Entrades amb l'etiqueta ‘Ribera Alta’

Una ruta pel Marquesat de Llombai

dimarts, 1/10/2013

Aquest estiu que ja ha finat vaig passar uns dies al Marquesat. Per a qui no sàpiga on para —que m’imagino que deu ser la majoria—, aquesta subcomarca de la Ribera Alta està conformada pels termes de tres municipis: Llombai, d’on provenia el títol nobiliari que dóna nom a aquesta part de la batejada com vall dels Alcalans, Catadau i Alfarb. És a dir, em refereixo a un indret situat a una mitja hora de València en direcció sud-oest, interior però molt pròxim al mar. Tant, que des de les serres que el delimiten cap a ponent hom té àmplies panoràmiques de tota la Ribera del Xúquer, la plana fèrtil, l’Albufera, la serra de Corbera i la costanera muntanya de Cullera.

Marquesat de Llombai

La plana agrícola del Marquesat de Llombai. Al fons, la serra de Corbera.

Descripció geogràfica a banda, si una cosa defineix bé aquesta terra és el seu caràcter eminentment agrícola. Tarongers, oliveres, garrofers, granges avícoles i similars. I encara, una quantitat important d’espais de gran interès. Només Llombai, té tres paratges naturals municipals declarats: el Tello, els Cerros i la Colaita. Un lloc ideal per al turisme rural, diríeu. I jo penso el mateix. Però no tothom opina igual, es veu, perquè allà no n’hi ha ni rastre, de turisme. Ni rural, ni gastronòmic, ni de cap altra mena. És una llàstima perquè la zona té potencial. I de retruc (els qui em seguiu sabeu que aquestes coses m’amoïnen), l’activitat turística podria contribuir a preservar part del paisatge de secà i el patrimoni històric que avui es troba en perill d’extinció.

Per comprovar això que dic, només cal que feu una ruta que ara us indicaré. Situeu-vos a la plaça de l’Església de Llombai. Allà comença el carrer Major, que recorrereu. No és gaire ample, però sí concorregut i agradable; una bona mostra del que és el nucli antic de Llombai, on dominen les cases de poble, baixes i pintades de blanc. Arribareu a la plaça de l’Ajuntament i, tot seguit, continuareu pel carrer de la Font. Just al punt on s’acaba aquest carrer i comença el carrer de Sant Roc (no té pèrdua, topareu amb un edifici modernista imponent, casa pairal de la família d’Eliseu Climent, el conegut activista cultural valencià), a la dreta, neix el camí del Roll. Zigzagueja una mica, però en pocs minuts us situarà als afores de la població. De fet, s’enfila dret cap al riu Magre, el curs fluvial avui força minvat que recorre tota aquesta vall. El travessareu i, poc després, us recomano que seguiu les indicacions per posar rumb al castell d’Alèdua, el qual tindreu cada vegada més a prop.

Castell d’Alèdua

El castell d’Alèdua, tot i situar-se en un indret elevat, no s’alça al capdamunt de cap turó, sinó a la falda d’una muntanya. Des d’allà, exercia funcions defensives d’unes terres que al segle XIV eren propietat de la família Centelles (una de les més influents de la València medieval).

El trajecte i l’arribada a la fortificació és contradictòria. D’una banda, gaudireu d’una deliciosa passejada entre camps de conreu i un premi final gens menor. Fet i fet, el castell d’Alèdua és una construcció defensiva d’origen islàmic, del segle XII, amb una torre de tres altures que deu fer una quinzena de metres o més. Versió corregida i augmentada d’altres fortificacions sarraïnes de la zona (com la torre Mussa de Benifaió, la torre Espioca de Picassent o la torre Racef d’Almussafes), és una fita que domina una extensa vista. I sobretot, és un element patrimonial de gran valor. Llàstima que caigui a trossos, tot i estar catalogat com a Bé d’Interès Cultural. Si no s’hi fan actuacions aviat, qualsevol dia d’aquests tindrem un ensurt monumental irreversible. Porta gairebé mil anys dempeus!

I si aquest fet ja és depriment, no és gaire millor la impressió que fa veure metres i metres, panys i panys de paret seca deixats de la mà de Déu. Pedres i arbres, perquè avui ja són pocs els camps de garrofers que tenen algú que els cuidi. Sense la mínima atenció, en les zones més allunyades dels nuclis urbans el bosc guanya terreny. Hi perdem patrimoni i hi perdem biodiversitat. I en conseqüència, la possibilitat de bastir un model econòmic sostenible sobre la base del turisme cultural i paisatgístic.

Sí, podríem apostar pel paisatge; no debades, el Marquesat de Llombai ha restat al marge fins al moment dels grans desficacis urbanístics que s’han endut per davant moltes raconades belles a la mateixa Ribera i a les comarques veïnes. Podríem abonar el producte autòcton, bé sigui l’oli, la fruita, l’horta… I qui diu producte, diu gastronomia, que aquí és senzilla però molt gustosa: des d’arrossos —com no!— fins a embotits i i una rica rebosteria d’arrels àrabs. Hauríem de treure profit dels espais naturals protegits que tenim al voltant, a tocar a més de l’albufera de València, de la serra de Corbera i de la desembocadura del Xúquer, com ja hem comentat. I tot això en una zona força plàcida i aliena, per ara, a les grans concentracions turístiques, si bé molt a prop d’alguns nuclis com Cullera o la mateixa València. Fàcil no ha de ser, però les condicions hi són. Sóc dels pocs que veig una oportunitat turística per al Marquesat de Llombai?

Garrofers de Llombai

La desaparició de l’activitat tradicional de secà al Marquesat de Llombai és ara mateix la sentència de mort d’un paisatge i d’un patrimoni agrari edificat durant segles. A la imatge, terrasses de pedra en sec i uns quants garrofers abandonats i amenaçats per l’avanç de la garriga i la pineda.

Castells del sud

dimarts, 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels últims volums de la col·lecció «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtítol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a càrrec del geògraf José Manuel Almerich— i profusió de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni històric i cultural del sud del nostre país. Mediterrània pura, és a dir, cruïlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de València oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. Però l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un període d’esplendor amb la cultura ibèrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser símbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu caràcter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valencià de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservació. D’una banda, tenim exemples magnífics de ciutats fortificades: Morella, Peníscola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu Vinalopó (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, ací i allà, mostres arquitectòniques destacables com els castells de Santa Bàrbara (Alacant), Guadalest, Xàtiva, Montesa, Cofrents, Benissanó, Onda, la Todolella o una rècula de construccions defensives a la costa de Dénia, Xàbia i Benicàssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de València.

Morella és, potser, l’exemple més paradigmàtic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perímetre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

Peníscola va ser construïda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presència d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de Xàtiva, compendi arquitectònic de tots els estils i èpoques, va ser també presó d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de Calàbria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir després de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana Márquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals més interessants de la vall del Vinalopó. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de Dénia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accés com el matacà n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originàriament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningú no se n’ocupi. I això que els punts enlairats on van ser construïdes són talaies sobre el territori. Accedir-hi és la millor manera d’obtenir bones panoràmiques. Motiu de més. Trenca el cor assistir a la destrucció d’un monument. Fa uns quants anys, de la mà d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construït al segle XIV i va ser un estimable centre religiós i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinàries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortització, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta és tan sols un esbós del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdíssim, humit —i protegit! Però les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferència institucional.

No puc evitar de recordar el Canigó de Jacint Verdaguer, el dramàtic epíleg en què els campanars de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (un incís: quan mossèn Cinto va escriure el poema, Cuixà tenia dues torres, avui només en queda una); en què els campanars, deia, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. I tanmateix, no està tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucció del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat també és la principal esperança per a edificis històrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… Així que queda feta la recomanació: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectònic més destacable) protegia el monestir en comunicació amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims més significatius de la serra de Corbera. Des d’allà, la perspectiva sobre la franja costanera és diàfana.

Madrid més a prop, Barcelona més lluny

dijous, 30/12/2010

Per motius familiars, baixo sovint a València. Bé, més exactament a un poble de la Ribera del Xúquer, a la Ribera Alta. Així ha estat també aquest Nadal. Quan vam comprar els bitllets de tren (sempre hi anem amb l’Euromed), no teníem ni idea de la sorpresa que ens enduríem a destinació. De fet, teníem les reserves de molt abans que, el 18 de desembre, el rei Joan Carles i una interminable estesa d’autoritats (José Luis Rodríguez Zapatero, José Blanco, Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, Mariano Rajoy…) inauguressin la línia de tren de gran velocitat entre València i Madrid.

serie112-400x266.jpg

El model radial de la gran velocitat ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, rep el suport entusiasta de les principals institucions de l’Estat. A la imatge, un dels nous combois que recorren la línia d'AVE València-Madrid.

Resulta que, d’aleshores ençà, tots els Euromed procedents de Barcelona s’aturen a la nova estació Joaquín Sorolla. Suposo que han volgut concentrar tot el servei ferroviari de gran velocitat i velocitat alta de la ciutat en aquest punt mentre no construeixin la flamant Estació Central de València, però els senyors de Renfe-Adif no van pensar —o potser sí?— que amb aquesta decisió penalitzaven el principal enllaç de transport públic entre les dues ciutats —que és dir de tota la península Ibèrica. Fa tan sols dues setmanes, camí d’Alacant, l’Euromed s’aturava a l’estació de València Nord, d’on parteixen totes les línies de rodalies i regionals cap a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, la Plana, etc. Aquest enllaç, curt i còmode, se n’ha anat en orris.

Estació_abril.jpg

La modernista estació del Nord, dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre els anys 1906 i 1917, és l’epicentre de tota la xarxa de rodalies de València.

Estación-del-AVE-en-Valencia.jpg

L’estació Joaquín Sorolla serà l’origen i la destinació dels trens de gran velocitat fins que no s’edifiqui la definitiva Estació Central de València.

És cert que l’estació Joaquín Sorolla és molt a prop de l’estació del Nord, però quan vas carregat amb maletes i criatures, en trajectes d’unes quantes hores, els transbordaments són un càstig. Algú podrà argüir que els qui vénen de Madrid pateixen les mateixes circumstàncies, i no els manca raó. Però avui, anar de Madrid a València amb AVE representa 1 hora i 35 minuts; i entre Barcelona i València, separades per una distància similar, es triguen 3 hores. Que se m’entengui bé: no és una qüestió de rapidesa, sinó de comoditat, perquè jo sempre he estat dels que pensen que no cal córrer. Si hom completés el doble ample de via a tot el recorregut de l’Euromed, les dues principals capitals dels països de parla catalana connectarien en 2 hores i quart. Més que bé.

Segurament, a partir d’ara prendrem el Talgo. Seran 3 hores i 25 minuts, però ens estalviarem el canvi d’estació. Això, o baixarem amb cotxe, més contaminant i car que el tren… Com diuen a cals sogres, quin poc trellat!