Entrades amb l'etiqueta ‘model turístic’

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

Ja som Premi de Promoció Turística de Catalunya

dimecres, 3/11/2010

Hem guanyat el Premi de Promoció Turística 2010. Aquests premis, concedits per l’Agència Catalana de Turisme i que enguany han arribat a la novena edició, són el millor reconeixement que el Descobrir podia endur-se ara, just quan celebrem l’aparició del núm. 150. El jurat (del qual formaven part periodistes com Salvador Alsius o Enric Frigola) va acordar unànimement concedir-nos el guardó “per la qualitat dels reportatges d’aquesta publicació que número rere número mostra als lectors la riquesa turística del país. Uns atractius propers però en molts casos desconeguts pels propis catalans” i “per la constància d’una revista que ha sabut mantenir un nivell excepcional durant tots els anys de la seva publicació”.

T059.10_026.JPG

El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, em lliura el guardó que ens acredita com a Premi de Promoció Turística 2010. (Foto: Chopo.)

T059.10_044.JPG

Els guardonats i les autoritats de Turisme de Catalunya. D’esquerra a dreta, Max Stich (ADAC), Ferran Adrià, el conseller Josep Huguet, el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta, jo i el director de l’ACT, Ignasi de Delàs. (Foto: Chopo.)

L’acte de lliurament, que es va desenvolupar a la Llotja de Mar de Barcelona, em va brindar una fantàstica oportunitat de fer balanç de l’estat actual del turisme al nostre país. Deixant de banda que compartir dinar amb en Ferran Adrià és un autèntic luxe (quin bé de déu d’idees que li passen a aquest home pel cap!), vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet; amb el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta; amb el director de l’Agència Catalana de Turisme, Ignasi de Delàs; amb la directora del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona, Dolors Batallé; amb el comissionat de Turisme de la Diputació de Barcelona, Francesc Vila; amb la directora de l’Escola d’Hoteleria i Turisme CETT, Maria Abellanet; amb el vicepresident de Turisme de l’Automòbil Club Alemany (ADAC), Max Stich…

En la taula rodona que va seguir el lliurament, vaig apuntar algunes qüestions que penso que són les claus de l’èxit de les destinacions turístiques del futur i de la nostra en particular:

• Les destinacions, avui, han de saber què són i quin lloc volen ocupar en el concert turístic nacional (cada cop viatgem més a una regió/ciutat i no tant a un país) i internacional, absolutament globalitzats. D’una banda, per tant, tenim destinacions cada vegada més pròximes i accessibles i com a conseqüència, una creixent necessitat de diferenciar l’oferta. Això obliga, en molts casos, a reinventar-se.

• Deixem enrere amb decisió l’època en què l’oferta turística d’una destinació era un calaix de sastre on hi cabia tot. Aquesta idea va generar moltes contradiccions dins del mateix territori —i d’això en podem parlar molt als Països Catalans— que s’hauran d’esbandir progressivament.

• Cal una assumpció urgent del que podríem anomenar turisme 2.0. Ja no n’hi ha prou de demanar al turista que vingui perquè hi viurà no sé quines experiències. Com més va més, el turista vol participar de la destinació abans fins i tot d’anar-hi. Els seus gustos condicionen el punt de partida, no són un filtre que suma o resta en el punt d’arribada. I la seva opinió és fonamental en la cadena de promoció. El turisme és, per tant, un sector que es mou ja en múltiples direccions.

• En aquest sentit, una clau d’èxit pot ser la integració de diverses ofertes —que abans s’ignoraven mútuament— en una sola proposta turística coherent amb els principis que vol oferir la destinació. Això obliga a la col·laboració i, també, a la reconversió de les opcions que quedin fora d’aquesta definició futura.

• En el cas català, genèricament, tenim un sector que encara aprofita poc les immenses potencialitats d’un territori que va molt més enllà del litoral (del sol-i-platja). I també caldria pensar molt més en el turista de proximitat. Sovint ens deixem dur per les grans xifres, ens fixem en allò que ve de fora. Però especialment en temps de crisi, s’ha vist que és el visitant autòcton el qui aguanta l’envestida. Cal contemplar el país per al gaudi turístic dels seus propis habitants. Si ens agraden, agradarem.

• Per tant, des del meu punt de vista, toca repensar el país amb criteris territorials molt més equilibrats per tal de bastir una oferta turística que tregui el màxim partit dels nostres actius —que són moltíssims.

• Aquesta nova Catalunya turística, a més, tan sols reeixirà si parteix de l’autenticitat. És a dir, si s’impulsa des del valor de la sostenibilitat social, que vol dir cultural i ambiental. Hem de cuidar el nostre patrimoni, els nostres espais naturals —no només els protegits—, la nostra gastronomia, les nostres festes… Si en som capaços, la nostra proposta serà creïble i permetrà fer créixer tot el país en el seu conjunt.

Un impost sobre turisme?

dimarts, 6/07/2010

Acaba d’esclatar, per enèsima vegada, la polèmica sobre l’establiment d’una mal anomenada taxa turística. Aquest cop, la idea sorgeix de Barcelona i tindria com a objectiu compensar les retallades pressupostàries en les despeses de promoció de la ciutat. Tot i que responsables d’entitats nacionals, com el director general de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, s’han afanyat a valorar positivament la possibilitat que aquest impost (un euro per visitant) s’apliqués a tot el país “sempre i quan la majoria del sector hi estigui d’acord”.

shutterstock_55808740.jpg

L’any 2009, els Països Catalans van rebre més de seixanta milions de turistes.

No he entès mai gaire aquest debat. Bé, rectifico, sí que l’entenc, però penso que és poc interessant. A mi m’agradaria que en relació al turisme parléssim de qualitat, de construcció d’un discurs i d’un producte potents, de com atraiem visitants actius i motivats pels nostres actius paisatgístics, gastronòmics, arquitectònics, naturals, etc. En definitiva, de com associem la marca Catalonia a cultura i a lleure responsable.

En aquest sentit, les reticències d’una part del sector —i no dic que no els manqui raó— són fruit d’una perspectiva limitada de la gestió turística. De fet, els trets apunten a la defensa d’uns resultats més aviat magres, agreujats per un context econòmic de forta depressió. D’acord, no fixem cap impost. Però com farem sostenibles les grans inversions públiques en promoció que fins ara hem pagat tots els contribuents? I més important, com revertirem el perfil baix de bona part del turisme que ens visita? Si qüestionem l’impost, qüestionem-nos-ho tot, si us plau. O no avançarem.

Turisme a Barcelona

dijous, 10/06/2010
shutterstock_47729173.jpg

La Pedrera té més d’un milió de visites anuals.

Abans-d’ahir vaig assistir al dinar conferència de premsa que anualment organitza Turisme de Barcelona per fer balanç de la campanya anterior i previsió de la que es troba en curs. Em va sorprendre el caràcter triomfalista que van mostrar el president del consorci, Joan Gaspart, i el primer tinent d’alcalde i regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, Jordi William Carnes. Algunes dades que van aportar:

• El nombre de turistes que han visitat la ciutat durant el primer quadrimestre ha augmentat un 10% respecte el mateix període de l’any passat. La previsió que en fa Turisme de Barcelona oscil·la entre el 12 i el 15% d’increment a desembre del 2010.

• Els grups d’edat de 35 a 54 anys es consoliden com a principals clients turístics de la capital catalana (un 65% del total), desplaçant les franges més joves, entre 18 i 34 anys, que sumen el 22,8%.

• En relació amb aquesta dada, els responsables turístics de Barcelona afirmen que el 42,9% dels visitants vénen a Barcelona en parella, per davant del 24,2% que ho fan sols i a una gran distància del 9,7% que ho fan amb un grup d’amics.

• La despesa mitjana dels turistes que ens visiten és de 400 euros (per 2,8 dies d’estada). Turisme de Barcelona va afegir que el total de la despesa del turisme internacional s’incrementa considerablement, amb percentatges de dispendi que assoleixen el 57% de creixement en el cas dels ciutadans d’estats emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina.

Totes aquestes dades, a parer de Turisme de Barcelona, desmunten alguns mites sobre el fet turístic que s’han instal·lat en l’opinió de milers de barcelonins. Açò és, que la capital catalana atreu un turisme majoritàriament jove, sorollós, que ve de gresca i que s’hi deixa molt pocs diners. Però alguns símptomes van evidenciar que no tot són flors i violes:

• Les preguntes dels periodistes van ser força incisives i van incomodar molt aviat els responsables turístics de la ciutat. Es palesava un distanciament —larvat de fa temps— entre el discurs oficial i la interpretació que en fan els mitjans, molt menys falaguera. Els temes recurrents eren els robatoris (“l’èxit de Barcelona crida els lladres”, es va defensar Carnes), el model turístic de la ciutat i la política de preus, en especial del sector hoteler.

• Sobre aquesta qüestió, Gaspart va sorprendre tothom —sobretot els seus acompanyants a la mesa— amb aquesta afirmació: “És dolent ser una ciutat cara; és pitjor ser considerada una ciutat barata”. Posant-se en camisa d’onze vares, segurament traït per la seva condició de propietari de la cadena Husa, el president executiu de Turisme de Barcelona (un organisme centrat en la promoció de la ciutat) va indicar que el preu de les habitacions a la capital catalana se situa avui entre un 15 i un 20% per sota del del 2007.

• En aquest punt, malgrat l’augment del nombre de pernoctacions, adquireix rellevància la davallada de l’ocupació mitjana als hotels, maquillada per l’increment continuat del nombre de places hoteleres: ja n’hi ha 61.000. L’evolució de l’ocupació és 79% (2007), 76,3% (2008), 72,4% (2009). En conseqüència, de les paraules de Gaspart, podem extreure’n alguns interrogants. Cal continuar engreixant aquesta capacitat hotelera? Mantenim com a sector i com a país l’aposta per la quantitat de turistes, que porta a la baixada de preus, o provem d’invertir en la qualitat dels qui ens visiten?

• En Pere Duran, el director general de Turisme de Barcelona, també present a l’acte, va explicar que aquest any havien incorporat un nou programa als ja existents (Barcelona Convention Bureau, Barcelona Shopping Line, Barcelona Beach, Barcelona Sports, Barcelona Gastronomia…). L’han batejat amb el nom de «Cultura i lleure» i es dedicarà a dinamitzar específicament els equipaments culturals. Per tant, la reflexió sobre el model de turisme a la ciutat és ben present en la planificació dels gestors públics. Alguna cosa fem malament quan només el 3,1% dels visitants assenyalen que la riquesa cultural de Barcelona és el que més els ha agradat de la ciutat (un 37,4% diuen que és “tot”, el que més els ha agradat; i un 14,1%, per exemple, afirmen que és l’ambient o un 7,2% el clima). Una informació que contrasta amb el fet que, en el moment d’arribar, els turistes situen la cultura com a segona opció del seu rànquing d’expectatives.

El llarg hivern de la Cerdanya

divendres, 23/04/2010

Fa pocs dies vaig pujar a Puigcerdà a fer-hi la presentació de la revista d’aquest mes (per a més informació, visiteu el perfil del Descobrir al Facebook). La primavera encara no ha arribat a la Cerdanya. Però no és això el que em va deixar glaçat, sinó la conversa posterior amb alguns dels col·laboradors d’aquest número. Pel que em van dir, l’actual crisi no s’està aprofitant, com passa a altres indrets, per edificar una proposta turística més potent, que posi en valor els incomptables actius de la Cerdanya.

Ben al contrari, mentre deixem passar una nova oportunitat d’engreixar un projecte coherent i respectuós, esperem ingènuament que les pràctiques turístiques de les darreres dècades —i les consegüents planificacions urbanístiques— recuperin el pols. I tot, amb l’acceptació tàcita o explícita de les formacions polítiques de la comarca.

Costa d’entendre que una vall amb tants racons de bellesa extraordinària, amb una natura tan exuberant i singular com la cerdana, no sigui capaç de construir alguna cosa més que la neu —que està molt bé, però és insuficient— i les segones residències. Ho deixo aquí.

I com que lamento que el meu primer post no sigui gaire engrescador (prometo compensar-ho aviat), vull acabar explicant que a la presentació hi van assisitir cerdans d’una banda i d’una altra. Justament, aquesta normalitat és un dels elements del dossier del Descobrir que va ser més ben valorat. No hauríem pogut fer-ho d’una altra manera: la geografia mana…