Tines i barraques: monuments de pedra seca a la vall del Flequer

No és el primer cop —i no garanteixo que en sigui l’últim— que parlo del patrimoni de pedra seca del nostre país. Ja em perdonareu, però em té el cor robat. Els marges, les espones, els camins de bast, les barraques… m’emocionen. M’imagino fa cent cinquanta anys aquells pagesos, pencant de sol a sol al tros i treballant-ho tot amb les mans. Observant pacientment la natura, com s’havia fet generació rere generació, adaptant-se al territori i al clima per obtenir el millor resultat. I fruit de tot aquest coneixement adquirit després de centenars de proves i errors, un patrimoni agrícola únic, mimetitzat amb l’entorn perquè només en aquell entorn era productiu.

Des d’aquest punt de vista, la pedra seca té un valor incalculable. És una mostra sostinguda en el temps de l’activitat humana sobre el territori i, per tant, una manifestació històrica concreta i perdurable. Més encara si sabem donar-li vida un cop més. Per exemple, a través d’una renovada activitat agrària, ni que sigui testimonial. O fent-la interessant de cara al turisme.

Tines del Bleda

Encarades al torrent del Flequer, les tines del Bleda és un conjunt de quatre cups amb les respectives barraques típic d’aquesta vall, on van proliferar a la segona meitat del segle XIX. En aquesta època, el Bages era la comarca del país que més hectàrees de vinya tenia i que més hectolitres de vi produïa.

Aquests dos elements conflueixen feliçment en una experiència al Mas Arboset (Rocafort, comarca del Bages), una finca amb vinyes velles que la passada temporada va ser testimoni de la recuperació d’una antiga tina per a l’elaboració de vi. La idea de tot plegat fou d’en Valentí Roqueta, propietari del celler Abadal, amatent a les noves tendències en el món de la viticultura que passen per remarcar els trets identitaris (les notes d’autenticitat) dels vins d’un territori.

Des de la seva fundació ara fa tres dècades, Abadal ha volgut remarcar sempre el compromís amb el territori del Bages. La casa de la família és a Santa Maria d’Horta d’Avinyó i els terrenys pròxims són el punt de partida d’una producció que beu de més de vuit segles d’història i tradició en el cultiu del raïm. A la comarca, les vinyes solen estar rodejades de bosc, i la finca del Mas Arboset conserva un petit tresor que la fa singular; és, fet i fet, l’única parcel·la de la vall del Flequer que llueix al bell mig de la vinya una tina de pedra seca —a la zona, aquests cups són de dimensions monumentals, absolutament espectaculars. I és amb aquesta original construcció que es va dur a terme la fermentació del vi.

Verema al Mas Arboset

Una imatge de les tasques de verema al Mas Arboset de Rocafort a l’octubre del 2013. De la finca destaca la tina de pedra seca al bell mig de les vinyes velles.

Així, el projecte vitivinícola, ja realitat, del Mas Arboset es fonamenta en diversos pilars:

1) L’aprofitament d’un vinyar de més de setanta anys multivarietal (hi ha peus de sumoll, punxó fort, garnatxot, pansera i unes quantes varietats encara desconegudes). Antigament es plantaven ceps barrejats perquè el cupatge del vi es feia a la mateixa vinya. Les varietats blanques i negres s’introduïen a la tina alhora i es vinificaven conjuntament, tota manera que hi dominava una varietat i les altres treballaven com a reforç quantitatiu. A més, de les vinyes de Rocafort destaca el fet que produïen un vi amb un grau més que la resta, conseqüència d’un terreny pobre i una orografia abrupta.

2) Com hem dit, les vinyes del Mas Arboset —i, en general, les de tot el Bages— es troben encerclades pel bosc. No sempre ha estat així. És ben fàcil intuir-hi la presència de la vinya fins al capdamunt dels turons que l’envolten, com delaten les espones de pedra que encara coronen el terreny completament abancalat. L’avantatge d’aquest abandonament productiu és que els pins, el romanins, les farigoles o els fonolls afegeixen una intensa riquesa aromàtica a les propietats innates del raïm d’aquestes terres. Al qual cal sumar-hi les aportacions d’un altre cultiu que ha acompanyat tradicionalment la vinya al nostre país: l’olivera. A la finca n’hi ha exemplars de més de tres-cents anys, també de diverses varietats: corbelles, veres i verdals.

3) Les tines de pedra seca de la vall del Flequer són un patrimoni rural històric únic a Europa. Integració en el paisatge i economia de recursos són valors en què aquestes construccions excel·leixen. Sense por d’exagerar, com milers d’anys abans altres humans havien fet en coves i balmes a través de les pintures rupestres, podem afirmar que aquests cups són autèntiques obres d’art, tan simples com belles.

Fruit de tot això, a les acaballes del 2013 Abadal va presentar un primer vi de tina. Apadrinat per Josep Roca (sommelier del Celler de Can Roca, que va saludar la iniciativa i l’esforç per treure partit de les especificitats de la DO Pla de Bages tot respectant els orígens de llur cultura vitivinícola), l’experiment de Valentí Roqueta i l’enòleg del celler Abadal, Miquel Palau, tindrà continuïtat.

Descubat del vi de tina Abadal

El sommelier Josep Roca, l’enòleg Miquel Palau i el propietari del celler Abadal, Valentí Roqueta, el dia del descubat del vi de tina del Mas Arboset. De producció molt limitada, aquest vi permet fer-se una idea força precisa de la qualitat de la producció dels viticultors catalans fa cent cinquanta anys.

La mateixa continuïtat que tindran, esperem, les tines de la vall del Flequer. Tornant a l’inici, deixeu-me que insisteixi en l’interès d’aquestes construccions on fermenta el most. Només als termes de Mura, Talamanca i Rocafort es conserven més d’un centenar de cups de pedra en sec que són testimoni de l’època d’esplendor de la vinya i el vi del Bages (especialment entre els anys 1860 i 1890, quan a Europa la fil·loxera ja feia estralls i al Bages encara no havia arribat). Gairebé la meitat d’aquestes tines —formant conjunts impressionants— es concentren a la vall del Flequer. El relleu accidentat i les difícils comunicacions per l’aïllament d’aquestes terres van determinar la feina dels pagesos locals, que plantaren ceps als vessants més inhòspits de les muntanyes i se les hagueren d’empescar per resoldre el problema del transport de la verema. En un moment de gran demanda, les tines i l’obtenció del vi a peu mateix de vinya van ser la solució.

Quant a les seves característiques, l’estructura dels cups de pedra seca sol ser de forma cilíndrica, feta amb pedra i morter de calç, revestida per dins amb rajoles o cairons de ceràmica envernissats. La capacitat oscil·lava entre els 5.000 i els 31.000 litres (la mitjana era d’uns 10.500). El raïm, una vegada s’havia collit, es transportava a les tines on s’aixafava sobre les posts o brescat. Una persona o més trepitjaven el raïm agafats d’una corda que es penjava del sostre de la construcció. El most s’escolava a través del brescat i, quan la tina començava a omplir-se, s’iniciava la fermentació alcohòlica. El que quedava del gra de raïm, la brisa, es podia abocar al dipòsit —o no—; d’una manera o d’una altra, s’aconseguien vins blancs, rosats o negres. En acabat, un cop el most havia esdevingut vi (tres setmanes després si fa no fa), les tines es buidaven per baix a través de la boixa.

Si voleu veure-les, hi ha una ruta senyalitzada [consulteu la pàgina d’itineraris del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac] que us ajudarà a localitzar-ne algunes i a interpretar-les. És un món fascinant.

Tines de Talamanca

Les tines dels Tres Salts o de Talamanca són un conjunt de set cups circulars perfectament conservats. Se’n pot observar l’estructura sencera perquè les barraques adossades a cada construcció, llevat d’una, van ser enderrocades.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús