Entrades amb l'etiqueta ‘Maresme’

Cabrils, vila gastronòmica

dimecres, 3/07/2013

Com alguns de vosaltres recordareu, el número de març d’aquest any de la revista el dedicàrem al “Maresme gastronòmic”. Dèiem aleshores que segurament la majoria de lectors del Descobrir tenen aquesta comarca a un tir de pedra —si no és que hi viuen. I que no obstant això, és molt més incert que hi hagin anat darrerament amb afany turístic. Com quedava palès en aquell dossier, que es feia ressò de la gran quantitat de jornades i mostres gastronòmiques que s’hi fan, el Maresme regala un bé de Déu d’excuses gormandes per deixar-s’hi caure pràcticament en qualsevol època de l’any: maduixes, vi, pèsols, cireres, peix, tomàquets, bolets, fesols… Això, i la seva condició de territori a mig camí entre la mar i la muntanya, en fa una destinació irresistible.

Església de la Santa Creu de Cabrils

L’església de la Santa Creu presideix el nucli antic de Cabrils, barri antigament conegut amb el nom de ‘la Sagrera’.

Però hi has d’anar, és clar. Jo ho faig sovint, visc a Badalona, i la setmana passada em vaig deixar caure a Cabrils amb motiu de la presentació d’una ruta gastronòmica. Sorpresa damunt de sorpresa. Que el Maresme és una comarca d’una gran qualitat de vida, ideal per fer-hi escapades desestressants, ja ho sabia, tot i que crec que és un misteri per a molts dels meus veïns. Ara bé, desconeixia la tradició culinària de Cabrils. Situem-nos: 15.000 habitants i 15 restaurants, alguns dels quals de primera categoria.

És quan t’hi acostes que saps que Cabrils té una llarga tradició hostalera. L’Hostal de la Plaça, per exemple, té més de setanta anys d’experiència i avui ja hi té responsabilitats la quarta generació de la mateixa família que el va fundar. La cuina que hi fan, mediterrània amb un toc d’autor, es deixa gaudir especialment bé des de la terrassa que dóna a la plaça de l’Església. No en va, l’establiment aprofita un antic mas del segle XVII, una part del qual s’ha condicionat per oferir habitacions adaptades als gustos contemporanis.

Hostal de la Plaça

L’Hostal de la Plaça és el degà dels restaurants de Cabrils. Situat a la mateixa plaça de l’Església, alguns espais de l’establiment tenen vistes enlairades sobre el baix Maresme.

Aquest no és l’únic restaurant que aprofita masos de llarga tradició a la zona. Fet i fet, la restauració ha permès gaudir d’una segona joventut a moltes d’aquestes cases. Cal Gras és un paradigma d’això que comentem. Hi fan cuina catalana de tota la vida, una activitat que marida molt bé amb l’aire rústic que desprenen les seves sales i espais, un petit museu decorat amb tota mena d’eines i fins i tot documents històrics de la nissaga familiar. I continuo perquè restaurants situats en masos en tenim més, a Cabrils: Ca l’Estrany, on fan cuina de temporada amb els millors productes; o el Tempo de l’Hort, que aprofita parcialment però amb gust una torre de guaita de les moltes que abunden al Maresme. (I masies que no són pròpiament restaurants, també en tenim, com l’hotel Mas de Baix, espectacular, ubicat en un edifici del segle XVII catalogat com a Bé d’Interès Històrico-cultural d’on no voldreu marxar mai; o Can Tosca, un altre magnífic mas amb una dilatada existència envoltat de jardins i especialitzat en convencions i casaments.)

Restaurant La Bodega

La Bodega és un dels molts restaurants cabrilencs que té una terrassa on gaudir de l’àpat a l’aire lliure. El fet és tan destacable que en fan una promoció específica durant l’estiu (foto: Associació d’Hostalers de Cabrils).

Altres restaurants de Cabrils situats en edificis singulars, si bé no en masos, són Can Rin, La Concòrdia i l’Axol. El primer ocupa la casa Serraclara, un palauet que va ser construïda per l’antic alcalde de Barcelona, Josep Maria Serraclara, que estiuejava a Cabrils. Com a curiositat, fixeu-vos en el rellotge de sol que corona la façana principal de l’edifici; s’hi llegeix amb dificultat “Sols conto las horas lluminosas” (sic). Diuen que la llegenda i els dibuixos que l’acompanyen van ser obra de Salvador Dalí, amic de la família Serraclara. Al restaurant hi fan cuina catalana amb influències d’altres latituds i, als vespres, aprofitant l’esplèndida terrassa, l’establiment esdevé un local de copes i música a l’aire lliure. La Concòrdia és, de fet, el local social d’una de les entitats més importants i històriques del teixit cabrilenc. Es nota. L’espai menjador té un aire de casino de poble que atreu: espai diàfan, sostre alt, barra llarga i, pel que fa a la cuina, menús, tapes i entrepans. Finalment, com un punt i a part (no només dins la categoria de restaurants d’aquest paràgraf, sinó de tot Cabrils), tenim el restaurant Axol. La primera cosa que me’n va cridar l’atenció va ser l’edifici, blanc, cairat, rectangular, amb grans vidrieres. De dins estant, les taules ressegueixen el perímetre exterior, entre el carrer i el cor del local, on es troba la cuina. I quina cuina. D’aquests fogons surten les propostes del xef Albert Ortiz, com la terrina de sardina marinada i pebrot amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet; la croqueta de sobrassada amb mel i poma; o el filet de bou confitat en vi ranci amb lletons i foie gras. Tota una experiència.

I per acabar el repàs, cinc establiments més on menjareu la mar de bé, cadascú en la seva especialitat: el restaurant Sal i Pebre (amb cuina avantguardista de base tradicional, sempre mirant la qualitat del producte, i una terrassa ben arrecerada), el Xeflis (si us plau, no deixeu de menjar-hi els cargols a la llauna, per bé que hi fan tota mena de plats a la brasa), La Bodega (un antic celler al centre del poble, també amb terrassa, i una oferta de tapes de peix i marisc, formatges i embotits ibèrics), el Xaret (un local de caire familiar on trobareu receptes tradicionals treballades amb respecte i estima) i Ca la Quimeta (un local d’ambient vintage, molt personal, amb un bonic jardí —un cop més!—, on fan esmorzars de forquilla i ganivet, sopars de platets, amanides, bons cafès i tes, gelats, batuts, gintònics i… música, sempre música).

2013-06-28 14.12.37.jpg

La sardina marinada i pebrot del piquillo amb oliva negra, gelat de vinagre balsàmic i sopa de tomàquet del restaurant Axol. Una proposta deliciosa i refrescant que forma part del menú degustació d’aquest establiment.

Restaurant Axol

L’edifici del restaurant Axol, enfilat a la falda del turó d’en Cirers de Cabrils, és una declaració d’intencions: cuina d’autor moderna i equilibrada.

Si us ha vingut gana, sapigueu dues coses. D’una banda, que a Cabrils tenen una intensa agenda gastronòmica durant bona part de l’any. A la primavera hi celebren les Jornades del Pèsol, a l’estiu les del Tomàquet —a més de celebrar-hi a l’agost la Mostra Gastronòmica, una autèntica festa major local—, i a la tardor, les de la Cuina del Bolet.

D’una altra, el que em va dur realment a Cabrils: la Ruta Gastronòmica. Per cada àpat, estada o consumició realitzada en un dels diferents establiments de què us he parlat —i d’algun altre, com els bars La Mossegada i L’Estanc Vell o el forn de pa Ca la Rosi Vias—, obtindreu un segell a estampar en un targetó que trobareu fàcilment en molts indrets del poble. Quan n’hagueu col·leccionat nou, l’Associació d’Hostalers de Cabrils, impulsora del projecte (des d’aquí la meva felicitació per la iniciativa i per la il·lusió amb què treballen), convida al desè àpat. Enteneu per què Cabrils és un municipi amb tradició gastronòmica?

Cinc curiositats de Lloret

dimecres, 26/06/2013

Ho he dit i ho constato setmana rere setmana. Tenim el privilegi de viure i de gaudir d’uns Països Catalans que ens reserven petits tresors a cada cantonada. L’herència cultural de la mediterraneïtat que compartim amb molts altres pobles amplificada per la immensa diversitat natural d’un territori polièdric.

Dissabte passat 15 de juny reflexionava sobre tot això quan tornava de la celebració del Dia Descobrir a Lloret de Mar [aquí teniu la crònica de la jornada i la galeria d’imatges que en vam fer]. Sé que legítimament hi pot haver lectores i lectors nostres —i molts catalans en general— que creguin que a Lloret no se’ls ha perdut res. Fins i tot entenc que pensin així atesa la imatge negativa de la vila que sovint veiem projectada als mitjans. Puc donar fe, tanmateix, que l’equip de promoció turística de la ciutat que encapçala en Maurici Carbó malda per vincular Lloret als valors de la cultura. Ni poden ni volen renunciar al turisme de sol i platja durant els mesos d’estiu, però treballen amb sensibilitat i determinació per erigir un model de ciutat turística diversificat i més integrador la resta de l’any.

Sa Boadella

La cala de sa Boadella és una de les moltes raconades verges que conserva el litoral lloretenc. A la imatge, damunt del penya-segat, s’albiren els jardins romàntics de Santa Clotilde. (Foto: Karel Noppe / Lloret Turisme.)

En aquest sentit, les activitats que van formar part del Dia Descobrir —una iniciativa que, en aquesta ocasió, vam encaixar en el marc de la tercera edició de la Fira dels Americanos: no oblidem que Lloret forma part de la Xarxa de Municipis Indians—, serviren per revelar aquests valors de què parlo, amb un èxit notable a tenor de l’acceptació que tingueren per part dels assistents. I de mostra, cinc botons. Cinc punts d’interès que us ajudaran a copsar l’encant del patrimoni lloretenc, tan eclipsat com edificant.

La Pabordia del Mes de Novembre. Per motius una mica llargs d’explicar, el terme de Lloret va pertànyer al Capítol de canonges de la catedral de Girona des del segle XII i fins ben entrat el XVIII. El patrimoni i els drets d’aquesta institució eren importants. Per tal d’ordenar i facilitar l’administració de les propietats i rendes que tenia escampades per tot el bisbat, el Capítol va dividir el territori diocesà en dotze pabordies i les batejà amb el nom dels mesos per indicar el moment de l’any en què cada batlle havia d’ocupar-se de la recaptació dels béns que li corresponien. La Pabordia de Novembre, anomenada habitualment Pabordia de Lloret perquè aquesta vila en fou el nucli fundacional, es va anar ampliant amb el temps fins a comprendre la major part de la comarca de la Selva i àrees del Maresme i del Vallès Oriental. Avui, en ple centre de Lloret, davant per davant de l’església parroquial de Sant Romà (i de l’annexa capella modernista del Santíssim), l’edifici de la Pabordia roman dempeus. Robust, impertèrrit testimoni d’una època en què Lloret era eminentment rural (la població vivia en masos disseminats, dedicats sobretot a la vinya) i es mirava la mar amb indiferència.

Pabordia de Novembre

La Pabordia de Novembre, que destaca a la plaça de l’Església de Lloret, conserva nombrosos detalls que en demostren la importància històrica. La dovella de la porta principal indica que l’edifici actual va ser construït el 1585.

Es Tint. Hi va haver un temps en què totes les activitats eren artesanals. Bé, per ser més precisos convindria dir que tot just fa quatre dies que han deixat de ser-ho. Però el cas és que la feina a les poblacions marineres com Lloret —quan una part substancial dels seus veïns ja eren pescadors— resultava especialment perillosa i abnegada. Aquest comentari ve a tomb de la visita que podeu fer a l’antiga seu de la Confraria, al carreró de Sant Miquel, i concretament a l’espai rehabilitat i museïtzat on fa escassament cinquanta anys els pescadors locals encara tenyien els ormeigs: Es Tint. Es veu que abans l’existència d’aquestes instal·lacions era gairebé preceptiva. D’una banda, el tint (obtingut tot bullint escorça de pi en aigua) allargava la durabilitat de les xarxes quan aquestes eren fetes de cànem, espart o cotó; d’una altra, les enfosquia i en millorava el camuflament al mar. Se’n conserva tot: el pou d’on s’extreia l’aigua, la caldera i les peroles, les tines i safareigs on s’impregnaven les xarxes, els escorredors… Didàctica a primera vista.

Es Tint de Lloret de Mar

L’espai on es tenyien les xarxes i ormeigs perquè duressin més és una sala de l’antiga Confraria, situada al barri de Venècia, on vivien la majoria dels pescadors de Lloret.

Cala des Frares. Que el litoral de Lloret sintetitza perfectament la marca Costa Brava no és cap novetat. Però quants de nosaltres coneixem bé aquest litoral? Des de la Casa Garriga (seu del complet i deliciós Museu del Mar: no us el perdeu, si us plau!), una breu passejada cap al nord, en direcció a sa Caleta, us descobrirà un petit tast de les qualitats que han fet d’aquesta costa una destinació de renom mundial. Primer passareu per davant d’una placa que recorda els vilatans que emigraren a Amèrica als segles XVIII i XIX i que en tornaren sense veure acomplert el somni del triomf econòmic i social. Foren la gran majoria. Una mica més endavant, a sobre de sa Caleta, enfilareu el camí de ronda (en aquest tram aprofitat pel GR 92) que va cap a Tossa, completament empedrat, i divisareu l’inconfusible castell d’en Plaja. Atenció perquè només uns metres després travessareu un túnel discret per les dimensions, però providencial en la funció de separar dos mons. La perspectiva s’obre sense solució de continuïtat a una raconada, la cala des Frares, que fa la il·lusió de ser remota, si no fos per la concurrència que ben segur us acompanyarà en l’aventura. La cala és una delícia, i si us decidiu a baixar-hi, podreu passar tanta estona com vulgueu fantasiejant sobre les postures dels gegants de pedra (els frares) que s’interposen entre vosaltres i l’horitzó. El camí continua cap a la caleta d’en Trons, la cala de sa Tortuga, la cala Morisca…, però ho deixo aquí. No es tracta de desvetllar-ho tot!

Cala des Frares de Lloret de Mar

En dies encalmats, la cala des Frares de Lloret convida a la contemplació i, fins i tot, a la introspecció. Potser el seu nom ve d’aquí...

Cementiri dels indians. Ja fa més d’un segle que els àngels de pedra que vetllen les ànimes del cementiri modernista de Lloret es mantenen estàtics per deixar-se admirar com si fossin obres d’un museu. I és que la visita a aquest niu de repòs, projectat pel mestre Joaquim Artau entre els anys 1896 i 1901, ofereix una interessant visió de l’art funerari català d’inicis del segle passat (uns il·lustratius cartellets al peu de cada sepulcre us hi guiaran). Articulat a partir d’una senyorial avinguda principal al fons de la qual hi ha la capella del recinte, s’hi aixequen a banda i banda hipogeus, mausoleus i panteons d’arquitectes i escultors com ara Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill, Antoni Maria Gallissà o Vicenç Artigas. La construcció del cementiri va ser possible gràcies al finançament de les riques nissagues indianes de Lloret, que avui hi descansen. D’entre les moltes joies funeràries que podríem destacar, n’esmentaré tres: el panteó Costa-Macià, amb coberta neogòtica, forges detallistes i mosaics policromats; el panteó Casanovas-Terrats, que exhibeix un sarcòfag profusament decorat i rematat amb una teulada amb gàrgoles; i el panteó Cabañas, mausoleu coronat per una creu amb motius vegetals i, a l’interior, una creu de volta amb la simbologia de Crist i els quatre evangelistes. Un patrimoni que val una fortuna.

Cementiri de Lloret de Mar

El panteó Cabañas, que destaca pels quatre àngels orants de les cantonades i una creu al cim, és fet totalment amb pedra de Montjuïc, material que domina als mausoleus modernistes del cementiri de Lloret.

Jardins de Santa Clotilde. Entre la platja de Fenals i sa Boadella, abocats sobre un penya-segat, els jardins de Santa Clotilde són probablement la peça més coneguda de les cinc que he triat per exemplificar el patrimoni cultural de Lloret. Van néixer l’any 1918 pel capteniment del marquès de Roviralta, enlluernat d’un recent viatge a la Toscana. El marquès volia lluir una propietat única i amb molt bon ull féu l’encàrrec a un joveníssim Nicolau Rubió i Tudurí, que va convertir uns anònims terrenys agrícoles en un paratge botànic singular. El paradigma del jardí noucentista. Diversos carrers, connectats en places on sempre és possible el descans, recorren una extensió de més de 26.000 metres quadrats. Cortines d’arbres, escultures de marbre, terrasses i miradors, brolladors i estanys s’articulen per proposar jocs visuals que tenen com a objectiu complementari enaltir el paisatge circumdant. Verd i blau. Classicisme i mediterraneïtat. Tranquil·litat i harmonia. Un colofó excels a aquest reguitzell de curiositats. (Per cert, la santa Clotilde va ser, en realitat, Clotilde Rocamora, esposa de Raül Roviralta.)

Les sirenes de Santa Clotilde de Lloret de Mar

Les sirenes en bronze de Maria Llimona, muntades damunt de tortugues, mostren dues cues. Als jardins de Santa Clotilde, l’escultura és omnipresent amb l’objectiu de crear continus punts d’interès. La vegetació, amb absència de flors, és també un recurs arquitectònic en si mateixa. (Foto: J. L. Filpo.)

Tot això, aquestes cinc propostes de visita i moltes més que podeu localitzar pel vostre compte —i de manera especial en família— són a Lloret de Mar. Jo en coneixia algunes, d’altres no. I espero que no se m’enfadarà ningú si les qualifico de sorpreses en la línia del que he explicat més amunt. Sorpreses relatives, és clar, perquè formen part d’un projecte públic que rep un nom suggeridor: el Museu Obert de Lloret (MOLL). Però planificacions estratègiques municipals a banda, el cert és que la llista d’atractius amb potencialitat turística del terme és extensa: el monestir de Sant Pere del Bosc, el castell de Sant Joan, els jaciments ibèrics de puig del Castellet i Montbarbat, la masia de Can Saragossa, les platges de Santa Cristina, Canyelles, Fenals, Treumal o sa Boadella, les ermites de les Alegries i de Sant Quirze, la casa de Nicolau Font i Maig, etc. I encara, festes, rutes i establiments que donen vida a tot aquest mostrari.

El nostre país val la pena. Si ens ho creiem, en gaudirem més i en tindrem més cura. Comencem per Lloret.

Museu del Mar de Lloret

Les instal·lacions del Museu del Mar de Lloret ocupen les estances de Can Garriga, edifici construït per l’‘americano’ Enric Garriga i Mataró. En una de les sales s’exposa la rèplica del mascaró de proa de la fragata ‘Blanca Aurora’, que retratava Maria Parés, filla del capità lloretenc i armador del vaixell Salvador Parés. (Foto: Lloret Turisme.)

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

Els indians van finançar la reforma modernista de l’església parroquial de Sant Romà, obra de Bonaventura Conill i Montobbio. Per damunt dels altres elements sobresurt la capella del Santíssim, del 1916. (Foto: Lloret Turisme.)

Viure la terra és estimar-la

dilluns, 16/04/2012

XCT-coberta.pngRecentment he tingut la sort de participar d’un projecte il·lusionant. No només perquè des del Descobrir hem pogut ajudar a donar-hi forma, sinó sobretot perquè m’ha permès conèixer dotze exemples d’allò que es coneix amb el nom de custòdia del territori. És a dir, “experiències de participació activa i voluntària de la societat amb l’objectiu comú de conservar el territori i la seva biodiversitat”, en paraules de la presidenta de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), Montse Barniol. El projecte ha estat l’edició del llibre Viu la terra, en què es recullen dotze mostres d’acords de custòdia a Catalunya i les Balears. Esmentem-ne quatre:

—Les iniciatives per reforçar la conservació de l’ós al Pallars Sobirà i fer compatible la seva presència amb el mode de vida tradicional, inclosa la creació d’un centre d’interpretació a Isil.

—La gestió de la finca de l’Avenc de Tavertet, a Osona, que inclou un allotjament de turisme rural (el Mas de l’Avenc) i un reguitzell d’actuacions de conservació d’aquest altiplà preciós.

—Les estratègies de preservació de la fauna marina del Maresme, i molt especialment dels cetacis (dofins, balenes…) que hi arriben gràcies als profunds canyons d’aquest litoral.

—Les tasques de consolidació de l’hàbitat de ribera del meandre de Flix (Ribera d’Ebre) i la gestió de la reserva natural de Sebes, de gran valor pels aiguamolls i els oliverars que conté.

Com podeu comprovar, tots aquests acords de custòdia tenen també el seu vessant turístic (en alguna casos més explícit i en altres en potència), motiu pel qual els amics de la XCT em van demanar un text introductori. La meva idea és que allò que fa poc temps eren valors afegits, d’ara endavant seran eixos estratègics. Diferenciar l’oferta turística és, ja ara, apostar per allò que singularitza una destinació. I què hi ha de més genuí que un territori i una cultura? Si el turisme del futur és el de les emocions, quina sensació més intensa hi ha que l’autenticitat?

Aquest dijous 19 d’abril, a les 18.30 h, presentarem el llibre Viu la terra a la sala Àgora del Cosmocaixa de Barcelona. Els organitzadors enfoquen l’acte com un espai de trobada entre propietaris i entitats de custòdia, però també hi seran presents els autors del treball, en Xavier Basora (textos) i l’Oriol Clavera (fotografies). A més, s’hi exhibirà el documental Protagonistes de la custòdia i per reblar la celebració s’oferiran tastos d’alguns productes que es fan en els espais de custòdia. L’entrada és oberta al públic en general, però cal inscriure-s’hi prèviament. Si voleu, ens veiem allà!

Què són les estacions nàutiques?

dilluns, 12/12/2011

La primera vegada que vaig sentir anomenar una estació nàutica em vaig imaginar, com és lògic, un club nàutic. Però no. És molt més que això… Fet i fet, ja fa una pila d’anys que existeixen estacions nàutiques (per exemple, la de l’Estartit-Illes Medes, la més antiga del país, es va constituir el 1998), tot i que l’esclat que les ha fet visibles és un fenomen recent.

El caiac en l’entorn protegit de les illes Medes és un dels valors del turisme nàutic a l’Estartit. (Foto: AENC)

Anem a pams. Què és, doncs, una estació nàutica? L’Associació d’Estacions Nàutiques de Catalunya (AENC) la defineix com “una destinació especialitzada en activitats aquàtiques que engloba la major part de l’oferta turística de la zona”. Parlem, per tant, d’una marca, d’una manera de presentar-se i de diferenciar-se en el mercat davant d’altres destinacions de costa etiquetades sota el paraigua del sol-i-platja. En aquest sentit, el que fa més interessant l’invent és que les estacions nàutiques funcionen com ens integradors i dinamitzadors del teixit empresarial de la destinació. D’una banda, contribueixen a la fixació dels tipus d’activitat (també a l’especialització) i dels estàndards de qualitat tot promovent la participació multisectorial. D’una altra, intervenen en l’orientació al client mitjançant la creació d’una plataforma de coordinació, promoció i comercialització (central de reserves) que facilita la planificació de l’estada al visitant i, en definitiva, millora l’eficiència de la destinació.

Si tot això us sembla molt teòric, posem-ne un cas concret. Tornant a l’EN de l’Estartit-Illes Medes (la seva gerent, la Sílvia Ferrer, té la culpa que el conegui de primera mà), aquesta marca-organització aixopluga actualment cent catorze socis, que representen tots els sectors econòmics del poble relacionats amb el turisme: empreses dedicades a les activitats aquàtiques, però també al turisme actiu terrestre (bicicleta, segway, perdó, patinet elèctric d’autobalanceig, etc.), allotjaments, restaurants, botigues, agències de viatges… I tant és així que l’estació nàutica és l’encarregada de crear paquets turístics, impulsar la formació de les empreses associades, captar subvencions, exercir d’interlocutora amb el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (per tal d’harmonitzar l’activitat turística amb la protecció ambiental) o organitzar esdeveniments (alguns de tan poc marítims com les Jornades Gastronòmiques de la Poma, les catifes de Corpus o els mercats d’ocasió).

Ajudats de monitors, el submarinisme és una altra de les activitats interessants de fer a les estacions nàutiques, si bé els paquets turístics que comercialitzen engloben tots els atractius i serveis de la zona. (Foto: AENC)

Segur que tenen les seves pegues —jo les desconec, ara mateix—, però de les estacions nàutiques valoro la idea de sumar esforços. I sobretot, l’intent d’articular una destinació de manera coherent a partir de tot allò que té. Amb modèstia, però també amb ambició.

Si voleu saber una mica millor de què us parlo, us relaciono la llista de les estacions nàutiques dels Països Catalans. Si bé el més assenyat serà que us llanceu a conèixer-les en pròpia pell. Ah, per cert, d’activitats nàutiques, a casa nostra se’n poden fer tot l’any. El mar, el mar…

• EN Roses-Cap de Creus (972 15 44 12). La seva activitat estrella són els creuers pel Parc Natural del Cap de Creus i el lloguer d’embarcacions sense permís.

• EN L’Estartit-Illes Medes (972 75 06 99). No deixeu de provar de fer snorkelling (immersió lleugera, maleïts anglicismes!) o submarinisme a les illes Medes, és sensacional.

• EN Santa Susanna (93 767 92 50). Al Maresme, ben a prop de Barcelona, és ideal per practicar-hi catamarà o caiac de mar.

• EN Vilanova i la Geltrú (93 815 45 17). Les activitats més sol·licitades són la vela lleugera, les excursions marítimes i els cursos de patró d’embarcació.

• EN Costa Daurada (977 35 35 92). Ideal per anar amb catamarà o caiac i navegar amb creuer, entre moltes altres activitats.

• EN Sant Carles de la Ràpita (977 10 10 10). Hi destaquen la pràctica del kitesurf (segons el Termcat, surf d’estel…), el windsurf (surf d’estel) i les visites als vivers d’ostres i mol·luscos del delta de l’Ebre.

• EN Benicarló-Peníscola (964 46 52 06). Ofereixen tota mena d’esports aquàtics i activitats nàutiques de platja.

• EN Marina Alta (96 628 96 77). Gràcies a la Reserva Marina del cap de Sant Antoni i al Parc Natural del Penyal d’Ifac, les activitats més lluïdes són les immersions i el caiac.

• EN Fornells (971 37 64 37). La badia natural d’aquest indret del nord de Menorca és idònia per a la pràctica dels esports de vela lleugera i windsurf.

• EN Maó (902 92 90 15). L’estació té com a punt de partida el port de Maó i, en conseqüència, és un lloc ideal per a la navegació.

• EN Ciutadella (971 38 26 93). Tenen una gran varietat d’embarcacions i escoles per a la pràctica dels esports nàutics.

• EN Alcúdia-Mallorca (651 89 09 54). Sobretot, són interessants les activitats aquàtiques al cap de Formentor i la navegació de vela a la badia d’Alcúdia.

• EN Sant Antoni-Sant Josep. Destinació eivissenca on s’alternen trams de penya-segats i cales de sorra o pedra. Per tant, ideal per practicar-hi submarinisme i esports de vela.

• EN Santa Eulàlia (971 33 05 55). Caiac, windsurf, vela i immersions al fons del litoral sud d’Eivissa són les activitats marítimes més recomanables aquí.

Les sorpreses del Maresme (tomàquets inclosos)

divendres, 22/07/2011

Que aixequi el braç aquell que no té problemes per trobar tomàquets com cal. Per això un producte tan habitual i tan escàs alhora, en la seva versió menjívola, havia de tenir unes jornades gastronòmiques que li fessin justícia. Perquè tot i ser un producte originari d’Amèrica, qui s’imagina avui la cuina catalana sense el tomàquet?

Tant és així que al Maresme en conreen algunes varietats considerades autòctones, com el tomàquet de pometa i el de Montserrat. De fet, aquesta comarca eminentment litoral té un extens catàleg de productes hortofrutícoles aprofitant els regadius que la fertilitzen: pèsols, maduixes, cols, cireres. I no oblidem el vi d’Alella, o el peix d’Arenys… L’estiu és el moment del tomàquet i prop de cinquanta restaurants de nou municipis maresmencs ofereixen fins el 28 d’agost menús especials amb aquest producte com a protagonista.

Una iniciativa, la de les Jornades Gastronòmiques del Tomàquet, que vincula productors, restauradors i sector turístic. Si, com diuen, la cuina és el paisatge al plat, descobrireu que el Maresme és un territori que amaga bones sorpreses.

*Article publicat el 15 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

TomaquetMontserrat.JPG

El tomàquet de Montserrat es caracteritza per tenir poca polpa però un gust dolcet, gens àcid i refrescant que el fa ideal per a les amanides. És una de les estrelles de les Jornades.

Fulleto.jpg

El cartell de les Jornades.

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?