Entrades amb l'etiqueta ‘Alt Pirineu’

Viure la terra és estimar-la

dilluns, 16/04/2012

XCT-coberta.pngRecentment he tingut la sort de participar d’un projecte il·lusionant. No només perquè des del Descobrir hem pogut ajudar a donar-hi forma, sinó sobretot perquè m’ha permès conèixer dotze exemples d’allò que es coneix amb el nom de custòdia del territori. És a dir, “experiències de participació activa i voluntària de la societat amb l’objectiu comú de conservar el territori i la seva biodiversitat”, en paraules de la presidenta de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), Montse Barniol. El projecte ha estat l’edició del llibre Viu la terra, en què es recullen dotze mostres d’acords de custòdia a Catalunya i les Balears. Esmentem-ne quatre:

—Les iniciatives per reforçar la conservació de l’ós al Pallars Sobirà i fer compatible la seva presència amb el mode de vida tradicional, inclosa la creació d’un centre d’interpretació a Isil.

—La gestió de la finca de l’Avenc de Tavertet, a Osona, que inclou un allotjament de turisme rural (el Mas de l’Avenc) i un reguitzell d’actuacions de conservació d’aquest altiplà preciós.

—Les estratègies de preservació de la fauna marina del Maresme, i molt especialment dels cetacis (dofins, balenes…) que hi arriben gràcies als profunds canyons d’aquest litoral.

—Les tasques de consolidació de l’hàbitat de ribera del meandre de Flix (Ribera d’Ebre) i la gestió de la reserva natural de Sebes, de gran valor pels aiguamolls i els oliverars que conté.

Com podeu comprovar, tots aquests acords de custòdia tenen també el seu vessant turístic (en alguna casos més explícit i en altres en potència), motiu pel qual els amics de la XCT em van demanar un text introductori. La meva idea és que allò que fa poc temps eren valors afegits, d’ara endavant seran eixos estratègics. Diferenciar l’oferta turística és, ja ara, apostar per allò que singularitza una destinació. I què hi ha de més genuí que un territori i una cultura? Si el turisme del futur és el de les emocions, quina sensació més intensa hi ha que l’autenticitat?

Aquest dijous 19 d’abril, a les 18.30 h, presentarem el llibre Viu la terra a la sala Àgora del Cosmocaixa de Barcelona. Els organitzadors enfoquen l’acte com un espai de trobada entre propietaris i entitats de custòdia, però també hi seran presents els autors del treball, en Xavier Basora (textos) i l’Oriol Clavera (fotografies). A més, s’hi exhibirà el documental Protagonistes de la custòdia i per reblar la celebració s’oferiran tastos d’alguns productes que es fan en els espais de custòdia. L’entrada és oberta al públic en general, però cal inscriure-s’hi prèviament. Si voleu, ens veiem allà!

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

Pireníssim, turisme a còpia de formatge

dimecres, 28/12/2011

Fa uns dies vaig dedicar aquest post a dues iniciatives que intenten dinamitzar el turisme al Pirineu a partir dels seus espais museïtzats: el PassaPorts i el Passaport dels Museus d’Andorra. Sense sortir de l’alta muntanya, ara em referiré a una altra proposta que trena el territori, per bé que en aquesta ocasió no ho fa mitjançant el patrimoni sinó la gastronomia —i més concretament els formatges. Es tracta de Pireníssim.

La cara nord de la serra de Cadí (a la foto, des del Querforadat, a l’Alt Urgell) és un dels símbols de l’alta muntanya catalana. Paisatge, cultura i agroalimentació es donen la mà en el projecte Pireníssim.

Aprofitant un programa d’ajuts a projectes innovadors (finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu), fa un any i mig es va posar en marxa Nous Senders. Els objectius generals del projecte són generar activitat econòmica i ocupació al territori a través del turisme i els productes agroalimentaris i afavorir la desestacionalització. En aquest sentit, Nous Senders preveia quatre actuacions: 1) Definir un producte turístic (Pireníssim); 2) Constituir un equip per executar el projecte en el seu conjunt; 3) Qualificar els treballadors i les empreses del sector; i 4) Donar a conèixer els resultats del projecte.

Però les ajudes s’han acabat aquí. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea van atorgar una subvenció inicial de 260.000 euros, que al remat ha estat l’única, i a partir de l’1 de gener el programa continuarà sense suport directe. De fet, les quatre persones que l’han posat en marxa pleguen i d’ara endavant seran les àrees de promoció econòmica dels consells comarcals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya) i el Conselh Generau d’Aran els encarregats de vetllar per la seva gestió. No és la millor manera de començar, és evident. Sovint des d’aquest blog he manifestat la meva idea que el turisme d’arrel cultural i l’ecoturisme són activitats estratègiques per a bona part del nostre país, sobretot per a les comarques d’interior i de muntanya. Crec que ens manca convenciment, creure en el territori i en les seves possibilitats, fixar-hi prioritats. I de l’absència de tot plegat se’n deriva una manca de recursos amb exemples com el que acabo de comentar: un dels projectes actuals més importants de desenvolupament turístic del Pirineu ha d’engegar sense una promoció que el consolidi.

Tanmateix, el producte és una realitat, està ben definit i és molt golafre. Pireníssim, segons la seva pròpia definició, és un “tour de formatge & emocions” que enllaça l’alt Pirineu amb una ruta oberta, és a dir que cada usuari s’organitza com vol, de productes agroalimentaris. L’adquisició del Forfet Pireníssim (disponible en els establiments adherits al projecte, en totes les oficines de turisme de les sis comarques participants i en el portal del projecte) permet endinsar-se en els obradors d’alguns productors de formatge, fer estades en allotjaments o menjar en restaurants que promocionen el producte local, concertar activitats de senderisme i visitar alguns museus col·laboradors, a més de comprar les més de vuitanta varietats de formatges locals en els comerços de la regió. A la pràctica, el Forfet Pireníssim és un talonari de descomptes d’entre el 10 i el 50% (2 x 1) que es pot utilitzar en més de dos-cents establiments de les comarques pirinenques. Un volum molt notable el directori del qual es troba al web, per a més facilitat.

Pireníssim combina en positiu els actius de qualitat d’aquest territori. És —penso— una eina excel·lent per entrar-hi, per conèixer-lo i per fruir-ne. El temps dirà si anava ben encaminat, no en va del seu èxit dependrà l’èxit d’iniciatives futures.

Ens esperen al paradís del formatge…

Forfet Pireníssim.jpg

A l’Alt Pirineu i Aran es produeixen desenes de varietats de formatges. El producte turístic Pireníssim pretén posar en relleu aquesta gran riquesa gastronòmica, tan valuosa com poc coneguda.

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Petit inventari de boscos amb encant

dilluns, 28/11/2011

Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)

Arsèguel i els acordionistes: la banda sonora del Pirineu

divendres, 5/08/2011

De ser un sopar d’instrumentistes a esdevenir una cita de ressò internacional. L’evolució de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu —que aquest cap de setmana ha arribat a la trenta-sisena edició— dóna idea de la qualitat dels participants i de l’interès que desperta la música d’arrel.

És indubtable que l’instrument més emblemàtic de l’alta muntanya catalana és l’acordió diatònic, però en realitat és entre nosaltres des de fa poc més de cent anys. La seva ràpida implantació desplaçà instruments autòctons com el flabiol, el rabec o el sac de gemecs fins al punt que avui associem festa pirinenca al ritme viu i encomanadís de la manxa de l’acordió. Ho podeu comprovar a l’interessant Museu de l’Acordió.

Fins diumenge 31 de juliol, a Arsèguel, però també a la Seu d’Urgell —i els dies 2 d’agost a Vilagrassa i 6 d’agost a Bolvir—, desfilaren un total de cinquanta músics de tretze països: el quebequès Raynald Ouellet, el basc Joseba Tapia, el colombià Antonio Rivas, l’uruguaià Enrique Tellería, els catalans Carles Belda i Cati Plana; virtuosos d’Ucraïna, Moldàvia, Bulgària; o grups com el portuguès Trio Lopes, o Trilla i El Pont d’Arcalís… Potser no us sonen de res, però imagineu-vos un vespre d’estiu a la fresca, en un poble pirinenc, ambient desinhibit i l’acordió diatònic. Alegria.

*Article publicat el 29 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

PontArcalis.jpg

El Pont d’Arcalís és un grup d’arrel vinculat a la música pirinenca i, per tant, defensor actiu de l’acordió diatònic com a patrimoni de l’alta muntanya catalana. El seu cap més visible, Artur Blasco, va ser impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel. (Foto: Isard Madueño.)

Falles de la Ribagorça: la màgia del foc

divendres, 8/07/2011

L’arribada de l’estiu ens excita. No és tan sols que la calor s’instal·li i se’ns arrapi a la pell sense contemplacions, convidant-nos a l’activitat a l’aire lliure. O que qui més qui menys tingui a tocar uns dies de merescudes vacances. Hi ha en l’aire una energia que emana de la terra, tel·lúrica, i que ens crida a gaudir de la natura. A retrobar-nos-hi.

Als Països Catalans, el paradigma festiu de tot això són les tradicions de foc que s’escauen pel solstici. I d’entre totes, d’una manera primigènia, tenim les falles del Pirineu. A l’Alta Ribagorça, on n’hi ha més, el ritual sempre és el mateix: grups de gent, conduïts per un fadrí major (o cap de colla), davallen en filera amb les torxes enceses des d’una muntanya pròxima al poble on les dipositaran per donar vida a la foguera de la plaça major. Repiquen les campanes, sona la música i comença la revetlla purificadora acompanyada de vi, coca i molta alegria.

Dissabte 2 de juliol les falles se celebraran a Barruera, però tindreu noves oportunitats de viure-les a Erill la Vall (8 de juliol), Taüll (15), tots a la vall de Boí, i Llesp (23), al terme del Pont de Suert.

*Article publicat l’1 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

008.JPG

Les falles del Pirineu tenen el seu origen en ritus pagans relacionats amb el cicle agrícola, no en va es produeixen coincidint amb el solstici d’estiu, en època de sega. A la imatge, fallaires a la plaça Major del Pont de Suert.

La llista inèdita de les espigues del turisme rural català

dilluns, 21/03/2011

I amb la resposta a tres preguntes més acabaré la sèrie dedicada a la implantació de les categories en el turisme rural (CaTR). Espero que us hagi fet una mica de servei. En continuarem parlant!

7. Quines són les 5 categories d’espigues?

La identificació de les categories, que emanen d’uns criteris més o menys generals que vaig esmentar en el post anterior, es concreten en desenes d’ítems. Així, les cases independents s’avaluen observant el compliment de 163 elements (137 en el cas de les cases compartides) tals com tenir el web actualitzat, disposar d’aigua calenta i calefacció, l’equipament bàsic de la cuina, accés a l’establiment apte per a turismes, equipament de les estances, temperatura de confort, valor arquitectònic de l’edifici, zona exterior… La llista és llarguíssima i comprèn tots els aspectes de servei que pot oferir un allotjament de turisme rural.

Un cop certificat l’assoliment de les condicions per a l’accés a una categoria determinada, l’establiment rebrà d’una espiga a cinc:

• Una espiga. És l’anomenada categoria bàsica, que correspon a una casa amb els serveis i equipaments mínims indispensables per a una estada.

•Dues espigues. Categoria confort, que indica un bon nivell de serveis i equipaments : set de neteja personal, accés a piscina, barbacoa, etc.

• Tres espigues. Categoria gran confort, que afegeix al molt bon nivell de serveis (mobiliari de qualitat, oferta d’activitats) una edificació d’interès.

• Quatre espigues. Categoria superior, amb un excel·lent nivell d’equipaments i àmplia oferta de serveis enmig de la natura. S’hi consideren el valor arquitectònic de la casa, la conservació de l’entorn, l’amplitud de la zona exterior, banys de cortesia…

• Cinc espigues. Categoria superior premium. Correspon al nivell màxim —excepcional— d’equipaments, de construcció i d’entorn amb encant: totes les comoditats possibles en el medi rural.

shutterstock_42629821.jpg

L’entorn natural és un dels elements que compten a l’hora de concedir les espigues a un allotjament rural. A la imatge, una masoveria del Montseny (foto: Shutterstock).

8. Quants establiments s’hi han acollit inicialment?

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a data d’avui, s’ha proposat la resolució de 87 allotjaments, dels quals 77 han rebut ja l’oportú diploma de reconeixement (la tramitació de les deu restants està aturada tot esperant que realitzin les millores necessàries per obtenir la categoria sol·licitada). Per nivells, hi ha 7 establiments de categoria superior, 30 de categoria gran confort, 32 de categoria confort i 8 de categoria bàsica. I per regions, destaca la presència majoritària d’allotjaments de l’Alt Pirineu, sobretot del Pallars (fins a 34!).

Això té una explicació. D’acord amb el conveni subscrit entre la Generalitat, Turalcat i Concatur, en aquesta fase inicial únicament poden optar a la CaTR els establiments integrats en les confederacions. Aquesta restricció s’aplicarà durant el primer estadi del procés, fins a darrers del 2011, però és previst que s’obri a tot l’univers de cases rurals de Catalunya quan el gruix dels establiments membres d’una associació federada a Turalcat o Concatur —generalment d’àmbit comarcal— ja hagin estat categoritzades. Com ja vaig comentar en aquest post, Turalcat aplega majoritàriament les cases de l’Alt Pirineu, per això n’hi ha tantes; i Concatur té força a la regió de Girona: 22 allotjaments d’aquesta tongada pertanyen a l’Empordà, la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Amb això, sembla que la Direcció General de Turisme persegueix vigilar de prop l’aplicació del model en aquest primer estadi, ajudada per les confederacions, i en paraules d’un alt càrrec “garantir-ne l’èxit en la seva gestió inicial”. No costa d’entendre que aquesta decisió hagi generat crítiques per part d’algunes associacions i cases que han quedat temporalment excloses del procés.

9. Quin és el calendari previst d’aplicació?

La segona fase d’implementació —també ja en marxa— implica 512 establiments de turisme rural: les resolucions d’atorgament, un cop enllestits els processos d’inspecció, verificació i avaluació de l’establiment, es preveu finalitzar-les pel mes de juny d’aquest any. En total, per tant, de moment s’han adherit al projecte de categorització, tot presentant la corresponent sol·licitud, uns sis-cents establiments rurals. Una xifra que segurament creixerà ràpid. Abans d’estendre’s a la resta, les dues confederacions que formen part de la CaTR apleguen, totes soles, unes 1.200 cases. Només em queda desitjar que la regulació per espigues enforteixi l’oferta i la credibilitat dels allotjaments que s’hi acullin. El turisme rural ho necessita per consolidar el seu creixement estratègic.

I per acabar, us ofereixo en primícia la llista de les cases que ja tenen les espigues atorgades. M’ha costat trobar-la, espero que us sigui útil:

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Can Vila. Sant Julià de Llor (Selva)

Can Xisquet. Viladrau (Osona)

Casa Guillem. Tavascan (Pallars Sobirà)

Casa Leonardo. Senterada (Pallars Jussà)

La Fàbrica. Senterada (Pallars Jussà)

Mas Cap de Ferro. Nulles (Alt Camp)

Mas del Joncar. Sant Pere Pescador (Alt Empordà)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

La Balma. Marzà (Alt Empordà)

Ca la Pascola. Guimerà (Urgell)

Cal Bovera. Guimerà (Urgell)

Cal Farragetes. Tuixén (Alt Urgell)

Cal Farré. El Mas de Bondia (Segarra)

Cal Francès. All (Cerdanya)

Cal Lluïset. La Nou de Gaià (Tarragonès)

Can Coll II. Garriguella (Alt Empordà)

Can Cufí. Serinyà (Pla de l’Estany)

Can Gener. Campmany (Alt Empordà)

Can Maholà II. Lligordà (Garrotxa)

Can Maholà III. Lligordà (Garrotxa)

Can Rosich. Santa Susanna (Maresme)

Casa Benito. Arcalís (Pallars Sobirà)

Casa Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Borrut. Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Massa. Estac (Pallars Sobirà)

Casa Roca. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Xicot. Alins (Pallars Sobirà)

El Celler del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

L’Estada del Molí de Can Aulet. Arbúcies (Selva)

Mas de Caret. Montblanc (Conca de Barberà)

Mas Hortus II. Garriguella (Alt Empordà)

La Mata. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Molí del Casó. Bagà (Berguedà)

La Pallissa de Joanet. Joanet (Selva)

Rural Jordà. Rodonyà (Alt Camp)

La Tina del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

Torre d’en Bofill. Cardona (Bages)

Les Velles Escoles. Les Irles (Baix Camp)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Borda de Turell 1. Pobellà (Pallars Jussà)

Borda de Turell 2. Pobellà (Pallars Jussà)

Ca de Casal. Igüerri (Alta Ribagorça)

Cal Ferrer II. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Ferrer III. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Julià. Aramunt (Pallars Jussà)

Cal Pastor. Salo (Bages)

Cal Sort I. Guimerà (Urgell)

Cal Sort II. Guimerà (Urgell)

Cal Xicot. Sant Joan les Fonts (Garrotxa)

Can Coll I. Garriguella (Alt Empordà)

Can Gabatxó. Araós (Pallars Sobirà)

La Canal 1. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 2. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 3. Alins (Pallars Sobirà)

Casa Arnalló. Saraís (Alta Ribagorça)

Casa Bonicoy. Burg (Pallars Sobirà)

Casa Franch. Espot (Pallars Sobirà)

Casa Jaumet 1. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Jaumet 2. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Mora. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Ramon 1. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Ramon 2. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Vilanova. Pujol (Pallars Sobirà)

Les Cireres. Bràfim (Alt Camp)

L’Hortal 1. Àreu (Pallars Sobirà)

La Llaguna. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Mas Cantallops – Croscat. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Cantallops – Santa Margarida. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Hortus I. Garriguella (Alt Empordà)

La Perxada de Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

El Xalet del Mas Prat. Hostalnou de Bianya (Garrotxa)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Mestrehumà. Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa)

Casa Baró. Tornafort (Pallars Sobirà)

Casa Bueno. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Campaner. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Casa Casolà. Taüll (Alta Ribagorça)

Casa Coix 2. Escàs (Pallars Sobirà)

Casa Perejoanet. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Sala. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?

Un país de boletaires

dilluns, 11/10/2010

Gairebé per casualitat, m’ha caigut a les mans un estudi realitzat per la consultoria Ceres (mostra de 1.024 individus majors de setze anys residents a Catalunya) sobre la fal·lera boletaire al nostre país. Algunes conclusions:

• Una tercera part dels catalans acostumen a anar a collir bolets, ni que sigui de forma esporàdica. Això representa uns dos milions i mig de persones. Tanmateix, només una petita minoria hi va un cop al mes o més (un 5%, tres-centes cinquanta mil persones).

• Si haguéssim de fer un retrat robot del boletaire més actiu, aquest seria home i veí d’un municipi de menys de cinc mil habitants de les comarques de Girona, Ponent o l’Alt Pirineu.

• Anar a caçar bolets és equivalent per a la gran majoria de catalans a buscar rovellons. No en va, més d’un 40% no saben esmentar cap altra varietat. Però és que entre els qui solen anar a collir bolets, quasi tots també busquen rovellons (nou de cada deu), i a força distància en la seva escala d’acceptació segueixen —per aquest ordre: llenegues, fredolics, rossinyols, ceps i camagrocs.

bolets.jpg

Cartell dels principals bolets dels Països Catalans elaborat per l’Obra Social de Caixa Catalunya i distribuït pel setmanari ‘Presència’. Catalans, no tot són rovellons!

• Una part important d’aquells que es consideren més boletaires (el 40% dels 350.000 esmentats en el primer punt) viuen aquesta afecció de manera intensa: planifiquen les seves sortides en funció dels indrets on trobar bolets i són capaços d’anar lluny del seu territori pròxim per buscar-ne.

• Curiosament, és en aquesta franja de gent on es valora menys el fet de sortir a caçar bolets en companyia d’amics i familiars, i no és estrany que aquestes sortides es facin en solitari.

• Per últim, una dada controvertida. Els catalans —més o menys boletaires, aquí no hi ha diferències significatives— es divideixen a parts iguals entre els qui veurien bé que s’exigís una taxa a l’hora de collir bolets per controlar i mantenir en condicions òptimes els boscos, i els qui s’hi oposen.

Queda clar que la relació dels catalans amb els bolets és passional. Per alguna cosa, diuen els experts, som un dels pobles més micòfils d’Europa. Que vagi bé la temporada!