Entrades amb l'etiqueta ‘Girona’

Gavarres, el pulmó verd de Girona

dimarts, 29/10/2013

Agafeu un mapa de la meitat nord del país. Mireu-lo i observareu que el massís de les Gavarres té forma d’arc, una mitja lluna que uneix el Baix Empordà i el Gironès. Des del 1992, aquest muntanyam és Espai d’Interès Natural en reconeixement als seus valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials; no en va, es troba situat entre un litoral intensament turístic i una capital important com és Girona.

Però paradoxalment, envoltat de nuclis de població destacables (una vintena de municipis entre els quals una altra capital de comarca, la Bisbal d’Empordà, i ciutats com Palamós, Palafrugell o Cassà de la Selva), avui el massís està força deshabitat. És, de fet, gairebé un desert humà. Però no sempre ha estat així, ni de bon tros. És ben fàcil de comprovar amb una excursió pel paratge de Fitor (s’hi va des de Fonteta, al terme de Forallac).

Fitor

El paisatge tradicional de les Gavarres alterna massa forestal i prats: un marc incomparable per practicar, és un cas, el senderisme.

Les Gavarres fa milers d’anys que van ser poblades per primer cop. S’hi conserven una gran quantitat de monuments megalítics, sobretot dòlmens. A la zona de Fitor, precisament, s’han identificat dotze d’aquestes construccions funeràries fetes amb grans lloses: el dolmen dels Tres Peus, el dolmen de la Roca de la Gla, el dolmen del Doctor Pericot, el dolmen de l’Estanyet… Són, finalment, mostres llegades pels pobladors prehistòrics del massís entre el 3300 i el 1800 aC, en època neolítica.

No cal anar tan lluny, de totes maneres, per trobar testimonis d’aquests assentaments antics. Segurament l’edifici més emblemàtic d’aquest vessant de les Gavarres és l’església de Santa Coloma de Fitor, consagrada el 29 de gener del 948 per Gotmar, bisbe de Girona. Visible des de molts punts, en destaca el campanar amb finestrals geminats i decoracions llombardes. El conjunt és d’una gran austeritat, tant a l’exterior com a dins del temple, però corprèn per la seva bellesa senzilla i sense pretensions. Cal dir que a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat l’església fou objecte d’una campanya de restauració durant la qual enderrocaren la sagristia, adossada a un dels dos absis bessons que té l’edifici, i l’antic cementiri.

Santa Coloma de Fitor

L’aspecte exterior de Santa Coloma de Fitor destaca pels dos absis (el del sud fet amb ‘opus spicatum’) i la torre campanar, de dos pisos, el segon dels quals construït durant una ampliació del segle XII.

Interior de Santa Coloma de Fitor

En l’interior actual del temple de Santa Coloma de Fitor domina l’austeritat. No obstant això, s’hi conserven algunes restes de pintures murals de tipus geomètric.

Bancs de Fitor

Alguns dels bancs de l’església porten gravats els noms dels antics propietaris dels masos més importants de Fitor. Fins i tot al bell mig de les Gavarres, hi ha classes...

Ara bé, els habitants de Fitor, des del segle X, vivien en masos, unes explotacions agràries que permetien la ramaderia i l’aprofitament forestal de l’entorn. (Per cert, aquest massís és, segurament, el més extens dels Països Catalans amb bosc esclerofil·le, és a dir, sempre verd, atès que el mantell forestal que encatifa els 350 km² de superfície de les Gavarres el constitueixen suredes, alzinars i pinedes, tots boscos de fulla perenne.) Aquests masos, de mica en mica, es van multiplicar i al segle XIV ja no en cabien més, a la parròquia: eren prop de quaranta. Per això, al voltant de l’església, va néixer la cellera o sagrera de Fitor.

De tot això parla una exposició que es pot visitar a l’antiga rectoria de Fitor, paret per paret amb el temple. I si voleu saber-ne més, haureu de contactar amb el Consorci de les Gavarres, que hi organitza activitats i visites en col·laboració amb la Fundació Catalunya-la Pedrera, propietària de la finca de Can Puig de Fitor. Fet i fet, aquest paratge és objecte actualment d’un projecte que mira de preservar-ne els valors naturals i de paisatge. D’una banda, s’han identificat aquests valors i, posteriorment, s’ha elaborat un pla de gestió que inclou aspectes com la millora dels hàbitats forestals de l’indret (170 hectàrees) i la consolidació de les àrees de prats i pastures, per tal d’afavorir la biodiversitat a la zona.

Dolmen del Llobinar

El dolmen del Llobinar conserva cinc lloses de la cambra i restes de la coberta caiguda. Ben a prop s’hi poden observar roques amb inscultures (cassoletes rituals).

Fa algunes setmanes vam tenir l’oportunitat —amb una colla de lectors del Descobrir— de conèixer la tasca diària que hi desenvolupa en Carlus Trijueque, el pastor encarregat de mantenir aquestes pastures amb el seu ramat d’ovelles i cabres. Va ser una experiència deliciosa… per la capacitat divulgativa i de persuasió d’en Carlus, un apassionat de la feina que fa; i pel privilegi de recórrer el cor del massís tot entenent la importància que tenen les Gavarres en la salut ambiental d’aquesta part del país. Ens va quedar clar, un cop més, que el turisme responsable és un aliat de la protecció dels espais naturals. Hi aporta recursos, evidentment, però sobretot és una eina pedagògica de primer ordre en l’era de la cultura experiencial. Si teniu l’oportunitat de visitar les Gavarres amb tècnics del Consorci o amb el mateix Carlus Trijueque, fins i tot si teniu la possibilitat d’allotjar-vos al Mas Cals de Fitor (una esplèndida casa de turisme rural que viu una nova joventut al bell mig del massís), no tornareu a mirar-vos aquest pulmó verd de Girona de la mateixa manera.

Carlus Trijueque

El pastor Carlus Trijueque és l’encarregat de portar el ramat d’ovelles i cabres que manté nets els diversos ambients de la finca de Can Puig de Fitor.

Ramat a Fitor

El ramat és una peça fonamental en la tasca de consolidar els prats per a la pastura i de mantenir net el sotabosc de les masses forestals.

Alzina surera

Les alzines sureres (o ‘suros’, com en diuen a la zona) dominen bona part dels bosc de les Gavarres. Són, de fet, el motor d’una de les activitats principals al massís encara ara.

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

La llista inèdita de les espigues del turisme rural català

dilluns, 21/03/2011

I amb la resposta a tres preguntes més acabaré la sèrie dedicada a la implantació de les categories en el turisme rural (CaTR). Espero que us hagi fet una mica de servei. En continuarem parlant!

7. Quines són les 5 categories d’espigues?

La identificació de les categories, que emanen d’uns criteris més o menys generals que vaig esmentar en el post anterior, es concreten en desenes d’ítems. Així, les cases independents s’avaluen observant el compliment de 163 elements (137 en el cas de les cases compartides) tals com tenir el web actualitzat, disposar d’aigua calenta i calefacció, l’equipament bàsic de la cuina, accés a l’establiment apte per a turismes, equipament de les estances, temperatura de confort, valor arquitectònic de l’edifici, zona exterior… La llista és llarguíssima i comprèn tots els aspectes de servei que pot oferir un allotjament de turisme rural.

Un cop certificat l’assoliment de les condicions per a l’accés a una categoria determinada, l’establiment rebrà d’una espiga a cinc:

• Una espiga. És l’anomenada categoria bàsica, que correspon a una casa amb els serveis i equipaments mínims indispensables per a una estada.

•Dues espigues. Categoria confort, que indica un bon nivell de serveis i equipaments : set de neteja personal, accés a piscina, barbacoa, etc.

• Tres espigues. Categoria gran confort, que afegeix al molt bon nivell de serveis (mobiliari de qualitat, oferta d’activitats) una edificació d’interès.

• Quatre espigues. Categoria superior, amb un excel·lent nivell d’equipaments i àmplia oferta de serveis enmig de la natura. S’hi consideren el valor arquitectònic de la casa, la conservació de l’entorn, l’amplitud de la zona exterior, banys de cortesia…

• Cinc espigues. Categoria superior premium. Correspon al nivell màxim —excepcional— d’equipaments, de construcció i d’entorn amb encant: totes les comoditats possibles en el medi rural.

shutterstock_42629821.jpg

L’entorn natural és un dels elements que compten a l’hora de concedir les espigues a un allotjament rural. A la imatge, una masoveria del Montseny (foto: Shutterstock).

8. Quants establiments s’hi han acollit inicialment?

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a data d’avui, s’ha proposat la resolució de 87 allotjaments, dels quals 77 han rebut ja l’oportú diploma de reconeixement (la tramitació de les deu restants està aturada tot esperant que realitzin les millores necessàries per obtenir la categoria sol·licitada). Per nivells, hi ha 7 establiments de categoria superior, 30 de categoria gran confort, 32 de categoria confort i 8 de categoria bàsica. I per regions, destaca la presència majoritària d’allotjaments de l’Alt Pirineu, sobretot del Pallars (fins a 34!).

Això té una explicació. D’acord amb el conveni subscrit entre la Generalitat, Turalcat i Concatur, en aquesta fase inicial únicament poden optar a la CaTR els establiments integrats en les confederacions. Aquesta restricció s’aplicarà durant el primer estadi del procés, fins a darrers del 2011, però és previst que s’obri a tot l’univers de cases rurals de Catalunya quan el gruix dels establiments membres d’una associació federada a Turalcat o Concatur —generalment d’àmbit comarcal— ja hagin estat categoritzades. Com ja vaig comentar en aquest post, Turalcat aplega majoritàriament les cases de l’Alt Pirineu, per això n’hi ha tantes; i Concatur té força a la regió de Girona: 22 allotjaments d’aquesta tongada pertanyen a l’Empordà, la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Amb això, sembla que la Direcció General de Turisme persegueix vigilar de prop l’aplicació del model en aquest primer estadi, ajudada per les confederacions, i en paraules d’un alt càrrec “garantir-ne l’èxit en la seva gestió inicial”. No costa d’entendre que aquesta decisió hagi generat crítiques per part d’algunes associacions i cases que han quedat temporalment excloses del procés.

9. Quin és el calendari previst d’aplicació?

La segona fase d’implementació —també ja en marxa— implica 512 establiments de turisme rural: les resolucions d’atorgament, un cop enllestits els processos d’inspecció, verificació i avaluació de l’establiment, es preveu finalitzar-les pel mes de juny d’aquest any. En total, per tant, de moment s’han adherit al projecte de categorització, tot presentant la corresponent sol·licitud, uns sis-cents establiments rurals. Una xifra que segurament creixerà ràpid. Abans d’estendre’s a la resta, les dues confederacions que formen part de la CaTR apleguen, totes soles, unes 1.200 cases. Només em queda desitjar que la regulació per espigues enforteixi l’oferta i la credibilitat dels allotjaments que s’hi acullin. El turisme rural ho necessita per consolidar el seu creixement estratègic.

I per acabar, us ofereixo en primícia la llista de les cases que ja tenen les espigues atorgades. M’ha costat trobar-la, espero que us sigui útil:

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Can Vila. Sant Julià de Llor (Selva)

Can Xisquet. Viladrau (Osona)

Casa Guillem. Tavascan (Pallars Sobirà)

Casa Leonardo. Senterada (Pallars Jussà)

La Fàbrica. Senterada (Pallars Jussà)

Mas Cap de Ferro. Nulles (Alt Camp)

Mas del Joncar. Sant Pere Pescador (Alt Empordà)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

La Balma. Marzà (Alt Empordà)

Ca la Pascola. Guimerà (Urgell)

Cal Bovera. Guimerà (Urgell)

Cal Farragetes. Tuixén (Alt Urgell)

Cal Farré. El Mas de Bondia (Segarra)

Cal Francès. All (Cerdanya)

Cal Lluïset. La Nou de Gaià (Tarragonès)

Can Coll II. Garriguella (Alt Empordà)

Can Cufí. Serinyà (Pla de l’Estany)

Can Gener. Campmany (Alt Empordà)

Can Maholà II. Lligordà (Garrotxa)

Can Maholà III. Lligordà (Garrotxa)

Can Rosich. Santa Susanna (Maresme)

Casa Benito. Arcalís (Pallars Sobirà)

Casa Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Borrut. Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Massa. Estac (Pallars Sobirà)

Casa Roca. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Xicot. Alins (Pallars Sobirà)

El Celler del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

L’Estada del Molí de Can Aulet. Arbúcies (Selva)

Mas de Caret. Montblanc (Conca de Barberà)

Mas Hortus II. Garriguella (Alt Empordà)

La Mata. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Molí del Casó. Bagà (Berguedà)

La Pallissa de Joanet. Joanet (Selva)

Rural Jordà. Rodonyà (Alt Camp)

La Tina del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

Torre d’en Bofill. Cardona (Bages)

Les Velles Escoles. Les Irles (Baix Camp)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Borda de Turell 1. Pobellà (Pallars Jussà)

Borda de Turell 2. Pobellà (Pallars Jussà)

Ca de Casal. Igüerri (Alta Ribagorça)

Cal Ferrer II. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Ferrer III. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Julià. Aramunt (Pallars Jussà)

Cal Pastor. Salo (Bages)

Cal Sort I. Guimerà (Urgell)

Cal Sort II. Guimerà (Urgell)

Cal Xicot. Sant Joan les Fonts (Garrotxa)

Can Coll I. Garriguella (Alt Empordà)

Can Gabatxó. Araós (Pallars Sobirà)

La Canal 1. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 2. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 3. Alins (Pallars Sobirà)

Casa Arnalló. Saraís (Alta Ribagorça)

Casa Bonicoy. Burg (Pallars Sobirà)

Casa Franch. Espot (Pallars Sobirà)

Casa Jaumet 1. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Jaumet 2. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Mora. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Ramon 1. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Ramon 2. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Vilanova. Pujol (Pallars Sobirà)

Les Cireres. Bràfim (Alt Camp)

L’Hortal 1. Àreu (Pallars Sobirà)

La Llaguna. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Mas Cantallops – Croscat. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Cantallops – Santa Margarida. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Hortus I. Garriguella (Alt Empordà)

La Perxada de Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

El Xalet del Mas Prat. Hostalnou de Bianya (Garrotxa)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Mestrehumà. Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa)

Casa Baró. Tornafort (Pallars Sobirà)

Casa Bueno. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Campaner. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Casa Casolà. Taüll (Alta Ribagorça)

Casa Coix 2. Escàs (Pallars Sobirà)

Casa Perejoanet. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Sala. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Un país de boletaires

dilluns, 11/10/2010

Gairebé per casualitat, m’ha caigut a les mans un estudi realitzat per la consultoria Ceres (mostra de 1.024 individus majors de setze anys residents a Catalunya) sobre la fal·lera boletaire al nostre país. Algunes conclusions:

• Una tercera part dels catalans acostumen a anar a collir bolets, ni que sigui de forma esporàdica. Això representa uns dos milions i mig de persones. Tanmateix, només una petita minoria hi va un cop al mes o més (un 5%, tres-centes cinquanta mil persones).

• Si haguéssim de fer un retrat robot del boletaire més actiu, aquest seria home i veí d’un municipi de menys de cinc mil habitants de les comarques de Girona, Ponent o l’Alt Pirineu.

• Anar a caçar bolets és equivalent per a la gran majoria de catalans a buscar rovellons. No en va, més d’un 40% no saben esmentar cap altra varietat. Però és que entre els qui solen anar a collir bolets, quasi tots també busquen rovellons (nou de cada deu), i a força distància en la seva escala d’acceptació segueixen —per aquest ordre: llenegues, fredolics, rossinyols, ceps i camagrocs.

bolets.jpg

Cartell dels principals bolets dels Països Catalans elaborat per l’Obra Social de Caixa Catalunya i distribuït pel setmanari ‘Presència’. Catalans, no tot són rovellons!

• Una part important d’aquells que es consideren més boletaires (el 40% dels 350.000 esmentats en el primer punt) viuen aquesta afecció de manera intensa: planifiquen les seves sortides en funció dels indrets on trobar bolets i són capaços d’anar lluny del seu territori pròxim per buscar-ne.

• Curiosament, és en aquesta franja de gent on es valora menys el fet de sortir a caçar bolets en companyia d’amics i familiars, i no és estrany que aquestes sortides es facin en solitari.

• Per últim, una dada controvertida. Els catalans —més o menys boletaires, aquí no hi ha diferències significatives— es divideixen a parts iguals entre els qui veurien bé que s’exigís una taxa a l’hora de collir bolets per controlar i mantenir en condicions òptimes els boscos, i els qui s’hi oposen.

Queda clar que la relació dels catalans amb els bolets és passional. Per alguna cosa, diuen els experts, som un dels pobles més micòfils d’Europa. Que vagi bé la temporada!