Entrades amb l'etiqueta ‘Sitges’

Presentar la revista: una altra manera de ‘Descobrir’

dimarts, 3/01/2012

No en parlo gaires vegades, però ja fa gairebé quatre anys que solc presentar mensualment el Descobrir. Ho faig al territori que protagonitza la portada del moment. Quan ens vam llançar a fer-ho, pensàvem que valia la pena l’esforç per dos motius principals:

1) Per trencar la hipotètica barrera entre el mitjà fet i editat a Barcelona (un matís: a Badalona) i les comarques del país. En una revista de geografia i viatges com la nostra, era i és fonamental explicar que treballem colze a colze amb el territori. Som, de fet, l’única publicació del sector en el nostre entorn que avui en dia pensa, planifica i encarrega els reportatges per presentar uns continguts inèdits i coherents amb els valors que volem transmetre. I per fer-ho, treballem quan podem —que és quasi bé sempre— amb gent del territori. Per proximitat i per implicació. És important que la gent no ens vegi com una mena d’extraterrestres metropolitans que aterren i se’n van, sinó com uns còmplices que brinden la seva plataforma editorial per a la promoció del territori.

La magnífica sala de ball del Museu Can Papiol va ser l’escenari de la presentació del dossier sobre el Garraf romàntic. Hi va venir molta gent i l’organització de l’acte va ser impecable. A Vilanova saben que tenen un patrimoni molt interessant i tenen ganes de difondre’l.

2) Perquè conèixer el territori és bàsic per explicar-lo. I, per què no, per estimar-lo. Un producte com el nostre, que mima els detalls, que prova de ser tan divulgatiu com rigorós, que traspua orgull pel propi país, que busca el bo i millor de cada contrada sense defugir, si convé, la crítica… necessita el contacte amb el territori. D’aquí surten, també, noves idees, esmenes i suggeriments. Fas contactes i, finalment, amics. És a dir, consolides uns fonaments que permeten construir el que et proposes. I en darrer terme, que és el primer que compta, fas feliços els teus lectors i usuaris.

Tot això em va rondar pel cap fa pocs dies en tornar de la presentació del número de gener a Vilanova i la Geltrú. Quin luxe poder intervenir en un acte sobre el Garraf romàntic al Museu Can Papiol. Si encara no el coneixeu, us el recomano. És una autèntica delícia. Una sorpresa d’aquelles que fan honor al nom de Descobrir. I després, prendre una copa de cava amb responsables de l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer i de l’Ajuntament de Vilanova, de Sitges, d’Olivella. I amb gent de la comarca, amb els actors d’un dels articles del dossier, amb guies culturals, tècnics turístics… Quan tornava, dic, pensava que ens queda molta feina per fer, però que tenim un país immens de possibilitats i molta gent disposada a situar-lo al lloc que toca.

Modestament (modest és el nostre granet de sorra), si el Descobrir no existís, l’hauríem d’inventar. Però per sort, amb el vostre suport, el podem fer, el teniu cada mes al quiosc i cada dia al web. Bon any 2012!

Un altre instant de la presentació. En els parlaments m’acompanyaren la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Maria Josep Riba (a la meva dreta) i la directora del Museu Romàntic Can Papiol, Mireia Rosich.

I una curiositat. La vilanovina Anna Llevadias, que va posar per a la portada, es va fotografiar davant la reproducció que vam dur per a l’acte de presentació. Per mi, és la imatge d’un Descobrir viu i arrelat al territori.

 

Vint minuts d’infern a l’Arboç

divendres, 2/09/2011

El Penedès esclata de festa major al pic de l’estiu. Entre el darrer cap de setmana de juliol i l’últim de l’agost el Vendrell, Vilafranca, la Bisbal, o Vilanova i Sitges (ja al Garraf, dins el Penedès històric), fan passar la calor a cop de gresca. I de tradició.

Si bé no és de les més conegudes, la festa de l’Arboç és un niu de sorpreses. No en va, està declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional, el màxim reconeixement que la Generalitat de Catalunya atorga a les festivitats pròpies. S’hi pot veure tot el que s’espera d’una cita penedesenca: castells, música, focs artificials i cercaviles completes amb balls, capgrossos, gegants, bastoners, grallers i diables. Perquè entengueu la rellevància de la festa, cal dir que està documentada des del 1659, quan es feia al setembre, un cop acabada la feina a les vinyes. Tot a l’Arboç és històric: el gegants s’esmenten per primera vegada el 1770, els focs d’artifici l’any 1876…

Però si hi ha element de la festa que singularitza l’Arboç i li dóna una continuïtat centenària és el ball de diables. Un ball parlat —anomenat acte sacramental—, acompanyat de grans tabals, que figura l’enfrontament entre el bé i el mal. Envoltats d’uns personatges definits (Llucifer, la Diablessa, el Borró, l’àngel…), els diables reciten versots satírics i culminen l’escenificació amb la Carretillada. Més de vint minuts d’infern pirotècnic només apte per als amants de l’adrenalina. Saltant en cercle, cal que l’èxtasi no es deturi ni un sol instant. La gràcia és que, tot i tenir una estructura idèntica d’un any pel següent, aquesta explosió de foc mai no és igual, i prou que s’encarreguen els diables d’anar-hi introduint canvis. Quins seran els pròxims?

2009_08_23Carretillada.JPG

A la Carretillada, que se celebra a la plaça del poble, s’hi barregen amb gran intensitat el foc i la música dels tabals. És la culminació pletòrica del ball de diables de l’Arboç, esmentat per primer cop l’any 1846.

Fm260806_004.jpg

Els gegants de l’Arboç són una part fonamental del seguici popular. La cercavila de la Festa Major de l’Arboç és una de les més antigues dels Països Catalans.

La pedra seca ja té el seu portal: Wikipedra

divendres, 22/04/2011

Al Descobrir publiquem sovint fotografies on apareixen mostres de l’immens patrimoni de pedra seca que tenim al nostre país. No és d’estranyar, atès que el paisatge agrari català conserva importants traces de la seva història. L’abandonament del camp —quina terrible contrarietat— ha permès en algunes comarques de secà congelar imatges que tal vegada el productivisme actual hauria condemnat a la desaparició; però sobretot, ha escatimat el valor que tenen aquestes sàvies manifestacions de cultura popular.

S’ha perdut molt de patrimoni, és evident, però en resta molt dempeus i d’uns anys ençà hi ha força gent que treballa per dignificar-lo. Penso en la Fundació el Solà de la Fatarella (Terra Alta), en el Drac Verd de Sitges (Garraf), en el Grup Barracaire de Mont-roig del Camp (Baix Camp), en l’associació Via Pirena de l’Alt Empordà… També penso, per què no dir-ho, en persones com l’ambientòleg Ramon Queralt i tot el seu esforç per inventariar les cabanes de les Garrigues (si us interessa el tema, us recomano el seu llibre Les cabanes de volta de les Borges Blanques, un treball rigorós i emotiu que fa parlar els pagesos i les construccions sobre la terra i la forma de vida de generacions de garriguencs).

shutterstock_74964187.jpg

La pedra seca és una de les principals manifestacions de la cultura agrària catalana. (Foto: Shutterstock.)

Fruit de tota aquesta florida, fa uns anys va sorgir la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca, una associació d’àmbit nacional que aplega una bona colla d’institucions i col·lectius preocupats per la recuperació d’aquest patrimoni agrari. L’activitat més rellevant de la Coordinadora són les trobades bianuals d’estudi i defensa de la pedra en sec (la pròxima, els dies 21, 22 i 23 d’octubre, serà a Vilafranca del Maestrat).

Ara, l’Observatori del Paisatge i l’Obra Social de Catalunya Caixa han desenvolupat —amb la col·laboració de les associacions— la Wikipedra, una nova eina de divulgació i conscienciació sobre gairebé cinc mil barraques i cabanes de pedra seca del Principat. Un portal amb fotografies, mapes i fitxes obert a la incorporació de noves dades per part dels usuaris que ha de fixar definitivament la vàlua de tot aquest patrimoni —i, per tant, que ha de contribuir de manera determinant a la seva conservació. Enhorabona als ideòlegs i als impulsors de tot aquest projecte, que aplega un gran tresor cultural del qual podem sentir-nos orgullosos. Tan sols, si m’ho permeten, els animo a ampliar progressivament el fons amb altres manifestacions de pedra seca a banda de les barraques (murades, marges, sínies, pous…) i a estendre el marc d’observació a la resta dels Països Catalans, on hi ha exemples espectaculars d’arquitectura agrària tradicional que mereixen una segona esplendor.