Entrades amb l'etiqueta ‘senderisme’

Lluçanès, territori serè

dimarts , 29/03/2011

Des que ja fa una pila d’anys el vaig visitar per primera vegada, el Lluçanès em té el cor robat. Haig de dir que la meva entrada va ser més que fàcil, atès que vaig tenir el privilegi d’aterrar-hi de la mà dels companys de Solc. Aquesta entitat, un autèntic exemple de societat civil (de sentit comú i de compromís amb la col·lectivitat), em va permetre conèixer i compartir el sentiment de pertinença a la comarca —encara no administrativa— que viuen els seus habitants. Una emoció que és lluny de la sensibleria. Ben al contrari, el Lluçanès demostra que l’articulació d’una identitat integradora i forta a parts iguals és eminentment pràctica: un fonament necessari en la construcció del futur en aquest món globalitzat.

Ara, tot just acaben de començar els actes de commemoració dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, que tenen quatre eixos: ensenyament, cultura popular i festes, història i patrimoni, i turisme. És a dir, treball de dins cap enfora. Perquè la projecció dels valors propis dóna força a l’hora de preservar-los.

I és així com al Lluçanès han estat capaços de presentar-se com un “territori serèâ€, base d’un model turístic interessantíssim que combina el respecte pel paisatge i la cultura locals amb l’aprofitament econòmic. Té mèrit perquè, com en tantes altres contrades interiors (el Lluçanès és un altiplà que separa la plana de Vic del Prepirineu berguedà), el declivi de la pagesia amenaça amb el despoblament —i, en darrer terme, per tant, amb l’abandonament del territori. Per això és digne de lloança que apostin per un model de desenvolupament lent, quan hi ha altres opcions més rendibles a curt termini.

foto.JPG

El monestir de Santa Maria de Lluçà, fundat al segle XII, és la joia romànica del Lluçanès. A la foto, en primer terme, una instal·lació artística recent hi posa el contrapunt.

Un exemple d’això que dic és la xarxa de camins de transhumància. Solc va ser pionera en la seva recuperació al nostre país, fruit de l’interès per una activitat purament senderista i, també, a la voluntat d’identificació dels vells camins de ferradura per entendre els costums i les activitats tradicionals de la comarca. Sobre aquesta base, el Consorci del Lluçanès ha donat forma a quatre rutes que permeten conèixer la importància del comerç de la llana a la comarca als segles XVII i XVIII, origen al seu torn de la incipient indústria tèxtil catalana.

Un altre de més recent és el projecte Burricleta. Sota aquest nom carregat de bon humor (les burricletes són, ni més ni menys, bicicletes rurals elèctriques), s’amaga una empresa que reivindica el dret a la descoberta pausada, al vagareig com a filosofia de vida i, per què no, de viatge (hi lloguen motxilles de pícnic i fins i tot hamaques per a les sortides!). El Lluçanès és un territori aturonat, exuberant de conreus i boscos, i relativament poc transitat, factors que el fan ideal per a la pràctica del cicloturisme slow. A tal efecte, des de Burricleta han dissenyat vuit rutes que recorren la comarca, i gràcies a la bicicleta elèctrica no calen condicions físiques específiques per fruir-ne. Una gran pensada.

I per acabar, em disculpareu que esmenti una persona, l’autèntic Homo Lluçanensis: en Pere Garet. Pagès, boscater, ramader, propietari… Encaparrat a desplegar una gestió integral de la seva finca de la Font (a Lluçà), en Pere conrea cereals de producció ecològica, manté cabanyes de vaques i ovelles, genera energia de la biomassa forestal, ha subscrit un acord de custòdia amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis per gestionar un pantà (un autèntic oasi enmig de l’alzinar circumdant) i encara té energia per sostenir la masoveria de turisme rural El Verdaguer. Potser és casualitat que en Pere Garet sigui del Lluçanès. Jo crec que no…

Passió pel senderisme

dimecres, 1/12/2010

El cap de setmana passat es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat el Trek&Walk, primera edició d’un saló inèdit al nostre país dedicat específicament al senderisme. Aprofitant l’avinentesa, vaig estar parlant amb la seva directora, la Marta Rotllan, una dona que desprèn grans dosis d’energia i implicació amb el que fa. Us transcric l’entrevista que li vaig fer tot desitjant que el Trek&Walk es consolidi en futures edicions i que la determinació de l’equip que l’ha engegat s’escampi com una taca d’oli per fer del nostre país un paradís del senderisme.

PortadaTrek.jpg

Cartell promocional del Trek&Walk, el primer saló català dedicat específicament al senderisme.

—Què us fa creure que caminar està de moda? —Va haver un moment que la gent caminava per necessitat: per desplaçar-se, per comerciar, etc. Després, va deixar de caminar a favor del cotxe. Actualment, a la nostra societat tot són missatges que et porten cap a caminar:  per motius de salut, d’esport,  per lleure…; i cada dia més disposem d’infraestructures i equipaments adequats (rutes, itineraris, circuits). Són moltes les circumstàncies que tenim al nostre voltant per fer que caminem. Si a més, cada dia més persones s’afegeixen al carro doncs… sí! Caminar està de moda. Pregunta-ho, si no, a les oficines de turisme, als centres excursionistes! Tothom podrà confirmar-te aquesta realitat.

—Què pot representar per al nostre sector turístic la potenciació del senderisme i quines oportunitats de futur amaga? —Caminant es pot arribar a tot arreu. I això no es pot dir del cotxe. Tan sols caminant podem arribar fins a indrets que encara no els ha transformats la mà de l’home, i paisatges verges és el que cada dia més busquem. Específicament per al turisme, caminar es pot fer qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, no depèn de fenòmens atmosfèrics com la calor o la neu. Qui camina ho pot fer amb fred, amb calor, amb pluja… Per tant, és extensible a tot el territori i a totes les èpoques de l’any.

—Quin és el perfil del senderista català i quina pràctica senderista realitza? —Un bon dia, el perfil del senderista català era l’excursionista (procedent dels grups excursionistes) i amb una vocació de fer país. Avui, aquest perfil s’ha ampliat molt i s’hi han incorporat totes les capes de la societat. Fer país no és tampoc l’única motivació per caminar. En un estudi efectuat per la Federació Francesa de Senderisme (Fédération Française de la Randonnée Pédestre), al país veí un 78,5% de la població camina de manera habitual, i d’aquests només el 22% formen part de centres excursionistes. Encara que ens sembli que a casa nostra som molts els que caminem, qui coneix la realitat francesa sap que el nombre de caminants catalans dista força del que són els números a França.

—Però a la societat catalana li agrada qualificar-se de senderista, sobretot en relació a la seva rica tradició excursionista? Ens podem considerar un poble senderista, doncs? —A França, Suïssa o Anglaterra (potser Canàries en el cas d’Espanya) pots arribar a trobar gairebé cues per anar a la muntanya un cap de setmana, gairebé com passa aquí per anar a la platja o a la neu. Tot i que efectivament tenim una rica tradició excursionista, al nostre país hi ha uns pocs camins molt freqüentats, però a la resta no hi trobes tanta gent. Hi arribarem, segur, però no penso que hi hàgim arribat.

—Quantes de les iniciatives senderistes que sorgeixen darrerament estan ben pensades, dissenyades i executades (amb objectius clars, una estructura de suport al senderista, serveis associats, etapes coherents amb el perfil familiar o esportiu de la proposta…). —Et diria que hi ha dues dificultats. Una: molts senders estan pensats per persones que no caminen; es conceben amb la idea que dues hores és un gran recorregut, quan resulta que després de fer dues o tres caminades seguides ja estàs en condicions de caminar més estona. A l’extrem contrari també passa, dissenyem llargues rutes, difícils i amb molts pendents quan tampoc aquesta és la demanda majoritària. L’altra dificultat és la senyalització: no tan sols per l’excés de marques sinó, i potser més important, pel dèficit de manteniment. Avui l’obstacle més gran amb què es troba la gent que vol caminar és trobar un itinerari ben senyalitzat on no es pugui perdre.

—Fruit, suposo, d’aquesta moda que comentaves fa un moment, ha nascut el Trek&Walk. Com ha estat el Saló del Senderisme? —Qui està fent itineraris busca un lloc on donar-los a conèixer, qui camina, cerca un lloc on trobar nous itineraris. Es tractava, doncs, de posar en contacte oferta i demanda. Un segon objectiu, que potser passa al davant d’aquest, o que almenys camina de la mà del primer, era fer descobrir a tots aquells qui ho desitgen aquesta passió per caminar.

Foto.jpg

L’equip organitzador del Trek&Walk a Cambra d’Ase (Cerdanya).

—Quanta gent hi ha exposat i d’on? —Hauran participat en aquesta primera edició un total de divuit expositors. Nosaltres estem contents. Hem de tenir en compte dues coses: cal ser valent per apostar per una primera edició d’un saló especialitzat (i aquest és el primer saló especialitzat en senderisme que apareix al nostre país); l’altra, és que tot i voler exposar, l’oferta encara està madurant. Hi ha entitats que ens comentaven que tenen rutes, però que no disposen del material de suport que els permetria assistir a una fira d’aquestes característiques. Quant a la representació dels expositors, haig de dir que hi ha hagut més presència de fora de Catalunya que de casa nostra, i per a l’any que ve, ens estan demanant informació potencials expositors de Croàcia, Anglaterra, Malta… Crec que acabarà essent un Saló internacional, però temps al temps!

—Una de les coses que cridava l’atenció era que hi convivien destinacions turístiques amb agències de viatges, hotels… —Sí. Que els hotels exposessin les seves rutes ens ha costat alguna crítica. Però jo diria que avui el senderisme ja no és només patrimoni dels refugis o dels centres excursionistes, és una oportunitat a l’abast de tothom.

—Quines han estat les principals activitats paral·leles del Saló? —Volíem treballar sobretot amb persones que desitgen iniciar-se en la caminada. El que ho ha fet tota la vida, o que té referents d’amics i familiars, ho té més fàcil per començar, però encara hi ha molta gent que ens demana “digueu-me una ruta fàcil de seguir, que no em perdi, amb qui puc anar a caminar, no sé per o començarâ€. De fet, el nostre lema és “Encomanar la passió per caminarâ€. Si em permets, et diré que el pròxim diumenge 12 de desembre Trek&Walk, conjuntament amb Mou-te pels Quiets i Cúspidis, hem organitzat quatre caminades col·lectives, simultànies i solidàries arreu de Catalunya dedicades a aquells que més dificultats tenen d’apropar-se a les muntanyes i fruir-ne. Caminarem pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, i serà la nostra manera de sumar-nos al Dia Internacional de la Muntanya.

—Què els diries als afeccionats del senderisme, des de la teva experiència al Trek&Walk? —Per la meva feina, tinc la gran sort de descobrir espais formidables als quals et pots acostar caminant; altres vegades, camins que per si mateixos són una meravella. L’únic que hem fet i que continuarem fent al Trek&Walk és donar-los a conèixer: a través del Saló, del web o del Facebook. Si el que busquen és una ruta per caminar, que ens tinguin en compte, trobaran la ruta però a més, podran estar en contacte amb els responsables per preguntar tota aquella altra informació que els calgui. Si el que volen és començar a endinsar-se en aquest fantàstic món del caminar, encara és més senzill: que ens preguntin, els donarem informació de centres, de guies, d’espais, de rutes… Tota la informació que ajudarà a fer realitat el seu desig.

L’important és el camí (i 3)

dimecres, 2/06/2010
Shepherd and sheps in Catalonia, Pyrenees, Spain.

Un pastor amb les ovelles pels camins de la Ruta Ramadera del Berguedà. (Foto: Iñaki Relanzón.)

De casos del que he comentat n’hi ha molts. En negatiu i en positiu. Un dels que m’ha sorprès darrerament de manera més agradable és el de la Ruta Ramadera, que em va fer avinent fa pocs dies en Jordi Boixader, una de les persones que hi ha treballat per encàrrec dels ajuntaments de la zona. Es tracta d’un itinerari de 32 km que ressegueix antics camins de transhumància pels termes d’Avià, l’Espunyola, Olvan i Sagàs (Berguedà). Una de les gràcies és que ha nascut per fer-se indistintament a peu, amb bicicleta o a cavall, polivalència permesa per un traçat accessible i modificable. Així, la ruta consta d’un camí principal i, a cada municipi, una xarxa de vies secundàries (subrutes) que permeten aprofundir en el territori i adaptar, en definitiva, l’activitat a les nostres expectatives. I tot, amb una doble finalitat. D’una banda, gaudir dels paisatges agraris (cereals, farratge, pastures i boscos) i de l’abundant presència de l’aigua en aquesta zona del Berguedà central, rica en matisos i en colors en funció de l’època de l’any. D’una altra, protegir un patrimoni, el de les masies, molins, corrals i ponts, avui amenaçat per l’agonia del sector primari.

Malgrat la modèstia de la proposta, penso que és un model a seguir. No debades, crec que el sector turístic català ha de planificar el futur posant en valor tot allò que parteix de la nostra tradició cultural (paisatgística, gastronòmica, festiva, arquitectònica…) que ens caracteritza i ens singularitza davant del món. En aquest sentit, la Ruta Ramadera ha declinat grans transformacions. Transcric del fulletó promocional: “La Ruta Ramadera vol ser respectuosa amb el medi. Per això, el camí no és ple de senyalitzacions que ho envaeixen tot. Ben al contrari, en alguns trams, serveixen les franges grogues de pintura, les marques del GR 1 (blanques i vermelles) o les del PR-C 144 (blanques i grogues). Així, s’ha integrat tota la ruta principal en la Xarxa de Senders del Berguedà, en implantació del Mapa comarcal de mobilitat lenta. Només s’ha col·locat una marca verda amb el logotip als principals nusos de la Ruta.â€

Com deia en l’anterior post, cal ser coherent entre allò que pretenem i allò que oferim. Una obvietat gens corrent. I l’objectiu de la Ruta Ramadera era (és) recuperar les vies dels pastors de l’edat mitjana. “Fa tres dècades o quatre, els camins de la transhumància van començar a caure en desús. Recuperar els del Berguedà no ha estat fàcil, ja que alguns trams havien desaparegut per l’ampliació de camps de conreu i d’altres s’han hagut de desbrossar perquè estaven completament embardissats. També n’hi ha que han estat substituïts per pistes forestals o, fins i tot, per carreteres, i s’hi han hagut d’arranjar els vorals i habilitar-los per al senderisme.†Els promotors han entès que cal inventar menys; que el país fa segles que està ben comunicat per desplaçar-nos-hi a poc a poc, i que donar un nou ús als camins històrics és la millor manera de salvaguardar aquest patrimoni cultural.

L’última sorpresa de la Ruta és que ha estat dissenyada pensant en l’aprofitament de les últimes tecnologies. Tota la informació de l’itinerari (recorregut, punts d’interès, serveis, restaurants i allotjaments) es pot descarregar al telèfon mòbil via Bluetooth en quatre punts a peu de camí, un a cada municipi que integra la Ruta, i també a través d’Internet, als webs dels ajuntaments esmentats. A més, els tracks es poden descarregar en GPS per aplicar-los a mapes. I, finalment, han publicat una versió en paper de la Ruta disponible als ajuntaments i a les oficines de turisme del Berguedà.

Un exemple.

L’important és el camí (2)

divendres, 21/05/2010

BlogCarroussel.jpg

Un altre aspecte que és especialment dramàtic, en aquest tema de les rutes organitzades, és el de les guies o fulletons que s’editen per conduir els senderistes. Cal admetre que, en alguns casos, aquest abús de rètols i senyals facilita les coses, però la satisfacció de l’experiència turística depèn sobretot del concepte (en aquest cas, del disseny de la ruta) i no tant del capteniment perquè els usuaris no es perdin. Molts d’aquests suposats productes turístics són contradictoris, il·lògics, i defrauden les expectatives dels qui hi pensen trobar allò que es publicitava. Els arbres no deixen veure el bosc: és tanta l’obsessió per definir un recorregut, per atorgar-li un color i una forma concretes, per aplicar-li un logotip, que sovint perdem de vista tot allò que envolta un camí. Oblidem que les sensacions no parteixen directament del terra que trepitgem, sinó d’allò que aquest terra (el territori, el país) ens permet veure i viure. L’important és allò que experimentem mentre caminem.

En aquest sentit, per construir propostes potents i sinceres, seria més fàcil i raonable aprofitar les vies ja existents. Des del meu punt de vista, no importa tant l’embolcall amb què es presenten, sinó l’autenticitat de les rutes. I, per tant, no hi ha res millor que aprofitar els camins, pistes, corriols i senders que ja existeixen. Demano jo: no els sobreposem etiquetes, deixem que es diguin com els van batejar un bon dia —fa mil·lennis, en ocasions— i dediquem-nos, això sí, a mantenir-los en bon estat o a restaurar-los. Acomplirem amb més eficiència el nostre objectiu tot fent una tasca de preservació cultural, que ens fa molta falta. I al final, potser ens adonarem que no ens calen gaires guies; o que els llibrets han de ser molt més esquemàtics (perquè els recorreguts són coherents). Necessitem, evidentment, que ens condueixin amb diligència. També han d’aplegar totes les dades útils que podem requerir. Però és igual de bàsic que ens motivin, que ens ajudin a entendre què fem allà. Que ens instrueixin i que ens emocionin. Perquè això és el que hi hem anat a cercar.

L’important és el camí (1)

dijous, 6/05/2010

Excursionismo. Senderismo. Monta–a.

Fa algunes setmanes discutíem a la redacció sobre el concepte de ruta. El número de juliol el dedicarem a diversos itineraris senderistes i cicloturístics i ens van assaltar alguns dubtes. D’entrada, una simple cerca a Internet dóna resultats espectaculars. De possibilitats —sembla— n’hi ha un fotimer, començant per la pionera, la Carros de Foc (i la seva versió per a BTT, la Pedals de Foc). Però quan hi grates una mica, comproves que les rutes que funcionen com a productes turístics amb cara i ulls són una minoria.

A parer de la gent que fem el Descobrir, només mereixen ser considerades propostes serioses aquelles que, en primer lloc, tenen una organització que les gestiona. És a dir, que manté el seu traçat i, molt més important, que es preocupa per la integritat de les persones que decideixen recórrer-la. Hi ha d’haver uns punts de suport —o de control, com en vulgueu dir— que t’acompanyin al llarg del trajecte; telèfons d’emergència i d’informació que t’ajudin a resoldre qualsevol incidència; allotjaments associats que permetin el descans d’una etapa a una altra… És clar, perquè això passi, el traçat i la planificació han d’haver estat fets pensant en el públic que pretenen atreure. No és el mateix una ruta de perfil competitiu que un itinerari adreçat a famílies. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte: desnivells, distàncies, clima…

Això en primer lloc, però n’hi ha més. Com qualsevol producte turístic, les rutes han de tenir un objectiu definit i evident: busquem donar a conèixer uns paisatges?, recórrer escenaris històrics?, divulgar patrimoni?, oferir una proposta esportiva en plena natura? Són pensades per fer a peu, amb bici, amb cotxe…? La intencionalitat condiciona radicalment el desenvolupament d’aquestes rutes.

Lamentablement, aquesta reflexió (prèvia) no és gaire habitual. Abunda molt més la idea de senyalitzar un itinerari amb una imatge corporativa pròpia que indiqui que la institució de torn s’ha preocupat de fer bullir l’olla en aquell territori. Serà per senyalètiques! Però mentre els camins se’ns omplen de rètols, estaques, plaques i marques de colors, poques vegades pensem en la satisfacció dels usuaris. És veritat que cada cop és més difícil perdre’s, però… anem enlloc?