una pista en direcció sud fins que un cartell ens fa girar a l’esquerra i ens endinsa cap a la vall de Besiberri per un camí ben marcat.

Des del refugi de Conangles fins a l’estany tenim dues hores, gran part de pujada, amb algun tram de fort pendent. Però és d’aquelles pujades agradables i entretingudes, en aquest cas pels diversos salts d’aigua que anem descobrint i per un primer sector poblat de fajos que a la tardor són tot un espectacle. Una pujada que, com totes les que es fan a alta muntanya, sempre té premi. Però una ascensió que, a diferència del que passa en altres valls, no deixa entreveure que arribarem a un estany. Aquí, el premi, arriba de cop.

Les primeres hores del matí converteixen l'estany de Besiberri en un indret màgic. © Xavi Basora

Després de dues hores, se’ns obre, davant nostre, un estany allargat i de dimensions mitjanes, amb un decorat de fons format per unes parets verticals de granit que arriben als 3.000 metres (el Besiberri Sud, de 3.017, i el Besiberri Nord, de 3.015). De fet, d’aquí ve l’origen del nom de la vall i l’estany. Com passa amb molts altres topònims del Pirineu, Besiberri té un origen basc: base-be erri, que significa “contrada sota l’espadat”. I, efectivament, així és.

Un cop a l’estany, seguiu una mica més fins arribar a una esplanada d’herba amb uns pins que semblen posats a posta per fer l’indret encara més bonic. Aquí podeu posar punt final a l’excursió. Gireu-vos i gaudiu de la vista del massís de la Maladeta, on s’aixequen els cims més alts del Pirineu. Per a aquells que us quedin forces, continueu vall amunt i al cap de mitja hora trobareu el germà petit, l’Estanyet, en un entorn ja 100% d’alta muntanya. A l’esquerra d’aquest estany, s’alça el refugi metàl·lic de Besiberri, base que fan servir els més valents per atacar els cims i les crestes d’aquest massís tan emblemàtic.

Per acabar, deixeu-me compartir amb vosaltres una imatge poc habitual de l’estany de Besiberri que he trobat a la xarxa i que reflecteix a la perfecció el poder encantador d’aquest paratge pirinenc. L’autor és Gorka Lopez, a qui felicito des d’aquí per la fotografia.

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Propostes | 9 comentaris »

El poder encantador de la natura (nova sèrie d’articles)

dijous, 14/03/2013

Segur que us ha passat. Després d’una estona caminant per algun espai natural, heu arribat a un indret que, de sobte, us ha captivat. Embadalits, us heu aturat a observar atentament el lloc, sense pensar res, senzillament deixant-vos portar per quelcom misteriós. Als que us agrada la fotografia, també heu sentit la necessitat imperiosa de capturar aquell instant. Potser, fins i tot, heu notat algun pessigolleig interior, alguna cosa semblant a un enamorament fugaç. El que us ha passat és que us heu vist atrapats pel poder encantador de la natura.

Les diferents accepcions del verb encantar defineixen molt bé aquest fenomen. Fixeu-vos-hi: “sotmetre a una influència irresistible, fascinar”. O bé: “restar immòbil contemplant una cosa, distreure’s del que un fa sense una raó aparent”. I la que més m’agrada: “produir (a algú) com un dolç arravatament, plaure-li en alt grau, captivar”.

Un indret encantador al nord del Solsonès.

Però, què és el que ens atrapa d’aquests indrets, allò que ens produeix l’encantament? Aquesta ja és una qüestió més personal, però segur que s’hi barregen algunes de les qualitats següents: la majestuositat de l’indret, l’harmonia perfecta de colors i formes (l’estètica), la petitesa que ens genera, el sentiment d’admiració, una llum especial, el silenci que s’escolta, la pau que ens desperta, el delit espiritual, etc. I, per sobre de tot, la bellesa.

L’il·lustre filòsof Immanuel Kant va arribar a la conclusió que “la bellesa (allò sublim) ésel que per la seva força ens commociona i omple de dolor per la nostra pròpia petitesa, però que ens satisfà amb un sentiment d’exaltació de la grandesa de la nostra pròpia naturalesa”. Així comença el capítol titulat “El misteri de la bellesa”, dins el magnífic llibre La interpretació del nostre patrimoni (Freeman Tilden, 1977, traduït al castellà per l’Associación de Interpretación del Patrimonio).

Belles formes en aquest desert de dunes al sud del país.


Encants naturals, una definició personal
Per honorar aquests indrets d’interès natural i fort poder encantador, que al nostre país n’hi ha una bona pila, començo a partir d’ara una nova sèrie d’apunts anomenada encants naturals. Les guies turístiques o els mapes els solen indicar com a “llocs o paratges pintorescs”. Alguns dels racons que us presentaré són força populars, altres no tant. Intentaré descobrir-vos-en de nous, però n’hi ha de molt coneguts que són irresistibles i difícils de passar per alt. En aquest blog, les característiques o requisits dels encants naturals que us aniré suggerint són:

  • Paratges naturals de tota mena: un prat, una cova, un llac, una platja, una cala, un congost, un bosc, un salt d’aigua, un aiguamoll, un horitzó, etc.
  • Punts concrets del territori i no àrees geogràfiques extenses, com ara un espai natural protegit. Per exemple, un encant natural serà el prat de Cadí, i no el Parc Natural del Cadí-Moixeró.
  • Indrets que s’hi sol arribar caminant, no en cotxe. Demanen un cert esforç, que pot ser més o menys gran segons el cas.
  • La bellesa és subjectiva. I el poder encantador de vegades ve influït per l’estima que ens desperti l’indret en qüestió, que a la vegada ve condicionada per factors personals. Per tant, la selecció és de collita pròpia, són llocs que a mi m’han deixat petjada i que penso que podrien deixar-ne –si és que no ho han fet ja– a moltes altres persones.

I a vosaltres, quins són aquests indrets que us tenen el cor robat? Estaré encantat (mai millor dit) que, al llarg d’aquesta sèrie, també compartiu aquí els vostres encants naturals.

Un dels encants naturals més coneguts de la Cerdanya.

Articles relacionats:

Etiquetes:
Publicat a Reflexions | 14 comentaris »