Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!