Arxiu de la categoria ‘Propostes’

Roselles i pedra seca al Moianès

dimarts, 14/05/2013

En l’anterior post parlava d’una excursió pel Bisaura (de Vidrà al santuari de Bellmunt) i aquí us en deixo una altra: la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders, al Moianès. Es tracta d’un itinerari senyalitzat amb marques grogues, indicadors verticals i plafons explicatius en els llocs clau —de fet, l’inici és al mateix punt d’informació turística de Monistrol— que no revesteix gaire dificultat més enllà dels seus 12 km de distància en la versió llarga i quasi 300 m de desnivell acumulat, un aspecte a tenir en compte si hi aneu amb mainada.

El Moianès és una d’aquelles comarques ben delimitades geogràficament que no tenen —encara— reconeixement administratiu. En realitat, l’equidistància entre dos punts importants com són Manresa i Vic ha contribuït a salvaguardar-ne els valors. És, doncs, un territori en general força ben conservat (“territori serè”, s’autoqualifiquen). Un altiplà que permet gaudir de paisatges sobris, especialment atractius a la primavera, i que mostra gairebé de manera insolent un ric patrimoni rural. Masos, marges, barraques, poues, forns i també camins, amb la pedra com a gran protagonista.

Una de les moltes barraques de vinya que esquitxen l’itinerari de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Camps de cereals, garriga i pinedes esclarissades: és l’estampa arquetípica del paisatge d’aquesta contrada.

La ruta de què parlo permet descobrir la tècnica tradicional de la pedra en sec i saber l’ús que se li va donar especialment en el seu moment de màxima esplendor, entre les acaballes del segle XVIII i tot el segle XIX. Una de les coses que criden l’atenció durant la caminada és la manca en bona part del recorregut de masses forestals compactes. Arreu hi veus pins i roures, sí, però molt joves i de mides discretes. El motiu és que l’any 2003 un incendi devastador va afectar tota aquesta part del terme de Monistrol de Calders. Antics boscos van cremar en un tres i no res i l’escorça socarrimada dels exemplars que van sobreviure encara ho delata… Tanmateix, el foc va deixar al descobert nombroses construccions de pedra seca, que molt pocs recordaven, i terrasses curosament arrenglerades als vessants de les muntanyes on cent anys abans la vinya imposava el seu cicle.

En efecte, un dels màxims atractius de l’excursió és anar localitzant ací i allà diverses barraques de vinya que ens assalten a peu de camí. Deixant volar una mica la imaginació no serà difícil posar-se en la pell dels antics pagesos, i els infants escoltaran amb atenció les històries d’una vida dura i digna, ja passada, però de la qual romanen abundants testimonis a tocar de la mà. Barraques a banda, de monuments en aquesta ruta n’hi ha uns quants, i aquí us n’esmento els més destacables. Per ordre d’aparició, teniu els masos de la Casanova (en estat ruïnós malgrat la seva formidable dimensió, avui esvaïda) i l’Om (la història del qual es remunta als orígens de Monistrol i que només conserva el paller, el pou i un cup, malgrat que va ser deshabitat a mitjan segle XX). Si opteu pel recorregut complet de la ruta, tindreu la recompensa d’un petit tresor arqueològic: el dolmen del Pla de Trullàs. No tan sols val la pena pel megàlit en si, d’època neolítica (entre el 2000 i el 1500 aC), sinó per l’extensa panoràmica que domina; som, al capdavall, a la posició més elevada de tot l’itinerari: 711 m d’altitud. Ja de baixada, al peu del camí de Granera i a molt poca distància del nucli de Monistrol (és a dir, del final de la ruta), trobareu el Codro Gros, o Pedró Gros, una gran pedra de referència obligada en tot aquest sector. Sabíeu que, antigament, des d’aquest indret es beneïa el terme parroquial un cop a l’any?

Més amunt parlava de la primavera i val la pena insistir-hi. Perquè a l’interès arquitectònic de la ruta, cal sumar-hi —i de quina manera!— tot allò que anhelem d’aquesta època desvetllada i feliç. Papallones i marietes, cucuts i sargantanes… Les roselles esquitxen els camps de blat i les plantes aromàtiques (romaní i farigola, sobretot) desprenen una flaire intensa que ens captivarà el record. Fins que hi tornem.

Les lloses que conformen la cambra sepulcral del dolmen del Pla de Trullàs van ser restaurades l’any 2008.

Roselles i més roselles. La primavera excita la natura i, en algunes raconades de l’itinerari, esclata provocant un viu contrast de colors.

El Codro Gros és, segurament, un bloc de pedra desprès d’una cinclera en alguna esllavissada. Es troba al peu del camí de Granera, una important via mil·lenària d’origen carolingi (foto: Feliu Añaños / Moianès.net).

 

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

Pireníssim, turisme a còpia de formatge

dimecres, 28/12/2011

Fa uns dies vaig dedicar aquest post a dues iniciatives que intenten dinamitzar el turisme al Pirineu a partir dels seus espais museïtzats: el PassaPorts i el Passaport dels Museus d’Andorra. Sense sortir de l’alta muntanya, ara em referiré a una altra proposta que trena el territori, per bé que en aquesta ocasió no ho fa mitjançant el patrimoni sinó la gastronomia —i més concretament els formatges. Es tracta de Pireníssim.

La cara nord de la serra de Cadí (a la foto, des del Querforadat, a l’Alt Urgell) és un dels símbols de l’alta muntanya catalana. Paisatge, cultura i agroalimentació es donen la mà en el projecte Pireníssim.

Aprofitant un programa d’ajuts a projectes innovadors (finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu), fa un any i mig es va posar en marxa Nous Senders. Els objectius generals del projecte són generar activitat econòmica i ocupació al territori a través del turisme i els productes agroalimentaris i afavorir la desestacionalització. En aquest sentit, Nous Senders preveia quatre actuacions: 1) Definir un producte turístic (Pireníssim); 2) Constituir un equip per executar el projecte en el seu conjunt; 3) Qualificar els treballadors i les empreses del sector; i 4) Donar a conèixer els resultats del projecte.

Però les ajudes s’han acabat aquí. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea van atorgar una subvenció inicial de 260.000 euros, que al remat ha estat l’única, i a partir de l’1 de gener el programa continuarà sense suport directe. De fet, les quatre persones que l’han posat en marxa pleguen i d’ara endavant seran les àrees de promoció econòmica dels consells comarcals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya) i el Conselh Generau d’Aran els encarregats de vetllar per la seva gestió. No és la millor manera de començar, és evident. Sovint des d’aquest blog he manifestat la meva idea que el turisme d’arrel cultural i l’ecoturisme són activitats estratègiques per a bona part del nostre país, sobretot per a les comarques d’interior i de muntanya. Crec que ens manca convenciment, creure en el territori i en les seves possibilitats, fixar-hi prioritats. I de l’absència de tot plegat se’n deriva una manca de recursos amb exemples com el que acabo de comentar: un dels projectes actuals més importants de desenvolupament turístic del Pirineu ha d’engegar sense una promoció que el consolidi.

Tanmateix, el producte és una realitat, està ben definit i és molt golafre. Pireníssim, segons la seva pròpia definició, és un “tour de formatge & emocions” que enllaça l’alt Pirineu amb una ruta oberta, és a dir que cada usuari s’organitza com vol, de productes agroalimentaris. L’adquisició del Forfet Pireníssim (disponible en els establiments adherits al projecte, en totes les oficines de turisme de les sis comarques participants i en el portal del projecte) permet endinsar-se en els obradors d’alguns productors de formatge, fer estades en allotjaments o menjar en restaurants que promocionen el producte local, concertar activitats de senderisme i visitar alguns museus col·laboradors, a més de comprar les més de vuitanta varietats de formatges locals en els comerços de la regió. A la pràctica, el Forfet Pireníssim és un talonari de descomptes d’entre el 10 i el 50% (2 x 1) que es pot utilitzar en més de dos-cents establiments de les comarques pirinenques. Un volum molt notable el directori del qual es troba al web, per a més facilitat.

Pireníssim combina en positiu els actius de qualitat d’aquest territori. És —penso— una eina excel·lent per entrar-hi, per conèixer-lo i per fruir-ne. El temps dirà si anava ben encaminat, no en va del seu èxit dependrà l’èxit d’iniciatives futures.

Ens esperen al paradís del formatge…

Forfet Pireníssim.jpg

A l’Alt Pirineu i Aran es produeixen desenes de varietats de formatges. El producte turístic Pireníssim pretén posar en relleu aquesta gran riquesa gastronòmica, tan valuosa com poc coneguda.

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Llàgrimes de Sant Llorenç al Montsec i a la serra de Castelltallat

divendres, 12/08/2011

Qui no s’ha dedicat a contemplar els estels una clara nit d’estiu no sap que es perd un dels espectacles més corprenedors de la natura. Això sí, hi pot posar remei fàcilment. Tota aquesta setmana i la que ve, el nostre hemisferi estarà sota l’efecte de la pluja d’estels dels Perseids, el que popularment es coneix com les llàgrimes de Sant Llorenç, que aquest any tenen el seu punt àlgid la nit del 12 al 13 d’agost.

Aquest xàfec d’alegria còsmica és fruit del contacte de l’atmosfera de la Terra amb la pols del cometa Swift-Tuttle, fet que provoca la ràpida desintegració de les partícules i el seu rastre lumínic característic. En cap altre moment de l’any és possible veure tants estels fugaços i en tan bones condicions climatològiques.

Per treure el màxim suc al fenomen (enguany coincideix amb lluna plena), podeu anar al Centre d’Observació de l’Univers, situat sota el cel privilegiat de la vall d’Àger, al Montsec (Noguera), un dels millors dels Països Catalans. Allà fan sessions de divulgació científica sobre l’origen de les llàgrimes que culminen amb l’obertura de la cúpula astronòmica a cel obert, la joia del COU. Més a prop de Barcelona, a l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, en les immediacions del Cardener (Bages), també hi haurà una sessió especial per veure i viure la pluja d’estels en companyia d’especialistes i els seus telescopis, amb la col·laboració de l’Agrupació Astronòmica de Manresa.

210023.jpg

La cúpula astronòmica del Centre d’Observació de l’Univers del Montsec, que s’obre per deixar veure l’excel·lent cel de la vall d’Àger, permet veure en directe tot allò que uns minuts abans els guies del centre han explicat.

Observatori.jpg

L’Observatori Astronòmic de Castelltallat, situat a la comarca del Bages, molt a prop de Manresa, és també un indret ideal per iniciar-se en el món de l’astronomia.

Arsèguel i els acordionistes: la banda sonora del Pirineu

divendres, 5/08/2011

De ser un sopar d’instrumentistes a esdevenir una cita de ressò internacional. L’evolució de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu —que aquest cap de setmana ha arribat a la trenta-sisena edició— dóna idea de la qualitat dels participants i de l’interès que desperta la música d’arrel.

És indubtable que l’instrument més emblemàtic de l’alta muntanya catalana és l’acordió diatònic, però en realitat és entre nosaltres des de fa poc més de cent anys. La seva ràpida implantació desplaçà instruments autòctons com el flabiol, el rabec o el sac de gemecs fins al punt que avui associem festa pirinenca al ritme viu i encomanadís de la manxa de l’acordió. Ho podeu comprovar a l’interessant Museu de l’Acordió.

Fins diumenge 31 de juliol, a Arsèguel, però també a la Seu d’Urgell —i els dies 2 d’agost a Vilagrassa i 6 d’agost a Bolvir—, desfilaren un total de cinquanta músics de tretze països: el quebequès Raynald Ouellet, el basc Joseba Tapia, el colombià Antonio Rivas, l’uruguaià Enrique Tellería, els catalans Carles Belda i Cati Plana; virtuosos d’Ucraïna, Moldàvia, Bulgària; o grups com el portuguès Trio Lopes, o Trilla i El Pont d’Arcalís… Potser no us sonen de res, però imagineu-vos un vespre d’estiu a la fresca, en un poble pirinenc, ambient desinhibit i l’acordió diatònic. Alegria.

*Article publicat el 29 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

PontArcalis.jpg

El Pont d’Arcalís és un grup d’arrel vinculat a la música pirinenca i, per tant, defensor actiu de l’acordió diatònic com a patrimoni de l’alta muntanya catalana. El seu cap més visible, Artur Blasco, va ser impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel. (Foto: Isard Madueño.)

Un centre d’interpretació sobre l’aviació republicana

divendres, 29/07/2011

Diumenge 24 de juliol del 2011, migdia, aeròdrom dels Monjos. Pilots fidels a la República s’apleguen en un hangar per fer recompte dels seus efectius en el conjunt de camps d’aviació de guerra del Penedès, conegut com el Vesper de la Gloriosa. Tot és a punt per enfrontar-se, de nou, a l’exèrcit franquista.

No m’he begut l’enteniment, ni es tracta d’un error cronològic. El cap de setmana passat, setanta-cinc anys després del començament de la Guerra Civil Espanyola, Santa Margarida i els Monjos va viure una jornada especial amb la inauguració del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria. Un nou i singular equipament museogràfic —integrat en la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya impulsada pel Memorial Democràtic— que mostra la construcció dels aeròdroms militars, l’impacte social que tenien, el funcionament dels tallers de muntatge i reparació, quins avions de caça s’hi emplaçaven, com els famosos Mosca i Xato… I tot amb la combinació de peces originals, escenografies i recursos multimèdia.

La recuperació del refugi antiaeri de Serral, al mateix espai de l’aeròdrom, excepcionalment ben conservat, permet reviure sense perill els moments bèl·lics més decisius del final de la guerra.

*Article publicat el 22 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

Ciarga2.JPG

Entre les acaballes del 1937 i inicis del 1939, el Penedès va acollir quatre aeròdroms militars de l’aviació republicana, motiu pel qual va ser conegut com ‘el Vesper de la Gloriosa’. El centre d’interpretació és en un hangar habilitat al mateix aeròdrom dels Monjos. (Foto: Memorial Democràtic.)

Ciarga exterior.JPG

A tocar de l’hangar on s’ubica el centre d’interpretació hi ha el refugi antiaeri del Serral, a la imatge en primer terme, un dels més ben conservats del país. (Foto: Memorial Democràtic.)

Les sorpreses del Maresme (tomàquets inclosos)

divendres, 22/07/2011

Que aixequi el braç aquell que no té problemes per trobar tomàquets com cal. Per això un producte tan habitual i tan escàs alhora, en la seva versió menjívola, havia de tenir unes jornades gastronòmiques que li fessin justícia. Perquè tot i ser un producte originari d’Amèrica, qui s’imagina avui la cuina catalana sense el tomàquet?

Tant és així que al Maresme en conreen algunes varietats considerades autòctones, com el tomàquet de pometa i el de Montserrat. De fet, aquesta comarca eminentment litoral té un extens catàleg de productes hortofrutícoles aprofitant els regadius que la fertilitzen: pèsols, maduixes, cols, cireres. I no oblidem el vi d’Alella, o el peix d’Arenys… L’estiu és el moment del tomàquet i prop de cinquanta restaurants de nou municipis maresmencs ofereixen fins el 28 d’agost menús especials amb aquest producte com a protagonista.

Una iniciativa, la de les Jornades Gastronòmiques del Tomàquet, que vincula productors, restauradors i sector turístic. Si, com diuen, la cuina és el paisatge al plat, descobrireu que el Maresme és un territori que amaga bones sorpreses.

*Article publicat el 15 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

TomaquetMontserrat.JPG

El tomàquet de Montserrat es caracteritza per tenir poca polpa però un gust dolcet, gens àcid i refrescant que el fa ideal per a les amanides. És una de les estrelles de les Jornades.

Fulleto.jpg

El cartell de les Jornades.

Forja Viva: entre fornals i encluses a la vall Ferrera

divendres, 15/07/2011

Vall Ferrera: vall del ferro. Gravat a la pell com una marca indeleble, aquesta preciosa contrada pallaresa s’enorgulleix del seu singular patrimoni cultural, vinculat a una antiga activitat siderúrgica. Tan antiga com que a l’època romana ja hi havia tallers dedicats al ferro arrecerats als boscos de la zona. Són dos mil·lennis, doncs, d’ofici que arriben fins als nostres dies de la mà de l’art de la forja.

Amb la intenció de fer un recorregut per la història de la vall Ferrera seguint la petja d’aquesta tradició, però també de mostrar l’habilitat de forjadors d’arreu del país i de l’estranger, aquest cap de setmana se celebra al poble d’Alins la tercera edició de la fira Forja Viva. Hi haurà tallers d’iniciació per a adults i grans, un curs de ganiveteria, una demostració de ferrat d’un cavall (diumenge), visites guiades a la serradora d’Àreu i a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i tot de propostes complementàries, com exposicions de claus, panys i eines del camp, xerrades sobre la farga catalana, un mercat d’artesans i concerts de música pirinenca. El mall ens espera.

*Article publicat el 8 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

Un viatge a l’ànima de Lloret de Mar

divendres, 24/06/2011

Ja fa temps que Lloret de Mar ha deixat de ser un poble de pescadors. El creixement turístic ha ocultat, de fet, un esperit mariner que contràriament al que pensa molta gent no ha desaparegut. Ben al contrari, a Lloret li agrada mirar-se i reivindicar-se com una localitat amb història i tradicions associades al mar —i no tan sols a la platja.

Per això val la pena visitar Lloret amb motiu de la Fira dels Americanos, que se celebrarà els dies 18 i 19 de juny. No en va, a la primera meitat del segle XIX molts lloretencs travessaren l’Atlàntic i en van tornar carregats de diners amb els quals van transformar urbanísticament la vila. Gràcies a ells, avui tenim un passeig marítim d’aires colonials, mansions com la Casa Garriga i la Casa de Nicolau Font i Maig i espais religiosos vestits de modernisme com l’església de Sant Romà, el monestir de Sant Pere del Bosc i el cementiri.

A la fira hi trobareu cercaviles d’època, visites guiades, maquetisme naval, concerts d’havaneres, un mercat indià i un original concurs de daiquiris, la beguda creada al bar Floridita de l’Havana, fundat per l’americano Constantí Ribalaigua.

*Article publicat el 17 de juny del 2011 al diari ‘Ara’.

4 T

L’església de Sant Romà és un dels edificis més emblemàtics de Lloret. Bastida al segle XVI en estil gòtic, avui té dues capelles laterals modernistes obra de Bonaventura Conill, del 1916.