Entrades amb l'etiqueta ‘turisme cultural’

Cinc curiositats de Lloret

dimecres, 26/06/2013

Ho he dit i ho constato setmana rere setmana. Tenim el privilegi de viure i de gaudir d’uns Països Catalans que ens reserven petits tresors a cada cantonada. L’herència cultural de la mediterraneïtat que compartim amb molts altres pobles amplificada per la immensa diversitat natural d’un territori polièdric.

Dissabte passat 15 de juny reflexionava sobre tot això quan tornava de la celebració del Dia Descobrir a Lloret de Mar [aquí teniu la crònica de la jornada i la galeria d’imatges que en vam fer]. Sé que legítimament hi pot haver lectores i lectors nostres —i molts catalans en general— que creguin que a Lloret no se’ls ha perdut res. Fins i tot entenc que pensin així atesa la imatge negativa de la vila que sovint veiem projectada als mitjans. Puc donar fe, tanmateix, que l’equip de promoció turística de la ciutat que encapçala en Maurici Carbó malda per vincular Lloret als valors de la cultura. Ni poden ni volen renunciar al turisme de sol i platja durant els mesos d’estiu, però treballen amb sensibilitat i determinació per erigir un model de ciutat turística diversificat i més integrador la resta de l’any.

Sa Boadella

La cala de sa Boadella és una de les moltes raconades verges que conserva el litoral lloretenc. A la imatge, damunt del penya-segat, s’albiren els jardins romàntics de Santa Clotilde. (Foto: Karel Noppe / Lloret Turisme.)

En aquest sentit, les activitats que van formar part del Dia Descobrir —una iniciativa que, en aquesta ocasió, vam encaixar en el marc de la tercera edició de la Fira dels Americanos: no oblidem que Lloret forma part de la Xarxa de Municipis Indians—, serviren per revelar aquests valors de què parlo, amb un èxit notable a tenor de l’acceptació que tingueren per part dels assistents. I de mostra, cinc botons. Cinc punts d’interès que us ajudaran a copsar l’encant del patrimoni lloretenc, tan eclipsat com edificant.

La Pabordia del Mes de Novembre. Per motius una mica llargs d’explicar, el terme de Lloret va pertànyer al Capítol de canonges de la catedral de Girona des del segle XII i fins ben entrat el XVIII. El patrimoni i els drets d’aquesta institució eren importants. Per tal d’ordenar i facilitar l’administració de les propietats i rendes que tenia escampades per tot el bisbat, el Capítol va dividir el territori diocesà en dotze pabordies i les batejà amb el nom dels mesos per indicar el moment de l’any en què cada batlle havia d’ocupar-se de la recaptació dels béns que li corresponien. La Pabordia de Novembre, anomenada habitualment Pabordia de Lloret perquè aquesta vila en fou el nucli fundacional, es va anar ampliant amb el temps fins a comprendre la major part de la comarca de la Selva i àrees del Maresme i del Vallès Oriental. Avui, en ple centre de Lloret, davant per davant de l’església parroquial de Sant Romà (i de l’annexa capella modernista del Santíssim), l’edifici de la Pabordia roman dempeus. Robust, impertèrrit testimoni d’una època en què Lloret era eminentment rural (la població vivia en masos disseminats, dedicats sobretot a la vinya) i es mirava la mar amb indiferència.

Pabordia de Novembre

La Pabordia de Novembre, que destaca a la plaça de l’Església de Lloret, conserva nombrosos detalls que en demostren la importància històrica. La dovella de la porta principal indica que l’edifici actual va ser construït el 1585.

Es Tint. Hi va haver un temps en què totes les activitats eren artesanals. Bé, per ser més precisos convindria dir que tot just fa quatre dies que han deixat de ser-ho. Però el cas és que la feina a les poblacions marineres com Lloret —quan una part substancial dels seus veïns ja eren pescadors— resultava especialment perillosa i abnegada. Aquest comentari ve a tomb de la visita que podeu fer a l’antiga seu de la Confraria, al carreró de Sant Miquel, i concretament a l’espai rehabilitat i museïtzat on fa escassament cinquanta anys els pescadors locals encara tenyien els ormeigs: Es Tint. Es veu que abans l’existència d’aquestes instal·lacions era gairebé preceptiva. D’una banda, el tint (obtingut tot bullint escorça de pi en aigua) allargava la durabilitat de les xarxes quan aquestes eren fetes de cànem, espart o cotó; d’una altra, les enfosquia i en millorava el camuflament al mar. Se’n conserva tot: el pou d’on s’extreia l’aigua, la caldera i les peroles, les tines i safareigs on s’impregnaven les xarxes, els escorredors… Didàctica a primera vista.

Es Tint de Lloret de Mar

L’espai on es tenyien les xarxes i ormeigs perquè duressin més és una sala de l’antiga Confraria, situada al barri de Venècia, on vivien la majoria dels pescadors de Lloret.

Cala des Frares. Que el litoral de Lloret sintetitza perfectament la marca Costa Brava no és cap novetat. Però quants de nosaltres coneixem bé aquest litoral? Des de la Casa Garriga (seu del complet i deliciós Museu del Mar: no us el perdeu, si us plau!), una breu passejada cap al nord, en direcció a sa Caleta, us descobrirà un petit tast de les qualitats que han fet d’aquesta costa una destinació de renom mundial. Primer passareu per davant d’una placa que recorda els vilatans que emigraren a Amèrica als segles XVIII i XIX i que en tornaren sense veure acomplert el somni del triomf econòmic i social. Foren la gran majoria. Una mica més endavant, a sobre de sa Caleta, enfilareu el camí de ronda (en aquest tram aprofitat pel GR 92) que va cap a Tossa, completament empedrat, i divisareu l’inconfusible castell d’en Plaja. Atenció perquè només uns metres després travessareu un túnel discret per les dimensions, però providencial en la funció de separar dos mons. La perspectiva s’obre sense solució de continuïtat a una raconada, la cala des Frares, que fa la il·lusió de ser remota, si no fos per la concurrència que ben segur us acompanyarà en l’aventura. La cala és una delícia, i si us decidiu a baixar-hi, podreu passar tanta estona com vulgueu fantasiejant sobre les postures dels gegants de pedra (els frares) que s’interposen entre vosaltres i l’horitzó. El camí continua cap a la caleta d’en Trons, la cala de sa Tortuga, la cala Morisca…, però ho deixo aquí. No es tracta de desvetllar-ho tot!

Cala des Frares de Lloret de Mar

En dies encalmats, la cala des Frares de Lloret convida a la contemplació i, fins i tot, a la introspecció. Potser el seu nom ve d’aquí...

Cementiri dels indians. Ja fa més d’un segle que els àngels de pedra que vetllen les ànimes del cementiri modernista de Lloret es mantenen estàtics per deixar-se admirar com si fossin obres d’un museu. I és que la visita a aquest niu de repòs, projectat pel mestre Joaquim Artau entre els anys 1896 i 1901, ofereix una interessant visió de l’art funerari català d’inicis del segle passat (uns il·lustratius cartellets al peu de cada sepulcre us hi guiaran). Articulat a partir d’una senyorial avinguda principal al fons de la qual hi ha la capella del recinte, s’hi aixequen a banda i banda hipogeus, mausoleus i panteons d’arquitectes i escultors com ara Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill, Antoni Maria Gallissà o Vicenç Artigas. La construcció del cementiri va ser possible gràcies al finançament de les riques nissagues indianes de Lloret, que avui hi descansen. D’entre les moltes joies funeràries que podríem destacar, n’esmentaré tres: el panteó Costa-Macià, amb coberta neogòtica, forges detallistes i mosaics policromats; el panteó Casanovas-Terrats, que exhibeix un sarcòfag profusament decorat i rematat amb una teulada amb gàrgoles; i el panteó Cabañas, mausoleu coronat per una creu amb motius vegetals i, a l’interior, una creu de volta amb la simbologia de Crist i els quatre evangelistes. Un patrimoni que val una fortuna.

Cementiri de Lloret de Mar

El panteó Cabañas, que destaca pels quatre àngels orants de les cantonades i una creu al cim, és fet totalment amb pedra de Montjuïc, material que domina als mausoleus modernistes del cementiri de Lloret.

Jardins de Santa Clotilde. Entre la platja de Fenals i sa Boadella, abocats sobre un penya-segat, els jardins de Santa Clotilde són probablement la peça més coneguda de les cinc que he triat per exemplificar el patrimoni cultural de Lloret. Van néixer l’any 1918 pel capteniment del marquès de Roviralta, enlluernat d’un recent viatge a la Toscana. El marquès volia lluir una propietat única i amb molt bon ull féu l’encàrrec a un joveníssim Nicolau Rubió i Tudurí, que va convertir uns anònims terrenys agrícoles en un paratge botànic singular. El paradigma del jardí noucentista. Diversos carrers, connectats en places on sempre és possible el descans, recorren una extensió de més de 26.000 metres quadrats. Cortines d’arbres, escultures de marbre, terrasses i miradors, brolladors i estanys s’articulen per proposar jocs visuals que tenen com a objectiu complementari enaltir el paisatge circumdant. Verd i blau. Classicisme i mediterraneïtat. Tranquil·litat i harmonia. Un colofó excels a aquest reguitzell de curiositats. (Per cert, la santa Clotilde va ser, en realitat, Clotilde Rocamora, esposa de Raül Roviralta.)

Les sirenes de Santa Clotilde de Lloret de Mar

Les sirenes en bronze de Maria Llimona, muntades damunt de tortugues, mostren dues cues. Als jardins de Santa Clotilde, l’escultura és omnipresent amb l’objectiu de crear continus punts d’interès. La vegetació, amb absència de flors, és també un recurs arquitectònic en si mateixa. (Foto: J. L. Filpo.)

Tot això, aquestes cinc propostes de visita i moltes més que podeu localitzar pel vostre compte —i de manera especial en família— són a Lloret de Mar. Jo en coneixia algunes, d’altres no. I espero que no se m’enfadarà ningú si les qualifico de sorpreses en la línia del que he explicat més amunt. Sorpreses relatives, és clar, perquè formen part d’un projecte públic que rep un nom suggeridor: el Museu Obert de Lloret (MOLL). Però planificacions estratègiques municipals a banda, el cert és que la llista d’atractius amb potencialitat turística del terme és extensa: el monestir de Sant Pere del Bosc, el castell de Sant Joan, els jaciments ibèrics de puig del Castellet i Montbarbat, la masia de Can Saragossa, les platges de Santa Cristina, Canyelles, Fenals, Treumal o sa Boadella, les ermites de les Alegries i de Sant Quirze, la casa de Nicolau Font i Maig, etc. I encara, festes, rutes i establiments que donen vida a tot aquest mostrari.

El nostre país val la pena. Si ens ho creiem, en gaudirem més i en tindrem més cura. Comencem per Lloret.

Museu del Mar de Lloret

Les instal·lacions del Museu del Mar de Lloret ocupen les estances de Can Garriga, edifici construït per l’‘americano’ Enric Garriga i Mataró. En una de les sales s’exposa la rèplica del mascaró de proa de la fragata ‘Blanca Aurora’, que retratava Maria Parés, filla del capità lloretenc i armador del vaixell Salvador Parés. (Foto: Lloret Turisme.)

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

Els indians van finançar la reforma modernista de l’església parroquial de Sant Romà, obra de Bonaventura Conill i Montobbio. Per damunt dels altres elements sobresurt la capella del Santíssim, del 1916. (Foto: Lloret Turisme.)

Segarra: la comarca dels quatre colors

dilluns, 20/05/2013

La setmana passada vaig fer una escapada al nord de la Segarra. No és la primera vegada que parlo d’aquesta comarca [vegeu aquest post], però cada cop que hi faig cap no puc evitar de pensar per què he deixat passar tant de temps d’ençà l’última visita. Aquest text l’acompanyo amb algunes fotos que vaig prendre amb el mòbil: jutgeu vosaltres mateixos —i si detecteu algun detall que desentona, és culpa meva, que no sóc fotògraf. Hi vaig trobar paisatges de verdor enlluernadora, història que traspua per tots i cadascun dels racons dels seus pobles, una gastronomia honesta i sòlida, natural i deliciosa alhora. I sobretot, aquells valors invisibles que fan d’una estada i d’una destinació referents inesborrables. Em refereixo a l’harmonia amb què se succeeixen les hores i els cicles de l’any, la tranquil·litat amb què les vius fins i tot en les escapades més fugisseres, i l’hospitalitat dels segarrencs i segarrenques, agraïts que us hagueu deixat seduir pels atractius de casa seva en lloc de passar-hi de llarg, camí cap a un altre lloc, com encara fa la majoria.

Des de Lloberola, situat a l’esquerra de la riera de Sanaüja, la panoràmica del nord de la Segarra és esplèndida.

Per això m’agrada especialment comprovar que el posicionament turístic de la Segarra avança de mica en mica. El motiu que em va dur a la comarca va ser una trobada d’instagramers (és a dir, d’usuaris avançats de la xarxa social de fotografia Instagram, perquè n’hi havia uns quants amb més de cent cinquanta mil seguidors!), iniciativa que se suma a una altra de recent: la trobada de blogaires de viatges. Sembla que el Consell Comarcal, de la mà d’una persona lúcida i incansable com en Miquel Parramon, s’obre pas en el món 2.0 amb molt bons resultats. Només cal llegir els comentaris dels blogaires i dels instagramers (seguiu el rastre de l’etiqueta #lasegarraclic, hi podeu aportar imatges fins al 7 de juny, si voleu: les bases del concurs aquí) per copsar l’immens potencial d’aquesta terra sovint desconeguda dels mateixos catalans. Tothom en queda meravellat. I jo no faig res més que afegir-m’hi, si bé puc argüir en defensa pròpia que ja fa una pila d’anys que la vaig descobrir.

Deixeu-me completar l’apunt assenyalant quines van ser les parades que vam fer, per si us inspiren alguna sortida.

• En primer lloc, Lloberola, un petit nucli enlairat del municipi de Biosca que té en el seu castell una de les edificacions més antigues i interessants de la Segarra (és d’origen preromànic) i que compta amb un cementiri valuós: amb vistes sobre la vall que s’obre al Llobregós i uns sarcòfags gòtics íntegres (dels segles XII-XIV) pertanyents a la família Sacirera.

• Després, Vallferosa, el poble i la torre. Tot esperant la conclusió de les últimes tasques arqueològiques, les investigacions indiquen que el castell de Vallferosa és la fortalesa sarraïna més important dels Països Catalans. Arrossega mil anys de tempestes amb una altivesa i dignitat que ja voldrien moltes construccions defensives molt més recents. Als seus peus, 33 metres més avall, l’antic poble de Vallferosa (avui dins el terme municipal de Torà) amaga sota la bardissa els noms i els cognoms, estances i carrers, dels seus darrers habitants, desapareguts en acabar la Guerra Civil. I una bona notícia per compensar aquest decaïment inexorable: l’església parroquial de Sant Pere, mig enrunada, sobreviurà gràcies al projecte que la farà seu d’un centre d’interpretació del castell de Vallferosa. Esperem que no trigui gaire.

La torre de Vallferosa és un gegant de 33 m d’alçària que, singularment, no es troba en cap carena ni punt elevat, sinó en una vall de pas. L’església de Sant Pere, un dels edificis del poble de Vallferosa, avui colgat per la vegetació, s’alça humilment al costat de la defensa.

Al capdamunt de la torre s’hi accedeix mitjançant unes escales que ocupen l’estret espai entre la paret de l’antiga fortificació sarraïna i la paret de la torre medieval posterior (la que és visible des de fora), que embolcalla la primera.

Des de la torre de Vallferosa hi ha molt bones vistes de la riera de Llanera, un pas estratègic per passar de la Segarra cap al Solsonès.

Claret va ser el punt d’avituallament diürn. No en va, una família de valents enamorats de la Segarra hi regenten la casa rural Cal Miramunt —un dels establiments recomanats al llibre Tresors rurals del Descobrir— i el restaurant Can Solé Xic. I dic valents perquè no hi ha cap altre nucli en sis quilòmetres a la rodona. Això sí, quan hi arribes, no en marxaries mai. L’entorn (boscos alternats amb camps d’ordi i de colza) esclata en una simfonia de colors primaveral i, tot i tenir quatre cases, les pedres del poble —molt ben col·locades— són font de llegendes que us atraparan (demaneu per les osseres que veureu a l’entrada). El dinar a Can Solé Xic: des d’un milfulls de carbassa farcit de brandada de bacallà fins a uns escalopins de vedella amb salsa de bolets passant per una mousse de formatge amb fruits vermells; atenció a la ratafia casolana que hi elaboren!

• El monestir de Cellers va ser un altre dels secrets amagats que vam poder trepitjar. Precisament, la ubicació recòndita del cenobi —i de la mitja dotzena de cases que aixoplugava— va ser el motiu principal pel qual hi anaren a raure les relíquies dels Sants Màrtirs (sant Celdoni i sant Ermenter) fugint de la invasió musulmana de la zona.

• L’últim indret (last but not least) a visitar durant la jornada va ser Torà. Aquesta vila arrecerada a la serra de l’Aguda mostra un impressionant barri vell de carrerons estrets, porxos i portals medievals, sovint engalanats amb plantes i flors. Però també hi teniu un magnífic safareig públic, el call jueu, l’espai ajardinat de la riera de Llanera… No us l’acabareu en una passejada, així que més val que hi feu nit, si podeu, i us allotgeu a l’Hostal Jaumet, un establiment fundat fa quasi 125 anys que destaca amb nom propi per ser un temple de la cuina tradicional catalana.

I acabo com he començat, pel títol. “La comarca dels quatre colors” no és una ocurrència meva, sinó d’en Miquel Parramon, a qui ja he esmentat. Si la hi he manllevat és perquè descriu amb exactitud allò que transmet la Segarra: colors, benestar… vida. I perquè finalment és un reclam. Un esquer que crida els forasters a gaudir de la comarca, com a mínim, quatre vegades a l’any. En el moment que escric aquestes ratlles, la Segarra muda lentament del verd al groc. Un nou espectacle —amb tot el que comporta la sega— que no ens hauríem de perdre.

Els tres sarcòfargs o osseres del poble de Claret conserven el vas i la tapa amb decoració floral, escuts heràldics i incisions geomètriques en forma de sanefa.

L’església del monestir de Cellers té un creuer amb tres absis, però sense nau. Al seu interior destaca la cripta, amb capitells romànics originals del segle XI.

La plaça de l’Església de Torà és un dels espais porxats d’aquesta vila senyorial. Com a curiositat, aquesta casa mostra encara la finestra porticada des de la qual a l’edat mitjana els jueus compraven queviures, ja que tenien prohibida l’entrada a la botiga.

 

Turisme a Badalona, i tant que sí

dimecres, 8/02/2012

Dimarts passat vaig participar en una taula rodona organitzada pel nounat Fòrum de Turisme de Badalona. Més de cinquanta persones del teixit social badaloní s’hi van aplegar amb l’objectiu de començar a construir un discurs turístic per a la ciutat que, de pas, ajudi a llevar l’estigma que arrossega la ciutat. Un estigma de conflictivitat i misèria creat pel partidisme més barroer que amaga una realitat en conjunt molt diferent. Durant les intervencions (una de meva i una altra de José Antonio Donaire, director de l’INSETUR, Institut Superior d’Estudis Turístics de la Universitat de Girona), però també durant el debat posterior, van sorgir moltes idees amb un denominador comú: l’actual conjuntura representa una oportunitat per a la ciutat i cal apostar-hi sense dilacions si volem fer visible el nom de Badalona (aquí l’entrada de la Viquipèdia) en el mapa de les destinacions turístiques catalanes.

Passo a relacionar quatre apunts que vaig prendre durant l’acte, quasi tots manllevats d’en Donaire, un dels principals experts en matèria de turisme del nostre país:

1. El turisme és una bona manera d’atreure altres sectors econòmics. Ja fa temps que capitals com Londres es van adonar que el turisme és una de les millors peces en la construcció d’una imatge positiva, a banda que la seva pròpia activitat tiba de pràcticament tots els àmbits. Barcelona ha sabut aprofitar la tirada de la seva marca per fer créixer les escoles universitàries i de negocis o el sector de la salut, per exemple. El turisme és, doncs, una via excel·lent per fer ciutat —o per fer territori!

2. En la segona fase de consolidació de les destinacions metropolitanes, el turisme s’eixampla fora de les ciutats que l’han atret en primera instància. “I ara que ja coneixem Barcelona —per continuar amb l’exemple—, què podem veure?”. En aquest sentit, hi ha una nova tendència turística que és la d’aquells visitants (turistes, en realitat) que no volen ser identificats com a tals; que volen sortir dels circuits habituals. Que no volen anar on va tothom. Us recomano que entreu al web Spotted by Locals, que es pot traduir si fa no fa com ‘guiats per la gent del lloc’, per comprovar-ho: una de les quaranta-una ciutats amb prescriptors locals és Barcelona…

El Pont del Petroli de Badalona, un antic pantalà en desús situat al costat de la fàbrica modernista de l’Anís del Mono, és un entrant al mar que regala vistes insòlites del litoral entre Barcelona i el Maresme. (Foto: Shutterstock.)

3. Tots els territoris i ciutats poden tenir perfil turístic. Però cal creure-s’ho i articular un producte que parteixi dels valors que els fan singulars. L’autenticitat és un factor a l’alça permanentment avaluat per les comunitats del turisme 2.0. Una informació inexacta, o encara pitjor falsa, i ja no diguem un mal servei, més que un error són una temeritat que serà jutjada severament.

4. Al capdavall, el turisme està canviant i en la construcció d’un discurs turístic cal: a) Triar: qui té de tot no té res; b) Homologar-se a un mínim de sector: oficines de turisme, web, senyalització, etc.; c) Invertir en promoció, tant la convencional (mitjans de comunicació) com en les xarxes socials; i d) Importantíssim: enfocar aquest procés des del consens i amb constància, perquè el turisme és un fet col·lectiu que demana maduració lenta.

Deia més amunt que Badalona té una oportunitat. La necessita, com a ciutat, però el context d’aquests moments és favorable. Jo que hi visc —que hi he aterrat per circumstàncies, per tant no hi busqueu el biaix interessat— puc donar fe que té molts arguments per treure el cap en aquest terreny. Un patrimoni romà a l’alçada del de Barcelona, i molt ben museïtzat (no us penedireu de visitar les termes i el Decumanus, un dels conjunts arqueològics més extraordinaris d’aquesta època als Països Catalans). Una façana litoral magnífica, escenari d’una activitat marítima —i marinera, encara— intensa durant tot l’any. Un nucli antic, Dalt la Vila, de carrers estrets i racons encisadors: sorprenent i corprenedor. Un monestir medieval del calibre de Sant Jeroni de la Murtra, situat a més als contraforts de la Serralada Litoral, que comença al municipi. Modernisme, arts escèniques, comerç. I per damunt de tot, una societat civil que és capaç d’impulsar una intensa vida cultural: des del festival internacional de curtmetratges Filmets fins a les Festes de Maig, passant per tota mena d’entitats i una icona, la Penya.

Turisme a Badalona, i tant que sí.

Castells del sud

dimarts, 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels últims volums de la col·lecció «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtítol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a càrrec del geògraf José Manuel Almerich— i profusió de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni històric i cultural del sud del nostre país. Mediterrània pura, és a dir, cruïlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de València oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. Però l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un període d’esplendor amb la cultura ibèrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser símbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu caràcter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valencià de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservació. D’una banda, tenim exemples magnífics de ciutats fortificades: Morella, Peníscola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu Vinalopó (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, ací i allà, mostres arquitectòniques destacables com els castells de Santa Bàrbara (Alacant), Guadalest, Xàtiva, Montesa, Cofrents, Benissanó, Onda, la Todolella o una rècula de construccions defensives a la costa de Dénia, Xàbia i Benicàssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de València.

Morella és, potser, l’exemple més paradigmàtic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perímetre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

Peníscola va ser construïda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presència d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de Xàtiva, compendi arquitectònic de tots els estils i èpoques, va ser també presó d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de Calàbria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir després de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana Márquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals més interessants de la vall del Vinalopó. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de Dénia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accés com el matacà n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originàriament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningú no se n’ocupi. I això que els punts enlairats on van ser construïdes són talaies sobre el territori. Accedir-hi és la millor manera d’obtenir bones panoràmiques. Motiu de més. Trenca el cor assistir a la destrucció d’un monument. Fa uns quants anys, de la mà d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construït al segle XIV i va ser un estimable centre religiós i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinàries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortització, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta és tan sols un esbós del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdíssim, humit —i protegit! Però les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferència institucional.

No puc evitar de recordar el Canigó de Jacint Verdaguer, el dramàtic epíleg en què els campanars de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (un incís: quan mossèn Cinto va escriure el poema, Cuixà tenia dues torres, avui només en queda una); en què els campanars, deia, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. I tanmateix, no està tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucció del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat també és la principal esperança per a edificis històrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… Així que queda feta la recomanació: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectònic més destacable) protegia el monestir en comunicació amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims més significatius de la serra de Corbera. Des d’allà, la perspectiva sobre la franja costanera és diàfana.

Presentar la revista: una altra manera de ‘Descobrir’

dimarts, 3/01/2012

No en parlo gaires vegades, però ja fa gairebé quatre anys que solc presentar mensualment el Descobrir. Ho faig al territori que protagonitza la portada del moment. Quan ens vam llançar a fer-ho, pensàvem que valia la pena l’esforç per dos motius principals:

1) Per trencar la hipotètica barrera entre el mitjà fet i editat a Barcelona (un matís: a Badalona) i les comarques del país. En una revista de geografia i viatges com la nostra, era i és fonamental explicar que treballem colze a colze amb el territori. Som, de fet, l’única publicació del sector en el nostre entorn que avui en dia pensa, planifica i encarrega els reportatges per presentar uns continguts inèdits i coherents amb els valors que volem transmetre. I per fer-ho, treballem quan podem —que és quasi bé sempre— amb gent del territori. Per proximitat i per implicació. És important que la gent no ens vegi com una mena d’extraterrestres metropolitans que aterren i se’n van, sinó com uns còmplices que brinden la seva plataforma editorial per a la promoció del territori.

La magnífica sala de ball del Museu Can Papiol va ser l’escenari de la presentació del dossier sobre el Garraf romàntic. Hi va venir molta gent i l’organització de l’acte va ser impecable. A Vilanova saben que tenen un patrimoni molt interessant i tenen ganes de difondre’l.

2) Perquè conèixer el territori és bàsic per explicar-lo. I, per què no, per estimar-lo. Un producte com el nostre, que mima els detalls, que prova de ser tan divulgatiu com rigorós, que traspua orgull pel propi país, que busca el bo i millor de cada contrada sense defugir, si convé, la crítica… necessita el contacte amb el territori. D’aquí surten, també, noves idees, esmenes i suggeriments. Fas contactes i, finalment, amics. És a dir, consolides uns fonaments que permeten construir el que et proposes. I en darrer terme, que és el primer que compta, fas feliços els teus lectors i usuaris.

Tot això em va rondar pel cap fa pocs dies en tornar de la presentació del número de gener a Vilanova i la Geltrú. Quin luxe poder intervenir en un acte sobre el Garraf romàntic al Museu Can Papiol. Si encara no el coneixeu, us el recomano. És una autèntica delícia. Una sorpresa d’aquelles que fan honor al nom de Descobrir. I després, prendre una copa de cava amb responsables de l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer i de l’Ajuntament de Vilanova, de Sitges, d’Olivella. I amb gent de la comarca, amb els actors d’un dels articles del dossier, amb guies culturals, tècnics turístics… Quan tornava, dic, pensava que ens queda molta feina per fer, però que tenim un país immens de possibilitats i molta gent disposada a situar-lo al lloc que toca.

Modestament (modest és el nostre granet de sorra), si el Descobrir no existís, l’hauríem d’inventar. Però per sort, amb el vostre suport, el podem fer, el teniu cada mes al quiosc i cada dia al web. Bon any 2012!

Un altre instant de la presentació. En els parlaments m’acompanyaren la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Maria Josep Riba (a la meva dreta) i la directora del Museu Romàntic Can Papiol, Mireia Rosich.

I una curiositat. La vilanovina Anna Llevadias, que va posar per a la portada, es va fotografiar davant la reproducció que vam dur per a l’acte de presentació. Per mi, és la imatge d’un Descobrir viu i arrelat al territori.

 

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!