Entrades amb l'etiqueta ‘ecoturisme’

Gavarres, el pulmó verd de Girona

dimarts, 29/10/2013

Agafeu un mapa de la meitat nord del país. Mireu-lo i observareu que el massís de les Gavarres té forma d’arc, una mitja lluna que uneix el Baix Empordà i el Gironès. Des del 1992, aquest muntanyam és Espai d’Interès Natural en reconeixement als seus valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials; no en va, es troba situat entre un litoral intensament turístic i una capital important com és Girona.

Però paradoxalment, envoltat de nuclis de població destacables (una vintena de municipis entre els quals una altra capital de comarca, la Bisbal d’Empordà, i ciutats com Palamós, Palafrugell o Cassà de la Selva), avui el massís està força deshabitat. És, de fet, gairebé un desert humà. Però no sempre ha estat així, ni de bon tros. És ben fàcil de comprovar amb una excursió pel paratge de Fitor (s’hi va des de Fonteta, al terme de Forallac).

Fitor

El paisatge tradicional de les Gavarres alterna massa forestal i prats: un marc incomparable per practicar, és un cas, el senderisme.

Les Gavarres fa milers d’anys que van ser poblades per primer cop. S’hi conserven una gran quantitat de monuments megalítics, sobretot dòlmens. A la zona de Fitor, precisament, s’han identificat dotze d’aquestes construccions funeràries fetes amb grans lloses: el dolmen dels Tres Peus, el dolmen de la Roca de la Gla, el dolmen del Doctor Pericot, el dolmen de l’Estanyet… Són, finalment, mostres llegades pels pobladors prehistòrics del massís entre el 3300 i el 1800 aC, en època neolítica.

No cal anar tan lluny, de totes maneres, per trobar testimonis d’aquests assentaments antics. Segurament l’edifici més emblemàtic d’aquest vessant de les Gavarres és l’església de Santa Coloma de Fitor, consagrada el 29 de gener del 948 per Gotmar, bisbe de Girona. Visible des de molts punts, en destaca el campanar amb finestrals geminats i decoracions llombardes. El conjunt és d’una gran austeritat, tant a l’exterior com a dins del temple, però corprèn per la seva bellesa senzilla i sense pretensions. Cal dir que a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat l’església fou objecte d’una campanya de restauració durant la qual enderrocaren la sagristia, adossada a un dels dos absis bessons que té l’edifici, i l’antic cementiri.

Santa Coloma de Fitor

L’aspecte exterior de Santa Coloma de Fitor destaca pels dos absis (el del sud fet amb ‘opus spicatum’) i la torre campanar, de dos pisos, el segon dels quals construït durant una ampliació del segle XII.

Interior de Santa Coloma de Fitor

En l’interior actual del temple de Santa Coloma de Fitor domina l’austeritat. No obstant això, s’hi conserven algunes restes de pintures murals de tipus geomètric.

Bancs de Fitor

Alguns dels bancs de l’església porten gravats els noms dels antics propietaris dels masos més importants de Fitor. Fins i tot al bell mig de les Gavarres, hi ha classes...

Ara bé, els habitants de Fitor, des del segle X, vivien en masos, unes explotacions agràries que permetien la ramaderia i l’aprofitament forestal de l’entorn. (Per cert, aquest massís és, segurament, el més extens dels Països Catalans amb bosc esclerofil·le, és a dir, sempre verd, atès que el mantell forestal que encatifa els 350 km² de superfície de les Gavarres el constitueixen suredes, alzinars i pinedes, tots boscos de fulla perenne.) Aquests masos, de mica en mica, es van multiplicar i al segle XIV ja no en cabien més, a la parròquia: eren prop de quaranta. Per això, al voltant de l’església, va néixer la cellera o sagrera de Fitor.

De tot això parla una exposició que es pot visitar a l’antiga rectoria de Fitor, paret per paret amb el temple. I si voleu saber-ne més, haureu de contactar amb el Consorci de les Gavarres, que hi organitza activitats i visites en col·laboració amb la Fundació Catalunya-la Pedrera, propietària de la finca de Can Puig de Fitor. Fet i fet, aquest paratge és objecte actualment d’un projecte que mira de preservar-ne els valors naturals i de paisatge. D’una banda, s’han identificat aquests valors i, posteriorment, s’ha elaborat un pla de gestió que inclou aspectes com la millora dels hàbitats forestals de l’indret (170 hectàrees) i la consolidació de les àrees de prats i pastures, per tal d’afavorir la biodiversitat a la zona.

Dolmen del Llobinar

El dolmen del Llobinar conserva cinc lloses de la cambra i restes de la coberta caiguda. Ben a prop s’hi poden observar roques amb inscultures (cassoletes rituals).

Fa algunes setmanes vam tenir l’oportunitat —amb una colla de lectors del Descobrir— de conèixer la tasca diària que hi desenvolupa en Carlus Trijueque, el pastor encarregat de mantenir aquestes pastures amb el seu ramat d’ovelles i cabres. Va ser una experiència deliciosa… per la capacitat divulgativa i de persuasió d’en Carlus, un apassionat de la feina que fa; i pel privilegi de recórrer el cor del massís tot entenent la importància que tenen les Gavarres en la salut ambiental d’aquesta part del país. Ens va quedar clar, un cop més, que el turisme responsable és un aliat de la protecció dels espais naturals. Hi aporta recursos, evidentment, però sobretot és una eina pedagògica de primer ordre en l’era de la cultura experiencial. Si teniu l’oportunitat de visitar les Gavarres amb tècnics del Consorci o amb el mateix Carlus Trijueque, fins i tot si teniu la possibilitat d’allotjar-vos al Mas Cals de Fitor (una esplèndida casa de turisme rural que viu una nova joventut al bell mig del massís), no tornareu a mirar-vos aquest pulmó verd de Girona de la mateixa manera.

Carlus Trijueque

El pastor Carlus Trijueque és l’encarregat de portar el ramat d’ovelles i cabres que manté nets els diversos ambients de la finca de Can Puig de Fitor.

Ramat a Fitor

El ramat és una peça fonamental en la tasca de consolidar els prats per a la pastura i de mantenir net el sotabosc de les masses forestals.

Alzina surera

Les alzines sureres (o ‘suros’, com en diuen a la zona) dominen bona part dels bosc de les Gavarres. Són, de fet, el motor d’una de les activitats principals al massís encara ara.

Segarra: la comarca dels quatre colors

dilluns, 20/05/2013

La setmana passada vaig fer una escapada al nord de la Segarra. No és la primera vegada que parlo d’aquesta comarca [vegeu aquest post], però cada cop que hi faig cap no puc evitar de pensar per què he deixat passar tant de temps d’ençà l’última visita. Aquest text l’acompanyo amb algunes fotos que vaig prendre amb el mòbil: jutgeu vosaltres mateixos —i si detecteu algun detall que desentona, és culpa meva, que no sóc fotògraf. Hi vaig trobar paisatges de verdor enlluernadora, història que traspua per tots i cadascun dels racons dels seus pobles, una gastronomia honesta i sòlida, natural i deliciosa alhora. I sobretot, aquells valors invisibles que fan d’una estada i d’una destinació referents inesborrables. Em refereixo a l’harmonia amb què se succeeixen les hores i els cicles de l’any, la tranquil·litat amb què les vius fins i tot en les escapades més fugisseres, i l’hospitalitat dels segarrencs i segarrenques, agraïts que us hagueu deixat seduir pels atractius de casa seva en lloc de passar-hi de llarg, camí cap a un altre lloc, com encara fa la majoria.

Des de Lloberola, situat a l’esquerra de la riera de Sanaüja, la panoràmica del nord de la Segarra és esplèndida.

Per això m’agrada especialment comprovar que el posicionament turístic de la Segarra avança de mica en mica. El motiu que em va dur a la comarca va ser una trobada d’instagramers (és a dir, d’usuaris avançats de la xarxa social de fotografia Instagram, perquè n’hi havia uns quants amb més de cent cinquanta mil seguidors!), iniciativa que se suma a una altra de recent: la trobada de blogaires de viatges. Sembla que el Consell Comarcal, de la mà d’una persona lúcida i incansable com en Miquel Parramon, s’obre pas en el món 2.0 amb molt bons resultats. Només cal llegir els comentaris dels blogaires i dels instagramers (seguiu el rastre de l’etiqueta #lasegarraclic, hi podeu aportar imatges fins al 7 de juny, si voleu: les bases del concurs aquí) per copsar l’immens potencial d’aquesta terra sovint desconeguda dels mateixos catalans. Tothom en queda meravellat. I jo no faig res més que afegir-m’hi, si bé puc argüir en defensa pròpia que ja fa una pila d’anys que la vaig descobrir.

Deixeu-me completar l’apunt assenyalant quines van ser les parades que vam fer, per si us inspiren alguna sortida.

• En primer lloc, Lloberola, un petit nucli enlairat del municipi de Biosca que té en el seu castell una de les edificacions més antigues i interessants de la Segarra (és d’origen preromànic) i que compta amb un cementiri valuós: amb vistes sobre la vall que s’obre al Llobregós i uns sarcòfags gòtics íntegres (dels segles XII-XIV) pertanyents a la família Sacirera.

• Després, Vallferosa, el poble i la torre. Tot esperant la conclusió de les últimes tasques arqueològiques, les investigacions indiquen que el castell de Vallferosa és la fortalesa sarraïna més important dels Països Catalans. Arrossega mil anys de tempestes amb una altivesa i dignitat que ja voldrien moltes construccions defensives molt més recents. Als seus peus, 33 metres més avall, l’antic poble de Vallferosa (avui dins el terme municipal de Torà) amaga sota la bardissa els noms i els cognoms, estances i carrers, dels seus darrers habitants, desapareguts en acabar la Guerra Civil. I una bona notícia per compensar aquest decaïment inexorable: l’església parroquial de Sant Pere, mig enrunada, sobreviurà gràcies al projecte que la farà seu d’un centre d’interpretació del castell de Vallferosa. Esperem que no trigui gaire.

La torre de Vallferosa és un gegant de 33 m d’alçària que, singularment, no es troba en cap carena ni punt elevat, sinó en una vall de pas. L’església de Sant Pere, un dels edificis del poble de Vallferosa, avui colgat per la vegetació, s’alça humilment al costat de la defensa.

Al capdamunt de la torre s’hi accedeix mitjançant unes escales que ocupen l’estret espai entre la paret de l’antiga fortificació sarraïna i la paret de la torre medieval posterior (la que és visible des de fora), que embolcalla la primera.

Des de la torre de Vallferosa hi ha molt bones vistes de la riera de Llanera, un pas estratègic per passar de la Segarra cap al Solsonès.

Claret va ser el punt d’avituallament diürn. No en va, una família de valents enamorats de la Segarra hi regenten la casa rural Cal Miramunt —un dels establiments recomanats al llibre Tresors rurals del Descobrir— i el restaurant Can Solé Xic. I dic valents perquè no hi ha cap altre nucli en sis quilòmetres a la rodona. Això sí, quan hi arribes, no en marxaries mai. L’entorn (boscos alternats amb camps d’ordi i de colza) esclata en una simfonia de colors primaveral i, tot i tenir quatre cases, les pedres del poble —molt ben col·locades— són font de llegendes que us atraparan (demaneu per les osseres que veureu a l’entrada). El dinar a Can Solé Xic: des d’un milfulls de carbassa farcit de brandada de bacallà fins a uns escalopins de vedella amb salsa de bolets passant per una mousse de formatge amb fruits vermells; atenció a la ratafia casolana que hi elaboren!

• El monestir de Cellers va ser un altre dels secrets amagats que vam poder trepitjar. Precisament, la ubicació recòndita del cenobi —i de la mitja dotzena de cases que aixoplugava— va ser el motiu principal pel qual hi anaren a raure les relíquies dels Sants Màrtirs (sant Celdoni i sant Ermenter) fugint de la invasió musulmana de la zona.

• L’últim indret (last but not least) a visitar durant la jornada va ser Torà. Aquesta vila arrecerada a la serra de l’Aguda mostra un impressionant barri vell de carrerons estrets, porxos i portals medievals, sovint engalanats amb plantes i flors. Però també hi teniu un magnífic safareig públic, el call jueu, l’espai ajardinat de la riera de Llanera… No us l’acabareu en una passejada, així que més val que hi feu nit, si podeu, i us allotgeu a l’Hostal Jaumet, un establiment fundat fa quasi 125 anys que destaca amb nom propi per ser un temple de la cuina tradicional catalana.

I acabo com he començat, pel títol. “La comarca dels quatre colors” no és una ocurrència meva, sinó d’en Miquel Parramon, a qui ja he esmentat. Si la hi he manllevat és perquè descriu amb exactitud allò que transmet la Segarra: colors, benestar… vida. I perquè finalment és un reclam. Un esquer que crida els forasters a gaudir de la comarca, com a mínim, quatre vegades a l’any. En el moment que escric aquestes ratlles, la Segarra muda lentament del verd al groc. Un nou espectacle —amb tot el que comporta la sega— que no ens hauríem de perdre.

Els tres sarcòfargs o osseres del poble de Claret conserven el vas i la tapa amb decoració floral, escuts heràldics i incisions geomètriques en forma de sanefa.

L’església del monestir de Cellers té un creuer amb tres absis, però sense nau. Al seu interior destaca la cripta, amb capitells romànics originals del segle XI.

La plaça de l’Església de Torà és un dels espais porxats d’aquesta vila senyorial. Com a curiositat, aquesta casa mostra encara la finestra porticada des de la qual a l’edat mitjana els jueus compraven queviures, ja que tenien prohibida l’entrada a la botiga.

 

Formentera, l’excepció que confirma la regla

dimarts, 2/04/2013

Durant els darrers mesos he estat dues vegades a Formentera —una de les quals per presentar-hi el llibre 1.250 grams de Formentera [la fitxa i formulari de compra, aquí], un volum de fotos impressionants de l’illa obra del fotògraf col·laborador del Descobrir Òscar Rodbag. No pretenc glossar en aquestes ratlles les bondats de Formentera. Qui més qui menys tothom ha pogut gaudir en algun moment dels seus turqueses i de la bellesa aspra de la terra pagesa. Tan sols volia cridar l’atenció sobre el fet que aquesta illa pitiüsa és, valgui la redundància, una petita illa, un oasi de sensatesa enmig de la follia del tot-s’hi-val. I ho dic perquè he tingut l’oportunitat de parlar-ne amb el president del Consell Insular, en Jaume Ferrer, i amb les conselleres de Turisme i Cultura, Sandra Ferrer i Sònia Cardona, respectivament.

foto.JPG

Les salines de Formentera (en la imatge, amb la Savina al fons) és un dels espais naturals que mereixen més protecció de l’illa.

Formentera ha apostat per un model de desenvolupament turístic diferent al de la resta, com demostra que és l’única illa no governada pel PP; més encara, governada per un partit estrictament formenterer i amb gran sensibilitat territorial: Gent x Formentera. I això es nota en multitud de temes. Control de la pressió urbanitzadora, amb l’establiment de nous requisits per a la construcció —i la consegüent exigència en el seu compliment. Promoció del transport públic, especialment important en una illa menuda que rep milers de visitants i que fins ara no coneixia pràcticament alternativa al vehicle privat (de propietat o de lloguer). Implantació de la recollida selectiva de residus, amb nivells de recuperació molt reeixits, per cert.

Però anant a les qüestions directament turístiques, Formentera es vol destacar per una oferta que tregui partit dels valors que té; les platges, és clar, i molt més: un patrimoni cultural singular, una filosofia tranquil·la de viure i de gaudir, una natura bellíssima i, en definitiva, un espai on viure experiències gens convencionals. Hi ajuda, per començar, el fet que el gruix del sector turístic formenterer sigui en mans dels propis habitants de l’illa de manera absolutament transversal. No hi ha, doncs, grans cadenes hoteleres, ni grans turoperadors que en controlin el flux de viatgers. Això explica per què, encara avui, a Formentera només s’hi pot entrar per la Savina, malgrat els plans —importats des de fora i avortats des de dins— de fer un nou port a la zona més turística des Pujols. O per què el Consell de Formentera reclama al Govern Balear temporada rere temporada —fins al moment sense èxit— que reguli el fondeig de iots i altres embarcacions en el litoral formenterer i vetlli perquè no malmetin els fons marins que el fan únic, sobretot la posidònia, declarada Patrimoni de la Humanitat. O per què el mateix Consell estableix unes quotes d’ocupació de vehicles en alguns espais naturals protegits de l’illa i crea taxes que contribueixen a llur manteniment i protecció. Un sacrilegi…

En síntesi, l’objectiu de tot plegat és identificar Formentera com una destinació turística de qualitat, respectuosa amb el medi i amb la societat que hi viu. Una fita que no és aliena al debat sobre quin és el límit de visitants que l’illa pot absorbir sense perjudicar-la (és a dir, sense malmetre tot allò que la fa precisament una destinació atractiva). I d’aquesta idea, d’un determinat concepte d’illa, en deriven iniciatives com el festival Formentera Fotogràfica, que se celebrarà el cap de setmana del 3, 4 i 5 de maig; la RedBio de turisme ornitològic; o tot el reguitzell de cites esportives i lúdiques que recorren l’illa per terra, mar i aire.

El futur, més que possibilitar, exigeix un altre model turístic. I amb totes les seves mancances i contradiccions, l’excepció de Formentera demostra que si volem, podem.

foto2.JPG

El fondeig de iots damunt de les praderies de posidònia té un gran impacte ambiental. El Consell de Formentera exigeix la seva regulació, malgrat la passivitat del Govern Balear, de qui depèn la vigilància d’aquesta activitat.

 

La Setmana de la Custòdia del Territori, una oportunitat de connectar amb la natura

dimecres, 26/09/2012

Apadrinar un dofí molar al cap de Creus, gaudir d’una nit d’astronomia a Collserola, acompanyar el seguiment de tortugues al riu Millars, celebrar el Dia Mundial dels Ocells amb una excursió a Bellver de Cerdanya, fer una sortida fotogràfica de paisatge de muntanya a Prades, descobrir de la mà d’especialistes la fauna i la flora del congost de Mont-rebei… Entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, la Setmana Europea de la Custòdia del Territori portarà un centenar i mig d’activitats arreu dels Països Catalans i vora tres-centes en el conjunt del continent. Una immensa iniciativa que ha partit de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i que aquest any, per primer cop, escampa la llavor del respecte i l’estima per la natura fora del nostre país. La meva recomanació és que, si podeu, no deixeu de participar-hi: en molts casos, es tracta d’accions poc o gens accessibles per al públic general.

Ja he parlat en alguna altra ocasió de la XCT [vegeu aquest post], però vull remarcar la vàlua de la feina que desenvolupa. És, de fet, una entitat pionera i modèlica que treballa per preservar el territori i que aposta per l’ecoturisme com a eina de conscienciació social i font de recursos en la mateixa protecció dels espais naturals. Tant és així que aquest dissabte dia 29 de setembre, en el context d’aquesta Setmana de la Custòdia, un grup de lectors del Descobrir farem una passejada pel paratge de Fitor, al massís de les Gavarres, amb un pastor i membres de la Fundació CatalunyaCaixa (propietària de l’espai) i del Consorci de les Gavarres. Estic singularment content que la revista col·labori amb una proposta com aquesta i en volia deixar constància.

Paral·lelament, ja està en marxa la campanya fotogràfica “Connecta’t amb la natura”, que pretén ser, en paraules dels mateixos organitzadors, “una manera diferent i divertida de conèixer la Setmana i participar-hi”, alhora que conviden a “retrobar-se amb els petits plaers que ens proporciona el contacte amb la natura i a compartir aquesta experiència a través d’una fotografia”. Aquestes imatges es poden penjar al web de la setmana o a través de Twitter amb l’etiqueta #connectanatura. Les millors fotografies, seleccionades per un jurat del qual forma part el fotògraf col·laborador del Descobrir Jordi Bas, integraran una exposició itinerant per tot Europa que s’inaugurarà al CosmoCaixa de Barcelona al mes de novembre. Motiu de més per retrobar-nos amb la natura al mateix temps que en gaudim en aquesta tardor que ja tenim a sobre.

ConnectaNatura1.JPG

Els organitzadors de la Setmana de la Custòdia del Territori criden a posar-se una samarreta verda per contribuir a la sensibilització sobre la importància del respecte i l’estima per la natura.

 

Viure la terra és estimar-la

dilluns, 16/04/2012

XCT-coberta.pngRecentment he tingut la sort de participar d’un projecte il·lusionant. No només perquè des del Descobrir hem pogut ajudar a donar-hi forma, sinó sobretot perquè m’ha permès conèixer dotze exemples d’allò que es coneix amb el nom de custòdia del territori. És a dir, “experiències de participació activa i voluntària de la societat amb l’objectiu comú de conservar el territori i la seva biodiversitat”, en paraules de la presidenta de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), Montse Barniol. El projecte ha estat l’edició del llibre Viu la terra, en què es recullen dotze mostres d’acords de custòdia a Catalunya i les Balears. Esmentem-ne quatre:

—Les iniciatives per reforçar la conservació de l’ós al Pallars Sobirà i fer compatible la seva presència amb el mode de vida tradicional, inclosa la creació d’un centre d’interpretació a Isil.

—La gestió de la finca de l’Avenc de Tavertet, a Osona, que inclou un allotjament de turisme rural (el Mas de l’Avenc) i un reguitzell d’actuacions de conservació d’aquest altiplà preciós.

—Les estratègies de preservació de la fauna marina del Maresme, i molt especialment dels cetacis (dofins, balenes…) que hi arriben gràcies als profunds canyons d’aquest litoral.

—Les tasques de consolidació de l’hàbitat de ribera del meandre de Flix (Ribera d’Ebre) i la gestió de la reserva natural de Sebes, de gran valor pels aiguamolls i els oliverars que conté.

Com podeu comprovar, tots aquests acords de custòdia tenen també el seu vessant turístic (en alguna casos més explícit i en altres en potència), motiu pel qual els amics de la XCT em van demanar un text introductori. La meva idea és que allò que fa poc temps eren valors afegits, d’ara endavant seran eixos estratègics. Diferenciar l’oferta turística és, ja ara, apostar per allò que singularitza una destinació. I què hi ha de més genuí que un territori i una cultura? Si el turisme del futur és el de les emocions, quina sensació més intensa hi ha que l’autenticitat?

Aquest dijous 19 d’abril, a les 18.30 h, presentarem el llibre Viu la terra a la sala Àgora del Cosmocaixa de Barcelona. Els organitzadors enfoquen l’acte com un espai de trobada entre propietaris i entitats de custòdia, però també hi seran presents els autors del treball, en Xavier Basora (textos) i l’Oriol Clavera (fotografies). A més, s’hi exhibirà el documental Protagonistes de la custòdia i per reblar la celebració s’oferiran tastos d’alguns productes que es fan en els espais de custòdia. L’entrada és oberta al públic en general, però cal inscriure-s’hi prèviament. Si voleu, ens veiem allà!

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Petit inventari de boscos amb encant

dilluns, 28/11/2011

Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)

Boscos singulars o l’ecoturisme necessari

divendres, 18/11/2011

Aquesta setmana s’ha presentat un estudi dut a terme pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha inventariat 292 boscos singulars catalans, és a dir, amb algun valor remarcable. En alguns casos, són petites masses forestals de gran interès perquè acullen una espècie única. En d’altres, destaca la seva maduresa de més de dos-cents anys —i fins a cinc-cents! I en conjunt, són un catàleg de biodiversitat excepcional, ja que s’hi han inclòs boscos de vora una trentena d’espècies diferents (on predomina el pi roig, seguit de l’alzina, el faig i el roure, però també arbres que no solen formar boscos com el salze, el boix o el teix) repartits per tot el territori del Principat.

Un patrimoni com aquest —metàfora de la natura privilegiada dels Països Catalans, que estem obligats a preservar— desperta molts interrogants. Els investigadors del CREAF han expressat el seu desig que aquest treball es tradueixi en polítiques de gestió forestal. Precisament, l’inventari és ara en mans de la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, impulsora de l’estudi, que ha de decidir què en fa, de tota aquesta informació. Hi ha alguns boscos amb molts valors relacionats amb l’ús social que se n’ha donat històricament, i en aquestes ocasions el problema que més preocupa és l’abandonament de la seva explotació i, per tant, llur deteriorament. No obstant això, com dèiem, altres espais deuen la seva presència en l’inventari a les qualitats de maduresa i biodiversitat que mostren, fruit de la poca intervenció humana, i haurien de mantenir-se en aquestes condicions.

La Mitjana de Lleida, amb una extensió de 20 hectàrees, és el bosc de ribera més ben conservat de les terres de Ponent. (Foto: CREAF)

Com sabeu, jo defenso que el turisme responsable (l’ecoturisme, en el cas que ens ocupa) és una activitat desitjable i àdhuc necessària en la conservació del nostre patrimoni. Atesa la poca estima i la manca de cura que, en termes generals, tenim per la pròpia realitat i pel propi territori, més val que en fem un motor econòmic. Abocats com estem al turisme (una de les poques indústries indeslocalitzables, que a més resisteix amb salut de ferro l’actual crisi), hem de ser capaços de convertir el patrimoni natural català en un atractiu estratègic. Si la integritat dels nostres espais naturals és font de visites i de riquesa, prou que maldarem tots plegats per preservar-los!

Encara diré més. No ens hauria de fer por divulgar l’existència de tots aquests boscos singulars —o revelar la localització fins i tot d’aquells que tenen un equilibri més fràgil i que han fet d’un accés difícil la clau de la supervivència— si això permet sensibilitzar el conjunt de la societat de l’immens valor que tenen. No gaire lluny d’aquí tenim un exemple que ens ensenya el camí a seguir. Em refereixo al bosc de Muniellos (Astúries), la roureda més gran de la península Ibèrica, declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco. És l’espai natural més emblemàtic de la regió i també el més protegit perquè és símbol del primitiu bosc astur, un exemple excepcional de com eren els boscos de la serralada cantàbrica fa molts segles. La presència humana hi és inexistent, però es pot visitar. Això sí, per veure’l cal tramitar un permís especial i només és permès l’accés a vint persones cada dia. Accedir a Muniellos és un privilegi. Oi que ja us han agafat ganes d’anar-hi?

Al bosc de Muniellos, de 5.000 hectàrees, hi plou molt, per això és un paradís de falgueres, líquens, fongs i bolets. (Foto: Shutterstock)

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Turistes catalans, turistes invisibles

dijous, 20/10/2011

Seran considerats turistes algun dia els catalans que viatgen pel seu país? Aquest pensament em ve al cap de manera recurrent cada vegada que sento fer balanç del sector. Aquest estiu que es resisteix a deixar-nos, segons fonts del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Francesc Xavier Mena, responsable de les competències en turisme, ha estat una autèntica benedicció per a la nostra malmesa economia. Fa pocs dies, els titulars facilitats per la Conselleria van penetrar a la densa xarxa informativa per insuflar una mica d’optimisme (aquí la notícia de La Vanguardia). Les dades eren espectaculars: el Principat ha rebut prop de deu milions de visitants estrangers durant els vuit primers mesos del 2011, un 3,9% més que en el mateix període de l’any passat. Aquesta xifra, amplificada per un augment de la despesa (que ha superat globalment els 8.000 milions d’euros), ha deixat ben satisfets els responsables turístics del país.

Escatir quin és el comportament turístic dels catalans al propi territori és una tasca molt més difícil. Fet i fet, de l’informe comentat tan sols ha transcendit que els visitants del país han crescut un 3,5%. Els estrangers, un 3,9% i els catalans, un 3,5%. Són, en termes relatius, comportaments molt semblants. Però així com tot allò que fa referència al turisme estranger que ens visita és escampat a bombo i plateret, els resultats del turisme interior rarament troben l’atenció que es mereixen. Tot plegat em suscita diversos comentaris:

Un grup de catalans, en plena visita guiada a Pujalt, a l’Anoia. El nostre país té un immens patrimoni turísticament infravalorat. (Foto: Maria Rosa Vila.)

• Deu milions de turistes estrangers són, en realitat, deu milions de visites perquè es calculen a partir de les pernoctacions, sense tenir en compte si algú ha visitat el país més d’una vegada en un any. Donant per bo que gairebé ningú no repeteix en una mateixa temporada, la seva presència és força estacional (especialment a l’estiu) i molt localitzada a Barcelona i el litoral (perquè valoren sobretot el clima i l’oferta de sol-i-platja).

• Els catalans, en canvi, tenen un comportament desestacionalitzat, molt més repartit al llarg de l’any, i a voltes difícil de detectar perquè sovint fan escapades d’un dia i dormen al seu propi domicili. Tanmateix, segons l’Observatori de Turisme (l’estudi, aquí), l’any 2010 els catalans van fer més de 16,5 milions de viatges (18 milions el 2009!) amb una estada mitjana de 3,2 dies per viatge. I un aspecte molt important, es mouen per tot el territori.

• Malgrat tot això, la Generalitat dedica un esforç ingent a atreure turisme estranger. Campanyes de promoció en mercats consolidats (com França o el Regne Unit), accions en països emergents (Rússia, Xina…) i múltiples gestions, subvencions i facilitats davant els turoperadors i les aerolínies. Ep, que consti, no tinc res contra el turisme estranger. Ben al contrari, penso que cal treballar per treure’l a passejar per la resta del país. Que descobreixin que som molt més que una llenca costanera cosida de platges amb capital a Barcelona.

• També crec que en àmbits com l’ecoturisme, la presència d’estrangers podria ajudar de manera determinant el turisme rural, avui un sector amb ocupació de cap de setmana. Els turistes que viatgen pel món per observar ocells, espais naturals o cels nocturns sense contaminació lumínica són gent amb alt nivell cultural i adquisitiu. I no obstant això, no es fa promoció de Catalunya com a destinació de natura, ni de turisme sostenible, per bé que un terç del territori és protegit i que els mercats internacionals estan incorporant aquesta dimensió de manera decidida.

• Però no entenc que la Generalitat no cuidi més el turista del propi país. Correntment, l’Agència Catalana de Turisme feia una única campanya de promoció del turisme interior, a l’estiu. Aquest any, ni això. Que no tenen dret, els catalans, a saber quins són els recursos turístics que tenen a prop de casa? Fins quan els turistes catalans seran invisibles als ulls de la seva Administració?