Entrades amb l'etiqueta ‘senderisme’

Una ruta pel Marquesat de Llombai

dimarts, 1/10/2013

Aquest estiu que ja ha finat vaig passar uns dies al Marquesat. Per a qui no sàpiga on para —que m’imagino que deu ser la majoria—, aquesta subcomarca de la Ribera Alta està conformada pels termes de tres municipis: Llombai, d’on provenia el títol nobiliari que dóna nom a aquesta part de la batejada com vall dels Alcalans, Catadau i Alfarb. És a dir, em refereixo a un indret situat a una mitja hora de València en direcció sud-oest, interior però molt pròxim al mar. Tant, que des de les serres que el delimiten cap a ponent hom té àmplies panoràmiques de tota la Ribera del Xúquer, la plana fèrtil, l’Albufera, la serra de Corbera i la costanera muntanya de Cullera.

Marquesat de Llombai

La plana agrícola del Marquesat de Llombai. Al fons, la serra de Corbera.

Descripció geogràfica a banda, si una cosa defineix bé aquesta terra és el seu caràcter eminentment agrícola. Tarongers, oliveres, garrofers, granges avícoles i similars. I encara, una quantitat important d’espais de gran interès. Només Llombai, té tres paratges naturals municipals declarats: el Tello, els Cerros i la Colaita. Un lloc ideal per al turisme rural, diríeu. I jo penso el mateix. Però no tothom opina igual, es veu, perquè allà no n’hi ha ni rastre, de turisme. Ni rural, ni gastronòmic, ni de cap altra mena. És una llàstima perquè la zona té potencial. I de retruc (els qui em seguiu sabeu que aquestes coses m’amoïnen), l’activitat turística podria contribuir a preservar part del paisatge de secà i el patrimoni històric que avui es troba en perill d’extinció.

Per comprovar això que dic, només cal que feu una ruta que ara us indicaré. Situeu-vos a la plaça de l’Església de Llombai. Allà comença el carrer Major, que recorrereu. No és gaire ample, però sí concorregut i agradable; una bona mostra del que és el nucli antic de Llombai, on dominen les cases de poble, baixes i pintades de blanc. Arribareu a la plaça de l’Ajuntament i, tot seguit, continuareu pel carrer de la Font. Just al punt on s’acaba aquest carrer i comença el carrer de Sant Roc (no té pèrdua, topareu amb un edifici modernista imponent, casa pairal de la família d’Eliseu Climent, el conegut activista cultural valencià), a la dreta, neix el camí del Roll. Zigzagueja una mica, però en pocs minuts us situarà als afores de la població. De fet, s’enfila dret cap al riu Magre, el curs fluvial avui força minvat que recorre tota aquesta vall. El travessareu i, poc després, us recomano que seguiu les indicacions per posar rumb al castell d’Alèdua, el qual tindreu cada vegada més a prop.

Castell d’Alèdua

El castell d’Alèdua, tot i situar-se en un indret elevat, no s’alça al capdamunt de cap turó, sinó a la falda d’una muntanya. Des d’allà, exercia funcions defensives d’unes terres que al segle XIV eren propietat de la família Centelles (una de les més influents de la València medieval).

El trajecte i l’arribada a la fortificació és contradictòria. D’una banda, gaudireu d’una deliciosa passejada entre camps de conreu i un premi final gens menor. Fet i fet, el castell d’Alèdua és una construcció defensiva d’origen islàmic, del segle XII, amb una torre de tres altures que deu fer una quinzena de metres o més. Versió corregida i augmentada d’altres fortificacions sarraïnes de la zona (com la torre Mussa de Benifaió, la torre Espioca de Picassent o la torre Racef d’Almussafes), és una fita que domina una extensa vista. I sobretot, és un element patrimonial de gran valor. Llàstima que caigui a trossos, tot i estar catalogat com a Bé d’Interès Cultural. Si no s’hi fan actuacions aviat, qualsevol dia d’aquests tindrem un ensurt monumental irreversible. Porta gairebé mil anys dempeus!

I si aquest fet ja és depriment, no és gaire millor la impressió que fa veure metres i metres, panys i panys de paret seca deixats de la mà de Déu. Pedres i arbres, perquè avui ja són pocs els camps de garrofers que tenen algú que els cuidi. Sense la mínima atenció, en les zones més allunyades dels nuclis urbans el bosc guanya terreny. Hi perdem patrimoni i hi perdem biodiversitat. I en conseqüència, la possibilitat de bastir un model econòmic sostenible sobre la base del turisme cultural i paisatgístic.

Sí, podríem apostar pel paisatge; no debades, el Marquesat de Llombai ha restat al marge fins al moment dels grans desficacis urbanístics que s’han endut per davant moltes raconades belles a la mateixa Ribera i a les comarques veïnes. Podríem abonar el producte autòcton, bé sigui l’oli, la fruita, l’horta… I qui diu producte, diu gastronomia, que aquí és senzilla però molt gustosa: des d’arrossos —com no!— fins a embotits i i una rica rebosteria d’arrels àrabs. Hauríem de treure profit dels espais naturals protegits que tenim al voltant, a tocar a més de l’albufera de València, de la serra de Corbera i de la desembocadura del Xúquer, com ja hem comentat. I tot això en una zona força plàcida i aliena, per ara, a les grans concentracions turístiques, si bé molt a prop d’alguns nuclis com Cullera o la mateixa València. Fàcil no ha de ser, però les condicions hi són. Sóc dels pocs que veig una oportunitat turística per al Marquesat de Llombai?

Garrofers de Llombai

La desaparició de l’activitat tradicional de secà al Marquesat de Llombai és ara mateix la sentència de mort d’un paisatge i d’un patrimoni agrari edificat durant segles. A la imatge, terrasses de pedra en sec i uns quants garrofers abandonats i amenaçats per l’avanç de la garriga i la pineda.

Roselles i pedra seca al Moianès

dimarts, 14/05/2013

En l’anterior post parlava d’una excursió pel Bisaura (de Vidrà al santuari de Bellmunt) i aquí us en deixo una altra: la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders, al Moianès. Es tracta d’un itinerari senyalitzat amb marques grogues, indicadors verticals i plafons explicatius en els llocs clau —de fet, l’inici és al mateix punt d’informació turística de Monistrol— que no revesteix gaire dificultat més enllà dels seus 12 km de distància en la versió llarga i quasi 300 m de desnivell acumulat, un aspecte a tenir en compte si hi aneu amb mainada.

El Moianès és una d’aquelles comarques ben delimitades geogràficament que no tenen —encara— reconeixement administratiu. En realitat, l’equidistància entre dos punts importants com són Manresa i Vic ha contribuït a salvaguardar-ne els valors. És, doncs, un territori en general força ben conservat (“territori serè”, s’autoqualifiquen). Un altiplà que permet gaudir de paisatges sobris, especialment atractius a la primavera, i que mostra gairebé de manera insolent un ric patrimoni rural. Masos, marges, barraques, poues, forns i també camins, amb la pedra com a gran protagonista.

Una de les moltes barraques de vinya que esquitxen l’itinerari de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Camps de cereals, garriga i pinedes esclarissades: és l’estampa arquetípica del paisatge d’aquesta contrada.

La ruta de què parlo permet descobrir la tècnica tradicional de la pedra en sec i saber l’ús que se li va donar especialment en el seu moment de màxima esplendor, entre les acaballes del segle XVIII i tot el segle XIX. Una de les coses que criden l’atenció durant la caminada és la manca en bona part del recorregut de masses forestals compactes. Arreu hi veus pins i roures, sí, però molt joves i de mides discretes. El motiu és que l’any 2003 un incendi devastador va afectar tota aquesta part del terme de Monistrol de Calders. Antics boscos van cremar en un tres i no res i l’escorça socarrimada dels exemplars que van sobreviure encara ho delata… Tanmateix, el foc va deixar al descobert nombroses construccions de pedra seca, que molt pocs recordaven, i terrasses curosament arrenglerades als vessants de les muntanyes on cent anys abans la vinya imposava el seu cicle.

En efecte, un dels màxims atractius de l’excursió és anar localitzant ací i allà diverses barraques de vinya que ens assalten a peu de camí. Deixant volar una mica la imaginació no serà difícil posar-se en la pell dels antics pagesos, i els infants escoltaran amb atenció les històries d’una vida dura i digna, ja passada, però de la qual romanen abundants testimonis a tocar de la mà. Barraques a banda, de monuments en aquesta ruta n’hi ha uns quants, i aquí us n’esmento els més destacables. Per ordre d’aparició, teniu els masos de la Casanova (en estat ruïnós malgrat la seva formidable dimensió, avui esvaïda) i l’Om (la història del qual es remunta als orígens de Monistrol i que només conserva el paller, el pou i un cup, malgrat que va ser deshabitat a mitjan segle XX). Si opteu pel recorregut complet de la ruta, tindreu la recompensa d’un petit tresor arqueològic: el dolmen del Pla de Trullàs. No tan sols val la pena pel megàlit en si, d’època neolítica (entre el 2000 i el 1500 aC), sinó per l’extensa panoràmica que domina; som, al capdavall, a la posició més elevada de tot l’itinerari: 711 m d’altitud. Ja de baixada, al peu del camí de Granera i a molt poca distància del nucli de Monistrol (és a dir, del final de la ruta), trobareu el Codro Gros, o Pedró Gros, una gran pedra de referència obligada en tot aquest sector. Sabíeu que, antigament, des d’aquest indret es beneïa el terme parroquial un cop a l’any?

Més amunt parlava de la primavera i val la pena insistir-hi. Perquè a l’interès arquitectònic de la ruta, cal sumar-hi —i de quina manera!— tot allò que anhelem d’aquesta època desvetllada i feliç. Papallones i marietes, cucuts i sargantanes… Les roselles esquitxen els camps de blat i les plantes aromàtiques (romaní i farigola, sobretot) desprenen una flaire intensa que ens captivarà el record. Fins que hi tornem.

Les lloses que conformen la cambra sepulcral del dolmen del Pla de Trullàs van ser restaurades l’any 2008.

Roselles i més roselles. La primavera excita la natura i, en algunes raconades de l’itinerari, esclata provocant un viu contrast de colors.

El Codro Gros és, segurament, un bloc de pedra desprès d’una cinclera en alguna esllavissada. Es troba al peu del camí de Granera, una important via mil·lenària d’origen carolingi (foto: Feliu Añaños / Moianès.net).

 

El Bisaura, una Osona muntanyenca

dilluns, 6/05/2013

Molta gent identifica Osona amb una plana: la plana de Vic. I no els manca raó. Però normalment les simplificacions amaguen una part de la realitat. En aquest cas, també. Deixant de banda l’altiplà del Lluçanès —que espera el reconeixement administratiu com a comarca—, Osona pot presumir de tocar una part del Montseny, una part de les Guilleries i el Collsacabra (amb Tavertet com a símbol). Referents muntanyencs importants, doncs, que delimiten el territori osonenc del dels seus veïns.

A l’extrem nord d’Osona, tot just fent de límit amb el Ripollès, hi ha la subcomarca del Bisaura. Una nova barrera muntanyenca de la qual vull cantar les excel·lències. No deixeu pas de fer-hi cap, i més ara a la primavera, quan esdevé un paradís humit i exuberant. I ho dic perquè és fàcil passar-hi de llarg. Endinsant-s’hi des de Sant Quirze de Besora, tindreu l’oportunitat de fer una immersió progressiva en paisatges rurals de gran bellesa: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Vidrà… Tot en aquestes terres sembla fet per a la foto. Perquè de postal són els prats on pasturen plàcidament vaques i ovelles (atenció a les gegantines masies del Coll, el Xicoi, Clarella o el Cavaller, casa pairal dels Vila d’Abadal, dins el mateix nucli de Vidrà); o els principals elements del seu patrimoni històric (amb dos noms propis: el castell de Besora i l’antic palau, avui fortificat, de Montesquiu). I d’autèntica postal és la natura que s’hi deixa veure, bona part de la superfície de la qual forma part de l’Espai d’Interès Natural de les serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i encara una altra part del Parc del Castell de Montesquiu.

Les masies del terme de Vidrà, ben visibles des de la carretera de Sant Quirze, són exemples magnífics de l’activitat agroramadera i forestal a tot el Bisaura.

L’aspecte actual del castell de Montesquiu, antiga residència dels senyors de Besora (segle XIII), té més a veure amb els gustos romanticistes del seu darrer propietari, Emili Juncadella, que amb l’objectiu original de la construcció.

Fa poques setmanes vaig gaudir d’una excursió que us recomano. Onze quilòmetres de recorregut circular i uns 600 metres de desnivell acumulat partint de Vidrà i passant pel pont de Salgueda, el molí del Salt, la tosca dels Degollats, el coll d’Hi-era-de-massa, el santuari de Bellmunt i de nou Vidrà. L’aigua és present pertot. El bosc —en què destaca la fageda— cobreix tot el recorregut. I la cirereta del pastís és el mirador de Bellmunt, un dels més amplis de la Catalunya Central, des d’on podem observar tot el massís del Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Pedraforca, la serra del Cadí, el Puigmal, el Canigó…, a banda de la Plana, amb Sant Pere de Torelló als nostres peus.

El millor és que hi aneu. No us en penedireu. I podreu vanagloriar-vos d’haver descobert una zona que sovint passa desapercebuda, una Osona muntanyenca a poc més d’una hora de Barcelona on has d’anar expressament perquè no està de camí d’enlloc. Aquests solen ser els millors indrets per perdre’s i viatjar en el sentit clàssic del terme. I no es pot dir que als Països Catalans n’hi hagi pocs, però són cars de veure.

El salt del Molí és una bonica cascada que el riu Ges forma una mica més avall del pont medieval de Salgueda.

La fageda és el bosc dominant a la cara nord de Bellmunt, bona prova de l’alta humitat de tota aquesta zona.

El santuari de Bellmunt, construït a 1.246 m d’altitud, s’encara a tota la plana osonenca (no debades, és al terme municipal de Sant Pere de Torelló, des d’on s’hi pot accedir amb cotxe).

Una de les panoràmiques de la Catalunya Central que Bellmunt regala als visitants. El poble que s’arrecera als seus peus és Sant Pere de Torelló.

 

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

Lluçanès, territori serè

dimarts, 29/03/2011

Des que ja fa una pila d’anys el vaig visitar per primera vegada, el Lluçanès em té el cor robat. Haig de dir que la meva entrada va ser més que fàcil, atès que vaig tenir el privilegi d’aterrar-hi de la mà dels companys de Solc. Aquesta entitat, un autèntic exemple de societat civil (de sentit comú i de compromís amb la col·lectivitat), em va permetre conèixer i compartir el sentiment de pertinença a la comarca —encara no administrativa— que viuen els seus habitants. Una emoció que és lluny de la sensibleria. Ben al contrari, el Lluçanès demostra que l’articulació d’una identitat integradora i forta a parts iguals és eminentment pràctica: un fonament necessari en la construcció del futur en aquest món globalitzat.

Ara, tot just acaben de començar els actes de commemoració dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, que tenen quatre eixos: ensenyament, cultura popular i festes, història i patrimoni, i turisme. És a dir, treball de dins cap enfora. Perquè la projecció dels valors propis dóna força a l’hora de preservar-los.

I és així com al Lluçanès han estat capaços de presentar-se com un “territori serè”, base d’un model turístic interessantíssim que combina el respecte pel paisatge i la cultura locals amb l’aprofitament econòmic. Té mèrit perquè, com en tantes altres contrades interiors (el Lluçanès és un altiplà que separa la plana de Vic del Prepirineu berguedà), el declivi de la pagesia amenaça amb el despoblament —i, en darrer terme, per tant, amb l’abandonament del territori. Per això és digne de lloança que apostin per un model de desenvolupament lent, quan hi ha altres opcions més rendibles a curt termini.

foto.JPG

El monestir de Santa Maria de Lluçà, fundat al segle XII, és la joia romànica del Lluçanès. A la foto, en primer terme, una instal·lació artística recent hi posa el contrapunt.

Un exemple d’això que dic és la xarxa de camins de transhumància. Solc va ser pionera en la seva recuperació al nostre país, fruit de l’interès per una activitat purament senderista i, també, a la voluntat d’identificació dels vells camins de ferradura per entendre els costums i les activitats tradicionals de la comarca. Sobre aquesta base, el Consorci del Lluçanès ha donat forma a quatre rutes que permeten conèixer la importància del comerç de la llana a la comarca als segles XVII i XVIII, origen al seu torn de la incipient indústria tèxtil catalana.

Un altre de més recent és el projecte Burricleta. Sota aquest nom carregat de bon humor (les burricletes són, ni més ni menys, bicicletes rurals elèctriques), s’amaga una empresa que reivindica el dret a la descoberta pausada, al vagareig com a filosofia de vida i, per què no, de viatge (hi lloguen motxilles de pícnic i fins i tot hamaques per a les sortides!). El Lluçanès és un territori aturonat, exuberant de conreus i boscos, i relativament poc transitat, factors que el fan ideal per a la pràctica del cicloturisme slow. A tal efecte, des de Burricleta han dissenyat vuit rutes que recorren la comarca, i gràcies a la bicicleta elèctrica no calen condicions físiques específiques per fruir-ne. Una gran pensada.

I per acabar, em disculpareu que esmenti una persona, l’autèntic Homo Lluçanensis: en Pere Garet. Pagès, boscater, ramader, propietari… Encaparrat a desplegar una gestió integral de la seva finca de la Font (a Lluçà), en Pere conrea cereals de producció ecològica, manté cabanyes de vaques i ovelles, genera energia de la biomassa forestal, ha subscrit un acord de custòdia amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis per gestionar un pantà (un autèntic oasi enmig de l’alzinar circumdant) i encara té energia per sostenir la masoveria de turisme rural El Verdaguer. Potser és casualitat que en Pere Garet sigui del Lluçanès. Jo crec que no…

Passió pel senderisme

dimecres, 1/12/2010

El cap de setmana passat es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat el Trek&Walk, primera edició d’un saló inèdit al nostre país dedicat específicament al senderisme. Aprofitant l’avinentesa, vaig estar parlant amb la seva directora, la Marta Rotllan, una dona que desprèn grans dosis d’energia i implicació amb el que fa. Us transcric l’entrevista que li vaig fer tot desitjant que el Trek&Walk es consolidi en futures edicions i que la determinació de l’equip que l’ha engegat s’escampi com una taca d’oli per fer del nostre país un paradís del senderisme.

PortadaTrek.jpg

Cartell promocional del Trek&Walk, el primer saló català dedicat específicament al senderisme.

—Què us fa creure que caminar està de moda? —Va haver un moment que la gent caminava per necessitat: per desplaçar-se, per comerciar, etc. Després, va deixar de caminar a favor del cotxe. Actualment, a la nostra societat tot són missatges que et porten cap a caminar:  per motius de salut, d’esport,  per lleure…; i cada dia més disposem d’infraestructures i equipaments adequats (rutes, itineraris, circuits). Són moltes les circumstàncies que tenim al nostre voltant per fer que caminem. Si a més, cada dia més persones s’afegeixen al carro doncs… sí! Caminar està de moda. Pregunta-ho, si no, a les oficines de turisme, als centres excursionistes! Tothom podrà confirmar-te aquesta realitat.

—Què pot representar per al nostre sector turístic la potenciació del senderisme i quines oportunitats de futur amaga? —Caminant es pot arribar a tot arreu. I això no es pot dir del cotxe. Tan sols caminant podem arribar fins a indrets que encara no els ha transformats la mà de l’home, i paisatges verges és el que cada dia més busquem. Específicament per al turisme, caminar es pot fer qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, no depèn de fenòmens atmosfèrics com la calor o la neu. Qui camina ho pot fer amb fred, amb calor, amb pluja… Per tant, és extensible a tot el territori i a totes les èpoques de l’any.

—Quin és el perfil del senderista català i quina pràctica senderista realitza? —Un bon dia, el perfil del senderista català era l’excursionista (procedent dels grups excursionistes) i amb una vocació de fer país. Avui, aquest perfil s’ha ampliat molt i s’hi han incorporat totes les capes de la societat. Fer país no és tampoc l’única motivació per caminar. En un estudi efectuat per la Federació Francesa de Senderisme (Fédération Française de la Randonnée Pédestre), al país veí un 78,5% de la població camina de manera habitual, i d’aquests només el 22% formen part de centres excursionistes. Encara que ens sembli que a casa nostra som molts els que caminem, qui coneix la realitat francesa sap que el nombre de caminants catalans dista força del que són els números a França.

—Però a la societat catalana li agrada qualificar-se de senderista, sobretot en relació a la seva rica tradició excursionista? Ens podem considerar un poble senderista, doncs? —A França, Suïssa o Anglaterra (potser Canàries en el cas d’Espanya) pots arribar a trobar gairebé cues per anar a la muntanya un cap de setmana, gairebé com passa aquí per anar a la platja o a la neu. Tot i que efectivament tenim una rica tradició excursionista, al nostre país hi ha uns pocs camins molt freqüentats, però a la resta no hi trobes tanta gent. Hi arribarem, segur, però no penso que hi hàgim arribat.

—Quantes de les iniciatives senderistes que sorgeixen darrerament estan ben pensades, dissenyades i executades (amb objectius clars, una estructura de suport al senderista, serveis associats, etapes coherents amb el perfil familiar o esportiu de la proposta…). —Et diria que hi ha dues dificultats. Una: molts senders estan pensats per persones que no caminen; es conceben amb la idea que dues hores és un gran recorregut, quan resulta que després de fer dues o tres caminades seguides ja estàs en condicions de caminar més estona. A l’extrem contrari també passa, dissenyem llargues rutes, difícils i amb molts pendents quan tampoc aquesta és la demanda majoritària. L’altra dificultat és la senyalització: no tan sols per l’excés de marques sinó, i potser més important, pel dèficit de manteniment. Avui l’obstacle més gran amb què es troba la gent que vol caminar és trobar un itinerari ben senyalitzat on no es pugui perdre.

—Fruit, suposo, d’aquesta moda que comentaves fa un moment, ha nascut el Trek&Walk. Com ha estat el Saló del Senderisme? —Qui està fent itineraris busca un lloc on donar-los a conèixer, qui camina, cerca un lloc on trobar nous itineraris. Es tractava, doncs, de posar en contacte oferta i demanda. Un segon objectiu, que potser passa al davant d’aquest, o que almenys camina de la mà del primer, era fer descobrir a tots aquells qui ho desitgen aquesta passió per caminar.

Foto.jpg

L’equip organitzador del Trek&Walk a Cambra d’Ase (Cerdanya).

—Quanta gent hi ha exposat i d’on? —Hauran participat en aquesta primera edició un total de divuit expositors. Nosaltres estem contents. Hem de tenir en compte dues coses: cal ser valent per apostar per una primera edició d’un saló especialitzat (i aquest és el primer saló especialitzat en senderisme que apareix al nostre país); l’altra, és que tot i voler exposar, l’oferta encara està madurant. Hi ha entitats que ens comentaven que tenen rutes, però que no disposen del material de suport que els permetria assistir a una fira d’aquestes característiques. Quant a la representació dels expositors, haig de dir que hi ha hagut més presència de fora de Catalunya que de casa nostra, i per a l’any que ve, ens estan demanant informació potencials expositors de Croàcia, Anglaterra, Malta… Crec que acabarà essent un Saló internacional, però temps al temps!

—Una de les coses que cridava l’atenció era que hi convivien destinacions turístiques amb agències de viatges, hotels… —Sí. Que els hotels exposessin les seves rutes ens ha costat alguna crítica. Però jo diria que avui el senderisme ja no és només patrimoni dels refugis o dels centres excursionistes, és una oportunitat a l’abast de tothom.

—Quines han estat les principals activitats paral·leles del Saló? —Volíem treballar sobretot amb persones que desitgen iniciar-se en la caminada. El que ho ha fet tota la vida, o que té referents d’amics i familiars, ho té més fàcil per començar, però encara hi ha molta gent que ens demana “digueu-me una ruta fàcil de seguir, que no em perdi, amb qui puc anar a caminar, no sé per o començar”. De fet, el nostre lema és “Encomanar la passió per caminar”. Si em permets, et diré que el pròxim diumenge 12 de desembre Trek&Walk, conjuntament amb Mou-te pels Quiets i Cúspidis, hem organitzat quatre caminades col·lectives, simultànies i solidàries arreu de Catalunya dedicades a aquells que més dificultats tenen d’apropar-se a les muntanyes i fruir-ne. Caminarem pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, i serà la nostra manera de sumar-nos al Dia Internacional de la Muntanya.

—Què els diries als afeccionats del senderisme, des de la teva experiència al Trek&Walk? —Per la meva feina, tinc la gran sort de descobrir espais formidables als quals et pots acostar caminant; altres vegades, camins que per si mateixos són una meravella. L’únic que hem fet i que continuarem fent al Trek&Walk és donar-los a conèixer: a través del Saló, del web o del Facebook. Si el que busquen és una ruta per caminar, que ens tinguin en compte, trobaran la ruta però a més, podran estar en contacte amb els responsables per preguntar tota aquella altra informació que els calgui. Si el que volen és començar a endinsar-se en aquest fantàstic món del caminar, encara és més senzill: que ens preguntin, els donarem informació de centres, de guies, d’espais, de rutes… Tota la informació que ajudarà a fer realitat el seu desig.

L’important és el camí (i 3)

dimecres, 2/06/2010
Shepherd and sheps in Catalonia, Pyrenees, Spain.

Un pastor amb les ovelles pels camins de la Ruta Ramadera del Berguedà. (Foto: Iñaki Relanzón.)

De casos del que he comentat n’hi ha molts. En negatiu i en positiu. Un dels que m’ha sorprès darrerament de manera més agradable és el de la Ruta Ramadera, que em va fer avinent fa pocs dies en Jordi Boixader, una de les persones que hi ha treballat per encàrrec dels ajuntaments de la zona. Es tracta d’un itinerari de 32 km que ressegueix antics camins de transhumància pels termes d’Avià, l’Espunyola, Olvan i Sagàs (Berguedà). Una de les gràcies és que ha nascut per fer-se indistintament a peu, amb bicicleta o a cavall, polivalència permesa per un traçat accessible i modificable. Així, la ruta consta d’un camí principal i, a cada municipi, una xarxa de vies secundàries (subrutes) que permeten aprofundir en el territori i adaptar, en definitiva, l’activitat a les nostres expectatives. I tot, amb una doble finalitat. D’una banda, gaudir dels paisatges agraris (cereals, farratge, pastures i boscos) i de l’abundant presència de l’aigua en aquesta zona del Berguedà central, rica en matisos i en colors en funció de l’època de l’any. D’una altra, protegir un patrimoni, el de les masies, molins, corrals i ponts, avui amenaçat per l’agonia del sector primari.

Malgrat la modèstia de la proposta, penso que és un model a seguir. No debades, crec que el sector turístic català ha de planificar el futur posant en valor tot allò que parteix de la nostra tradició cultural (paisatgística, gastronòmica, festiva, arquitectònica…) que ens caracteritza i ens singularitza davant del món. En aquest sentit, la Ruta Ramadera ha declinat grans transformacions. Transcric del fulletó promocional: “La Ruta Ramadera vol ser respectuosa amb el medi. Per això, el camí no és ple de senyalitzacions que ho envaeixen tot. Ben al contrari, en alguns trams, serveixen les franges grogues de pintura, les marques del GR 1 (blanques i vermelles) o les del PR-C 144 (blanques i grogues). Així, s’ha integrat tota la ruta principal en la Xarxa de Senders del Berguedà, en implantació del Mapa comarcal de mobilitat lenta. Només s’ha col·locat una marca verda amb el logotip als principals nusos de la Ruta.”

Com deia en l’anterior post, cal ser coherent entre allò que pretenem i allò que oferim. Una obvietat gens corrent. I l’objectiu de la Ruta Ramadera era (és) recuperar les vies dels pastors de l’edat mitjana. “Fa tres dècades o quatre, els camins de la transhumància van començar a caure en desús. Recuperar els del Berguedà no ha estat fàcil, ja que alguns trams havien desaparegut per l’ampliació de camps de conreu i d’altres s’han hagut de desbrossar perquè estaven completament embardissats. També n’hi ha que han estat substituïts per pistes forestals o, fins i tot, per carreteres, i s’hi han hagut d’arranjar els vorals i habilitar-los per al senderisme.” Els promotors han entès que cal inventar menys; que el país fa segles que està ben comunicat per desplaçar-nos-hi a poc a poc, i que donar un nou ús als camins històrics és la millor manera de salvaguardar aquest patrimoni cultural.

L’última sorpresa de la Ruta és que ha estat dissenyada pensant en l’aprofitament de les últimes tecnologies. Tota la informació de l’itinerari (recorregut, punts d’interès, serveis, restaurants i allotjaments) es pot descarregar al telèfon mòbil via Bluetooth en quatre punts a peu de camí, un a cada municipi que integra la Ruta, i també a través d’Internet, als webs dels ajuntaments esmentats. A més, els tracks es poden descarregar en GPS per aplicar-los a mapes. I, finalment, han publicat una versió en paper de la Ruta disponible als ajuntaments i a les oficines de turisme del Berguedà.

Un exemple.

L’important és el camí (2)

divendres, 21/05/2010

BlogCarroussel.jpg

Un altre aspecte que és especialment dramàtic, en aquest tema de les rutes organitzades, és el de les guies o fulletons que s’editen per conduir els senderistes. Cal admetre que, en alguns casos, aquest abús de rètols i senyals facilita les coses, però la satisfacció de l’experiència turística depèn sobretot del concepte (en aquest cas, del disseny de la ruta) i no tant del capteniment perquè els usuaris no es perdin. Molts d’aquests suposats productes turístics són contradictoris, il·lògics, i defrauden les expectatives dels qui hi pensen trobar allò que es publicitava. Els arbres no deixen veure el bosc: és tanta l’obsessió per definir un recorregut, per atorgar-li un color i una forma concretes, per aplicar-li un logotip, que sovint perdem de vista tot allò que envolta un camí. Oblidem que les sensacions no parteixen directament del terra que trepitgem, sinó d’allò que aquest terra (el territori, el país) ens permet veure i viure. L’important és allò que experimentem mentre caminem.

En aquest sentit, per construir propostes potents i sinceres, seria més fàcil i raonable aprofitar les vies ja existents. Des del meu punt de vista, no importa tant l’embolcall amb què es presenten, sinó l’autenticitat de les rutes. I, per tant, no hi ha res millor que aprofitar els camins, pistes, corriols i senders que ja existeixen. Demano jo: no els sobreposem etiquetes, deixem que es diguin com els van batejar un bon dia —fa mil·lennis, en ocasions— i dediquem-nos, això sí, a mantenir-los en bon estat o a restaurar-los. Acomplirem amb més eficiència el nostre objectiu tot fent una tasca de preservació cultural, que ens fa molta falta. I al final, potser ens adonarem que no ens calen gaires guies; o que els llibrets han de ser molt més esquemàtics (perquè els recorreguts són coherents). Necessitem, evidentment, que ens condueixin amb diligència. També han d’aplegar totes les dades útils que podem requerir. Però és igual de bàsic que ens motivin, que ens ajudin a entendre què fem allà. Que ens instrueixin i que ens emocionin. Perquè això és el que hi hem anat a cercar.

L’important és el camí (1)

dijous, 6/05/2010

Excursionismo. Senderismo. Monta–a.

Fa algunes setmanes discutíem a la redacció sobre el concepte de ruta. El número de juliol el dedicarem a diversos itineraris senderistes i cicloturístics i ens van assaltar alguns dubtes. D’entrada, una simple cerca a Internet dóna resultats espectaculars. De possibilitats —sembla— n’hi ha un fotimer, començant per la pionera, la Carros de Foc (i la seva versió per a BTT, la Pedals de Foc). Però quan hi grates una mica, comproves que les rutes que funcionen com a productes turístics amb cara i ulls són una minoria.

A parer de la gent que fem el Descobrir, només mereixen ser considerades propostes serioses aquelles que, en primer lloc, tenen una organització que les gestiona. És a dir, que manté el seu traçat i, molt més important, que es preocupa per la integritat de les persones que decideixen recórrer-la. Hi ha d’haver uns punts de suport —o de control, com en vulgueu dir— que t’acompanyin al llarg del trajecte; telèfons d’emergència i d’informació que t’ajudin a resoldre qualsevol incidència; allotjaments associats que permetin el descans d’una etapa a una altra… És clar, perquè això passi, el traçat i la planificació han d’haver estat fets pensant en el públic que pretenen atreure. No és el mateix una ruta de perfil competitiu que un itinerari adreçat a famílies. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte: desnivells, distàncies, clima…

Això en primer lloc, però n’hi ha més. Com qualsevol producte turístic, les rutes han de tenir un objectiu definit i evident: busquem donar a conèixer uns paisatges?, recórrer escenaris històrics?, divulgar patrimoni?, oferir una proposta esportiva en plena natura? Són pensades per fer a peu, amb bici, amb cotxe…? La intencionalitat condiciona radicalment el desenvolupament d’aquestes rutes.

Lamentablement, aquesta reflexió (prèvia) no és gaire habitual. Abunda molt més la idea de senyalitzar un itinerari amb una imatge corporativa pròpia que indiqui que la institució de torn s’ha preocupat de fer bullir l’olla en aquell territori. Serà per senyalètiques! Però mentre els camins se’ns omplen de rètols, estaques, plaques i marques de colors, poques vegades pensem en la satisfacció dels usuaris. És veritat que cada cop és més difícil perdre’s, però… anem enlloc?